Tota ànima té el
seu paisatge. El meu és de Punta Nati, farola nova, guiatge en la profunda nit.
Mentre la tradició lloa el paisatge de pinars i platges de lluminós esclat, amb
els valors colrats d’agradosa tranquil·litat mediterrània, el meu cor s’alçura
de la mirada interior d’un paisatge esplèndid de pura nuesa, d’un crit sec, de llum
boirosa, austera i avara, carregat del treball de la terra.
Un paisatge poc
amable, tot i la seva força d’atracció per a les ànimes desvalgudes. Qui s’hi
passeja cerca pels marges, lluny de les cales del migjorn, pastura per a les
postals turístiques. La petitesa familiar de l’illa no troba a Punta Nati el
seu mirall de ma. Cap marina, cap foscúria, cap ona suau d’aigua transparent ni
dunes de fesomia lleugera ni ombres oloroses de garriga, ni sorres blanques de
sucre. Una vasta extensió estranya i llunàtica.
A l’illa no hi ha
natura pura. Tota la terra és un treball, d’esforç mil·lenari d’ordenar l’espai
a la mesura de l’home. Tot és paisatge, és a dir, la visió i la intervenció de
l’home sobre la terra. Paisatge com a naturalesa humanitzada, conreu de pagès,
ordre productiu, aprofitament de cada pam de terreny, trepig constant
d’avarques i carreranys obstinat d’afanys i tasques, topografia de quadrícules
de parets, toponímia densa de noms comuns i precisos.
L’esbós de Punta
Nati van ser els escrits de joventut, el motor poemàtic de breus textos
enigmàtics. Era l’escriptura com un dibuix d’imatges concretes, gairebé
corporals. Retorn ara de nou a aquella escriptura amb el procés invertit: els
apunts de Punta Nati són la pintures en un quadern de notes íntimes, un diari
personal de minúscules vibracions de l’ull. Ara idò esbós i apunt són la
mateixa passió confessada damunt el paper, de línies horitzontals de lletres i
de pedres. Punta Natir, Punta d’en Nater, farola última, guiatge profund de nit
espantada...
M’agrada Punta
Nati, la diferencia, la raresa, l’estranya solitud. Quan les paraules s’ofeguen
en l’extrem amador de nom nòrdic i asprós, suren les paraules aïllades,
qualificatius com auster, pobre, humà, abandonat, ample castigat, obert,
historiat, naufragat. M’agrada punta nati perquè contradiu la imatge embafosa
del tòpic turístic. Allí sempre hi haurà
una memòria més fonda, un indret que no es conforma amb la mirada fugissera
d’una visita ràpida. Res no parla amb l’estrany esporàdic. El costum demana la
confidència, el relat íntim apareix sencer amb la insistència.
Fruit d’una emoció
constant i continguda, Punta Nati es mostra tot ple de presència latent malgrat
ser alhora tan despullat perquè és un paisatge que acumula sofriment i
tristesa amb un punt de llarga
desesperació, perquè darrera la majestuositat de la seva grandesa, hi alena la
mort. A cada racó s’amaga la tenacitat del pagès per domesticar el tros de camp rocós, amb una absoluta fe pel possible,
amb la raó sorprenent de l’inefable que cerca explicació.
Tenc la visió
particular com la tenen els meus amics que s’hi paisatgen. En qualsevol cas
tradueixen l’amor a l’indret, la impressió subjectiva de cada cor que
l’acompanya, amb un sentit emocionat de l’empatia, la simpatia d’una sentiment,
la lectura d’un coster retallat a la mar. Diuen els informes que va ser el
darrer far construït a l’illa, per aquest motiu va rebre el nom de farola Nova,
i explica la tragèdia imantada de naufragis successius. Com la costa de la mort
a la menorquina, els records dels vilatans encara relaten detalls impensables
d’un desastre marítim, el del vapor General Chanzy.
Entre la
tendresa i la tristesa, un còctel
habitual de les begudes humanes. La mateixa atracció que suscita una austeritat
rica, la mateixa admiració pel savi pobre de pertinences i tanmateix ric de les
experiències més interiors. L’abisme atrau, l’inconegut estira, el sinistre
toca les cordes fondes de l’ànim. El cap de Punta Nati, pàtria incompresa,
senzilla planura, mirada astorada, atenta, refugi per a persones malmeses per
l’abundància.
Atent a aquest
amor, l’esbós i l’apunt maldaran de fer una mica més humà el paisatge recitat,
sense concessions però afectuós, evident i difuminat al mateix temps, que
traspuï la solitud extrema i l’atmosfera neta, la pelada geografia d’una terra
eixuta, esmaperduda i exprimida, d’una regularitat gairebé geomètrica, de
llunyanes distàncies i amb properes sintonies de línies tènues, de color
d’aura, plata grisa, coure antic, pàtina amiga del temps.
Cal posseir la
visió propera d’un horitzó de tanques, l’estructura lúcida d’un laberint de
parets seques amb l’ordre clarivident de ponts i barraques, d’un talaiot
encimat amb tombes antigues al peu, els murs ciclopis... Cal posseir la visió
tel·lúrica de pells superposades, l’ordre mineral, l’escassa vegetació menuda
arrecerada als enfonys de les roques. Els records, la mirada atònita d’en
Gustau arran de la mort de l’amic Conrado.
Amb l’aspecte d’una
llegenda angoixada, revestida amb l’equilibri tonal de les coloracions vibrades
d’un pont gris, emana una plàcida calma sobrevinguda després d’una tempesta
infernal. Punta Nati ets tu, deia el poeta fa temps quan encara no havia
escoltat el final de la llegenda. Es fa dur d’escoltar, però és agradable de
veure com la plàstica càlida d’un cos gastat en les batalles. Rere l’última
penya s’amaga el blau d’una fredor abissal.
El tramat de paret seca, quasi infinita, incomprensible
melodia d’un pentagrama. La tramuntana asseca tota vida, no creix més que
l’emblemàtica planta minsa, socarrells i tapereres. Una plàstica de la nuesa,
pocs recursos, cap anècdota. Una plàstica d’aproximació abstracta, d’estructura
horitzontal, una planícia coronada de llum imponent. La terra prima, esgotada, de textura ruda com
les mans de llaurador, callades, un codolar de temps i d’esforç. L’aire
lluminós i net, harmonia ocre, llunyana presència de la mar. Paisatge sense
figura i amb moltes mirades.
