Una anàlisi rigorosa de l'educació

Una anàlisi rigorosa de l'educació

Francesc Florit Nin

Dijous 29 de gener es presenta al Cercle Artístic de Ciutadella l'Anuari de l'Educació de les Illes Balears 2014. Es tracta d'un informe llarg i rigorós sobre l'estat de l'educació en aquesta part del món, elaborat pel Grup d'Investigació i Formació Educativa i Social de la UIB i editat per la Fundació Guillem Cifre de Colonya. Ambdues institucions presten un servei impagable a la societat de les illes, especialment a la comunitat educativa. La publicació, disponible gratuïtament a la Xarxa, recull el batec, els problemes i les propostes de l'escola i per a l'escola. D'ençà ja fa onze anys que es publica i jo diria que mai no ha tingut un reflex en les polítiques educatives dels diferents governs. Mereix la pena de tenir-lo més en compte, entre moltes altres raons perquè és la veu i el cap dels professionals de l'educació, de pedagogs i de mestres, que coneixen com cap altra quina és la realitat i quins són els reptes de l'educació de les Balears.

L'Anuari del 2014 fa un repàs a una legislatura qualificada de convulsa amb una mirada crítica sobre la política educativa del govern de José Ramón Bauzá. Amb tot també s'hi aporten experiències d'èxit escolar i indicadors igualment positius, com són alguns programes que funcionen amb bons resultats. Certament que nostra educació està sota mínims, amb greus problemes, molts de tipus estructurals, de llarga durada i provocats sobretot pel model socioeconòmic assignat a les Illes del turisme de masses. Altres problemes són més circumstancials provocats per decisions errònies i matusseres.

L'Anuari dóna dades empíriques, que van més enllà de les opinions i les interpretacions que generen. Són indicadors contundents, inapel·lables i inqüestionables. Per exemple que a les Balears tenim més de 1000 professors menys d'ençà fa dos anys. Les beques destinades a educació no universitària són inferiors a la mitjana estatal, tot i tenir un dels índexs més alts de pobresa. La despesa en educació pública ha caigut un -17,6 % entre el 2009 i el 2012, xifra que representa la retallada més greu de tot l'Estat espanyol. La inversió en educació respecte del PIB ha estat a les Illes del 2.78 %, per sota de la mitjana estatal. La despesa pública total en educació va suposar un 20.1 % dels pressupostos, també per sota de la mitjana de les Comunitats Autònomes. És a dir que tothom ha invertit més que Bauzá, quan va prometre que la seva legislatura seria la de les autopistes de l'educació. En fi, per no allargar més els exemples d'una gestió nefasta direm que gairebé tots els indicadors són desfavorables en el diagnòstic.

No sé si les autoritats educatives actuals es dignaran a assistir a la presentació de l'Anuari, però farien bé d'escoltar. Fins ara no hi han al·ludit, sinó que més aviat l'han eludit, tot i que soni tan igual. A mi em fa l'efecte que no s'hi refereixen, no s'hi postulen, com si no existís, pel simple fet que és una bufetada a la seva gestió. I malgrat la necessitat de conèixer a fons la situació conflictiva a què han sotmès els centres escolars, no han fet cas a les recomanacions dels experts. Tenim urgències a resoldre i només es pot fer amb una anàlisi rigorosa, amb fonaments i opinions contrastades, per defugir un dels mals d'alguns polítics que es dediquen a difamar i a estendre prejudicis ideològics que fan molt de mal i que no ajuden per res a la millora de l'educació.

Fa més de dos anys que es reclama un pacte educatiu. Es va iniciar des de Menorca i s'ha estès per totes les illes un moviment liderat pels sectors implicats en l'educació, estudiants, professors, associacions de pares i mares... a excepció de la classe política, la més decisiva. Tota aquesta experiència s'ha d'aprofitar per dur a terme un acord que superi les diferències partidistes. Ara en tenim l'oportunitat i em sembla que l'Anuari és un instrument de treball molt a tenir en compte.

Vivim temps de canvis profunds, de modificacions de normatives i d'aprovació de lleis noves. A l'Anuari es fa una dissecció de la LOMCE (LOMQE en català) pel que suposa del rerefons polític en l'àmbit educatiu. El títol que el director de la publicació, el Dr. Martí X. March posa al seu estudi és prou clarificador: «De la LOMCE al TIL: cap a la consolidació d'un model productiu de baixa qualificació, d'un model social desigual i d'un model educatiu elitista». No és aquest el model que volem, sinó més tost tot el contrari.

L'himne nacional nostrat

Per un himne nacional

D'aquí dos dies serà Sant Antoni Gloriós, patró de Menorca. D'ençà fa uns pocs anys es va declarar Diada de l'illa. Quan governa l'esquerra més o menys nacionalista l'anomenen Dia Nacional, igual que totes les altres Nacions estat d'Europa, faltaria més. Tenim diada, però no tenim himne, gran error, una mancança terrible. A Mallorca en canvi van decidir, per un consens donat per fet, que l'himne seria La Balanguera, el preciós poema de Joan Alcover, i amb música soporífera d'Amadeu Vives. Però en canvi no es posen d'acord amb el dia. Tenen controvèrsia per un parell (mallorquí) de dècades. Per celebrar el dia de les Balears no tenim ni dia ni himne ni un llamp de foc. Perquè no em direu que el festiu de dia primer de març és cap diada, justament pel fet que no passa de ser un dia sense feina amb un parell (menorquí) de discursets flacs. Quan l'1 de març de 1230 es va crear el Regne de Mallorca, l'illa menor encara era mora per molts d'anys. No celebram res, ni una batalla perduda.

Amb el franquisme Sant Antoni era només una festa religiosa i va treure tota referència a la veritat històrica: la fundació catalana de la nova societat menorquina. Ara el PP fa una cosa per l'estil, retorna al camuflatge, cap paraula a la catalanitat ni tan sols a la llengua i a més imposa l'himne nacional espanyol, que res té a veure i sembla ficat amb calçador només per emprenyar els nacionalistes, que no tenen himne. Record que de jovenet, en els primers anys del restabliment de la democràcia als inicis dels 80, davant el portal de Maó de Ciutadella, en aquell mateix lloc que el Rei Alfons III d'Aragó va demanar entrar a la ciutat i fre capitular la rendició musulmana, el discurs oficial va recobrar la veritat històrica i es parlava clar i català. Ara es parla català, però no clar.

Els governs del PP sempre podran al·legar que com que a Menorca no tenim himne, ves si no que hem de sonar l'himne nacional, el de sempre. Hi ha bastants músics entre la Banda Municipal que no els rota sonar el xina-xina i fan veure, galtes plenes, que bufen a les totes, no sigui que la subvenció de l'any que ve baixi de quantia, prou magra ja és. Per no molestar ni molt ni massa, ni uns ni altres, la Marcha Real només sona un parell de compassos, xina-xina i poca cosa més. Per què a la dreta li agrada aquesta murga i a l'esquerra (en general) no gaire? Simplement per les connotacions feixistes que té. Amb aquesta mateixa música ens negaven com a poble i ens usurpaven les llibertats democràtiques. És una altra de les herències malèfiques que vam acceptar, cap cot, de la Transició consagrada.

Menorquins! sense himne no anam enlloc. Ens cal amb urgència una lletra polida, polida i polida. I mira que de poetes en tenim un falcat. Ens cal a més que un roquer, que no sigui peix, hi posi una melodia ben galdosa, marxosa, perquè ha de ser una marxa triomfal i no un ploricó a la manera Vives. Fa anys, el senyor Fernando Rubió i Tudurí, exemplar únic del mecenatge menorquí, es posava la mà al cor quan es cantava la cançó popular «Un senyor damunt un ruc», perquè diuen que aquest era per a ell l'himne de Menorca. No m'hi fa res que ho sigui: lletra bona d'aprendre, música senzillota, i a més no diu res, que és l'essència de tota marxa nacional. La cançó, brevíssima per no avorrir, acaba dient una d'aquelles perles sàvies de la cultura tradicional: qui no vol caure que vagi a peu. Com a himne no està malament, m'agrada.

Ara que posats a triar, jo propòs una altra cançó, també tradicional del patrimoni ancestral de l'illa, prou popular, també breu i contundent i amb una filosofia de la vida completa, rodona, acabada. Té a mes a més la gràcia d'un ritme alegre, que convida a ser cantada a cor i amb cor, amb colla, com una tropa, todos a una. La cançó tant parla de la menestralia com de la pagesia, és a dir que hi surt tothom. Encara té una altra virtut i és que rememora el passat gloriós de quan Menorca tenia una florent indústria sabatera. Només té com a inconvenient que parla de Sant Isidro i no de Sant Antoni, però com que tenen les mateixes síl·labes es canvia i per avall. El seu títol és Cançó dels sabaters i comença així: «un dia de molta vessa uns quants mos van ajuntar i a Sant Isidro vam anar a menjar una llet espessa». La llet, bona o dolenta, ens és el nostre aliment nacional.

Víctimes ciutats precioses

Les ciutats precioses i víctimes

Arreu de la Mediterrània, que és el tros de món que conec una mica, hi ha ciutats, grans i petites, que han llegat una meravella. Palma mateix, en el seu nucli històric, és una de les trames urbanes més precioses, malgrat l'abandonament que va patir durant dècades. La monumentalitat de Roma, la joia del turó de Girona, l'artística Florència, la preservada Urbino, la perla d'Avinyó, i l'adorable Venècia, i Istambul, Atenes, Barcelona i València, la patrimonial Eivissa, la petita meravella de Cefalú, i les polides ciutats de les illes gregues. I tantes altres, hereves d'una rica tradició. Hi afegiré Ciutadella de Menorca, una agradable sorpresa per a qui no la coneixia.

Totes aquestes ciutats han esdevingut reclams turístics justament per la seva bellesa i monumentalitat. Si per un costat el turisme ha afavorit la preservació i revalorització dels nuclis antics d'aquestes ciutats, per l'altre és el mateix turisme que ara en resulta un problema. S'ha parlat molt del cas de Barcelona, que no és res més que la saturació de l'espai públic. Talment passa amb les platges verges: l'afluència massiva de gent transforma aquelles meravelles en llocs insuportables.

Se'ns presenta un dilema. El governs es troben entre l'espasa i la paret: entre els comerciants i els residents. Els primers demanen atenció a la principal font d'ingressos de la ciutat i mesures que en facilitin l'arribada. Els altres reclamen drets fonamentals: silenci per dormir, netedat, lloguers assequibles, botigues de proximitat... El reclam de les ciutats històriques foragiten els seus habitants. ¿Quina decisió ha de prendre un ajuntament davant la petició de l'ús dels patis interiors per muntar terrasses de bars i l'oposició dels veïns perquè aquestes terrasses provoquen malestar? Jo som un dels usuaris d'aquests agradables patis en les nits d'estiu, i em seria difícil de renunciar a aquest privilegi. Però he viscut durant molts anys en un carrer de la ciutat antiga i és molt molest que et despertin amb crits o que no puguis obrir la finestra perquè passi l'oratge fresquet de la nit.

Entenc que la solució passa, una altra vegada, per l'educació. El mal és que la gent en general no es comporta com pertoca en una comunitat civilitzada. El crit i l'incivisme campa a les totes. I tanmateix no hi veig solució immediata. D'altra banda compaginar els interessos d'uns amb els drets dels altres no és fàcil. Una de les raons del conflicte rau en el fet que tenim governs que en general creuen més als empresaris que no als ciutadans; tot i que els empresaris també són ciutadans, encara que no pensin amb la mentalitat del bé públic sinó amb la mentalitat del benefici privat. És l'economia privada que se sobreposa a la política pública, com passa en tants d'altres afers del país.

Les precioses ciutats històriques, patrimonials, han de fer front a la degradació i a l'especulació que provoca el seu reclam. Les mesures municipals encaminades a fer ciutats turístiques són un error. L'error consisteix a fer polítiques per a ciutats de visita i no ciutats per a viure-hi. Molts dels centres històrics, convertits en centres comercials són també centres turístics. Malament. Aquestes ciutats deixen de complir amb les funcions diverses per a les quals van ser creades durant segles i en prendre un camí d'especialització, acaben morint.

Un exemple ben concret. La notícia deia que Endesa pagarà un sistema d'il·luminació de la catedral de Ciutadella que, literalment «permetrà un enllumenat artístic i una major lluminositat de l'edifici, cosa que suposarà un embelliment de la ciutat». Ho pos en dubte. Encara pos més en dubte que aquesta il·luminació nadalenca permanent «reforça el compromís d'Endesa amb projectes de gran impacte social i cultural i de preservació del medi ambient». Potser sigui de gran impacte lumínic, però en tindrà poc de social i de cultural i molt manco de mediambiental. No sé a qui creuen que enganyen. L'Església està encantada i oblidarem una mica els pobres. Açò sí, la il·luminació de la catedral contribuirà a fer de Ciutadella una ciutat emblema, digna de ser visitada, i una mica menys per ser habitada. La idea és pensada per als turistes, no per als ciutadans. La idea no farà altra cosa que desvirtuar l'aspecte autèntic de l'edifici construït arran de la conquesta catalana. Mira'm i no hi visquis, seria el lema de la ciutat emblema. És el destí de les ciutats històriques que han estat okupades per la indústria turística per a benefici privats de comerciants i hotelers a canvi de res. No hi ha cosa més flaca que els llocs turístics: tots són iguals d'avorrits. Ja ho vaig dir en una altra ocasió: el turisme mata allò que estima. Les precioses ciutats patrimonials són víctimes del seu èxit. Tanmateix hi ha moltes maneres de gestionar aquesta contradicció. Hi ha ciutats que han sabut trobar els límits i l'equilibri entre el reclam turístic, la pervivència patrimonial i l'habitabilitat dels ciutadans.

Poètica de la vellesa

Poètica de la vellesa

La vellesa és lletja, m'ha dit ma mare. Té mal aquí, té mal allà, però està contenta. Malgrat que hi veu poc, li agrada veure els vídeos casolans on surten els néts. Al seu voltant, al geriàtric on s'està els dies feiners, el paisatge resulta entre divertit i trist, una rara mixtura del bo i millor de la vida. Els vells, entre la queixa i el somriure, deixen passar les hores, es fan bromes entre ells i s'animen. Alguns ho passen molt malament. Uns perquè no saben on són, altres perquè les malures són greus. Ara tenim tres cuidadors més, els que els usuaris i els familiars reclamaven perquè estiguin ben atesos. Va costar, però la pressió, la feina i sobretot la raó han acabat doblegant la consellera de la cosa. Al geriàtric hi ha un ambient reconfortant a pesar de tot. Els familiars entren i surten a visitar els avis i els petits de cada casa donen la mà a l'àvia que ja no hi és. Els interns -així els anomena l'administració—, són molts feiners: sempre tenen coses a mostrar, com fan els escolars dins les seves aules. No tots, és clar, perquè n'hi ha d'altres que, rendits al llit, tan sols esperen el final del dia. Una vegada hi van anar els joves del Fotoclub a mostrar-los fotografies antigues de la ciutat, de quan eren jovenets i els cotxes no feien por. També n'hi ha que hi van a cantar les cançons més conegudes. Entre tonada i tonada, els records s'esfumen, desdibuixats. Enyoren el menjar de casa.

La vellesa no és lletja, mare, sinó més tost trista. Trista i poètica. És el que ens va representar Mö Teatre diumenge passat al Principal de Maó. Dos àngels vells distrets i una princesa que perd la memòria escenifiquen els dies desvalguts del final de la vida. Va ser un espectacle deliciós, tendre, que emanava una profunda comprensió del cicle del temps: ens tornam infants, tancam el cercle allà d'on vam partir. L'obra última de Mö Teatre és delicada, divertida a estones, a estones trista també, una rara mixtura del bo i millor de la vida. El títol, La comunió va ser ahir, indica com el temps, relatiu, s'esmuny com l'aigua entre les mans. La vida que és un buf. Però també ens fa pensar com en fer-nos majors els anys es confonen, les etapes s'intercalen i els records desorienten l'ordre cronològic dels fets evocats. Els tres actors, Matilde Muñiz, Jordi Odrí i Miquel Plana, parlen d'ells mateixos en un exercici de prospecció dels anys que han de venir. Rescaten els records de la infantesa d'aquella Espanya grisa del franquisme en ple domini, de la usurpació de les vides lliures, del noticiari mentider, dels carrers bruts on pixaven els homes i jugaven els nens. Tot té un aire de Fellini, d'una humanitat senzilla, de veritats elementals i necessàries. L'escenografia és austera: una caixa, una tauleta, dues cadires, un penjador... res de superflu, tot mesurat per atreure l'atenció als personatges i a les seves paraules. Unes imatges projectades completen l'evocació, alguna nostàlgia, qualque ràbia i una bona dosi d'acontentament per un costat i d'afliccions de l'altre. La comunió va ser ahir és feta de breus escenes muntades com un mosaic, on cada tessel·la correspon a la petita crònica d'un succés trivial. Com si fos el gènere de revista teatral però que en lloc simplement de divertir-nos, ens deixa el regust d'una reflexió amarga i tanmateix ineludible. El drama escampa espurnes de lucidesa juntament amb flocs de les facècies més còmiques, que sovint veig els dimarts al geriàtric on s'està ma mare.

La vellesa no és lletja, mare. Però pot ser molt poètica quan es mira amb els ulls d'una comprensió generosa. La vellesa com la infantesa inspiren als homes de bon cor els sentiments de l'estima. Per açò es diu que els pobles que tenen cura dels infants i dels avis són les societats més avançades. Que les ciutats que són pensades per als nens i per als ancians són les més amables. I, diguem-ho clar, que els governs que no tenen l'educació i els serveis socials com la prioritat no són els governs que mereixin la confiança dels ciutadans.

Infància i vellesa van de la mà, més del que ens pensam. Ho veig cada dimarts quan visit ma mare. M'ho van mostrar els actors de Mö Teatre amb la seva obra delicada. Què comparteixen els vells i els infants? No ho sé ben bé. Però tothom veu que fan bo, s'entenen, sovint sense paraules, se cerquen, es necessiten i miren de trobar els espais per compartir la innocència d'uns i la saviesa dels altres. A vegades pens que els desgavells d'avui són en part causats perquè els nens i els avis no es troben prou, no es troben gens.

Dissabte em vaig emocionar

Amb les paraules, i tota la càrrega que porten. Va ser un acte senzill però molt entranyable, de les entranyes. A estones tendre, a estones dolgut, a estones trist i compungit i sempre amb un fil d'esperança per estirar cap a la llum enmig de tanta foscor. Va ser al recital per la llibertat, que sota el nom de Rompre barrots van organitzar cinc entitats de Menorca, compromeses en la defensa dels drets humans, lingüístics i culturals: el PEN Català, Amnistia Internacional, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Justícia i Pau i Acció Cultural de Menorca. Ha ajuntat esforços per fer present a Menorca la tasca de protecció dels escriptors que arreu del món han patit o actualment pateixen persecució i a vegades presó pel simple fet d'opinar.

L'acte és el mateix que se celebra arreu del món, també a Mallorca, perquè el PEN Internacional va declarar dia 15 de novembre el Dia Internacional de l'Escriptor Perseguit amb l'objectiu de donar suport a tots aquells escriptors i periodistes amenaçats o empresonats. Els escriptors de les Illes Balears no podien quedar al marge dels greus actes que es cometen i van mostrar d'aquesta manera la seva preocupació i solidaritat envers aquells escriptors perseguits, tot sensibilitzant la nostra societat sobre la vulneració d'un dels drets elementals dels homes, el dret a la llibertat d'expressió.

A vegades les coses més llunyanes ens afecten de ben a prop. Llegim notícies de casos, com que un periodista d'una revista d'humor és empresonat al Marroc perquè ha publicat una tira còmica sobre la Monarquia i l'acusen d'atemptar contra la seguretat de l'Estat. O que un escriptor palestí passa quatre anys a les presons israelianes i llavors pateix atemptats de grups islamistes radicals. O el cas d'un escriptor d'Eritrea que es veu forçat a un exili europeu per protegir la seva vida i viu per denunciar arreu d'Europa la situació dels seus companys que han quedat al seu país, molts dels quals són desapareguts d'ençà fa molts anys i molts d'altres empresonats d'ençà el 2009 sense cap tipus d'acusació ni de judici. De l'altra punta del món ens arriben aquestes tristes històries i coneixes en persona algun d'aquests escriptors i la història pren una dimensió encara més colpidora. Ells són Ali Lmrabet, Bàssem an-Nabrís, Dessale Berekhet, entre tants d'altres.

I tants d'altres com ells. L'informe Case list del PEN Internacional inclou el llistat i la descripció d’escriptors perseguits. Entre el gener i el desembre 2012 aquestes són les xifres escandaloses: 14 morts, 31 assassinats , 9 desapareguts, 157 empresonats, 133 empresonats sota investigació, 170 a judici (no empresonats), 30 amb sentència de custòdia, 107 en detenció breu, 33 amenaçats de mort, 85 amb altres amenaces o assetjats, 106 atacats o maltractats. La xifra tota és de 878 escriptors. Només se'n van alliberar 36.

A qualcú li va tremolar la veu. Qui llegia sentia com els ulls li picaven i es feien vidriosos. Una lleugera sensació de gargamella escanyada, constreta. Carregats de raons contra la intolerància, retrem homenatge als escriptors perseguits llegint els seus textos, poemes, cartes, narracions que bateguen per ser escoltats allà on són silenciats. Els donam la nostra veu. Tot i ser un acte simbòlic, les seves paraules a través de les nostres veus volen arribar a l'ànima. Perquè si un sol escriptor és perseguit onsevulla que sigui, ens sentim tots perseguits; si un sol periodista és tancat a qualsevol presó del món, tota la premsa és empresonada. Només que un poeta al món és amenaçat, tots en sentim la por. Per això cal fer presents tots els casos, siguin d'on siguin, i clamar contra aquests atropellaments, contra la censura, contra el maltractament, l'assetjament i l'extorsió dels drets més elementals de la democràcia i la convivència.

Les paraules ens torben quan brollen de la veritat i la veritat fa mal a molts racons del món, però arriben a la plàcida comoditat de les illes ajagudes per sostreure'ns del son dels justos, colpejar-nos i acaronar-nos alhora, fins que tenim les galtes roges de vergonya i d'emoció.

El corc

En Miquel Maria Ballester i un servidor som els articulistes que miram de donar veu a Menorca en

aquestes pàgines de l'ARA. I com que tenim prou afinitats i ens preocupen més o manco els mateixos problemes, sovint coincidim en els temes i en les visions dels nostres escrits. Em passa a vegades que el meu admirat amic em treu les paraules de la boca perquè diu allò que tenc pensat de dir en el meu article. Així ha passat ara.

Parlava jo d'un corc, d'un corc que ens rosega les entranyes. És un corc insaciable, tot s'ho menja, mai descansa, ens corseca i ens buida l'ànima. Insistent i poderós, cada vegada es fa més gros, amb les dents més afilades i el ventre més triturador. Menjam per ell com si fos el cuc paràsit que ens provoca moltes molèsties, mals, malalties, dependències, però no ens mata. Ens estaborneix lentament. Sense adonar-nos-en, depenem d'ell fins al punt que no concebem la nostra vida sense la seva lamentable presència. És un paràsit massiu, barat, de temporada. Cada any durant tres mesos no ens deixa pensar en res més. Les pàgines dels diaris i les televisions van plens de notícies i de xifres de la seva activitat frenètica. Omple els espais i els ofega, omple les platges i les satura, omple les carreteres i les col·lapsa, omple les botigues i encareix els preus. També embruta molt i no paga res a canvi. Tot el contrari, cada vegada deixa manco beneficis als pocs que abans els en deixava. Als altres, com sempre, cada vegada els deixa en pitjors condicions sociolaborals, socioeconòmiques, socioambientals, sociolingüístiques... El nostre omnipresent paràsit provoca que ens paguin menys sou i que facem més hores de feina en jornades esgotadores just tres mesos perquè els altres nou els hem de pagar entre tots perquè no hi ha feina. El corc consumeix molts recursos, dels quals anam minvats: territoris verges, aigua potable, prades de posidònia, biodiversitat, trets idiosincràtics, llengua i cultura.

És el corc anomenat MEB, el model econòmic balear basat en la indústria turística de masses, una estafa que en Miquel Maria ha retratat a partir de la trobada a Menorca amb l'economista Miquel Puig, on va donar una conferència sobre el corc que ens rosega l'ànima. Ens volen fer creure que no ens en podem sortir, que aquest és el corc que ens convé, que sort tenim del corc que ens rosega l'ànima, perquè si no, no tindríem ni cos amb què plorar les miques que ens deixa per menjar. Bé, res de nou diré que no hagin dit ja Miquel Puig i en Miquel Maria en els seus magnífics articles. Ventura d'ells que ens obren els ulls.

El paràsit MEB provoca símptomes com per exemple que alguns alumnes meus agafin vacances durant el període de curs lectiu perquè és quan els seus pares poden fer vacances! Fa molts anys venien a Menorca famílies angleses amb fills amb edat escolar als mesos d'abril i maig i per tant aquests al·lots perdien classes. Fins que una normativa va fixar multes a les famílies si no portaven els fills a escola. Des de llavors ja no han vingut més famílies angleses amb fills durant aquells mesos. Ara açò ens passa a nosaltres.

Un altre símptoma de la malaltia que provoca el MEB és que bona part de la programació cultural produïda a l'illa menor es concentri als mesos de temporada alta turística. La resta de temporada baixa, la major part de l'any patim una mena d'hibernació i poc pressupost. Tot queda supeditat al corc. Sense corc no hi ha cultura. Quan una entitat presenta alguna proposta cultural, el primer que demana l'administració pública per rebre una micona de suport és si tindrà efectes turístics. Per exemple, tota la moguda de la Menorca Talaiòtica, projecte que cerca la declaració com a Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco, es justifica bàsicament com a atractiu turístic. Els valors patrimonials de recerca i conservació queden relegats a un segon lloc.

Un tercer símptoma. Arreu dels pobles de Menorca se celebren aquelles agradoses rutes d'art. Les cases particulars obren les seves portes i es converteixen per uns dies en petites galeries d'art on la gent pot gaudir de la producció última dels artistes, a més de la morbositat afegida de penetrar en la intimitat domèstica de les cases d'altri, com un intrús. Idò, totes se celebren en plena temporada turística i es venen com a oferta complementària per a la diversió. I tanmateix la gent que hi assisteix és, gairebé tothom, gent oriünda, i qualque català. No sol haver-hi ni un sol 'turista', entre altres raons perquè al nostre turista estàndard l'importa un rave l'art que feim a l'illa. Passa igual als concerts dels festivals d'arreu: qui els manté vius som els menorquins. Els turistes que solen fer una estada de poc més o menys una setmana no assisteix als esdeveniments culturals. I en canvi tota la política gira entorn del turisme.

El periodista Iñaki Gabilondo va dir una frase que els altaveus mediàtics van celebrar com una gran troballa: "els menorquins volen turisme sense turistes". El Sr. Gabilondo volia indicar una contradicció dels illencs, però s'equivocava. Diuen que vivim del turisme, però més aviat diria que patim del turisme, i bona part dels menorquins així ho perceben. Jo particularment crec que és una estafa, i cada vegada més ruïnosa per als interessos comuns, perquè el turisme de masses, el MEB com a corc, destrueix allò que el fa viure.

Escriptors a la recerca de lectors

Escriptors a la recerca de lectors

Dibuix del llibre Diàleg

De moment encara es manté la cita anual de la Fira del llibre en català a Menorca. Encara? Malgrat la política lingüicida empresa pel govern del PP al Consell Insular de l'illa, aquesta deu ser l'única, la darrera?, actuació que fa a favor de la llengua i la cultura pròpia. Es farà els dies 7 i 8 de novembre a la Plaça del Born de Ciutadella per més senyes. M'han enviat el programa perquè com a professor hi pugui anar amb les classes del meu institut. Per anar-hi faig una pregunta als alumnes: per quins motius creus que se celebra una fira d'aquestes característiques? La resposta correcta és que es tracta d'un suport genèric que fa la màxima institució pública a la lectura en català perquè l'edició en llengua catalana es troba en una situació de desavantatge a causa de la minorització sociolingüística. Efectivament fa prop de 40 anys que esteim batallant per fer de la nostra llengua una llengua normal, d'ençà que vam recobrar les llibertats democràtiques. No han bastat ni fer-hi prop. També els faig una altra pregunta: coneixes cap editorial menorquina? La pregunta és difícil, perquè n'hi ha poques i d'una activitat més aviat escassa. Tal vegada els hauria de demanar si saben res de l'Editorial Moll, ja que va ser fundada per un ciutadellenc. De la visita a la fira en podem aprendre moltes coses. M'han encarregat que faci el pregó amb els alumnes d'Arts Escèniques. Encantats de fer-ho, amb el compromís que el Consell ens pagui els tiquets del bus que necessitam per fer la visita que tenim programada al Teatre Principal de Maó. A veure.

El tríptic divulgatiu del Consell parla de Menorca com “una terra rica en literats, escriptors i divulgadors de la nostra història i cultura, com es podrà veure a través de les presentacions de llibres que oferim, i voldríem que també ho fos en lectors”. Certament, durant dos dies es faran concretament una quinzena de presentacions de llibres menorquins. No està gens malament, diria jo. Una quinzena de llibres com a novetats editorials per una illa tan petita és un nombre considerable. Per suposat que se n'editen més, però en tot cas el fet demostra la vitalitat de la creació en la nostra llengua catalana. El més significatiu és que hi ha representats gairebé tots els gèneres: narrativa, poesia, assaig, cultura popular, gastronomia, divulgació històrica, literatura infantil...

Tanmateix, mentre tenim bones notícies pel que fa a la cultura formal o alta, en canvi la cultura informal és cada dia més pobra i d'expressió castellana. Com una mena de distròfia. Ara passa exactament a l'inrevés del que succeïa en el franquisme. Però açò és un altre tema. El que vull ressenyar avui és la cara polida, l'extraordinari moment literari que viu Menorca, a pesar de tots els inconvenients d'una cultura amb greus dificultats de subsistència, intervinguda per un Estat que es mostra descaradament a la seva contra, i amb impediments per ocupar el seu espai comunicatiu natural, els Països Catalans, que el nostre Parlament ens ha prohibit d'existir. A pesar de tot vivim un moment dolç en literatura catalana a Menorca, especialment en la narrativa.

Fa uns dies vaig acabar de llegir la darrera novel·la de Maite Salord, L'alè de les cendres. De títol suggerent, l'obra és un tour de force d'una jove escriptora que ha madurat a base d'ambició literària, tenacitat i veracitat. L'obra de Maite Salord és crua i poètica alhora. Mentre que Josep Maria Quintana amb Els Clark engalana una nova saga, al fil conductor de les seves altres novel·les històriques, ubicades en moments cronològics diversos de cruïlla i d'intensitat. Són dues obres d'una volada excel·lent, i que se sumen a la magnífica producció de Pau Faner, a la creativitat de Joan Pons, a la modernitat d'Esperança Camps...

Tenim escriptors, ens falten lectors. A les aules bé miram de fer-ne, entre altres raons perquè és un dels plaers relativament barats que tenim, dic als meus alumnes. Tenim altres raons, però la principal és la manera com la bona lectura et pessigolleja tan la intel·ligència com la sensibilitat. En el pregó els alumnes explicaran els motius pels quals cal llegir, i entre altres coses diuen que hi ha llibres bons i llibres no tan bons, com hi ha llibres que fan bé i llibres que fan mal. Que els llibres no arreglen el món, tanmateix. Michèle Petit, reflexionant sobre aquesta idea, pensa que una persona lectora no la fa més demòcrata que una altra no lectora, encara que la lectura, diu, sigui un factor necessari però no suficient per a la democratització d'una societat. Per als temps actuals de crisi i d'incerteses, la lectura aporta el valor de l'alteralitat, de l'empatia, de posar-se en la pell de l'altre. La lectura amplia els horitzons, en definitiva. Nosaltres creiem que la lectura transforma el món i les persones. Marcel Proust també va qüestionar el valor absolut de la lectura. Convé relativitzar-la. Per a l'escriptor francès la lectura no és més que l'entrada, una entrada, al món espiritual, però no n'és l'element constitutiu. I tanmateix Proust dóna encara un valor més suprem: la lectura és una medicina contra la peresa intel·lectual, com qui exercita la intel·ligència i la sensibilitat.