Traços i traces

Francesc Florit Nin

 

Menorca és traçada per mils de kilòmetres de paret seca. Aquets traços de pura durícia són el llegat que ens han deixat els nostres ancestres, els senyals que han deixat pel seu pas per la terra. Quin serà el traç que deixa cadascú? Quina és la distància entre els traços de l’artista i les traces que marquen la seva obra? Traços de Menorca, senyals als territori d’alguns artistes de l’illa, cadascú amb la seva particular estètica i sota el denominador comú de compartir arrels i anhels.

 

Avui, que vivim sota les tendències uniformitzadores de les diverses cultures, els artistes de Traços de Menorca partim tanmateix de la premissa de la singularitat, d’allò que ens fa distints i concrets, i d’allò que fa rica i diversa la realitat.

 

Avui, que l’art forma part substancial del tràfic econòmic del món, com una deriva estretament lligada a l’especulació i a les transaccions digitals del capitalisme global més desbocat, un grupet d’artistes vindiquen la localitat i la parcel·la intransferible del que no és negociable, una manera de fer íntima i distinta de la identitat gairebé orgànica, material, tangible.

 

Avui, que Menorca l’han posicionada al mapa dels destins turístics del luxe, d’atracció de fortunes i del comerç del paisatge i que l’art hi ha anat de bracet fins a petar als comptes i als càlculs del mercadeig, els artistes de Traços senten com queden al marge dels interessos com els indígenes queden al marge dels tractats dels colons envers la colònia que l’illa ha estat en la major part de la seva història.

 

Menorca és una illa densament poblada d’artistes, diuen. Però no és cap arcàdia de l’art. La situació actual, amb totes les seves contrarietats, a més de ser un desafiament també és una oportunitat. La comunitat artística local haurà de conviure i aprendre del repte de tenir el “món real” de l’art internacional al seu costat. Connectats a aquestes pràctiques, caldrà fer servir la personalitat de l’illa. Singularitat i connectivitat són les dues cares del discurs artístic actual de Menorca, que, ben conformades, poden donar peu a visions prou profundes i personals, autèntiques i sinceres. Visions que no han de néixer del comerç -que tanmateix hi és- sinó d’una vivència insular genuïna.

 

Tots sabem a hores d’ara que no hi ha un “art internacional”, sinó un mercat internacional, perquè tots els discursos sorgeixen de llocs ben concrets que pels mitjans de què disposen es tornen “universals” simplement perquè s’exporten arreu amb tot el poder que els acompanya. L’art local necessita mitjans, i plataformes i recursos, visibilitat i comunicació com qualsevol altre art que s’ha “universalitzat”. Ves si no!

 

Connectar les sensibilitats menorquines, amb el rerefons de la nostra singularitat (en termes de territori i natura, història i memòria, comunitat i tradició, llengua i cultura) amb les preocupacions mundials és el nostre repte i la nostra oportunitat: què hi diu l’art menorquí a la crisi climàtica, a les migracions humanes, a la preservació de la diversitat biològica i cultural, a l’ecologia de la convivència plural, a la redistribució de la riquesa, etc. Aquest és el lligam. Menorca, històricament disputada al Mediterrani, és escenari d’aquestes tensions ecològiques, socials, econòmiques, com molts altres llocs del món.

 

Fer-se preguntes com Què significa treballar en art des d’una illa del Mediterrani?, Quin diàleg caldria sostenir sobre les adversitats complexes del nostre petit món? Quines urgències insulars s’han de mostrar, explicitar, reflexionar des de la pràctica artística? Parlam de Menorca, des de Menorca, amb la mirada posada al món, perquè el món és fet de moltes menorques. Des de cadascuna cal fer surar les veus autòctones. Que cadascú sigui qui és. No ens cal l’art com a producte turístic. No, gràcies. No volem l’art de l’oferta complementària. No, thanks. Ni com a souvenir. Non, merci. O l’art com a imatge de publicitat turística. No gràcies. Més enllà de les exposicions mediàtiques, i més enllà de les inversions de blanqueig. No ens agrada l’art fet a posta per al visitants. Que siguin els visitants que cerquin l’art del lloc. Tenim, per açò greus problemes de manca d’estratègia, de postures poc visionàries que fàcilment es cau en un art que  és ficat dins la senalla  enorme de la indústria turística, que ho distorsiona tot, que mata allò que estima fins que esdevé una atrofia.

 

Diuen de Menorca que té una notable activitat cultural i que ara aposta pel potencial entorn de l’art contemporani. Tanmateix, tal vegada no tengui encara les eines i els equipaments que puguin donar resposta a la resistència de singularitat poètica de l’illa, malgrat el desembarcament de galeries privades vingudes de fora que operen per als seus artistes i per als seus clients vinguts d’enllà.

 

Probablement ens queda allò que ens és singular i sostreure’ns de les dinàmiques que maten les arrels, una resistència, ni que sigui simbòlica. Quina resiliència? Traços de Menorca manifesta la terra d’on és, com no pot ser d’altra manera. Aquí dir terra vol dir també la memòria específica de l’illa que ens ha abocat on som. Vol dir igualment la preservació  de l’entorn que ens ha afaiçonat i la llengua del país que ens identifica. Vol dir, és clar, la comunitat de persones que hi donen sentit. I finalment vol dir una mirada reflexiva envers els dilemes i els reptes d’aquesta illa, que aquí tenen el seu pes propi.

 

Perquè tanmateix la creació artística és el resultat (i el procés i la comunicació i...) d’una recerca sobre les amenaces i les oportunitats d’avui que ens plantejam com a persones, tan concretes per a un lloc concret. Diguem-ho així: volem un art vinculat a la cura del lloc on treballam, una feina lligada a una manera de pensar i actuar entorn, sota i sobre el territori que ens singularitza.  Açò tal vegada ens aglutina a Traços, d’un costat. De l’altre costat, tantes altres coses ens particularitza a cadascun. Quines poètiques, estètiques, idees i quins projectes ens defineixen? Formam part d’un món bigarrat, mestís, de propostes transversals en registres diversos, en un còctel eclèctic i ambigu. Es creuen en les nostres trajectòries que sovint hem compartit. I crec que compartim també una mirada pausada que tracta de dialogar amb el context. Dit així pot semblar un art programàtic, centrat el els continguts amb finalitats polítiques (o socials, de combat ecològic, o de batalla ideològica...). Mai del món! Ja en coneixem tristos exemples històrics). I tanmateix crec que no hem de renunciar a l’objectiu en ment de contribuir mitjançant l’expressió acurada i formal d’enfortir el lligam entre natura i home, entre comunitat i territori i així introduir el ferment per a la convivència.

 

La gran enganyifa

Francesc Florit Nin

 

Gent de bona fe pensa que el conseller de cultura fa molt bé quan diu que vol protegir el “patrimoni del menorquí”. El sr. Pons Torres imputa la destrucció del menorquí a la “imposició de l’estàndard català”. Aquest argument peca d’ignorància, com a mínim. La gran magarrufa és confondre la gent que si català que si menorquí. En realitat, la pervivència del menorquí li importa un rave. El que defensa és una pantomima esbiaixada, rebaixada, distorsionada i farsant de la seva peculiar idea de “menorquí”. Ell, graduat en història, conseller de cultura, hauria de conèixer el patrimoni menorquí de la nostra parla, hauria d’haver llegit sobre la nostra tradició literària, hauria de saber, en definitiva, com escrivien els menorquins al llarg de la història: com es redactaven les actes, com eren les cartes enviades, com s’emetien els edictes, com es dictaven els testaments, com s’anotaven les observacions científiques, o els sermons i les notícies... Però és clar: no és la veritat el que cerca, sinó tota una altra cosa.

 

Feim una ullada. Pere Alzina, l’any 1452 fa inventari: “E primo fonch atrobat en la entrada del dit alberch...” El notari Pere Quintana aixeca acta el 1558: “en la matexa captiuitat detingut quels fes acte de les diligenties...” El 1569 una rúbrica de pescadors ordena: “que nigú fassa sutzura alguna en la pescateria...” La taula del Jurats del 1615 diu: “-ítem lo primer jorn de Quaresma los magnífichs Jurats se ajuncten a la sala...” El 1743 la Miscel·lània Pasqual anota: “un Genoves que se atrobave allí: vosaltres teniu la Mare de Déu del Toro...” Fra Roger, el cuiner, el 1750 diu que “la saladura es contra la dolçó...”. Antoni Portella el 1762 escriu una Gramàtica llatina perquè “el poch adelantament en llatinitat que se experimenta en la joventut menorquina...” El capità Roca, Diari de Maó, 1790: “Los Jurats han comprat el carrech blat del patró Roses...” Per fer el brossat, el 1800 escrivien: “del serigot que queda dins la alfàbia i treurà las micas vellas que han quedat del formatge...” El metge Mateu Orfila escriu a son pare el 1817: “he sentit molt la mort del S.^or Hernández pues crech valia més que son fill...”

 

I podríem continuar amb centenars d’exemples que demostren fefaentment la tradició de la llengua culta de Menorca, d’una unitat idiomàtica enorme (de les més grans) en el conjunt de la llengua catalana. Aquest és el nostre patrimoni. Els escriptors menorquins d’ençà del s. XIII fins a l’actualitat han emprat els trets formals de la llengua estàndard, una modalitat lingüística supradialectal que permet la intercomprensió i fa de referència. Dels antics als moderns, de Febrer i Cardona a Hernández Mora, de Joan Ramis a Pau Faner, de J.M. Quadrado a J.M. Quintana, de Vicenç Albertí a Maite Salord, de F. de Borja Moll a Joan F. López Casasnovas, de Ruiz i Pablo a Joan Pons... i els poetes, els historiadors, els científics, els periodistes: tots han seguit la tradició culta de la llengua com passa en totes les cultures. I açò no ha anat en contra de la parla col·loquial dels registres populars, ans l’ha enriquida. Els menorquins sempre hem sabut distingir quan tocava una factura culta (la documentació administrativa del consell, per exemple) i quan tocava la col·loquial ( la glosa per exemple)... fins que va arribar un dels pitjors consellers de cultura que hem tingut (i mira que n’hem tingut de flacs!).

 

La gran enganyifa del Sr. Pons Torres és voler fer-nos veure que el català culte no és menorquí i que el menorquí res té a veure amb l’estàndard comú. I un be negre. El menorquí participa de tots els registres: pot ser literari, pot ser culte, pot ser informal... pot ser tot el que la llengua li permet de ser perquè ser de parla menorquina no condiciona cap registre lingüístic. Amb la modificació del Reglament d’Usos Lingüístics, el conseller ens vol estafar: diu protegir el menorquí i ens l’espellifa, l’esguerra, l’escorxa, s’esbudella i el capola fins que quedi amb els ossos i no pugui caminar mai més. Gent de bona fe, no us deixeu enganyar.

 

 Primer tom de l'obra poètica de Joan F. López Casasnovas

Enamorat de les paraules

Francesc Florit Nin

 

Acció Cultural de Menorca va néixer a imatge i semblança d’Acció Cultural del País Valencià de la mà, entre d’altres, d’en Joan F. López Casasnovas, arran de la seva amistat amb l’ànima de l’entitat, Eliseu Climent. En iniciar els articles d’aquesta secció Xerram d’on som, el grup de persones que hi col·laboram ja ho vam dir des de l’inici, que volíem “continuar el llegat i l’esperit d’en Joan F. López Casasnovas i en memòria seva”.

 

Ara s’ha publicat el primer tom de les Poesies d’en Joan F. López, (Moll Nova Editorial), d’aquí poc en sortirà el segon volum, i per aquest motiu els qui som enamorats de les paraules com ho era ell retem un sentit homenatge al nostre mestre. És just no només per la feinada que en Joan F. López va fer a favor de la nostra llengua i cultura, sinó també per la qualitat literària dels seus escrits.

 

Sostenc la idea que en Joan tenia la paraula poètica com a eix que va vertebrar tota la seva acció, des de la creació literària, la investigació filològica, l’activisme cultural... fins al seu compromís amb la societat i la seva participació política. L’amor a la paraula el va implicar a l’amor per la terra. Perquè es va trobar en un país ple d’urgències, subordinat i desmembrat, que anava perdent la identitat, amb una situació sociolingüística greu de la llengua catalana i la seua cultura amb greus problemes. La seva poesia, prolífica i diversa, testimonia aquest vincle entre llengua i territori, entre llengua i llibertats democràtiques, entre llengua i cultura i reivindicació política.

 

No ens va sorprendre als editors que en sortissin més de 600 pàgines de poesies d’en Joan F. López agrupades en dos volums, perquè sabíem que escrivia molt més que no editava. Si el primer volum conté la poesia ja publicada amb prop de 300 pàgines, el segon volum, que reuneix la seva poesia inèdita, encara és més extens. Malgrat haver publicat poc, la seva poesia es va erigir com una de les veus més valorades del nostre panorama literari. Ara tenim l’oportunitat de conèixer la gairebé totalitat de la seva poesia i açò permetrà de calibrar amb més justesa la seva qualitat. Especialment és important aquesta edició perquè contribuirà a donar-lo a conèixer, més enllà de Menorca, a un més ampli sector de lectors.

 

Els qui ja coneixíem l’obra poètica seva, sabíem de la seva rellevància, que n’era un referent, que tenia un talent fi pel joc lingüístic, amb una enorme capacitat expressiva. A l’estudi introductori del primer volum el professor Pere Rosselló Bover indica que l’obra poètica d’en Joan “constitueix una fita important per al coneixement de la producció literària d’un dels personatges més importants que la Menorca contemporània ha donat a la nostra cultura”. I continua: “és també una peça essencial per al coneixement del que ha estat un dels períodes més rics de la producció literària de Menorca i dels Països Catalans”.

 

D’on dimana la vàlua de la seva poesia? Idò perquè prové d’una veu que ens salva de l’oblit, de la mort, “i necessitam convertir cada dia la vida en relat, afegint a la veritat neutra i objectiva les veritats profundes i intuïtives dels nostres cors” com ell mateix va escriure. Perquè és una poesia molt arrelada a l’experiència de la vida, perquè la seva poesia palpa “la realitat amb la punta dels dits del llenguatge, llenguatge que dona als poetes esclats de llum en la foscor”,  i que “enfront de la mort i del silenci,[tenim] la memòria i la veu”. En Joan F. López forma part de la generació d’intel·lectuals formats en la lluita antifranquista i en el context de les reivindicacions per les llibertats i el recobrament de la identitat catalana, una generació que en l’àmbit de la creació literària lligaran terra i llengua des de la formalització rigorosa del llenguatge poètic. La fusió de rigor formal i joc creatiu és probablement la característica distintiva de la seva poesia i açò ho fa des d’una visió que escodrinya el seu interior, en fa diàleg reflexiu per esdevenir valor universal. És també una mixtura saborosa d’ingredients diversos que la fa atractiva, sorprenent i personal. Beu de la tradició rica de l’alta poesia culta i la combina amb la poesia popular d’arrel tradicional. Una joia literària.

 

Resulta una paradoxa que amb les joies literàries com les d’en Joan F. López patim alhora un estat social de la llengua, d’ús, de qualitat i de propietat, tan lamentable, sota una política d’atac constant per part de les actuals autoritats. L’obra poètica del mestre s’erigeix avui com un cant de resistència, com un crit contra l’ofec, com un clam per l’estima i la dignitat, una glosa al respecte. Perquè travessarem més Pons i derrocarem més Torres. Ja tenim call.

 

 Poeta complet, Joan F. López Casasnovas

Francesc Florit Nin 

 

No és la seva poesia completa, però gairebé. Els dos toms de la Nova Editorial Moll arrepleguen la poesia publicada i la inèdita d'un poeta que les circumstàncies històriques i polítiques que li va tocar de viure es va veure compromès a moltes més activitats que la seva preferida, la poesia.

Moll Nova Editorial en publica l’obra poètica completa que abasta més de 40 anys de la seva faceta més personal i singular.

 

 

La de poeta és probablement la més discreta de les activitats a què es va dedicar el conegut polític i activista cultural Joan F. López Casasnovas/Pere Xerxa. Qui ha estat un dels referents més significats de la cultura a Menorca va publicar en vida tan sols quatre poemaris, molt espaiats en el temps: Galops i glops del 1980, Tiranya al vespre del 1984, De sol a sol del 1999 i Caragols dels jorns del 2014. Tanmateix va deixar sense publicar una ingent quantitat d’obra en vers, guardada al disc dur del seu ordinador, que supera en pàgines l’obra que ell mateix va donar a conèixer.

 

El primer volum recull els quatre títols ja publicats i que ara es reediten revisats. Convenia de posar-los novament al disposició del públic lector perquè eren títols que ja no es trobaven a les llibreries. Aquesta és la poesia que ja coneixíem, però que ara poden trobar nous lectors. El segon volum recull la poesia inèdita i aquella que va ser treta en publicacions diverses i esparses, en revistes com Esclop, o en llibres de fotografies com els de Toni Vidal. El conjunt dels dos volums dona la imatge justa i completa del poeta.

 

L’edició de l’Obra poètica ha anat a càrrec de Pere Gomila i de Francesc Florit Nin, que n’han ordenat els dos volums i n’han revisat els textos. El primer tom compta amb un llarg i rigorós estudi introductori del professor Pere Rosselló Bover que ens situa l’obra de Joan F. López en el context literari de la poesia catalana del seu temps i n’analitza formes i continguts. Segons Rosselló Bover, els llibres de poesia de. López Casasnovas/Pere Xerxa “constitueixen l’autoretrat d’un gran personatge, d’un home que destacà per una gran capacitat de treball en una multiplicitat de terrenys en què va excel·lir”

 

D’ençà de la seva mort, el juliol de 2022, s’han publicat el recull d’articles Jo vull el vol dels falcons. Articles lingüístics (1975-2022), que se suma a l’excel·lent llibre també d’assaig Intervencions, publicat el 2002. Ara surten a la llum els dos toms de poesia i s’espera en un futur proper la publicació dels textos que diversos estudiosos van aportar a les Jornades d’estudi i homenatge dedicat a Joan F. López Casasnovas i organitzades per l’IME el 2023. Tot plegat fa pensar que la seva dimensió intel·lectual va creixent encara més.

 

La tasca d’investigador, la de divulgador, la d’activista, la de polític i la del literat es van conjuminar en una mateixa persona de forma completa i complexa fins a configurar un personatge polièdric, com d’una constel·lació que abastava temes i preocupacions ben diverses. Tot i que la seva personalitat discreta va fer que molta de la seva escriptura, més enllà de la d’articulista, quedés sovint estotjada. I encara més la de poeta, perquè la poesia mostra la cara més íntima i personal del personatge, la faceta més singular i probablement també la més subjectiva, la que dimana del cor més que del cervell.

 

La poesia de Joan F. López/ Pere Xerxa, ara que la podem llegir completa, es presenta com un edifici complex, ple de matisos, amb portes i finestres que baden al món de manera lúdica, crítica i reflexiva. Madura ja des dels seus inicis, la seva obra poètica abasta tant formes cultes com populars, tracta tot tipus de temes i de motius, i ho fa amb una llenguatge a voltes molt fresc i lliure i d’altres amb la sofisticació de l’alta poesia. Les paraules del poeta sempre van embolcallades pel compromís cívic i són enfocades des de la perspectiva de la radicalitat democràtica i progressista.

 

L’Obra poètica es va presentar el proppassat 25 de febrer a Ciutadella en un acte emotiu. Hi ha previstes altres presentacions a Maó i Alaior i finalment es prepara al voltant del dia del llibre un recital participatiu en forma d’homenatge a qui ha estat un dels millors poetes que ha donat Menorca.

 

 

  

Contes de bruixes i tribunals

Francesc Florit Nin

 

 

 

El proppassat dissabte 8 de març, dia de la dona treballadora, vam presentar un nou Quadern de Folklore, el núm. 152, a la llibreria Vadllibres de Ciutadella. En el context d’aquesta festa reivindicativa, la presentació tombà entorn d’un perfil de dones que històricament han estat marginades per la seva visió transgressora de la realitat, per la seva vida fora del que el poder anomena ordre moral, una dones plenes de saviesa i empoderades i que justament per aquest motiu provocaven por i rebuig. Aquestes són unes notes de lectura a propòsit del Folklore menorquí de la bruixeria de Lídia Pérez Pérez.

 

Consider que la col·lecció dels Quaderns de Folklore és un dels monuments més singulars de la cultura a Menorca. Tots junts, els Quaderns ja formen una autèntica enciclopèdia d’etnografia menorquina i un mostrari generós de les seves diverses manifestacions literàries d’arrel tradicional, de descripció rigorosa i àmplia de la cosmovisió popular illenca, de temes que van des de la música als jocs, dels oficis als malnoms, de la cuina als paratges, de les festes a la vida quotidiana, etc. Una enciclopèdia, però, que encara és viva, que encara creix. I ara s’incorpora una nou nombre amb un tema que fins ara no havia tingut un tractament diferenciat, el món de les bruixes i dels encantaments.

 

Quan Francesc Camps i Mercadal va publicar el que seria el recull més gran fins llavors fet de la literatura folklòrica, el 1911, va dedicar un capítol titulat Bruixeries i maltevuis, un apartat on hi encabia tot tipus diversos de textos, des d’encantaments fins a costums supersticiosos, des de coverbos de por fins a paratges i personatges màgics. El fet que Camps i Mercadal en fes un apartat indica la relació estreta que hi ha entre la literatura popular i la bruixeria. Ben cert, aquestes narracions no són altra cosa que la traducció de l’imaginari col·lectiu que es va congriar arran de la persecució, tortura i mort, d’algunes dones que a Menorca, durant els segles XVI i XVII van ser considerades bruixes. Uns relats per tant que responen a les creences i a les pors d’aleshores i que han pervingut fins als nostres dies.

 

Na Lídia Pérez, autora del quadern, ha recollit algunes d’aquestes peces populars del Folklore menorquí de la pagesia i hi ha afegit, de redacció pròpia, una selecció de casos reals de processos judicials de la Inquisició contra dones acusades de bruixeria extrets del llibre de J. L. Amorós Brujas, médicos y el Santo Oficio. Menorca en la época del Rey Hechizado (IME. 1990). Hi ha per tant, en el recull de na Lídia Pérez, la primera meitat, de vuit relats de caire popular i d’arrel tradicional que provenen de la literatura oral menorquina, mentre que l’altra meitat, els altres vuit relats restants, que provenen de l’estudi de casos històrics, de la literatura jurídica, d’arrel culte i de tradició escrita. Són, per tant, d’origen molt diferent, que comparteixen tanmateix el motiu de la bruixeria.

 

En la introducció del quadern, l’autora fa un repàs del context històric del fenomen, del concepte de bruixes a Europa, Catalunya i Menorca, dels casos reals que s’han donat a l’illa i de com s’hi ha manifestat en el folklore. La intenció de fons és, a més de mostrar-ne el recull, el de reivindicar la figura de la bruixa des d’una perspectiva crítica feminista, la d’ensenyar el perfil lliure d’aquestes dones transgressores injustament condemnades a la marginació en el millor dels casos o a l’assassinat en el pitjor. El moviment feminista ha revertit a favor seu la causa de les bruixes i, capgirant-ne el sentit negatiu que ha tingut en la història i en la literatura en un sentit positiu, de dona alliberada.

 

Els relats de bruixes sorgeixen en uns moments de crisi. Quan es passava una època de penúries (fam, plagues, sequera, epidèmies) la gent, presa de la incertesa i de la por, cercava explicacions i culpables. L’Església va trobar en aquelles dones singulars, que desafiaven l’ordre establert, el boc expiatori. Els relats sobre bruixes apareixen idò a partir de la persecució , de la cacera per part de la Inquisició, que el poble adopta a la seva manera l’ideari elaborat en la seva contra. Aquelles condemnes sentides són la base oral de les contarelles populars sobre les bruixes. En aquesta reelaboració, les bruixes es configuren com a personatges que serveixen per a reforçar uns valors (cristians, de bona conducta, de moral comuna...) o per proscriure contravalors, és a dir com una eina moralitzadora, com ho són les rondalles per als infants.

 

En la nostra literatura menorquina popular, la bruixa també serveix per donar una explicació, més o menys fantasiosa, sobre fenòmens inexplicables: les malalties, les desgràcies, les dissorts. Per aquest motiu també s’anomenen encanteris. Les bruixes eren aleshores aquells essers especials que tenien el poder d’aplacar o de provocar aquells fets. Sovint presentades en indrets com coves, barrancs, boscos, apartats de la gent, carregats també de misteri i d’on provenen les forces malignes aliades del dimoni.

 

Tot plegat, entre bruixeria i folklore hi ha llaços estrets, llargs, que perviuen fins als nostres dies i que encara la imaginació reviu en llibres i pel·lícules, i en la publicitat. Si les bruixes van ser conseqüència de la por induïda pels temps difícils, provocada per tensions socials, a qui s’atribuïen tots els mals patits, cal demanar-se avui a qui feim pagar els plats trencats.  Ara que vivim temps incerts, qui són els innocents als quals feim culpables de les nostres desgràcies? Perquè en definitiva, i si les bruixes de llavors no eren més que l’encarnació de les pors i la desconfiança cap als diferents, als estranys, cap als estrangers, cap als immigrants?

 

 

Poemes en xarxa, Cançons de Xerxa

la llengua musicada

 

F.Florit Nin

 

 

 

Durant el proppassat estiu he redactat la ponència que vaig presentar a les Jornada d’estudi i homenatge a Joan F. López Casasnovas sobre la seva poesia. D’ençà de la seva mort, s’ha aprofundint en les diverses facetes per adonar-nos de la vertadera dimensió de la seua obra, tant literària com periodística, tant la d’investigador com la de divulgador. Pel que fa a la creació, la poesia hi excel·leix i, d’entre d’altres qualitats, hom hi percep la construcció meticulosa de la mètrica i de la cadència musical que se’n deriva. Aquesta és la base de la poesia, allò que li dona el toc distintiu i que la diferencia de la resta dels gèneres literaris. Ara amb el treball Cançons de Xerxa de Cris Juanico açò es fa encara més patent, més explícit, més acordat.

 

Certament, la poesia d’en Joan F. López s’adiu amb la musicalitat i per açò mateix ha estat escollida per alguns dels nostres músics menorquins. En primer lloc per na Maria Àngels Gornés que va posar notes precioses i una veu melodiosa a alguns dels seus poemes fins a esdevenir gairebé com peces emblemàtiques, molt conegudes per la gent. La cançó “Mariners sense barca” és un referent de les senyes de la catalanitat de Menorca. També Toni Tomàs i el grup S’Albadia va musicar lletres d’en Joan López.

 

La poesia, que neix de la música, té el seu destí natural en la música. Només quan un poema es fa cançó arriba a la seva plenitud. És el que realment desitgen els poetes: que un músic posi notes i ritme a les seves paraules, que les faci recordar i les difongui. No és estrany que la majoria dels mortals arribin a la poesia a través de les cançons. Així ha passat amb els poemes de Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Martí i Pol de la mà de Serrat, Raimon i Ramon Muntaner respectivament. O en el cas de Paco Ibáñez per a Lorca o Miguel Hernández.

 

La poesia d’en Joan López té unes característiques que faciliten la seva posada en escena. Perquè la seva poesia és sonora, que tot i ser escrita, és a dir originada en l’escriptura, és “pensada” per ser escoltada, com ho és la glosa que ell tant estimava. Per altre costat, sense rebaixar el registre culte del llenguatge, incorpora la parla quotidiana i concreta de la cultura popular, amb els seus modismes característics. A en Joan li encantaven les formes tradicionals d’arrel  popular, de les quals n’era un estudiós. No debades alguns dels poemes musicats per Cris Juanico són, en la seva forma estròfica, un romanç, és a dir, l’estructura més prolífica de la cançó de tradició oral, sorgida dels cantars de gesta. És el cas de quatre dels poemes: La croada, Tots els colors del vent, Paraules, Qui em crida des del carrer?, tots bellament musicats. Hi ha en l’àlbum tres peces que són una joia: el contundent Illa, un retrat punyent de Menorca que bé podria esdevenir un himne; la delicada sonoritat de Tots els colors del vent; i també Qui em crida des del carrer? amb ressonàncies de cultura popular. I és que la seva poesia, tota plena de trets locals i dialectals, s’investeix de la dignitat i de l’elegància de la llengua culta de Menorca i de tot el domini de la llengua catalana.

 

L’àlbum Cançons de Xerxa de Cris Juanico, dedicat íntegrament a la poesia d’en Joan López, és un treball deliciós com vam poder comprovar qui va assistir al concert de presentació que el cantant va fer al Casino Nou de Ciutadella el passat dissabte dia 2. Va ser una nit màgica per a qui estima la poesia en general i per a qui estima la poesia d’en Joan López en particular. En fer-se cançó tenim més a l’abast la qualitat literària dels versos del poeta ciutadellenc, que el músic n’ha sabut capir l’esperit del poema. A mi em sembla magnífica la feina feta per en Cris Juanico, acompanyat d’uns excel·lents músics i d’unes veus corals de timbres diversos. Cada cançó té amb la seva pròpia textura, cadascuna té la seva peculiar cadència. El valor del treball és doble, com de doble és la condició de tota cançó, feta de música i lletra, que una s’alimenta de la virtut de l’altra, una reposa en braços de l’altra, s’estimulen mútuament i engendren meravelles. Gràcies Cris per propagar el foc de l’esplèndida poesia d’en Joan.

 

 

 

 

 

Notes d’aigua a la Cançó d’argila

Apunts de lectura de Buranuna de Mariona Fernández

Francesc Florit Nin. 17.09.2025

 

1.     La meva amiga col·lega de lectures, tallers i escriptura, Mariona Fernández, m’adreça un llibre i un envit. El seu darrer llibre publicat, Buranuna, cançó d’argila (Ed. Karwán. 2025) és una petita meravella. Llibre estrany, llibre lliure, que a la primera lectura em desconcerta un punt. Què és Buranuna? Un conte, un poema, un assaig? La història d’una mare amb una filla molt peculiar? Una cançó que beu dels ancestres? Una provatura per repensar la naturalesa humana? És una mica de tot açò plegat, però de res de tot açò en concret. Capficat en les categories de gènere dels estudis literaris, es fa difícil d’encapsular el llibre de na Mariona Fernández. Ben fet, visca la mixtura. Buranuna és essencialment un llibre singular, tant per la forma com és escrit com pel contingut, el missatge, les idees que s’hi contemplen. El títol ja resulta exòtic i el subtítol és prou evocador, una petita epopeia feta cançó i que espera ser fecundada com la terra, l’argila. Aquestes són les meves notes (musicals) com a gotes d’aigua que volen abeurar la cançó de la terra. A veure quines llavors em broten.

 

2.     Sembla un relat, sembla un poema, s’assembla a un assaig... però és un artifici lingüístic fet d’imatges, de metàfores i comparacions, plena de connotacions i de ressons. És, en definitiva, un ús especial de la llengua que basteix un món de ficció que es va ancorant ara i adés en unes experiències, en uns coneixements, en uns sentits i unes emocions. Una llengua sensible, diria.

 

3.     La lectura de Buranuna demana una mirada oberta, fora de les convencions més o menys habituals. Es tracta d’un text molt personal, i tanmateix escrit des de la tradició literària més antiga, la de l’epopeia Gilgamesh, la primera obra literària, conservada en dotze tabletes d’argila de l’antiga cultura mesopotàmica. Filla d’aquest inici esplendorós, Buranuna mantindrà el llenguatge mític, la llengua fundadora dels mites, aquella que explicava el món molt abans de passar-ho tot pel sedàs del raciocini i la ciència. Però a diferència de l’èpica de Gilgamesh, Buranuna serà una introspecció lírica.

 

4.     Que aquell primer gran poema parlés de les coses que encara avui parlam, va encendre la llumeta de la inspiració a l’autora. Després de més de cinc mil anys, les preguntes que ens fem són les mateixes. I cadascú mira de trobar-ne respostes. La resposta de Buranuna és una indagació gairebé onírica, com una especulació poètica d’allò que ens fa humans i sobre el que s’ha perdut en fer-nos humans. Aquesta recerca mira d’evocar un món possible en l’impossible, l’arcàdia perduda de la inconsciència, quan encara l’ànima era cos i el cos ànima, d’abans de la gran escissió. Com érem abans del constructe social de la civilització? Com seríem sense l’arma poderosa del llenguatge humà? com vam perdre la innocència? com vam desertar de l’instint? com vam renunciar a viure el present?

 

5.      Des d’un punt de vista narratiu, la trama és senzilla: una mare mira de protegir la seva filla dels mals de la civilització que han portat el llenguatge humà a la nostra espècie homínida, com un conte amb pocs personatges i dues veus narratives, mare i filla, presentades cadascuna en els dos capítols. El fil argumental passa per un fugida del temple, just després de néixer la filla fruit d’Enkido, mig home mig deu, mig ànima mig salvatgina, i la porta lluny dels homes, una entrada en la natura, el bosc i refugi d’una cova (la primera casa de l’home). A la cova la mare parla a la filla i així, contra la seva voluntat, la “civilitza”. Un núvol espès ho confon tot. Es troben un barquer, es troben un gos. I el retorn al temple. Continua la segona part tot de reflexions de la mare adreçades a la filla entorn de la seva natura escindida.

 

6.     Dues dimensions m’han cridat l’atenció: la força expressiva del fragment i la condensació del concepte de poesia. Ambdós aspectes interactuen. La poètica del fragment reforça el petit tractat de poesia. És una paradoxa, de la mateixa manera però que en la narració hi ha lirisme o que en la història hi ha evocació.

 

7.     El relat de Buranuna es lliga amb fragments: la història s’explica com un mosaic s’explica amb tessel·les.  Perquè té l’aparença d’un collage en pintura o d’un patchwork en costura. L’escriptura en fragments de Buranuna en fa pensar en la pràctica tan moderna de Nietzsche per a la seva filosofia o el cubisme de Picasso i de tants d’altres poetes en la poesia contemporània, una sensibilitat que s’adiu molt amb el món desbaratat d’avui, del temps de la incertesa de Bauman. Què té el fragment que sigui tan atractiu?: la sinceritat, allò de dir-ho sense dir-ho tot (perquè res sabem), l’elegància de la interpretació oberta, un envit a la continuació... El fragment és poètic perquè rebutja el discurs tancat i perfet / perfecte i en canvi reflecteix un món dinàmic, imperfet/ imperfecte, molt d’avui, molt nostre, ja que no podem pretendre un sentit acomplert, si tot està per fer i tot és possible com diu el poeta. El fragment és també intens atès que condensa i amplifica alhora. Alguns dels fragments són tan breus que esdevenen aforismes, com a proverbis d’una profunditat aclaparadora. El fragment és suggerent com la poesia ja que provoca unes vibracions inesperades. Ai el misteri! El fragment és fràgil, és trencament, silenci, llibertat, discontinuïtat i ressonador... Buranuna ressona molt.

 

8.     I per què tractat de poesia? perquè mentre llegia vaig adonar-me, i així ho anava també anotant al marge, que sense dir-ho de forma explícita hi trobava un enfilall de conceptes definidors de la poesia: saber la meravella del món (pàg. 57), comprendre sense saber (pàg. 66), l’alegria del present (pàg. 66), éssers a la frontera (pàg.), el que no té nom provoca la parla (pàg. 107), la poesia com a música (pàg. 113), sentir allò que no se sap (pàg. 124). Baranuna parla de moltes coses, però té com a faristol la idea mateixa de la poesia: parlar sense paraules, dir allò que no es pot dir, parlar amb metàfores perquè la llengua no basta... Tot açò em recorda la caracterització que  Antoni Marí fa de la poesia (La voluntat expressiva, Ed.La Magrana, 1988): “el poema obre l’horitzó del sentit que la paraula reduïa”, “la paraula poètica és una paraula mai no dita ni pronunciada”, “presència com d’una eternitat que passa per nosaltres mostrant el que vam ser i el que som i el que hem de tornar a ser”, “soc la paraula que dic i que em diu, que fa renéixer en mi allò que de mi desconec. El que de mi és de tots i que a tothom anomena”, etc. La poesia, és a dir la bellesa.

 

9.     Ja ho dit, ho repetesc: m’ha agradat molt llegir el llibre de na Mariona perquè em rememora el llenguatge primigeni del mite, la manera mítica de dir. El fragment de la pàg. 126 és en aquest sentit paradigmàtic. S’hi explica els núvols tal com ho explicaria qui els contempla per primer cop, més ençà de la comprensió racional (evaporació de l’aigua per mitjà de la radiació solar, etc.). Aquí el núvol és una textura nascuda de l’aigua i el sol, aliades del vent.

 

10.  Potser, en el fons, el llibre tracta de com hem renunciat a la poesia, a sentir el món com una sorpresa i una meravella. Potser, la humanitat en el seu llarguíssim procés d’hominització i d’humanització, en la construcció de la civilització cada cop més complexa i cada cop més allunyada del mandat de la Natura, s’ha trobat en un camí sense sortida, de no retorn, cap a la seva pròpia dissolució. Pot ser que el món racional governat pels algoritmes ha renunciat a la poesia i ens ha fet més incomprensibles, més pobres, més desvalguts i desorientats: “Homes i dones esmicolaran els seus somnis i es pensaran que així es coneixen” (pàg. 77)

 

11.  La lectura de Buranuna és lenta, perquè a cada fragment et fa parar a considerar el que s’hi ha dit. Aquesta indagació és farcida d’idees filosòfiques i antropològiques. Hi ha el bon salvatge de Rosseau, El Déu-Natura d’Spinoza, el límits del coneixement de Wittgenstein, la caverna de Plató, el ser ontològic de Heidegger... Però també idees clau de la recerca científica: la mà(nipulació) com a eina de la (pensa)ment; l’aflorament de la consciència, la primera domesticació de l’animal, el poder de la creença, l’acceleració del temps, l’excedent de producció com a inici de la cultura. I tantes altres coses. Una lectura amb el llapis a mà.

 

12.  Que de coses queden per anotar! que no és acabador. Com en tots els textos mítics, Buranuna acaba amb els oracles que la mare confessa a la filla. Són oracles proferits fa cinc mil anys i que descriuen algunes de les realitats actuals. Ja avís que no són gaire alentadors: l’oracle de la por, la paraula com a arma, només en la mort es deixa de fingir, “vindran temps tristos”, en temps de distropies, “es creuran veritats que la paraula inventa” en temps de fakenews,  l’oracle de la crisi climàtica, “agonitzarà l’esperança”.

 

13.  Si em feis triar (trair) un dels fragments, escolliria algun del capítol titulat Els oracles de Shamhat, que trob preciosos, densos, interrogadors, amb frases per esculpir a la làpida de la memòria comuna: Ens vam creure reis. Com s’explica si no la guerra? Els reis del món es maten entre ells. I especialment aquest de la pàg. 159, que acaba amb aquestes paraules:

“Els poderosos van fer de la paraula la seva força, incapacitats ja per a la fragilitat que ens uneix”

 

14.  En fi, acab dient que us farà bé llegir aquest llibre. El motiu principal no és altre que us obrirà el cor i la ment i us els esqueixarà. Bona nit.

 

 

 

 

 

 

 

Llum de melicotó en la pintura de Fedelich

Francesc Florit Nin

 

 

Feia temps que molts esperàvem una exposició antològica d’en Jaume Fedelich. Finalment la tenim, ben seleccionada pel comissari Carles Jiménez, en una esplèndida mostra a la sala del Roser de Ciutadella. Durant dies vaig rumiar quina frase podria encapsular la pintura de Fedelich. No la trobava, perquè com tot gran artista es fa difícil de resumir-la, perquè ateny la complexitat de l’observador atent, perquè com a ànima inquieta en Fedelich va escorcollant els detalls, va ampliant horitzons, va cercant motius i motivacions. Però al final vaig pensar: per a un pintor ¿què és allò més rellevant? La llum, la llum, ja que la llum és el gran tema de tota pintura. Els pintors fan visible allò invisible i per fer-ho els cal la llum dels seus ulls. Els ulls d’en Fedelich il·luminen els pins, els pans, la mar, la casa, el blat, la costa, la tanca, i tants racons de la nostra illa i ho fa amb una  llum de melicotó, semblant a l’ambre, com  la mel de romaní, talment la polpa del meló: suau, amable, dolça, daurada.

 

Aquesta és la llum que reverbera en l’obra de Fedelich. En un dels quadres més preciosos de la mostra hi ha pintat una figura en un camp de blat i una casa de lloc al fons. Com que és de col·lecció privada, els propietaris eren gelosos de fer-ne un préstec temporal per a l’exposició, cosa molt comprensible. Però quan un quadre és celebrat com una fita d’un pintor estimat, aquesta obra deixa de ser una mica propietat privada i es fa patrimoni de tots. Aquest quadre hi havia de ser i així, finalment, van accedir-hi i els ho agraïm. Aquesta tela té una lleugera connexió amb el quadre “El món de Cristina” pintat el 1945 pel nordamericà A. Wyeth, emperò mentre aquest té un aire una mica inquietant, en canvi el món pintat per Fedelich és assossegat i plàcid, tranquil, encalmat com un capvespre de juny.

 

                  Aquesta també és la llum que espurneja en una altra obra de petit format, que porta un sol motiu centrat, un pa de pagès que desprèn encara l’oloreta de quan és acabat de coure, aquella olor celestial quan el pa era pa. No deixa de ser una obra prou convencional, un bodegó a l’estil espanyol, de reminiscències de Zurbaran, però també de la bella pintura holandesa del s. XVIII. No és un pa qualsevol, sinó el símbol del pa de cada dia elevat a la categoria del sagrat. És la representació del pa davant el qual fa ganes de donar les gràcies, gairebé de posar-te de genolls i resar per aquesta ofrena humil i poderosa. Perquè aquestes concrecions tan delicades i detallades comencen a existir plenament quan la llum dels ulls d’un artista com Fedelich es posa sobre elles. Arriben a ser considerades quan són atentament contemplades i així es doten de sentit i de vida.

 

                  Aquestes coses petites, aquells indrets amagats, tenen una inesgotable eloqüència quan són il·luminats per la llum de melicotó d’en Fedelich. És la llum que amara la major part de l’obra seva, tant en els objectes de les natures mortes com en els paisatges de la natura viva. Despullada de tota anècdota,  aquesta llum no només fa visible la pura presència visual, sinó que la dota d’una senzillesa elemental, que en el seu silenci parla just de la celebració de Menorca. Em fa l’efecte que en Fedelich ha sabut plasmar la felicitat de l’illa. Hi ha en les seves pinzellades una autèntica devoció amorosa i, com diu el seu amic Maties Quetglas, sense artificis. És així, amb llum daurada i colors vius, que la paleta de Fedelich parla de la nostra terra, i de la mar que sempre guaita. Encara més enllà, crec que el pintor parla amb la terra i ella percep tot allò que li explica i, en resposta, la terra  es comporta segons el que ha sentit l’artista fins a transparentar-los l’ànima de cadascun.

 

                  Aquest goig de la pura presència visual que percebem en les obres d’en Fedelich és l’alegria de tota bona pintura. I quina enveja que em fa, jo que també som pintor, saber pintar el misteri de la llum que fa possible les meravelles del món i dotar-les de la vibració melosa que endolceix la mirada i comprovar en totes i cadascuna de les coses i de les persones l’agraïment de ser-hi, la joia de celebrar-les i veure com darrere l’aparença d’un pa es condensa el sentit de la vida.

 

 

 

 

Francesc Florit Nin 

Hiroshi Kitamura, veu de fusta

Exposició a Numa, espai d’art

De maig a octubre de 2025

 

 

 

 

 

Quan l’obra d’un artista m’arriba als sentits, al cor, al ventre, se’m disparen les connexions i les referències. L’exposició de l’artista Hiroshi Kitamura a l’espai Numa de Ciutadella em va provocar un col·lapse de correspondències, de lligams amb altres artistes, altres obres i altres lectures. De qualque manera hi vaig trobar no només afinitat sinó també comunió, i per açò mateix m’he decidit d’escriure aquestes quatre paraules. Tintes sobre paper i, sobretot, talles en fusta sumen unes vint-i-cinc peces d’una extraordinària factura artesanal que fa de suport al sentit estètic de la corba de la vida, dels cicles de la natura, de la impermanència i del silenci. Aquesta obra m’és especialment valuosa pel que té de proposta callada i austera, discreta i sincera, com la simple remor del vent entre les fulles o el lleuger vol de l’aigua a la llera d’un torrent, i és llavors del tot oposada a la cridòria banaula de colorims de cert art actual.

 

Ha estat una feliç coincidència la visita a l’exposició de Kitamura amb la lectura d’un llibre de Perejaume, L’Escrita. Perquè sense proposar-s’ho, un parlava de l’altre, especialment quan es tracta del roure sagrat de Dodona (Grècia). Les obres en fusta de Kitamura no deixen de ser una mena de talles sagrades, com a icones, revestides de veneració humana, però sense la necessitat de deïficar-les. Formen part del curs natural de les coses ordinàries, properes, familiars, i tanmateix mirades i tractades amb la màxima consideració. La delicadesa en el tractament de la matèria i el respecte a les pròpies formes orgàniques d’arbres, branques i branquillons fa que l’artista desaparegui, se’n dissolgui la personalitat (sovint esbravada dels artistes) a favor del curs natural de les coses que amb la seva sola presència en tenen prou per indagar per les sendes dels sentits ocults. Tot i que hi ha un laboriós treball fet amb cura, el resultat té l’aparença d’una cosa innata i franca, discreta però alhora elegant.

 

Kitamura opera com ho fa el nostre arader, amb poques eines i amb habilitat manual va polint la fusta per dotar-la de la forma pertinent. Una barrera d’ullastre per tancar un portell és la finalitat amb què treballa l’arader. I Kitamura, amb quina finalitat treballa? Ho fa per escoltar la fusta com a metonímia de la natura i fer-nos sentir el seu cant. Perquè em sembla que aquí l’artista fa de mitjancer que, com un saurí que té la capacitat de descobrir l’aigua oculta a la terra, ell també ens revela la veu callada de la fusta. Actua així com el demiürg, o millor encara, com un torsimany, perquè ens tradueix el llenguatge dels arbres i en interpretar-lo fa humana la llengua del bosc sense trair-ne ni la substància ni la vocació. D’altra banda l’artista Kitamura igualment obra com ho fa l’empeltador: inserint branques i branquillons per fer brotar les composicions plàstiques i fer fruitar l’obra d’art. És per dir-ho així la mateixa feina de l’hortolà però amb un altre objectiu i un altre designi.

 

Som davant d’una oratòria de la fusta, que si bé neix del silenci, va amorosint un discurs ple de saviesa i profecia, perquè Kitamura ens interpreta-tradueix l’origen d’on venim: de la terra, de l’aigua i de l’aire dels quals, amb la llum, neixen totes els éssers. Aquesta és la seva saviesa. I ens relata com un oracle el futur, perquè “les primeres profecies van ser paraules d’un roure” en dir de Sòcrates (Fedre). La veu de la fusta s’expressa amb tot d’evocacions. Passes la mà (no sé si ho permeten) i notes vibrar les consonants de llenya i la sonoritat de les vocals de fusta.

 

Hi ha en totes les cultures una veneració ancestral a l’arbre. L’adoren, el glorifiquen, el santifiquen... perquè la primera consciència humana es dona sota l’ombra d’un arbre, que al voltant d’un arbre es funda el primer recinte espiritual de l’home. Kitamura en retrotreu a aquest lligam. Avui en sentim encara més la necessitat atès que l’home s’ha allunyat de la natura i l’obra exposada a Numa ens fa memòria del bosc que vam ser i que sense la delicadesa i la tendresa de la nostra relació envers seu no tenim futur. Memòria sàvia i oracle de saba. Aquesta estima es copsa en el fet que la fusta usada per Kitamura no és treta mai de la tala dels arbres i arbusts vius, sinó de la fusta ja morta, la llenya trobada al bosc, a la qual dona vida nova. En aquest sentit em ve a la memòria la idea expressada per Perejaume quan diu que en la majoria dels casos les obres d’art ja són fetes en la natura i que l’artista només les ha de trobar. Així que les obres d’art s’haurien d’anomenar trobes d’art. Kitamura troba i en les seves trobes hi aplica la mirada atenta d’una sensibilitat tan esmolada com les eines tradicionals de fuster que usa: ganiveta, aixa, gúbia, xerrac.

 

Diuen els experts que quan una obra d’art arriba a l’excel·lència és quan forma i fons, continent i contingut, significant i significat són una mateixa cosa, una única unitat indestriable. És tant com dir que la manera com diu és el que diu, que la seva manera d’expressar-se és el que expressa, de forma que més enllà de les connexions que podem establir amb les seves obres, plenes de connotacions i d’evocacions, el que resta és l’obra mateixa amb el seu sentit misteriós, vegades amb el seu hermetisme. Per açò és tan atraient en la seva discreció, per açò és tan eloqüent en el seu silenci, per açò és tan valuosa en la seva sobrietat. Estic temptat de descriure un parell d’obres. Seria inútil i temerari. Són d’aquelles obres que es resisteixen a les paraules, com les bones obres, que en l’intent de comprendre-les s’esmunyen com s’escola l’aigua entre les mans. Que en lloc de pensar-les, demanen sentir-les en la seva singular veu de fusta.

 

Cal anar a visitar-la i gaudir de la magnífica exposició de Kitamura i de l’espai preciós de Numa, un espai d’art que apropa als menorquins l’obra dels artistes d’enllà de la mar.

En record d'en Joan López

Estimat Joan, ens queden encara paraules.

Francesc Florit Nin

 

Ara que ens has deixat, te’n diré quatre. Primer vas ser el meu profe a l’institut, llavors em vas mostrar els rudiments de la gramàtica catalana fora de l’horari escolar, on era proscrita. Amb tu vaig aprendre a escriure les paraules que em sortien de l’ànima. Més tard em vas guiar pels estudis de filologia a la Universitat. En poc temps vam ser col·legues docents al mateix institut i a partir de llavors vam compartir moltes batalles en tants de fronts. Coincidíem en tants de llocs! Te’n vas massa prest, teníem encara molts moments a compartir, ens queden paraules sense dir, i somriures i emprenys contra tantes injustícies i desigualtats!

 

Compartir el temps i les incerteses, departir entre les conviccions i les preocupacions, tot açò ens ajuntava. No vull repetir tot el que s’ha dit de tu aquests dies arran de la teva mort. Aquesta era la teva dimensió pública. Tothom ja coneix les teves virtuts. Ara que em pots escoltar amb tota l’atenció còsmica, jo només et vull fer present en els moments plegats, els vertaders, els que donen sentit a l’amistat, aquelles estones que són intranscendents però que ocupen de ple el pit. Amb tu he jugat a futbol, amb tu he obert molts bòtils de vi, amb tu hem dinat i sopat a ca teua o a ca meua, amb tu hem sortit pel camp a voltar i hem viatjat per terres foranes, i hem vist créixer els nostres  al·lots. Hem menjat el mateix pa.

 

M’has presentat llibres, t’he presentat llibres, hem recitat els poemes plegats, hem compartit lectures, em deixaves llibres, te’n deixava, i hem segut a mil reunions. Hem escrit articles a quatre mans i avaluàvem els mateixos alumnes. I sobretot hem compartit amistats, aquest és el tresor més preuat: els teus amics eren els meus, els meus eren els teus. Viure que és conviure, que dius en un llibret. Açò mateix hem fet. Viure que és estimar, continues dient. I acabes: “I viure, que és sentir la soledat, les pors, les amistats, la tristor o l’alegria: formes concretes dels miracles quotidians”. Açò mateix em queda ara.  T’ho dic aquí, al diari, perquè el dolor em sigui més lleuger. Cagondena, Joan, com et trobaré a faltar!

La poesia propera de Joan Triay

 

La poesia propera de Joan Triay

Els poemes de barraca acosten el lector a una experiència personal i transferible

Francesc Florit Nin

Els  poemes de barraca no necessiten cap interpretació, perquè és lletra planera, directa, concreta, sincera. Les paraules de Joan Triay arriben netes sense cap filtre, clares sense cap tapall i no pretenen sentits ocults.

 

El títol del llibre és prou revelador: poemes de barraca, escrit en minúscula, amb una clara intenció de presentar-se de forma modesta, com un refugi on  s’aixopluga de les inclemències, on trobar-se protegit de les tempestats de la vida, com un abric per caminar pel món.

 

El llibre conté 50 poemes agrupats en vuit parts, la lectura de les quals et condueix per un itinerari vital que segueix el cicle de la vida, amb una estructura diguem-ne biogràfica, com un recorregut vital ordenat per les etapes de les edats de l’home: origen, terra de naixença, la coneixença personal i de relació amb altres, la recordança i els enyors, els homenatges i reconeixements i finalment el comiat, l’adéu a tot açò. Els poemes de barraca són un seguit de moments viscuts al llarg d’una vida viscuda amb intensitat, amb observació, amb delicadesa, amb tendresa, atenta als moments de les ferides poètiques.

 

La concepció de Triay sobre la poesia té una llarga tradició que s’anomena poesia de l’experiència, que es contraposa justament a una poesia més centrada en el joc formal. En la poesia de l’experiència la comunicació està per sobre de les floritures lingüístiques. El tema central d’aquest tipus de poesia és la vida simplement, l’experiència, la concreció de les vivències amb un fort component personal, subjectiu, però que traspassa les fronteres de l’interès individual. És una poesia que fuig de tot excés literari, que usa un llenguatge comprensible, comunicable. En tots els casos es tracta d’una profunda recerca de reflexió personal que va més enllà de l’interès propi i es fa així social. El mateix poeta ho diu d’una manera a Buscant veritats (pàg.83): “fer-ne/ un llenguatge/ amb què parlar/ sense més enganys”.

Els poemes parteixen d’una vivència que l’autor ha formalitzat, ha exprimit fins a dotar-los de l’elegància i la substància d’un símbol vital, en el moll de l’os de la vida. Eleva l’anècdota, la història de cada experiència, en símbol, en una marca per la qual reconeixen uns valors i uns principis. A “Banqueta” (pàg. 64) el “moble evocatori”, hi ha el seu correlat simbòlic: la banqueta il·lustra una manera de treballar, lligat a l’artesania, que permetia una relació més humana entre els obrers i que la mecanització va escapçar.

 

La majoria del poemes són breus i aquesta brevetat s’adiu molt amb la idea d’una poesia essencial, que destria el gra de la palla, que no vol ser redundant i expansiva sinó tot el contrari, concentrada en una píndola. És la mateixa concepció que regeix la cultura popular d’arrel tradicional, com les cançons, les dites i els refranys, com condensacions de vida, d’un ensenyament encapsulat, una perla del coneixement, com el poema “Mon pare”: “Sempre és curta/ la vida de l’home bo,/ i mai és prou el temps/ per recordar-lo”