la vida és rodona

És una intuïció ontològica i primitiva. Van Gogh, dels artistes més emotius que hi hagi, ho va escriure al seu germà, gairebé l’únic que l’escoltava: “la vida és probablement rodona”. Funciona com a imatge poètica i com a metàfora i es tradueix en mil maneres de ser de la naturalesa. Expressada també de formes ben diverses, la rodonesa és la millor semblança de tota cosa completa. Jorge Wagensberg, diria, afilant encara més la màxima, que tota forma vivent tendeix a la rodonesa.

La rodonesa té aquestes connotacions atractives per als humans. Tota rodonesa invita a ser acaronada, com a expressió absoluta de la vida. La gent passa el palmell de la mà sobre les coses rodones perquè qualsevol objecte rodó s’adapta a la mà i tendim a fer el gest d’una carícia. Tota rodonesa invita també a l’aïllament, a tancar-se en ella mateixa perquè igualment és expressió i forma de protecció. Com les bimbolles de sabó, prenen forma rodona perquè s’expandeixen en tota la seva possible complitud. Tota rodonesa és caracteritzada per la calma i representa l’equilibri perfecte. És aquesta una derivació de la condició protectora que tenen les coses rodones: el cap, el niu, la copa, l’ou. Tots els planetes són rodons com ho són les molècules. Són estructures sense impediments en un ambient inert i per tant venen a ser formes alliberades.

Acaronament, aïllament, protecció i llibertat heus aquí les qualitats que són fortament magnètiques. Penseu més coses rodones i segur que cap de les tantes us seran repulsives. La llengua, que tragina el pòsit de la saviesa, va carregada d’aquesta intuïció. Per açò deim que ha sortit rodona una cosa que ha anat molt bé. El negoci rodó és aquell que practiquen les màfies locals. Les taules rodones són les que permeten millor la comunicació. I quedam rodons quan esteim ben satisfets. I un dia rodó és aquell en què tot ha anat bé. De les coses rotundes, que aquesta és la seva etimologia llatina. Algú s’imagina una panxa d’embrassada quadrada?

Nit de l’Art


És una nit especial, una mica màgica, és una idea ben trobada, una festa dels sentits en un dijous qualsevol de mitjans setembre. Cada any Palma celebra la Nit de l’Art per iniciativa del gremi de galeries d’art de Mallorca. Mai no hi vaig coincidir, però aquest cop, una delegació d’artistes menorquins també inauguràvem: els artistes de Silenci organitzada per la Conselleria de Cultura del Govern Balear i la Galeria Artara de Maó que participava a la JAM, una mostra per a joves artistes de les illes i d’Alemanya.

Durant la nit, fins a les hores de son més profund, les galeries privades, els centres d’art i els museus de la ciutat tenen obertes les portes per exhibir les obres dels seus artistes. Des de les mostres més agosarades fins a la plàstica més tradicional i convencional, Palma s’omple d’art i de gent. Sembla una Festa Major ja que els bars i els restaurants fan plena. Sona la música de grups de jazz per alguna plaçola. Els artistes pul·lulen entre senyores elegants i col·leccionistes ben mudats, alguns alemanys per mor que coincidia la fira d’art Cologne.

Aquesta nit dóna fe del bon moment artístic de les Illes Balears. Estam en un període de gran creativitat i de gran activitat: noms d’abast internacional en la plàstica, i una piràmide d’àmplia base de pintors, escultors, ceramistes, instal·ladors, videocreadors, etc. La nit dóna fe també de l’íntim lligam que cal establir entre el públic i la creació artística, entre la creació artística i el mercat, entre el mercat local i les possibilitats de la mundialització. Aquesta nit acompleix una funció bàsica de l’art, la de posar en valor el patrimoni actiu i més rabiosament contemporani de la plàstica balear.

Em puc equivocar, però em sembla, que l’edició onzena de la Nit de l’art, per primera vegada ha tingut també accent menorquí. Ja seria hora de normalitzar les relacions artístiques entre les illes i que l’exposició d’obra menorquina no sigui una excepció sinó que formi part de la programació cultural tant de les instàncies privades de les galeries com de les institucions públiques

encara més dibuixos. aquests del darrer llibre, no hi he posat nom, però què tropbau ENTREFULLES, o la bella dorment del bosc, aquíen teniu una selecció

Oblidats

Tot oblidant els oblidats


Sospit que l’excel·lència social s’ha de sospesar per l’atenció que reben els més desvalguts, sia dit, vells, infants, immigrants, malalts, incapacitats. Sospit també que per avaluar l’autèntica qualitat d’un sistema educatiu o d’un centre escolar concret cal comprovar l’eficiència amb què s’atenen els alumnes més exclosos, sia dit, discapacitats, marginats, nouvinguts, problemàtics...I açò mateix bé ho podríem aplicar a altres esferes de la vida pública, com per exemple els carrers, les places i els camins.

Aquests dies d’un inesperat estiuet m’han vingut a la memòria els racons de la infantesa. Tothom té racons de la infantesa que la vida ha esborrat. Aquells indrets per on jugàvem i ens perdíem han estat enterrats per l’expansió urbanística. Hi he tornat en un passeig furtiu per adonar-me de les ruïnes de la meua memòria i he pensat que els espais desvalguts encara són més desatesos. Com a paisatges oblidats, la malesa ha embrossat els enfonys d’una esponerosa figuera arredossada. En d’altres racons l’oblit ha desconfigurat tant el lloc que no sabríem dir per on passaven les tresques d’antany.

És molt possible que no ens estimem gaire tot allò que es guanya o més aviat es perd amb el temps. La casa de la vídua Anglada a la Contramurada n’és un exemple. Malgrat ser un model únic d’arquitectura racionalista de principis de segle XX, simplement l’ha esbucada tota completa. La mena de governants que tenim produeixen aquests desgavells. Com el comportament d’un al·lot malcriat que abandona o destrueix les joguines que ha heretat perquè els pares nourics li han regalat un trastet nou. Com passa també amb els jardins. El flamant i polèmic safareig de la plaça d’Artrutx ha donat pas a la deixadesa i la brutor de la font modernista de la plaça de s’Esplanada.

enlloc, d'enlloc, nolloc

Nolloc

Ho he sentit per la ràdio: hi ha un concepte de nova creació per definir aquells indrets que no pertanyen enlloc. La mundialització ha construït uns nollocs com a paratges desprovists d’història, de referències i d’identitat. Són en certa manera la contraposició al que la tradició popular anomenava Enllocs, llocs impossibles de les utopies, el que en castellà vindria a ser el “Lugar del Nunca Jamás” Com a indrets manufacturats per les multinacionals i els dominis del poder, els nollocs tenen com a principal missió la de crear súbdits en lloc de ciutadans.

Un aeroport és un nolloc. Metàfora del nostre temps, zona de trànsit només, són els llocs on millor es visualitzen els mals del tumultuós inici del XXI. Cada aeroport s’ha convertit en un petit guantànamo. Hi ha vigilants i vigilats. Et controlen, t’escorcollen, et fitxen i psicològicament et torturen.. Els petits guantànamos dels aeroports sobretot estimulen la desconfiança i la por envers tothom. Et diran que és per a la teua seguretat, petites molèsties que cal suportar per evitar mals majors. Davant aquesta amenaça encoberta no et queda altre remei que callar i admetre la breu denigració de descordar-te els pantalons, buidar-te les butxaques i treure’t les sabates. T’escanegen de dalt fins baix i et regiren la bossa. En el fons predomina en l’ambient un recel mutu i aquesta desconfiança és la primera pedra que tiram al cap de l’altre, antesala de l’agressivitat. Als nollocs no ets ningú i no trobaràs res que parli de tu o de la teva pertinença a una cultura determinada. A les botiguetes venen les mateixes mercaderies de tots els aeroports del món i al quiosc no demanis res que no siguin els diaris de les grans corporacions mediàtiques o els bestsellers de moda. Els nollocs són la primera passa subtil d’un domini social planetari: ens volen iguals per a vendre millor, en lloc de ciutadà ets tan sols consumidor. La doctrina del xoc psicològic va calant. Estam a una passa perquè es justifiquin accions absolutament antidemocràtiques i immorals. Açò vaig pensar, açò vaig sentir la darrera vegada que vaig trepitjar un camp d’aviació.

Artistes de la vida

Dues actituds que l’artista de la vida no pot perdre: la de la infantesa i la de la joventut. La primera per no abandonar mai el sentit lúdic, la segona per no deixar mai l’esperit rebel. Entre la innocència i la revolta. Encara que un artista s’hagi fet vell, no sol desemparar la curiositat perenne de la mirada neta d’un al·lot. Encara que hagi guanyat la saviesa sorneguera dels anys, l’artista mai no és un conformista. Vet aquí el repte: viure totes les edats alhora, no en les condicions, per impossible, sinó en les actituds, imprescindibles.

Hi ha una mena de gustet a anar a contracorrent. L’artista de la vida és aquell que sense pintar, sense compondre, sense esculpir, sense construir, sense ballar ni cantar, sense escriure, sap trobar la sorpresa enmig de la banalitat, sap veure el món en un gra d’arena, sap jugar amb el pensament, sap commoure amb les emocions. Diuen que l’artista de la vida és aquell que transforma la idea en sensació i la sensació en concepte. Per fer-ho cal anar en contra de tot allò establert com a “normal”, cal botar les barreres del que es considera convencional i anar una mica més enllà de la seguretat i armar-se de conflictes amb un mateix i el món. El món, pels artistes de sorneguera saviesa, és problemàtic. Cal tenir-lo com una mena d’enemic i rebel·lar-s’hi. Van a contracorrent, a contramon, a la contra. Per ser infant i jove tota la vida, aquest és el preu, estar barallat amb la realitat, per lletja, per incompleta, per ser com és i no deixar-se moldejar com l’argila fresca entre les mans.

Provem de ser una mica més artistes de la vida. Si et diuen que la velocitat és el valor en voga, tu vas més a poc a poc, a pas de tortuga per tal d’emprenyar. Si et diuen que es porta la brillantor i la il·luminària cegadora, tu estima les ombres. Si et venen el luxe del collar, l’abric i el cotxe, calça’t les espardenyes i posa’t el jersei vell. Si et diuen que els teus íntims són la faràndula televisiva, surt a trobar-te amb els amics o els vesins.

centres patrimonials

Centres patrimonials

Els museus, invents de la Il·lustració, van ser una de les formes més reeixides de conservació del patrimoni. Però, al tombant del s. XX al XXI, han agafat una connotació de matèria morta. Per açò, molts dels museus que s’ha creat recentment ha pres el nom de centre, amb la intenció de dotar-lo d’activitat contemporània, d’esdevenir matèria viva. Així també els museus històrics han reservat esforços i espais a activitats temporals, que van una mica més enllà de la conservació i una mica més ençà de la recerca.

Avui es concep malament un museu en el sentit decimonònic de magatzem. Es prefereix una concepció de centre patrimonial que lligui el llegat passat amb el present. Menorca, en aquest aspecte té molta feina a fer. És cert que tenim museus prou valuosos i ben organitzats, amb activitats temporals i programació interessant. Tanmateix també és cert que una bona part del patrimoni està encara per ordenar, estudiar i difondre. És el cas del musical, del marítim, de l’arquitectònic, de l’art i l’artesania, de la indumentària, del literari, el de la sabata i la bijuteria, etc. que haurien de servir sobretot perquè ajudi la gent a adaptar-se a la societat actual tan canviant. I en qualsevol cas és la contribució petita de Menorca a la diversitat del món, la seva singularitat. En açò l’Arxiu d’Imatge i So és una iniciativa exemplar. Perquè entre patrimoni i identitat hi ha un vincle molt estret.

Ara es planteja de convertir S'Enclusa de Farreries en un centre cultural relacionada amb la declaració de Menorca com a reserva de la Biosfera. Es demana triar entre un centre de recerca científica, un centre de divulgació educativa o un centre d'atracció turística. Les dues primeres tenen sentit. La darrera és una enganyifa. Els centres d'atracció turística resulten decebedors quan s'han configurat a posta i no són resultat de la pròpia història i indiosinsàcia. Fer un centre amb una intenció únicament turística acaba per desvirtuar l'autenticitat de la cosa.

Jo esperava que amb el canvi de color en el govern es dirigís les inversions de pes per a projectes culturals i educatius, perquè amb açò sí que tenim dèficits històrics. Però l’esquerra, com una mena de malaltia contagiosa, continua parlant de carreteres i ports esportius. Una bona xarxa de centres culturals del patrimoni, ben dotats de personal i recursos, amb pressupostos per al seu funcionament per a la identificació, la preservació, la posada en valor i la comunicació de la nostra herència cultural per tal de mantenir-la viva és més barata que 5 km d’autovies ràpides.