dibuixos del darrer llibre pintat

escola de ciutadania

Sovint he tingut la sensació, compartida amb col·legues, que l’escola s’allunya dels reptes actuals. És com si els arbres de la feina diària no ens deixessin veure el bosc de la nostra tasca com a docents. Heus aquí, i és un exemple exagerat, que ensenyam als nostres escolars les cèl·lules i els virus, però en canvi no els ensenyam com cuidar-nos en cas d’infecció.

Tota educació té el propòsit de “socialitzar” i açò en el fons no vol dir altra cosa que preparar la persona perquè sigui capaç de conviure amb altres. Bàsicament és per tant una mena d’escola de ciutadania. La nova assignatura que els bisbes i el PP han volgut convertir en una polèmica estèril és un afegit que el currículum escolar hauria de dur implícit. Crec que totes i cadascuna de les matèries i dels continguts que impartim als instituts haurien de ser en la seva essència “educació per a la ciutadania”.

Amb tots els inconvenients, amb totes les mancances, amb totes les deixadeses, amb totes les penúries, el professorat fa una feina impagable i mal pagada. Passam una mala època de desprestigi i de grans canvis, de crisi. L’escola però continua amb la mateixa encomanda de sempre. Malgrat el model econòmic tan injust, malgrat uns mitjans de comunicació tan servils, malgrat la desconfiança imperant i malgrat unes relacions internacionals tan sagnants, l’escola es proposa justament formar unes persones amb esperit crític, amb esperit solidari, de mútua confiança i respecte.

Més enllà de les matemàtiques, de la geografia, de la gramàtica i més enllà dels vertebrats i els invertebrats hi ha els continguts i les actituds que són els vertaderament vertebradors de la persona i que cal aprendre, a saber: la cultura democràtica, el dret a la diferència, el dret a la igualtat, la pervivència de totes les cultures, la integració a la societat, el dret a la identitat pròpia i col·lectiva, l’assegurança d’un futur sostenible. L’escola es preocupa d’açò –i de tantes altres coses. Però demanar que en tengui l’exclusivitat com sembla que se li exigeix és carregar-la massa. Ara per ara, tanmateix, és a l’escola on es practica més i millor el desig d’una ciutadania que ha de conviure entre la diversitat. Aquest és el bosc.

mira prim

Grau d’exigència


Graus d’exigència diferents segons els caràcters. Exigències cap als altres i autoexigència. L’anomenada cultura de l’esforç s’ha esfumat. Cal esforçar-se molt si es volen aconseguir èxits. Es parla en aquests termes per referir-se a l’escola i als escolars. Però la deixadesa és general. De fet, ja diria que com que els majors no s’esforcen, els menors, per imitació del model, tampoc. Heus aquí la premissa. Ara, si us plau, aplicau-la a qualsevol de les activitats humanes d’aquest inici de segle decadent.

Fer la feina ben feta és un plaer. La satisfacció pel reconeixement de la bona feina és un motor de superació. Però costa, perquè les coses no baixen del cel. Hem de posar-hi el coll i trencar-nos l’esquena i suar tinta com un porc. Però avui per avui, allò de poble treballador en queda ben poc. Fer-se ric en dos dies amb el mínim esforç i sense contemplacions és la màxima a seguir. Per açò s’obren i es tanquen botiguetes cada temporada com si fossin bolets. La perseverança i el sacrifici eren coses dels avis. Ara tot és fàcil i, si no ho és, ho deixam córrer.

Aquesta desgana també és perceptible en el parlar. els al·lots no es preocupen de parlar bé, és a dir, amb propietat, precisió, coherència i riquesa. És igual! Que no m’entens? La cosa resulta tanmateix bastant més greu quan qui parla és una persona amb responsabilitats lingüístiques públiques: polítics, càrrecs, empresaris, mestres, presidents de clubs i especialment periodistes. La deixadesa arriba a punts còmics si no fes plorar.

Encara és més penós l’ús del català en situacions comunicatives més o manco serioses. Si fa uns anys era mal vist amollar castellanismes innecessaris i ridículs, ara ja ni en feim cas i tothom li fot a tort i a dret, sense miraments. He sentit discursos a la ràdio de persones honorables pel càrrec que ocupen que fan feredat per les cadufades. També he llegit un fulletó d’una exposició de pintures que està tan mal escrit que fa córrer. Hi ha un hortal que té al portell el nom de Es sidare. Cap dels tants no aprovarien un examen de 2r. d’ESO. És un símptoma més de la situació difícil de la llengua pròpia.

llibres que planen sobre l'illa

Menorca en llibre

El millor souvenir d’un viatge és un llibre, si descartam les vivències i coneixences de persones i llocs. Quan vull que algú se’n dugui alguna cosa de Menorca, li regal un llibre. El formatge put dins la maleta, les avarques ja les porten posades. Quan era jovenet costava de trobar un llibre de presentació de Menorca. Ara n’hi ha a cacarrells. Açò de bo, malgrat tot, ha tingut la venda de Menorca com a destí turístic. Tenim llibres de regal, guies i resums, llibres postals, llibres de luxe, etc. Tenim també llibres sectorials: passeigs arqueològics, passeigs paisatgístics, passeigs gastronòmics...no en conec cap de cultural. Deu ser que no hi ha prou oferta estable d’obra cultural com per editar una mena de guia.

El fet és que ara tenim un bon ventall de llibres sobre Menorca que residents i visitants poden adquirir a preus ajustats. Els solec comprar. Posats a regalar llibres, els meus preferits són tres: el de les Pedreres de Líthica, el titulat Menorca a la cuina, i la feta tan ben feta de l’escola Pere Casasnoves, Ciutadella amb ulls d’infant. També està molt bé el que va editar l’IME, Menorca, reserva de la Biosfera, però crec que està exhaurit. També és molt polit El camp de Menorca, patrimoni construït, editat per Sa Nostra. Ara que el millor de tots és l’Enciclopèdia de Menorca. Sempre se’n pot regalar una subscripció. Quan estigui acabada no estaria gens malament de fer-ne una versió resumida en un sol tom. I ja comança a ser hora de disposar de la versió on line, com ja han fet els eivissencs amb la seva.

El de l’editorial Triangle Postals, tot i que té un format petit (16x16cm.) és un llibret preciós. Com sol ser habitual de la casa, les fotografies són excel·lents. Evidentment mostra la cara més neta, més amable, més polida, més elegant, més exemplar, més turística de l’illa. Aquest és el propòsit certament. Tanmateix té la virtut d’anar acompanyat d’un text molt interessant de Joan F. López Casasnovas, que cal llegir, i fer-ho amb atenció perquè diu quatre veritats ben dites, com per exemple aquesta: “Menorca té una altra riquesa molt important. La formen tots aquells que mantenen avui, contra vent i tempesta, bona part del capital social existent a l’illa, que treballen perquè tots els ciutadans que hi viuen puguin sentir-se “de Menorca”. Per regalar-vos i regalar als amics.

El darrer que m'ha entusismat, Societat i Natura, mosaics a Menorca, llegit aquestes vacances és el de lIME, 35 autors de prestigi formen un mosaic de la Menorca actual. Resulta un llibret de síntesi de l'illa, amb l'encapçalament de la cita tan citada de Josep Pla, Menorca és el territori més estudiat... Si voleu fer-vos una idea aquest és el millor llibre, si voleu donar una idea a d'altres, aquest és el regal.

teoria de la paret seca

Ho repetirem. Allò que configura d’una manera fonamental el paisatge de Menorca és la trama infinita de paret seca. Vista a vol d’ocell és una retícula impressionant que dibuixa tota la geografia illenca. La seva presència tan aclaparadora ens ha acostumat els ulls i miram la paret seca com una cosa inevitable, gairebé invisible, de manera que no hi concedim la importància que té. La seva preservació és la nostra obligació. El seu valor és immens, tant que no hi cap a la calculadora. Fem nombres a la fantàstica: si haguéssim de pagar la paret seca construïda a Menorca a preu de mercat dels parededors, al voltant dels 15 € el metre lineal, multiplicat pels milers de quilòmetres construïts...donaria un valor astronòmic.

Donar a fer paret seca és car. Però qui s’hagi posat mai a aixecar un petit enderrossall ho entén tod’una. És difícil, és feixuc, és llemuc, per cada pedra que col·loques te’n cauen tres. Decidit a millorar-ne la tècnica, vaig demanar com ho havia de fer. De la conversa breu en vaig extreure una teoria de la paret seca basada en sis principis. 1r. encaixar la pedra entre les altres com en un trencaclosques, 2n. entravessar en sentit perpendicular, 3r. tombar-la cap a l’interior de la paret, 4t. falcar-la per davall perquè no balli, 5è escairar-la en la cara externa perquè quedi encarada., 6è reblir l’enmig sense que quedin buits. La cosa té dallonses perquè aquests sis principis actuen a la vegada i s’aplica per a cada una de les pedres exteriors de la paret. Si no es fa així es ben segur que la paret caurà. La vida és plena d’enderrossalls.

Ara ja en sabem la teoria. Caldrà posar-la en pràctica. Però com sol passar en tots els àmbits de l’art, per molta teoria que sàpigues, açò no et garanteix saber fer paret seca. És tot un art, que s’ha de practicar fins rebentar-te l’esquena i acabar amb fregues a la zona lumbar. De moment no hi tenc gens de traça.

entrevista Culturàlia. Diari Menorca

Entrevista Culturàlia. Diari Menorca

Publicada el 2008-07-15
A cor obert

Francesc Florit Nin, artista

“El món necessita avui més que mai veus crítiques”

RAQUEL MARQUÉS
Ciutadella
Per què creu que gran part de la població viu aliena a la bellesa d’una realitat canviant?
La gran majoria de les persones no viuen alienes a la bellesa. Possiblement aquesta sigui una de les experiències més commovedores de gairebé tothom. Altra cosa és que la realitat virtual que ens volen fer viure degradi cada cop més aquesta experiència.
El món només funciona si l’empenyem. Com hi contribueix vostè?
Tant com bonament puc. De fet com a persona estic prou compromès amb iniciatives de canvi social i cultural. Com artista oferesc una mirada amable i alternativa a la violència que ens acompanya. El món necessita avui més que mai veus crítiques i un imaginari de la compassió i de la confiança.
Quina és la seva recepta per sentir, com diu, “emoció d’allò orgànic a partir de la petitesa”?
Cada cop haurem de reivindicar més la materialitat del món, la vida en directe, i donar cada vegada més importància a la realitat local, pròxima i petita per no perdre les referències de les coses essencials. I açò no és tancament, és afirmació de l’espai vital enfront de les manipulacions globals massmediàtiques. Reivindic una atenció més concreta i pròxima dels llocs i de les persones.
Parli’ns de com respirar i deixar-se endur per la relació còsmica.
No em sent tan místic. Si les imatges dels meus quadres porten aquesta sensació no és tant per una intenció espiritual com racional: la necessitat urgent que tenim que la Terra sigui la nostra senyora i no que els humans es comportin com a senyors de la Terra.
Poeta i pintor que s’endinsa a l’estat més pur de la Natura... Florit Nin és submarinista de la vida?
És gairebé una obligació de tot artista mirar per sota les aparences ja que els mons subterranis i submarins ens porten figuracions que cal fer surar. De la nostra relació amb la natura es deriven tots els coneixements i el primer és que la mort i la vida regeix el principi de la impermanència, que relativitza tota la resta.
A la galeria Vidrart, dos anys de feina composen “Cal·ligrafia vegetal”. La dinàmica cíclica de l’Univers feta art. Com comença la seva relació pictòrica i personal amb els mandales?
No és una relació premeditada. Les formes mandàliques són universals i en el meu cas van sorgir del treball constant amb les obres. Unes formes et porten a altres i apareixen cercles vegetals que prest es connecten amb els mandales. Tanmateix, els mandales tradicionals tibetans són abstractes: geomètrics, simètrics concèntrics i coloristes; els meus són més aviat orgànics i presenten imatges de corona de morts, roses de vent, cercles de dansa, diademes del vencedor, aurèoles de llum i aigua. Hi ha molta literatura entorn del cercle simbòlic.
Per a qui vulgui fer de “voyeur” al seu taller, el documental “Un plat d’art” és un bon aperitiu per compartir el seus procés... Tocar, veure, degustar... Li angoixa que els seus sentits puguin no ser entesos per l’espectador?
No. Quan pint, no faig classe. No estic per ensenyar ni perquè s’aprengui. L’art no és la didàctica del món, simplement perquè crea sentits, no els explica.
Si natura i home comparteixen les formes en dansa, són moviment, unitat... per què ens carreguem el planeta?
Perquè ens hem allunyat de la pertinença a la natura i hem perdut el contacte amb les veritats més elementals, com ara l’austeritat, la interdependència i la mútua necessitat. La tecnologia en part ens ha cegat l’ull de la saviesa.
En una societat consumista, duita també al mercat de l’art, defensi la figura del galerista.
És un intermediari necessari que possibilita millor l’intercanvi entre l’obra i l’espectador, per un costat i que facilita la transacció econòmica entre l’espectador i l’artista per l’altre.
Quan mira, en la seva vida diària, veu quadres?
Sí. Veig possibles enquadraments que poden ser obra plàstica. Però sobretot veig allò que podria ser, en un exercici continu d’inconformitat, de preguntes i requeriments.
Un llibre.
Ara llegesc dos breus assaigs de Paul Virilio, “El procedimiento silencio” i “Un arte despiadado”. Contundents, visionaris, terriblement franctiradors, des de la resistència militant contra els abusos de poder que també s’ha convertit l’art contemporani. Recoman la poesia de Mario Benedetti, la narrativa de Marguerite Yourcenar i el pensament de John Berger.
Un pintor.
Només un? Un? Quina tria més difícil. Posem Caravaggio.
Una pel·lícula.
De les últimes vistes em va agradar molt “El color del paraíso” de Majid Majidi, pel·lícula iraní que mostra com de profunda pot ser la mirada d’un nen cec, i com de cega pot ser la mirada del seu pare. Genial, vital, emotiva, bella, sensual i alhora espiritual. Autor també de “Baran”, una altra meravella del cinema de l’Orient mitjà que despunta en un món d’opressió religiosa.
La banda sonora que voldria que acompanyés la seva existència...
Potser una cançó de Leonard Cohen, potser el violoncel de Bach, o una cançó popular menorquina. La meva banda sonora la vull ben diversa, una per a cada moment.
“A Cor Obert” clou sempre demanant-li a l’entrevistat un somni. El seu és...
No em regeixen els somnis, habitualment irracionals, sinó les utopies. En qualsevol cas, els meus somnis a ulls oberts són les possibilitats magnífiques de les realitats quotidianes. Allò que ens puguem imaginar avui pot esdevenir al futur.

Ansa per ansa

Ansa per ansa

Un dels millors professors que vaig tenir a la Universitat va ser Isidor Marí, i açò que donava una matèria ben àrida, fonètica i fonologia. Isidor Marí és per mi un intel·lectual de primera fila, de la saga de Joan Fuster. Actualment és professor de la Universitat Oberta de Catalunya, capdavantera en ensenyament per Internet. Idò bé Isidor Marí va ser també l’ànima del grup de música UC, llegendari, i del qual vam aprendre tantes cançons. Isidor Marí ha continuat amb la tasca musical i la seva darrera aportació és un CD esplèndid, magnífic, preciós, delitós, és a dir, m’ha agradat una cosa grossa. A mi en general m’agrada la música popular tradicional, especialment aquella que és actualitzada amb sensibilitat moderna sense perdre les sabors d’arrel. Açò mateix és el que sap fer i molt bé Isidor Marí: tonades antigues amb nous timbres, lletres d’ara, que parlen dels problemes i dels goigs d’avui, una veu clara i vigorosa.

Ansa per ansa va ser presentat en un concert de fa uns mesos i té programat un seguit de convocatòries a Barcelona, a Eivissa, a Palma...Convit a qui tengui potestat de contractar-lo per a Menorca. Ben segur que molts pocs n’haureu sentit parlar d’aquest nou disc. És d’aquells casos que els mitjans amaguen tant com poden. I ho fan perquè és música pròpia, sense concessions, autèntica, poc donada als gustos comercials. Potser perquè és en català? No ho sé, però trob incomprensible que un disc com aquest no tengui com a mínim la mateixa atenció que reben altres músiques.

Ansa per ansa té romanços i cançons pròpiament tradicionals del folklore musical d’Eivissa, però també hi ha una partida de cançons amb lletres d’Isidor Marí que denuncien la situació de l’illa, entre ironies i crits de protesta. Especialment n’hi ha una que m’agrada molt, Sa cançó des pous: “devora es pous hi ha vida/ ai de qui els esguerrarà/ Si s’aigo torna salada,/ la vida us amargarà” la cançó canta just quan es va saber que el PP va autoritzar una mala fi de pous per a usos descontrolats durant la passa da legislatura.