Oblidats

Tot oblidant els oblidats


Sospit que l’excel·lència social s’ha de sospesar per l’atenció que reben els més desvalguts, sia dit, vells, infants, immigrants, malalts, incapacitats. Sospit també que per avaluar l’autèntica qualitat d’un sistema educatiu o d’un centre escolar concret cal comprovar l’eficiència amb què s’atenen els alumnes més exclosos, sia dit, discapacitats, marginats, nouvinguts, problemàtics...I açò mateix bé ho podríem aplicar a altres esferes de la vida pública, com per exemple els carrers, les places i els camins.

Aquests dies d’un inesperat estiuet m’han vingut a la memòria els racons de la infantesa. Tothom té racons de la infantesa que la vida ha esborrat. Aquells indrets per on jugàvem i ens perdíem han estat enterrats per l’expansió urbanística. Hi he tornat en un passeig furtiu per adonar-me de les ruïnes de la meua memòria i he pensat que els espais desvalguts encara són més desatesos. Com a paisatges oblidats, la malesa ha embrossat els enfonys d’una esponerosa figuera arredossada. En d’altres racons l’oblit ha desconfigurat tant el lloc que no sabríem dir per on passaven les tresques d’antany.

És molt possible que no ens estimem gaire tot allò que es guanya o més aviat es perd amb el temps. La casa de la vídua Anglada a la Contramurada n’és un exemple. Malgrat ser un model únic d’arquitectura racionalista de principis de segle XX, simplement l’ha esbucada tota completa. La mena de governants que tenim produeixen aquests desgavells. Com el comportament d’un al·lot malcriat que abandona o destrueix les joguines que ha heretat perquè els pares nourics li han regalat un trastet nou. Com passa també amb els jardins. El flamant i polèmic safareig de la plaça d’Artrutx ha donat pas a la deixadesa i la brutor de la font modernista de la plaça de s’Esplanada.

enlloc, d'enlloc, nolloc

Nolloc

Ho he sentit per la ràdio: hi ha un concepte de nova creació per definir aquells indrets que no pertanyen enlloc. La mundialització ha construït uns nollocs com a paratges desprovists d’història, de referències i d’identitat. Són en certa manera la contraposició al que la tradició popular anomenava Enllocs, llocs impossibles de les utopies, el que en castellà vindria a ser el “Lugar del Nunca Jamás” Com a indrets manufacturats per les multinacionals i els dominis del poder, els nollocs tenen com a principal missió la de crear súbdits en lloc de ciutadans.

Un aeroport és un nolloc. Metàfora del nostre temps, zona de trànsit només, són els llocs on millor es visualitzen els mals del tumultuós inici del XXI. Cada aeroport s’ha convertit en un petit guantànamo. Hi ha vigilants i vigilats. Et controlen, t’escorcollen, et fitxen i psicològicament et torturen.. Els petits guantànamos dels aeroports sobretot estimulen la desconfiança i la por envers tothom. Et diran que és per a la teua seguretat, petites molèsties que cal suportar per evitar mals majors. Davant aquesta amenaça encoberta no et queda altre remei que callar i admetre la breu denigració de descordar-te els pantalons, buidar-te les butxaques i treure’t les sabates. T’escanegen de dalt fins baix i et regiren la bossa. En el fons predomina en l’ambient un recel mutu i aquesta desconfiança és la primera pedra que tiram al cap de l’altre, antesala de l’agressivitat. Als nollocs no ets ningú i no trobaràs res que parli de tu o de la teva pertinença a una cultura determinada. A les botiguetes venen les mateixes mercaderies de tots els aeroports del món i al quiosc no demanis res que no siguin els diaris de les grans corporacions mediàtiques o els bestsellers de moda. Els nollocs són la primera passa subtil d’un domini social planetari: ens volen iguals per a vendre millor, en lloc de ciutadà ets tan sols consumidor. La doctrina del xoc psicològic va calant. Estam a una passa perquè es justifiquin accions absolutament antidemocràtiques i immorals. Açò vaig pensar, açò vaig sentir la darrera vegada que vaig trepitjar un camp d’aviació.

Artistes de la vida

Dues actituds que l’artista de la vida no pot perdre: la de la infantesa i la de la joventut. La primera per no abandonar mai el sentit lúdic, la segona per no deixar mai l’esperit rebel. Entre la innocència i la revolta. Encara que un artista s’hagi fet vell, no sol desemparar la curiositat perenne de la mirada neta d’un al·lot. Encara que hagi guanyat la saviesa sorneguera dels anys, l’artista mai no és un conformista. Vet aquí el repte: viure totes les edats alhora, no en les condicions, per impossible, sinó en les actituds, imprescindibles.

Hi ha una mena de gustet a anar a contracorrent. L’artista de la vida és aquell que sense pintar, sense compondre, sense esculpir, sense construir, sense ballar ni cantar, sense escriure, sap trobar la sorpresa enmig de la banalitat, sap veure el món en un gra d’arena, sap jugar amb el pensament, sap commoure amb les emocions. Diuen que l’artista de la vida és aquell que transforma la idea en sensació i la sensació en concepte. Per fer-ho cal anar en contra de tot allò establert com a “normal”, cal botar les barreres del que es considera convencional i anar una mica més enllà de la seguretat i armar-se de conflictes amb un mateix i el món. El món, pels artistes de sorneguera saviesa, és problemàtic. Cal tenir-lo com una mena d’enemic i rebel·lar-s’hi. Van a contracorrent, a contramon, a la contra. Per ser infant i jove tota la vida, aquest és el preu, estar barallat amb la realitat, per lletja, per incompleta, per ser com és i no deixar-se moldejar com l’argila fresca entre les mans.

Provem de ser una mica més artistes de la vida. Si et diuen que la velocitat és el valor en voga, tu vas més a poc a poc, a pas de tortuga per tal d’emprenyar. Si et diuen que es porta la brillantor i la il·luminària cegadora, tu estima les ombres. Si et venen el luxe del collar, l’abric i el cotxe, calça’t les espardenyes i posa’t el jersei vell. Si et diuen que els teus íntims són la faràndula televisiva, surt a trobar-te amb els amics o els vesins.

centres patrimonials

Centres patrimonials

Els museus, invents de la Il·lustració, van ser una de les formes més reeixides de conservació del patrimoni. Però, al tombant del s. XX al XXI, han agafat una connotació de matèria morta. Per açò, molts dels museus que s’ha creat recentment ha pres el nom de centre, amb la intenció de dotar-lo d’activitat contemporània, d’esdevenir matèria viva. Així també els museus històrics han reservat esforços i espais a activitats temporals, que van una mica més enllà de la conservació i una mica més ençà de la recerca.

Avui es concep malament un museu en el sentit decimonònic de magatzem. Es prefereix una concepció de centre patrimonial que lligui el llegat passat amb el present. Menorca, en aquest aspecte té molta feina a fer. És cert que tenim museus prou valuosos i ben organitzats, amb activitats temporals i programació interessant. Tanmateix també és cert que una bona part del patrimoni està encara per ordenar, estudiar i difondre. És el cas del musical, del marítim, de l’arquitectònic, de l’art i l’artesania, de la indumentària, del literari, el de la sabata i la bijuteria, etc. que haurien de servir sobretot perquè ajudi la gent a adaptar-se a la societat actual tan canviant. I en qualsevol cas és la contribució petita de Menorca a la diversitat del món, la seva singularitat. En açò l’Arxiu d’Imatge i So és una iniciativa exemplar. Perquè entre patrimoni i identitat hi ha un vincle molt estret.

Ara es planteja de convertir S'Enclusa de Farreries en un centre cultural relacionada amb la declaració de Menorca com a reserva de la Biosfera. Es demana triar entre un centre de recerca científica, un centre de divulgació educativa o un centre d'atracció turística. Les dues primeres tenen sentit. La darrera és una enganyifa. Els centres d'atracció turística resulten decebedors quan s'han configurat a posta i no són resultat de la pròpia història i indiosinsàcia. Fer un centre amb una intenció únicament turística acaba per desvirtuar l'autenticitat de la cosa.

Jo esperava que amb el canvi de color en el govern es dirigís les inversions de pes per a projectes culturals i educatius, perquè amb açò sí que tenim dèficits històrics. Però l’esquerra, com una mena de malaltia contagiosa, continua parlant de carreteres i ports esportius. Una bona xarxa de centres culturals del patrimoni, ben dotats de personal i recursos, amb pressupostos per al seu funcionament per a la identificació, la preservació, la posada en valor i la comunicació de la nostra herència cultural per tal de mantenir-la viva és més barata que 5 km d’autovies ràpides.

com més a prop millor

Com més a prop, millor. És en les distàncies curtes que es comprova l’autenticitat i el valor. El món mundialitzat, quina redundància més paradoxal, ens acostuma a reduir distàncies i temps. La fruitera de sobre la taula és plena de plàtans de Canàries, peres d’Itàlia, raïm de l’Argentina, pomes d’Alaior, caquis de València. El món ens ha envaït l’espai domèstic i ens ha desviat l’atenció cap a la llunyania. De cop s’ha fet més present l’atac de cor d’un broker de Nova York que el càncer patit pel vesí que viu dos carrers més avall de ca nostra. Se’ns ha fet estranya la cara més pròxima; s’ha fet més familiar la cara distant. Contradiccions de la realitat, que és cada vegada més virtual que real.

No ‘nem bé, com diria Jordi Pujol. No crec que ens ajudi a viure millor. Crec que ajuden a viure millor les coses pròximes, tot i que, per la seua proximitat també fan patir més. Però les coses patides són les coses viscudes. Quan la mirada s’habitua als desastres llunyans, se’n fa una crosta d’insensibilitat insuportable. Alguns l’anomenen l’atracció de les runes, d’altres la terrible bellesa de l’abisme. És l’efecte que produeixen unes magnífiques imatges de Sebastião Salgado. Amb tot, cal apropar-se a la terra, perquè no hi ha cosa més sana que el sentit pagès, aferrat al concret, enganxat al contigu, lligat a l’immediat. La resta són rondalles.

La proximitat és una virtut, còmoda, econòmica, ecològica, de fructificació plena. Les persones pròximes són les que compten. Les distàncies pròximes donen qualitat. La proximitat és alhora segura per coneguda, tranquil·la i lenta, hi pots anar-hi amb bicicleta. Amb la paraula prop pots acumular ciència i humanitats: apropar-te, acostar-te, aproximar-se... i d’aquí ve el proïsme. Ciutadania pròxima, justícia pròxima, democràcia propera. Si cercam l’escola pròxima i l’hospital pròxim, per què no cercam també el jersei pròxim i la poma i la sabata i el moble i...La proximitat forma part d’una entesa de bona pràctica medioambiental. No fos el cas, però, que tanta proximitat ens faci veure només el propi llombrígol, amb tants llombrígols polits que hi ha pel món.

el corc de la democràcia

Fa tamps que tenc dins el cap un article d'opinió sobre l'afer municipal de Ciutadella. Però la meva dona m'ho lleva del cap amb l'argument que no val la pena. No ho faig de moment, tot i que ho escric en aquesta prova de lletra, com una provatura, que no llegeix ningú. El tema de fons és la fidelitat al vot conservador. Només açò explica el desgavell ciutadellenc a la ciutat de la corrupció de baixa intensitat. No intenteu de convèncer amb raonaments, exemples i fets irrefutables perquè no s’atindran a res. Les consignes del PP són d’una eficàcia a prova de bombes. Senzilles, clares i obtuses, idònies per fer combregar amb rodes de molí. Més enllà de les consignes hi ha el no-res. Els resultats en les eleccions locals de ponent ho posen en evidència. El vot fidel al PP local, amb l’ajuda inestimable d’una premsa i una ràdio en consonància, explica que les eleccions no són producte de cap debat, ni de cap reflexió, ni de cap raonament.

Quna el Sr. Josep Maria Quintana va dir una veritat com una catedral a les pàgines del diario insular Menorca, tota la cavalleria populista s'hi va tirar a sobre, amb arguments penosos, com sempre. Estic d'acord amn el Sr. Quintana, que na Tònia Gener era tan responsable com els regidors que han sortit del PP, perquè ella era justament qui atorgava el vistiplau dels diners municipals com a regidora d'hisenda en totes i cadascuna de les trifulques que han acabat o acabaran als jutjats. A ponent l’alternança de governs (8 anys esquerra, 8 anys dreta, 4 figa-figa, 6 anys més dreta +dreta) no ha donat resultats tangibles. Però hi ha encara una raó de més pes. La dreta ciutadellenca és bastant més estúpida que la dreta maonesa. A ponent són capaços d’aturar un projecte pel simple fet que el van concebre els altres. O a retardar in eternum un projecte per tal d’afavorir interessos particulars. Els pecats de Ciutadella són per obra i gràcia de tots els ciutadellencs. A ponent s’idolatra a polítics nefastos. D’ells diuen que són molt intel·ligents per aconseguir pactes. Són polítics contra la política, que deixen darrera seu un desert estèril. Han enganyat la gent i la gent s’enganya, amb les orelles taponades i les boques tancades.

Ara que s'ha votat un nou govern en minoria entre PSOE i PSM, potser tindrem l'oportunitat de desfer tants desastres. No resulta gaire encoratgedor que l'esquerra assumeixi aquesta responsabilitat sobre uns situació que no n'ha estat la causant, sinó més tost la víctima. Però tenc esperança perquè les dues dones que encapcalen el canvi, na Pilar Carbonero i na Maite Salord són dues persones ben preparades, malgrat la manca d'experiència en la gestió, i tanmateix amb les idees clares i açò sí: amb un clar sentit de servei als interessos ciutadans.

El poble de Ciutadella, i m'amarga dir-ho, té un problema gairebé congènit: és tan tradicional que no veu més enllà del nas. Els ciutadelencs ens hem acostumat massa a donar per normal una manera de fer que és absolutament perniciosa per la democràcia, és a dir, la tolerància cap a la pillaria, la connivència amb la dolenteria i el profit personal de la política, és a dir, la podridura del més elemental sentit noble de la política.

Sembla que n'Avel·lí Casasnoves, el Papa de tot plegat, quedarà fora de la política. Però tot i que açò és una victòria, pensem que el problema de fons persisteix: la mentalitat ciutadellenca pot donar entrada a un altre avel·lí, que n'hi ha uns quants. Mentre que la part dels vots d'una dreta assenyada no desbanqui la dreta impresentable, cosa poca podem fer. Hi haurà canvis, però seran costosos i lents. A veure què vota Ciutadella en les properes eleccions.

Raó i passió d'en Joan

Raó i passió d’en Joan F. López


Què mou més la raó o la passió? La passió! La raó ha estat perseguida en tota la història. Però la passió sense raó condueix per camins perillosos i a resultats sovint deplorables. I la raó sense passió no té gràcia i a més ningú no t’escoltarà. Primer la raó, després la passió, més o manco, per a la ciència i la política. A l’inrevés per a l’art i l’amor. En tot cas la passió és imprescindible quan es té raó. Per dir-ho d’una manera sintètica: una raó apassionada i apassionant.
Raó i passió són els dos extrems d’una mateixa corda que fa botar la vida. Avui tant una com l’altra són d’una necessitat urgent, d’una raonable passió. Antigament en deien raó i follia, bella expressió de l’universal Llull. S’aplica com una màxima de doctrina sàvia per al comportament. Una mena d’equilibri, de mesura, de contenció...El ing i el iang del tao. Sense afectes no hi ha conceptes. En Joan F. López Casasnovas ha rebut el reconeixement de la seva raó apassionada en defensa de la identitat nacional catalana, en l’estudi de la llengua, en la preocupació cívica de la convivència, en els drets polítics i en els deures ciutadans. Tot carregat de memòria i de projecció. Allavà!
L’emoció i l’argumentació no són en el professor López res d’incompatible, ans al contrari complementaris. La seva passió no el decanta cap a extrems eixelebrats sinó que el refermen en la dignitat i en la veritat. Com que de raó ens sobra per defensar (encara esteim així?) la llengua i la cultura, potser ens manca per tant una mica més de la passió d’en Joan. No li han concedit cap fabiol d’or i de plata ( potser ni el vol) ni cap altre reconeixement local. Però ha rebut un dels més significatius de la comunitat catalana, la que arreplega milers de persones associades per entitats cíviques. Enhorabona, Joan, perquè ser membre d'una de les institucions més valuoses del país, l'Institut d'Estudis Catalans, ens omple d'orgull als menorquins de pro.