Autonomia i independència

Molts volen la independència, però són ben poc autònoms. Alguns altres que diuen ser autònoms no saben qui els encalça. Si realment fóssim autònoms, tal vegada no faria falta la independència. Jo crec que qui vulgui ser independent, que ho sigui. De fet és molt millor que la gent sigui independent, és a dir que no depengui sempre dels altres. El món seria més senzill, no? Però no, ca! Açò de ser independent, o fins i tot autònom, és un pecat gros.

Sempre havíem mirat amb bons ulls la independència i l'autonomia. Es valorava que cadascú s'espavilés pel seu compte. Quan una persona és independent té molt de guanyat. En cas contrari apareixen molts problemes. És el tràngol per exemple de dones que depenen del sou del marit i a la mínima desavinença es veuen amb les mans fermades. Malament quan depens dels altres, per una raó o altra. Els joves independents són un exemple. Quan ho aconsegueixen es pot afirmar que han madurat del tot, que ja la poden campar sols i per tant que ja no tenen necessitat de parar la mà als papàs i si poden viure dels seus propis recursos i mitjans. Si un jove és independent és senyal que té feina, enhorabona, que té un sou digne, déu n'hi do, i que té accés a una casa, ai caram!, que se la pot pagar, ualà! I a més li queda un raconet per no morir de fam. En aquests temps aconseguir la independència és tota una heroïcitat. Sempre tenint en compte la incertesa del mercat laboral, els contractes penosos i les pèrdues de drets dels assalariats. Però si tira endavant, felicitats per la independència.

Quan una cosa es posa de moda, ja pots arrufar el nas, ja que és senyal d'una mancança. Sempre volem allò que no tenim. Ara, fixau-vos-hi bé, els currículums educatius van plens de la paraula autonomia de l'alumnat, justament quan cada vegada ho son manco. Com que ara també avaluam els estudiants segons les competències que «són capaços» de desenvolupar, cosa difícil de quantificar, resulta que els professors hem de decidir si un al·lot és competent o no, és a dir si és responsable del seu propi aprenentatge, si és perseverant en la feina, si té prou autoestima i sap controlar les estratègies de gestió i valoració per afrontar problemes, si sap aprendre dels errors, si té criteris propis i és capaç d'imaginar projectes i sap dur-los a la pràctica, tot plantejant les opcions possibles... l'alumne que es proposa objectius, fa plans, se'n responsabilitza, coneix les limitacions, pren decisions i rectifica, extreu conclusions i avalua els resultats... aquest és un alumne autònom, però encara no serà independent. En síntesi, diu la llei, la competència de l'autonomia (i iniciativa personal) és complexa i els professors en passam un fum per endevinar-ho. Sí molt polit, és el que hauríem d'esperar d'un alumne normal. Però la normalitat és una cosa cada vegada més mala de trobar als centres educatius i els alumnes, molts, massa, són ben poc autònoms, i per suposat no gens independents.

Donam per bo que si una persona és independent és un valor al seu favor. Contràriament les persones dependents són valorades de forma crítica. Per suposat que una altra cosa són les persones que també anomenam dependents per alguna discapacitat. La llei de la dependència havia d'ajudar l'entorn d'aquestes persones. Els polítics governants van decidir buidar el pressupost d'aquest capítol i donar-lo als ratos i companyia bancària.

A mi em preocupa les discapacitats manifestes dels alumnes «normals». És clar que com més petits més atencions necessiten, és a dir que són més pendents dels majors. Però quan ja tenen una certa edat, quan per exemple ja els consideram útils per a la vida laboral, que és als setze anys, i per tant se'ls pressuposa prou madurs com per a desenvolupar-se en la vida sociolaboral, aleshores les mancances i les dependències són un problema. El mal és que en aquesta Espanya que els treu del mercat laboral, els joves són dependents econòmicament dels vells, una trista desgràcia provocada per un sistema insuportable i deficient. Molts dels meus alumnes de 4^t ESO, setze anys, són terriblement dependents i no pateixen cap tipus de mancança física o psíquica. Ho són per educació, vull dir que són dependents perquè així els hem fet entre tots, especialment el seu entorn familiar, però probablement també per la seva formació escolar. Repartirem les culpes. Em trob tot sovint que si en un exercici o en un deure escolar no estàs ben damunt demanant els deures, exigint la ressenya, animant a la lectura, empenyent a l'estudi, reclamant la redacció, obligant a l'exposició, recordant les diverses feines, etc. simplement no ho farien. Sempre van a remolc i ben poques vegades prenen iniciatives. És clar que també tenim alumnes excel·lents. Però la tònica general és el poc esforç, allò de ho deixaré per demà, ja m'ho explicaran, ja m'ho trobaré, m'és igual... me da igual diuen, en un flagrant castellanisme. Jo els commín que siguin independents en el futur i que ara mateix haurien de ser més autònoms.

Si és bo que els individus siguin independents, per què no ho han de ser també els pobles?

Deu, mirada endins

Llibre de dibuixos de Francesc Florit i textos de Macià Florit, pare i fill, fet a cavall de Menorca i Barcelona entre 2014  i 2015:
http://issuu.com/maciaflorit/docs/llibre_deu_final

Els talaiòtics d'ara mateix

Al Consell Insular de Menorca se li acumulen els problemes. No m'estranya, perquè tard o d'hora la mala gestió sol treure els nyaps. El desastre medioambiental en la gestió dels residus a la planta de reciclatge de Milà; l'estira i arronsa amb la UTE d'ampliació del tram de la carretera entre Maó i Alaior que demana més doblers i redueix l'activitat; la pèrdua del plet i la indemnització dels hotelers de Gesgarden; el desencontre amb l'associació hotelera ASHOME per la promoció turística; el flicot amb la concessió de llicència per a la construcció d'un parc aquàtic a Sant Lluís; l'aprovació de la Norma Territorial Transitòria sense consens i abocada només a la recepta de sempre, la construcció. I finalment el transport aeri de l'illa, tan mal atès com sempre, sense resoldre. Per no parlar de l'enfrontament amb diversos col·lectius ciutadans. Resulta curiós que els problemes acumulats són protagonitzats per les grans empreses constructores, hoteleres i companyies de vol. Els grans maldecaps de la nostra institució són els rics. Bon exemple. Sembla que el Consell Insular governa amb l'ai al cor sota les exigències de promotors urbanístics i negociants del turisme barat.

El darrer cas és, com sol ser habitual, un garbuix d'acusacions entre el govern, l'oposició i els empresaris. A veure si ho entenc. Les notícies, no sé si mal redactades o males de redactar, no s'expliquen gaire clar. Tot gira al voltant d'una nova infraestructura turística, un parc aquàtic a Biniancolla promogut per la propietat d'un hotel obsolet construït al costat. La jugada és aquesta: si faig un parc aquàtic al costat, el meu hotel es revaloritzarà i vindran més turistes. Hi ha qualque moment que sembla que ens tractin d'idiotes. La qüestió de fons és que aquest parc s'ha començat a construir dins una zona rural protegida on no s'hi podia construir. La solució que ha trobat el Consell del PP ha estat la que aplica cada vegada que es planteja una obra il·legal. Primer demanar informes tècnics perquè avalin el permís i llavors cercar l'estratagema adient per donar cobertura legal. Però li ha sortit el tir per la culata: els informes han estat negatius i per tant el Consell ha decidit... fer més informes. L'estratagema és declarar el projecte d'interès general, una figura retòrica que els poetes no fan servir i torna el blanc immaculat en negra com la nit. Cal recordar el cas de d'un hotel rural que feia i desfeia davant els nassos de l'autoritat, de molta utilitat pública.

video promocional del Consell Insular

El Consell va declarar d'interès públic un negoci privat. Perquè la cosa va així de grossa. Les raons de la declaració es basaven en la desestacionalització del producte turístic. Si entenem desestacionalitzar el fet d'allargar la temporada, no hi ha res millor que un parc aquàtic, perquè els futurs turistes els agrada banyar-se a l'aigua gelada de les piscines. Hi ha qualque estona que semblam banaules o, com diuen ara, som molt talaiòtics. És el genial lema de la campanya del Consell Insular. No sé si la campanya està pensada per al patrimoni arqueològic o per al patrimoni genètic dels menorquins. Ho som tant, de talaiòtics, que els menorquins combregam amb rodes de molí.

Les altres empreses de la competència que tenen en marxa un parc aquàtic a l'illa, que són tres, han fet un crit al cel i en conseqüència han posat un recurs en contra i han anunciat un contenciós als tribunals. Idò què s'esperaven? Diuen per exemple que hem van haver de pagar uns terrenys molt més cars, terrenys urbans dins urbanitzacions. Diuen també que el parc nou projectat de Biniancolla no farà altra cosa que minvar la competitivitat de les empreses existents. És habitual sentir dir als empresaris i promotors que no es poden negar aquestes iniciatives perquè creen llocs de feina. I davant el fet penós de la poca feina que hi ha, molts s'hi aboquen sense cap altra consideració. És una enganyifa més.

I ara ve el toc de gràcia dels actuals governants del PP. L'equip Tadeo (com és que el corrector me'l marca com a dolent?) diu que si aturen les obres iniciades, el desgavell serà pitjor i tots ho pagarem com hem de pagar Cesgarden, la gran amenaça. El mateix promotor ja ens ho ha advertit. Trob que m'he perdut, talaiòtic com som. A veure si ho he pescat. Primer ho fan malament i llavors diuen que posar-hi remei sortirà més car la salsa que el peix. Genial gestió de la cosa pública. I si ho haguessin pensat abans? Com podien donar llicència d'interès general quan només té interès particular? L'oposició ha demanat que la concessió d'aquesta figura retòrica sigui més rigorosa, que hi hagi més control i que se sotmeti a uns paràmetres més clars. Però el PP no ho ha volgut perquè... així no podrien fer el que volen com han fet aquesta vegada.

Em sap greu de reconèixer que davant aquesta i altres cafrades polítiques no em surti més que el to irònic i la farsa com a resposta. I és que sovint no ens queda més remei que picar pedra com feien els nostres avantpassats que construïen navetes i talaiots, tot pensant que d'ençà fa uns 3500 anys els menorquins conservam intacte una mentalitat prehistòrica construint parcs aquàtics per als turistes desestacionalitzats.

Una anàlisi rigorosa de l'educació

Una anàlisi rigorosa de l'educació

Francesc Florit Nin

Dijous 29 de gener es presenta al Cercle Artístic de Ciutadella l'Anuari de l'Educació de les Illes Balears 2014. Es tracta d'un informe llarg i rigorós sobre l'estat de l'educació en aquesta part del món, elaborat pel Grup d'Investigació i Formació Educativa i Social de la UIB i editat per la Fundació Guillem Cifre de Colonya. Ambdues institucions presten un servei impagable a la societat de les illes, especialment a la comunitat educativa. La publicació, disponible gratuïtament a la Xarxa, recull el batec, els problemes i les propostes de l'escola i per a l'escola. D'ençà ja fa onze anys que es publica i jo diria que mai no ha tingut un reflex en les polítiques educatives dels diferents governs. Mereix la pena de tenir-lo més en compte, entre moltes altres raons perquè és la veu i el cap dels professionals de l'educació, de pedagogs i de mestres, que coneixen com cap altra quina és la realitat i quins són els reptes de l'educació de les Balears.

L'Anuari del 2014 fa un repàs a una legislatura qualificada de convulsa amb una mirada crítica sobre la política educativa del govern de José Ramón Bauzá. Amb tot també s'hi aporten experiències d'èxit escolar i indicadors igualment positius, com són alguns programes que funcionen amb bons resultats. Certament que nostra educació està sota mínims, amb greus problemes, molts de tipus estructurals, de llarga durada i provocats sobretot pel model socioeconòmic assignat a les Illes del turisme de masses. Altres problemes són més circumstancials provocats per decisions errònies i matusseres.

L'Anuari dóna dades empíriques, que van més enllà de les opinions i les interpretacions que generen. Són indicadors contundents, inapel·lables i inqüestionables. Per exemple que a les Balears tenim més de 1000 professors menys d'ençà fa dos anys. Les beques destinades a educació no universitària són inferiors a la mitjana estatal, tot i tenir un dels índexs més alts de pobresa. La despesa en educació pública ha caigut un -17,6 % entre el 2009 i el 2012, xifra que representa la retallada més greu de tot l'Estat espanyol. La inversió en educació respecte del PIB ha estat a les Illes del 2.78 %, per sota de la mitjana estatal. La despesa pública total en educació va suposar un 20.1 % dels pressupostos, també per sota de la mitjana de les Comunitats Autònomes. És a dir que tothom ha invertit més que Bauzá, quan va prometre que la seva legislatura seria la de les autopistes de l'educació. En fi, per no allargar més els exemples d'una gestió nefasta direm que gairebé tots els indicadors són desfavorables en el diagnòstic.

No sé si les autoritats educatives actuals es dignaran a assistir a la presentació de l'Anuari, però farien bé d'escoltar. Fins ara no hi han al·ludit, sinó que més aviat l'han eludit, tot i que soni tan igual. A mi em fa l'efecte que no s'hi refereixen, no s'hi postulen, com si no existís, pel simple fet que és una bufetada a la seva gestió. I malgrat la necessitat de conèixer a fons la situació conflictiva a què han sotmès els centres escolars, no han fet cas a les recomanacions dels experts. Tenim urgències a resoldre i només es pot fer amb una anàlisi rigorosa, amb fonaments i opinions contrastades, per defugir un dels mals d'alguns polítics que es dediquen a difamar i a estendre prejudicis ideològics que fan molt de mal i que no ajuden per res a la millora de l'educació.

Fa més de dos anys que es reclama un pacte educatiu. Es va iniciar des de Menorca i s'ha estès per totes les illes un moviment liderat pels sectors implicats en l'educació, estudiants, professors, associacions de pares i mares... a excepció de la classe política, la més decisiva. Tota aquesta experiència s'ha d'aprofitar per dur a terme un acord que superi les diferències partidistes. Ara en tenim l'oportunitat i em sembla que l'Anuari és un instrument de treball molt a tenir en compte.

Vivim temps de canvis profunds, de modificacions de normatives i d'aprovació de lleis noves. A l'Anuari es fa una dissecció de la LOMCE (LOMQE en català) pel que suposa del rerefons polític en l'àmbit educatiu. El títol que el director de la publicació, el Dr. Martí X. March posa al seu estudi és prou clarificador: «De la LOMCE al TIL: cap a la consolidació d'un model productiu de baixa qualificació, d'un model social desigual i d'un model educatiu elitista». No és aquest el model que volem, sinó més tost tot el contrari.

L'himne nacional nostrat

Per un himne nacional

D'aquí dos dies serà Sant Antoni Gloriós, patró de Menorca. D'ençà fa uns pocs anys es va declarar Diada de l'illa. Quan governa l'esquerra més o menys nacionalista l'anomenen Dia Nacional, igual que totes les altres Nacions estat d'Europa, faltaria més. Tenim diada, però no tenim himne, gran error, una mancança terrible. A Mallorca en canvi van decidir, per un consens donat per fet, que l'himne seria La Balanguera, el preciós poema de Joan Alcover, i amb música soporífera d'Amadeu Vives. Però en canvi no es posen d'acord amb el dia. Tenen controvèrsia per un parell (mallorquí) de dècades. Per celebrar el dia de les Balears no tenim ni dia ni himne ni un llamp de foc. Perquè no em direu que el festiu de dia primer de març és cap diada, justament pel fet que no passa de ser un dia sense feina amb un parell (menorquí) de discursets flacs. Quan l'1 de març de 1230 es va crear el Regne de Mallorca, l'illa menor encara era mora per molts d'anys. No celebram res, ni una batalla perduda.

Amb el franquisme Sant Antoni era només una festa religiosa i va treure tota referència a la veritat històrica: la fundació catalana de la nova societat menorquina. Ara el PP fa una cosa per l'estil, retorna al camuflatge, cap paraula a la catalanitat ni tan sols a la llengua i a més imposa l'himne nacional espanyol, que res té a veure i sembla ficat amb calçador només per emprenyar els nacionalistes, que no tenen himne. Record que de jovenet, en els primers anys del restabliment de la democràcia als inicis dels 80, davant el portal de Maó de Ciutadella, en aquell mateix lloc que el Rei Alfons III d'Aragó va demanar entrar a la ciutat i fre capitular la rendició musulmana, el discurs oficial va recobrar la veritat històrica i es parlava clar i català. Ara es parla català, però no clar.

Els governs del PP sempre podran al·legar que com que a Menorca no tenim himne, ves si no que hem de sonar l'himne nacional, el de sempre. Hi ha bastants músics entre la Banda Municipal que no els rota sonar el xina-xina i fan veure, galtes plenes, que bufen a les totes, no sigui que la subvenció de l'any que ve baixi de quantia, prou magra ja és. Per no molestar ni molt ni massa, ni uns ni altres, la Marcha Real només sona un parell de compassos, xina-xina i poca cosa més. Per què a la dreta li agrada aquesta murga i a l'esquerra (en general) no gaire? Simplement per les connotacions feixistes que té. Amb aquesta mateixa música ens negaven com a poble i ens usurpaven les llibertats democràtiques. És una altra de les herències malèfiques que vam acceptar, cap cot, de la Transició consagrada.

Menorquins! sense himne no anam enlloc. Ens cal amb urgència una lletra polida, polida i polida. I mira que de poetes en tenim un falcat. Ens cal a més que un roquer, que no sigui peix, hi posi una melodia ben galdosa, marxosa, perquè ha de ser una marxa triomfal i no un ploricó a la manera Vives. Fa anys, el senyor Fernando Rubió i Tudurí, exemplar únic del mecenatge menorquí, es posava la mà al cor quan es cantava la cançó popular «Un senyor damunt un ruc», perquè diuen que aquest era per a ell l'himne de Menorca. No m'hi fa res que ho sigui: lletra bona d'aprendre, música senzillota, i a més no diu res, que és l'essència de tota marxa nacional. La cançó, brevíssima per no avorrir, acaba dient una d'aquelles perles sàvies de la cultura tradicional: qui no vol caure que vagi a peu. Com a himne no està malament, m'agrada.

Ara que posats a triar, jo propòs una altra cançó, també tradicional del patrimoni ancestral de l'illa, prou popular, també breu i contundent i amb una filosofia de la vida completa, rodona, acabada. Té a mes a més la gràcia d'un ritme alegre, que convida a ser cantada a cor i amb cor, amb colla, com una tropa, todos a una. La cançó tant parla de la menestralia com de la pagesia, és a dir que hi surt tothom. Encara té una altra virtut i és que rememora el passat gloriós de quan Menorca tenia una florent indústria sabatera. Només té com a inconvenient que parla de Sant Isidro i no de Sant Antoni, però com que tenen les mateixes síl·labes es canvia i per avall. El seu títol és Cançó dels sabaters i comença així: «un dia de molta vessa uns quants mos van ajuntar i a Sant Isidro vam anar a menjar una llet espessa». La llet, bona o dolenta, ens és el nostre aliment nacional.

Víctimes ciutats precioses

Les ciutats precioses i víctimes

Arreu de la Mediterrània, que és el tros de món que conec una mica, hi ha ciutats, grans i petites, que han llegat una meravella. Palma mateix, en el seu nucli històric, és una de les trames urbanes més precioses, malgrat l'abandonament que va patir durant dècades. La monumentalitat de Roma, la joia del turó de Girona, l'artística Florència, la preservada Urbino, la perla d'Avinyó, i l'adorable Venècia, i Istambul, Atenes, Barcelona i València, la patrimonial Eivissa, la petita meravella de Cefalú, i les polides ciutats de les illes gregues. I tantes altres, hereves d'una rica tradició. Hi afegiré Ciutadella de Menorca, una agradable sorpresa per a qui no la coneixia.

Totes aquestes ciutats han esdevingut reclams turístics justament per la seva bellesa i monumentalitat. Si per un costat el turisme ha afavorit la preservació i revalorització dels nuclis antics d'aquestes ciutats, per l'altre és el mateix turisme que ara en resulta un problema. S'ha parlat molt del cas de Barcelona, que no és res més que la saturació de l'espai públic. Talment passa amb les platges verges: l'afluència massiva de gent transforma aquelles meravelles en llocs insuportables.

Se'ns presenta un dilema. El governs es troben entre l'espasa i la paret: entre els comerciants i els residents. Els primers demanen atenció a la principal font d'ingressos de la ciutat i mesures que en facilitin l'arribada. Els altres reclamen drets fonamentals: silenci per dormir, netedat, lloguers assequibles, botigues de proximitat... El reclam de les ciutats històriques foragiten els seus habitants. ¿Quina decisió ha de prendre un ajuntament davant la petició de l'ús dels patis interiors per muntar terrasses de bars i l'oposició dels veïns perquè aquestes terrasses provoquen malestar? Jo som un dels usuaris d'aquests agradables patis en les nits d'estiu, i em seria difícil de renunciar a aquest privilegi. Però he viscut durant molts anys en un carrer de la ciutat antiga i és molt molest que et despertin amb crits o que no puguis obrir la finestra perquè passi l'oratge fresquet de la nit.

Entenc que la solució passa, una altra vegada, per l'educació. El mal és que la gent en general no es comporta com pertoca en una comunitat civilitzada. El crit i l'incivisme campa a les totes. I tanmateix no hi veig solució immediata. D'altra banda compaginar els interessos d'uns amb els drets dels altres no és fàcil. Una de les raons del conflicte rau en el fet que tenim governs que en general creuen més als empresaris que no als ciutadans; tot i que els empresaris també són ciutadans, encara que no pensin amb la mentalitat del bé públic sinó amb la mentalitat del benefici privat. És l'economia privada que se sobreposa a la política pública, com passa en tants d'altres afers del país.

Les precioses ciutats històriques, patrimonials, han de fer front a la degradació i a l'especulació que provoca el seu reclam. Les mesures municipals encaminades a fer ciutats turístiques són un error. L'error consisteix a fer polítiques per a ciutats de visita i no ciutats per a viure-hi. Molts dels centres històrics, convertits en centres comercials són també centres turístics. Malament. Aquestes ciutats deixen de complir amb les funcions diverses per a les quals van ser creades durant segles i en prendre un camí d'especialització, acaben morint.

Un exemple ben concret. La notícia deia que Endesa pagarà un sistema d'il·luminació de la catedral de Ciutadella que, literalment «permetrà un enllumenat artístic i una major lluminositat de l'edifici, cosa que suposarà un embelliment de la ciutat». Ho pos en dubte. Encara pos més en dubte que aquesta il·luminació nadalenca permanent «reforça el compromís d'Endesa amb projectes de gran impacte social i cultural i de preservació del medi ambient». Potser sigui de gran impacte lumínic, però en tindrà poc de social i de cultural i molt manco de mediambiental. No sé a qui creuen que enganyen. L'Església està encantada i oblidarem una mica els pobres. Açò sí, la il·luminació de la catedral contribuirà a fer de Ciutadella una ciutat emblema, digna de ser visitada, i una mica menys per ser habitada. La idea és pensada per als turistes, no per als ciutadans. La idea no farà altra cosa que desvirtuar l'aspecte autèntic de l'edifici construït arran de la conquesta catalana. Mira'm i no hi visquis, seria el lema de la ciutat emblema. És el destí de les ciutats històriques que han estat okupades per la indústria turística per a benefici privats de comerciants i hotelers a canvi de res. No hi ha cosa més flaca que els llocs turístics: tots són iguals d'avorrits. Ja ho vaig dir en una altra ocasió: el turisme mata allò que estima. Les precioses ciutats patrimonials són víctimes del seu èxit. Tanmateix hi ha moltes maneres de gestionar aquesta contradicció. Hi ha ciutats que han sabut trobar els límits i l'equilibri entre el reclam turístic, la pervivència patrimonial i l'habitabilitat dels ciutadans.

Poètica de la vellesa

Poètica de la vellesa

La vellesa és lletja, m'ha dit ma mare. Té mal aquí, té mal allà, però està contenta. Malgrat que hi veu poc, li agrada veure els vídeos casolans on surten els néts. Al seu voltant, al geriàtric on s'està els dies feiners, el paisatge resulta entre divertit i trist, una rara mixtura del bo i millor de la vida. Els vells, entre la queixa i el somriure, deixen passar les hores, es fan bromes entre ells i s'animen. Alguns ho passen molt malament. Uns perquè no saben on són, altres perquè les malures són greus. Ara tenim tres cuidadors més, els que els usuaris i els familiars reclamaven perquè estiguin ben atesos. Va costar, però la pressió, la feina i sobretot la raó han acabat doblegant la consellera de la cosa. Al geriàtric hi ha un ambient reconfortant a pesar de tot. Els familiars entren i surten a visitar els avis i els petits de cada casa donen la mà a l'àvia que ja no hi és. Els interns -així els anomena l'administració—, són molts feiners: sempre tenen coses a mostrar, com fan els escolars dins les seves aules. No tots, és clar, perquè n'hi ha d'altres que, rendits al llit, tan sols esperen el final del dia. Una vegada hi van anar els joves del Fotoclub a mostrar-los fotografies antigues de la ciutat, de quan eren jovenets i els cotxes no feien por. També n'hi ha que hi van a cantar les cançons més conegudes. Entre tonada i tonada, els records s'esfumen, desdibuixats. Enyoren el menjar de casa.

La vellesa no és lletja, mare, sinó més tost trista. Trista i poètica. És el que ens va representar Mö Teatre diumenge passat al Principal de Maó. Dos àngels vells distrets i una princesa que perd la memòria escenifiquen els dies desvalguts del final de la vida. Va ser un espectacle deliciós, tendre, que emanava una profunda comprensió del cicle del temps: ens tornam infants, tancam el cercle allà d'on vam partir. L'obra última de Mö Teatre és delicada, divertida a estones, a estones trista també, una rara mixtura del bo i millor de la vida. El títol, La comunió va ser ahir, indica com el temps, relatiu, s'esmuny com l'aigua entre les mans. La vida que és un buf. Però també ens fa pensar com en fer-nos majors els anys es confonen, les etapes s'intercalen i els records desorienten l'ordre cronològic dels fets evocats. Els tres actors, Matilde Muñiz, Jordi Odrí i Miquel Plana, parlen d'ells mateixos en un exercici de prospecció dels anys que han de venir. Rescaten els records de la infantesa d'aquella Espanya grisa del franquisme en ple domini, de la usurpació de les vides lliures, del noticiari mentider, dels carrers bruts on pixaven els homes i jugaven els nens. Tot té un aire de Fellini, d'una humanitat senzilla, de veritats elementals i necessàries. L'escenografia és austera: una caixa, una tauleta, dues cadires, un penjador... res de superflu, tot mesurat per atreure l'atenció als personatges i a les seves paraules. Unes imatges projectades completen l'evocació, alguna nostàlgia, qualque ràbia i una bona dosi d'acontentament per un costat i d'afliccions de l'altre. La comunió va ser ahir és feta de breus escenes muntades com un mosaic, on cada tessel·la correspon a la petita crònica d'un succés trivial. Com si fos el gènere de revista teatral però que en lloc simplement de divertir-nos, ens deixa el regust d'una reflexió amarga i tanmateix ineludible. El drama escampa espurnes de lucidesa juntament amb flocs de les facècies més còmiques, que sovint veig els dimarts al geriàtric on s'està ma mare.

La vellesa no és lletja, mare. Però pot ser molt poètica quan es mira amb els ulls d'una comprensió generosa. La vellesa com la infantesa inspiren als homes de bon cor els sentiments de l'estima. Per açò es diu que els pobles que tenen cura dels infants i dels avis són les societats més avançades. Que les ciutats que són pensades per als nens i per als ancians són les més amables. I, diguem-ho clar, que els governs que no tenen l'educació i els serveis socials com la prioritat no són els governs que mereixin la confiança dels ciutadans.

Infància i vellesa van de la mà, més del que ens pensam. Ho veig cada dimarts quan visit ma mare. M'ho van mostrar els actors de Mö Teatre amb la seva obra delicada. Què comparteixen els vells i els infants? No ho sé ben bé. Però tothom veu que fan bo, s'entenen, sovint sense paraules, se cerquen, es necessiten i miren de trobar els espais per compartir la innocència d'uns i la saviesa dels altres. A vegades pens que els desgavells d'avui són en part causats perquè els nens i els avis no es troben prou, no es troben gens.