Llum de melicotó en la pintura de Fedelich

Francesc Florit Nin

 

 

Feia temps que molts esperàvem una exposició antològica d’en Jaume Fedelich. Finalment la tenim, ben seleccionada pel comissari Carles Jiménez, en una esplèndida mostra a la sala del Roser de Ciutadella. Durant dies vaig rumiar quina frase podria encapsular la pintura de Fedelich. No la trobava, perquè com tot gran artista es fa difícil de resumir-la, perquè ateny la complexitat de l’observador atent, perquè com a ànima inquieta en Fedelich va escorcollant els detalls, va ampliant horitzons, va cercant motius i motivacions. Però al final vaig pensar: per a un pintor ¿què és allò més rellevant? La llum, la llum, ja que la llum és el gran tema de tota pintura. Els pintors fan visible allò invisible i per fer-ho els cal la llum dels seus ulls. Els ulls d’en Fedelich il·luminen els pins, els pans, la mar, la casa, el blat, la costa, la tanca, i tants racons de la nostra illa i ho fa amb una  llum de melicotó, semblant a l’ambre, com  la mel de romaní, talment la polpa del meló: suau, amable, dolça, daurada.

 

Aquesta és la llum que reverbera en l’obra de Fedelich. En un dels quadres més preciosos de la mostra hi ha pintat una figura en un camp de blat i una casa de lloc al fons. Com que és de col·lecció privada, els propietaris eren gelosos de fer-ne un préstec temporal per a l’exposició, cosa molt comprensible. Però quan un quadre és celebrat com una fita d’un pintor estimat, aquesta obra deixa de ser una mica propietat privada i es fa patrimoni de tots. Aquest quadre hi havia de ser i així, finalment, van accedir-hi i els ho agraïm. Aquesta tela té una lleugera connexió amb el quadre “El món de Cristina” pintat el 1945 pel nordamericà A. Wyeth, emperò mentre aquest té un aire una mica inquietant, en canvi el món pintat per Fedelich és assossegat i plàcid, tranquil, encalmat com un capvespre de juny.

 

                  Aquesta també és la llum que espurneja en una altra obra de petit format, que porta un sol motiu centrat, un pa de pagès que desprèn encara l’oloreta de quan és acabat de coure, aquella olor celestial quan el pa era pa. No deixa de ser una obra prou convencional, un bodegó a l’estil espanyol, de reminiscències de Zurbaran, però també de la bella pintura holandesa del s. XVIII. No és un pa qualsevol, sinó el símbol del pa de cada dia elevat a la categoria del sagrat. És la representació del pa davant el qual fa ganes de donar les gràcies, gairebé de posar-te de genolls i resar per aquesta ofrena humil i poderosa. Perquè aquestes concrecions tan delicades i detallades comencen a existir plenament quan la llum dels ulls d’un artista com Fedelich es posa sobre elles. Arriben a ser considerades quan són atentament contemplades i així es doten de sentit i de vida.

 

                  Aquestes coses petites, aquells indrets amagats, tenen una inesgotable eloqüència quan són il·luminats per la llum de melicotó d’en Fedelich. És la llum que amara la major part de l’obra seva, tant en els objectes de les natures mortes com en els paisatges de la natura viva. Despullada de tota anècdota,  aquesta llum no només fa visible la pura presència visual, sinó que la dota d’una senzillesa elemental, que en el seu silenci parla just de la celebració de Menorca. Em fa l’efecte que en Fedelich ha sabut plasmar la felicitat de l’illa. Hi ha en les seves pinzellades una autèntica devoció amorosa i, com diu el seu amic Maties Quetglas, sense artificis. És així, amb llum daurada i colors vius, que la paleta de Fedelich parla de la nostra terra, i de la mar que sempre guaita. Encara més enllà, crec que el pintor parla amb la terra i ella percep tot allò que li explica i, en resposta, la terra  es comporta segons el que ha sentit l’artista fins a transparentar-los l’ànima de cadascun.

 

                  Aquest goig de la pura presència visual que percebem en les obres d’en Fedelich és l’alegria de tota bona pintura. I quina enveja que em fa, jo que també som pintor, saber pintar el misteri de la llum que fa possible les meravelles del món i dotar-les de la vibració melosa que endolceix la mirada i comprovar en totes i cadascuna de les coses i de les persones l’agraïment de ser-hi, la joia de celebrar-les i veure com darrere l’aparença d’un pa es condensa el sentit de la vida.

 

 

 

 

Francesc Florit Nin 

Hiroshi Kitamura, veu de fusta

Exposició a Numa, espai d’art

De maig a octubre de 2025

 

 

 

 

 

Quan l’obra d’un artista m’arriba als sentits, al cor, al ventre, se’m disparen les connexions i les referències. L’exposició de l’artista Hiroshi Kitamura a l’espai Numa de Ciutadella em va provocar un col·lapse de correspondències, de lligams amb altres artistes, altres obres i altres lectures. De qualque manera hi vaig trobar no només afinitat sinó també comunió, i per açò mateix m’he decidit d’escriure aquestes quatre paraules. Tintes sobre paper i, sobretot, talles en fusta sumen unes vint-i-cinc peces d’una extraordinària factura artesanal que fa de suport al sentit estètic de la corba de la vida, dels cicles de la natura, de la impermanència i del silenci. Aquesta obra m’és especialment valuosa pel que té de proposta callada i austera, discreta i sincera, com la simple remor del vent entre les fulles o el lleuger vol de l’aigua a la llera d’un torrent, i és llavors del tot oposada a la cridòria banaula de colorims de cert art actual.

 

Ha estat una feliç coincidència la visita a l’exposició de Kitamura amb la lectura d’un llibre de Perejaume, L’Escrita. Perquè sense proposar-s’ho, un parlava de l’altre, especialment quan es tracta del roure sagrat de Dodona (Grècia). Les obres en fusta de Kitamura no deixen de ser una mena de talles sagrades, com a icones, revestides de veneració humana, però sense la necessitat de deïficar-les. Formen part del curs natural de les coses ordinàries, properes, familiars, i tanmateix mirades i tractades amb la màxima consideració. La delicadesa en el tractament de la matèria i el respecte a les pròpies formes orgàniques d’arbres, branques i branquillons fa que l’artista desaparegui, se’n dissolgui la personalitat (sovint esbravada dels artistes) a favor del curs natural de les coses que amb la seva sola presència en tenen prou per indagar per les sendes dels sentits ocults. Tot i que hi ha un laboriós treball fet amb cura, el resultat té l’aparença d’una cosa innata i franca, discreta però alhora elegant.

 

Kitamura opera com ho fa el nostre arader, amb poques eines i amb habilitat manual va polint la fusta per dotar-la de la forma pertinent. Una barrera d’ullastre per tancar un portell és la finalitat amb què treballa l’arader. I Kitamura, amb quina finalitat treballa? Ho fa per escoltar la fusta com a metonímia de la natura i fer-nos sentir el seu cant. Perquè em sembla que aquí l’artista fa de mitjancer que, com un saurí que té la capacitat de descobrir l’aigua oculta a la terra, ell també ens revela la veu callada de la fusta. Actua així com el demiürg, o millor encara, com un torsimany, perquè ens tradueix el llenguatge dels arbres i en interpretar-lo fa humana la llengua del bosc sense trair-ne ni la substància ni la vocació. D’altra banda l’artista Kitamura igualment obra com ho fa l’empeltador: inserint branques i branquillons per fer brotar les composicions plàstiques i fer fruitar l’obra d’art. És per dir-ho així la mateixa feina de l’hortolà però amb un altre objectiu i un altre designi.

 

Som davant d’una oratòria de la fusta, que si bé neix del silenci, va amorosint un discurs ple de saviesa i profecia, perquè Kitamura ens interpreta-tradueix l’origen d’on venim: de la terra, de l’aigua i de l’aire dels quals, amb la llum, neixen totes els éssers. Aquesta és la seva saviesa. I ens relata com un oracle el futur, perquè “les primeres profecies van ser paraules d’un roure” en dir de Sòcrates (Fedre). La veu de la fusta s’expressa amb tot d’evocacions. Passes la mà (no sé si ho permeten) i notes vibrar les consonants de llenya i la sonoritat de les vocals de fusta.

 

Hi ha en totes les cultures una veneració ancestral a l’arbre. L’adoren, el glorifiquen, el santifiquen... perquè la primera consciència humana es dona sota l’ombra d’un arbre, que al voltant d’un arbre es funda el primer recinte espiritual de l’home. Kitamura en retrotreu a aquest lligam. Avui en sentim encara més la necessitat atès que l’home s’ha allunyat de la natura i l’obra exposada a Numa ens fa memòria del bosc que vam ser i que sense la delicadesa i la tendresa de la nostra relació envers seu no tenim futur. Memòria sàvia i oracle de saba. Aquesta estima es copsa en el fet que la fusta usada per Kitamura no és treta mai de la tala dels arbres i arbusts vius, sinó de la fusta ja morta, la llenya trobada al bosc, a la qual dona vida nova. En aquest sentit em ve a la memòria la idea expressada per Perejaume quan diu que en la majoria dels casos les obres d’art ja són fetes en la natura i que l’artista només les ha de trobar. Així que les obres d’art s’haurien d’anomenar trobes d’art. Kitamura troba i en les seves trobes hi aplica la mirada atenta d’una sensibilitat tan esmolada com les eines tradicionals de fuster que usa: ganiveta, aixa, gúbia, xerrac.

 

Diuen els experts que quan una obra d’art arriba a l’excel·lència és quan forma i fons, continent i contingut, significant i significat són una mateixa cosa, una única unitat indestriable. És tant com dir que la manera com diu és el que diu, que la seva manera d’expressar-se és el que expressa, de forma que més enllà de les connexions que podem establir amb les seves obres, plenes de connotacions i d’evocacions, el que resta és l’obra mateixa amb el seu sentit misteriós, vegades amb el seu hermetisme. Per açò és tan atraient en la seva discreció, per açò és tan eloqüent en el seu silenci, per açò és tan valuosa en la seva sobrietat. Estic temptat de descriure un parell d’obres. Seria inútil i temerari. Són d’aquelles obres que es resisteixen a les paraules, com les bones obres, que en l’intent de comprendre-les s’esmunyen com s’escola l’aigua entre les mans. Que en lloc de pensar-les, demanen sentir-les en la seva singular veu de fusta.

 

Cal anar a visitar-la i gaudir de la magnífica exposició de Kitamura i de l’espai preciós de Numa, un espai d’art que apropa als menorquins l’obra dels artistes d’enllà de la mar.

En record d'en Joan López

Estimat Joan, ens queden encara paraules.

Francesc Florit Nin

 

Ara que ens has deixat, te’n diré quatre. Primer vas ser el meu profe a l’institut, llavors em vas mostrar els rudiments de la gramàtica catalana fora de l’horari escolar, on era proscrita. Amb tu vaig aprendre a escriure les paraules que em sortien de l’ànima. Més tard em vas guiar pels estudis de filologia a la Universitat. En poc temps vam ser col·legues docents al mateix institut i a partir de llavors vam compartir moltes batalles en tants de fronts. Coincidíem en tants de llocs! Te’n vas massa prest, teníem encara molts moments a compartir, ens queden paraules sense dir, i somriures i emprenys contra tantes injustícies i desigualtats!

 

Compartir el temps i les incerteses, departir entre les conviccions i les preocupacions, tot açò ens ajuntava. No vull repetir tot el que s’ha dit de tu aquests dies arran de la teva mort. Aquesta era la teva dimensió pública. Tothom ja coneix les teves virtuts. Ara que em pots escoltar amb tota l’atenció còsmica, jo només et vull fer present en els moments plegats, els vertaders, els que donen sentit a l’amistat, aquelles estones que són intranscendents però que ocupen de ple el pit. Amb tu he jugat a futbol, amb tu he obert molts bòtils de vi, amb tu hem dinat i sopat a ca teua o a ca meua, amb tu hem sortit pel camp a voltar i hem viatjat per terres foranes, i hem vist créixer els nostres  al·lots. Hem menjat el mateix pa.

 

M’has presentat llibres, t’he presentat llibres, hem recitat els poemes plegats, hem compartit lectures, em deixaves llibres, te’n deixava, i hem segut a mil reunions. Hem escrit articles a quatre mans i avaluàvem els mateixos alumnes. I sobretot hem compartit amistats, aquest és el tresor més preuat: els teus amics eren els meus, els meus eren els teus. Viure que és conviure, que dius en un llibret. Açò mateix hem fet. Viure que és estimar, continues dient. I acabes: “I viure, que és sentir la soledat, les pors, les amistats, la tristor o l’alegria: formes concretes dels miracles quotidians”. Açò mateix em queda ara.  T’ho dic aquí, al diari, perquè el dolor em sigui més lleuger. Cagondena, Joan, com et trobaré a faltar!

Visita virtual a l'expo Dins el mirall

 

Molta gent m'han dit que "em sap greu, però no he vist la teva exposició a El Roser" Tot i que ha estat oberta més de dos mesos, sempre n'hi ha de despistats que deixen passar l'ocasió. Aleshores, per a tots aquells que no l'han pogut veure, he fet unes notes audiovisuals amb el mòbil i el meu fill Macià ho ha muntat: heus-lo en aquest enllaç a Youtube.

https://youtu.be/XADbOAW7jNA

 referit del'exposició a El Roser a IB3:

 https://www.youtube.com/watch?v=SwiRsESOzqI&t=108s

La poesia propera de Joan Triay

 

La poesia propera de Joan Triay

Els poemes de barraca acosten el lector a una experiència personal i transferible

Francesc Florit Nin

Els  poemes de barraca no necessiten cap interpretació, perquè és lletra planera, directa, concreta, sincera. Les paraules de Joan Triay arriben netes sense cap filtre, clares sense cap tapall i no pretenen sentits ocults.

 

El títol del llibre és prou revelador: poemes de barraca, escrit en minúscula, amb una clara intenció de presentar-se de forma modesta, com un refugi on  s’aixopluga de les inclemències, on trobar-se protegit de les tempestats de la vida, com un abric per caminar pel món.

 

El llibre conté 50 poemes agrupats en vuit parts, la lectura de les quals et condueix per un itinerari vital que segueix el cicle de la vida, amb una estructura diguem-ne biogràfica, com un recorregut vital ordenat per les etapes de les edats de l’home: origen, terra de naixença, la coneixença personal i de relació amb altres, la recordança i els enyors, els homenatges i reconeixements i finalment el comiat, l’adéu a tot açò. Els poemes de barraca són un seguit de moments viscuts al llarg d’una vida viscuda amb intensitat, amb observació, amb delicadesa, amb tendresa, atenta als moments de les ferides poètiques.

 

La concepció de Triay sobre la poesia té una llarga tradició que s’anomena poesia de l’experiència, que es contraposa justament a una poesia més centrada en el joc formal. En la poesia de l’experiència la comunicació està per sobre de les floritures lingüístiques. El tema central d’aquest tipus de poesia és la vida simplement, l’experiència, la concreció de les vivències amb un fort component personal, subjectiu, però que traspassa les fronteres de l’interès individual. És una poesia que fuig de tot excés literari, que usa un llenguatge comprensible, comunicable. En tots els casos es tracta d’una profunda recerca de reflexió personal que va més enllà de l’interès propi i es fa així social. El mateix poeta ho diu d’una manera a Buscant veritats (pàg.83): “fer-ne/ un llenguatge/ amb què parlar/ sense més enganys”.

Els poemes parteixen d’una vivència que l’autor ha formalitzat, ha exprimit fins a dotar-los de l’elegància i la substància d’un símbol vital, en el moll de l’os de la vida. Eleva l’anècdota, la història de cada experiència, en símbol, en una marca per la qual reconeixen uns valors i uns principis. A “Banqueta” (pàg. 64) el “moble evocatori”, hi ha el seu correlat simbòlic: la banqueta il·lustra una manera de treballar, lligat a l’artesania, que permetia una relació més humana entre els obrers i que la mecanització va escapçar.

 

La majoria del poemes són breus i aquesta brevetat s’adiu molt amb la idea d’una poesia essencial, que destria el gra de la palla, que no vol ser redundant i expansiva sinó tot el contrari, concentrada en una píndola. És la mateixa concepció que regeix la cultura popular d’arrel tradicional, com les cançons, les dites i els refranys, com condensacions de vida, d’un ensenyament encapsulat, una perla del coneixement, com el poema “Mon pare”: “Sempre és curta/ la vida de l’home bo,/ i mai és prou el temps/ per recordar-lo”

 

 

Creus que això li interessa a algú?

 

Teatre: Creus que això li interessa a algú?

Docudrama, autoficció i encaix de llenguatges

Francesc Florit Nin

 

 

Per regla general en art i especialment en art escènic, es treballa com una formigueta, pacientment, llargament, reconstruint tot el temps, provant i rectificant. El resultat és un prolongat procés de conceptualització, experimentació, assaig-error i materialització... en el qual es pasta molt, es mastega encara més i es digereix amb lentitud. Crec que aquest és el cas de la darrera obra posada dalt l’escenari per Jordi Odrí, sota el títol una mica provocador, Creus que això li interessa a algú?

 

Idò sí que va interessar al públic assistent en la seva estrena el proppassat dissabte 13 de novembre al Teatre del Born de Ciutadella, atès el llarg aplaudiment que va rebre i també, en som testimoni, de les reaccions del públic durant l’espectacle. Dirigida per Matilde Muñoz, escrita per Jordi Odrí i interpretada per ell mateix al costat, ben arran, de Joan Taltavull, a més de les intervencions musicals de Miquel Plana i Maria Camps, tot plegat una obra que plana per sobre les etiquetes acostumades: un drama, una tragèdia, una comèdia, un musical, una dansa, una ficció, una realitat, un poema, un crit, una ràbia, un odi i un amor. Una difícil classificació. O un tot integral. Una obra que s’ha anat confegint en un procés de creació d’encaix de diversos llenguatges.

 

Potser estam davant d’una provatura que experimenta amb les quatre parets i la quarta, que sol ser invisible, de cop aquella virtualitat es torna real, cau el vel de la ficció i els actors que prenen el paper de personatges ja no són personatges que interpreten un “com si” sinó les persones de carn i os, amb nom i llinatges que tots coneixem. Un joc que en la dramatúrgia actual n’és plena de premisses en les diverses formes que pren el docudrama. L’efecte de sorpresa és xocant i ressitua l’espectador davant el mirall de l’artifici que és el teatre. O dit així: ei, que açò que us explicam i que esteu veient és  tan real com la vida mateixa. La il·lusió escènica, al final, és tan extra-ordinària com ho són les nostres vivències de cada dia. En Jordi Odrí fa de Jordi i demana: Escolta Joan, tu que saps ballar, perquè no balles? I en Joan Taltavull, excel·lent ballarí, fa un esment de passos i prou, però després, recollint aquella proposta ens regala un moment de dansa preciós. En aquest sentit, l’obra té un cert relat d’autoficció. Persona i personatge es van trabucant informació i actituds talment com si fossis vasos comunicants. De forma planera, els actors s’interpreten a ells mateixos, entren i surten d’escena, des de la imaginació hipotètica a la concreció real.

 

Tot aquesta jocositat troba el seu contrapunt en uns moments delicats, pensarosos, de profund colpiment per mitjà d’un diàleg dur, greu, feridor entre pare i fill, arran d’un abisme que els separa a punt del precipici, hereus d’un passat que carreguen a coll i que l’espectador va deduint o imaginant. La concatenació de les escenes configura unes vides d’anades i vingudes, d’encontres i desencontres de dos caràcters ben oposats però que es necessiten. Potser el final resulta precipitat, fent un salt sinòptic que s’aparta excessivament el llenguatge fins llavors usat.

 

 

Trobam en l’escenografia una depuració d’elements, fins a la nuesa. Perquè allò que realment importa d’aquest teatre és justament la paraula dita, el mínim que necessita el gènere teatral, algú que diu a un altre. La resta és l’embolcall que fa de les diverses situacions el moment poètic, o el moment dramàtic o el moment cruel, o el moment evocador: una tauleta, dues cadires, unes fotos projectades, una cançó, una baralla i el final de la vida sobre cadira de rodes.

 

 

No és la primera vegada que Jordi Odrí porta a escena un text propi. Recordem la magnífica La comunió va ser ahir del 2015, entre d’altres. La seva escriptura, també com a poeta, resulta d’una estranya i punyent mescla de tendresa poètica i sarcasme contingut. En la peça Creus que això li interessa a algú?, el procés d’escriptura ha estat llarg, fruit de pausades reflexions entorn de la incomunicació, de les debilitats, l’esdevenir de la vida amb la mort com a rerefons. Un text que ha estat propici per a la parella actoral Odrí-Taltavull, el que ells cercaven, el que ens han ofert i el que hem gaudit.