Trampes i travetes del decret de trilingüisme

Trampes i travetes del Decret de trilingüisme 

Francesc Florit Nin

El Govern Balear acaba de publicar el Decret de Tractament Integrat de Llengües, TIL, popularment anomenat també decret de trilingüisme perquè fa del català, castellà i anglès llengües vehiculars de l'ensenyament, és a dir que es donaran en cadascuna d'aquestes tres llengües els continguts de les matèries no lingüístiques com història, ciències, matemàtiques... També el podríem anomenar Decret de les Travetes a la Llengua Pròpia, TLP, perquè de fet comportarà la desaparició de la immersió i la rebaixa del català en el sistema educatiu, l'únic àmbit social on s'havia aconseguit parcialment avenços en la normalització de la llengua catalana.

Fins ara l'escola assegura que tots els alumnes surtin competents en els dos idiomes oficials, que és la finalitat a què aspira l'educació del país. Amb la immersió lingüística a Primària i el català com a llengua predominant a Secundària, s'acompleix amb èxit l'objectiu. El decret TIL suplirà l'actual decret de mínims que indicava que almenys el 50% del currículum s'ha de fer en català. Per quines raons aquest canvi? En l'exposició de motius del decret TIL es dóna per fet que la llengua catalana i castellana es troben en les mateixes condicions, es parla d'igualtat i se sobreentén que el català ja està normalitzat. També es fa referència a les sentències del tribunals espanyols sobre les llengües a l'educació. Tot plegat es traça un camí de canvi en la política lingüística a l'àmbit educatiu, com ja s'ha fet en altres àmbits de la vida pública. Tanmateix ni el català està normalitzat (sembla una broma afirmar el contrari com fa el conseller d'Educació), ni hi ha igualtat de condicions entre les dues llengües ni el Tribunal Constitucional han desbancat la immersió lingüística en català. Els tribunals tampoc no han dit que el català i el castellà s'han d'igualar en el percentatge com a llengües vehiculars. El tribunal Constitucional en les sentències 84/1986, 195/1989, 19/1990 i 337/1994, així com les polítiques emanades de la carta Europea de les Llengües, avalen la immersió lingüística en la llengua pròpia. Les sentències dictades pel Tribunal Superior indiquen que el castellà ha de ser també llengua vehicular, cosa que a les Balears ja ho és. El decret TIL del govern Bauzà no se sustenta per tant en sentències ni en resultats ni en criteris pedagògics. Els motius vertaders són de caràcter ideològic. Aquests governs conservadors d'aquí i de Madrid no poden tolerar que la nostra llengua autòctona sigui l'habitual, la preponderant, la principal, la més vehicular que la llengua de l'estat dins les aules. Per açò volen espanyolitzar els alumnes catalans, perquè consideren que tal com som, parlant català i tenint altres referents, amb una altra cultura diferent de la seva, no som espanyols, o no ho som prou!

El decret TIL fa una mirada esbiaixada de la realitat perquè la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears, tal com indica l'Estatut, no hi té cap consideració. Només hi té la consideració com a llengua oficial, com ho és també la llengua castellana, de manera que les igualen en el tractament curricular, i d'aquí se'n deriva tota la tampa. Però la llengua castellana no és llengua pròpia, perquè una llengua pròpia és l'assentada històricament en un territori. Però temps al temps, no hi falta res perquè el PP pitgi perquè el castellà també es consideri llengua pròpia de les Illes Balears, com ja prediquen alguns dels seus mandataris, i llavors ja no hi tindran més entrebancs.

Aquesta és la línia actual que pren el Tribunal Constitucional en la darrera sentència del 2010: prescindeix de la consideració de llengua pròpia del català i en fa una lectura completament nova del que havia fet abans, una lectura conservadora, més polititzada, recentralitzadora i uniformitzadora. Diria que són sentències contra qui som. D'altra banda, el TIL també ignora la realitat sociolingüística de Catalunya i Balears, on només una minoria (però molt minoria) ha reclamat el dret de l'ensenyament en castellà. No és que es negui aquest dret, sinó que s'empra com a palanca per canviar tot el sistema i així perjudicar la immensa majoria dels pares que ja han optat per l'ensenyament en la llengua pròpia, en un clar exercici de seny, perquè hi veuen més garanties i cap inconvenient ni perill per cap de les dues llengües, sinó tot el contrari, avantatges.

L'ensenyament de les llengües respon a la condició de la doble oficialitat del català i del castellà. En canvi l'ensenyament en la llengua es fonamenta en la condició de llengua pròpia, de la llengua autòctona, que només és una. Tots els països regulen l'ensenyament en la llengua del país, cosa que resulta gairebé tautològica. L'ensenyament d'una llengua estrangera és una opció educativa que adopten la majoria de les escoles i que respon al seu interès de llengua útil per al món laboral, com és l'anglès actualment com a llengua franca d'ús internacional. Però una altra qüestió ben a part és la decisió d'usar en algunes matèries curriculars altres llengües diferents a l'autòctona per vehicular els continguts escolars. El tractament integrat de llengües és una metodologia didàctica molt eficient per aprendre idiomes en l'àmbit escolar. Aquest és l'enfocament que fan diversos programes que porten a terme molts centres (el conveni amb el British Council a Primària, les Seccions Europees a Secundària). Aquestes decisions es prenen per reforçar l'aprenentatge segons els resultats obtinguts. Cada centre té la seva idiosincràsia i l'alumnat de cada centre pot ser ben diferent en la seva composició sociolingüística. En alguns se necessita reforçar el castellà perquè és ubicat en una zona de gran vitalitat lingüística de la llengua autòctona. D'altres necessitaran reforçar el català per les raons contràries. El que és segur ara per ara és que allò que cal reforçar és més el català que el castellà en la majoria de les situacions. Tots els nostres alumnes dominen força bé el castellà, en canvi tenim molts alumnes, cada vegada més, que no dominen prou bé el català, tal com indiquen els resultats. I aquest és el criteri que hauria de regir la política educativa. Pel que fa a l'anglès, el seu reforç pot venir de moltes maneres, especialment metodològiques, de ràtios d'alumnes per aula, de formació docent, etc. Però no pot ser que sigui l'excusa per arraconar la llengua catalana.

El problema no és que el castellà i l'anglès siguin també llengües vehiculars. De fet ja ho són en molts de centres, com el Quadrado, com el Cap de Llevant, cert és que de forma parcial perquè no abasta tot l'alumnat en el cas de l'anglès de les Seccions Europees. El problema és que es faci de forma indiscriminada, generalitzada i sense avals ni garanties que justifiquin el desbaratament que suposarà el TIL. Personalment crec que és bo que es faci alguna matèria en castellà i en anglès, però mai en la mateixa proporció amb el català perquè aquesta pretesa igualtat condemna a cures intensives la nostra llengua. La ironia de tot plegat és veure com en alguns centres, centres on van estudiar el president Bauzà i el conseller Bosch, feien, i deuen seguir fent, ben poc ensenyament en català, incomplint durant anys el Decret de Mínims. Deu ser per açò que el català que presenta l'Il·lustríssim José Ramón Bauzá és tan pobre i tan desbaratat que fa empegueir. Potser amb aquest exemple, el seu, ens indica el camí a fer: incomplir la normativa que ara vol imposar?

És trist veure que els més malparats d'aquest decret TIL seran els alumnes castellanoparlants, sobretot aquells que viuen en zones on la llengua catalana ha desaparegut del paisatge social com Palma i Eivissa...i Maó?, i zones de forta immigració, un entorn social que no ha tingut l'oportunitat de la integració perquè els governs no han duit a terme cap tipus d'iniciativa seriosa per acollir lingüísticament l'allau d'immigració, que és el 20% de la població. El percentatge més alt de tot Espanya, una població que se suma a les immigracions espanyoles de les passades dècades i que en total sumen més de la meitat de la nostra població, amb greus mancances de domini dels dos idiomes oficials. Aquests alumnes tindran no poques dificultats per aprendre a parlar el català en una escola que no tengui aquesta llengua com la llengua habitual i majoritària. Perquè l'escola en català és sovint l'únic lloc on els fillets i els adolescents tenen l'oportunitat d'usar i practicar la llengua d'aquestes illes. En realitat és la música de sempre: només s'exigeix de ser bilingües els catalanoparlants, perquè els castellanoparlants no cal que ho siguin, no cal que n'aprenguin, ja no el necessiten ni tan sols per treballar a l'administració pública. L'efecte d'aquesta política educativa és nefasta i empobreix el país ja que obliga a canviar al castellà contínuament perquè bona part dels nostres ciutadans no seran competents en català. Un efecte devastador que fa del català una llengua residual. Si els nostres polítics no veuen açò o són cecs o són uns irresponsables o tenen una mala bava increïble.

Així les coses, posar en un mateix nivell de competència llengües en situacions tan desiguals resulta pel cap baix injust. Seria com fer córrer un atleta al costat d'un coix. Perquè coixa està la llengua catalana en molts àmbits i ben poques coses s'han fet per curar-la. Si el Govern Balear equipara les llengües a l'educació, també ho hauria de fer en la justícia, en l'administració de l'estat, en les forces de seguretat, etc. Per no entrar en àmbits tan deficitaris com els mitjans de comunicació, l'oci, el món laboral i comercial, etc.

Una vegada més assistim a l'aprovació d'una nova normativa que es fa d'esquena als professionals de l'educació. Tant el decret TIL com l'avantprojecte de llei del ministre Wert s'han fet sense consultar, sense consensuar, i més greu encara, en contra de l'opinió del gruix de la comunitat educativa. Fins i tot les associacions de directors de primària, de secundaria i d'aduts, tots en bloc i sense excepcions han rebutjat en un comunicat aquest decret TIL. Com es podrà implantar el decret amb els equips directius en contra? No resulta estrany aquesta manera de procedir de qui es caracteritza pel menyspreu cap als professors i la desconfiança en la participació. El decret TIL a més s'estalona en el dictamen del Consell Consultiu aprovat per 5 membres i amb el vot en contra de 4, la qual cosa indica fins a quin punt aquest decret és feble. Si no es retira aquest decret, el més probable és que sigui retirat per un canvi de govern. I així anam, de canvi en canvi, sense pacte educatiu, cada cop amb el país més radicalitzat en els extrems, marejant el sistema, incapaços de posar-se d'acord amb uns mínims per a una tema tan transcendent com és l'educació.

El decret TIL és tanmateix el resultat in extremis de fracassos continuats de la Conselleria. Li va sortir malament la lliure elecció de llengua per part dels pares; es va enfrontar al Consell Escolar de les Illes Balears fins que el va desbaratar per posar-ne dels seus; té tota la docència en contra i les associacions de directors tant de primària com de secundària de totes les illes han mostrat un clar rebuig a l'actuació de govern; vagues contínues, manifestacions constants; mesa de negociacions amb sindicats de docents trencada; lleis de símbols per tallar la llibertat d'expressió; conflictivitat laboral amb els docents; etc. Un fracàs rere l'altre.

No hi ha desgraciadament debat pedagògic sinó debat ideològic. És molt probable que l'anticatalanisme del PP sigui una cortina de fum per desviar l'atenció dels problemes greus que patim. Tot fa pensar que aquest decret i la llei educativa Wert amaguen els aspectes més importants per a la millora de la qualitat educativa: la qualitat del servei, les metodologies eficients, els valors de la integració, la cohesió entre ciutadans, la confiança i l'esforç. L'escola és com un laboratori on s'experimenta precisament les actituds i els coneixements per al futur teixit social en un model que voldríem de cooperació i de convivència.

enllaçats per la llengua

Enllaçats per la llengua

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Temps de manifestos: feina, habitatge, salut, educació i llengua. Manifestacions i proclames sempre n'hi ha, però ara proliferen. La propera és dissabte dia 9 a les 20 h a Es Mercadal per la nostra llengua. Les demandes de concentració, de signatures i altres demostracions de força se succeeixen cada dos dies. Pel transport aeri, per la sanitat, per l'educació, per l'habitatge, per les carreteres, pel PTI, per la llengua...Tothom demana el teu suport. Els correus electrònics treuen fum, els twiters van que piulen i facebook en va ple. La gent, en veure que els governs i els parlaments no responen als problemes i als reptes que més ens preocupa, sent la necessitat de manifestar-se més enllà del vot en unes eleccions. Dóna la impressió que els governs actuals actuen contra la població; que les iniciatives polítiques en lloc de facilitar la vida dels ciutadans la dificulten; que les lleis serveixen per perpetuar injustícies i afavorir els poderosos. Tot plegat tenim una sensació d'opressió que indigna i rebel·la. Heus aquí els motius de tanta manifestació. Es constitueixen a tal efecte grups organitzats de persones que estiren el carro de les reivindicacions, com la plataforma dels indignats, la dels afectats per desnonaments, la del transport, la de l'educació pública, la de la llengua...

La Plataforma Enllaçats per la llengua neix com a conseqüència dels atacs del PP contra el català. La gent se sent agredida en els seus drets. Els demòcrates veiem com es recula en les llibertats guanyades per les lluites de dècades. Els ciutadans s'adonen que les retallades socials, laborals i culturals també van acompanyades de retallades lingüístiques. La majoria d'aquestes retallades són justificades pels governs (espanyol, balear o local) com a necessàries per les dificultats econòmiques. Però en realitat es tracta d'imposicions ideològiques. Vivim un retorn a les estructures i a les maneres antigues, una regressió gairebé franquista, un retrocés a l'Espanya centralista, casposa, castrense, beata i taurina. I en aquest model conservador de l'estat espanyol no hi tenen cabuda ni la pluralitat ni la dissidència, ni la diversitat ni el pacte. A l'Espanya de Wert, de llengües “espanyoles” només n'hi ha una. Les altres, com la nostra catalana, són vistes com a curiositats que ens entestam a mantenir. Davant aquestes agressions, per tot arreu dels Països Catalans, es faran actes de protesta, de reacció, de celebració de la llengua que compartim.

L'escomesa contra la llengua catalana forma part d'aquesta estratègia espanyolista de retallades socials, laborals, culturals i, ja que hi som, també lingüístiques. Tot va en un mateix paquet de degeneració democràtica. Les majories polítiques no haurien de fer-se valer com una eina per subjugar les majories socials. En la qüestió de la llengua, açò és clamorosament injust. Fa cosa d'un parell d'anys el gruix majoritari de la societat civil de les Balears es va posar d'acord per aprovar un milenar d'accions per afavorir la llengua catalana en el marc del Consell Social de la Llengua. Un acord fet per tots els grups polítics (excepte el PP), la Federació d’Entitats Locals de les Balears, el Consell Escolar de les Illes Balears, la Universitat de les Illes Balears, l’Obra Cultural Balear, l’Institut d’Estudis Eivissencs, l’Institut Menorquí d’Estudis, Acció Cultural de Menorca, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Músics per la llengua, el Gremi d’Editors, el Moviment Escolta, la Fundació Esplai, el Moviment de Renovació Pedagògica de Mallorca i el de Menorca, els Joves de Mallorca per la llengua, l’Associació Premsa Forana, la Confederació d’Associacions de Vesins, STEI-i, CC.OO., UGT, la CAEB, i altres. Més d'un centenar.

Totes aquelles mesures aprovades van ser ignorades pel govern del PP quan va accedir novament al poder, en una clara demostració de menyspreu a les majories socials que la seva majoria política legalment permet d'ignorar. Legalment, però potser no tant lícitament. És lícit legislar contra la llengua i la cultura pròpia, històrica d'una comunitat? Entre allò legal i allò lícit hi ha una diferència cabdal en la vida política. Podríem dir que hi ha opcions polítiques que esdevenen la nova legalitat però que difícilment es poden justificar des del punt de vista de l'ètica i la moral. Ara ens trobam en aquest mateix pas: uns governs que legislen en contra de la població i que davant els seus ulls aquests governs perden tota la confiança i el sentit lícit. La ciutadania més conscienciada no pot tolerar les retallades en drets lingüístics que perjudiquen greument l'estatus de la llengua catalana, de la mateixa manera que indignen les retallades en drets socials i laborals, com sulfuren la retallades en l'educació pública i en la sanitat. I tot açò no té res a tant veure amb la crisi econòmica sinó més tost en l'estafa política que ens volen fer patir. I els intents d'arraconar la llengua catalana forma part d'aquesta estratègia ideològica de robar-nos la dignitat com a poble. No ho consentirem i ho proclamarem ben clar dissabte dia 9 a Es Mercadal en un acte d'afirmació de la nostra parla.

Concert Maria Àngels Gornés 18 de gener de 2013

  

Maria Àngels Gornés: la veu dels poetes

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Arran de l'èxit que tingué el concert que la cantant Maria Àngels Gornés va tenir el 23 de desembre del 2011 a Ciutadella va animar a Acció Cultural de Menorca de repetir aquell concert a Maó per a aquest divendres dia 18 de gener al teatre de l'Orfeó Maonès. Aquell concert de Ciutadella fou possible gràcies a una colla d'amics que volien retre un merescut homenatge a la cantautora. Maria Àngels Gornés ha estat la veu de la poesia menorquina, en una correra musical coherent i plena de bones cançons, discreta i sensible. Tal com ha dit el poeta Pere Gomila, “ella ha estat la veu, esplèndida, sensible, compromesa, que ha sabut cantar la poesia de Menorca, des de Ruiz i Pablo als nostres dies, amb la puresa i el gust dels millors cantautors”. Gràcies a la seva feina de musicar les lletres dels nostres poetes na Maria Àngels Gornés ha sostret la poesia del reducte dels lletraferits i les ha fetes conegudes i fins i tot populars.

Si fa unes dècades els poetes catalans es van significar per erigir-se en un dels puntals de la reivindicació de la llengua catalana en una llarga lluita de redreçament cultural, ara que tornam patir una política en contra de la nostra llengua, la veu dels poetes a través de la música creada per intèrprets torna a presentar-se com una de les forces més clares per reclamar la llengua.

En opinió de la periodista Esther Mascaró que la va escoltar en aquell concert, diu “Tot el concert va ser un regal. La veu de na Maria Àngels, més plena i poderosa que mai, i ella, tan menuda i suau, amb aquella força i convicció dalt l’escenari, cantant amb aquella determinació, amb aquell coratge…, trob que va ser el seu millor concert!”

Si la música és preciosa i la seva veu tan dolça, les lletres que la cantant ha triat sempre tenen aquell rerafons d'una mirada posada en els valors de la terra: la llengua, la lluita ecològica, l'estima pel patrimoni... Aquest és el plus magnífic que na Maria Àngels Gornés ha donat al seu art. Ara torna a ser necessària aquesta mateixa actitud de fermesa i compromís amb la llengua i amb la cultura, des de la sensibilitat i l'amor. És si fa no fa la mateixa empenta que portat una rica tradició de la música cantada en la nostra cultura catalana. Maria Àngels Gornés se suma a una llista memorable de cantautors com Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Raimon, Serrat, Ovidi Montllor per citar els més coneguts que han esdevingut clàssics. Tots ells, i també la cantant ciutadellenca han mantingut viu el caliu de la llengua en temps difícils. I tots ells han pouat l'aigua fresca de la poesia, possiblement el més fràgil i el més antic art de la humanitat, però també el més profund, el que tradueix l'ànima dels pobles i de les persones, el que interpreta els signes dels temps.

I ara torna a ser temps de dir qui som i qui volem ser. En aquest sentit animam la gent a assistir al concert de na Maria Àngels Gornés. Amb amb aquest acte feim una crida als menorquins perquè prenguin consciència d'aquesta política lingüicida contra la nostra llengua i que no renunciïn a la llengua pròpia d'aquesta illa. Ens adreçam al poble de Menorca, perquè sàpiga que l’assisteixen els principis universals de justícia i no dubti a reclamar els seus drets amb tota l’energia i la constància que calgui dins el marc cívic de la democràcia.

Amb la música feta cançó demanam a tots els qui aspiren a construir una societat equitativa i sostenible que siguem respectuosos amb la diversitat lingüística, i alhora defensem la nostra identitat cultural. Gràcies Maria Àngels per la teva generositat artística.

.

La cruïlla lingüística actual

La cruïlla lingüística actual

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Paradoxa o contradicicó aparent? No tant aparent com real. La llengua catalana mostra una gran vitalitat en alguns aspectes i unes greus mancances en d'altres. Per un costat, vitalitat d'ús, increment de parlants, productora d'alta cultura i ciència. Per un altre, amenaces, prohibicions i una marginació en mitjans de comunicació, bandejament en usos institucionals i tractament d'inferioritat en els drets lingüístics.

Record que quan m'iniciava en els laberints tan interessants de la sociolingüística i consultava les dades estadístiques de la competència i els usos de les llengües catalana i castellana als diversos territoris del domini lingüístic català, m'espantava de la situació en què es trobava el català a Catalunya, amb greus dificultats, mentre que la situació a les Balears era notablement millor. Tres dècades després aquest fet s'ha capgirat. I s'explica per moltes raons, però entre totes n'hi ha una de determinant: la política lingüística tan diferent seguida en els dos territoris. A Catalunya, amb tots els alts i baixos, s'ha aplicat una decidida intervenció per recuperar la competència i els usos de la llengua catalana mentre que a les Illes Balears (i no diguem al País Valencià) hi ha hagut un laissez-faire o bé, un atac frontal, com ara ho és obertament. Causa: la diversa composició política de les respectives societats i dels governs i parlaments corresponents.

Tenir la llengua (i el conjunt de la cultura) segmentada en els tres o quatre o cinc territoris en diferents autonomies i en diferents estats ha contribuït poderosament en un dels problemes més greus que patim: la manca d'unitat d'acció, el desaprofitament de recursos i d'accés a un mercat ampli i, en darrera instància amb grans desequilibris, contradiccions, contrarietats arreu dels països de parla catalana.

Ara ens trobam en una cruïlla decisiva per al futur de la nostra llengua. Primer per les expectatives secessionistes de Catalunya que obre un nou període històric i segon per la política recentralitzadora de l'Estat espanyol que intenta devaluar les cotes de normalitat que la llengua catalana havia assolit al llarg dels 30 anys de democràcia recuperada. Després de 30 anys, la normalització de la llengua pròpia té encara! greus mancances. El fet és que per exemple en l'actualitat hi ha una cinquena part de la població de Catalunya, més d’una quarta part de les Illes Balears i quatre de cada deu persones del País Valencià que no saben parlar el català. Açò no seria un problema si no tinguéssim governs que es defineixen clarament en contra del procés de recuperació del català i tribunals que fan una lectura absolutament contrària a la protecció d'aquesta llengua al seu territori històric. Tot plegat condiciona d'una manera molt negativa l'evolució futura.

La paradoxa de la nostra situació sociolingüística a les Illes Balears s'explica per tant per aquestes dues forces contràries: la societat civil organitzada que entén la necessitat de seguir en la normalització de l'idioma, que identifica aquestes terres i les decisions polítiques bel·ligerants, contra la llengua dels governs del PP, en els diversos nivells de l'administració local, autonòmica i estatal. Per exemple els pares van apostar majoritàriament en un 86% demanar l'ensenyament en català per als seus fills, cosa que va sorprendre i va agafar a contrapeu les autoritats educatives. Les raons són ben senzilles: els pares no volen que els seus fills siguin incompetents en cap de les dues llengües oficials i saben que la immersió lingüística així els ho garanteix. En canvi el model educatiu del tractament de les llengües del govern Bauzá està més orientat a evitar la bilingüització de tots els escolars. No oblidem que tot açò passa en uns moments de canvis demogràfics espectaculars. Fixeu-vos en aquesta dada: el 1986, el 91,5 % dels residents a Mallorca tenien el català com a llengua pròpia (llengua primera o L1), en canvi el 2010 la xifra baixa fins al 55,9%. Una altra dada interessant: tot i que el coneixement de la llengua catalana ha augmentat en nombre absolut de persones que saben parlar-la en més de 200.000, (gràcies al model d'escola que ara volen desactivar) en canvi el percentatge ha disminuït del 71% al 63% entre 1986 al 2010. Són dades objectives extretes de fonts oficials, l'IBESTAT. L'escola ha fet la feina que se li va encomanar: fer competents els escolars en les dues llengües. I de fet, els percentatges de coneixements de la llengua catalana en la competència de comprensió escrita i expressió escrita ha seguit una línia ascendent: del 46% al 71% i del 17% al 48% respectivament. Bona feina, mestres! Tanmateix aquestes són dades que mostren a les clares que la llengua no ha assolit la normalitat de qualsevol altra llengua, perquè tothom convindrà que tenir persones que no dominen les dues llengües catalana i castellana és un problema per a la nostra societat, i especialment és un problema per a la llengua que es troba en una situació desfavorable, la pròpia, la catalana.

Una població no integrada en la llengua del país i unes institucions públiques encaparrotades a fer prescindible aquesta llengua fan un còctel explosiu. Ho saben i ho aprofiten i, com hem dit en una altra ocasió, fan dels governants actuals uns polítics irresposnables per al futur d'aquestes illes. Malgrat tot, hom posa les esperances en l'actitud d'una ciutadania, de parla autòctona o al·lòctona, que ha demostrat, una vegada més, l'estima per la parla pròpia i el valor d'identitat que li atorgam. Perquè allò decisiu no són les actuacions dels governs irresponsables de Maó, Palma o Madrid, per poderoses que siguin, sinó l'actitud de defensa activa de les persones per allò que estimam: la terra, la llengua, les conquestes socials i la dignitat.

Plou a casa

Plou a casa una desfeta d'aigua.

Plou tant a casa que inunda

tots els racons de l'ànima,

cuina, estudi, alcova, menjador.

Plou molt a casa, fred alè de mar,

una tempesta d'aigua fantasma,

un aiguat emplena l'aire

plou a casa una pluja privada.

Maó-Mahó-Mahón

Els noms que ens singularitzen

La toponímia, com a part de l'onomàstica, identifica i personalitza els éssers i els llocs amb una designació unívoca. Són els noms propis. Tothom se sent gelós del seu nom i ningú no té dret a llevar-l'hi, a canviar-l'hi, a adaptar-l'hi. El nom que identifica llocs i persones són els noms irrenunciables. Cada lloc té un nom, cada persona té un nom i aquests noms són propis i intransferibles, que ens fan singulars. Quan algú pretén canviar de nom un altre, no fa altra cosa que menysprear-lo, per rebaixar-ne la condició i així arrabassar-li la persona que és. Açò mateix van perpetrar els nazis als camps de concentració: llevar els noms propis als presos i posar-los un número. Així ja no mataven persones sinó elements numerats. Banalitzaven el mal i el mal era fàcil de cometre. Llevar el nom propi era, idò, la passa prèvia al seu extermini.

Quan ja haurem perdut la pròpia manera de ser, serem més manipulables, deixarem de ser poble per ser carn d'electors numèrics. Serà més fàcil ser governats pels polítics irresponsables. El que l'ajuntament de Maó aprova respecte a la doble oficialitat del seu topònim no deixaria de ser una anècdota, sense més transcendència, si no fos per la càrrega ideològica que duu i per anar acompanyat de tot un seguit de mesures que clarament atempten contra la llengua catalana. Direu que la comparació resulta improcedent per dramàtica. Potser. Pot ser.

Fa ben poc, alguns dels nostres polítics irresponsables es van enfartar de dir que la política lingüística que dictaven no anava contra la llengua catalana. Ah no? Idò ens ho haurien d'explicar millor perquè la gent no ho entén. El govern Bauzà es caracteritza per la croada anticatalana, a més de la seva ineptitud per resoldre la crisi econòmica.

Per què un topònim ha de tenir una versió original i una versió adaptada en els usos oficials? A ben pocs llocs del món hi ha una doble oficialitat en la toponímia. Tampoc passa a l'Espanya monolingüe, la que coneix i usa una sola llengua, la castellana. Però tampoc passa a altres països plurilingües, com Suïssa, perquè allí els topònims de cada llengua són les úniques formes oficials.

Les formes bilingües de les indicacions són una manera de facilitar la informació en zones on hi ha una presència o un trànsit notable de persones en llengües força diferents. Però aquest no és el cas. La qüestió del nom de Maó/Mahón només afecta els usos oficials, és a dir la documentació oficial, indicacions, etc, i açò vol dir un ús restringit. Quan dues llengües són tan pròximes com és el cas del català i el castellà (per l'origen comú, pels contactes històrics, per la influència demogràfica, etc.) les formes dobles són ridícules (aeroport/aeropuerto). La preservació de les formes genuïnes dels topònims en la llengua del territori no només enriqueix la realitat sinó que fomenta la tolerància. Ara agraïm saber que la ciutat del País Basc sigui Donosti, o que la capital de Galícia sigui A Coruña. I açò no va en perjudici del castellà. El castellà no perd res a conèixer i respectar les formes pròpies de les altres llengües. Aquest és l'esperit que s'espera de la gent oberta, tolerant i democràtica. La preservació del topònim Maó com a única forma oficial no atempta contra cap dret lingüístic de les persones, perquè les persones mantenen el dret d'anomenar la ciutat en la llengua que vulguin. Aquest és el criteri de la UNESCO: que els noms de lloc d'arreu del món conservin la seva personalitat com a patrimoni immaterial de la humanitat, perquè aquestes formes genuïnes, i no les traduïdes o adaptades, informen de l'origen i expliquen la història. Per què els costa tant d'acceptar les denominacions genuïnes, sense fer-ne més problemes?

La doble oficialitat del topònim no tindria més importància si hi hagués una política lingüística encaminada a salvaguardar la llengua del territori, la catalana. Però és justament al contrari perquè patim una situació de minorització de la nostra llengua i una política hostil. La doble oficialitat que acaba d'aprovar l'ajuntament no és per equilibrar els usos socials i històrics, com ha argumentat el grup municipal del PP. Si fos així, llavors per què no reequilibren també tants d'altres àmbits i usos on el català es troba tan desequilibrat? Es tracta d'una mesura més aprovada sense consens polític i social i en contra dels dictàmens científics de la Universitat.

D'altra banda, és clar que tenim problemes més greus i més urgents. Aleshores, per què se'n crea un de nou? Resulten curiosos i molt simptomàtics els arguments del regidor Gornés, el mateix que al Parlament va defensar la rebaixa del català a llengua meritòria en lloc d'imprescindible per accedir a la funció pública. Diu que “Mahón” és la marca que universalitza la nostra ciutat, perquè dins els seus valors no hi cap que la llengua catalana pugui aspirar a cap universalitat, diguem-ho clar: que tot ha de passar per la duana de la llengua de l'Estat. A més, com que mig món és tonto i l'altre mig ho sembla, ningú mai no entendrà que la marca Maó i Mahón és la mateixa. Perquè per a aquesta només hi pot haver una sola manera de ser espanyol. Els qui defensam una postura diferent a la seva som uns intransigents. També deuen ser intransigents la Universitat i la UNESCO justament perquè proposen tot el contrari del que diu el PP que ens governa.

Si traslladam aquesta mateixa polèmica a qualsevol altre topònim major de Menorca, la cosa es torna ridícula, com en el fons ho és aquesta doble oficialitat de Maó. Ciutadella/Ciudadela, Es Migjorn Gran/ San Cristóbal, Alaior/Alayor, Es Castell/Villacarlos... No té sentit, perquè el nom oficial és un i els usos socials són molts. Per què a Maó ha agafat tanta virulència?

Alguns pensen que tampoc no n'hi ha per tant amb tot aquest enrenou . Certament, no n'hi ha per tant fins que veus que, a més del topònim, també posen traves a aprendre la llengua a l'escola d'adults, quan rebaixen la condició de llengua oficial, quan eliminen serveis de suport a la llengua, quan anomenen en el BOIB la llengua catalana com a “l'altra llengua no castellana”, quan es carreguen la immersió lingüística a l'escola, quan desactiven el Consell Social de la Llengua, i tantes altres mesures que a poc a poc minen l'ús i la vitalitat de la llengua pròpia d'aquesta terra.

Mal per mal, hauria pogut anar pitjor. Si l'ajuntament actual hagués modificat la forma catalana del topònim intercalant la muda, Mahó, aleshores el cop hauria estat més dur. Modificar el nom contra tota normativa lingüística, com reivindiquen els mateixos que han promogut la doble oficialitat, hauria estat una vergonya. La muda inútil antihiàtica h només serveix per embolicar la troca. De moment hem salvat la pell socarrimada. Quina altra ens espera?

Can Faustino. expo d'un dia dins el casal

Diada de l'art. Can Faustino. 4 d'agost de 2012. Heus les fotos