Entre dones-arrel i homes-fulla

El meu bon amic Carles Jiménez ha escrit un article sobre l'exposició Divinitats humanes que subscric plenament, i no és broma.
https://pergustoselscolors.menorca.info/2017/05/florit-nin-entre-dones-arrel-i-homes-fulla.html

tot paisatge té la seva ànima

Tota ànima té el seu paisatge. El meu és de Punta Nati, farola nova, guiatge en la profunda nit. Mentre la tradició lloa el paisatge de pinars i platges de lluminós esclat, amb els valors colrats d’agradosa tranquil·litat mediterrània, el meu cor s’alçura de la mirada interior d’un paisatge esplèndid de pura nuesa, d’un crit sec, de llum boirosa, austera i avara, carregat del treball de la terra.

 Un paisatge poc amable, tot i la seva força d’atracció per a les ànimes desvalgudes. Qui s’hi passeja cerca pels marges, lluny de les cales del migjorn, pastura per a les postals turístiques. La petitesa familiar de l’illa no troba a Punta Nati el seu mirall de ma. Cap marina, cap foscúria, cap ona suau d’aigua transparent ni dunes de fesomia lleugera ni ombres oloroses de garriga, ni sorres blanques de sucre. Una vasta extensió estranya i llunàtica.

 A l’illa no hi ha natura pura. Tota la terra és un treball, d’esforç mil·lenari d’ordenar l’espai a la mesura de l’home. Tot és paisatge, és a dir, la visió i la intervenció de l’home sobre la terra. Paisatge com a naturalesa humanitzada, conreu de pagès, ordre productiu, aprofitament de cada pam de terreny, trepig constant d’avarques i carreranys obstinat d’afanys i tasques, topografia de quadrícules de parets, toponímia densa de noms comuns i precisos.

 

L’esbós de Punta Nati van ser els escrits de joventut, el motor poemàtic de breus textos enigmàtics. Era l’escriptura com un dibuix d’imatges concretes, gairebé corporals. Retorn ara de nou a aquella escriptura amb el procés invertit: els apunts de Punta Nati són la pintures en un quadern de notes íntimes, un diari personal de minúscules vibracions de l’ull. Ara idò esbós i apunt són la mateixa passió confessada damunt el paper, de línies horitzontals de lletres i de pedres. Punta Natir, Punta d’en Nater, farola última, guiatge profund de nit espantada...

 

M’agrada Punta Nati, la diferencia, la raresa, l’estranya solitud. Quan les paraules s’ofeguen en l’extrem amador de nom nòrdic i asprós, suren les paraules aïllades, qualificatius com auster, pobre, humà, abandonat, ample castigat, obert, historiat, naufragat. M’agrada punta nati perquè contradiu la imatge embafosa del tòpic turístic. Allí  sempre hi haurà una memòria més fonda, un indret que no es conforma amb la mirada fugissera d’una visita ràpida. Res no parla amb l’estrany esporàdic. El costum demana la confidència, el relat íntim apareix sencer amb la insistència.

 

Fruit d’una emoció constant i continguda, Punta Nati es mostra tot ple de presència latent malgrat ser alhora tan despullat perquè és un paisatge que acumula sofriment i tristesa  amb un punt de llarga desesperació, perquè darrera la majestuositat de la seva grandesa, hi alena la mort. A cada racó s’amaga la tenacitat del pagès per domesticar el tros de  camp rocós, amb una absoluta fe pel possible, amb la raó sorprenent de l’inefable que cerca explicació.

 

Tenc la visió particular com la tenen els meus amics que s’hi paisatgen. En qualsevol cas tradueixen l’amor a l’indret, la impressió subjectiva de cada cor que l’acompanya, amb un sentit emocionat de l’empatia, la simpatia d’una sentiment, la lectura d’un coster retallat a la mar. Diuen els informes que va ser el darrer far construït a l’illa, per aquest motiu va rebre el nom de farola Nova, i explica la tragèdia imantada de naufragis successius. Com la costa de la mort a la menorquina, els records dels vilatans encara relaten detalls impensables d’un desastre marítim, el del vapor General Chanzy.

 

Entre la tendresa  i la tristesa, un còctel habitual de les begudes humanes. La mateixa atracció que suscita una austeritat rica, la mateixa admiració pel savi pobre de pertinences i tanmateix ric de les experiències més interiors. L’abisme atrau, l’inconegut estira, el sinistre toca les cordes fondes de l’ànim. El cap de Punta Nati, pàtria incompresa, senzilla planura, mirada astorada, atenta, refugi per a persones malmeses per l’abundància.

 

Atent a aquest amor, l’esbós i l’apunt maldaran de fer una mica més humà el paisatge recitat, sense concessions però afectuós, evident i difuminat al mateix temps, que traspuï la solitud extrema i l’atmosfera neta, la pelada geografia d’una terra eixuta, esmaperduda i exprimida, d’una regularitat gairebé geomètrica, de llunyanes distàncies i amb properes sintonies de línies tènues, de color d’aura, plata grisa, coure antic, pàtina amiga del temps.

 

Cal posseir la visió propera d’un horitzó de tanques, l’estructura lúcida d’un laberint de parets seques amb l’ordre clarivident de ponts i barraques, d’un talaiot encimat amb tombes antigues al peu, els murs ciclopis... Cal posseir la visió tel·lúrica de pells superposades, l’ordre mineral, l’escassa vegetació menuda arrecerada als enfonys de les roques. Els records, la mirada atònita d’en Gustau arran de la mort de l’amic Conrado.

Amb l’aspecte d’una llegenda angoixada, revestida amb l’equilibri tonal de les coloracions vibrades d’un pont gris, emana una plàcida calma sobrevinguda després d’una tempesta infernal. Punta Nati ets tu, deia el poeta fa temps quan encara no havia escoltat el final de la llegenda. Es fa dur d’escoltar, però és agradable de veure com la plàstica càlida d’un cos gastat en les batalles. Rere l’última penya s’amaga el blau d’una fredor abissal.

 

El tramat  de paret seca, quasi infinita, incomprensible melodia d’un pentagrama. La tramuntana asseca tota vida, no creix més que l’emblemàtica planta minsa, socarrells i tapereres. Una plàstica de la nuesa, pocs recursos, cap anècdota. Una plàstica d’aproximació abstracta, d’estructura horitzontal, una planícia coronada de llum imponent.  La terra prima, esgotada, de textura ruda com les mans de llaurador, callades, un codolar de temps i d’esforç. L’aire lluminós i net, harmonia ocre, llunyana presència de la mar. Paisatge sense figura i amb moltes mirades.

Els camins de l'escriptor són inescrutables

Els camins de l'escriptor són inescrutables

Discurs de presentació del lliurament Premis Illa de Menorca 2016

Francesc Florit Nin

Fa dues setmanes en aquesta mateixa sala ens vam trobar el Clubs de lectura de Menorca, una comunitat de persones que ens agrada llegir i sobretot compartir la lectura. En aquella trobada, els lectors van expressar els motius pels quals formaven part d'un club de lectura, i els escriptors van expressar els motius pels quals escriuen. Ara amb aquesta trobada d'avui, arran de la concessió dels Premis Illa de Menorca, voldria aprofundir en aquests motius. I farem un recorregut per algunes de les veus més celebrades de la literatura.

Quan hom es presenta a un premi literari és perquè alguna cosa l'ha mogut a escriure. Els qui heu participat teniu cadascú la seva particular explicació. Per què escrius sembla una pregunta banal. Però recordem que Newton també es va fer una pregunta banal, per què queia una poma del pomer? Pregunta banal que va donar lloc a la llei de la gravitació universal. Aleshores la pregunta és: per què escriviu, homes i dones presents en aquesta sala. Per a la vostra informació us he d'advertir que escriure és fàcil. Tothom avui sap escriure per poc que hagi anat a escola. Una altra cosa és fer-ho bé, però açò sempre serà relatiu. Els escriptors -escriptors són un de cada deu mil. La immensa majoria dels que escriuen són periodistes, professors, policies, tertulians de televisió, molts funcionaris, capellans, metges, controladors aeris, etc.

Només a Espanya es publiquen més de 90.000 títols anuals, dels quals 18.000 són de literatura, és a dir que cada dia cada dia es publiquen uns 50 llibres de narrativa poesia teatre... No sé si sobren llibres, probablement. Del que estic segur és que manquen lectors, en aquest país, i sobretot manquen lectors en llengua catalana, que treu el cap tímidament enmig de la magnífica i abassegadora potència de la literatura en castellà.

Si us voleu fer rics, no us poseu a escriure. L'escriptura tampoc us farà famosos. Que potser té un cert prestigi? Sembla que açò s'acaba. A més, escriure és una activitat de la qual no reps una resposta emotiva, que té per exemple un músic o un actor o un futbolista. Més aviat és solitària, propícia al mal d'esquena i a l'augment de la miopia. En fi, per què escriviu? Cerquem altres raons que no siguin la riquesa, la fama o la salut. Descartem-ho. Si encara no heu trobat la raó pròpia de la vostra escriptura, deixau-me que us expliqui quines són les raons que han confessat alguns dels grans i bons escriptors als quals ens agradaria emular.

Parlem només dels motius de l'escriptura creativa o literària i per tant deixem de banda tota la resta, la gran majoria dels llibres que tenen una funció ben predeterminada: un llibre de text, un manual de Flors de Bach, una guia de viatges, o el quadern d'Alfons Méndez Vidal. El gin de Menorca. De la llegenda a la història (1717-2013).

L'escriptor italià, que ens ha deixat un dels testimonis més esfereïdors de l'Holocaust nazi, Primo Levi, ( Si això és un home) tenia també motius ben clars per escriure. Però fent-ne una abstracció els va resumir en 9: 1. el desig o necessitat, 2. per ensenyar quelcom a qualcú, 3. per divertir o divertir-se, 4. per millorar el món, 5. per comunicar idees i pensaments, 6. per alliberar-se de l'angoixa, 7. per ser famós, 8. per ser ric, 9. per costum. Cadascun d'aquests 9 motius es poden desglossar, o especificar o personalitzar. Per exemple n'hi ha que escriuen per aclarir-se, per ordenar les idees i regular una certa forma de pensament. O per:

-per respondre les preguntes que ens feim i expressar els nostres dubtes

-per ser una altra persona, transformar-nos

-per viatjar al país dels mais i dels enllocs

-per mudar d'època, passades o futures

-per somniar desperts o per despertar-nos en somnis

-per comprovar fins on arriba la nostra imaginació

-per comprovar on acaba la nostra fantasia

-per dir l'amor a qui no l'hi podem dir -t'estim, sobre el paper.

-perquè si no ho escrit, rebentarem

-per dir-ho de la manera més bella,

-per dir-ho de la manera més justa o perfecta

-per dir-ho de la millor manera o per dir-ho d'una altra manera

-per dir el nom del porc i el nom de la delícia

-per fer les paus amb el món que ens aterra

-per recordar, especialment la infantesa

-per jugar amb les paraules, els sentits i la sintaxi

-per viure aventures que mai no viuríem

-perquè no ho sabria dir de veu o no en seria capaç de dir-ho de paraula

-perquè els néts se'n recordin de mi i posin a la làpida: ESCRIPTOR

-perquè som vanitosos i creim que a qualcú li encantarà allò que escrivim

-perquè hem estimat molt

-perquè l'escriptura és una segona vida

-i, sobretot, guardar memòria del temps que s'ha fugit.

N'he dites 25. Qualcú hi vol afegir un altre perquè? Tants com vulgueu perquè els camins de l'escriptor són inescrutables. Ara, amants com som de la síntesi, per sobre la diversitat de respostes a la pregunta per què escrivim, hi ha una base comuna, inevitable, d'obligat compliment: escrivim per comunicar-nos. Som animals de relació, socials, basats en la paraula, som en relació als altres i per als altres existim. Perquè som animals comunicatius. Escrivim perquè ens llegeixin, encara que només sigui l'àvia. A vegades aquesta comunicació es fa del jo al jo, com una auto-confessió.

Jo confesso, l'extraordinària novel·la de Jaume Cabré és una llarga carta de confessió. Comunicar-nos idò amb nosaltres mateixos i amb el món. A l'assaig El sentit de la ficció, Jaume Cabré diu «És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicables. És clar que també escric per explicar-me. I escric per mirar d'entendre'm. En secret també sé que quan escric no penso mai en cap lector concret a qui pugui agradar allò que escric. Confesso que escric perquè m'agradi a mi (...). Per tant, m'imagino que escriure amb la intenció de mirar d'entendre'm, usar l'escriptura com a eina d'autoconeixement pertany a l'àrea de l'inefable: la creació, entre altres coses suposa arrencar sentiments, vida, pensaments del no-res verbal i fer-los sorgir en forma i força de paraules i de sintaxi. D'on véns, on vas, qui ets, són les preguntes que et fa el policia i que es fa el filòsof. Però no són els únics: entre d'altres, l'escriptor també se les fa.»

Tanmateix, abans d'escriure cal llegir. I tots els escriptors reconeixen que es van fer escriptors perquè eren lectors, bons lectors. I com el fillet que imita l'adult, el lector imita l'escriptor. L'experiència d'una lectura fecunda ens invita a crear allò que ens ha provocat aquella experiència de lector, que és una experiència estètica, amb els mateixos fonaments que provoca l'obra artística: una sonata de Beethoven, una pintura de Caravaggio, una pel·lícula de Kurosawa...

Escrivim per viure més? Heus aquí la resposta de Javier Cercas: «Así funcionan las novelas; tanto para quienes las escriben como para quienes las leen, eso son: vidas hipotéticas, caminos que nuestra existencia pudo seguir y no siguió o aún no ha seguido. Y para eso necesitamos las novelas: para vivir de mentira lo que no pudimos o no quisimos vivir de verdad, para enriquecer nuestras vidas, para ensayar el futuro y prepararnos para él o protegernos de él, para vivir del todo.»

Ara, per mi la resposta més sincera i més senzilla i més autèntica és la donada per Umberto Eco: «per què escriu? Perquè m'agrada. Per a què més?». Per què més? El professor ens indica que no cal justificar-se tant ni calen grans explicacions.

Amb paraules de Susanna Rafart, autora d'un relats preciosos (Les tombes blanques) : "Som el que llegim. Tenim el que vivim. Per això emprenem viatges que altres ja han dut a terme abans, per això volem gaudir dels mateixos indrets, d'idèntiques passejades, de projectes semblants. No ens val la Grècia contada, la volem habitar. Com volem habitar la cambra negra de la poesia, pensant tal vegada que per a nosaltres sí que serà acollidora. I ens equivoquem com els altres s'equivocaren. Però insistim en les rutes, com els coloms. I perseguim les icones retopades. Si bé el que retenim després no és mai la visió fulgurant del millor temple, ni la pàgina magistral. Sol ser, més aviat, un revolt de carretera en què el sol ens encegà i on fórem obligats a deturar-nos. Un racó on vam sentir-nos molestos per aquesta adversitat. Allí on vam baixar del cotxe, en un quilòmetre imprecís, lluny de qualsevol recomanació turística. Allí, precisament allí, on hi havia el xiprer solitari i esquerp, que feia segles que ens esperava." L'escriptura és una vivència molt semblant a la del viatge, amb les seves sorpreses i riscos.

Diuen que l'escriptura és una necessitat, com respirar. I diuen també que qui escriu és perquè té un problema. Vicent Pagès (Un tramvia anomenat text) explica: «El que escriu ho fa perquè té algun problema. Normalment, és un problema d’integració en la societat. L’escriptor acostuma a sentir-se incòmode davant la societat. Una manera de solucionar aquesta incomoditat és practicant l’escriptura o qualsevol altre tipus d’art. L’escriptor es pot sentir estranger o pot tenir alguna diferència psicològica, fisiològica, moral, sexual o religiosa amb relació als altres ciutadans. Hi ha hagut molts escriptors jueus en societats no jueves, o molts autors que vivien en societats que s’expressaven en una llengua diferent de la seva, com és el cas de Kafka. Hi ha hagut molts escriptors amb orientacions sexuals diferents de les tradicionals, per dir-ho tal com es diu ara. En general, l’escriptura neix d’una inadequació de l’escriptor en relació amb el seu entorn.» I continua: «Escriure, pintar o compondre sempre significa aturar-se, situar-se al marge del camí i mirar les coses des de fora. Per aquesta raó el que escriu se situa i se sent fora de la cadena. El seu lloc és estar fora de lloc. Julia Kristeva diu que el que no està enamorat, no es psicoanalitza o no escriu, està mort. Per entendre’ns, podríem afirmar que al llarg de la història l’escriptor químicament pur ha estat jueu, homosexual, tuberculós i comunista. Escriure és una manera d’enfrontar-se a la realitat creant una realitat paral·lela. Secundàriament, l’escriptor també pot escriure per guanyar-se la vida, conèixer gent, crear-se un prestigi... Essencialment, però, un autor escriu per defensar-se de la vida.» L'escriptura contra la vida, al marge de la vida, més enllà de la vida perquè la vida no ens basta i ens ultrapassa i ens arrossega.

I açò em fa pensar en un assaig esplèndid de Vargas Llosa sobre García Márquez: historia de un deicidio. La tesi és que els escriptors juguen a ser déu i creen el seu propi univers. I per açò necessiten aturar el temps, donar una alternativa que s'adigui a la mesura de la seva ànima, per sobreviure. La realitat és massa feixuga per no inventar-la de bell nou.

L'escriptura és una eina per perllongar la memòria, aquest va ser el seu primer encàrrec. L'escriptura que neix per no oblidar, per açò el primer escrit que es conserva de la història és un contracte comercial: «tu em deus açò». Va néixer amb aquesta simple intenció, per recordar més i millor. Una mena de disc extern, diríem ara.

Però no només açò. Molts d'altres escriptors han dit la seva:

Montserrat Roig: «Escrius per escapar del tedi, del guió que t’han escrit, per recuperar el «jo» perdut.» Heus aquí una bona raó, talment com dir que s'escriu per afirmar-se en la pròpia persona.

Samuel Beckett: «Les paraules és tot el que tenim». Només tenim les paraules. Som paraules.

Martin Amis: «Tot escriptor sap que la veritat es troba en la ficció». Uf la recerca de la veritat ens portaria per camins més inescrutables encara. Aquesta idea s'ha expressat de formes distintes, com que una mentida ben dita ens pot obrir els ulls a la veritat...

Italo Calvino: «L’acte d’escriure té una funció, esdevé eficaç, només si permet expressar la pròpia interioritat.» Una nit d'hivern un viatger, l'escriptura de la interioritat. Passa sovint que el fet d'escriure, en lloc de parlar, ens fa tornar més sincers, ens mostram més com som, com si l'escriptura tingués el poder de la revelació, com si l'escriptura ens despullés. Ens exposa.

Amb tota la ironia Jean de la Bruyère: «La glòria o el mèrit de certs homes consisteix a escriure bé; el d’altres consisteix a no escriure.» Però qui gosa de dir-te que com a escriptor ets un fracàs que ni els amics més amics ho fan: no ho fas malament i t'animen a talar més boscos.

Mercè Rodoreda: «Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.» Certament, escriure és un exercici intel·lectual de primer ordre. Molts metges prescriuen escriure un diari. L'escriptura és terapèutica. Algú escriu per curar-se d'alguna dolença. No deu curar el dolor, però el deu apaivagar de ben segur.

Un jove aprenent d'escriptor va demanar l'opinió a Samuel Johnson: «El seu manuscrit és bo i original, però la part que és bona no és original i la part original no és bona.» Catacrac. No sabem si el jove escriptor es va dedicar a sembrar cols.

Baltasar Porcel: «Escric perquè he llegit, llegeixo perquè visc.» És a dir que també escrivim perquè vivim. La vida escrita és una vida doblement viscuda? I si mentre escrius no vius? Com ens ho agafam a tot plegat?

Un dels nostres referents, Josep Pla: «L’escriptor té una responsabilitat total davant de l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba.» I aquesta és la funció primigènia, ser cronista del temps. El gran mural memorialista de Pla (30.000 pàgines escrites, poca broma) no és altra cosa que deixar constància del que hem vist. I això mateix és el que fa l'últim Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx amb les cròniques dels que no tenen veu en la història. Llegiu sinó el magnífic reportatge Les veus de Txèrnobil.

Us citaré ara dos poetes, cadascun d'ells va dir a la seva manera una de les constants de la literatura catalana moderna: la pervivència de la llengua amenaçada:

Vicent Andrés Estellés: «Procure acomplir el meu deure

escrivint per aquells que no escriuen

parlant pels qui no parlen encara.»

Salvador Espriu: «Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa»

José Luis Sampedro (La vieja sirena) «Els escriptors joves, si poden, que ho deixin. L’única raó per escriure és no poder-ho deixar.» amb les capacitats i unes ganes terribles d'escriure hom es pot fer escriptor-escriptor. Si t'hi guanyes les garroves ja ho veurem quan hagis liquidat el 21% d'IVA i els pagaments com a treballador autònom que ofeguen qualsevol autonomia econòmica. Ets autònom? No! Som esclau fiscal. I no en parlem si et jubiles d'escriptor...

És clar que alguns pocs escriptors van deixar d'escriure tot contradint la sentència que afirma que qui comença a escriure ho fa tota la vida. Mentida. Shakespeare va deixar el teatre per dedicar-se a altres negocis més lucratius, i mira que era bo!. Rossini va deixar l'òpera per fer-se pastisser. Rimbaud deixa la poesia per traficar amb les armes. Si deixau l'escriptura, idò, formareu part d'aquest elenc insigne d'escriptors universals.

Carme Riera: «Vàrem inventar la literatura per escriure sobre allò que hem perdut.» Exacte, mirem les grans novel·les, són sovint recreacions de mons que s'han perdut o que estan a punt de ser oblidats: El París de Proust, la Mallorca aristòcrata de Vilallonga, la Rússia d'abans de la Revolució d'octubre de Tolstoi,

Franz Kafka: «Quan dic una cosa, aquesta cosa perd immediatament, definitivament, la seva importància; quan l’escric, també la perd, però a vegades en guanya una altra.» Enigmàtic Kafka, paradigma de l'escriptor modern, que escriu per la necessitat imperiosa de treure el seu món interior, per sobre de tot, fins i tot de la seva estimada.

Juan Carlos Onetti: «Escribir me hace feliz» Hi pot haver una raó més convincent que aquesta?

García Márquez: «L’escriptura se’m va fer aleshores tan fluida que a estones em sentia escrivint pel pur plaer de narrar, que és potser l’estat humà que més s’assembla a la levitació.» Crec que, ja ho hem dit, escrivim perquè ens agrada escriure. Respondre per què ens agrada ens portaria a tota la resta de les respostes.

J.M.G. Le Clézio: És molt difícil parlar del que escrius, perquè escrius per una raó que no comprens. Si ho comprenguéssim, potser pararíem...» o encara allò que diu Philip Roth quan li van demanar per què escrivia: «No respondré. Necessitaria la vida completa per respondre». Deixem-ho idò així, no sabem per què escrivim tot i que en tenim moltes raons, com heu pogut llegir. Entre totes aquestes raons o motivacions per escriure només me'n falta una, que només he dit de passada: escrivim per crear bellesa amb les paraules, per forçar l'expressivitat de la llengua i així fer-nos vibrar les cordes sensibles de l'ànima.

Per acabar: la pregunta per què escrivim és una pregunta improcedent de la mateixa forma que és improcedent la pregunta per què estimes. Per què estim? Perquè estim! Només es pot donar per bona la resposta amb la mateixa pregunta. Si la resposta és una altra, aleshores es desvirtua completament la raó, és a dir que deixes d'estimar. Si estimam per alguna altra raó que no sigui la raó gratuïta i injustificable, ja no és amor sinó una altra cosa potser inconfessable.

Estimau-vos idò i si us queden forces, escriviu sobre l'amor que heu gaudit o sobre l'amor que heu patit. La resta són històries.

La biblioteca la fan els lectors

Dia Internacional de la Biblioteca

Francesc Florit. Director de la Biblioteca Pública de Maó

Cada any celebram el Dia Internacional de la biblioteca, però en realitat el que celebram és el dia del lector. Les persones que treballam al servei dels lectors de la biblioteca hem pensat que la millor manera de fer-ho era donar el protagonisme als lectors: al senyor major que cada dia fulleja el diari Menorca, a la senyora que pren nota de la revista de patrons per fer un vestit, a l’advocada que s’emporta dos o tres llibres cada dia, la mare que acompanya els fillets al contacontes, l’adolescent que tecleja a l’ordinador, el jove que es connecta amb el wifi assegut a la butaca, l’historiador que demana el plec de manuscrits del governador del s. XVIII, el senyor que navega per Internet, els més petits que s’estiren a l’estora, l’estudiant que ve a treballar per la tranquil·litat de la sala, etc. Molts. Totes aquestes persones fan la biblioteca.

Per aquest motiu divendres 28 a les 19h. organitzam un acte de reconeixement als lectors. Hem mirat les estadístiques i hem seleccionat unes quantes persones que destaquen pel nombre de préstecs que fan, per la freqüència amb què venen, per la seva participació als actes... i els farem un petit homenatge.

Perquè avui no parlem de les biblioteques com un edifici que conté documents, sinó més tost com una comunitat de persones, els usuaris que empren dels seus serveis. La comunitat de lectors que la conformen i li donen sentit és el centre de les nostres atencions. Tot es fa per a vosaltres: la compra de llibres, les desiderates, els préstecs, la catalogació i l’ordenació, les activitats de foment de la lectura, les presentacions de llibres, els contacontes, les conferències, els debats, etc.

Avui si parlam de llibres és perquè parlam de persones que llegeixen (siguin llibres o pel·lícules). El llibre o el DVD o el e-reader no són altra cosa que contenidors, capses que contenen la memòria i la creació humanes. Ho podem entendre com una eina: així com el càvec és una extensió del braç del pagès per treballar millor la terra, el llibre o el dvd és una eina que feim servir com a extensió de les nostres limitacions de l’espai i del temps, perquè la lectura ens trasllada en l’espai i en el temps, així que ens eixamplen les nostres capacitats com el càvec augmenta la força del braç.

La lectura és també un lloc especial, allà on la reflexió, la imaginació i també la fantasia igualment s’eixamplen en el cap del lector. Tot plegat fa que el lector en el seu exercici d’ampliació de les capacitats vagi elaborant una mena d’arxiu de l’experiència dels altres, la de l’escriptor, la dels personatges i la d’altres lectors que se les pot fer seves. Es tracta d’una font d’on brollen el plor i el riure, la felicitat i la pena, la plenitud i l’angoixa, la solidaritat, el consol, fets passats i presents, per viure les possibilitats del futur i ser alhora un mirall de nosaltres mateixos. Una font que inspira, ens acompanya, ens omple i ens diverteix. Una joia de la qual aquí dalt en tenim més de 100.000 exemplars i encara podem accedir fàcilment a milers de milions més a través del servei interbibliotecari de tot el món.

Avui en el Dia Internacional de la Biblioteca celebram l’experiència complexa i gratificant de llegir. Us celebram, perquè tot aquest contenidor de llibres seria un barco fantasma si no fos per la vostra presència i la vostra activitat que li donau vida.

Diuen que la lectura és una quarta dimensió. El comú dels mortals que no llegeixen viuen (és un dir!) tres dimensions en l’eix de l’espai (alçada, amplada, profunditat) i tres en el temps (passat, present i futur). Però la resta dels mortals lectors entram dins una quarta dimensió en l’espai i en el temps: la desubicació real dóna lloc a la ubicació virtual per un costat; per l’altre costat la lectura és un temps fora del temps, màgic, com una mena de parèntesi entre el passat, el present i el futur. Així que que la persona lectora enriqueix profundament la vivència, la multiplica. Hi esteis convidats.

Noves divinitats

Les coses que pint em va canviant la manera de veure-les. Estic embarcat en una sèrie de nous quadres de gran format. Les cares, com ja vaig titular la darrera exposició a Eivissa, són el mirall de les divinitats d'ara mateix. Sempre m'ha sobtat la idea que és l'eix de cristianisme: l'amor a l'altre a través de Jesús. Però per què hi ha d'haver un intermediari, per molt modèlic que sigui?
El darrer assaig de Yuval Harari Homo Deus presenta la tesi que l'home té per futur l'estat de la divinitat. Terrible i temptador alhora. Aquesta és la meva obra, la primera d'una sèrie de 8.

Menorquins als camps d'extermini

Vaig tenir el plaer (artístic) de dibuixar la portada i vaig tenir el plaer (intel·lectual) de presentar el llibre Quaranta menorquins als camps d'extermini de Josep Portella. Va ser el passat dia 22 d'0ctubre a la biblioteca pública de Maó.
Aquest és el text de la presentació:

Quaranta vides personals relatades a l’ombra de la història col·lectiva, en uns moments tràgics de la nostra terra. Prop de 80 anys més tard, la memòria d’aquells dies i d’aquelles peripècies ens semblen encara ben presents, com si els fets de la Guerra civil espanyola, la postguerra i les terribles conseqüències tinguessin la vigència dels dies actuals.

La lectura del darrer estudi de Josep Portella et deixa perplex, perquè si bé és veritat que s’hi exposen fets objectius, no és menys cert que sembla una novel·la d’aventures. I tindria el seu atractiu, l’atracció de la truculència, si no fos que no fa cap gràcia pensar que tot açò va ser el patiment real, realment viscut per unes persones de carn i ossos i no per ficcions de paper.

Josep Portella és autor de més de 36 títols. No sé si hi ha a Menorca una persona més prolífica. Sempre li deman, li demana molta gent, d’on es treu el temps per tirar endavant amb els Quaderns de Folklore (més de 108 publicacions, avui per avui la col·lecció més completa de cultura popular dels Països Catalans); el programa de ràdio, la col·lecció d’història de Menorca, els treballs de recerca, etc.

El llibre que avui presentam és un escaló més de la llarga escala cap a la recuperació de la dignitat de qui van haver d’exiliar-se, sofrir represàlies i en molts casos trobar la mort en les condicions més inimaginables fins llavors. Aquesta dignitat i el reconeixement que en molts països del nostre entorn i d’arreu del món han trobat la manera de restablir i el suport per fer-se; però que a Espanya no ha sabut, no ha volgut encara restablir. De fet les nostres ciutats, i Maó n’és un exemple, encara mostren els símbols dels règims totalitaris que van donat lloc al terror. Perquè les institucions públiques de l’Estat han fet pocs gestos en aquest sentit, segurament perquè d’alguna manera encara perdura l’Espanya dels vencedors; i l’Espanya dels vençuts encara s’amaga i s’intenta oblidar. No hi ha plaques o monuments que recordin la lluita per les llibertats i els drets que van protagonitzar la generació de la II República Espanyola. Ni tampoc lloc on es commemorin les vides truncades de tanta gent als camps d’extermini. Bé a Ciutadella hi vam col·locar tres monòlits pels tres ciutadellencs morts als camps nazis, per iniciativa popular, sense cap intervenció de les autoritats. Convindria que les «autoritats» fessin memòria i fessin l’esforç d’explicar la història i fer-ne la pedagogia necessària per entendre-la en els termes justos.

Un altre dels escalons a pujar és el de declarar nuls tots els judicis sumaríssims que s’executaren sota el règim franquista. El cas del president de la Generalitat Lluís Companys és potser el més paradigmàtic. Crec que caldria anar més enllà dels actes «poètics», de lectures i concerts amb el cant dels ocells de Pau Casals de fons, i més enllà també dels discursos fets als cementiris. Cal una tasca de coneixement dels fets, com fa ara Josep Portella i d’altres que es dediquen a la recerca històrica i cal la difusió d’aquesta tasca. Encara esperam una política activa de preservació de la memòria per part dels governs espanyols de distints colors d’ençà de la recuperació dels drets democràtics.

Però no resulta fàcil oblidar certes coses. El llibre de Portella presenta les experiències de les 40 biografies de la forma més neutra, sense judicis de valor, més enllà dels qualificatius per descriure l’horror dels camps de concentració. No cal perquè els fets parlen per si mateixos. L’obra de Portella, com sabem, s’emmarca en un conjunt de treballs que poc a poc va publicant a la Col·lecció Menorca segle XX. I aquesta tasca de recerca històrica es fa arreu d’Espanya, especialment d’associacions de familiars víctimes de la repressió franquista. L’ambició historiogràfica de Portella és admirable. De fet segons vol ser una vasta mirada a l’exili menorquí: un Diccionari biogràfic d’exiliats menorquins (unes 850 biografies), per un costat i per una altra l’estudi de les personalitats que van protagonitzar l’adveniment de la República.

No sé si som prou conscients de l’actualitat del tema que tractam. El que succeí després del 1939, dels exiliats espanyols que fugien del règim feixista ens recorda el drama dels actuals refugiats de Síria i d’altres països en conflicte: pleguen del seu país per no morir, fugen també de les guerres i de la fam. Cadascuna de les vides que apareixen a la televisió d’aquests dies són les mateixes vides que relaten el llibre que presentam. Exiliats dèiem, Ara en dèim refugiats, però no deixa de ser un eufemisme, perquè de refugi en troben ben poc, més aviat són desterrats de la seva terra i deportats a altres, també són concentrats com ho van ser els menorquins llavors. Fa just una setmana que en aquesta mateixa taula el batle de la ciutat de Quios a Grècia explicava el drama i la impotència davant l’allau de gent que arriba a les seves costes. Si les condicions no són com les dels camps d’extermini sí que són tanmateix inhumanes, deplorables i injustes.

Molta de la informació recollida per Portella prové d’entrevistes realitzades a gent que per família o per amistat tenia relació amb els biografiats. Es tracta per tant d’història oral. No és estrany ja que la documentació escrita resulta insuficient ( per mancada o per perduda) per a recollir la riquesa de matisos de les vides personals. Són testimonis directes o indirectes dels fets. La memòria pot trair i pot oblidar i selecciona inevitablement els records, però aquests records no crec jo que siguin fàcils d’esborrar.

Deixau-me acabar aquesta presentació amb unes paraules seves que deixen clara la perpectiva de de la qual treballa: «Les persones, les comunitats humanes, les societats som responsables del nostre propi passat. Podem amagar-lo, podem fer que no el coneixem, podem negar-lo, fugir-ne, recrear-lo... però sempre el trobarem a l’horitzó, quan girem la vista. Mai no hi deixa de ser, malgrat el silenci. El control del passat, com el control de la història narrada, és una de les tasques a les quals el poder es dedica amb més interès, sempre amb el propòsit de servir-se'n per assolir els seus objectius. La missió de l’historiador, que també és un ésser amb passat i amb una concepció determinada del món, s’ha d’encaminar a rescatar el passat de les fosques i donar-lo a conèixer. Quan aquest passat és recent, quan la lluita per la seva apropiació és encara present, la feina de l’historiador assoleix un compromís major. Avui en dia, una generació d’investigadors s’han decidit a treballar sobre aquest passat recent, en el qual l’experiència de l’exili s’havia perdut en el pou sense fons de la dictadura, o al menys així ho pensaven. La vigoria de la recuperació de les històries de l’exili, ja sigui des de la metodologia de la història oral, ja sigui des de metodologies més tradicionals o mixtes, posa de manifest l’encert de Benedetti quan afirmava que «l’oblit és ple de memòria». Portella Coll. Recerques, 66 (2013), pp. 258-263 -23.12.14

En definitiva, aquest llibre és necessari, per molts motius, però que ara resumiré en quatre:

1. És un treball de recuperació de la memòria històrica que fa justícia i aporta veritat.
2. Contribueix a restablir la dignitat de les persones que lluitaven per un món millor.
3. Dóna a conéixer un període massa anys oblidat per la societat menorquina.
4. Crea consciència històrica i ens fa reflexionar sobre la barbàrie, passada i actual

Gràcies Bep per la feina desinteressada que fas.

Antilogia (petits fracassos) de Jordi Odrí

Presentació Antilogia (petits fracassos) de Jordi Odrí 15.10.16

Ed. Neopàtria.

Francesc Florit Nin

Jordi Odrí no necessita presentació. Però parlarem d’ell, perquè presentar el seu darrer llibre de poemes, parlar de la seva poesia es fa obligat parlar també de l’autor per una senzilla raó: la seva poesia és una traducció molt fidel fidedigna de la seva persona.

Quan en Jordi em va fer l’encàrrec de presentar Antilogia (ara veurem quan me paga!) em va semblar que qui punyetes era jo per fer tal proesa quan na Margalida Ballester, en el pròleg del llibre, escriu un text magnífic, en forma de diàleg amb el poeta i que dóna les claus exactes per entendre i per aprofundir en el sentit dels poemes. Si allà hi és gairebé tot, per què hem de donar matadura al pobre públic aquí assistent? Però tingueu paciència, perquè després vindrà lo bo, el recitat del propi poeta i la veu preciosa de na Maria. Valdrà la pena. En tot cas us recoman que llegiu el pròleg perquè és tant o més bo que els poemes.

Hi ha poetes que escriuen sobre el món i són capaços de distanciar-se del que diuen: entre les seves paraules i la realitat hi ha un espai en el qual es desdibuixa o millor dit s’esborra el pensament íntim i les trifurques personals. No és aquest el cas de Jordi Odrí. Més aviat el contrari, vull dir que l’espai de la poesia i l’espai de la persona és un mateix espai. És com dir que el que escriu és el que sent, una mena de confessió personal, indefugible, inevitable, diria que és una poesia que transparenta. En alguns dels poemes el jo poètic és identificat amb el seu nom Jordi, la qual cosa indica que parla d’ell, no d’una mena d’abstracció del jo poètic que podria ser el lector, com passa sovint,no: és ell, aquest. Poemes que el dibuixen, en definitiva. En un dels poemes de la primera part titulat Sóc, deixa escrit un retrat (pàg. 49):

«Sóc el que recull la caca del ca...

un jo que realitza les accions banals de cada dia, entremesclat amb sentiments «sóc l’home que plora» i pensaments «sóc la veu que clama en el desert» i una sorpresa final «sóc el que balla amb la teva dona» És un retrat a contracorrent, irreverent, rebel i poètic, dirigit a l’hipotètic lector, hipòcrita lector, mon semblant, germà meu. Només que el lector, en un atac de gelosia i disparada la imaginació es pregunta si a més de ballar amb dona d’altri, hi té també altres tractes més íntims. Però aquest no és l’únic retrat de l’artista, perquè altres poemes del llibre, i de fet el conjunt del llibre és un autoretrat:

«Sóc una petita contradicció amb cames»

Dicció contrariada, pàg. 55

La faceta que més coneixem de Jordi Odrí és la de dramaturg, en tots els seus vessants: director i escriptor de teatre, actor i tot el que faci falta per portar a terme un muntatge escènic. És possible que també hagi cosit el vestuari. Però abans de dedicar-se a l’escena, formava part de grups musicals als anys noranta, quan encara no havia criat el poc seny que té ara. I havia fet intervencions artístiques que en diríem performances. La seva experiència teatral passa per grups reconeguts com La Clota, el grup de teatre de l’Ateneu de Maó, fins que fa uns anys, el 1994 funda la seva pròpia companyia, Mô Teatre, juntament amb na Matilde Muñiz, amb qui ha actuat en nombroses obres. Cal dir també que en Jordi Odrí, més enllà o més ençà de la seva prolífica activitats artística també és una persona compromesa amb el seu temps i amb el poble. Com es deia un temps: és un intel·lectual significat amb les causes: per la democràcia, per la república, pels moviments reivindicatius. Ell sovint ha estat la veu que ha projectat els manifestos llegits a les places públiques.

Si heu vist alguns dels seus muntatges teatrals notareu com una certa poètica els embolcalla a tots. La mateixa sensibilitat que bascula entre l’absurd, la tendresa i la ironia que impregna l’obra dramàtica, també impregna la seva poesia, la d’aquesta Antilogia (petits fracassos) que avui presentam i Sal als ulls que es va publicar el 2012 a Heptaseven Editores. El teatre de Jordi Odrí, em referesc als muntatges propis, d’escriptura original i escenografia seva, és un teatre que beu de la tradició iniciada per Artaud i continua amb l’art de caire experimental. Dues d’aquestes obres indiquen aquesta estètica: Brossat, un espectacle inspirat, com el nom indica, en el gran poeta Brossa i La comunió va ser ahir. En veure -i escoltar- aquest teatre i en llegir -i escoltar- aquesta poesia s’hi nota clarament una mateixa postura davant els fets, una mateixa mirada sobre el món, especialment el del món més personal. Jordi Odrí també ha treballat textos d’altres autors, de fet de grans autors. Ara mateix està preparant El malentès d’Albert Camus, un text dens en el qual es reinterpreta el mite d’Èdip, obra que s’estrenarà pels voltants de febrer. A mi em va agradar molt Adreça desconeguda, de Kressman Taylor. Però encara em va agradar més, per l’originalitat La comunió va ser ahir, plena de tendresa cap a la vellesa, tot mesclant records i pèrdues de memòria, se succeeixen situacions còmiques i dramàtiques, música i converses entretallades com a fragments de vida, i balls, en definitiva una delícia de muntatge. La darrera peça seva és un text breu, mereixedor del premi butxaca que va ser estrenat fa dues setmanes. Els amants és un text, que tot d’una quan el vaig només llegir, vaig pensar està bé; però una volta vist representat i interpretat per ell mateix i en Joan Taltavull amb el to de farsa, amb l’exageració d’un vodevil cobra una força còmica molt ben lligada. Però parlem de poesia...

Comença el llibre amb una declaració de principis:

«els poetes publiquen/ antologies», en Jordi una antilogia,

«els cantants editen/ els grans èxits», en Jordi els seus petits fracassos, i

«trec la bossa dels fems/ a la porta»

Podríem dir que la poesia de Jordi Odrí és una poesia teatral? És a dir que té els ingredients de la interpretació escènica. No seria una mala definició, conseqüència lògica dels seus interessos artístics. En tot cas sí que és evident que algunes de les poesies contenen una història, com una escena, breu, intensa, profundament humana, perplexa sovint, dita amb les paraules justes i carregades d’un pòsit no del tot explícit. La composició «Passat» (pàg.85), escrit en prosa, conté cinc escenes, totes bé podrien ser qualificades de microteatre, amb diàleg i veus directes, amb personatges i amb acotacions: «l’àvia es posa polvos i coloret». Així la primera, «Penjats» són dos amants que contemplen dos penjats que semblen que ballen i ballen; una altra «El nét mira l’àvia», com una estampa cubana, una vella demana almoina sota la mirada avergonyida primer, orgullosa després del seu nét; la tercera és l’evocació d’un amor adolescent, «tanco els ulls, l’abraço i ballo amb ella»; la quarta el vent de tan fort literalment crucifica el personatge i ella plora en veure’l; la darrera escena, «Nocturn», és un record de joventut en el qual el riure convulsiu produït per una nit de borratxera salva en Jordi i el seu amic de ser atropellats pel camió del fems. Els efectes dramàtics, la visualització, el llenguatge del cos, una certa escenografia, tot açò hi és de forma incipient. Si en Jordi Odrí, tal com sabem, escriu i dirigeix un teatre poètic, aleshores per què no havia d’escriure poesia? O potser és a l’inrevés? Què va ser primer l’ou o la gallina? Tanmateix la producció poètica de Jordi Odrí ve d'enfora. Ha participat en molts recitals i sempre hi és quan treim qualque volum col·lectiu, com ara Tots els éssers, editat per Amnistia Internacional Menorca. O els quaderns d'Illanvers, o De l'angoixa a l'esperança. Poetes de Menorca contra el càncer (AECC Menorca)

Però Jordi Odrí no havia publicat llibres individuals de poesia fins fa dos anys. Sal als ulls va ser el primer i Antilogia és el segons. Aquest és un recull de poemes dividits en quatre parts. Les composicions no són gens convencionals, a en Jordi, tant en la vida com en la literatura no li interessen les convencions, perquè per a ell no hi ha d’haver cap barrera que li impedeixi o el condicioni per dir de forma directa i personal allò que vol dir, la llibertat per bandera, i per tant trobam en Antilogia tot tipus de formes: vers i prosa, mètrica lliure i rimes internes, estrofes llargues i breus, ritmes ràpids amb versos monosíl·labs (pàg. 34) i ritmes discursius (pàg. 72: «em dibuixaves el teu nom...»), llengua inspirada plena d’imatges (pàg. 20 «T’ho dic amb els ulls a les mans, no puc mirar el foc de la teva pell» i llengua col·loquial quotidiana (pàg. 89 «no t’emprenyis que tot és broma, pren un ginet»)

Les convencions literàries, les estructures més o manco formals de les normes, les fórmules tradicionals del gènere, tot açò desapareix a favor d’una poesia deslliurada, sense fermalls, sense traves i que concedeix especial atenció no al «poema» és a dir a l’objecte artefacte fet de paraules encaixonades sinó a la «poesia» és a dir a l’experiència estètica que consisteix a fer pessigolles a la sensibilitat i a la intel·ligència per mitjà de les paraules. És per açò que el llibre té aquest aire de sinceritat, d’autenticitat, de transparència com deia abans, que en llegir l’obra és com escoltar la persona.

Deixeu-me explicar dos fets, dues anècdotes, que corroboren aquesta sensació. Fa un parell de mesos van ser convidats la meva dona i jo a la caseta que en Jordi i na Maria tenen a Fornells, balcó obert a la llum resplendent de la badia, la mar que entra al petit menjador, i vam anar a fer una calada allà davant mateix en un tancat fet per als banyistes. Dins l’aigua, i ja no sé com va venir a compte, en Jordi explica que quan es mori, que per favor no facem cap idiotesa amb les cendres, açò d’anar a tirar-les pel camp en una cerimònia estúpida, que collons, que les cendres se les quedi qui m’hagi cremat, que en faci el que vulgui, que se les quedi, que no les volem. Van ser còmic i vaig pensar açò és un poema made in Jordi. Quan parla en Jordi fa poemes sense proposar-s’ho. Un altre fet: al seu compte de feisbuc, en Jordi va escrivint coses que se li ocorren, bé idò, aquests breus escrits circumstancials i espontanis podrien ben bé formar part del llibre Antilogia.

Dijous passat, 6 d’octubre, 10.40 h. del matí, jubilat feliçment, escriu al feisbuc:

«El temps es menja els vianants i transforma la llum i l’aroma, el paisatge canvia però persisteix»

A dotze persones els agrada. Cap comentari. No sé si és un poema, però no hi ha cap dubte que és poesia.

No veig en Jordi insistint, rectificant, polint un mateix poema de manera insistent fins que perdi la frescor primera. La seva forma d’obrar és més espontània i fresca, directa i franca. Gens artificiosa per tant i a vegades prou aproximada a la parla.

Una volta vaig llegir el llibre complet, em vaig demanar com el qualificaria, quins són els adjectius que més s’escaurien, és un defecte de professor que tenc, quan feim classes ens hem d’explicar la cosa, sabeu? La conclusió és que la poesia de Jordi Odrí és un plat cuinat amb quatre ingredients:

* Sentit lúdic: el joc mateix de la paraula, essencial en el gènere. En Jordi juga amb les paraules, es deixa endur per la sonoritat o per les concomitàncies de forma i de sentit, per la diversió. Ai la poesia primer de tot ha de ser divertida, en el sentit etimològic

* Sentit burlesc: la ironia provocadora que vegades deriva en un sarcasme, com una bufetada a la galta del benpensant;

* Sentit de la tendresa o la comprensió amorosa de les gràcies i misèries de la condició humana, sota un vel de nostàlgia

* Sentit d’antítesi:, les contrarietats, el xoc dels extrems, una mica de l’atzar dadà i l’absurd

El plat és nutritiu, et deixa ben rodó, de digestió lenta. El joc, el rot, el bes i el xoc són ingredients que deixa el lector amb l’energia per afrontar un món de merda. Si més no, el fa més passador, més suportable perquè ens fa riure i ens fa plorar, que d’això es tracta en aquesta vida. No sé res de l’altra.

Com un dietari interior de moments senyalats, cada poema fixa una escena viscuda, a la qual es dóna la volta i se li treu el suc de la reflexió. Hi ha una varietat de temes i de tons que fa del recull una expressió rica. Va basculant, com he dit, contínuament entre la celebració de la vida i de l’amor, i de la carn, i la constatació de la mort assetjant. Mentre xalam de la vida, la mort ens vigila.

El poema «Esmitjat» (pàg. 29) potser n’és una síntesi ben aconseguida d’aquesta bàscula:

«Equidistant

entre el no res i la carn...

I arribà per fi la merescuda calma»

Hi ha poemes d’amor, a vegades d’un amor derrotat,

«no voldria altre dolor que el de la carícia»

Hi ha evocacions del passat, de records de joventut, amb una certa nostàlgia i una certa perplexitat.

Hi ha unes quantes composicions sobre la mort, i específicament hi ha al final del poemari, sota el títol «Cròniques de l’home cremallera», un relat reflexiu de les sensacions i els pensaments d’un moment ben concret de la vida. «Una crònica del buit» com és qualificada, perquè va ser percebuda com a «dies en blanc», sense agenda. Aquesta experiència extrema també és present en altres parts del llibre. El subtítol és ben explícit: Aniversari de «Jugant a les portes de la mort»:

«L’home cremallera segueix, al mirall, els tatuatges que entre el bisturí i les grapes li han dibuixat sobre la pell» pàg. 97

Aquesta experiència, vista en el temps, estableix una major entesa amb la mort, com una comprensió més fonda i alhora més acceptable. La reflexió final és que viure és una supervivència entre el delit i el desfici:

«entre glop i glop»

Hi ha sentències de tipus filosòfic, com axiomes del seu pensament, per exemple el que inicia el llibre:

«La boxa és l’esgrima dels pobres»

(pàg.19)

«M’agraden les roses,però sempre m’han

interessat més les espines»

Dicció contrariada, (pàg. 55)

«A mesura que em faig vell, tinc menys respecte per la meva opinió»

Serenor i mirall, (pàg 87)

«la

saviesa

és

limitada

la

estupidesa

és

infinita»

(penúltim poema, pàg. 100)

Entre els versos treu el cap de tant en tant una visió desdramatitzada, a vegades volgudament còmica. En Jordi és molt ocorrent i divertit, de tot en fa una broma. Al costat d’una afirmació seriosa, fins i tot tràgica, s’escola una altra afirmació o un dubte que resta transcendència a la situació. És el contrast mateix de la vida, com fa Shakespeare en moltes de les seves peces, una de freda i una de calenta:

«I tinc tant de fred lluny de tu,

que visc al congelador

de la nevera de casa.»

Intens intent, (pàg. 81)

La veritat és que he passat una mica de pena per preparar aquesta presentació (ja et passaré la minuta més el 21 % d’IVA). L’he llegit de dalt fins baix, l’he repassat d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, per damunt i per davall i m’he adonat que havia de passar de cercar, i d’analitzar tant, el professor de literatura es fica allà on no el demanen. Hi ha ordre però és un ordre orgànic, fruit dels avatars, ple de les incerteses de cada dia, cosit per les eventualitats, arrossegat per les circumstàncies, de llocs impensats ben arran de lloc domèstics, mescla de fang i de sang i de l’aire dels somnis, una arriscada aposta pel merder de la vida, impensada i reflexionada alhora, un incident rere l’altre entre la sorpresa i el fàstic, entre el ganivet i la cullera, una fortuïta troballa de l’amor perdut, records i desitjos, esporàdiques escapades de la ment, i laments pel feixuc pes de la mort, que ens ha donat un indult, com bé dius, momentani.

La veritat és que la poesia s’ha creat molts enemics, amb bastanta raó. Perquè s’ha presentat moltes vegades tan mudada i tan repipí, inflat, amb aquella elocució insuportable que no hi havia déu que s’hi acostés a festejar-la amb naturalitat. La poesia ha fet por i fa por, especialment als alumnes. S’havia arribat a l’extrem de considerar que la bona poesia, la de veritat, era una poesia com més incomprensible millor. Semblava que havia de contenir paraules rares, sinó malament. La poesia s’ha distanciat de la seva essència. Afortunadament açò canvia una mica en els darrers temps, i recuperam el gust per la poesia oral (rap, glosa, codolada) i la lectura de poesia de la veu dels propis poetes. Ei! No tots els poetes saben llegir.

Jo vull agrair a en Jordi Odrí aquest llibre, per la sinceritat amb què és escrit. I perquè és divertit i seriós a la vegada. A estones fa riure i a estones fa plorar, a estones sorprèn i a estones et fa cavil·lar, com el remolí de la vida mateixa.

I enmig d’aquest remolí el malanat presentador mira de surar en la superfície dels sentits i els contrasentits i no sé si naufraga i per tant calla.