Open studio/ Taller obert 

Sa il·lustrada, c/ Anuncivay, 22. Maó D'abril i maig del 2026 

         

  

   

 

 

La gran enganyifa

Francesc Florit Nin

 

Gent de bona fe pensa que el conseller de cultura fa molt bé quan diu que vol protegir el “patrimoni del menorquí”. El sr. Pons Torres imputa la destrucció del menorquí a la “imposició de l’estàndard català”. Aquest argument peca d’ignorància, com a mínim. La gran magarrufa és confondre la gent que si català que si menorquí. En realitat, la pervivència del menorquí li importa un rave. El que defensa és una pantomima esbiaixada, rebaixada, distorsionada i farsant de la seva peculiar idea de “menorquí”. Ell, graduat en història, conseller de cultura, hauria de conèixer el patrimoni menorquí de la nostra parla, hauria d’haver llegit sobre la nostra tradició literària, hauria de saber, en definitiva, com escrivien els menorquins al llarg de la història: com es redactaven les actes, com eren les cartes enviades, com s’emetien els edictes, com es dictaven els testaments, com s’anotaven les observacions científiques, o els sermons i les notícies... Però és clar: no és la veritat el que cerca, sinó tota una altra cosa.

 

Feim una ullada. Pere Alzina, l’any 1452 fa inventari: “E primo fonch atrobat en la entrada del dit alberch...” El notari Pere Quintana aixeca acta el 1558: “en la matexa captiuitat detingut quels fes acte de les diligenties...” El 1569 una rúbrica de pescadors ordena: “que nigú fassa sutzura alguna en la pescateria...” La taula del Jurats del 1615 diu: “-ítem lo primer jorn de Quaresma los magnífichs Jurats se ajuncten a la sala...” El 1743 la Miscel·lània Pasqual anota: “un Genoves que se atrobave allí: vosaltres teniu la Mare de Déu del Toro...” Fra Roger, el cuiner, el 1750 diu que “la saladura es contra la dolçó...”. Antoni Portella el 1762 escriu una Gramàtica llatina perquè “el poch adelantament en llatinitat que se experimenta en la joventut menorquina...” El capità Roca, Diari de Maó, 1790: “Los Jurats han comprat el carrech blat del patró Roses...” Per fer el brossat, el 1800 escrivien: “del serigot que queda dins la alfàbia i treurà las micas vellas que han quedat del formatge...” El metge Mateu Orfila escriu a son pare el 1817: “he sentit molt la mort del S.^or Hernández pues crech valia més que son fill...”

 

I podríem continuar amb centenars d’exemples que demostren fefaentment la tradició de la llengua culta de Menorca, d’una unitat idiomàtica enorme (de les més grans) en el conjunt de la llengua catalana. Aquest és el nostre patrimoni. Els escriptors menorquins d’ençà del s. XIII fins a l’actualitat han emprat els trets formals de la llengua estàndard, una modalitat lingüística supradialectal que permet la intercomprensió i fa de referència. Dels antics als moderns, de Febrer i Cardona a Hernández Mora, de Joan Ramis a Pau Faner, de J.M. Quadrado a J.M. Quintana, de Vicenç Albertí a Maite Salord, de F. de Borja Moll a Joan F. López Casasnovas, de Ruiz i Pablo a Joan Pons... i els poetes, els historiadors, els científics, els periodistes: tots han seguit la tradició culta de la llengua com passa en totes les cultures. I açò no ha anat en contra de la parla col·loquial dels registres populars, ans l’ha enriquida. Els menorquins sempre hem sabut distingir quan tocava una factura culta (la documentació administrativa del consell, per exemple) i quan tocava la col·loquial ( la glosa per exemple)... fins que va arribar un dels pitjors consellers de cultura que hem tingut (i mira que n’hem tingut de flacs!).

 

La gran enganyifa del Sr. Pons Torres és voler fer-nos veure que el català culte no és menorquí i que el menorquí res té a veure amb l’estàndard comú. I un be negre. El menorquí participa de tots els registres: pot ser literari, pot ser culte, pot ser informal... pot ser tot el que la llengua li permet de ser perquè ser de parla menorquina no condiciona cap registre lingüístic. Amb la modificació del Reglament d’Usos Lingüístics, el conseller ens vol estafar: diu protegir el menorquí i ens l’espellifa, l’esguerra, l’escorxa, s’esbudella i el capola fins que quedi amb els ossos i no pugui caminar mai més. Gent de bona fe, no us deixeu enganyar.

 

  

Estudis de variació

FRANCESC FLORIT NIN

                                             Open Studio

 

 

Estudis de variació és una proposta de taller obert a Sa il·lustrada per tal de mostrar el procés creatiu de l’obra de Florit Nin i el resultat d’aquest procés al llarg d’una dècada.

 

D’ençà d’una dècada, o més, que Florit Nin ha centrat el seu treball plàstic en el motiu del cap humà, de manera que la insistència ha esdevingut gairebé com una obsessió icònica de tot allò que suggereix el cap com a contenidor del pensament i de l’emoció. Però per altra banda també representa una indagació de les possibilitats expressives de la forma, del Principi de variació: totes les obres parteixen d’un mateix motiu originari que és sotmès a transformacions formals. Cada peça constitueix una resposta singular a partir d’una única matriu, són per tant mutacions dins un organisme viu que manté el vincle amb el nucli original. L’efecte no és de repetició, sinó de ressonància, de continuïtat amb innovació.

 

El Principi de variació s’aplica a multitud d’àmbits tant científics com artístics. En física i matemàtica s'usa per expressar una condició extrema d'una certa quantitat. En biologia fa referència als canvis en individus que provoquen l'evolució per a la selecció natural. Les mutacions i recombinacions genètiques creen diferències entre individus i aquestes diferències poden influir en la seva adaptació i supervivència. L'art també és una resposta al medi, s’hi adapta, adopta formes i va variant. En música, és un tema que es repeteix amb modificacions, tal com es comprova en Bach. En la plàstica, aquí la forma del cap humà, amb totes les ramificacions simbòliques, es presenta com un conjunt de composicions que deriven una de l’altra. Tota la natura és una contínua  metamorfosi. Sense aquestes variacions no hi hauria evolució, no hi hauria vida.

 

L’obra que mostra Florit Nin és, idò un motiu-matriu-forma-estructura que varia tal com es transforma tota la natura. La variació formal és també una força que actua en la historia de l'art de manera poderosa. Picasso, Miró, Giacometti i tants d'altres l’han practicada de manera creativa i genial. Perquè no són simples repeticions, sinó que constitueix una actitud de recerca, d'exploració en composició, textures, colors, escales, tècniques, procediments i materials diversos. L'art cerca, prova, experimenta, l’art assaja.... i això condueix l’artista - i l'observador - a interpretar els fenòmens de la variació de forma oberta i juganera.  Aquesta és la proposta estètica que presenta l’obra de Florit Nin en aquest taller obert.

I, en fi, el cap se’ns afigura com el cau on es refugien les cabòries humanes i alhora el capcim  que corona, com un capitell, el cap de cada persona.

 

 

   

 

CAU

Francesc Florit Nin

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CAU, llibre de poemes i gravats de

Francesc Florit Nin, edició limitada a 25 exemplars numerats i signats per l’autor, impresos al taller Xalubínia amb Veronica Arellano durant la primavera del 2024

 

 

 

Introit

 

El cap de l’home és el cau

on habita el pensament,

s’hi adorm, hi creix en pau

com un insecte en la ment.

 

És el nostre cau més íntim,

a recer de l’inclement,

el nostre refugi últim

del desig més confident.

 

 

1

 

Un formigueig a la panxa

que s’enfila al pensament

traça camins i s’enganxa

sense aturar ni un moment.

 

Tot al cau era un misteri

en la llunyana infància.

Aquell era el seu imperi

que veig ara en la distància.

 

Tot és bo, tot s’aprofita,

ens advertia la mare.

La formiga, -diu la dita-

és amiga de Déu pare.

 

Era lliçó de per vida

de no deixar res al plat,

fixa-t’hi com la formiga

és treball i austeritat.

 

Quantes lliçons són apreses,

tantes atentes mirades

a les rengleres esteses

al formiguer abocades.

 

 

2

 

Com Teseu al laberint,

l’aranya lenta sargia

amb el filam tot unint

els versos d’una elegia.

 

Els seus fils de plata lliguen

el casori amb la terra,

com una xarxa despleguen

un món de pau i de guerra.

 

D’emocions ben travat

així teix la teranyina

com un domàs oblidat

que debana i que desfila.

 

Compreníem les semblances

i els vincles que ens hi unien,

sentíem les aliances

que els símbols esdevenien.

 

Tothom és fill de sa mare,

de tota mare som fill,

perquè cada gota amara

la germanor fil a fil.

 

 

3

 

Amb la traça d’un atleta

salta lluminós, llampant,

de color roig viu l’aleta

mostres l’esplendor campant.

 

Que és difícil d’atrapar-te!

Però el gran llibre sagrat

et proscriu a condemnar-te

per plaga i calamitat.

 

I la cançó popular

et tracta de lladregot

de la collita insular

en aquell temps tan remot.

 

Benvolgut animaló,

ets encara al meu record.

Et guard al cor un racó

de troballes i de sort.

 

El vol de l’ocurrència

és un lloc estimulant

de la vida i la presència,

que el salt dels anys va triant.

 

 

4

 

Papallones de la nit,

fluorescències en l’obscur,

pampallugues en el pit,

secretes com un conjur.

 

Poc pensava jo aquells dies

que l’al·lota es pentinava

amb esteles i orquídies,

i amb pom de flocs s’abillava.

 

Un jardí talment al cap

ple de vols de papallona.

Llavors encara no sap

la bellesa que pregona.

 

Tampoc no se n’adonava

de l’encís d’aquell moment

que innocent em regalava:

m’era l’aire i l’aliment.

 

Papallones de la nit

que il·luminau la foscor,

dibuixades amb grafit

tremolau en  la blancor.

 

 

5

 

Maldecaps i mal de cap,

sou cabòria malmenada,

deixa el cervell fet un nyap

i la pensa atribolada.

 

Amb l’ànsia d’un eixam

i el garbuix de les neurones,

el nuvolat de moscam,

de l’empreny les campiones.

 

Ocupau el pensament,

aclaparau tot l’espai

de manera permanent,

ni teniu por de l’esprai.

 

Sempre revoltant pel cel,

cagondeus i reputes,

us és igual merda o mel,

maleïdes diminutes.

 

Mosca de l’obsessió,

som captiu del teu oracle.

No trec altra conclusió

que aguantar tal espectacle.

 

 

6

 

Com la pluja elemental,

necessari com la llum

tens l’armadura vital

tan negra com el betum.

 

T’han tancat dins una closca

per fer-te quasi immortal.

En la fonda nit s’enrosca

un escarabat fatal.

 

D’un temps immemorial

prové la teva cuirassa,

tan antic com actual

tens la casa per carcassa.

 

Més que orgànic, mineral,

camines per les llegendes,

celestial i terrenal

trescant per totes les sendes.

 

Si els anys t’han forjat tan dur

i Cronos t’ha fet granític,

deu ser perquè un déu madur

t’avala com a ser mític.

 

7

 

Tens el sentiment de l’aire,

la vibració del vol,

de cada flor tens la flaire,

dus la festa onsevol.

 

Tens sentit de la tendresa,

ets la festa dels sentits

com d’estampa japonesa

i els colors de mil vestits.

 

Ets el goig de la mirada

i voldríem tots alhora

tenir-te engabiada,

però l’ànima ho deplora.

 

Ets l’ànim transfigurat

que de lletjor treu bellesa.

Pura en la fragilitat,

ets l’esclat de la finesa.

 

Quan et poses sobre el cap

foragites tota pena

i si et poses dins el cap

és la joia que es desfrena.

 

8

 

Poblau el rusc de la ment

i pol·linitzau els homes

amb l’agitat moviment

de qui no té axiomes.

 

Amb energia imparable

de qui de moure’s no para

feis la terra habitable,

sou de la natura empara.

 

La vostra bellugadissa

brunzeja per camps i boscos

com la riera cantadissa,

com els mars i oceans foscos,

 

com el vent entre el brancam,

com el tràfec dels cavalls,

com el plany i el seu reclam

com la llum en els vitralls.

 

Com la nineta de l’ull,

com les òrbites d’estrelles,

com les paraules de Llull,

així l’eixam de les abelles.

 

 

9

 

El núvol negre, la presa

fosca, i l’obscur llinatge,

la nissaga llarga que pesa,

el tèrbol cau de l’ostatge.

 

La somnolència a l’ombra,

del descans és un miratge.

Qui les espanta amb escombra

amb un gest dur i salvatge.

 

Amb la xafogor enganxosa

la son s’hi agafa prima

i la pau es fa costosa,

coses del canvi de clima.

 

El miasma es torna enorme,

la migdiada és esguerrada,

i el cansament ja es deforma

en angoixa soterrada.

 

La menuda mesquinesa

del moscard i del mosquit

semblaria una fotesa

si no fos mal acudit.

 

 

10

 

Qui estima la libèl·lula

com s’estima el delicat,

qui s’envola, qui pul·lula

en silenci setinat.

 

El destí és un enigma

carregat de veritat

com la dansa que té el ritme

d’un poema musicat.

 

Tota criatura alada

afronta la levitat,

té encomanda la cantada

i un posat de deïtat.

 

Perquè tota forma alada

és bella com un desig.

De l’alegria callada

just n’arriba un esquitx.

 

Que lent és el vostre temps,

que curta la vostra vida,

els humans som els extrems

de l’avidesa atrevida.

 

 

 

Coda

 

El catau ocult als altres

és recer de l’emoció,

és comú en tots nosaltres

per a la creació.

 

Com els papallons tan blancs

en l’obscura nit suspesa,

fuig la vida en esvorancs

d’estupor per la bellesa.