Lletra i música de la llengua

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Quan la nostra llengua no era a l’escola ni als mitjans de comunicació ni a les institucions públiques, molts vam descobrir les formes cultes de la llengua catalana de la mà de la música. Més enllà de laparla col·loquial de cada dia a casa, amb els amics, al carrer, hi havia una literatura d’alta qualitat que s’expressava amb les mateixes paraules que tu empraves per jugar a futbol a les tanques de prop de casa. Hi havia també les formes litúrgiques de la parròquia com a llengua d’un menorquí culte, diferent, elevat. La veritat és que la llengua musicada de les cançons que escoltàvem als Agrupaments Escoltes era la llengua dignificada dels menorquins. Vam descobrir aleshores altres maneres de parlar menorquí, altres paraules dialectals pròpies d’altres terrres properes.

Aleshores no era tan fàcil accedir a la nostra música en català perquè les ràdios no la programaven gaires o gens, els diaris no en parlaven, no hi havia Internet, no es treballava a les escoles i els nostres pares havien estat formats en una educació en castellà i per al castellà. Com han canviat les coses i per bé! Aquestes setmanes, enmig de tantes males notícies contra la nostra llengua, cercàvem una dada positiva per compartir amb els lectors. Heus-la idò: tenim una llengua de les més musicades que hi ha. I per corroborar-ho us ressenyam tres esdeveniments: un llibre, una exposició i un portal web. Anem a pams.

Fa pocs mesos va sortir d’Edicions Documenta Balear el llibre Una llengua musicada de Carla Gonzàlez. es tracta d’un llibre preciós que recull tot un ventall de poemes d’autors de tots els temps que han estat cantats d’ençà els anys 60 fins a l’actualitat. De fet es fa ressò dels rics antecedents del moment d’esplendor actual de la música en català. La Nova Cançó en va ser la llavor. Raimon. Lluís Llach, La Trinca, Maria del Mar Bonet, Serrat, Ovidi Montllor, Sisa, Ramon Muntaner, Pau Riba, Pi de la Serra… fins als actuals grups o cantautors Pau Alabajos, Cesk Freixas, Al Mayurqa, At Versaris, Pep Gimeno 'Botifarra', La Gossa Sorda, Obrint Pas, Oliva Trencada, Revolta 21, Feliu Ventura...etc. Tot aquest èxit sorgit a pesar dels entrebancs d’una llengua minoritzada només s’explica per la seva qualitat. El llibre també conté força entrevistes als músics que reflexionen sobre el fenomen, entre els quals hi ha és clar menorquins.

Dijous passat va ser inaugurada l’exposició Cançoníssima a la sala de El Roser de Ciutadella. Comissariada per Jesús Prats i produïda per Octibre Centre de Cultura Contemporània de València, Cançoníssima ja havia estat presentada a València, Barcelona i Palma. Se centra en la imatge gràfica dels discs de vinil, en les portades dels quals dissenyadors i artistes han plasmat el seu art, com a Menorca van ser Matias Quetglas amb una portada al disc Capanades a morts de Lluís Llach i les de Pacífic a Isaac Melis i Mariàngels Gorrnés. S’hi exposa bona part dels Setze Jutges de la Nova Cançó i una especial atenció a la presència menorquina: Mariàngels Gornés, Isaac Melis, CEPEP, Traginada, Ja t’ho Diré i molts d’altres d’aquell temps i d’ara mateix, per exemple de Nura, llarga cantata musicada per Guillem Soldevila. Una oportunitat per revisitar la nostra memòria musical i la seva projecció. La banda sonora de la nostra llengua. Com va dir Esperança Camps al seu blog és “un recorregut sentimental per la memòria sonora dels menorquins. Aquell concert per Cala'n Turqueta, aquella actuació de Maria del Mar Bonet al claustre del Seminari, o la de Maria Àngels Gornés a la Plaça Nova”.

Finalment el portal web Viasona. Fa un any el Grup Catmèdia van crear el www.viasona.cat en el qual s’indexava la musica en català. És innovador, sorprenent i exhaustiu. Viasona registra 2.390 grups musicals, amb un catàleg de 4.855 àlbums i 34.884 caçons en la llengua dels menorquins. Hi és gairebé tot, com una enciclopèdia digital de la música catalana i en català. Té una mitjana de visites de 3.000 cada dia. Viasona també inclou les novetats del mercat, informació actualitzada de festivals, fòrums d’opinió, llistes de favorits, etc. A Viasona els internautes poden consultar la discogràfica i lletres de cantants i grups en català. A més amb la plataforma 2.0 (GrooveShark, YouTube, iTunes, Spotify, Google Maps, Twitter, etc.) es vinculen al web els continguts d'àudio o video amb la possibilitat de comprar discos i cançons, i fins i tot es pot consultar una mapa dels Països Catalans per saber quines formacions són originàries d'una població. Si clicau les ubicacions de Menorca apareixen Mariàngels Gornés, Cris Juanico, Isaac Melis, Es Moix, Oliaigu amb Figues, Res Sé, Los Paranderos, A Bordo, Miquel Mariano, Tita Servera, L’Infant Terrible, Traginada, S’Albaida, Bep Marquès, Delên, Guiem Soldevila, Inventeri, i Leon Manso, aquest diamant en brut que tenim. Qui coneoxem el panorama veim que són molts, però no hi son tots. I tanmateix déu n’hi do. Com deia aquell, no estamos tan mal, almanco en aquest sentit musical. La llàstima és que les nostres (?) ràdios i televisions ens ho amaguin.

En fi, tres notícies per aixecar els ànims tan decaiguts a causa d’una política que ens amaga la nostra cultura i voldria que la llengua catalana fos relegada a un segon pla. Si Francesc de Borja Moll, el nostre sant de la devoció lingüística, aixequés el cap diria “ de més verdes en maduren”.

El Govern Balear diu que vol complir les sentències…

El Govern Balear diu que vol complir les sentències…

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Açò va dir el portaveu Sr. Bosch. Aleshores hauria de començar per complir les lleis que sistemàticament incompleix el seu govern en materia de llengües. I també haurà de complir, no les sentències dictades en altres comunitats autònomes, que no ens afecten, sinó la que acaba de dictar el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, en la qual avala que el català sigui un requisit per accedir a l’Administració Pública.

El Govern del PP té problemes amb els tribunals. Els vol acatar, però els dóna sentències ben contradictòries. Les declaracions del portaveu, el Sr. Rafael Bosch, es debat entre la pirueta i la contorsió, entre les seves declaracions i intencions polítiques del govern Bauzà i les sentències del Tribunals. Les paraules del Sr. Bosch entren en contradicció flagant amb la realitat, i sobretot amb la legalitat. Però, cap problema, si la legalitat no els agrada, la canviaran, encara que vagi en contra de la llengua que identifica les Illes Balears, la llengua que a més d’oficial n’és la llengua pròpia, i és també la llengua pròpia de l’administració, del govern, del parlament, etc. d’aquestes illes, segons manen les lleis. I les incompleix, no una vegada sinó sistemàticament. Quina sentència s’hauria de dictar i quina pena s’hauria de complir en aquests casos? Com fer complir la llei a aquells que la regulen?

D’una banda, el conseller d'Educació i Cultura va anunciar que l'executiu autonòmic prepararia durant el curs que ve el canvi normatiu necessari per tal que català i castellà siguin, tots dos, llengües vehiculars a l'escola. És una declaració de cara a la galeria per acontentar els sectors més reaccionaris del seu partit, ja que, com el Sr. Bosch sap, ambdues llengües són vehiculars al nostre sistema educatiu. Per tant dir que cal fer-ho 'abans no ens hi obligui cap sentència', en referència a l'ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és simplement un engany als ciutadans.

La sentència del TSJIB és contundent. Citem el dictamen: "el català, com tots saben, és l'idioma propi de les Illes Balears, de tots els seus ciutadans i entitats, i resulta plenament constitucional que se n'exigeixi el coneixement per accedir i promocionar en l'àmbit de la funció i treball públics de l'Administració de la Comunitat Autonòma”.

El Tribunal fa menció a dues sentències anteriors sobre el català a l'Administració i apunten, tornem a citar, que "l'exigència o requisit d'un determinat grau de coneixement" del català és perfectament compatible amb el dret fonamental de l'article 23.2 de la Constitució que fa referència al dret a l'accés a funcions i càrrecs públics.

Però heus aquí que la reacció immediata del Govern, segons informacions aparegudes als mitjans, és la de passar de la sentència. Idò? No deien que les sentències eren per ser acatades? Ara veim que només volen acatar les sentències que van en contra de la llengua catalana i incomplir les que hi van a favor. ¿És potser una postura clarament ideològica que no té res a veure amb drets i dreures de ciutadans, ni, per suposat, en serveis de qualitat, ni en resultats ni tampoc en realitats sociològiques, i per descomptat tampoc no té res a veure amb les necessitats del país, de salvaguarda d’una llengua amb greus problemes de subsistència?

La política lingüística del Govern Balear és suïcida. I és molt trist pensar que són els propis polítics de la nostra terra que cometen aquesta atrocitat. Si per acontentar un sector del seu electorat que es manifesta contra la normalitat de la llengua al seu territori històric, el govern Bauzà ha d’incomplir les sentències dels Tribunals, esteim ben arreglats. La anormalitat s’ha instal·lat en aquestes terres expoliades. La majoria dels seus ciutadans, sense sentit de pertinença, aposta per un partit de govern que va en contra dels propis interessos. Com s’entén? Realment tots els qui van votar el PP estan d’acord amb la política lingüística que vol portar a terme l’actual govern?

http://vimeo.com/28143755

de El Roser de Ciutadella a Sa Nostra de Maó

Queden tres dies perquè acabi l'exposició Arrel als ulls a la sala de El Roser de Ciutadella. Lavors l'expo viatjarà a Maó, a la sala d'exposicions de Sa Nostra. És una llàstima que en aquesta sala, que inauguraré el proper dijous dia 15 de setembre, no hi cabi tota l'obra que he duit a El Roser.

Video Arrel als ulls de Macià Florit

http://vimeo.com/27616369

exposició a El Roser

Arrel als ulls és el títol que he posat per a l'exposició de El Roser. Oberta entre dia 4 d'agost al 10 de setembre. Obra nova completament, obra diferent també, però lligada amb la trajectòria feta fins ara. Us hi esper.

Confondre i guanyar

Al sac de les confusions

Francesc Florit Nin

Novament eleccions. La nostra prou raquítica democràcia només pren protagonisme quan es tracta de reclamar el vot. La petició de vot per part dels partits polítics se sol reduir a consignes, sovint derivades dels comitès centrals. Molt més rarament hi ha plantejament de programes i propostes concretes. A vegades es fa d’una forma generalista, diuen el què, però no diuen el com, probablement perquè el com compromet i concreta més. En les eleccions autonòmiques i locals del proper 22 de maig els ciutadans som cridats a elegir governs a base de propaganda i publicitat, més que no d’un debat d’idees. Alguns partits no fan altra cosa que anar a contracorrent de projectes ja consolidats pel simple fet que són els projectes del altres, encara que siguin ben acceptats i funcionin.

Quan un partit polític es dedica a fer fracassar les realitats consolidades per construir una entelèquia no fa res més que enganyar la ciutadania. Quan el PP i UPiD demanen la lliure elecció de llengua a l’ensenyament per part dels pares sap perfectament que crea un problema on no n’hi ha. I, si hi pensam bé, també són conscients, o ho haurien de ser, que açò provocaria una greu segregació social, amb moltes més conseqüències socials negatives que els possibles beneficis individuals de l’elecció de llengua a les escoles. D’altra banda, aquesta proposta i altres de semblants, com la de no exigir la llengua catalana com a requisit per a accedir al funcionariat públic, no van encaminades a fer que les dues llengües estiguin en igualtat de drets i un mateix domini d’ús de les dues llengües igual per a tots, sinó ben bé al contrari: suposarien el desequilibri i la minorització de la llengua pròpia.

Si s’és conscient d’açò, per quins motius es posa la qüestió lingüística en el sac de les confusions i en el centre de les confrontacions? Si la llengua catalana és objecte d’atacs en campanya electoral, com ja s’ha començat a produir, vol dir que els molesta i que cal bandejar-la dels llocs on ha conquerit un cert grau de normalitat, a l’administració local i en l’educació. Com va dir Joan Melià, sociolingüista de la Universitat de les Illes Balears, “quan en una comunitat aquest tema és objecte de disputa política és símptoma que ja no té bona part del poder decisori. I prosseguir en la renúncia de la llengua pròpia és accelerar el procés de pèrdua de capacitat d’autoregir-se. Quan, per exemple, en una societat es planteja renunciar a considerar el coneixement de la seva llengua com a condició per a poder-hi viure amb plena normalitat, com a requisit per a accedir a determinats rols socials, no fan més que dinamitar un factor de prioritat lògica”.

Però sembla que les raons no importen en aquests partits, sinó més aviat les reaccions poc reflexives d’una part del seu electorat. És de coneixement públic els resultats que l’actual sistema educatiu dóna respecte de les dues llengües oficials. Ho repetirem: només una escola amb una presència dominant (majoritària, prioritària, preponderant, com es vulgui) de la llengua catalana en el currículum com a llengua vehicular garanteix una bona competència en les dues llengües. I açò no va en detriment de cap llengua ni de cap dret.

La sentència del TS sobre la llengua vehicular a Catalunya indica que tant una com l’altra han de ser llengua vehicular. Així passa en la majoria dels col·legis. Però és l’escola que ha de fixar els percentatges d’acord amb el seu entorn sociolingüístic per tal d’assegurar que tots els escolars dominin els dos idiomes. La normativa actual a les Illes Balears indica que com a mínim s’ha de fer un 50% en català. I amb la llengua de l’administració resulta evident que tot funcionari ha de dominar les dues llengües oficials per a garantir que l’administrat pugui ser atès en la seva llengua. Si no és així, l’elecció de llengua que tant prediquen el PP i UPiD només és efectiva per a una sola llengua. Algú s’imagina un funcionari que digui “Em sap greu senyora, però si no em xerra en català no l’entenc”? Idò açò, però a la inversa, passa i no hauria de passar, i així no obligar a canviar de llengua. És una simple qüestió de qualitat en l’atenció als ciutadans. Quan es parla de llibertat cal que s’entengui en totes les conseqüències.

La cerimònia de la confusió sobre les llengües que practiquen alguns partits polítics no ha de fer desviar l’atenció dels ciutadans de les coses que realment tenen importància en la vida social: la intercomprensió entre les persones siguin d’on siguin i tenguin la llengua que tenguin. Bandejar la llengua catalana de la vida social és afeblir la societat mateixa. Que tots els ciutadans aprenguin bé les dues llengües i les puguin usar en qualsevol situació ha de ser la prioritat i la preocupació. Que tinguem ciutadans que no coneixen i siguin incapaços d’usar la llengua territorial on viuen és negar-los un dret molt més important que el dret a elegir la llengua de l’escola.