Molta gent m'han dit que "em sap greu, però no he vist la teva exposició a El Roser" Tot i que ha estat oberta més de dos mesos, sempre n'hi ha de despistats que deixen passar l'ocasió. Aleshores, per a tots aquells que no l'han pogut veure, he fet unes notes audiovisuals amb el mòbil i el meu fill Macià ho ha muntat: heus-lo en aquest enllaç a Youtube.
La poesia propera de Joan Triay
Els poemes de barraca acosten el lector a una experiència personal i transferible
Francesc Florit Nin
El títol del llibre és prou revelador: poemes de barraca, escrit en minúscula, amb una clara intenció de presentar-se de forma modesta, com un refugi on s’aixopluga de les inclemències, on trobar-se protegit de les tempestats de la vida, com un abric per caminar pel món.
El llibre conté 50 poemes agrupats en vuit parts, la lectura de les quals et condueix per un itinerari vital que segueix el cicle de la vida, amb una estructura diguem-ne biogràfica, com un recorregut vital ordenat per les etapes de les edats de l’home: origen, terra de naixença, la coneixença personal i de relació amb altres, la recordança i els enyors, els homenatges i reconeixements i finalment el comiat, l’adéu a tot açò. Els poemes de barraca són un seguit de moments viscuts al llarg d’una vida viscuda amb intensitat, amb observació, amb delicadesa, amb tendresa, atenta als moments de les ferides poètiques.
La concepció de Triay sobre la poesia té una llarga tradició que s’anomena poesia de l’experiència, que es contraposa justament a una poesia més centrada en el joc formal. En la poesia de l’experiència la comunicació està per sobre de les floritures lingüístiques. El tema central d’aquest tipus de poesia és la vida simplement, l’experiència, la concreció de les vivències amb un fort component personal, subjectiu, però que traspassa les fronteres de l’interès individual. És una poesia que fuig de tot excés literari, que usa un llenguatge comprensible, comunicable. En tots els casos es tracta d’una profunda recerca de reflexió personal que va més enllà de l’interès propi i es fa així social. El mateix poeta ho diu d’una manera a Buscant veritats (pàg.83): “fer-ne/ un llenguatge/ amb què parlar/ sense més enganys”.
Els poemes parteixen d’una vivència que l’autor ha formalitzat, ha exprimit fins a dotar-los de l’elegància i la substància d’un símbol vital, en el moll de l’os de la vida. Eleva l’anècdota, la història de cada experiència, en símbol, en una marca per la qual reconeixen uns valors i uns principis. A “Banqueta” (pàg. 64) el “moble evocatori”, hi ha el seu correlat simbòlic: la banqueta il·lustra una manera de treballar, lligat a l’artesania, que permetia una relació més humana entre els obrers i que la mecanització va escapçar.
La majoria del poemes són breus i aquesta brevetat s’adiu molt amb la idea d’una poesia essencial, que destria el gra de la palla, que no vol ser redundant i expansiva sinó tot el contrari, concentrada en una píndola. És la mateixa concepció que regeix la cultura popular d’arrel tradicional, com les cançons, les dites i els refranys, com condensacions de vida, d’un ensenyament encapsulat, una perla del coneixement, com el poema “Mon pare”: “Sempre és curta/ la vida de l’home bo,/ i mai és prou el temps/ per recordar-lo”
Teatre: Creus que això li interessa a algú?
Docudrama, autoficció i encaix de llenguatges
Francesc Florit Nin
Per regla general en art i especialment en art escènic, es treballa com una formigueta, pacientment, llargament, reconstruint tot el temps, provant i rectificant. El resultat és un prolongat procés de conceptualització, experimentació, assaig-error i materialització... en el qual es pasta molt, es mastega encara més i es digereix amb lentitud. Crec que aquest és el cas de la darrera obra posada dalt l’escenari per Jordi Odrí, sota el títol una mica provocador, Creus que això li interessa a algú?
Idò sí que va interessar al públic assistent en la seva estrena el proppassat dissabte 13 de novembre al Teatre del Born de Ciutadella, atès el llarg aplaudiment que va rebre i també, en som testimoni, de les reaccions del públic durant l’espectacle. Dirigida per Matilde Muñoz, escrita per Jordi Odrí i interpretada per ell mateix al costat, ben arran, de Joan Taltavull, a més de les intervencions musicals de Miquel Plana i Maria Camps, tot plegat una obra que plana per sobre les etiquetes acostumades: un drama, una tragèdia, una comèdia, un musical, una dansa, una ficció, una realitat, un poema, un crit, una ràbia, un odi i un amor. Una difícil classificació. O un tot integral. Una obra que s’ha anat confegint en un procés de creació d’encaix de diversos llenguatges.
Potser estam davant d’una provatura que experimenta amb les quatre parets i la quarta, que sol ser invisible, de cop aquella virtualitat es torna real, cau el vel de la ficció i els actors que prenen el paper de personatges ja no són personatges que interpreten un “com si” sinó les persones de carn i os, amb nom i llinatges que tots coneixem. Un joc que en la dramatúrgia actual n’és plena de premisses en les diverses formes que pren el docudrama. L’efecte de sorpresa és xocant i ressitua l’espectador davant el mirall de l’artifici que és el teatre. O dit així: ei, que açò que us explicam i que esteu veient és tan real com la vida mateixa. La il·lusió escènica, al final, és tan extra-ordinària com ho són les nostres vivències de cada dia. En Jordi Odrí fa de Jordi i demana: Escolta Joan, tu que saps ballar, perquè no balles? I en Joan Taltavull, excel·lent ballarí, fa un esment de passos i prou, però després, recollint aquella proposta ens regala un moment de dansa preciós. En aquest sentit, l’obra té un cert relat d’autoficció. Persona i personatge es van trabucant informació i actituds talment com si fossis vasos comunicants. De forma planera, els actors s’interpreten a ells mateixos, entren i surten d’escena, des de la imaginació hipotètica a la concreció real.
Tot aquesta jocositat troba el seu contrapunt en uns moments delicats, pensarosos, de profund colpiment per mitjà d’un diàleg dur, greu, feridor entre pare i fill, arran d’un abisme que els separa a punt del precipici, hereus d’un passat que carreguen a coll i que l’espectador va deduint o imaginant. La concatenació de les escenes configura unes vides d’anades i vingudes, d’encontres i desencontres de dos caràcters ben oposats però que es necessiten. Potser el final resulta precipitat, fent un salt sinòptic que s’aparta excessivament el llenguatge fins llavors usat.
Trobam en l’escenografia una depuració d’elements, fins a la nuesa. Perquè allò que realment importa d’aquest teatre és justament la paraula dita, el mínim que necessita el gènere teatral, algú que diu a un altre. La resta és l’embolcall que fa de les diverses situacions el moment poètic, o el moment dramàtic o el moment cruel, o el moment evocador: una tauleta, dues cadires, unes fotos projectades, una cançó, una baralla i el final de la vida sobre cadira de rodes.
No és la primera vegada que Jordi Odrí porta a escena un text propi. Recordem la magnífica La comunió va ser ahir del 2015, entre d’altres. La seva escriptura, també com a poeta, resulta d’una estranya i punyent mescla de tendresa poètica i sarcasme contingut. En la peça Creus que això li interessa a algú?, el procés d’escriptura ha estat llarg, fruit de pausades reflexions entorn de la incomunicació, de les debilitats, l’esdevenir de la vida amb la mort com a rerefons. Un text que ha estat propici per a la parella actoral Odrí-Taltavull, el que ells cercaven, el que ens han ofert i el que hem gaudit.
Estrena de Els amants sobrehumans
El Cercle Teatre ha ofert una representació d’alta qualitat escènica en la nit del XLVI Premi Born de teatre 2021
Francesc Florit Nin
M. Antònia Campins Pons
Enguany la representació d’un text dramàtic del Premi Born de teatre ha anat a càrrec de la mateixa companyia del Cercle Artístic. El cercle per tant es tanca en el bon sentit: l’entitat cultural centenària a més de convocar el premi més prestigiós també porta a terme la posada en escena d’un text premiat d’una convocatòria anterior. No és fàcil fer coincidir tot això. El passat dissabte 23 d’octubre, a la cerimònia del guardó, es van conjuminar els estels per fer una nit completa. El premi tornava a casa, al Teatre del Born de Ciutadella després de més d’una dècada, l’obra representada, Els amants sobrehumans de Ruth Gutiérrez Álvarez, va ser Premi Born de teatre el 2018, i la funció va ser esplèndida.
Tenim sovint el prejudici que el Premi Born ha d’anar acompanyat amb una representació del millor teatre que permetin els pressupostos i pensam que ha de ser una companyia de fora de l’illa, professional, que ja vengui avalada per la seva estrena a Barcelona. Teníem una certa reserva que un text com Els amants sobrehumans pogués aconseguir rigor en la interpretació a càrrec d’un grup local de teatre amateur. Ens equivocàvem: ni local ni amateur. Estam davant d’una companyia que malgrat la seva joventut, nascuda el 2013, s’enfronta a obres difícils amb molta solvència i professionalitat. Ens van sorprendre molt gratament, i els donam la nostra més sentida enhorabona per la feina feta.
Els amants sobrehumans és un text difícil en molts sentits: pel tema que tracta, per la intensitat de les emocions, pel perfil dels personatges protagonistes, per la duresa d’alguns fragments, per la intercalació de somnis, per la durada... I tanmateix el Cercle Teatre ens va colpir profundament, ens va remoure l’ànima i van arribar al cor de les sensibilitats. Van conduir el públic cap al centre de la tragèdia: quan el verb es fa carn carregat de sentit i de reflexió. El cor de la tragèdia és justament aquest viatge cap a la condició humana tot explorant els costats foscos i els lluminosos, amb dilemes fotuts, amb dubtes irresolubles. Cada personatge mostra tota la complexitat i la interpretació dels actors la tradueix en gestos i paraules. Ens va agradar especialment com els personatges evolucionaven, canviaven, mostraven matisos nous i registres diversos condicionats per les pròpies vivències. Però no volem parlar de l’obra en si sinó de la posada en escena de la companyia.
Volem també ressaltar altres tres grans encerts: el model de llengua, l’ús de la projecció audiovisual i una escenografia senzilla i eficaç. Els directors Damià Bosch i Mari Genestar han optat per una escrupolosa fidelitat al text, una acurada traducció al català de l’original castellà. Era la millor opció perquè el text és magnífic, poètic i violent alhora, ple de referències. Mai es va caure en un català col·loquial, sinó que mantenint l’accent menorquí van parlar amb un registre culte com pertoca al teatre d’aquestes característiques.
El recurs de la projecció era molt indicada per a la representació dels somnis perquè hi donava un aire d’irrealitat i la separava de la resta de les escenes “reals”. Els audiovisuals eren tractats d’una forma segmentada, talment flaixos, molt evocadors, gairebé anticipadors del que succeirà en el final tràgic. L’austera escenografia, molt pròpia del teatre contemporani, dona primacia a la interpretació dels actors, el mobiliari mínim no hi és per decorar res ni ambientar l’escenari, sinó com un just suport al gesti i la paraula. No hi ha canvis d’escenari sinó que són simultanis amb una simple il·luminació dels espais específics.
Per acabar volem destacar la peça que canta na Clara Enrich Genestar acompanyada del violoncel, una cançó preciosa (Ombra negra de Maria del Mar Bonet, música de Carlos Nuñez i text de Rosalía de Castro) que va donar un alè de tendresa i assossegament, com el descans després de tant de patiment.
La representació d’Els amants sobrehumans del Cercle Teatre traspassa les fronteres de l’illa per oferir un producte escènic d’alta qualitat, exportable als millors escenaris. Seria desitjable que així succeís perquè els esforços fets sota condicions precàries d’un grup local mereixen els aplaudiments d’altres públics.
