Antilogia (petits fracassos) de Jordi Odrí

Presentació Antilogia (petits fracassos) de Jordi Odrí 15.10.16

Ed. Neopàtria.

Francesc Florit Nin

Jordi Odrí no necessita presentació. Però parlarem d’ell, perquè presentar el seu darrer llibre de poemes, parlar de la seva poesia es fa obligat parlar també de l’autor per una senzilla raó: la seva poesia és una traducció molt fidel fidedigna de la seva persona.

Quan en Jordi em va fer l’encàrrec de presentar Antilogia (ara veurem quan me paga!) em va semblar que qui punyetes era jo per fer tal proesa quan na Margalida Ballester, en el pròleg del llibre, escriu un text magnífic, en forma de diàleg amb el poeta i que dóna les claus exactes per entendre i per aprofundir en el sentit dels poemes. Si allà hi és gairebé tot, per què hem de donar matadura al pobre públic aquí assistent? Però tingueu paciència, perquè després vindrà lo bo, el recitat del propi poeta i la veu preciosa de na Maria. Valdrà la pena. En tot cas us recoman que llegiu el pròleg perquè és tant o més bo que els poemes.

Hi ha poetes que escriuen sobre el món i són capaços de distanciar-se del que diuen: entre les seves paraules i la realitat hi ha un espai en el qual es desdibuixa o millor dit s’esborra el pensament íntim i les trifurques personals. No és aquest el cas de Jordi Odrí. Més aviat el contrari, vull dir que l’espai de la poesia i l’espai de la persona és un mateix espai. És com dir que el que escriu és el que sent, una mena de confessió personal, indefugible, inevitable, diria que és una poesia que transparenta. En alguns dels poemes el jo poètic és identificat amb el seu nom Jordi, la qual cosa indica que parla d’ell, no d’una mena d’abstracció del jo poètic que podria ser el lector, com passa sovint,no: és ell, aquest. Poemes que el dibuixen, en definitiva. En un dels poemes de la primera part titulat Sóc, deixa escrit un retrat (pàg. 49):

«Sóc el que recull la caca del ca...

un jo que realitza les accions banals de cada dia, entremesclat amb sentiments «sóc l’home que plora» i pensaments «sóc la veu que clama en el desert» i una sorpresa final «sóc el que balla amb la teva dona» És un retrat a contracorrent, irreverent, rebel i poètic, dirigit a l’hipotètic lector, hipòcrita lector, mon semblant, germà meu. Només que el lector, en un atac de gelosia i disparada la imaginació es pregunta si a més de ballar amb dona d’altri, hi té també altres tractes més íntims. Però aquest no és l’únic retrat de l’artista, perquè altres poemes del llibre, i de fet el conjunt del llibre és un autoretrat:

«Sóc una petita contradicció amb cames»

Dicció contrariada, pàg. 55

La faceta que més coneixem de Jordi Odrí és la de dramaturg, en tots els seus vessants: director i escriptor de teatre, actor i tot el que faci falta per portar a terme un muntatge escènic. És possible que també hagi cosit el vestuari. Però abans de dedicar-se a l’escena, formava part de grups musicals als anys noranta, quan encara no havia criat el poc seny que té ara. I havia fet intervencions artístiques que en diríem performances. La seva experiència teatral passa per grups reconeguts com La Clota, el grup de teatre de l’Ateneu de Maó, fins que fa uns anys, el 1994 funda la seva pròpia companyia, Mô Teatre, juntament amb na Matilde Muñiz, amb qui ha actuat en nombroses obres. Cal dir també que en Jordi Odrí, més enllà o més ençà de la seva prolífica activitats artística també és una persona compromesa amb el seu temps i amb el poble. Com es deia un temps: és un intel·lectual significat amb les causes: per la democràcia, per la república, pels moviments reivindicatius. Ell sovint ha estat la veu que ha projectat els manifestos llegits a les places públiques.

Si heu vist alguns dels seus muntatges teatrals notareu com una certa poètica els embolcalla a tots. La mateixa sensibilitat que bascula entre l’absurd, la tendresa i la ironia que impregna l’obra dramàtica, també impregna la seva poesia, la d’aquesta Antilogia (petits fracassos) que avui presentam i Sal als ulls que es va publicar el 2012 a Heptaseven Editores. El teatre de Jordi Odrí, em referesc als muntatges propis, d’escriptura original i escenografia seva, és un teatre que beu de la tradició iniciada per Artaud i continua amb l’art de caire experimental. Dues d’aquestes obres indiquen aquesta estètica: Brossat, un espectacle inspirat, com el nom indica, en el gran poeta Brossa i La comunió va ser ahir. En veure -i escoltar- aquest teatre i en llegir -i escoltar- aquesta poesia s’hi nota clarament una mateixa postura davant els fets, una mateixa mirada sobre el món, especialment el del món més personal. Jordi Odrí també ha treballat textos d’altres autors, de fet de grans autors. Ara mateix està preparant El malentès d’Albert Camus, un text dens en el qual es reinterpreta el mite d’Èdip, obra que s’estrenarà pels voltants de febrer. A mi em va agradar molt Adreça desconeguda, de Kressman Taylor. Però encara em va agradar més, per l’originalitat La comunió va ser ahir, plena de tendresa cap a la vellesa, tot mesclant records i pèrdues de memòria, se succeeixen situacions còmiques i dramàtiques, música i converses entretallades com a fragments de vida, i balls, en definitiva una delícia de muntatge. La darrera peça seva és un text breu, mereixedor del premi butxaca que va ser estrenat fa dues setmanes. Els amants és un text, que tot d’una quan el vaig només llegir, vaig pensar està bé; però una volta vist representat i interpretat per ell mateix i en Joan Taltavull amb el to de farsa, amb l’exageració d’un vodevil cobra una força còmica molt ben lligada. Però parlem de poesia...

Comença el llibre amb una declaració de principis:

«els poetes publiquen/ antologies», en Jordi una antilogia,

«els cantants editen/ els grans èxits», en Jordi els seus petits fracassos, i

«trec la bossa dels fems/ a la porta»

Podríem dir que la poesia de Jordi Odrí és una poesia teatral? És a dir que té els ingredients de la interpretació escènica. No seria una mala definició, conseqüència lògica dels seus interessos artístics. En tot cas sí que és evident que algunes de les poesies contenen una història, com una escena, breu, intensa, profundament humana, perplexa sovint, dita amb les paraules justes i carregades d’un pòsit no del tot explícit. La composició «Passat» (pàg.85), escrit en prosa, conté cinc escenes, totes bé podrien ser qualificades de microteatre, amb diàleg i veus directes, amb personatges i amb acotacions: «l’àvia es posa polvos i coloret». Així la primera, «Penjats» són dos amants que contemplen dos penjats que semblen que ballen i ballen; una altra «El nét mira l’àvia», com una estampa cubana, una vella demana almoina sota la mirada avergonyida primer, orgullosa després del seu nét; la tercera és l’evocació d’un amor adolescent, «tanco els ulls, l’abraço i ballo amb ella»; la quarta el vent de tan fort literalment crucifica el personatge i ella plora en veure’l; la darrera escena, «Nocturn», és un record de joventut en el qual el riure convulsiu produït per una nit de borratxera salva en Jordi i el seu amic de ser atropellats pel camió del fems. Els efectes dramàtics, la visualització, el llenguatge del cos, una certa escenografia, tot açò hi és de forma incipient. Si en Jordi Odrí, tal com sabem, escriu i dirigeix un teatre poètic, aleshores per què no havia d’escriure poesia? O potser és a l’inrevés? Què va ser primer l’ou o la gallina? Tanmateix la producció poètica de Jordi Odrí ve d'enfora. Ha participat en molts recitals i sempre hi és quan treim qualque volum col·lectiu, com ara Tots els éssers, editat per Amnistia Internacional Menorca. O els quaderns d'Illanvers, o De l'angoixa a l'esperança. Poetes de Menorca contra el càncer (AECC Menorca)

Però Jordi Odrí no havia publicat llibres individuals de poesia fins fa dos anys. Sal als ulls va ser el primer i Antilogia és el segons. Aquest és un recull de poemes dividits en quatre parts. Les composicions no són gens convencionals, a en Jordi, tant en la vida com en la literatura no li interessen les convencions, perquè per a ell no hi ha d’haver cap barrera que li impedeixi o el condicioni per dir de forma directa i personal allò que vol dir, la llibertat per bandera, i per tant trobam en Antilogia tot tipus de formes: vers i prosa, mètrica lliure i rimes internes, estrofes llargues i breus, ritmes ràpids amb versos monosíl·labs (pàg. 34) i ritmes discursius (pàg. 72: «em dibuixaves el teu nom...»), llengua inspirada plena d’imatges (pàg. 20 «T’ho dic amb els ulls a les mans, no puc mirar el foc de la teva pell» i llengua col·loquial quotidiana (pàg. 89 «no t’emprenyis que tot és broma, pren un ginet»)

Les convencions literàries, les estructures més o manco formals de les normes, les fórmules tradicionals del gènere, tot açò desapareix a favor d’una poesia deslliurada, sense fermalls, sense traves i que concedeix especial atenció no al «poema» és a dir a l’objecte artefacte fet de paraules encaixonades sinó a la «poesia» és a dir a l’experiència estètica que consisteix a fer pessigolles a la sensibilitat i a la intel·ligència per mitjà de les paraules. És per açò que el llibre té aquest aire de sinceritat, d’autenticitat, de transparència com deia abans, que en llegir l’obra és com escoltar la persona.

Deixeu-me explicar dos fets, dues anècdotes, que corroboren aquesta sensació. Fa un parell de mesos van ser convidats la meva dona i jo a la caseta que en Jordi i na Maria tenen a Fornells, balcó obert a la llum resplendent de la badia, la mar que entra al petit menjador, i vam anar a fer una calada allà davant mateix en un tancat fet per als banyistes. Dins l’aigua, i ja no sé com va venir a compte, en Jordi explica que quan es mori, que per favor no facem cap idiotesa amb les cendres, açò d’anar a tirar-les pel camp en una cerimònia estúpida, que collons, que les cendres se les quedi qui m’hagi cremat, que en faci el que vulgui, que se les quedi, que no les volem. Van ser còmic i vaig pensar açò és un poema made in Jordi. Quan parla en Jordi fa poemes sense proposar-s’ho. Un altre fet: al seu compte de feisbuc, en Jordi va escrivint coses que se li ocorren, bé idò, aquests breus escrits circumstancials i espontanis podrien ben bé formar part del llibre Antilogia.

Dijous passat, 6 d’octubre, 10.40 h. del matí, jubilat feliçment, escriu al feisbuc:

«El temps es menja els vianants i transforma la llum i l’aroma, el paisatge canvia però persisteix»

A dotze persones els agrada. Cap comentari. No sé si és un poema, però no hi ha cap dubte que és poesia.

No veig en Jordi insistint, rectificant, polint un mateix poema de manera insistent fins que perdi la frescor primera. La seva forma d’obrar és més espontània i fresca, directa i franca. Gens artificiosa per tant i a vegades prou aproximada a la parla.

Una volta vaig llegir el llibre complet, em vaig demanar com el qualificaria, quins són els adjectius que més s’escaurien, és un defecte de professor que tenc, quan feim classes ens hem d’explicar la cosa, sabeu? La conclusió és que la poesia de Jordi Odrí és un plat cuinat amb quatre ingredients:

* Sentit lúdic: el joc mateix de la paraula, essencial en el gènere. En Jordi juga amb les paraules, es deixa endur per la sonoritat o per les concomitàncies de forma i de sentit, per la diversió. Ai la poesia primer de tot ha de ser divertida, en el sentit etimològic

* Sentit burlesc: la ironia provocadora que vegades deriva en un sarcasme, com una bufetada a la galta del benpensant;

* Sentit de la tendresa o la comprensió amorosa de les gràcies i misèries de la condició humana, sota un vel de nostàlgia

* Sentit d’antítesi:, les contrarietats, el xoc dels extrems, una mica de l’atzar dadà i l’absurd

El plat és nutritiu, et deixa ben rodó, de digestió lenta. El joc, el rot, el bes i el xoc són ingredients que deixa el lector amb l’energia per afrontar un món de merda. Si més no, el fa més passador, més suportable perquè ens fa riure i ens fa plorar, que d’això es tracta en aquesta vida. No sé res de l’altra.

Com un dietari interior de moments senyalats, cada poema fixa una escena viscuda, a la qual es dóna la volta i se li treu el suc de la reflexió. Hi ha una varietat de temes i de tons que fa del recull una expressió rica. Va basculant, com he dit, contínuament entre la celebració de la vida i de l’amor, i de la carn, i la constatació de la mort assetjant. Mentre xalam de la vida, la mort ens vigila.

El poema «Esmitjat» (pàg. 29) potser n’és una síntesi ben aconseguida d’aquesta bàscula:

«Equidistant

entre el no res i la carn...

I arribà per fi la merescuda calma»

Hi ha poemes d’amor, a vegades d’un amor derrotat,

«no voldria altre dolor que el de la carícia»

Hi ha evocacions del passat, de records de joventut, amb una certa nostàlgia i una certa perplexitat.

Hi ha unes quantes composicions sobre la mort, i específicament hi ha al final del poemari, sota el títol «Cròniques de l’home cremallera», un relat reflexiu de les sensacions i els pensaments d’un moment ben concret de la vida. «Una crònica del buit» com és qualificada, perquè va ser percebuda com a «dies en blanc», sense agenda. Aquesta experiència extrema també és present en altres parts del llibre. El subtítol és ben explícit: Aniversari de «Jugant a les portes de la mort»:

«L’home cremallera segueix, al mirall, els tatuatges que entre el bisturí i les grapes li han dibuixat sobre la pell» pàg. 97

Aquesta experiència, vista en el temps, estableix una major entesa amb la mort, com una comprensió més fonda i alhora més acceptable. La reflexió final és que viure és una supervivència entre el delit i el desfici:

«entre glop i glop»

Hi ha sentències de tipus filosòfic, com axiomes del seu pensament, per exemple el que inicia el llibre:

«La boxa és l’esgrima dels pobres»

(pàg.19)

«M’agraden les roses,però sempre m’han

interessat més les espines»

Dicció contrariada, (pàg. 55)

«A mesura que em faig vell, tinc menys respecte per la meva opinió»

Serenor i mirall, (pàg 87)

«la

saviesa

és

limitada

la

estupidesa

és

infinita»

(penúltim poema, pàg. 100)

Entre els versos treu el cap de tant en tant una visió desdramatitzada, a vegades volgudament còmica. En Jordi és molt ocorrent i divertit, de tot en fa una broma. Al costat d’una afirmació seriosa, fins i tot tràgica, s’escola una altra afirmació o un dubte que resta transcendència a la situació. És el contrast mateix de la vida, com fa Shakespeare en moltes de les seves peces, una de freda i una de calenta:

«I tinc tant de fred lluny de tu,

que visc al congelador

de la nevera de casa.»

Intens intent, (pàg. 81)

La veritat és que he passat una mica de pena per preparar aquesta presentació (ja et passaré la minuta més el 21 % d’IVA). L’he llegit de dalt fins baix, l’he repassat d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, per damunt i per davall i m’he adonat que havia de passar de cercar, i d’analitzar tant, el professor de literatura es fica allà on no el demanen. Hi ha ordre però és un ordre orgànic, fruit dels avatars, ple de les incerteses de cada dia, cosit per les eventualitats, arrossegat per les circumstàncies, de llocs impensats ben arran de lloc domèstics, mescla de fang i de sang i de l’aire dels somnis, una arriscada aposta pel merder de la vida, impensada i reflexionada alhora, un incident rere l’altre entre la sorpresa i el fàstic, entre el ganivet i la cullera, una fortuïta troballa de l’amor perdut, records i desitjos, esporàdiques escapades de la ment, i laments pel feixuc pes de la mort, que ens ha donat un indult, com bé dius, momentani.

La veritat és que la poesia s’ha creat molts enemics, amb bastanta raó. Perquè s’ha presentat moltes vegades tan mudada i tan repipí, inflat, amb aquella elocució insuportable que no hi havia déu que s’hi acostés a festejar-la amb naturalitat. La poesia ha fet por i fa por, especialment als alumnes. S’havia arribat a l’extrem de considerar que la bona poesia, la de veritat, era una poesia com més incomprensible millor. Semblava que havia de contenir paraules rares, sinó malament. La poesia s’ha distanciat de la seva essència. Afortunadament açò canvia una mica en els darrers temps, i recuperam el gust per la poesia oral (rap, glosa, codolada) i la lectura de poesia de la veu dels propis poetes. Ei! No tots els poetes saben llegir.

Jo vull agrair a en Jordi Odrí aquest llibre, per la sinceritat amb què és escrit. I perquè és divertit i seriós a la vegada. A estones fa riure i a estones fa plorar, a estones sorprèn i a estones et fa cavil·lar, com el remolí de la vida mateixa.

I enmig d’aquest remolí el malanat presentador mira de surar en la superfície dels sentits i els contrasentits i no sé si naufraga i per tant calla.

Dia Internacional de la traducció

Traduir per transcendir

Francesc Florit

Director de la Biblioteca Pública de Maó

Organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) a Menorca, de la mà del seu representant Ismael pelegrí i amb la col·laboració de la Biblioteca Pública de Maó, el Dia Internacional de la Traducció tindrà a l’illa el seu acte de reconeixement, #Dit2016 aquest dijous 29 a les 20h. Aquest dia se celebra cada 30 de setembre, en commemoració de Sant Jeroni, el traductor de la Bíblia, i per tant considerat el patró dels traductors. La celebració va ser promoguda per la FIT (Federació Internacional de Traductors) que l'any1991 va llençar la idea per mostrar la solidaritat amb la comunitat mundial de traductors, en un esforç per promoure la professió de traductor a diferents països.

Les biblioteques tenen un deure molt gran als traductors. Què serien les biblioteques sense la traducció de llibres d’una llengua a l’altra? L’oferta lectora minvaria i s’empobriria de manera alarmant. Ara que la majoria no en fa cabal que el llibre que llegeix va ser escrit en una altra llengua que no domina i prest s’oblida de qui va fer possible això, celebram el Dia Internacional de la Traducció.

La figura del traductor ha anat agafant relleu així com avança la societat postmoderna. La seva tasca resulta avui de capital importància per a regir el món, un món fet d’interdependències enmig d’un mosaic de llengües i cultures. La mundialització, amb els seus pros i els seus contres, té amb els traductors els mitjancers necessaris. Pensem si no en la feina que exerceixen els traductors en les cimeres polítiques, en els parlaments multilingües, en les trobades socials, etc. Permeten l’entesa, permeten el pacte, faciliten l’encontre i la comunicació, escalons imprescindibles per a la convivència.

La traducció és una feina d’artesania, d’alta qualitat, d’especialistes molt preparats i d’una transcendència impagable. I malgrat tot és una feina que no ha tingut l’atenció que es mereix ni el reconeixement degut. Feina mal pagada, mal considerada i fins i tot en alguns casos tan arraconada que ni tan sols apareix la persona que ha fet la feinada de la traducció ni en la fitxa bibliogràfica del llibre. Fatal error. Els grans traductor ben sovint són grans escriptors. Dit altrament: els grans escriptors solen ser grans traductor.

La traducció és una tasca artística, a més de tècnica. Així ho comprovareu qui assisteixi a l’activitat programada per l’AELC a la Biblioteca Pública de Maó. Pere Gomila i Carme Cloquells, dues persones que tenen experiència en la traducció, faran una “demostració en viu” de com tradueixen, amb quins reptes es troben, quines eines utilitzen, quins recursos tenen a l’abast per portar a terme no només una traducció fidel a l’original sinó també en respecti el to i l’estil i, en definitiva, en com traspassar de la llengua original a la llengua traduïda el geni i la idiosincràsia de l’autor i de l’idioma ofert. Tota una experiència que el públic podrà gaudir i intervenir.

Dilema entorn de Punta Nati

Laetitia Lara. Presidenta de Líthica

Francesc Florit, soci d’Amics de Punta Nati

Es plantegen dilemes difícils que són causats sobretot per la manca de planificació en les polítiques energètiques. Quan fa dos any es van celebrar els 20 anys de la declaració reserva de la biosfera de Menorca, l’OBSAM, entitat encarregada de recollir, analitzar  i avaluar els indicadors, constatava que durant les dues dècades s’havien avançat molt poc i en alguns casos retrocedit en la bona gestió d’una política sostenible, d’acord amb aquella declaració. Les conclusions de les jornades dels 20 anys de la Reserva deien: “El sentir general de les trenta-set comunicacions posa de manifest que l’experiment de la reserva de biosfera de Menorca, iniciat l’any 1993, no sembla anar pel bon camí. Es tractava d’una aposta forta per la sostenibilitat del desenvolupament humà a l’illa, però les deliberacions de les jornades ens porten a expressar que no s’han portat a terme suficients actuacions en el bon sentit, i ni la societat, ni les administracions, ni el sector empresarial sembla que avancin prou en la bona direcció.” En concret un dels aspectes a millorar ja abans (octubre 2010) s’indicava “la ràpida extinció que està patint el patrimoni etnogràfic, encara poc valorat i estudiat”. El tren se’ns escapa i ens passa per sobre: en aigua, en residus, en energia, en dependència turística, en estacionalitat, en mobilitat, en contaminació, etc. Els indicadors mostren com l’etiqueta no s’ha fet servir per avançar de forma seriosa cap a un desenvolupament mediambiental, econòmic i social sostenible.

Tant l’aposta per les energies renovables com la protecció del paisatge natural i cultural són dos objectius que una Reserva de la biosfera hauria de fer compatibles i ho serien si s’apliquessin les mesures polítiques necessàries i es fes la previsió suficient. No ha estat així i ara ens veiem abocats a dilemes que ens trenquen el cor, com va expressar bé la directora de l’agència de la Reserva de la Biosfera Irene Estaún. L’actual govern del Consell ha rebut una herència enverinada. I tanmateix seu és el repte.

El problema de fons té dues cares: la sobredimensió i la ubicació. En primer lloc la ubicació perquè no s’ha “escollit” l’indret pel simple fet que no tenim un pla que ordeni de forma racional les instal·lacions d’energies renovables. És molt probable que un molí gegant dalt de El Toro seria denegat. La ubicació a Punta Nati desvirtua un dels paisatges culturals singulars de reconeixement mundial. L’únic criteri de la ubicació és l’interès de la propietat. És evident que Menorca disposa d’altres ubicacions molt més idònies i molt manco sensibles. Què s’ha fet per trobar una alternativa? No ens cansarem de repetir que el paisatge rural de Punta Nati és dels més importants de tota la Mediterrània pel que fa a l’art de la pedra en sec. Ara  sis països europeus promouen perquè sigui declarat patrimoni immaterial universal davant la UNESCO. Mentre promovem aquesta iniciativa no podem alhora promoure un parc que hipoteca i amaga aquest patrimoni. Tampoc no ens cansarem de repetir que la nostra postura no és contrària a les energies renovables i sabem de la necessitat urgent que Menorca s’hi encamini, però no per vestir un sant n’hem de desvestir un altre. Cal cercar un equilibri.

L’altra cara del problema és la dimensió. Les 187 hectàrees faran d’aquest parc un dels més grans d’Europa, la qual cosa com a mínim sorprèn en una illa petita com Menorca. Les dimensions són tan extraordinàries que, efectivament, serà visible des dels satèl·lits i dibuixarà una gran taca blanca damunt el territori del Google Earth. De la mateixa manera que hi va haver una extraordinària contestació a la reforma de la carretera Me1 pel seu plantejament desmesurat per l’illa i que l’actual equip de govern del Consell vol reconduir, ara caldria que la ciutadania també s’oposi i que el Consell actués d’acord amb les recomanacions fetes per l’IME a través de l’OBSAM. La nostra proposta és que l’ampliació de l’actual parc augmenti fins a un màxim de 50 hectàrees, una mida raonable. I com fan molts d’altres països amb polítiques energètiques més equitatives, promoure les petites empreses i repartir les instal·lacions.

Un dels greus dèficits d’aquest projecte és que el debat social no ha existit. Ara es comença arran de la preocupació i les accions fetes per l’associació Martí Bella, Líthica i la recent creada Amics de Punta Nati. Però dóna la sensació que s’ha fet tard, quan ja s’han pres unes decisions irreversibles. Tanmateix fa molts anys que ja es va incidir en la importància de preservar Punta Nati. Aleshores l’administració pública no en va fer cas, no va actuar, no va preveure ni va planificar.

Tenim eines per fer reconduir el megaprojecte de parc fotovoltaic. La llei 2/2014 de 25 de març art. 69 b assenyala que no es poden permetre murs que limitin el camp visual dels camins que tenen perspectiva de paisatges singulars. Pot ser aquesta una, de les moltes raons, per oposar-se al projecte d’ampliació excessiva del parc. D’altra banda el Comité Español del Consejo Internacional de Monumentos y Sitios Histórico-Artísticos (ICOMOS) ha emès un informe desfavorable: “las instalaciones de aerogeneradores y placas fotovoltaicas implicaría un impacto muy negativo, tanto en la imagen, como en la deriva hacia el futuro de las actividades que, si bien mermadas, aún perviven. En consecuencia, la principal recomendación es evitar la total instalación de tales infraestructuras energéticas que están proyectadas en el paraje de Punta Nati”.

El dilema és o bé guanyar un 20% d’energies renovables a Menorca en el negoci d’una empresa privada o bé preservar el paisatge cultural de Punta Nati, un dels llegats que ens identifiquen i ens singularitzen com a menorquins. Per a nosaltres el paisatge és únic i prioritari.

Catalanitat vs Catalafonia vs Catalanisme

Catalanofonia vs. Catalanisme vs. Catalanitat

Francesc Florit. Acció Cultural de Menorca

Espesses vegades sentim demanar disculpes dels nostres interlocutors perquè no parlen bé un idioma que han après. “Sorry, my english is very bad”. O bé se sol recriminar quan una persona té un marcat accent català quan parla castellà o un marcat accent castellà quan parla català. És cert que quan s’aprèn una llengua i s’és capaç d’adoptar no només la precisió lèxica i la varietat, els modismes i la complexitat sintàctica sinó també la fonètica matisada d’un parlant local, és per congratular-se i donar-li la més sincera enhorabona perquè la cosa no resulta gens fàcil, especialment si has après la llengua altra passats els 12 anys. Perquè passats els 12 anys, l’adopció de la fonètica exacta és gairebé impossible, diuen els experts.

Ara bé, no els podem demanar el mateix grau de competència a un cambrer que a un periodista, per exemple. Que el cambrer tengui accent castellà quan s’adreça amb esforç a parlar català no és ni de molt cap problema, ans al contrari és una benedicció, ja que allò que resulta important en aquest cas és l’actitud de la persona i per tant la seva disponibilitat a aprendre, a millorar, a entendre la situació sociolingüística en què viu i sobretot compartir la llengua que és pròpia de la terra on treballa. Fantàstic. Dic jo que aquest cambrer no perdi el seu accent perquè per mi no és un inconvenient sinó un indicador de qui és i no té per què renunciar-hi. Forma part de la riquesa i de la diversitat de la nostra realitat comunicativa a Menorca. En canvi, si un locutor de ràdio o televisió no és capaç de pronunciar la fricativa palatal sonora de paraules com “ajuda”, i pronuncia “aiuda”, aleshores açò per mi resulta injustificat i injustificable. És un professional de la comunicació i per tant ha d’aprendre a parlar correctament, independentment de la llengua personal pròpia o habitual o llengua 1.

És evident que la llengua o les llengües ens identifiquen. També ens identifiquen els accents i els mils matisos que assenyalen la particular manera personal d’expressar-se, l’idiolecte. Que cadascú tengui el seu, el mantengui i el disfruti. Al centre de salut del Canal Salt hi ha dues metgesses. Una és gallega i l’altra no sé d’on deu provenir però té la fesomia d’una dona de la Índia, de pell bruna, cabells molt morenos, baixeta i guapa. La gallega no em va deixar parlar en català, perquè segons les seves paraules “si cada uno hablara su llengua no se entendería nadie”. Vaig complaure la doctora perquè tenia el meu genoll amb prou mal i la meva militància lingüística té els seus límits, naturalment. L’altra doctora baixeta i morena em va atendre a urgències i em va parlar en un català molt entenedor, de la qual cosa em vaig alegrar atesa la meva militància, i li ho vaig agrair sincerament. Em va respondre que tan sols el sabia parlar “una miqueta”, però suficient, vaig pensar jo, perquè donés a entendre que respectava la llengua pròpia d’on treballava i s’hi esforçava a aprendre-la. Enhorabona.

Cas molt diferent d’un metge que segons notícies de El Mundo vol abandonar Mallorca “por la exigencia del catalán”. L’oftalmòleg Jorge Skibinsky, argentí, treballa a l’hospital d’Inca com a interí d’ençà fa 18 anys. Diu que també parla francès i anglès i que ha après el mallorquí del carrer. Però no està disposat a treure un títol de català per fer-se metge titular. Una llàstima. El seu col·lega Manuel de Timoteo, delegat balear de la Societat Espanyola d’Oftalmologia, assegura que “algunos [medicos] prefieren aprender francès e inglés y marchar a vivir a Francia o Inglaterra donde cobraran el triple”. És una opció. Però per què volen aprendre qualsevol altra llengua que no sigui el català? Sota la resposta a aquesta pregunta hi ha un prejudici d’identitat.

Caldria aclarir que catalanofonia no és catalanitat, ni manco catalanisme. Aprendre i dominar la llengua pròpia d’un país no implica necessàriament combregar amb les idees de defensa d’una identitat nacional, ni ser-ne o sentir-s’hi. Parlar català a la consulta del Canal Salat no converteix les persones en catalanistes, de la mateixa manera que parlar castellà no et converteix en espanyolista. La metgessa morena segur que no és catalanista, però és educada i intel·ligent.

Miquel Àngel Pradilla proposa el terme catalanofonia per referir-se a una comunitat lingüística catalana que en ple segle XXI malda per aconseguir la normalitat. Pradilla es qüestiona si aquesta catalanofonia, que està escapçada administrativament i desconnectada mediàticament, viu com una veritable comunitat lingüística. A l’hora de recrear aquesta comunitat, Pradilla recomana defugir els criteris identitaris, que només són garantia de conflictes, i centrar-se més en interessos reals al voltant de la llengua que ajudin a crear vincles. Amb tot, no es pot defugir la complexitat de les coses complexes.

Dia internacional de l'arxiu: el servei a la memòria

Can Mercadal alberga la Biblioteca de Maó i l’Arxiu històric. El conjunt dels documents configura un patrimoni valuós, material i immaterial. Es tracta de la memòria escrita conservada al llarg dels segles. Tot i que és un arxiu força extens, no és complet a causa de la pèrdua de documentació que s’ha patit arran sobretot de saquejos, guerres i altres calamitats pròpiament humanes i tristes.

La celebració d’un Dia Internacional dels Arxius es va fixar el 9 de juny, coincidint amb la data de creació del Consell Internacional d'Arxius (ICA/CIA) el 1948 sota els auspicis de la UNESCO. L'objectiu del Dia Internacional dels Arxius és posar en valor la importància dels arxius i posar-los a disposició dels investigadors i de la ciutadania en general per tal de preservar la memòria documental. Ja sabem que comprendre el passat és tasca imprescindible per configurar el futur, tal com s'expressa en la Declaració Universal sobre els Arxius, aprovada per la UNESCO a la seva 36a Conferència General a París, el 10 de novembre de 2011. No cal insistir més en els motius ni en la rellevància d’aquesta celebració. Però sí que convé de saber l’estat en què es troba l’arxiu històric de Maó i quines serien les mesures que des del meu parer cal prendre per millorar el servei a la memòria col·lectiva.

Tenim la necessitat de disposar de més espai, (cal recordar que una part és emmagatzemada en un local llogat en unes condicions que no són les idònies). Per açò, entre altres raons hem posat a consideració una proposta a llarg termini per desvincular la Biblioteca Pública de l’Arxiu, de manera que l’Arxiu Històric esdevengui un centre autònom, amb entitat i edifici propi. Talment es va fer l’any 1984 quan es van deslligar el Museu de la Biblioteca, i tal com es va fer fa anys a Palma on hi ha la Biblioteca Can Sales per un costat i l’Arxiu del Regne de Mallorca per l’altre. Aquesta segregació ve motivada perquè les funcions que exerceixen són de naturalesa diferent i per tant s’han de contemplar com a dues entitats diferents per respondre millor a la seva naturalesa. Queden aspectes a solucionar de l’Arxiu causats en bona part pel plantejament que ha tingut. Caldrà tanmateix trobar la manera que les diverses instàncies i organismes que es dediquen a la preservació documental es vinculin en un mateix projecte, en una mena d’Arxiu General de Menorca, gestionat per professionals especialistes i amb un programa integral de gestió, preservació, recerca, informatització i difusió segons els paràmetres actuals.

De totes les funcions que es requereixen a un arxiu històric, el de Maó presenta deficiències en gairebé totes (catalogació, assessorament, consulta, reprografia, restauració, programa d’accions, comunicació i difusió, vinculació a altres arxius...) En primer lloc perquè no ha disposat d’un arxiver fix. La feina feta per M. Lluïsa Serra i continuada després per Juan Francisco Sánchez d’ordenació, catalogació i administració del fons haurien de tenir continuïtat. Cal que es faci també un treball de recerca i adquisició de documents patrimonials de prou interès perquè formin part del nostre arxiu i tenir-los a disposició pública. Una altra és la feina, la feinada, de digitalització perquè el programa engegat pel Ministeri de Cultura és molt minvat. Igualment la feina de restauració es va fent a un ritme molt lent ateses les necessitats. Tenim la sort que la feina d’atenció als investigadors i als usuaris interessats és assumida per una auxiliar administrativa, cosa que sobrepassa les seves obligacions. I més enllà encara queden dues tasques que ben poques vegades es fan: unes actuacions de programa cultural per a la difusió d’aquest patrimoni documental i un servei didàctic que el posi a l’abast dels centres d’ensenyament dels diferents nivells escolars, perquè el valorin, se l’estimin i el preservin en el futur

L’activitat que hem organitzat amb motiu del Dia Internacional de l’Arxiu l’hem titulada “La recerca genealògica. Xerrada i visita”, per al proper 13 de juny a les 18h. Per què la genealogia? Perquè hi ha un bon nombre de persones atretes per aquesta matèria que vénen de forma assídua a consultar els documents del nostre arxiu. L'interès per la genealogia ha augmentat en els últims anys. Comptam amb persones expertes com Antoni Guasch, Antoni Tudurí i Octavi Pons, ponents de l’activitat que han treballat a fons el tema i disposen d'eines i recursos per al seu coneixement. S'exposaran els documents emprats amb més freqüència com els índexs i llibres de naixements, matrimonis i defuncions i els padrons d'habitants.

Mollisme

(article aparegut dia 5 de març al Diario Menorca, com a Acció Cultural de Menorca)

Permeteu-nos aquest derivat, un neologisme que algun dia podria bé formar part dels ismes que alimenten les tendències, les ideologies, afectes i afinitats que marquen les persones insignes i els seus pensaments força. Mollisme, derivat de Moll, seria el corrent d'acció que continua les passes de l'obra i l'actitud de constància i rigorositat en la defensa de la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears que va emprendre l'il·lustre filòleg menorquí Francesc de Borja Moll i Casasnovas (Ciutadella 1903-Palma 1991). Creiem que els menorquins encara no som prou conscients de la transcendència de l'obra d'en Moll. És cert que l'hem nomenat fill il·lustre a l'ajuntament de Maó, Medalla d'Or de Ciutadella i una infinitat de títols i reconeixements d'arreu. Però ara Menorca té una nova oportunitat per ampliar la seva admiració envers un dels homes més decisius per al redreçament lingüístic i cultural del nostre poble.

S'acaba de crear la Institució Francesc de Borja Moll, una nova entitat fundada per continuar amb la tasca del nostre filòleg, una iniciativa de la societat civil de les Illes Balears per preservar el seu llegat, com és la riquesa patrimonial de l'Editorial Moll que es trobava en greu perill, la continuïtat de la magna obra del Diccionari català-valencià-balear que ha de cercar els formats que responguin a la societat de la informació actual, l'actualització i renovació en la recerca filològica, i sobretot l'esperit incansable i amorós del qual sempre va fer gala, fins i tot en els moments més terribles del franquisme que ens liquidava com a poble. El mollisme així es definiria com el posicionament ferm en la defensa del nom i del sentit d'un dels pares fundadors del poble que ara som.

Un dels propòsits de la Institució nounada és la de crear a la ciutat natal de Borja Moll un centre d'interpretació de la seva obra. Binissalem té la Casa Llorenç Villalonga, Santanyí té el Centre de Poesia Contemporània Bali Bonet, Deià té la Casa Robert Graves, Manacor té la Institució Pública Antoni M. Alcover, Pollença per Costa i Llobera,... Ciutadella per Borja Moll. Ja és hora que, després de quinze anys de la mort de Francesc de B. Moll, disposem d'un centre memorial que difongui la seva immensa tasca. Ciutadella ha de figurar en el mapa del mollisme, i convertir-se en alguna cosa més que la ciutat natal de Moll.

En paraules d'un dels fundadors de la Institució F. de B. Moll, Miquel Àngel Lleuger: «El grup de gent que ha constituït l’entitat privada i sense afany de lucre Institució Francesc de Borja Moll renovam els vots ovidians de tenacitat. Volem ser la gota que forada la roca de l’atzucac a què, malauradament, havia arribat el llegat de can Moll. Ens anima la voluntat de preservar aquest patrimoni de valor incalculable i de donar-li nova vida. Volem que obres com les Rondalles d’en Jordi des Racó continuïn editant-se i circulant, volem que el Diccionari trobi els millors mitjans de difusió, i volem que els centenars de milers de llibres de can Moll continuïn a l’abast dels lectors. Volem, també, honorar la figura del nostre lingüista més il·lustre. Només ho podrem fer si tenim l’ajuda i la complicitat de les persones que estimen el país i la llengua»

El mollisme que propugnam està fet de la mateixa pasta bonhomiosa del ciutadellenc. Amb un somriure sempre als llavis perquè va carregat de raó i de convicció. Amb la feineria de sempre ja que els propòsits són nobles i plens de dignitat; perquè la matèria amb què es treballa és l'essència mateixa de poble, el vehicle que condueix la identitat de qui som. Però més enllà d'aquestes paraules grandiloqüents, fàcils de dir, comportem-nos com el mestre: fets i obres. La ciutadania, a través de la societat organitzada i amb el suport de les institucions ha de fer possible l'empresa de salvar aquest patrimoni i donar continuïtat al llegat. Aquells que ara es postulen com els grans defensors de la parla menorquina i que la volen segregada de la llengua catalana, farien bo de llegir l'obra de Francesc de B. Moll per deixar de dir disbarats. No cal dir que el gonellisme, que ell tant va combatre, ha pres una nova careta, però que continuen amb la mateixa ofuscació contra la unitat idiomàtica de la llengua catalana, basada en els prejudicis i la ignorància i, cosa encara pitjor en la mala idea de fer perillar la pervivència de la nostra singularitat. Francesc de Borja Moll els diria el mateix que va dir-los el 1972.