Presentació El dia i la nit de Pau Faner

Presentació El dia i la nit de Pau Faner

Francesc Florit Nin

Cercle Artístic  de Ciutadella 28.09.18

Pau Faner és l’escriptor menorquí més prolífic, el més premiat i el més publicat que mai no hi ha hagut en tota la història de Menorca. Pau Faner ha assolit una gran rellevància en el panorama de la literatura catalana actual feta, en gran mesura, des de la singularitat dels seus textos i des particularitat de l’illa de Menorca.

Una novel·la és una història amb una trama i aleshores resulta difícil parlar d’una novel·la sense parlar d’allò que n’és la part més essencial d’una novel·la. És com si a un cirurgià bisturí en mà li demanessin que operi sense obrir. Perquè realment quan una persona ha llegit una novel·la o ha vist una pel·lícula i ens la vol recomanar, quina és la primera pregunta que fem? La pregunta bàsica és “de què va?” “tracta d’un fill bord d’un noble ric a la Menorca del s. XVIII que se’n va de viatge...” Per tant és la pregunta que demana sobre l’argument i la trama, sobre la història que s’hi explica. Si responem fem açò que avui s’anomena spoiler. Mercè Rodoreda va dir que una novel·la són paraules. Ben cert però no només. Tota presentació hauria de parlar doncs de les paraules i de tot allò que envolta el discurs literari: gènere, estructura, estil, o sigui els aspectes probablement més avorrits, però també són els que donen la talla de la qualitat.

No es poden anticipar aquelles informacions que devaluarien un dels ingredients substanciosos de l’obra: la sorpresa, les giragonses que fa el protagonista i els enamoraments i els morts, que n’hi ha uns quants. No faré la malcriança de filtrar informació clau per xalar de la lectura. Una solució seria que només es permetés l’entrada a qui ja hagi llegit el text i per tant això es convertiria en un seminari.

Si abans Pau Faner escrivia molt i portava un ritme de publicació d’obres considerable, en aquests darrers anys la producció s’ha accelerat a quasi una obra cada any, a part de les traduccions a d’altres idiomes d’obres escrites en català. El seu currículum literari ja acumula més de 40 llibres de contes i novel·les. D’ençà del primer llibre publicat, els ja mítics Contes menorquins a l’Editorial Moll l’any 1972, han passat 46 anys d’una carrera literària fecunda, coronada per molts i prestigiosos premis. Tot plegat ha fet que l’any passat l’IME i la UIB dediquessin a Pau Faner un col·loqui internacional en el qual es va analitzar el conjunt de la seva obra literària i pictòrica, que va donar molt de si.

La narrativa de Faner en la seva globalitat es mou entre realitat i fantasia. En gairebé totes les seves obres l’element màgic hi té una presència en graus diferents. Tracti el gènere narratiu que tracti (narracions d’aire costumista, relats més o manco fantasiosos, novel·la històrica i d’aventures, contes de recreació de la memòria personal, etc.) en tots els casos s’hi produeix un fet, una escena, un personatge, una ubicació que participa de la meravella o del prodigi. S’ha qualificat l’estil de Faner de maneres diverses, potser el més habitual és el de realisme màgic. Tal com ha dit en Joan López Casasnovas “La fantasia és el mitjà creador: Faner l’assumeix amb tota la profunditat de les seves conseqüències”. I les conseqüències últimes a què pot arribar Pau Faner en les seves fabulacions poden ser tan radicals que alguns lectors les perceben com a extremes i de difícil acceptació. Poden arribar fins a l’absurd, fins a l’al·lucinació i fins a la paradoxa. Perquè el fil narratiu ens mena cap a viaranys surrealistes, a vegades incomprensibles i per tant de digestió difícil si no s’accepta d’antuvi que la llei que comanda en el món de la ficció de Pau Faner no és la versemblança, ni la coherència racional, ni la raó intel·lectual ni l’esdeveniment possible de la història sinó la fascinació, el somni i a vegades el deliri. Si tot açò es contextualitza en uns referents històrics coneguts i ubicats en uns espais ben concrets com succeeix en la novel·la El dia i la nit, aleshores produeix un xoc en el lectors que només s’explica per la capacitat fabuladora de l’home de crear una realitat de paraules fora de la realitat. Si no s’assumeix aquesta premissa, el lector de Pau Faner va venut.

En Pau Faner creu al peu de la lletra aquell vers de Shakespeare:

[La vida] és un conte explicat per un dement,

ple de soroll i fúria, i sense cap sentit

paraules de Macbeth, obra que com també a la novel·la de Pau Faner apareixen bruixes que interactuen amb els personatges.

I aleshores tot és possible i el lector si vol xalar ha d’acceptar-ho. Uns lectors que des dels temps remots que es van avesar a escoltar històries inventades, sempre han acceptat la ficció i tot els graus de mentides per creure i recrear. L’èxit de les rondalles meravelloses que perduren al llarg de mil·lennis, l’extraordinària rebuda de la literatura d’aventures tan grata a Pau Faner de la mà de Defoe, Stevenson, Kipling, Salgari, o la popularitat de lectures com El senyor dels anells o Harry Potter, i també tot el món de la ciència-ficció, les novel·les gòtiques i de terror, etc.,  tots es regeixen per la mateixa atracció del prodigi i la meravella. I tanmateix, encara que ens sembli una contradicció, aquestes mentides assumides, aquests “disbarats” literaris que només són producte de la incontinència verbal i imaginativa que permet la paraula creada, tot aquestes quimeres i falòrnies, tots aquets enganys ens ajuden a entendre el món, a comprendre les persones i a eixamplar la vida. Ens obren a l’experiència de la vida. És una paradoxa que funciona. És el que Harari a Sàpiens explica com el progrés de la humanitat: és possible gràcies a la nostra capacitat de creure en els relats (religiosos, polítics...)

La novel·la El dia i la nit és un clar exponent del Pau Faner que coneixem, aquell que mescla sense cap prejudici la realitat i la ficció, la llegenda i la història, la veritat i la il·lusió. Sempre ha estat així l’art de la paraula: des de l’Odissea on Ulisses sent el cant de les sirenes fins ara i aquí on el protagonista Florià escolta la mussa Azhar. És justament aquest personatge, la musa Azhar, la porta que obre la fantasia. La musa intervé en els moments més delicats i compromesos del protagonista Florià, quan la seva ajuda màgica resulta imprescindible per sortir del mal pas en què es troba. Aquesta ajuda es presenta com la força de la bellesa i de la seducció perquè les persones canviïn de parer, ens estovin el caràcter i així el curs de la història afavoreixi el desig i el bé. Més endavant altres personatges que han mort en mans del mal esdevenen també fantasmes que es trasmuden en la consciència del protagonista, que apareixen en somnis i en deliris tot formant part de la trama, de manera que la “solució màgica” forma part natural de la realitat que viuen els personatges, tal com passa amb les rondalles. El nom de la musa Azhar pot llegir-se crec com una metàfora de l’atzar, allò que succeeix sense causes conegudes. També els noms de Florià i Severià no són convencionals, responen a la manera de ser de cadascun.

D’altra banda El dia i la nit incorpora elements propis de la novel·la històrica, com ha fet en altres obres Pau Faner amb molt bons resultats, com Flor de sal, obra que també recrea la Menorca del s. XVIII al llarg de les diverses dominacions angleses, francesa i espanyola. Incorpora també pinzellades de la situació política i cultural d’Europa: l’expansió colonial de l’Imperi Britànic, la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Guerra de Successió, etc. Són pinzellades breus just per emmarcar l’acció dels personatges en el seu lloc i temps.  En aquest sentit Flor de sal i El dia i la nit comparteixen la mateixa concepció novel·lesca i tenen ambdues obres molts aspectes comuns. En concret la novel·la abasta des del 1757 amb Menorca sota dominació francesa fins el 1818 poc després de la revolta dels menorquins contra la dominació espanyola. Són una seixantena d’anys en una Menorca i una Europa en plena ebullició cap a la modernitat. Els continus viatges del protagonista el porten a París, Montpeller, Londres, Dublín, Lisbona, Amsterdam, Milà, Roma, Nàpols i fins a la Índia. Deu n’hi do. Es tracta per tant d’una estructura cronològica del seguiment dels viatges del protagonista.

Joan Mas i Vives en un article de diari on ressenyava el recull de narracions Amb la mort al darrera publicat el 1980, parla d’autobiografia al·lucinada en detectar en aquell llibre de Pau Faner referències explícites al mateix autor. Diria que una cosa similar passa a El dia i la nit ja que el protagonista de la novel·la podria interpretar-se com un Pau Faner absolutament fantasiós: viatger, escriptor internacional de reconegut prestigi, bondadós fins a la innocència, carregat d’experiències i ens mans de les dones més precioses de la terra, amb l’ajuda inestimable de la musa inspiradora de la vida imaginada... és com si Pau Faner projectés els seus ideals de vida sobre el protagonista. Com si diguéssim, “mirau, si jo fos fet de paraules sobre un paper seria en Florià...” Pensem que l’obra escrita pel protagonista Florià és qualificada per alguns intel·lectuals d’aleshores –enciclopedistes revolucionaris- com un “símbol de la llibertat d’imaginació i fantasia”. Es refereixen a la segona obra publicada per Florià titulada Les ombres de la place du Dam. No sembla parlar de l’obra de Pau Faner? És justament allò que diríem de l’estil de Pau Faner, amb obres plenes de la llibertat de la imaginació i de la fantasia.

El to dominant de la novel·la és l’aventura. És de fet una novel·la d’aventures i tanmateix també podríem qualificar alguns dels capítols com de novel·la eròtica, a estones com de novel·la fantàstica, o com de novel·la d’amor, millor dit d’amors i, si estiram el fil també la qualificaríem de novel·la popular per tots els ingredients propis de best-sellers. Que sigui sobretot una novel·la d’aventures ens ho demostra el fet que les parts descriptives i les dialogades es redueixen al mínim. Predomina la narració dels fets. Els personatges i els espais són descrits de forma ràpida, com si Faner ens volgués estalviar als lectors tant com pot allò que podríem anomenar reble, o el que els alumnes en diuen palla. Fins al punt que moltes vegades el diàleg entre personatges és encastat dins la narració, tot seguit. L’aventura del protagonista al llarg de la vida i a l’ample de tot Europa fa que les pàgines siguin una successió contínua de fets i d’accions. La novel·la d’aventures, amb un heroi que va superant amb el seu bon caràcter les mil trampes i putades del seu adversari, el seu germanastre, amb viatges continus i en contacte directe amb els esdeveniments més rellevants de la història, es fonamenta en el desig humà de viure altres vides interessants, és la il·lusió de la virtualitat.

Pau Faner estima les novel·les d’aventures, de ritme ràpid, gosaria a dir que accelerat. Les accions s’encadenen una rere l’altra: una pura narració talment fan els gèneres populars de la tradició oral (rondalles, llegendes) però també com fan molts dels gèneres moderns que s’han fet populars com la novel·la negra, la policíaca, el western, i per suposat la novel·la d’aventures. Alguns d’aquests gèneres han patit una certa desacreditació per part de la crítica més o menys intel·lectualoide, amb certse prejudicis, com si fossin formes degradades de l’alta literatura culta. És igual: el deure de tot novel·lista és fer-se llegir i jo crec que en Pau Faner té, en aquest sentit, una dèria ben fonda: ell escriu per tenir milions de lectors.

El títol El dia i la nit es refereix al caràcter diametralment oposats entre protagonista i antagonista, entre els dos germans amb dues sensibilitats inverses, contràries però ambdues extremes i molt capacitades. Per sota de les diverses aventures de la novel·la, n’hi ha una de latent que és la lluita entre la bondat i la maldat personificats en els dos germans. La nit i el dia es van succeint com se succeeixen la serietat i la comicitat, les alegries i les tragèdies, les tendreses i les crueltats. Aquest tema de fons em fa pensar que el motiu de la novel·la és la persistència del mal.  L’exploració d’aquets extrems és un dels filons de la literatura, com ho va ser a El mal de la guerra: fins a quin punt l’home és capaç de...

    La novel·la és plena d’ironies i sarcasmes amb algunes escenes com a paròdies. Per exemple, el protagonista quan és estudiant de medicina necessiten cadàvers per fer les pràctiques d’anatomia i aleshores cerquen “un mort prou sofert com per deixar-se estudiar minuciosament”. N’hi ha molts d’altres exemples de situacions còmiques:

La narrativa de Faner és molt sui generis, és un cas especial dins la narrativa catalana contemporània, com ho han fet notar alguns crítics. La de Pau Faner es resisteix a ser encofrada en una etiqueta. No n’hi cap que li faci prou justícia perquè és una obra expansiva, desmesurada, incontinent, que no hi cap en un contenidor que és una etiqueta. I en aquest sentit són obres difícils de qualificar. Pau Faner és un artista de la hibridació de gèneres diversos: una mixtura de novel·la històrica, fantàstica, eròtica, d’aventures, d’amor, i d’elements de la literatura popular i tradicional. Pot ser, amb permís seu, gosaria d’anomenar-la “rondalla d’autor”. Així com hi ha una cuina d’autor que partint de l’herència culinària d’un país, en reinventa les receptes, Pau Faner reinventa amb una enorme dosi de creativitat els plats de cada dia. A diferència de la rondalla tradicional, aquí en canvi tenim un llenguatge elaborat, una producció personal, ubicada en un espai i un temps moderns ben concrets i un aprofundiment en la trama i en els personatges. I els ingredients comuns entre la rondalla i l’obra de Faner és primer els recursos meravellosos com alguns personatges fantàstics, les formes lingüístiques col·loquials i les fórmules màgiques, la fixació de personatges amb funcions ben clares i diferenciades, l’estructura del viatge...

Jo crec que el conjunt de la narrativa de Pau Faner bascula entre dues memòries: la memòria personal i la memòria col·lectiva (històrica). De la primera memòria crea textos com els Contes menorquins que inaugura tot un seguit de narracions i novel·les com El cant de l’alosa, Lady Valentine, La núvia del vent, Per una mica d’amor, i un dels darrers Com s’assembla la vida als somnis. De la segona memòria hi trobam obres emmarcades en períodes històrics diferents com Flor de sal, Moro de rei, L’amor del capità Gavina, Les bodes del diable i aquesta última El dia i la nit.

Aquesta novel·la té tots els ingredients de les últimes obres de Pau Faner. El món de Menorca lligada a Europa per un costat, l’amor com a motor de la narració, les accions trepidants d’aventures, la gran varietat de registres lingüístics, que va del lirisme al col·loquialisme, l’estil fabulador ple de sorpreses de caràcter meravellós, una imaginació fantasiosa. I aquesta llibertat creativa d’escriure sense traves ni prejudicis que té Pau Faner, que és una de les seves marques d’identitat.

Deixau-me acabar amb una cita d’un crític literari de gran prestigi, Víctor Manual Aguilar e Silva, diu una cosa molt interessant: “Es molt reveladora l’oposició que es dona entre Balzac, el gran mestre de la novel·la tradicional, i Stendhal, el genial eixarmador de molts camins de la novel·la moderna: el primer creia en l’eficàcia d’una “poètica de la novel·la”, en l’art de presentar amb mètode els personatges i els esdeveniments, i de construir una trama rigorosament ordenada; el segon confessava que mai no havia pensat en l’art de fer una novel·la, i, en les seves obres, els personatges apareixen i desapareixen, les aventures s’acumulen, domina el gust de la improvisació i de la sorpresa. Docs bé, la novel·la moderna deu molt a Stendhal, i no a Balzac”

Pau Faner s’alinea amb la concepció stenhaliana de la novel·la: més atenta a la intuïció, a la improvisació, a la sorpresa i a l’aventura. Perquè allò que és rellevant en una novel·la no és que sigui creïble perquè les accions, els fets, les situacions i els personatges siguin versemblants, sinó perquè fa el lector crèdul. No és igual. Pot ser increïble com a ciutadà però creïble com a lector. Seduir el lector amb les mentides més meravelloses és la principal feina de l’escriptor.

25 anys de la Galeria d'art Artara

25 anys d'Artara

Francesc Florit, pintor

El proppassat dissabte 29 de setembre ha tancat les portes la galeria d'art Artara,  la gran casa que les ha mantingut obertes des del 1993, tot i que la família Moll feia molts més anys que estava vinculada amb el món de l'art i dels artistes amb la botiga de material d'art Argos. Llavors a Menorca s'obria una galeria dedicada exclusivament a la mostra i a la venda d'obres d'art. Artara ha estat compromesa i bolcada als artistes locals de l'illa, per naixement, residència o vincles.

Faig aquest escrit d’agraïment a Artara per tots els serveis prestats, no només a títol personal com a artista sinó també com a ciutadà. Com a artista perquè a les seves parets hi he exposat nombroses vegades i hi he celebrat fins a sis exposicions individuals. M’ha ofert la possibilitat com l’han ofert també a moltíssims artistes de l’illa. Però també és d’agrair-ho per la seva tasca cultural, per mostrar a la ciutadania de forma gratuïta i generosa les diverses manifestacions de les arts plàstiques actuals. Ja que han estat innumerables les exposicions de pintura i escultura que s’han duit a terme durant els 30 anys de vida. Per les seves sales han passat molts si no gairebé tots dels artistes de Menorca. Han donat el punt de sortida a joves promeses, han programat els pintors més reconeguts i han donat cabuda a alguns artistes residents a l’illa i els de fora de l’illa, la qual cosa enriquia el panorama artístic local.

Record la primera vegada que hi vaig entrar i vaig pensar que ja era hora que tinguéssim una galeria amb unes sales esplèndides per a exposar-hi obres d’art. Llavors les galeries a Menorca eren botigues que venien quadros i altres materials. Artara estava dedicada exclusivament a l’exposició. El casal senyorial disposava de tres espais expositius que permetien una gran i variada oferta, i en algunes ocasions s’hi feien fins a tres exposicions simultànies. Eren espais grans que permetien un discurs expositiu ric i ample, on hi podies muntar des de les delicadeses arrecerades fins a la grandiositat dels grans formats. Ben mirat, durant molt de temps la galeria Artara ha estat un focus de difusió cultural de primer ordre a Menorca, més actiu i dinàmic que altres equipaments públics i privats. La seva oferta ha estat àmplia perquè totes les tendències i estètiques hi eren representades sota el criteri primordial de la qualitat, i per tant els clients hi podien trobar allò que cercaven. Jo he xalat molt tant com a creador com a contemplador amb la feina feta per la galeria. I crec que com jo molta altra gent li ho hem de reconèixer.

Tanmateix, Andrés Moll continuarà com a galerista en l’espai que també fa anys que funciona com a sala d’exposicions, més modesta, a Argos. Certament que vivim uns temps complicats per les galeries d'art. Ja abans de la crisi econòmica però sobretot a partir de la crisi s’ha provocada un canvi de tendències i de consum cultural que travessen tots els altres sectors culturals. Amb la crisi del 2008 ha sobrevingut la revolució tecnològica digital, els temps de les incerteses i una lenta desaparició de la classe mitjana, consumidora fa unes dècades de l'art local, més assequible. Les necessitats d'adaptació als nous models culturals i de consum no resulten fàcils. Diguem-ho clar: costa vendre obres d'art.

La classe mitjana amb un cert sentit artístic i amb alguna formació era la destinatària de la gran majoria de les obres creades per la majoria dels artistes a uns preus més o menys raonables. Ara l'art és o molt car o molt barat. El molt car és el que se sustenta en una minoria de consumidors d'alt poder adquisitiu i que només (no sempre) compra l'art de les primeres figures internacionals (i quatre nacionals). L'art molt barat provoca que la resta dels artistes que componen el gruix de qui es dedica a l'art no pugui treure's un sou per viure. I açò provoca alhora que molts joves no puguin créixer, que molts talents no puguin desenvolupar-se i que moltes promeses quedin malauradament pel camí, desaprofitats, i engreixant la idea d'un país d'esquena als seus millors valors, empobrint-se.

Però una galeria és més que un negoci. És molt interessant la relació que estableix la galeria amb els ciutadans: ofereixen un servei cultural i no demanen res a canvi. Xocant. Els museus demanen una entrada per gaudir-ne, les galeries no. És clar que són botigues per vendre i per tant la seva raó de ser és bàsicament la de fer negoci. Però també és cert que ofereixen una visita, a vegades guiada i personal, a canvi de res, només amb l'expectativa de fer un client. Sabem però que la majoria de la gent que entra a la galeria no és per comprar i la galeria els obre les portes igualment. Amb això vull dir que les galeries d’art haurien de ser tractades per l’administració pública amb una certa deferència, perquè elles també omplen l’agenda cultural de la ciutat.

Criatura que em torba

El dolç i l’inquietant,  la dolçor i la inquietud si s’uneixen esclata una experiència - pensament acoblat a la sensació, sentiment encastat al concepte. Una experiència difícil de descriure, mala d’explicar, una comunió inefable. No es tracta tanmateix d'açò?. Unir els dispars, ajuntar les ribes,  apropar contraris.

S’erigeix com un arbre crescut en les inclemències. S’ha fet robust com un roure alimentat pels elements: aigua , terra, llum i aire. No sap encara (no ho sabrà mai) de quina natura és fet. Tot i l'aparença d’home hi nien els ocells. Tot i la carn de la seva matèria hi broten les fulles i les flors.

 Sembla adormit; amb els ulls clucs albira els somnis que fa temps va abandonar i als quals mai més no hi podrà aspirar. Es bell i reclama l’atenció de la mirada i és estrany i fins a l’extrem de deixondir la curiositat de qui el contempla. És una rara criatura de la imaginació, un ésser tret els anhels i de les pors. Voldríem ser com ell però sospitem que seria perillós. Resulta tanmateix tendre els ulls. Preciosa imatge que habita els àmbits del desig. Només amb tu és possible de sortir de totes les presons. Només amb tu el món perfà el seu sentit i ens n'allibera alhora. Només si és amb tu puc ballar la dansa de la Mort i cantar la cançó de la Vida. Criatura dolcís
sima que fores -va dir Joan Fuster. Criatura de la inquietud que em trobes - dic ara jo. Criatura de la quietud que em torba.

Les llengües curen

Les llengües curen

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

I tant que curen. Però el matís a introduir i que es vol amagar és que totes les llengües curen. Sense les llengües es faria difícil curar. Però la gent que s’oposa que el català també curi, ens volen fer creure que només el castellà cura. La comunicació segura i fluïda, atenta i pertinent, entre metge i pacient és de capital importància, ningú no ho pot negar. Tanmateix la comunicació, ai! es vehicula  a través de llengües concretes. Que es faci en català o en castellà o en qualsevol altre idioma és indiferent mentre s’asseguri la completa intercomprensió. On queda idò el problema? Que hi ha qui pensa que la seva llengua és millor que la teva i et vol obligar a comunicar-te en la seva i tu renunciar a la teva. Perquè no ens voldran fer creure que una llengua cura més que una altra, no?

Una sanitat sense fronteres lingüístiques? La primera frontera és obligar la gent a renunciar a la pròpia llengua. Açò sí que és imposar una frontera. Superar fronteres lingüístiques només es pot fer d’una manera: aprenent llengües, especialment aprenent la llengua de la terra on vius i treballes. Tenc entès que els centres sanitaris disposen -o haurien de disposar- d’un servei de mediació lingüística per atendre pacients que no dominen cap llengua oficial: turistes o persones immigrants, que necessiten d’una altra persona (sovint un familiar) per assegurar la comprensió. Per tant no hi ha d’haver fronteres lingüístiques i molt manco quan es tracta de la llengua pròpia del territori: qualsevol persona catalanoparlant ha de poder parlar en català a la consulta i a qualsevol lloc. Elemental.

Tots els arguments emprats perquè el català no sigui un requisit per treballar a la sanitat a les Illes Balears no aguanten ni la més mínima anàlisi seriosa. Es desfan tot d’una quan aplicam aquests mateixos arguments a la llengua castellana: seria intolerable que un metge no conegués el castellà per treballar a Menorca. No admetríem que el millor metge del món ens visités si no ens entengués en passar consulta.

Tot penja d’una sola tesi ideològica: el castellà és «la llengua» i amb aquesta n’hi ha prou de manera que ja podeu començar a claudicar els irreductes de les altres llengües petites, supèrflues, que no fan més que crear conflictes. En conseqüència, els defensors de «sa llengua no cura» el que realment diuen, però que callen, és que les dues llengües oficials, el català i el castellà, no són tan iguals ni tenen els mateixos drets. Que la llengua catalana sigui cooficial vol dir que el castellà no és també cooficial, sinó única llengua vàlida de veritat.

Els mateixos que diuen que la legalitat i l’imperi de la llei és el primer que s’ha de defensar, per damunt qualsevol altra consideració, en canvi no ho apliquen a la legalitat lingüística. La llei mana que tot funcionari públic ha de tenir els coneixements adequats per atendre els ciutadans en qualsevol de les dues llengües oficials. Així ho van fer els docents ja fa més de tres dècades, quan tots van fer l’esforç d’aprendre la llengua que havia estat prohibida en l’educació. Hi va haver certament alguna oposició minoritària, però va ser superada davant la raó, el dret i la dignitat, cosa que no ha passat amb el sector sanitari. És clar que hi va haver mestres que s’oposaven que la llengua catalana no només s’ensenyés la llengua sinó que s’ensenyés en la llengua. Deien llavors que els continguts escolars són independents de la llengua en què es donen, i per tant volien continuar que es donessin en castellà, és clar! Però els arguments de l’ensenyament en català eren sòlids: millorava la qualitat de l’educació i es restituïa l’estatus de la llengua pròpia a llengua de cultura i sobretot es recuperava un dret civil fonamental. Els docents van entendre la transcendència del seu esforç i s’hi van aplicar amb entusiasme, amb un clar sentit de servei públic. Aquest procés de normalització no s’ha donat a la sanitat i s’arrossega un conflicte que és més ideològic que pràctic. Amb tot m’estranya que dins els professionals de la sanitat no surtin veus a favor de l’ús del català al seu àmbit. ¿Per quin motiu metges i infermers no poden fer l’aprenentatge que han fet tots els altres funcionaris públics?

El setembre de 2009 vaig escriure un article sobre el mateix conflicte que avui podria subscriure exactament igual. Amb vuit anys no hi ha hagut cap avanç en l’actitud contra la llengua catalana a la sanitat. Els metges i infermers de llavors ençà no han fet cap passa en positiu. Han tingut temps més que suficient per aprendre la llengua i titular-se en un nivell bàsic, el B1. Les protestes d’una part del sector han sorgit cada vegada que els hem demanat un compromís professional amb la llengua del país. I açò ha succeït amb governs d’esquerres, de manera que les protestes sempre han estat alimentades per la dreta. No sorprèn idò que a la manifestació del diumenge passat fos ple de polítics del PP i de Ciudadanos, sempre manifestament en contra de qualsevol passa a favor de la llengua catalana.

No es pot parlar de cap manera d’imposició del català. Açò és una barbaritat. És ben bé el contrari. Són els pacients que han de poder parlar en la llengua que vulguin. És demagògic dir que és prioritària la qualitat de l’atenció mèdica -que bé s’haurà de fer en alguna llengua!- com si atendre en català exclogués la qualitat de l’atenció. Justament atendre en la llengua del pacient és la condició necessària per una bona atenció. La idea de poder exercir només en castellà vulnera un dels drets fonamentals de les persones que vivim a les Balears. El sindicat de metges parla d’imposició del català (i els mitjans de comunicació parlen de la mateixa manera!) quan es refereixen a una llengua oficial i pròpia.

Diuen també que no hi ha queixes dels usuaris de la sanitat en qüestions de llengua, que les reclamacions són molt poques. Són poques perquè la immensa majoria dels catalanoparlants renuncien a la llengua pròpia davant un metge o un infermer castellanoparlant. Us imaginau per què? Perquè ens han donat tantes «garrotades» -lingüístiques, que com a cans escalivats, ens hem avesat a acotar coll i creure a l’amo, no sigui cas que exploti el conflicte, no sigui cas que per causa de la llengua la consulta no es faci com cal. Per una por soterrada i molt arrelada al comportament de submissió lingüística. També passa davant els jutges, davant la guàrdia civil, davant de ... Si no fos així, les denuncies es dispararien.

I per acabar, i perdonau la llargada de l’escrit. Les pancartes exhibides eren escrites en aquesta mena de «modalidad» que s’han mig inventat PP i Ciudadanos (i afins) la qual cosa indica d’on venen els trets. La «modalidad» emprada no és altra cosa que voler degradar la llengua als racons de  la llengua col·loquial, una de les estratègies històriques de l’anticatalanisme que tristament es posa en voga en els últims anys.

Plans de lectura

Plans de lectura

24 d’octubre: Dia Internacional de la Biblioteca

Francesc Florit Nin. Director de la BP de Maó

A ningú se li escapa que la principal tasca d’una biblioteca és la de promoure la lectura, en totes les seves variables, formats i potencialitats. No cal aquí ara repetir els beneficis de la lectura tant per a l’individu com per la comunitat. Tots els governs moderns posen en marxa plans per fomentar la lectura. En el nostre entorn europeu, aquesta preocupació fa dècades que s’ha implementat en actuacions, però a Espanya, el primer pla de lectura de la nostra història data del 2001, tal com reconeix l’actual ministre del ram en la presentació del document Plan de fomento de la lectura 2017-2020.  A les Illes Balears mai s’ha engegat un pla de lectura. Ara l’esborrany del Pla de Cultura  del  Govern Balear incorpora un futur pla de lectura. Portam per tant un retard molt gran i açò, en part explica per què esteim a 13 punts per sota de la mitjana europea en índex lector, entre molts d’altres factors que ponderen i potser són més decisius, com ara l’entorn familiar lligat a la seguretat econòmica i el benestar. El 40% dels espanyols no llegeix mai. La mitjana europea se situa entorn un 60% de persones que han llegit un llibre en els últims 12 mesos. Com en altres aspectes hi ha una notable diferència entre l’Europa del nord i la del sud: Suècia 80%, Finlàndia 75%, Regne Unit 74%, mentre que Portugal 32%, Grècia 45% i Espanya 47%. Tanmateix el nivell lector a Espanya ha anat augmentant gradualment en les darreres dècades.

El foment de la lectura té el seu sentit perquè la lectura (i l’educació) està directament relacionat amb la qualitat de vida. Com més educació i més lectura, millor es viu. També s’estableix l’equació a la inversa: com més benestar, més es llegeix. Els índexs baixos de lectura són indicadors, però també són símptomes de moltes coses que vivim.

El foment de la lectura es pot abordar des de diversos fronts, que cal diferenciar-los per no mesclar ous amb caragols. Certament que la lectura és una activitat d’oci, però abans és una activitat cognitiva que serveix per a comprendre el món. Per açò una de les principals funcions de l’ensenyament, sinó la bàsica, és la comprensió lectora. La primera  actuació a fer en un pla de lectura és una actuació en els centres educatius i en l’entorn familiar, ja que els altres àmbits, com són les biblioteques, es presenten sempre com a entorn secundaris, tot i que les biblioteques no renuncien ni han de renunciar a la “formació lectora”.

També és cert que cal donar suport al sector del llibre (editorials, llibreries, traducció...) però s’ha de tenir en compte que es tracta d’empreses que tenen per finalitat vendre llibres, no necessàriament la de fomentar la lectura. Confondre una cosa i l’altra no fa sinó confondre objectius i restar eficàcia a un pla lector. El focus d’atenció s’ha de centrar per tant en els agents que, com els mestres i professors, els pares i mares de família i els bibliotecaris, tenen com a tasca encomanada la de desenvolupar la competència lectora dels alumnes, dels fills i dels usuaris i al cap i a la fi la de fer-los llegir per tal d’encomanar-los l’hàbit.

Som partidari tanmateix, més enllà dels seus beneficis, de no divinitzar la lectura. És bo llegir , però hi ha món més enllà dels llibres. Bé és cert que les persones lectores també són les que van al cinema, al teatre, als concerts i visiten els museus... perquè una cosa porta l’altra, i en el seu conjunt conforma un univers actiu de vida cultural. Llegir llegir tothom llegeix, encara que sigui el prospecte de la medicina o els missatges de whatsapp. Llegir amb una certa intenció compromesa i amb una certa freqüència és el que ens manca en general a la població espanyola.

Les biblioteques organitzen una gran diversitat d’actuacions per al foment de la lectura, des dels més petits de la casa amb els conta contes fins als adults grans lectors com els clubs de lectura. Tots els formats són vàlids mentre tenguin com a resultat despertar l’amor a la lectura: visites a la biblioteca, presentacions de llibres, tertúlies i conferències, exposicions sobre el món del llibre, premis i concursos, celebracions d’efemèrides, centres d’atenció de temes i autors, presència als mitjans de comunicació, etc.

Per dur a terme aquest propòsit s’inventen els plans de lectura. Però no ens enganyem: només tindran sentit quan sigui assumit pel conjunt de la ciutadania per mitjà de les diverses instàncies públiques i privades. Uns en serem més responsables que d’altres, però tots al capdavall en som responsables. Els plans de lectura de Menorca, de les Balears, d’Espanya s’han de veure com a eixos vertebradors i cohesionadors de la ciutadania i per tant haurien de tenir rang de prioritat dels governs. Ara veurem.

Francesc de B. Moll, sant de la nostra devoció

Francesc Florit Nin

Director de la Biblioteca Pública de Maó

Avui fa 114 anys va néixer un dels homes més singulars que ha donat Menorca. Per aquest motiu es va establir el 10 d’octubre com el dia senyalat al calendari per celebrar-ho. Francesc de Borja Moll és una de les figures que més ha contribuït al redreçament de la nostra cultura. La seva vasta obra científica, la seva tasca ingent  i el seu tarannà serè, constant, amable i compromès fan de la seva persona un gegant. No és una hipèrbole, és la constatació rigorosa dels fets.

Aquests dies la Xarxa de Biblioteques de Menorca disposaran a la biblioteca de cada poble un centre d’atenció amb les obres de Francesc de Borja Moll. Es tracta d’una contribució senzilla però carregada d’una intenció poderosa: donar a conèixer la rellevància d’aquest insigne filòleg i editor en el context de l’estudi, la difusió i l’estructuració d’una de les senyes identitàries del poble de Menorca, la llengua catalana.

La Biblioteca Pública de Maó ofereix dues activitats entorn de la llengua catalana als instituts de Menorca. Al programa Viu la Cultura hi trobaran El català de Menorca, llengua comuna  i El Diccionari Alcover-Moll, una joia lexicogràfica.  La primera tracta d'una exposició de nou plafons que es poden muntar a les aules on s'expliquen vuit documents extrets dels arxius històrics de Menorca i a través dels quals es pot veure l'evolució de la llengua escrita als registres cultes. L'exposició va acompanyada d'una unitat didàctica per a dos nivell 3r i 4t ESO i 1r i 2n de batxillerat. Amb la segona activitat els alumnes coneixeran l’estructura del diccionari i la seva riquesa. A més  aprendran a manejar i valorar aquesta important obra. 

D’altra banda, El Consell Insular de Menorca i l’ajuntament de Ciutadella amb la col·laboració de la Institució Francesc de Borja Moll restituiran el bust de F. De B. Moll que al seu dia es va col·locar al pati de Sant Pere del Seminari de la seva ciutat natal. Probablement el lladre que el va arrabassar no devia saber què robava. Després de l’acte, es farà un itinerari per la Ciutadella que tan bé descriu Moll al primer volum de les seves memòries, Els meus primers trenta anys. Unes memòries que, a més de delicioses i escrites en un català de Menorca ric i expressiu, net i senzill, ressegueixen les mil-i-una iniciatives de la seva lluita a favor de la llengua catalana i ens il·luminen de l’abast de la seva tasca.

Al fosquet, cap a les 20h. a la sala de Can Victory l’IME ha organitzat una taula rodona amb la intervenció de Joan López Casasnovas, F. Xavier Martín i Josefina Salord sota el títol  F. De B. Moll: l’home per la paraula amb la projecció de fotografies de l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca.

D’altra banda enguany, la Institució F. De B. Moll anima els centres educatius a participar amb l'activitat RESCATAMOTS! que se centra en les Rondaies Mallorquines editades per Moll i en el DCVB i que s'adreça als alumnes de segon cicle d'Educació Primària (4t, 5è i 6è) i alumnes d'ESO. L'activitat consisteix a realitzar una lectura de rondalles dins l'aula. Posteriorment es farà la selecció d'una paraula divertida, oblidada, rara, extraordinària que hi aparegui. Un cop s'hagi seleccionat la paraula, se'n cercarà el significat al Diccionari. Hi haurà molts premis pels guanyadors com lots de rondalles i diccionaris.

Francesc de Borja Moll hauria de ser sant de la nostra devoció pel bé que va fer al poble de Menorca i de les Balears i dels Països Catalans i pel llegat que ens va deixar, especialment en la continuació, iniciada per Mossèn Antoni Maria Alcover, i dotat de rigor científic d’un dels reculls lexicogràfics més ric i complet que existeixen al món i que ben poques llengües tenen.