Biblioteca: socialitzar els bens culturals

Biblioteca significa, etimològicament, casa dels llibres. I aquest és el seu origen. Però qui entri
avui en una biblioteca hi trobarà tot d’altres coses i serveis que no són pròpiament llibres. Al
llarg dels anys s’han anat incorporant altres “productes” i altres serveis culturals. No pot ser
d’altra manera si volem que la biblioteca sigui una entitat de profit per als ciutadans i açò
implica que s’ha d’anar adaptant a les necessitats de cada moment i a les circumstàncies de
cada època. Si una entitat no s’adapta, es momifica, perd el sentit de la seva existència i mor.
Cal entendre idò les biblioteques actuals no tant com a casa de llibres sinó com a centre
d’intercanvi cultural. En aquesta línia, al seu moment les biblioteques van afegir al fons altres
documents amb altres suports (música i audiovisuals) i últimament tot de productes digitals i
dels serveis que presta Internet. A partir del s. XXI moltes biblioteques deixen de centrar-se en
la col·lecció que alberga i s’encaminen cap a una funcionalitat de serveis digitals. Altres també
integren serveis d’aprenentatge de molt diversa índole: tallers específics, laboratoris de
pràctiques, intercanvis de coneixements, banc de recursos educatius, formació digital, grups
col·laboratius, seminaris temàtics, etc. La biblioteca d’Oakland presten eines de ferreteria, la
de Surrey del Canadà presta persones amb habilitats, la d’Annecy a França presten
instruments musicals, la de Hamilton a Anglaterra presten bicicletes, la de Toronto presta
ormejos de pesca, i algunes presten els propis espais: les històriques per fer-hi noces, les
sensibles per a refugi dels sensesostre com la d’Edmonton als EEUU.
Si miram l’evolució que han tingut les biblioteques en els últims anys, ens podem adonar que
es tracta de llocs on se socialitzen els bens, productes i serveis culturals. Entenem la biblioteca
com un servei públic bàsic, que com l’educació i la sanitat, són d’accés universal i gratuït,
gestionat pels fons de l’administració pública (ajuntaments, diputacions, governs). Tots hi
aportam perquè tots ho aprofitem.
Amb l’objectiu d’obrir-la a les noves funcions, la Biblioteca Pública de Maó engega a partir de
setembre una nova modalitat de préstec, la d’obres d’art original d’artistes de Menorca. La
idea és molt senzilla: de la mateixa manera que els usuaris es poden emportar a casa un llibre,
una revista, un disc de música o una pel·lícula en dvd, ara també se’n pot endur una obra d’art
en préstec. Hem elaborat una normativa per a aquesta nova modalitat per regular-ne el
préstec. Tots som conscients que prestar obres d’art és una forma especial de préstec.
L’objectiu és que la gent amb carnet de la biblioteca majors d’edat puguin disfrutar de l’art a
ca seva de la mateixa manera que disfruten d’una lectura o d’una pel·lícula.
Tenim la sort que els artistes que hi participen han acollit de bon grat la iniciativa i tots han
expressat que la troben innovadora i atractiva. Els agraïm el seu entusiasme. Amb ells o amb
les galeries que els representen la biblioteca ha signat un contracte complint amb el conveni
signat entre l’Associació d’artistes Visuals de les Illes Balears i el Consell Insular que estipula
que els artistes rebran en mínim del 15 % del cost de l’activitat a què van destinades les obres.
I de retop donam una mica més de visibilitat a la seva producció artística. La llista inicial és de
18 artistes i la selecció s’ha regit per criteris de diversitat: de totes les tendències i estètiques,
amb tècniques diverses, de joves i consagrats... perquè la nostra intenció és que responguin als
gustos també diferents dels nostres usuaris. En total són prop de 100 obres. Per a la millor
gestió i facilitat hem acotat les obres en formats petits i en suports en paper. Hem catalogat

totes les obres i seran mostrades en un expositor perquè els usuaris les puguin veure i triar.
Igualment hem fet un blog on es poden també visionar totes les imatges amb les seves
característiques a https://obresartmenorca.wordpress.com/ . Una volta escollida l’obra, la
biblioteca hi posaria el marc que prèviament ja tenim `preparat i l’obra ja està llesta per ser
penjada a la paret de casa i gaudir-ne per un període de 2 mesos. Aquets són els artistes
disponibles: Joan Brotons,Pacífic, Commeleran, Pau Faner, Jaume Fedelich, Alan Florit, Paca
Florit, Blas Garcia, Hutchinson, Marc Jesús, Kodomos, Adolf Lloveras, Pol Marban, Carles Moll,
Matias Quetglas, Xavier Salvador, Tomeu Sánchez i Mitico Shiraiva.

Ara es tracta d’una experiència pilot que si es consolida s’haurà d’ampliar amb noves obres de
nous artistes i també es podria estendre a tota la Xarxa de biblioteques de Menorca.

expectatives entorn de Cicatriz de Sara Mesa

Aquest dissabte ens trobam de nou el club ( o grup) de lectura de la llibreria VaDllibres. Vaig comprar l'exemplar amb la típica faixa on l'editor reprodueix les frases d'elogi a l'obra per part de reconeguts crítics o escriptors. "literatura de alto voltaje trabajada con precisión de orfebre» (Rafael Chirbes)"; "atrapados por esta fascinante escritura, que es a un mismo tiempo, oscura y luminosa» (J.A. Masoliver Ródenas)"; "Hay mucha belleza en Cicatriz, y yo diría que se trata de una belleza de concepción, de inteligencia narrativa…(Martín Schifino)"

En fi, com moltes d'altres novetats, el llibre ve precedit de una notable feina de publicitat i propaganda que fa grans promeses avalades per autoritats literàries. Serà una molt bona lectura. Però ja portava una cinquantena de pàgines i ja em deixava d'interessar, i quan portava la meitat del llibre estava per deixar-lo... però vaig continuar llegint fins acabar-lo. Hi ha un cert pudor encara a deixar les lectures a mitjan astre, com el plat que és servit a taula que la bona educació et reclama que t'acabis encara que no t'agradi.

Idò en contra de totes aquells elogis dels grans crítics, em sap greu de dir-vos que, pobre de mi i temerari com som, Cicatriz no m'ha agradat en general tot i que hi reconec qualitats. Vagi en primer lloc una excusa. És possible que la meva formació literària hagi quedat encallada al s. XX i que em costi reconèixer en les ficcions del s. XXI. Potser.

La història d'una estranya atracció entre els dos protagonistes no m'ha enganxat. Tot i que hi ha una clara progressió, cada vegada més perversa entre ell i ella, em donava la sensació que tot era voltar la mateixa mata, amb variables, o amb ingredients una mica més picants, una mica més atrevits o una mica més neuròtic. El llibre crea a l'inici moltes expectatives que llavors decepciona. Els salts de temps, envant i enrere, que cada capítol fa no veig que hi aporti gaire cosa d'interès. Igualment l'alternança de capítols breus amb títols i els més llargs amb referències temporals no crec que estigui prou justificat. Sembla que els breus indiquen com un resum del que passarà i llavors es van desgranant els detalls de la relació. Però açò realment és significatiu? hi té prou rellevància?

A part de la subtilitat i l'aprofundiment en la mena de relació morbosa entre ell i ella, no hi vaig cap altra tema que consideri desenvolupat. La crítica parla de la crítica al consumisme. Jo no l'hi veig. També de la reflexió sobre la literatura. Sincerament es donen quatre noms i quatre vaguetats sobre l'art d'escriure. Es parla de la incomunicació, però no fan altra cosa que comunicar-se. Açò sí, rarament s'entenen i la relació el que sí provoca és aïllament amb els tercers.

Una altra cosa que, perdonau la meua inaptesa lectora, és la mania de destriar amb la lletra cursiva un suposat estil directe. Se suposa que és el text dels mails? Però tanmateix quan no és cursiva, i reprèn l'estil indirecte lliure aleshores continuen parlant els personatges. Aleshores de què serveix aquesta diferenciació?

Els personatges tenen el seu interès. Knut és incomprensible, continua tot el relat en la mateixa obsessió, no hi ha cap canvi en tot el temps. Sonia és insubstancial, supòs que és presa de la situació i per descomptat que resulta poc convincent. Però com que són tan raros, tan de ficció, que no reparam gaire en la seva versemblança...

En canvi m'ha agradat el llenguatge ràpid, les frases breus i concises, té ritme i fluïdesa i, per acabar, la notable capacitat de crear una atmosfera asfixiant. Tot està com envoltat d'una boira, res es concreta

Però la novel·la enganya, crea expectatives inútils, al final no passa res de substancial en la vida humana. Crec que l'autora ha caigut en aquesta moda d'avui en dia de ficcionar rareses, com més estrambòtiques millor, com més anòmales millor. Crec que el motiu que m'ha mogut a acabar-la de llegir no ha estat la curiositat sinó el voyeurisme. Tal vegada aquesta sigui la gràcia i el poder últim de Cicatriz: que converteix els seus lectors en Sonias i Knuts i els atrapa en la seva xarxa d'obsessió i repulsió. Tot el relat es converteix en un relentiment, en una contínua espera que passi alguna cosa per la qual valgui la pena seguir llegint... però no passa gran cosa.

Diuen que la gran literatura posa a prova els humans, els porta als límits de la seva naturalesa. No és el cas de Sara Mesa. Perdó: d'aquesta obra seva. Les altes no les he llegides. Sincerament crec que hem caigut en les trames de la publicitat comercial. Però tot són gustos.

Pintar és una expansió de l'ànima. Entrevista a EL TEMPS

En Carles Jiménez ha fet per a la revista EL TEMPS, una bona entrevista. Gràcies pel vostre interès. Per mi ha estat una oportunitat de parlar en públic les coses que en privat em vaig dictant al diari de l'obrador.
Aquest és l'enllaç per qui la vulgui llegir.
Pintar és una expansió de l'ànima

https://www.eltempsdelesarts.cat/delesarts/5713/pintar-es-una-expansio-de-lanima

Valors plàstics i estètics del paisatge de pedra en sec

XVI Congrés Internacional de la Pedra en sec

COMUNICACIÓ: Valors plàstics del paisatge de pedra en sec  (26.10.18)

AUTOR: Francesc Florit Nin

La comunicació pretén indagar sobre els valors plàstics del paisatge que ha configurat l’art de la construcció de pedra en sec. Aquests valors es troben perfectament manifestats en el paratge de Punta Nati, en ser aquest paratge un exemple magnífic de l’art de la construcció de pedra en sec. La revalorització d’aquest paisatge que s’ha produït en aquestes últimes dècades, a causa en bona part de projectar-hi una mirada estètica, més enllà o més ençà dels valors etnològics i dels agrícoles-ramaders.

Va ser la nova sensibilitat romàntica de finals del XVIII i inicis del XIX, una autèntica revolució estètica que encara perdura, que va atorgar a la natura uns valors plàstics i emotius. Així va néixer el paisatge com a motiu artístic. Hereus d’aquella sensibilitat, ara miram el paisatge com encarnacions d’uns estats anímics que s’apropen o s’assimilen a l’experiència estètica de la contemplació gratuïta de l’art. La natura com a quadre. Aquest text és el desenvolupament d’uns apunts que vaig escriure fa temps. Eren una mena de reflexió emotiva que em despertava el paratge de Punta Nati i que llavors es va convertir en un llibre d’artista amb uns dibuixos senzills.

Punta Nati és un paisatge que amalgama natura i artifici. És una paratge fortament humanitzat, com ho és gairebé tota Menorca. Un paratge podríem dir “construït” sobre una base mineral. I aquesta construcció és feta bàsicament per l’artesanat de la pedra en sec, amb una gran diversitat d’elements, però marcat sobretot per tres: la paret seca, les barraques i els ponts. Es tracta per tant d’una paisatge molt sotmès a l’acció humana sobre la terra que perdura durant segles.

Podríem afirmar que l’interès de tota aquella zona ha passat de la mà a l’ull. Dècades enrere eren uns llocs d’intensa activitat agrícola. Alguns com Ses Truqueries considerat llavors com una de les millors finques d’explotació. Però actualment ja són en gran part terres abandonades improductives, només dedicades a la ramaderia de bens. Això ha causat una erosió del sol i que per contra ha generat un panorama que deixa contemplar tota la trama de paret seca i de construccions d’interès etnològic. Si abans hi havia un interès d’ús per a la sustentació vital dels homes, ara podem dir que Punta Nati s’ha desplaçat cap a l’interès contemplatiu, com experiència visual i com a camp d’estudi del patrimoni etnològic.

Així es presenta avui el paratge de Punta Nati com un paisatge singular, digne de ser preservat pels seus valors de patrimoni etnològic i paisatgístic. Aquesta transferència de la ma a l’ull és avalada per l’interès de ser plasmat pel llenguatge de l’art visual. El seu atractiu es constata per ser objecte d’atenció d’estudiosos i d’artistes i punt de focalització turística. La celebració d’aquest congrés també n’és una prova.

Quan repassam la mica de bibliografia sobre el tema ens adonam que el llenguatge es carrega de connotacions. Per exemple, i només és un exemple, Tomàs Vibot al llibre Menorca. Per la passa i la mirada (El Gall Editor. 2017) en referir-se al paratge de Punta Nati usa uns termes que són més propis de la creació literària que no de la descripció geogràfica: “oceà de pedra”, “territori primari i colpidor”, “silenciosa cadència que fa fins al més insensible tornar a l’origen de les coses”. Aquestes paraules ens remeten a l’ús de metàfores, i la metàfora, com sabem, és el recurs usat per a l’expressió de l’inefable, el camp en el qual es manifesten les experiències estètiques.

Quins són els valors estètics que produeix el camp construït per la pedra en sec? Aquests valors contrasten amb la imatge més comuna de Menorca, la Menorca blanca i blava de platges i pinars ubicats a les costes, sobretot de migjorn. Ha estat més recentment que s’ha “descobert” una altra Menorca, una Menorca més interior, podríem dir més íntima, formada per parets i tanques llaurades, amb construccions de l’arquitectura popular més austera i senzilla.

Com a pintor i com a poeta he fixat l’atenció a aquesta Menorca interior i he fet una reflexió pels motius pels quals l’atracció d’aquest paisatge ha inspirat artistes i poetes. Els valors d’aquesta estètica es caracteritzen per l’austeritat, la geometria trencada i el buit, valors que connecten amb  la sensibilitat del wabi-sabi japonès.

Es tracta d’un paisatge amb ànima perquè alberga una sedimentació humana molt profunda i carregada d’història, diríem que és un lloc ple de memòria. Cada pam d’aquest paratge parla de l’esforç humà i de la tragèdia de sa costa. En ser un paisatge molt despullat d’anècdotes, és susceptible d’expressar l’essencialitat. No és un paisatge amable i això força l’espectador a ser més subtil i més sensible a la seva comprensió, demana per això un esforç d’entesa. Aquestes condicions lliguen amb la idea de sublim, categoria estètica desenvolupada per expressar els límits dels sentits i properes a les ànimes desolades, desvalgudes, solitàries. Els adjectius que ens venen al cap són auster, pobre, humà, abandonat, ample, castigat, obert, historiat, naufragat. Fruit d’una emoció continguda, Punta Nati es mostra tot ple de presències latents malgrat ser alhora tan despullat perquè és un paisatge que acumula sofriment i tristesa amb un punt de llarga desesperació, perquè darrera la majestuositat de la seva grandesa, hi alena la mort. La impressió que produeix és la d’admiració que sentim pel savi pobre de pertinences i tanmateix ric d’experiències interiors.

Des d’un punt de vista més formal, el paratge de Punta Nati té una coloració gastada com de pàtina del temps. Hi predominen els tons grisos i sienes, amb el contrast blau d la mar i del cel. Sovint queda emboirat per la calitja de l’aire o la boirina de la mar de manera que sembla un dibuix difuminat. El format és molt horitzontal, és tota una planura amb lleugeres ondulacions en la llunyania. Aquesta planura és trencada ara i adés per aquestes petites construccions piramidals o rectangulars de barraques i ponts. Tot el conjunt és estructurat per línies que dibuixen un laberint de parets seques com una geometria infinita digna de Borges

Un paisatge humà però sense concessions, sever però afectuós, evident i difuminat al mateix temps, que traspua una solitud extrema i una atmosfera neta, de geografia pelada, de terra eixuta, esmaperduda i exprimida, d’una regularitat gairebé minimalista, de llunyanes distàncies i amb properes sintonies de línies tènues. Una plàstica de la nuesa, de pocs recursos retòrics, sense anècdota. Una plàstica d’aproximació abstracta, d’estructura horitzontal, una planícia coronada de llum imponent. Una textura ruda, gastada com les mans de llaurador, callades, un codolar de temps i d’esforç. L’aire lluminós i net, l’harmonia ocre, llunyana presència de la mar. Paisatge sense figura i amb moltes mirades.

Tots aquests valors es vinculen si fa no fa amb l’estètica japonesa anomenada wabi-sabi que valora les coses imperfectes, inacabades i impermanents, els processos naturals i la senzillesa, els objectes rústics i gastats per l’ús, les sensacions de calidesa íntima, connotades de melangia i d’una certa elegància discreta. Parla d’autenticitat i de naturalitat. Parla, doncs, de Punta Nati.

Tot i que aquesta comunicació s’aparta dels continguts centrals del congrés, l’autor creu que una aproximació als valor plàstics i estètics del paisatge de pedra en sec pot aportar una perspectiva interessant al seu estudi perquè tanmateix avui valoram aquest patrimoni com un llegat que ens enriqueix la nostra experiència estètica. En certa manera diria que avui som aquí perquè ens lliga una relació emotiva amb aquest patrimoni.

Benvolgut Miquel, estimat poeta,

ara fa just deus anys que ens vas deixar. Com passa el temps! Aleshores vam recitar els teus poemes i els vam cantar i vam celebrar la teva paraula tot deplorant la teva mort. Però la mort, ja ho deies tu, és aquest hoste insòlit amb qui convivim cada dia, tan present, i ara et dignifica com mai.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima

la vida per damunt de qualsevol riquesa,

l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.

Cridat a viure, visc, i poso la mà plana

damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Ara tornam a tu, com sempre tornam a la teva obra, perquè des de la teva senzillesa ens dónes arguments per viure i a més ens esperones a ser rebels amb moltes causes. Amb els teus llibres, més de trenta llibres de poesia, has esdevingut el poeta més llegit de les nostres lletres, i el més musicat pels nostres músics. Ens has llegat uns versos preciosos, la paraula viva de qui estima la vida. Ens has donat la paraula que acompanya els enamorats i els rebels, els que s’han sentit traïts i també d'aquells que tenen intacte la capacitat de meravellar-se.

Deu anys després de la teva mort, et recordam amb tanta fruïció com aleshores, potser encara amb més força perquè la teva poesia ens és ara més necessària en aquests temps convulsos, plens d'angoixes i d'esperances. Tal vegada les limitacions a què t’obligà la malaltia crònica va fer possible aquesta poesia reflexiva i sensitiva alhora. Les limitacions van ser per tu com un repte que fa avançar, d'anar més enllà, de cercar les possibilitats de l’esperit, el guany de les fronteres, el caminar pels marges sorprenents de les descobertes. Llegir i escoltar la teua poesia és sentir el profund enigma de la vida.

Benvolgut Miquel, estimat poeta, tornam a tu com qui torna als consells dels savis, carregats de l'experiència i del seny. Sovint sentim a dir que només es pot atendre una gran qualitat literària si abans s’ha viscut intensament. Viu i llavors escriu, en seria el lema. I pensam que l’experiència vital ha d’anar plena de riscos, d’aventures, de rutes incertes, de viatges, de mil i una passes arreu del món. Una visió certament romàntica. Però tu, Miquel, no en tens res de romàntic, més tost ets un realista sense remei i la teva vida és certament plena d’experiència. No de l’experiència dels trotadors de mons, sinó la vivència d’aquell que sense moure’s gaire del seu racó de casa, ha emprès l’aventura de la comprensió, de la interrogació sobre les raons humanes, des de la pròpia persona, amb generositat i valentia.

La malaltia greu, l’esclerosi múltiple que et va diagnosticar amb tan sols 37 anys, i que et minvava cada cop més les funcions del cos fins a impedir-te als darrers anys la parla, no et va impedir malgrat tot viure amb la certitud de l’esperança, de la confiança i del goig. Una actitud exemplar. La malaltia el va fermar prest a una cadira de rodes. Però, com més lligat de cos, més lliure era la seua ment. No vas poder veure gaire món (aquesta dèria postmoderna de traslladar-nos constantment i frenèticament d’un lloc a un altre), ans al contrari: el món et visitava.

Benvolgut Miquel, estimat poeta, ara sabem que no ens deixaràs mai. Tenim aquesta sort. Ara sabem que et tindrem sempre al costat, per molts anys que passin. En els teus versos hi ets complet i magnífic i ens acompanyes en cada lectura per fer-nos més una mica més tendres i una mica més rebels. Aquesta és la teva saviesa i el teu compromís, un enteniment profund i una sensualitat triomfant. Poesia de la reflexió i de les ganes de viure que eixamplen enormement els nostres horitzons. Quina sort tenir-te sempre al teu costat.

Els camins de l'escriptor són inescrutables

Discurs de presentació del lliurament Premis Illa de Menorca 2016 de narrativa breu  i poesia

Fa dues setmanes en aquesta mateixa sala ens vam trobar el Clubs de lectura de Menorca, una comunitat de persones que ens agrada llegir i sobretot compartir la lectura. En aquella trobada, els lectors van expressar els motius pels quals formaven part d'un club de lectura, i els escriptors van expressar els motius pels quals escriuen. Ara amb aquesta trobada d'avui, arran de la concessió dels Premis Illa de Menorca, voldria aprofundir en aquests motius. I farem un recorregut per algunes de les veus més celebrades de la literatura.

Quan hom es presenta a un premi literari és perquè alguna cosa l'ha mogut a escriure. Els qui heu participat teniu cadascú la seva particular explicació. Per què escrius sembla una pregunta banal. Però recordem que Newton també es va fer una pregunta banal, per què queia una poma del pomer? Pregunta banal que va donar lloc a la llei de la gravitació universal. Aleshores la pregunta és: per què escriviu, homes i dones presents en aquesta sala. Per a la vostra informació us he d'advertir que escriure és fàcil. Tothom avui sap escriure per poc que hagi anat a escola. Una altra cosa és fer-ho bé, però açò sempre serà relatiu. Els escriptors -escriptors són un de cada deu mil. La immensa majoria dels que escriuen són periodistes, professors, policies, tertulians de televisió, molts funcionaris, capellans, metges, controladors aeris, etc.

Només a Espanya es publiquen més de 90.000 títols anuals, dels quals 18.000 són de literatura, és a dir que cada dia cada dia es publiquen uns 50 llibres de narrativa poesia teatre... No sé si sobren llibres, probablement. Del que estic segur és que manquen lectors, en aquest país, i sobretot manquen lectors en llengua catalana, que treu el cap tímidament enmig de la magnífica i abassegadora potència de la literatura en castellà.

Si us voleu fer rics, no us poseu a escriure. L'escriptura tampoc us farà famosos. Que potser té un cert prestigi? Sembla que açò s'acaba. A més, escriure és una activitat de la qual no reps una resposta emotiva, que té per exemple un músic o un actor o un futbolista. Més aviat és solitària, propícia al mal d'esquena i a l'augment de la miopia. En fi, per què escriviu? Cerquem altres raons que no siguin la riquesa, la fama o la salut. Descartem-ho. Si encara no heu trobat la raó pròpia de la vostra escriptura, deixau-me que us expliqui quines són les raons que han confessat alguns dels grans i bons escriptors als quals ens agradaria emular.

Parlem només dels motius de l'escriptura creativa o literària i per tant deixem de banda tota la resta, la gran majoria dels llibres que tenen una funció ben predeterminada: un llibre de text, un manual de Flors de Bach, una guia de viatges, o el quadern d'Alfons Méndez Vidal. El gin de Menorca. De la llegenda a la història (1717-2013).

L'escriptor italià, que ens ha deixat un dels testimonis més esfereïdors de l'Holocaust nazi, Primo Levi, ( Si això és un home) tenia també motius ben clars per escriure. Però fent-ne una abstracció els va resumir en 9: 1. el desig o necessitat, 2. per ensenyar quelcom a qualcú, 3. per divertir o divertir-se, 4. per millorar el món, 5. per comunicar idees i pensaments, 6. per alliberar-se de l'angoixa, 7. per ser famós, 8. per ser ric, 9. per costum. Cadascun d'aquests 9 motius es poden desglossar, o especificar o personalitzar. Per exemple n'hi ha que escriuen per aclarir-se, per ordenar les idees i regular una certa forma de pensament. O per:

-per respondre les preguntes que ens feim i expressar els nostres dubtes

-per ser una altra persona, transformar-nos

-per viatjar al país dels mais i dels enllocs

-per mudar d'època, passades o futures

-per somniar desperts o per despertar-nos en somnis

-per comprovar fins on arriba la nostra imaginació

-per comprovar on acaba la nostra fantasia

-per dir l'amor a qui no l'hi podem dir -t'estim, sobre el paper.

-perquè si no ho escrit, rebentarem

-per dir-ho de la manera més bella,

-per dir-ho de la manera més justa o perfecta

-per dir-ho de la millor manera o per dir-ho d'una altra manera

-per dir el nom del porc i el nom de la delícia

-per fer les paus amb el món que ens aterra

-per recordar, especialment la infantesa

-per jugar amb les paraules, els sentits i la sintaxi

-per viure aventures que mai no viuríem

-perquè no ho sabria dir de veu o no en seria capaç de dir-ho de paraula

-perquè els néts se'n recordin de mi i posin a la làpida: ESCRIPTOR

-perquè som vanitosos i creim que a qualcú li encantarà allò que escrivim

-perquè hem estimat molt

-perquè l'escriptura és una segona vida

-i, sobretot, guardar memòria del temps que s'ha fugit.

N'he dites 25. Qualcú hi vol afegir un altre perquè? Tants com vulgueu perquè els camins de l'escriptor són inescrutables. Ara, amants com som de la síntesi, per sobre la diversitat de respostes a la pregunta per què escrivim, hi ha una base comuna, inevitable, d'obligat compliment: escrivim per comunicar-nos. Som animals de relació, socials, basats en la paraula, som en relació als altres i per als altres existim. Perquè som animals comunicatius. Escrivim perquè ens llegeixin, encara que només sigui l'àvia. A vegades aquesta comunicació es fa del jo al jo, com una auto-confessió.

Jo confesso, l'extraordinària novel·la de Jaume Cabré és una llarga carta de confessió. Comunicar-nos idò amb nosaltres mateixos i amb el món. A l'assaig El sentit de la ficció, Jaume Cabré diu «És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicables. És clar que també escric per explicar-me. I escric per mirar d'entendre'm. En secret també sé que quan escric no penso mai en cap lector concret a qui pugui agradar allò que escric. Confesso que escric perquè m'agradi a mi (...). Per tant, m'imagino que escriure amb la intenció de mirar d'entendre'm, usar l'escriptura com a eina d'autoconeixement pertany a l'àrea de l'inefable: la creació, entre altres coses suposa arrencar sentiments, vida, pensaments del no-res verbal i fer-los sorgir en forma i força de paraules i de sintaxi. D'on véns, on vas, qui ets, són les preguntes que et fa el policia i que es fa el filòsof. Però no són els únics: entre d'altres, l'escriptor també se les fa.»

Tanmateix, abans d'escriure cal llegir. I tots els escriptors reconeixen que es van fer escriptors perquè eren lectors, bons lectors. I com el fillet que imita l'adult, el lector imita l'escriptor. L'experiència d'una lectura fecunda ens invita a crear allò que ens ha provocat aquella experiència de lector, que és una experiència estètica, amb els mateixos fonaments que provoca l'obra artística: una sonata de Beethoven, una pintura de Caravaggio, una pel·lícula de Kurosawa...

Escrivim per viure més? Heus aquí la resposta de Javier Cercas: «Así funcionan las novelas; tanto para quienes las escriben como para quienes las leen, eso son: vidas hipotéticas, caminos que nuestra existencia pudo seguir y no siguió o aún no ha seguido. Y para eso necesitamos las novelas: para vivir de mentira lo que no pudimos o no quisimos vivir de verdad, para enriquecer nuestras vidas, para ensayar el futuro y prepararnos para él o protegernos de él, para vivir del todo.»

Ara, per mi la resposta més sincera i més senzilla i més autèntica és la donada per Umberto Eco: «per què escriu? Perquè m'agrada. Per a què més?». Per què més? El professor ens indica que no cal justificar-se tant ni calen grans explicacions.

Amb paraules de Susanna Rafart, autora d'un relats preciosos (Les tombes blanques) : "Som el que llegim. Tenim el que vivim. Per això emprenem viatges que altres ja han dut a terme abans, per això volem gaudir dels mateixos indrets, d'idèntiques passejades, de projectes semblants. No ens val la Grècia contada, la volem habitar. Com volem habitar la cambra negra de la poesia, pensant tal vegada que per a nosaltres sí que serà acollidora. I ens equivoquem com els altres s'equivocaren. Però insistim en les rutes, com els coloms. I perseguim les icones retopades. Si bé el que retenim després no és mai la visió fulgurant del millor temple, ni la pàgina magistral. Sol ser, més aviat, un revolt de carretera en què el sol ens encegà i on fórem obligats a deturar-nos. Un racó on vam sentir-nos molestos per aquesta adversitat. Allí on vam baixar del cotxe, en un quilòmetre imprecís, lluny de qualsevol recomanació turística. Allí, precisament allí, on hi havia el xiprer solitari i esquerp, que feia segles que ens esperava." L'escriptura és una vivència molt semblant a la del viatge, amb les seves sorpreses i riscos.

Diuen que l'escriptura és una necessitat, com respirar. I diuen també que qui escriu és perquè té un problema. Vicent Pagès (Un tramvia anomenat text) explica: «El que escriu ho fa perquè té algun problema. Normalment, és un problema d’integració en la societat. L’escriptor acostuma a sentir-se incòmode davant la societat. Una manera de solucionar aquesta incomoditat és practicant l’escriptura o qualsevol altre tipus d’art. L’escriptor es pot sentir estranger o pot tenir alguna diferència psicològica, fisiològica, moral, sexual o religiosa amb relació als altres ciutadans. Hi ha hagut molts escriptors jueus en societats no jueves, o molts autors que vivien en societats que s’expressaven en una llengua diferent de la seva, com és el cas de Kafka. Hi ha hagut molts escriptors amb orientacions sexuals diferents de les tradicionals, per dir-ho tal com es diu ara. En general, l’escriptura neix d’una inadequació de l’escriptor en relació amb el seu entorn.» I continua: «Escriure, pintar o compondre sempre significa aturar-se, situar-se al marge del camí i mirar les coses des de fora. Per aquesta raó el que escriu se situa i se sent fora de la cadena. El seu lloc és estar fora de lloc. Julia Kristeva diu que el que no està enamorat, no es psicoanalitza o no escriu, està mort. Per entendre’ns, podríem afirmar que al llarg de la història l’escriptor químicament pur ha estat jueu, homosexual, tuberculós i comunista. Escriure és una manera d’enfrontar-se a la realitat creant una realitat paral·lela. Secundàriament, l’escriptor també pot escriure per guanyar-se la vida, conèixer gent, crear-se un prestigi... Essencialment, però, un autor escriu per defensar-se de la vida.» L'escriptura contra la vida, al marge de la vida, més enllà de la vida perquè la vida no ens basta i ens ultrapassa i ens arrossega.

I açò em fa pensar en un assaig esplèndid de Vargas Llosa sobre García Márquez: historia de un deicidio. La tesi és que els escriptors juguen a ser déu i creen el seu propi univers. I per açò necessiten aturar el temps, donar una alternativa que s'adigui a la mesura de la seva ànima, per sobreviure. La realitat és massa feixuga per no inventar-la de bell nou.

L'escriptura és una eina per perllongar la memòria, aquest va ser el seu primer encàrrec. L'escriptura que neix per no oblidar, per açò el primer escrit que es conserva de la història és un contracte comercial: «tu em deus açò». Va néixer amb aquesta simple intenció, per recordar més i millor. Una mena de disc extern, diríem ara.

Però no només açò. Molts d'altres escriptors han dit la seva:

Montserrat Roig: «Escrius per escapar del tedi, del guió que t’han escrit, per recuperar el «jo» perdut.» Heus aquí una bona raó, talment com dir que s'escriu per afirmar-se en la pròpia persona.

Samuel Beckett: «Les paraules és tot el que tenim». Només tenim les paraules. Som paraules.

Martin Amis: «Tot escriptor sap que la veritat es troba en la ficció». Uf la recerca de la veritat ens portaria per camins més inescrutables encara. Aquesta idea s'ha expressat de formes distintes, com que una mentida ben dita ens pot obrir els ulls a la veritat...

Italo Calvino: «L’acte d’escriure té una funció, esdevé eficaç, només si permet expressar la pròpia interioritat.» Una nit d'hivern un viatger, l'escriptura de la interioritat. Passa sovint que el fet d'escriure, en lloc de parlar, ens fa tornar més sincers, ens mostram més com som, com si l'escriptura tingués el poder de la revelació, com si l'escriptura ens despullés. Ens exposa.

Amb tota la ironia Jean de la Bruyère: «La glòria o el mèrit de certs homes consisteix a escriure bé; el d’altres consisteix a no escriure.» Però qui gosa de dir-te que com a escriptor ets un fracàs que ni els amics més amics ho fan: no ho fas malament i t'animen a talar més boscos.

Mercè Rodoreda: «Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.» Certament, escriure és un exercici intel·lectual de primer ordre. Molts metges prescriuen escriure un diari. L'escriptura és terapèutica. Algú escriu per curar-se d'alguna dolença. No deu curar el dolor, però el deu apaivagar de ben segur.

Un jove aprenent d'escriptor va demanar l'opinió a Samuel Johnson: «El seu manuscrit és bo i original, però la part que és bona no és original i la part original no és bona.» Catacrac. No sabem si el jove escriptor es va dedicar a sembrar cols.

Baltasar Porcel: «Escric perquè he llegit, llegeixo perquè visc.» És a dir que també escrivim perquè vivim. La vida escrita és una vida doblement viscuda? I si mentre escrius no vius? Com ens ho agafam a tot plegat?

Un dels nostres referents, Josep Pla: «L’escriptor té una responsabilitat total davant de l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba.» I aquesta és la funció primigènia, ser cronista del temps. El gran mural memorialista de Pla (30.000 pàgines escrites, poca broma) no és altra cosa que deixar constància del que hem vist. I això mateix és el que fa l'últim Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx amb les cròniques dels que no tenen veu en la història. Llegiu sinó el magnífic reportatge Les veus de Txèrnobil.

Us citaré ara dos poetes, cadascun d'ells va dir a la seva manera una de les constants de la literatura catalana moderna: la pervivència de la llengua amenaçada:

Vicent Andrés Estellés: «Procure acomplir el meu deure

escrivint per aquells que no escriuen

parlant pels qui no parlen encara.»

Salvador Espriu: «Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa»

José Luis Sampedro (La vieja sirena) «Els escriptors joves, si poden, que ho deixin. L’única raó per escriure és no poder-ho deixar.» amb les capacitats i unes ganes terribles d'escriure hom es pot fer escriptor-escriptor. Si t'hi guanyes les garroves ja ho veurem quan hagis liquidat el 21% d'IVA i els pagaments com a treballador autònom que ofeguen qualsevol autonomia econòmica. Ets autònom? No! Som esclau fiscal. I no en parlem si et jubiles d'escriptor...

És clar que alguns pocs escriptors van deixar d'escriure tot contradint la sentència que afirma que qui comença a escriure ho fa tota la vida. Mentida. Shakespeare va deixar el teatre per dedicar-se a altres negocis més lucratius, i mira que era bo!. Rossini va deixar l'òpera per fer-se pastisser. Rimbaud deixa la poesia per traficar amb les armes. Si deixau l'escriptura, idò, formareu part d'aquest elenc insigne d'escriptors universals.

Carme Riera: «Vàrem inventar la literatura per escriure sobre allò que hem perdut.» Exacte, mirem les grans novel·les, són sovint recreacions de mons que s'han perdut o que estan a punt de ser oblidats: El París de Proust, la Mallorca aristòcrata de Vilallonga, la Rússia d'abans de la Revolució d'octubre de Tolstoi,

Franz Kafka: «Quan dic una cosa, aquesta cosa perd immediatament, definitivament, la seva importància; quan l’escric, també la perd, però a vegades en guanya una altra.» Enigmàtic Kafka, paradigma de l'escriptor modern, que escriu per la necessitat imperiosa de treure el seu món interior, per sobre de tot, fins i tot de la seva estimada.

Juan Carlos Onetti: «Escribir me hace feliz» Hi pot haver una raó més convincent que aquesta?

García Márquez: «L’escriptura se’m va fer aleshores tan fluida que a estones em sentia escrivint pel pur plaer de narrar, que és potser l’estat humà que més s’assembla a la levitació.» Crec que, ja ho hem dit, escrivim perquè ens agrada escriure. Respondre per què ens agrada ens portaria a tota la resta de les respostes.

J.M.G. Le Clézio: És molt difícil parlar del que escrius, perquè escrius per una raó que no comprens. Si ho comprenguéssim, potser pararíem...» o encara allò que diu Philip Roth quan li van demanar per què escrivia: «No respondré. Necessitaria la vida completa per respondre». Deixem-ho idò així, no sabem per què escrivim tot i que en tenim moltes raons, com heu pogut llegir. Entre totes aquestes raons o motivacions per escriure només me'n falta una, que només he dit de passada: escrivim per crear bellesa amb les paraules, per forçar l'expressivitat de la llengua i així fer-nos vibrar les cordes sensibles de l'ànima.

Per acabar: la pregunta per què escrivim és una pregunta improcedent de la mateixa forma que és improcedent la pregunta per què estimes. Per què estim? Perquè estim! Només es pot donar per bona la resposta amb la mateixa pregunta. Si la resposta és una altra, aleshores es desvirtua completament el sentit, és a dir que deixes d'estimar. Si estimam per alguna altra raó que no sigui la raó gratuïta i injustificable, ja no és amor sinó una altra cosa potser inconfessable.

Estimau-vos idò i si us queden forces, escriviu sobre l'amor que heu gaudit o sobre l'amor que heu patit. La resta són històries.

poema per a Toni Vidal

Aquest és el poema dedicat a l'obra fotogràfica de Toni Vidal que apareix al Catàleg de l'exposició Des de dins

Què ens deixareu?

Francesc Florit Nin

Qui viu en llibres, qui en fotografies,

i qui, en lloc d'aigua, cerca la set.

Un home es capfica rere el visor

amb un deix de dolçor i de tristesa.

Sereu talment testimoni i epíleg

dels ulls del demà forçats a l'oblit.

Qui escriu en clarobscurs la llum del dia

sense el consol de l'esclat del matí.

Potser sereu la guia dels records,

la memòria plena de nostàlgies,

la nostàlgia plena d'instantànies,

un panorama d'adeus saturat.

Éreu Tot just ahir mirada inquieta,

una renglera de pedres i núvols,

casals i barques, tanques i camins,

d’arades, nanses i xarxes al port.

El temps parat només ens porta enyor

i el desencís del pas sense retorn.

Proclama la vida un goig encès

més bell que el raig de sol esmorteït

sobre la pàgina d'aquesta illa.

Que és tendra i punyent la solitud

dels dies passats, de tants d’anys caiguts,

de la fatalitat dels temps perduts.

Ens deixareu una calma estancada

al fons del cor, un poal d'aigua fosca

pouat arran de les emocions,

xops de fragilitats i de silencis.

Les fotos confessen allò que callen,

geloses d'un tresor de porta oberta,

de camp llaurat i de canya calada,

atenta a pescar la parla i la gesta.

També ens deixareu la nostra conversa

pels costers de la vida que s'enfila

entre blancs de calç i ombres de figuera,

d'ullastres vinclats, de la mar cenyida.

Es colga la conversa de remors,

d'un brogit que torna a enfilar la vida.

Acceptem de grat aquestes llavors

que germinaran en dies venidors.