Dia Internacional de la traducció

Traduir per transcendir

Francesc Florit

Director de la Biblioteca Pública de Maó

Organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) a Menorca, de la mà del seu representant Ismael pelegrí i amb la col·laboració de la Biblioteca Pública de Maó, el Dia Internacional de la Traducció tindrà a l’illa el seu acte de reconeixement, #Dit2016 aquest dijous 29 a les 20h. Aquest dia se celebra cada 30 de setembre, en commemoració de Sant Jeroni, el traductor de la Bíblia, i per tant considerat el patró dels traductors. La celebració va ser promoguda per la FIT (Federació Internacional de Traductors) que l'any1991 va llençar la idea per mostrar la solidaritat amb la comunitat mundial de traductors, en un esforç per promoure la professió de traductor a diferents països.

Les biblioteques tenen un deure molt gran als traductors. Què serien les biblioteques sense la traducció de llibres d’una llengua a l’altra? L’oferta lectora minvaria i s’empobriria de manera alarmant. Ara que la majoria no en fa cabal que el llibre que llegeix va ser escrit en una altra llengua que no domina i prest s’oblida de qui va fer possible això, celebram el Dia Internacional de la Traducció.

La figura del traductor ha anat agafant relleu així com avança la societat postmoderna. La seva tasca resulta avui de capital importància per a regir el món, un món fet d’interdependències enmig d’un mosaic de llengües i cultures. La mundialització, amb els seus pros i els seus contres, té amb els traductors els mitjancers necessaris. Pensem si no en la feina que exerceixen els traductors en les cimeres polítiques, en els parlaments multilingües, en les trobades socials, etc. Permeten l’entesa, permeten el pacte, faciliten l’encontre i la comunicació, escalons imprescindibles per a la convivència.

La traducció és una feina d’artesania, d’alta qualitat, d’especialistes molt preparats i d’una transcendència impagable. I malgrat tot és una feina que no ha tingut l’atenció que es mereix ni el reconeixement degut. Feina mal pagada, mal considerada i fins i tot en alguns casos tan arraconada que ni tan sols apareix la persona que ha fet la feinada de la traducció ni en la fitxa bibliogràfica del llibre. Fatal error. Els grans traductor ben sovint són grans escriptors. Dit altrament: els grans escriptors solen ser grans traductor.

La traducció és una tasca artística, a més de tècnica. Així ho comprovareu qui assisteixi a l’activitat programada per l’AELC a la Biblioteca Pública de Maó. Pere Gomila i Carme Cloquells, dues persones que tenen experiència en la traducció, faran una “demostració en viu” de com tradueixen, amb quins reptes es troben, quines eines utilitzen, quins recursos tenen a l’abast per portar a terme no només una traducció fidel a l’original sinó també en respecti el to i l’estil i, en definitiva, en com traspassar de la llengua original a la llengua traduïda el geni i la idiosincràsia de l’autor i de l’idioma ofert. Tota una experiència que el públic podrà gaudir i intervenir.

Dilema entorn de Punta Nati

Laetitia Lara. Presidenta de Líthica

Francesc Florit, soci d’Amics de Punta Nati

Es plantegen dilemes difícils que són causats sobretot per la manca de planificació en les polítiques energètiques. Quan fa dos any es van celebrar els 20 anys de la declaració reserva de la biosfera de Menorca, l’OBSAM, entitat encarregada de recollir, analitzar  i avaluar els indicadors, constatava que durant les dues dècades s’havien avançat molt poc i en alguns casos retrocedit en la bona gestió d’una política sostenible, d’acord amb aquella declaració. Les conclusions de les jornades dels 20 anys de la Reserva deien: “El sentir general de les trenta-set comunicacions posa de manifest que l’experiment de la reserva de biosfera de Menorca, iniciat l’any 1993, no sembla anar pel bon camí. Es tractava d’una aposta forta per la sostenibilitat del desenvolupament humà a l’illa, però les deliberacions de les jornades ens porten a expressar que no s’han portat a terme suficients actuacions en el bon sentit, i ni la societat, ni les administracions, ni el sector empresarial sembla que avancin prou en la bona direcció.” En concret un dels aspectes a millorar ja abans (octubre 2010) s’indicava “la ràpida extinció que està patint el patrimoni etnogràfic, encara poc valorat i estudiat”. El tren se’ns escapa i ens passa per sobre: en aigua, en residus, en energia, en dependència turística, en estacionalitat, en mobilitat, en contaminació, etc. Els indicadors mostren com l’etiqueta no s’ha fet servir per avançar de forma seriosa cap a un desenvolupament mediambiental, econòmic i social sostenible.

Tant l’aposta per les energies renovables com la protecció del paisatge natural i cultural són dos objectius que una Reserva de la biosfera hauria de fer compatibles i ho serien si s’apliquessin les mesures polítiques necessàries i es fes la previsió suficient. No ha estat així i ara ens veiem abocats a dilemes que ens trenquen el cor, com va expressar bé la directora de l’agència de la Reserva de la Biosfera Irene Estaún. L’actual govern del Consell ha rebut una herència enverinada. I tanmateix seu és el repte.

El problema de fons té dues cares: la sobredimensió i la ubicació. En primer lloc la ubicació perquè no s’ha “escollit” l’indret pel simple fet que no tenim un pla que ordeni de forma racional les instal·lacions d’energies renovables. És molt probable que un molí gegant dalt de El Toro seria denegat. La ubicació a Punta Nati desvirtua un dels paisatges culturals singulars de reconeixement mundial. L’únic criteri de la ubicació és l’interès de la propietat. És evident que Menorca disposa d’altres ubicacions molt més idònies i molt manco sensibles. Què s’ha fet per trobar una alternativa? No ens cansarem de repetir que el paisatge rural de Punta Nati és dels més importants de tota la Mediterrània pel que fa a l’art de la pedra en sec. Ara  sis països europeus promouen perquè sigui declarat patrimoni immaterial universal davant la UNESCO. Mentre promovem aquesta iniciativa no podem alhora promoure un parc que hipoteca i amaga aquest patrimoni. Tampoc no ens cansarem de repetir que la nostra postura no és contrària a les energies renovables i sabem de la necessitat urgent que Menorca s’hi encamini, però no per vestir un sant n’hem de desvestir un altre. Cal cercar un equilibri.

L’altra cara del problema és la dimensió. Les 187 hectàrees faran d’aquest parc un dels més grans d’Europa, la qual cosa com a mínim sorprèn en una illa petita com Menorca. Les dimensions són tan extraordinàries que, efectivament, serà visible des dels satèl·lits i dibuixarà una gran taca blanca damunt el territori del Google Earth. De la mateixa manera que hi va haver una extraordinària contestació a la reforma de la carretera Me1 pel seu plantejament desmesurat per l’illa i que l’actual equip de govern del Consell vol reconduir, ara caldria que la ciutadania també s’oposi i que el Consell actués d’acord amb les recomanacions fetes per l’IME a través de l’OBSAM. La nostra proposta és que l’ampliació de l’actual parc augmenti fins a un màxim de 50 hectàrees, una mida raonable. I com fan molts d’altres països amb polítiques energètiques més equitatives, promoure les petites empreses i repartir les instal·lacions.

Un dels greus dèficits d’aquest projecte és que el debat social no ha existit. Ara es comença arran de la preocupació i les accions fetes per l’associació Martí Bella, Líthica i la recent creada Amics de Punta Nati. Però dóna la sensació que s’ha fet tard, quan ja s’han pres unes decisions irreversibles. Tanmateix fa molts anys que ja es va incidir en la importància de preservar Punta Nati. Aleshores l’administració pública no en va fer cas, no va actuar, no va preveure ni va planificar.

Tenim eines per fer reconduir el megaprojecte de parc fotovoltaic. La llei 2/2014 de 25 de març art. 69 b assenyala que no es poden permetre murs que limitin el camp visual dels camins que tenen perspectiva de paisatges singulars. Pot ser aquesta una, de les moltes raons, per oposar-se al projecte d’ampliació excessiva del parc. D’altra banda el Comité Español del Consejo Internacional de Monumentos y Sitios Histórico-Artísticos (ICOMOS) ha emès un informe desfavorable: “las instalaciones de aerogeneradores y placas fotovoltaicas implicaría un impacto muy negativo, tanto en la imagen, como en la deriva hacia el futuro de las actividades que, si bien mermadas, aún perviven. En consecuencia, la principal recomendación es evitar la total instalación de tales infraestructuras energéticas que están proyectadas en el paraje de Punta Nati”.

El dilema és o bé guanyar un 20% d’energies renovables a Menorca en el negoci d’una empresa privada o bé preservar el paisatge cultural de Punta Nati, un dels llegats que ens identifiquen i ens singularitzen com a menorquins. Per a nosaltres el paisatge és únic i prioritari.

Catalanitat vs Catalafonia vs Catalanisme

Catalanofonia vs. Catalanisme vs. Catalanitat

Francesc Florit. Acció Cultural de Menorca

Espesses vegades sentim demanar disculpes dels nostres interlocutors perquè no parlen bé un idioma que han après. “Sorry, my english is very bad”. O bé se sol recriminar quan una persona té un marcat accent català quan parla castellà o un marcat accent castellà quan parla català. És cert que quan s’aprèn una llengua i s’és capaç d’adoptar no només la precisió lèxica i la varietat, els modismes i la complexitat sintàctica sinó també la fonètica matisada d’un parlant local, és per congratular-se i donar-li la més sincera enhorabona perquè la cosa no resulta gens fàcil, especialment si has après la llengua altra passats els 12 anys. Perquè passats els 12 anys, l’adopció de la fonètica exacta és gairebé impossible, diuen els experts.

Ara bé, no els podem demanar el mateix grau de competència a un cambrer que a un periodista, per exemple. Que el cambrer tengui accent castellà quan s’adreça amb esforç a parlar català no és ni de molt cap problema, ans al contrari és una benedicció, ja que allò que resulta important en aquest cas és l’actitud de la persona i per tant la seva disponibilitat a aprendre, a millorar, a entendre la situació sociolingüística en què viu i sobretot compartir la llengua que és pròpia de la terra on treballa. Fantàstic. Dic jo que aquest cambrer no perdi el seu accent perquè per mi no és un inconvenient sinó un indicador de qui és i no té per què renunciar-hi. Forma part de la riquesa i de la diversitat de la nostra realitat comunicativa a Menorca. En canvi, si un locutor de ràdio o televisió no és capaç de pronunciar la fricativa palatal sonora de paraules com “ajuda”, i pronuncia “aiuda”, aleshores açò per mi resulta injustificat i injustificable. És un professional de la comunicació i per tant ha d’aprendre a parlar correctament, independentment de la llengua personal pròpia o habitual o llengua 1.

És evident que la llengua o les llengües ens identifiquen. També ens identifiquen els accents i els mils matisos que assenyalen la particular manera personal d’expressar-se, l’idiolecte. Que cadascú tengui el seu, el mantengui i el disfruti. Al centre de salut del Canal Salt hi ha dues metgesses. Una és gallega i l’altra no sé d’on deu provenir però té la fesomia d’una dona de la Índia, de pell bruna, cabells molt morenos, baixeta i guapa. La gallega no em va deixar parlar en català, perquè segons les seves paraules “si cada uno hablara su llengua no se entendería nadie”. Vaig complaure la doctora perquè tenia el meu genoll amb prou mal i la meva militància lingüística té els seus límits, naturalment. L’altra doctora baixeta i morena em va atendre a urgències i em va parlar en un català molt entenedor, de la qual cosa em vaig alegrar atesa la meva militància, i li ho vaig agrair sincerament. Em va respondre que tan sols el sabia parlar “una miqueta”, però suficient, vaig pensar jo, perquè donés a entendre que respectava la llengua pròpia d’on treballava i s’hi esforçava a aprendre-la. Enhorabona.

Cas molt diferent d’un metge que segons notícies de El Mundo vol abandonar Mallorca “por la exigencia del catalán”. L’oftalmòleg Jorge Skibinsky, argentí, treballa a l’hospital d’Inca com a interí d’ençà fa 18 anys. Diu que també parla francès i anglès i que ha après el mallorquí del carrer. Però no està disposat a treure un títol de català per fer-se metge titular. Una llàstima. El seu col·lega Manuel de Timoteo, delegat balear de la Societat Espanyola d’Oftalmologia, assegura que “algunos [medicos] prefieren aprender francès e inglés y marchar a vivir a Francia o Inglaterra donde cobraran el triple”. És una opció. Però per què volen aprendre qualsevol altra llengua que no sigui el català? Sota la resposta a aquesta pregunta hi ha un prejudici d’identitat.

Caldria aclarir que catalanofonia no és catalanitat, ni manco catalanisme. Aprendre i dominar la llengua pròpia d’un país no implica necessàriament combregar amb les idees de defensa d’una identitat nacional, ni ser-ne o sentir-s’hi. Parlar català a la consulta del Canal Salat no converteix les persones en catalanistes, de la mateixa manera que parlar castellà no et converteix en espanyolista. La metgessa morena segur que no és catalanista, però és educada i intel·ligent.

Miquel Àngel Pradilla proposa el terme catalanofonia per referir-se a una comunitat lingüística catalana que en ple segle XXI malda per aconseguir la normalitat. Pradilla es qüestiona si aquesta catalanofonia, que està escapçada administrativament i desconnectada mediàticament, viu com una veritable comunitat lingüística. A l’hora de recrear aquesta comunitat, Pradilla recomana defugir els criteris identitaris, que només són garantia de conflictes, i centrar-se més en interessos reals al voltant de la llengua que ajudin a crear vincles. Amb tot, no es pot defugir la complexitat de les coses complexes.

Dia internacional de l'arxiu: el servei a la memòria

Can Mercadal alberga la Biblioteca de Maó i l’Arxiu històric. El conjunt dels documents configura un patrimoni valuós, material i immaterial. Es tracta de la memòria escrita conservada al llarg dels segles. Tot i que és un arxiu força extens, no és complet a causa de la pèrdua de documentació que s’ha patit arran sobretot de saquejos, guerres i altres calamitats pròpiament humanes i tristes.

La celebració d’un Dia Internacional dels Arxius es va fixar el 9 de juny, coincidint amb la data de creació del Consell Internacional d'Arxius (ICA/CIA) el 1948 sota els auspicis de la UNESCO. L'objectiu del Dia Internacional dels Arxius és posar en valor la importància dels arxius i posar-los a disposició dels investigadors i de la ciutadania en general per tal de preservar la memòria documental. Ja sabem que comprendre el passat és tasca imprescindible per configurar el futur, tal com s'expressa en la Declaració Universal sobre els Arxius, aprovada per la UNESCO a la seva 36a Conferència General a París, el 10 de novembre de 2011. No cal insistir més en els motius ni en la rellevància d’aquesta celebració. Però sí que convé de saber l’estat en què es troba l’arxiu històric de Maó i quines serien les mesures que des del meu parer cal prendre per millorar el servei a la memòria col·lectiva.

Tenim la necessitat de disposar de més espai, (cal recordar que una part és emmagatzemada en un local llogat en unes condicions que no són les idònies). Per açò, entre altres raons hem posat a consideració una proposta a llarg termini per desvincular la Biblioteca Pública de l’Arxiu, de manera que l’Arxiu Històric esdevengui un centre autònom, amb entitat i edifici propi. Talment es va fer l’any 1984 quan es van deslligar el Museu de la Biblioteca, i tal com es va fer fa anys a Palma on hi ha la Biblioteca Can Sales per un costat i l’Arxiu del Regne de Mallorca per l’altre. Aquesta segregació ve motivada perquè les funcions que exerceixen són de naturalesa diferent i per tant s’han de contemplar com a dues entitats diferents per respondre millor a la seva naturalesa. Queden aspectes a solucionar de l’Arxiu causats en bona part pel plantejament que ha tingut. Caldrà tanmateix trobar la manera que les diverses instàncies i organismes que es dediquen a la preservació documental es vinculin en un mateix projecte, en una mena d’Arxiu General de Menorca, gestionat per professionals especialistes i amb un programa integral de gestió, preservació, recerca, informatització i difusió segons els paràmetres actuals.

De totes les funcions que es requereixen a un arxiu històric, el de Maó presenta deficiències en gairebé totes (catalogació, assessorament, consulta, reprografia, restauració, programa d’accions, comunicació i difusió, vinculació a altres arxius...) En primer lloc perquè no ha disposat d’un arxiver fix. La feina feta per M. Lluïsa Serra i continuada després per Juan Francisco Sánchez d’ordenació, catalogació i administració del fons haurien de tenir continuïtat. Cal que es faci també un treball de recerca i adquisició de documents patrimonials de prou interès perquè formin part del nostre arxiu i tenir-los a disposició pública. Una altra és la feina, la feinada, de digitalització perquè el programa engegat pel Ministeri de Cultura és molt minvat. Igualment la feina de restauració es va fent a un ritme molt lent ateses les necessitats. Tenim la sort que la feina d’atenció als investigadors i als usuaris interessats és assumida per una auxiliar administrativa, cosa que sobrepassa les seves obligacions. I més enllà encara queden dues tasques que ben poques vegades es fan: unes actuacions de programa cultural per a la difusió d’aquest patrimoni documental i un servei didàctic que el posi a l’abast dels centres d’ensenyament dels diferents nivells escolars, perquè el valorin, se l’estimin i el preservin en el futur

L’activitat que hem organitzat amb motiu del Dia Internacional de l’Arxiu l’hem titulada “La recerca genealògica. Xerrada i visita”, per al proper 13 de juny a les 18h. Per què la genealogia? Perquè hi ha un bon nombre de persones atretes per aquesta matèria que vénen de forma assídua a consultar els documents del nostre arxiu. L'interès per la genealogia ha augmentat en els últims anys. Comptam amb persones expertes com Antoni Guasch, Antoni Tudurí i Octavi Pons, ponents de l’activitat que han treballat a fons el tema i disposen d'eines i recursos per al seu coneixement. S'exposaran els documents emprats amb més freqüència com els índexs i llibres de naixements, matrimonis i defuncions i els padrons d'habitants.

Mollisme

(article aparegut dia 5 de març al Diario Menorca, com a Acció Cultural de Menorca)

Permeteu-nos aquest derivat, un neologisme que algun dia podria bé formar part dels ismes que alimenten les tendències, les ideologies, afectes i afinitats que marquen les persones insignes i els seus pensaments força. Mollisme, derivat de Moll, seria el corrent d'acció que continua les passes de l'obra i l'actitud de constància i rigorositat en la defensa de la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears que va emprendre l'il·lustre filòleg menorquí Francesc de Borja Moll i Casasnovas (Ciutadella 1903-Palma 1991). Creiem que els menorquins encara no som prou conscients de la transcendència de l'obra d'en Moll. És cert que l'hem nomenat fill il·lustre a l'ajuntament de Maó, Medalla d'Or de Ciutadella i una infinitat de títols i reconeixements d'arreu. Però ara Menorca té una nova oportunitat per ampliar la seva admiració envers un dels homes més decisius per al redreçament lingüístic i cultural del nostre poble.

S'acaba de crear la Institució Francesc de Borja Moll, una nova entitat fundada per continuar amb la tasca del nostre filòleg, una iniciativa de la societat civil de les Illes Balears per preservar el seu llegat, com és la riquesa patrimonial de l'Editorial Moll que es trobava en greu perill, la continuïtat de la magna obra del Diccionari català-valencià-balear que ha de cercar els formats que responguin a la societat de la informació actual, l'actualització i renovació en la recerca filològica, i sobretot l'esperit incansable i amorós del qual sempre va fer gala, fins i tot en els moments més terribles del franquisme que ens liquidava com a poble. El mollisme així es definiria com el posicionament ferm en la defensa del nom i del sentit d'un dels pares fundadors del poble que ara som.

Un dels propòsits de la Institució nounada és la de crear a la ciutat natal de Borja Moll un centre d'interpretació de la seva obra. Binissalem té la Casa Llorenç Villalonga, Santanyí té el Centre de Poesia Contemporània Bali Bonet, Deià té la Casa Robert Graves, Manacor té la Institució Pública Antoni M. Alcover, Pollença per Costa i Llobera,... Ciutadella per Borja Moll. Ja és hora que, després de quinze anys de la mort de Francesc de B. Moll, disposem d'un centre memorial que difongui la seva immensa tasca. Ciutadella ha de figurar en el mapa del mollisme, i convertir-se en alguna cosa més que la ciutat natal de Moll.

En paraules d'un dels fundadors de la Institució F. de B. Moll, Miquel Àngel Lleuger: «El grup de gent que ha constituït l’entitat privada i sense afany de lucre Institució Francesc de Borja Moll renovam els vots ovidians de tenacitat. Volem ser la gota que forada la roca de l’atzucac a què, malauradament, havia arribat el llegat de can Moll. Ens anima la voluntat de preservar aquest patrimoni de valor incalculable i de donar-li nova vida. Volem que obres com les Rondalles d’en Jordi des Racó continuïn editant-se i circulant, volem que el Diccionari trobi els millors mitjans de difusió, i volem que els centenars de milers de llibres de can Moll continuïn a l’abast dels lectors. Volem, també, honorar la figura del nostre lingüista més il·lustre. Només ho podrem fer si tenim l’ajuda i la complicitat de les persones que estimen el país i la llengua»

El mollisme que propugnam està fet de la mateixa pasta bonhomiosa del ciutadellenc. Amb un somriure sempre als llavis perquè va carregat de raó i de convicció. Amb la feineria de sempre ja que els propòsits són nobles i plens de dignitat; perquè la matèria amb què es treballa és l'essència mateixa de poble, el vehicle que condueix la identitat de qui som. Però més enllà d'aquestes paraules grandiloqüents, fàcils de dir, comportem-nos com el mestre: fets i obres. La ciutadania, a través de la societat organitzada i amb el suport de les institucions ha de fer possible l'empresa de salvar aquest patrimoni i donar continuïtat al llegat. Aquells que ara es postulen com els grans defensors de la parla menorquina i que la volen segregada de la llengua catalana, farien bo de llegir l'obra de Francesc de B. Moll per deixar de dir disbarats. No cal dir que el gonellisme, que ell tant va combatre, ha pres una nova careta, però que continuen amb la mateixa ofuscació contra la unitat idiomàtica de la llengua catalana, basada en els prejudicis i la ignorància i, cosa encara pitjor en la mala idea de fer perillar la pervivència de la nostra singularitat. Francesc de Borja Moll els diria el mateix que va dir-los el 1972.

Esperança, desesperança

Tot  abraçat d'esperança, tot envoltat de desesperança, retrec ara els dos poemes que aleshores vaig escriure:

Inventari primer

Parlen les pedres el seu pes de gràcia.

La font sempre riu amb un fil de plata.

No hi ha res tancat, tot despunta ara,

com la figa dolça, la magrana oberta,

el llavi molsut, el pler de l’espatla.

Què us puc dir més de la pluja fina?

Verdegen els camps per valls i muntanyes,

quan tot és ben xop, sentim molt estranyes

la llum del matí, la dansa de l’aire,

una densa flaire de terra mullada,

misteri de vida, veler de mar ampla.

Què més us puc dir de la veu alada

si tenc la vinjola posada als meus dits,

festa dels sentits, goig de la mirada,

sentir-te tan prop, no demanar gaire,

prendre un glop de vi, conversar amb l’amic,

encendre el foc de records i projectes,

dibuixar la corba vibrant del desig.

Què més us puc dir d’un arbre fruiter

si tota cançó s’enfila a la branca,

com sembrar un amor i collir-ne d’altres.

Passen les hores, els dies s’emporten

les ombres lleugeres de cada vesprada.

Què puc dir-vos més de coses que importen?

Que un tel de claror s’aixeca a l’albada.

 Inventari darrer

Callen les pedres el seu pes feixuc

i la bardissa xiscla de verd esclatat.

La font que no plora s’asseca aviat

per més que el capvespe s’abrigui de blau.

No sé d’on em ve aquest viure cansat,

si les taronges brillen i el vent va dansant.

S’atura un instant l’alè de l’hivern

quan el cos pateix, ferit d’un greu mal,

va esquivant esculls, van palpant els ulls.

Toquen les campanes l’hora de la sal.

No sé on aniré amb un corb de pena,

si encara sent cantar l’alosa de la nit.

Qui vetla els malalts, qui recorda els difunts,

qui mai no ha sofert consol i neguit junts.

Tanca l’horitzó un estol de planys,

un cruixir de dol, un gebrat capot.

No sé què en faré de la claror de mar

que prenc com a hoste endins del meu pit.

A l’hort ja ha florit l’espígol menut,

així un violí esqueixa el matí.

Passa un cavall i un altre i un altre

com una cadena de foscos timbals

m’arriba la mort sense demanar-la.

No sé què en serà del tapís de llum.

No sé què en faré, no sé on aniré.