Open studio/ Taller obert 

Sa il·lustrada, c/ Anuncivay, 22. Maó D'abril i maig del 2026 

         

  

   

 

 

La gran enganyifa

Francesc Florit Nin

 

Gent de bona fe pensa que el conseller de cultura fa molt bé quan diu que vol protegir el “patrimoni del menorquí”. El sr. Pons Torres imputa la destrucció del menorquí a la “imposició de l’estàndard català”. Aquest argument peca d’ignorància, com a mínim. La gran magarrufa és confondre la gent que si català que si menorquí. En realitat, la pervivència del menorquí li importa un rave. El que defensa és una pantomima esbiaixada, rebaixada, distorsionada i farsant de la seva peculiar idea de “menorquí”. Ell, graduat en història, conseller de cultura, hauria de conèixer el patrimoni menorquí de la nostra parla, hauria d’haver llegit sobre la nostra tradició literària, hauria de saber, en definitiva, com escrivien els menorquins al llarg de la història: com es redactaven les actes, com eren les cartes enviades, com s’emetien els edictes, com es dictaven els testaments, com s’anotaven les observacions científiques, o els sermons i les notícies... Però és clar: no és la veritat el que cerca, sinó tota una altra cosa.

 

Feim una ullada. Pere Alzina, l’any 1452 fa inventari: “E primo fonch atrobat en la entrada del dit alberch...” El notari Pere Quintana aixeca acta el 1558: “en la matexa captiuitat detingut quels fes acte de les diligenties...” El 1569 una rúbrica de pescadors ordena: “que nigú fassa sutzura alguna en la pescateria...” La taula del Jurats del 1615 diu: “-ítem lo primer jorn de Quaresma los magnífichs Jurats se ajuncten a la sala...” El 1743 la Miscel·lània Pasqual anota: “un Genoves que se atrobave allí: vosaltres teniu la Mare de Déu del Toro...” Fra Roger, el cuiner, el 1750 diu que “la saladura es contra la dolçó...”. Antoni Portella el 1762 escriu una Gramàtica llatina perquè “el poch adelantament en llatinitat que se experimenta en la joventut menorquina...” El capità Roca, Diari de Maó, 1790: “Los Jurats han comprat el carrech blat del patró Roses...” Per fer el brossat, el 1800 escrivien: “del serigot que queda dins la alfàbia i treurà las micas vellas que han quedat del formatge...” El metge Mateu Orfila escriu a son pare el 1817: “he sentit molt la mort del S.^or Hernández pues crech valia més que son fill...”

 

I podríem continuar amb centenars d’exemples que demostren fefaentment la tradició de la llengua culta de Menorca, d’una unitat idiomàtica enorme (de les més grans) en el conjunt de la llengua catalana. Aquest és el nostre patrimoni. Els escriptors menorquins d’ençà del s. XIII fins a l’actualitat han emprat els trets formals de la llengua estàndard, una modalitat lingüística supradialectal que permet la intercomprensió i fa de referència. Dels antics als moderns, de Febrer i Cardona a Hernández Mora, de Joan Ramis a Pau Faner, de J.M. Quadrado a J.M. Quintana, de Vicenç Albertí a Maite Salord, de F. de Borja Moll a Joan F. López Casasnovas, de Ruiz i Pablo a Joan Pons... i els poetes, els historiadors, els científics, els periodistes: tots han seguit la tradició culta de la llengua com passa en totes les cultures. I açò no ha anat en contra de la parla col·loquial dels registres populars, ans l’ha enriquida. Els menorquins sempre hem sabut distingir quan tocava una factura culta (la documentació administrativa del consell, per exemple) i quan tocava la col·loquial ( la glosa per exemple)... fins que va arribar un dels pitjors consellers de cultura que hem tingut (i mira que n’hem tingut de flacs!).

 

La gran enganyifa del Sr. Pons Torres és voler fer-nos veure que el català culte no és menorquí i que el menorquí res té a veure amb l’estàndard comú. I un be negre. El menorquí participa de tots els registres: pot ser literari, pot ser culte, pot ser informal... pot ser tot el que la llengua li permet de ser perquè ser de parla menorquina no condiciona cap registre lingüístic. Amb la modificació del Reglament d’Usos Lingüístics, el conseller ens vol estafar: diu protegir el menorquí i ens l’espellifa, l’esguerra, l’escorxa, s’esbudella i el capola fins que quedi amb els ossos i no pugui caminar mai més. Gent de bona fe, no us deixeu enganyar.

 

  

Estudis de variació

FRANCESC FLORIT NIN

                                             Open Studio

 

 

Estudis de variació és una proposta de taller obert a Sa il·lustrada per tal de mostrar el procés creatiu de l’obra de Florit Nin i el resultat d’aquest procés al llarg d’una dècada.

 

D’ençà d’una dècada, o més, que Florit Nin ha centrat el seu treball plàstic en el motiu del cap humà, de manera que la insistència ha esdevingut gairebé com una obsessió icònica de tot allò que suggereix el cap com a contenidor del pensament i de l’emoció. Però per altra banda també representa una indagació de les possibilitats expressives de la forma, del Principi de variació: totes les obres parteixen d’un mateix motiu originari que és sotmès a transformacions formals. Cada peça constitueix una resposta singular a partir d’una única matriu, són per tant mutacions dins un organisme viu que manté el vincle amb el nucli original. L’efecte no és de repetició, sinó de ressonància, de continuïtat amb innovació.

 

El Principi de variació s’aplica a multitud d’àmbits tant científics com artístics. En física i matemàtica s'usa per expressar una condició extrema d'una certa quantitat. En biologia fa referència als canvis en individus que provoquen l'evolució per a la selecció natural. Les mutacions i recombinacions genètiques creen diferències entre individus i aquestes diferències poden influir en la seva adaptació i supervivència. L'art també és una resposta al medi, s’hi adapta, adopta formes i va variant. En música, és un tema que es repeteix amb modificacions, tal com es comprova en Bach. En la plàstica, aquí la forma del cap humà, amb totes les ramificacions simbòliques, es presenta com un conjunt de composicions que deriven una de l’altra. Tota la natura és una contínua  metamorfosi. Sense aquestes variacions no hi hauria evolució, no hi hauria vida.

 

L’obra que mostra Florit Nin és, idò un motiu-matriu-forma-estructura que varia tal com es transforma tota la natura. La variació formal és també una força que actua en la historia de l'art de manera poderosa. Picasso, Miró, Giacometti i tants d'altres l’han practicada de manera creativa i genial. Perquè no són simples repeticions, sinó que constitueix una actitud de recerca, d'exploració en composició, textures, colors, escales, tècniques, procediments i materials diversos. L'art cerca, prova, experimenta, l’art assaja.... i això condueix l’artista - i l'observador - a interpretar els fenòmens de la variació de forma oberta i juganera.  Aquesta és la proposta estètica que presenta l’obra de Florit Nin en aquest taller obert.

I, en fi, el cap se’ns afigura com el cau on es refugien les cabòries humanes i alhora el capcim  que corona, com un capitell, el cap de cada persona.