Taller obert a Sa Il·lustrada, c/ Anuncivay 22, Maó. Del 7 d’abril al 30 de maig

 

Estudis de variació és una proposta de taller obert a Sa il·lustrada per tal de mostrar el procés creatiu de l’obra de Florit Nin i el resultat d’aquest procés al llarg d’una dècada.

 

D’ençà d’una dècada, o més, que Florit Nin ha centrat el seu treball plàstic en el motiu del cap humà, de manera que la insistència ha esdevingut gairebé com una obsessió icònica de tot allò que suggereix el cap com a contenidor del pensament i de l’emoció. Però per altra banda també representa una indagació de les possibilitats expressives de la forma, del Principi de variació: totes les obres parteixen d’un mateix motiu originari que és sotmès a transformacions formals. Cada peça constitueix una resposta singular a partir d’una única matriu, són per tant mutacions dins un organisme viu que manté el vincle amb el nucli original. L’efecte no és de repetició, sinó de ressonància, de continuïtat amb innovació.

 

El Principi de variació s’aplica a multitud d’àmbits tant científics com artístics. En física i matemàtica s'usa per expressar una condició extrema d'una certa quantitat. En biologia fa referència als canvis en individus que provoquen l'evolució per a la selecció natural. Les mutacions i recombinacions genètiques creen diferències entre individus i aquestes diferències poden influir en la seva adaptació i supervivència. L'art també és una resposta al medi, s’hi adapta, adopta formes i va variant. En música, és un tema que es repeteix amb modificacions, tal com es comprova en Bach. En la plàstica, aquí la forma del cap humà, amb totes les ramificacions simbòliques, es presenta com un conjunt de composicions que deriven una de l’altra. Tota la natura és una contínua  metamorfosi. Sense aquestes variacions no hi hauria evolució, no hi hauria vida.

 

L’obra que mostra Florit Nin és, idò un motiu-matriu-forma-estructura que varia tal com es transforma tota la natura. La variació formal és també una força que actua en la historia de l'art de manera poderosa. Picasso, Miró, Giacometti i tants d'altres l’han practicada de manera creativa i genial. Perquè no són simples repeticions, sinó que constitueix una actitud de recerca, d'exploració en composició, textures, colors, escales, tècniques, procediments i materials diversos. L'art cerca, prova, experimenta, l’art assaja.... i això condueix l’artista - i l'observador - a interpretar els fenòmens de la variació de forma oberta i juganera.  Aquesta és la proposta estètica que presenta l’obra de Florit Nin en aquest taller obert.

I, en fi, el cap se’ns afigura com el cau on es refugien les cabòries humanes i alhora el capcim  que corona, com un capitell, el cap de cada persona.

 Primer tom de l'obra poètica de Joan F. López Casasnovas

Enamorat de les paraules

Francesc Florit Nin

 

Acció Cultural de Menorca va néixer a imatge i semblança d’Acció Cultural del País Valencià de la mà, entre d’altres, d’en Joan F. López Casasnovas, arran de la seva amistat amb l’ànima de l’entitat, Eliseu Climent. En iniciar els articles d’aquesta secció Xerram d’on som, el grup de persones que hi col·laboram ja ho vam dir des de l’inici, que volíem “continuar el llegat i l’esperit d’en Joan F. López Casasnovas i en memòria seva”.

 

Ara s’ha publicat el primer tom de les Poesies d’en Joan F. López, (Moll Nova Editorial), d’aquí poc en sortirà el segon volum, i per aquest motiu els qui som enamorats de les paraules com ho era ell retem un sentit homenatge al nostre mestre. És just no només per la feinada que en Joan F. López va fer a favor de la nostra llengua i cultura, sinó també per la qualitat literària dels seus escrits.

 

Sostenc la idea que en Joan tenia la paraula poètica com a eix que va vertebrar tota la seva acció, des de la creació literària, la investigació filològica, l’activisme cultural... fins al seu compromís amb la societat i la seva participació política. L’amor a la paraula el va implicar a l’amor per la terra. Perquè es va trobar en un país ple d’urgències, subordinat i desmembrat, que anava perdent la identitat, amb una situació sociolingüística greu de la llengua catalana i la seua cultura amb greus problemes. La seva poesia, prolífica i diversa, testimonia aquest vincle entre llengua i territori, entre llengua i llibertats democràtiques, entre llengua i cultura i reivindicació política.

 

No ens va sorprendre als editors que en sortissin més de 600 pàgines de poesies d’en Joan F. López agrupades en dos volums, perquè sabíem que escrivia molt més que no editava. Si el primer volum conté la poesia ja publicada amb prop de 300 pàgines, el segon volum, que reuneix la seva poesia inèdita, encara és més extens. Malgrat haver publicat poc, la seva poesia es va erigir com una de les veus més valorades del nostre panorama literari. Ara tenim l’oportunitat de conèixer la gairebé totalitat de la seva poesia i açò permetrà de calibrar amb més justesa la seva qualitat. Especialment és important aquesta edició perquè contribuirà a donar-lo a conèixer, més enllà de Menorca, a un més ampli sector de lectors.

 

Els qui ja coneixíem l’obra poètica seva, sabíem de la seva rellevància, que n’era un referent, que tenia un talent fi pel joc lingüístic, amb una enorme capacitat expressiva. A l’estudi introductori del primer volum el professor Pere Rosselló Bover indica que l’obra poètica d’en Joan “constitueix una fita important per al coneixement de la producció literària d’un dels personatges més importants que la Menorca contemporània ha donat a la nostra cultura”. I continua: “és també una peça essencial per al coneixement del que ha estat un dels períodes més rics de la producció literària de Menorca i dels Països Catalans”.

 

D’on dimana la vàlua de la seva poesia? Idò perquè prové d’una veu que ens salva de l’oblit, de la mort, “i necessitam convertir cada dia la vida en relat, afegint a la veritat neutra i objectiva les veritats profundes i intuïtives dels nostres cors” com ell mateix va escriure. Perquè és una poesia molt arrelada a l’experiència de la vida, perquè la seva poesia palpa “la realitat amb la punta dels dits del llenguatge, llenguatge que dona als poetes esclats de llum en la foscor”,  i que “enfront de la mort i del silenci,[tenim] la memòria i la veu”. En Joan F. López forma part de la generació d’intel·lectuals formats en la lluita antifranquista i en el context de les reivindicacions per les llibertats i el recobrament de la identitat catalana, una generació que en l’àmbit de la creació literària lligaran terra i llengua des de la formalització rigorosa del llenguatge poètic. La fusió de rigor formal i joc creatiu és probablement la característica distintiva de la seva poesia i açò ho fa des d’una visió que escodrinya el seu interior, en fa diàleg reflexiu per esdevenir valor universal. És també una mixtura saborosa d’ingredients diversos que la fa atractiva, sorprenent i personal. Beu de la tradició rica de l’alta poesia culta i la combina amb la poesia popular d’arrel tradicional. Una joia literària.

 

Resulta una paradoxa que amb les joies literàries com les d’en Joan F. López patim alhora un estat social de la llengua, d’ús, de qualitat i de propietat, tan lamentable, sota una política d’atac constant per part de les actuals autoritats. L’obra poètica del mestre s’erigeix avui com un cant de resistència, com un crit contra l’ofec, com un clam per l’estima i la dignitat, una glosa al respecte. Perquè travessarem més Pons i derrocarem més Torres. Ja tenim call.

 

 Poeta complet, Joan F. López Casasnovas

Francesc Florit Nin 

 

No és la seva poesia completa, però gairebé. Els dos toms de la Nova Editorial Moll arrepleguen la poesia publicada i la inèdita d'un poeta que les circumstàncies històriques i polítiques que li va tocar de viure es va veure compromès a moltes més activitats que la seva preferida, la poesia.

Moll Nova Editorial en publica l’obra poètica completa que abasta més de 40 anys de la seva faceta més personal i singular.

 

 

La de poeta és probablement la més discreta de les activitats a què es va dedicar el conegut polític i activista cultural Joan F. López Casasnovas/Pere Xerxa. Qui ha estat un dels referents més significats de la cultura a Menorca va publicar en vida tan sols quatre poemaris, molt espaiats en el temps: Galops i glops del 1980, Tiranya al vespre del 1984, De sol a sol del 1999 i Caragols dels jorns del 2014. Tanmateix va deixar sense publicar una ingent quantitat d’obra en vers, guardada al disc dur del seu ordinador, que supera en pàgines l’obra que ell mateix va donar a conèixer.

 

El primer volum recull els quatre títols ja publicats i que ara es reediten revisats. Convenia de posar-los novament al disposició del públic lector perquè eren títols que ja no es trobaven a les llibreries. Aquesta és la poesia que ja coneixíem, però que ara poden trobar nous lectors. El segon volum recull la poesia inèdita i aquella que va ser treta en publicacions diverses i esparses, en revistes com Esclop, o en llibres de fotografies com els de Toni Vidal. El conjunt dels dos volums dona la imatge justa i completa del poeta.

 

L’edició de l’Obra poètica ha anat a càrrec de Pere Gomila i de Francesc Florit Nin, que n’han ordenat els dos volums i n’han revisat els textos. El primer tom compta amb un llarg i rigorós estudi introductori del professor Pere Rosselló Bover que ens situa l’obra de Joan F. López en el context literari de la poesia catalana del seu temps i n’analitza formes i continguts. Segons Rosselló Bover, els llibres de poesia de. López Casasnovas/Pere Xerxa “constitueixen l’autoretrat d’un gran personatge, d’un home que destacà per una gran capacitat de treball en una multiplicitat de terrenys en què va excel·lir”

 

D’ençà de la seva mort, el juliol de 2022, s’han publicat el recull d’articles Jo vull el vol dels falcons. Articles lingüístics (1975-2022), que se suma a l’excel·lent llibre també d’assaig Intervencions, publicat el 2002. Ara surten a la llum els dos toms de poesia i s’espera en un futur proper la publicació dels textos que diversos estudiosos van aportar a les Jornades d’estudi i homenatge dedicat a Joan F. López Casasnovas i organitzades per l’IME el 2023. Tot plegat fa pensar que la seva dimensió intel·lectual va creixent encara més.

 

La tasca d’investigador, la de divulgador, la d’activista, la de polític i la del literat es van conjuminar en una mateixa persona de forma completa i complexa fins a configurar un personatge polièdric, com d’una constel·lació que abastava temes i preocupacions ben diverses. Tot i que la seva personalitat discreta va fer que molta de la seva escriptura, més enllà de la d’articulista, quedés sovint estotjada. I encara més la de poeta, perquè la poesia mostra la cara més íntima i personal del personatge, la faceta més singular i probablement també la més subjectiva, la que dimana del cor més que del cervell.

 

La poesia de Joan F. López/ Pere Xerxa, ara que la podem llegir completa, es presenta com un edifici complex, ple de matisos, amb portes i finestres que baden al món de manera lúdica, crítica i reflexiva. Madura ja des dels seus inicis, la seva obra poètica abasta tant formes cultes com populars, tracta tot tipus de temes i de motius, i ho fa amb una llenguatge a voltes molt fresc i lliure i d’altres amb la sofisticació de l’alta poesia. Les paraules del poeta sempre van embolcallades pel compromís cívic i són enfocades des de la perspectiva de la radicalitat democràtica i progressista.

 

L’Obra poètica es va presentar el proppassat 25 de febrer a Ciutadella en un acte emotiu. Hi ha previstes altres presentacions a Maó i Alaior i finalment es prepara al voltant del dia del llibre un recital participatiu en forma d’homenatge a qui ha estat un dels millors poetes que ha donat Menorca.

 

 

  

Traços i traces

Francesc Florit Nin

 

 

 

 

 

Menorca és traçada per mils de kilòmetres de paret seca. Aquets traços de pura durícia són el llegat que ens han deixat els nostres ancestres, els senyals que han deixat pel seu pas per la terra. Quin serà el traç que deixa cadascú? Quina és la distància entre els traços de l’artista i les traces que marquen la seva obra? Traços de Menorca, senyals als territori d’alguns artistes de l’illa, cadascú amb la seva particular estètica i sota el denominador comú de compartir arrels i anhels.

 

Avui, que vivim sota les tendències uniformitzadores de les diverses cultures, els artistes de Traços de Menorca partim tanmateix de la premissa de la singularitat, d’allò que ens fa distints i concrets, i d’allò que fa rica i diversa la realitat.

 

Avui, que l’art forma part substancial del tràfic econòmic del món, com una deriva estretament lligada a l’especulació i a les transaccions digitals del capitalisme global més desbocat, un grupet d’artistes vindiquen la localitat i la parcel·la intransferible del que no és negociable, una manera de fer íntima i distinta de la identitat gairebé orgànica, material, tangible.

 

Avui, que Menorca l’han posicionada al mapa dels destins turístics del luxe, d’atracció de fortunes i del comerç del paisatge i que l’art hi ha anat de bracet fins a petar als comptes i als càlculs del mercadeig, els artistes de Traços senten com queden al marge dels interessos com els indígenes queden al marge dels tractats dels colons envers la colònia que l’illa ha estat en la major part de la seva història.

 

Menorca és una illa densament poblada d’artistes, diuen. Però no és cap arcàdia de l’art. La situació actual, amb totes les seves contrarietats, a més de ser un desafiament també és una oportunitat. La comunitat artística local haurà de conviure i aprendre del repte de tenir el “món real” de l’art internacional al seu costat. Connectats a aquestes pràctiques, caldrà fer servir la personalitat de l’illa. Singularitat i connectivitat són les dues cares del discurs artístic actual de Menorca, que, ben conformades, poden donar peu a visions prou profundes i personals, autèntiques i sinceres. Visions que no han de néixer del comerç -que tanmateix hi és- sinó d’una vivència insular genuïna.

 

Tots sabem a hores d’ara que no hi ha un “art internacional”, sinó un mercat internacional, perquè tots els discursos sorgeixen de llocs ben concrets que pels mitjans de què disposen es tornen “universals” simplement perquè s’exporten arreu amb tot el poder que els acompanya. L’art local necessita mitjans, i plataformes i recursos, visibilitat i comunicació com qualsevol altre art que s’ha “universalitzat”. Ves si no!

 

Connectar les sensibilitats menorquines, amb el rerefons de la nostra singularitat (en termes de territori i natura, història i memòria, comunitat i tradició, llengua i cultura) amb les preocupacions mundials és el nostre repte i la nostra oportunitat: què hi diu l’art menorquí a la crisi climàtica, a les migracions humanes, a la preservació de la diversitat biològica i cultural, a l’ecologia de la convivència plural, a la redistribució de la riquesa, etc. Aquest és el lligam. Menorca, històricament disputada al Mediterrani, és escenari d’aquestes tensions ecològiques, socials, econòmiques, com molts altres llocs del món.

 

Fer-se preguntes com Què significa treballar en art des d’una illa del Mediterrani?, Quin diàleg caldria sostenir sobre les adversitats complexes del nostre petit món? Quines urgències insulars s’han de mostrar, explicitar, reflexionar des de la pràctica artística? Parlam de Menorca, des de Menorca, amb la mirada posada al món, perquè el món és fet de moltes menorques. Des de cadascuna cal fer surar les veus autòctones. Que cadascú sigui qui és. No ens cal l’art com a producte turístic. No, gràcies. No volem l’art de l’oferta complementària. No, thanks. Ni com a souvenir. Non, merci. O l’art com a imatge de publicitat turística. No gràcies. Més enllà de les exposicions mediàtiques, i més enllà de les inversions de blanqueig. No ens agrada l’art fet a posta per al visitants. Que siguin els visitants que cerquin l’art del lloc. Tenim, per açò greus problemes de manca d’estratègia, de postures poc visionàries que fàcilment es cau en un art que  és ficat dins la senalla  enorme de la indústria turística, que ho distorsiona tot, que mata allò que estima fins que esdevé una atrofia.

 

Diuen de Menorca que té una notable activitat cultural i que ara aposta pel potencial entorn de l’art contemporani. Tanmateix, tal vegada no tengui encara les eines i els equipaments que puguin donar resposta a la resistència de singularitat poètica de l’illa, malgrat el desembarcament de galeries privades vingudes de fora que operen per als seus artistes i per als seus clients vinguts d’enllà.

 

Probablement ens queda allò que ens és singular i sostreure’ns de les dinàmiques que maten les arrels, una resistència, ni que sigui simbòlica. Quina resiliència? Traços de Menorca manifesta la terra d’on és, com no pot ser d’altra manera. Aquí dir terra vol dir també la memòria específica de l’illa que ens ha abocat on som. Vol dir igualment la preservació  de l’entorn que ens ha afaiçonat i la llengua del país que ens identifica. Vol dir, és clar, la comunitat de persones que hi donen sentit. I finalment vol dir una mirada reflexiva envers els dilemes i els reptes d’aquesta illa, que aquí tenen el seu pes propi.

 

Perquè tanmateix la creació artística és el resultat (i el procés i la comunicació i...) d’una recerca sobre les amenaces i les oportunitats d’avui que ens plantejam com a persones, tan concretes per a un lloc concret. Diguem-ho així: volem un art vinculat a la cura del lloc on treballam, una feina lligada a una manera de pensar i actuar entorn, sota i sobre el territori que ens singularitza.  Açò tal vegada ens aglutina a Traços, d’un costat. De l’altre costat, tantes altres coses ens particularitza a cadascun. Quines poètiques, estètiques, idees i quins projectes ens defineixen? Formam part d’un món bigarrat, mestís, de propostes transversals en registres diversos, en un còctel eclèctic i ambigu. Es creuen en les nostres trajectòries que sovint hem compartit. I crec que compartim també una mirada pausada que tracta de dialogar amb el context. Dit així pot semblar un art programàtic, centrat el els continguts amb finalitats polítiques (o socials, de combat ecològic, o de batalla ideològica...). Mai del món! Ja en coneixem tristos exemples històrics). I tanmateix crec que no hem de renunciar a l’objectiu en ment de contribuir mitjançant l’expressió acurada i formal d’enfortir el lligam entre natura i home, entre comunitat i territori i així introduir el ferment per a la convivència.

  

Contes de bruixes i tribunals

Francesc Florit Nin

 

 

 

El proppassat dissabte 8 de març, dia de la dona treballadora, vam presentar un nou Quadern de Folklore, el núm. 152, a la llibreria Vadllibres de Ciutadella. En el context d’aquesta festa reivindicativa, la presentació tombà entorn d’un perfil de dones que històricament han estat marginades per la seva visió transgressora de la realitat, per la seva vida fora del que el poder anomena ordre moral, una dones plenes de saviesa i empoderades i que justament per aquest motiu provocaven por i rebuig. Aquestes són unes notes de lectura a propòsit del Folklore menorquí de la bruixeria de Lídia Pérez Pérez.

 

Consider que la col·lecció dels Quaderns de Folklore és un dels monuments més singulars de la cultura a Menorca. Tots junts, els Quaderns ja formen una autèntica enciclopèdia d’etnografia menorquina i un mostrari generós de les seves diverses manifestacions literàries d’arrel tradicional, de descripció rigorosa i àmplia de la cosmovisió popular illenca, de temes que van des de la música als jocs, dels oficis als malnoms, de la cuina als paratges, de les festes a la vida quotidiana, etc. Una enciclopèdia, però, que encara és viva, que encara creix. I ara s’incorpora una nou nombre amb un tema que fins ara no havia tingut un tractament diferenciat, el món de les bruixes i dels encantaments.

 

Quan Francesc Camps i Mercadal va publicar el que seria el recull més gran fins llavors fet de la literatura folklòrica, el 1911, va dedicar un capítol titulat Bruixeries i maltevuis, un apartat on hi encabia tot tipus diversos de textos, des d’encantaments fins a costums supersticiosos, des de coverbos de por fins a paratges i personatges màgics. El fet que Camps i Mercadal en fes un apartat indica la relació estreta que hi ha entre la literatura popular i la bruixeria. Ben cert, aquestes narracions no són altra cosa que la traducció de l’imaginari col·lectiu que es va congriar arran de la persecució, tortura i mort, d’algunes dones que a Menorca, durant els segles XVI i XVII van ser considerades bruixes. Uns relats per tant que responen a les creences i a les pors d’aleshores i que han pervingut fins als nostres dies.

 

Na Lídia Pérez, autora del quadern, ha recollit algunes d’aquestes peces populars del Folklore menorquí de la pagesia i hi ha afegit, de redacció pròpia, una selecció de casos reals de processos judicials de la Inquisició contra dones acusades de bruixeria extrets del llibre de J. L. Amorós Brujas, médicos y el Santo Oficio. Menorca en la época del Rey Hechizado (IME. 1990). Hi ha per tant, en el recull de na Lídia Pérez, la primera meitat, de vuit relats de caire popular i d’arrel tradicional que provenen de la literatura oral menorquina, mentre que l’altra meitat, els altres vuit relats restants, que provenen de l’estudi de casos històrics, de la literatura jurídica, d’arrel culte i de tradició escrita. Són, per tant, d’origen molt diferent, que comparteixen tanmateix el motiu de la bruixeria.

 

En la introducció del quadern, l’autora fa un repàs del context històric del fenomen, del concepte de bruixes a Europa, Catalunya i Menorca, dels casos reals que s’han donat a l’illa i de com s’hi ha manifestat en el folklore. La intenció de fons és, a més de mostrar-ne el recull, el de reivindicar la figura de la bruixa des d’una perspectiva crítica feminista, la d’ensenyar el perfil lliure d’aquestes dones transgressores injustament condemnades a la marginació en el millor dels casos o a l’assassinat en el pitjor. El moviment feminista ha revertit a favor seu la causa de les bruixes i, capgirant-ne el sentit negatiu que ha tingut en la història i en la literatura en un sentit positiu, de dona alliberada.

 

Els relats de bruixes sorgeixen en uns moments de crisi. Quan es passava una època de penúries (fam, plagues, sequera, epidèmies) la gent, presa de la incertesa i de la por, cercava explicacions i culpables. L’Església va trobar en aquelles dones singulars, que desafiaven l’ordre establert, el boc expiatori. Els relats sobre bruixes apareixen idò a partir de la persecució , de la cacera per part de la Inquisició, que el poble adopta a la seva manera l’ideari elaborat en la seva contra. Aquelles condemnes sentides són la base oral de les contarelles populars sobre les bruixes. En aquesta reelaboració, les bruixes es configuren com a personatges que serveixen per a reforçar uns valors (cristians, de bona conducta, de moral comuna...) o per proscriure contravalors, és a dir com una eina moralitzadora, com ho són les rondalles per als infants.

 

En la nostra literatura menorquina popular, la bruixa també serveix per donar una explicació, més o menys fantasiosa, sobre fenòmens inexplicables: les malalties, les desgràcies, les dissorts. Per aquest motiu també s’anomenen encanteris. Les bruixes eren aleshores aquells essers especials que tenien el poder d’aplacar o de provocar aquells fets. Sovint presentades en indrets com coves, barrancs, boscos, apartats de la gent, carregats també de misteri i d’on provenen les forces malignes aliades del dimoni.

 

Tot plegat, entre bruixeria i folklore hi ha llaços estrets, llargs, que perviuen fins als nostres dies i que encara la imaginació reviu en llibres i pel·lícules, i en la publicitat. Si les bruixes van ser conseqüència de la por induïda pels temps difícils, provocada per tensions socials, a qui s’atribuïen tots els mals patits, cal demanar-se avui a qui feim pagar els plats trencats.  Ara que vivim temps incerts, qui són els innocents als quals feim culpables de les nostres desgràcies? Perquè en definitiva, i si les bruixes de llavors no eren més que l’encarnació de les pors i la desconfiança cap als diferents, als estranys, cap als estrangers, cap als immigrants?

 

 la meua aportació a AFASMe, associació de familiars i amics per a la salut mental de Menorca.

40x40 cm. acrílic i grafit sobre tela. Títol: Escolta el meu silenci . 2025

 El nou repte de Jonàs, quan Jonàs va pescar la balena. Calcografia 52x38 cm

Amb el Porjecte de  la XI Amalgama Gràfica Internacional  2026