Carta als alumnes en acabar el curs

Heu arribat en un final d'etapa important per a les vostres vides. Com a grup heu passat moltes hores junts i a partir d'ara cadascun de vosaltres emprendreu camins diferents. Ja us consideram persones adultes, almenys amb dret a la feina, encara que de feina n'hi ha ben poca. I per açò mateix us recoman que continueu la vostra formació.

Ara és un bon moment per fer una aturada i pensar amb calma el futur. La societat que us ha tocat de viure és molt complexa i plena d'incerteses. Haureu d'aprendre de moure's entre aquesta complexitat i aquesta incertesa, però açò mateix us fa lliures. Tot passa molt ràpid i convé de trobar els espais de tranquil·litat per reflexionar i decidir.

És molt probable que no us haurem donat la millor educació que mereixeu, però podeu estar segurs que els profes fan tan bé com poden la seva feina, i és una feina ben difícil. És una llàstima que el nostre país no tengui l'educació com una de les prioritats polítiques. Com sabeu hem tingut un curs difícil, carregat de contratemps. Ha estat un curs en el qual els professors i també els pares hem lluitat per una educació de qualitat, per a tothom, i arrelada a la nostra terra, una educació que no bandegi el català, la nostra llengua estimada. Amb tot, jo crec que heu après a entendre una mica millor el món, a expressar una mica millor el vostre pensament, i a ser una mica millor del que sou. Pel que fa a la meva matèria, sabeu que el domini d'una llengua es fa al llarg de tota la vida i que és l'eina que ens identifica com a humans. Esper que entre tots els professors us hem despertat el gust per aprendre.

Jo també he estat alumne i sé que, com totes les coses, ser alumne té les seves servituds i les seves recompenses. Una de les recompenses més polides és que a l'institut fas les amistats que et solen acompanyar durant tota la vida. L'amistat és un valor molt especial que s'ha de regar perquè sigui viu i doni fruits.

En aquesta nova etapa que iniciau us desig sobretot tres coses, les tres coses que crec que són les potes d'un tamboret en el qual la vida s'asseu segura i té sentit: la salut, la solidaritat i la sostenibilitat. És a dir amb altres paraules: portau una vida alegre i dinàmica, plena de salut, teniu present sempre l'altre, que desenvolupeu l'empatia amb les altres persones i deixeu la Terra en condicions perquè tothom, també els vostres fills i els vostres néts puguin viure en aquest planeta amb harmonia amb la natura, de la qual formam part i a la qual ho devem tot. També ho podria dir amb una sola paraula: sigueu feliços amb els altres i amb la natura.

Ser feliç vol dir sobretot compartir la vida, conviure-la, amb plenitud. També vindran temps dolents i moments crítics i per a aquests moments cal que hi poseu dues coses: intel·ligència i imaginació. Són dues capacitats que van molt lligades encara que no ho sembli. Haureu de ser capaços de resoldre els problemes i per fer açò haureu de ser tenaços, persistents, lluitadors, incansables. Us haureu d'esforçar, posau la vostra formació al servei de la comunitat.

Vosaltres heu nascut en una país democràtic. Jo no hi vaig néixer. Però que hi hagueu nascut no vol dir que tinguem la democràcia assegurada, perquè viure amb llibertats reconegudes és com l'amistat, s'ha de cuidar, s'ha d'alimentar. La democràcia també és una planta delicada que necessita la cura i la regada de cada dia. Us dic açò perquè crec que heu de ser conscients que tots els drets han estat conquistats amb la lluita de la gent del carrer. Que res no és regalat. Que el món el feim entre tots i entre tots l'hem de fer millor, més habitable.

Deia un savi que la màxima expressió de la intel·ligència humana és la bondat. Si hem vingut al món a gaudir de la vida, la vida reclama bondat per part de tothom i així asseguram que tothom pugui aspirar a una vida digna, açò és el més intel·ligent que podem fer. Res més. Que els anys us sigui dolços i ben aprofitats. I alimentau-vos bé, tant pel cos com per l'esperit: aneu al cine, al teatre, llegiu llibres (una horeta cada dia), escoltau música, practicau l'art de la bona conversa, passegeu o feis una llarga caminada pel Camí de Cavalls, trobau-vos amb els amics a la platja, celebrau la família, cuinau un bon plat, ajudau amb les feines de ca vostra, cantau i somrigueu a les adversitats.I si feis qualque feina, posau-hi l'atenció perquè sigui una feina ben feta de la qual us sentiu orgullosos, encara que sigui una feina de poca importància. Bon final de curs i bon estiu. El vostre profe de català.

La lliçó de l'espai públic

M'encanten els supermercats i no perquè m'agradi comprar-hi. Hi vaig quan en tenc la necessitat i punt. M'encanten pel mateix motiu que m'encanta per exemple l'escola, o com m'encanta el centre d'assistència geriàtrica o com m'encanta l'hospital. Per què em poden encantar llocs tan diferents? Perquè tots aquests llocs comparteixen una mateixa condició: són espais públics. Són àgores necessàries per aprendre a conviure.

Al supermercat, a l'escola, al geriàtric, a l'hospital, i també al cinema, al camp de futbol, a l'església, i a altres llocs on la gent es troba participant de la vida comuna, les persones es relacionen independentment de la seva situació social. En aquests llocs hi ha rics i pobres, d'esquerres i de dretes, d'aquí i de fora, metges, senyores i malanats, jubilats, ninis, subcontractats, aturats i afortunats. Tots aquests indrets ensenyen molt, no només com som tots i cadascun de nosaltres com a animals socials, sinó també com interactuam. Els espais públics són centres d'aprenentatge de la ciutadania. Llocs d'una importància decisiva per a l'exercici de la democràcia. Tant és així que jo diria que la prioritat de l'administració pública és açò mateix, afavorir, millorar, incentivar i crear llocs de trobada pública. Una bona gestió política és idò aquella que l'urbanisme i l'ordenació del territori regula tota la resta de les activitats.

Les festes i les tradicions exerceixen igualment la funció que fa l'espai públic, repetesc, aprendre a conviure. I una altra de les instàncies que fa possible la democràcia és l'educació pública. Es diu que sense escola avui seria prou impensable l'organització social i política que tenim. Així, la primera funció de l'escola és socialitzar. La paraula pot sonar una mica antiquada, fins i tot a alguns els remetrà al comunisme soviètic de dramàtic record. Aprendre a estar amb els altres diferents i diversos tan sols es pot dur a terme a través del contacte. Si aprendre a parlar s'aprèn parlant, aprendre a conviure s'aprèn convivint.

Aquest mateix fet es pot comprovar en l'àmbit familiar. Els fills de les famílies nombroses, obligats per necessitat a compartir les coses, els espais i els afectes, aprenen de forma més ràpida i natural a ser més tolerants, a mostrar-se més generosos i a acceptar millor la discòrdia i el conflicte i, de retop a aplicar-se en la negociació i a trobar punts de consens. És un aprenentatge necessari per a la supervivència. Els fills únics solen tenir més dificultats, en general, amb aquestes competències. Perquè com deia Pablo Neruda, «no es bueno que el hombre esté solo».

Tot plegat he pensat que el nou cicle polític que sembla inaugurar-se arran de les passades eleccions, ara que parlen de consensuar acords de govern, i més enllà de les concrecions a què arribin els partits d'esquerres que volen pactar, tindrà com a prioritat protegir i propiciar l'espai públic, allí on ens feim ciutadans: l'escola, l'hospital, el geriàtric, la plaça i el territori. Ben mirat, els nou govern d'esquerres que surten als ajuntaments, als consells insulars i al Parlament tindran una primera feina que consistirà a restablir la dignitat i la qualitat dels serveis públics que el govern de Bauzá ha tant malmès. I açò tant en un sentit físic com abstracte. En el sentit físic vol dir recuperar la gestió pública de molts serveis que han estat «cedits» a negocis privats. En un sentit abstracte vol dir (re)establir vies de participació col·lectiva que fins ara han estat tallats. Aquesta nova manera ha d'apoderar la gent i fer-la corresponsable dels serveis i dels espais públics.

Finalment, en la base d'aquesta recuperació de l'espai públic, hi ha l'escola pública, de tothom i per a tothom. Després de sentir durant dècades, tant a governs d'esquerres com de dretes, que la prioritat seria l'Educació, ara ja seria hora que aquestes promeses no quedessin en paraules i es transformessin en fets. L'escola és una eina de transformació social, molt sensible, on aprenem els valors que ens salven: la convivència, la solidaritat, la sensibilitat, el coneixement i l'exercici de la democràcia. Perquè només en la confluència d'allò que compartim hi ha la sortida.

La festa interpretada

La festa interpretada

Estimam molt les festes de Sant Joan. Perquè Sant Joan de Ciutadella enamora. I tanmateix, a vegades sembla que tenim el nostre amor abandonat. Diria que el costum ens ha matat l'atenció. Tot i que pot semblar impertinent, crec que les festes tan estimades de Sant Joan han quedat relegades a l'espectacle. Un espectacle que s'ha menjat altres aspectes tant o més importants. La cara més vistosa ha tapat qüestions essencials que han quedat marginades. De fet ens estimam tant les festes que no hem estat capaços de contenir-ne els perills avui evidents, ni tampoc hem sabut crear les eines adequades perquè Sant Joan sigui al lloc que correspondria a una manifestació patrimonial tan especial i valuosa. Només des del coneixement profund es pot estimar de veres. Si una de les nostres manifestacions resulta peculiar i ens singularitza, convindria idò de potenciar-ne els valors. Per açò la primera cosa és estudiar-la, llavors interpretar-la i regular la seva difusió perquè no en perdi la personalitat. I aquestes són actuacions que hem deixat massa de banda. Tres són els exemples que demostren aquest fet. Primer que no es potencien les recerques científiques. Segon que després de més de tres dècades de parlar-ne no s'ha iniciat un projecte museogràfic de la festa. Tercer, que els òrgans regidors (ajuntament, junta municipal, voluntariat) s'han vist desbordats per l'evolució i la realitat actual, fins arribar a acumular uns problemes que fa anys que s'arrosseguen.

La bibliografia sobre la festa és abundosa, però molt repetitiva de treballs anteriors i es limita, en la majoria dels casos, a la descripció. Especialment s'ha tractat l'origen de la festa en diverses recerques històriques. Poques són les aproximacions antropològiques posades al dia i, en fi, no tenim estudis d'interpretació. Certament que s'han editat moltes revistes, especials de Sant Joan com aquest que teniu a les mans, força interessants i tanmateix insuficients. La historiografia santjoanera comença molt tard, cap als anys 60, i poques són les ocasions que s'avanci en el seu coneixement. A excepció d'alguns períodes molt acotats, tot fa pensar que allò fixat per Josep Pons Lluch en els seus diversos treballs no ha estat ampliat, rebatut, matisat... amb noves recerques. Podem afirmar que el gran llibre sobre les festes de Sant Joan encara resta per fer. Un llibre que vagi més enllà de la descripció amb abundós material gràfic i penetri en la visió integral: representació i interpretació, valoració i referències, contextualització i derivacions socioculturals... des de diversos punts de vista, no només l'històric sinó també l'antropològic, el patrimonial, el cultural, el literari, el musical, etc. Les Festes de Sant Joan reclamen una atenció més seriosa en la recerca.

Igualment important seria crear un centre d'interpretació de la festa en el qual tengui cabuda la història i l'actualitat d'una de les festes amb més vitalitat de la Mediterrània. Can Saura era el lloc que inicialment estava destinat per a aquest centre. Sembla mentida que encara no sigui una realitat. En qualsevol ciutat que tinguessin un tresor similar no escatimarien esforços i recursos. Arreu del món hi ha centres d'interpretació en el qual es mostra les manifestacions culturals que singularitzen aquell lloc. Les festes de Sant Joan, lloades arreu, no té ni un museu. En aquest sentit no hem dut una política de conservació de materials etnogràfics ni tampoc, que jo sàpiga, no s'ha fet un banc de dades gràfiques i sonores. Com a mínim hauríem de disposar d'un web oficial més complet del que hi ha.

El poc tracte que hem tingut amb la pròpia festa ha fet que s'hagin desenvolupat fins a la deformació continguts marginals fins a fer-se un problema. Així la festa per a molts, i no només per a alguns visitants de fora, s'ha convertit en una trobada de «macrobotellón». La crida pel negoci i la publicitat poc rigorosa ha donat lloc a una massificació que ara resulta difícil de controlar. I açò ha repercutit en moltes d'altres qüestions, com per exemple un horari desbaratat. A poc a poc la festa també ha anat marginant sectors de la població com els infants i els vells, els més vulnerables. És evident que la junta municipal de Sant Joan s'ha de reinventar, perquè s'ha mostrat poc operativa. Seria bo que es constituís una entitat autònoma amb pressupost assignat i que fos l'autèntic organ rector de les festes, amb representativitat i participació. Des de l'administració pública i, també des de la iniciativa cívica, cal incentivar el coneixement de la festa, la participació de la ciutadania en la gestió de la festa des dels òrgans constituïts i el control de la marca i la seva difusió. Els òrgans de gestió haurien de disposar d'un pressupost raonable, que ara sembla insuficient.

Estimar la festa vol dir organitzar els seus continguts perquè sigui conegut de forma autèntica i així evitar la deriva a la deformació a què assistim avui. Estimar la festa vol dir estudiar-la i difondre aquest coneixement des d'una perspectiva professional, rigorosa. Estimar la festa vol dir entendre-la en el seu context. Tenim exemples magnífics que ens poden inspirar. Cal viatjar arreu d'Europa i veure com són tractades les festes singulars com les de Ciutadella, com es crea un centre d'interpretació, com s'incentiva l'estudi, com es gestionen els problemes. Cal moure's.

Contribucions / impostos

Contribuir o imposar

Uns amics arriben a ca nostra i ens diuen que sa filla vol anar a estudiar a Barcelona i que ho tenen difícil per la situació econòmica. Ens demanen que val estudiar a la Universitat, fora de Menorca. Un dineral. Els menorquins, com els de les illes dites menors, tenen més costarut anar a la Universitat. Els esforços es tripliquen per a les famílies a causa del transport i els lloguers molt alts que es troben a les grans ciutats. Una família amb dificultats ho té francament difícil accedir als estudis superiors.

Als nostres amics els recordam que hi ha beques, poques i bastant limitades, però que són una ajuda. És clar que obtenir una beca avui és com treure de la loteria. Les famílies amb pocs recursos també solen ser les famílies amb entorns poc favorables a la formació i aquestes famílies influeixen en el rendiment escolar, de manera que hi ha una correlació entre les bones notes dels alumnes i l'entorn familiar. Obtenir una beca implica bons resultats acadèmics i baixos recursos. Baixos recursos implica, sovint, obtenir resultats baixos. Un cercle viciós que perpetua les desigualtats i dóna poca garantia d'accés a les oportunitats formatives. A no ser que el sistema educatiu, molt des dels inicis de l'escolarització, compensi els alumnes amb més dificultats derivades de la situació socioeconòmica familiar.

Els nostres amics són partidaris de abaixar impostos, perquè es creuen la cançoneta del neoliberalisme, tal com predica qualque PPartit i tal com esbomben els mitjans de comunicació, com una veritat sagrada. La cançoneta diu que si els ciutadans tenen més líquid a causa de la baixada d'impostos açò impulsarà el consum i si puja la despesa del consum es reactivarà l'economia i si se reactiva l'economia es crearà nous llocs de feina i si es crea nous llocs de feina aleshores la gent tindrà doblers, etc. Talment el conte de la lletera. Però l'experiència ens ha demostrat que la cosa no va ben bé així. Els nostres amics diuen que no volen pagar impostos. D'acord, però hauran d'assumir que la seva filla no podrà disposar d'una beca.

Ha sortit a la conversa la diferència de càrrega impositiva entre Suècia i Espanya. De fet, encara que ens facin creure al contrari, l'estat espanyol és un dels que tenen en global els impostos més baixos d'Europa. No pots ser, han contestat. Pot ser. És clar que tenim també els sous més baixos i per tant... Tanmateix els espanyols en general esteim contents de no pagar contribucions. Contribucions, aquesta és la paraula catalana que sempre havíem emprat per referir-nos als deures fiscals dels ciutadans. La paraula contribuir sona molt diferent de la paraula imposar. Els suecs contribueixen, els espanyols miram d'eludir la imposició. Alguns rics no l'eludeixen sinó que l'evadeixen. Fins al punt que és ben vist aquell que és capaç de fer-ho. És un espavilat, la sap llarga, dirien els espanyols. Per als suecs es tractaria d'un egoista, un insolidari, un aprofitat.

D'una manera molt similar es va expressar una alumna quan miràvem entre tota la classe de cercar formes d'eradicar la pobresa per a una redacció. Per llevar la pobresa hem de pagar manco impostos, va amollar. Aquesta és la cultura general que es respira a les cases. Aquesta alumna, bona estudiant, no va fer res més que repetir el que sent a ca seva, que tenen ben rossegada i mal païda la cançoneta neoliberal. Açò sí, tothom està d'acord que qui ha de pagar són els rics. Però els rics tenen advocats que els assessoren com eludir, evadir, evitar, esquivar la solidaritat fiscal amb totes les formes i variants, ajudats pel govern amb els suport dels grans mitjans. Hisenda, deien fa temps, «somos todos», però uns més que d'altres.

Entre la contribució i els impostos hi ha idò una notable diferència. Si la teva filla vol anar a estudiar a fora necessitarà ajuda de tots plegats, de tota la ciutadania per via de les contribucions que gustosament tots pagarem amb el supòsit que els administradors d'aquests doblers de tothom sigui gent honrada al servei del bé públic. Ara m'agrada més. Els nostres amics arriben a la conclusió que ells no volen pagar impostos perquè simplement els polítics se'ls embutxaquen i és dita popular que porc a mitges mai no és gras o bé que val més un porc engreixat que un per engreixar. La conversa aleshores s'enfila cap als polítics que tenim... Llavors haurem de canviar de govern, que dic jo. És clar, però els nostres amics no fiaven votar en aquestes properes eleccions. Serà difícil que la seva filla pugui fer estudis universitaris.

La ruta dels horrors o la cultura com a luxe

La ruta dels horrors culturals

Visita dels candidats i entitats culturals al nyap del teatre

D'ençà fa un temps que ens hem anat desfent de la idea de cultura com una exhalació de l'esperit. Hereus de la sensibilitat romàntica que ha impregnat el s. XIX i bona part del XX, crèiem que les manifestacions culturals elevaven la condició humana... fins que vam saber que Hitler era un melòman. Ara impregnats d'una altra sàvia que recorre el món, el neoliberalisme, entenem la cultura com a «producció» sotmesa als dictats de la llei del mercat... és un dir. Sigui com sigui, els arguments més convincents avui per avui per defensar la cultura passen per la terminologia econòmica. Ara es parla de la cultura com un bé d'inversió, o bé parlam d'equipaments i sostenibilitat, d'infraestructures i producció, fins i tot n'hi ha qui parla d'indústria cultural. Aquesta expressió resulta més o manco sorprenent a qui veia un temps la cultura molt allunyada dels processos industriosos de producció de béns i serveis perquè en teníem una visió artesanal, una mica elitista, minoritària, per a paladars fins... és un dir.

La cultura -que és que diu s'al·lot? remugava l'avi, què és què és açò? demanava sa tia; la cultura ara s'ha de vendre i si es ven se n'ha de treure un benefici. Si no és així, plega veles. La cultura s'ha de fer pagar, entre altres raons perquè d'aquesta manera es valora. Però resulta cara, objecte de luxe a canvi de no sabem ben bé de quines recompenses. I aleshores els llestos diuen que els beneficis culturals són a llarg termini i que en tot cas no són beneficis pecuniaris, ni materials ni estrictament econòmics, sinó beneficis espirituals, que es cobra en rèdits socials. Però qui té la capacitat de fer-ho no acaba d'entendre la cosa aquesta i diuen, en bona part de raó, que allò que no resulta d'un saldo positiu està condemnat al fracàs primer i a la desaparició després.

Estant jo en aquestes tribulacions, ha resultat que en temps de crisi la primera víctima ha estat la cultura: no hi ha doblers, ergo no hi ha cultura. Les necessitats urgents són unes altres, no esteim ara per floritures, diria la regidora de cultura y festejos. Quan reuneixes els candidats per a les properes eleccions, els responsables polítics caps de llista el primer que diuen és que la cultura és mooolt important. Fins i tot ho afirma qui és cap de llista d'un PPartit que ha abandonat la cultura pels marges com qui abandona un ca vell que no fa més que nosa.

Debat de política i gestió cultural. Tots els candidats van venir. Ara es passegen molt. Són pertot aquells que no veies mai enlloc. Arrenglerats rere un taulell i per torns van prometre allò que no està escrit. Promeses són flòvies que cauen del cel i en terra no deixen ni aigo ni rel... diu la sarsuela més famosa de Menorca en un pla català enveja del nou model lingüístic del secessionista Foment Cultural de Menorca, entitat que és a les antípodes d'Acció Cultural de Menorca. Què en farem de tant cultural a la illeta dels talaiòtics?

Durant el matí abans del debat vam organitzar una ruta pels equipaments municipals. També vam venir tots, no fos cas que posàssim una falta d'assistència. Va ser mooolt didàctic i entretingut, un recorregut per la deixadesa, un passeig pel déu n'hi do de malament, un autèntic itinerari pels horrors, un trajecte curt i tanmateix intens per les mancances i les necessitats urgents. Sala d'Exposicions, Casa de Cultura i Biblioteca, Arxiu històric, Museu Municipal, Centre d'Art, Teatre. Tots amb problemes, alguns greus i els altres molt greus. Amb la ruta vam tenir dues parades antològiques. La primera va ser on no ens van deixar passar, el centre cultural que el consistori ha renunciat per cedir-lo al Ministeri de Justícia per fer-hi els jutjats que fa més d'una dècada que havia de construir i així, per obra i gràcia del govern municipal el govern central no haurà de gastar res en un poblet que cau allà cap al llevant més llunyà i que costa tant d'arribar-hi. Després de més de deu anys de la compra i la rehabilitació, amb pudor de corrupteles en plena efervescència Matas and friends, abandonam Can Saura sense haver-ne gaudit ni un dia.

Però la parada més espectacular va ser entrar en un Teatre del Born, també tancat d'ençà fa deu anys i comprovar amb llàgrimes als ulls com els responsables de la reforma han destrossat la preciosa joia arquitectònica que era. Danys irreversibles tant com per denunciar-ho als jutjats. I açò van dir tots i cadascun dels candidats a la batlia, que demanarien responsabilitats. La desídia en la gestió, la desatenció de funcions, la desgana en la feina assignada, la negligència en el deure públic, la inèrcia de la burocràcia, i tots els mals endèmics d'aquesta Espanya decadent es van ajuntar per malmetre definitivament els valors patrimonials de l'únic espai escènic públic d'una ciutat amb més de trenta mil ciutadans. Quina pena. Però ara els candidats ho arreglaran tot.

L'enquesta endimoniada

M'he estrenat. Per fi ja no som verge en les enquestes d'opinió. Alguns dels meus amics em comentaven que els havien telefonat per a una enquesta. Ara m'ha tocat a mi. Ha estat espectacular. Per primera vegada podré contribuir a difondre les tendències d'opinió, que tant erren. Ha esta un moment breu, no crec que hagi passat de cinc o sis minuts, però intens. M'han demanat per na Clara i sa filla. M'han dit que era per a l'empresa Metroscopia. Ja em sonava aquest nom. Són els que donen la raó a qui paga. Tenen la intenció de fer un sondeig, una d'aproximació a les opinions de la gent, sobretot per «endevinar» posicions preelectorals. Llavors cada partit polític en fa les seves particulars i a vegades peculiars lectures.

Ni l'enquesta ni l'enquestador em permeten de fer jo les preguntes. Una llàstima, perquè la veritat és que tenc més preguntes que respostes. Però havia de respondre de forma breu i ui, ui, ui tancada, és a dir no podia donar explicacions, ni arguments ni raonaments de cap casta. Una altra llàstima ja que estic acostumat a acompanyar les afirmacions o negacions amb algun motiu que justifiqui la meva particular i a vegades peculiar posició personal. Què hi farem, no tenc remei. I encara una altra cosa. Al final de l'enquesta, he demanat -mira que som insistent!- si podria saber qui encomanava l'enquesta. L'enquestador m'ha dit que no ho sabia. No m'ho crec; millor dit no m'ho puc creure. És molt probable que l'empresa tengui prohibit informar sobre aquesta qüestió... delicada. I si les respostes són diferents segons qui fa les preguntes? Animat com estava, després de no poder enraonar, d'haver de triar entre opcions que cap m'agradava i de no saber per a qui opinava, m'ha vingut un altre dubte que ja tenia en ment al principi de la telefonada però que no he volgut retreure perquè si ho feia era segur que no m'entrevistaven i no tenia cap intenció de quedar verge una altra vegada fins no sabem quan. Li he demanat al jove entrevistador -no sé per què me l'imagín jove, potser la veu o potser perquè són feines mal pagades i ja sabem que els joves avui són mà d'obra barata, li he demanat a veure si no podia fer l'enquesta en català. M'ha dit que no i fora de micros encara m'ha confessat que ell era de Barcelona i que la seva llengua era la catalana. De manera que hem parlat en castellà dos catalanoparlants. No sé com deu funcionar açò en un país com Suïssa, on el preextint president Bauzá va comprovar que allà les llengües (quatre) són escrupolosament respectades i no tolerarien que les enquestes es fessin en una sola llengua. Primera pregunta: en quina llengua prefereix fer l'enquesta? Lliure elecció, no? Pregunta elemental en un país plurilingüe i demòcrata. No és el cas.

L'enquesta era anònima. No m'hauria fet res que no ho fos. No tenc res a amagar ni res a deixar de dir. L'enquesta era d'àmbit autonòmic balear, per ser exactes. Algunes qüestions eren ben tendencioses. Per les preguntes que m'han fet he deduït que l'encàrrec venia del Govern Balear (si és que pot encarregar enquestes?!) o bé dels hotelers mallorquins, que més o manco ve a ser el mateix. Tanto monta. Un altre indici és que l'enquestador parlava de l'associació hotelera de Mallorca. I la de Menorca? Li he dit al pobre enquestador. La meitat de les preguntes eren sobre el turisme, com si per aquest racó de món no existís res més. M'ha demanat si l'associació hotelera era ben tractada pel Govern Balear. He respost que massa, però aquesta resposta no figurava entre les opcions. També m'han demanat com eren tractats els hotelers mallorquins ( i els menorquins?) a la premsa. I ves, he dit que la premsa era mig seva no? Com vol que els tractin? Són qui comanden, qui hi posen «es dobbés», viuen d'açò... Resposta incorrecta, tampoc no figura entre les opcions. El pobre enquestador ja veia que jo era un mal exemple d'enquestat.

M'ha fet preguntes poc clares. Per exemple si creia que el turisme era important per a les Balears. Per què fan aquesta pregunta? Què volen demanar exactament? Si és per constatar que el sector turístic ocupa el 45% del PIB basta mirar els informes. No cal preguntar. Però si la intenció era demanar si creia que el turisme «ha de ser» important, la meva particular i a vegades peculiar resposta és que nanai. De fet crec que el turisme que tenim és un turisme que patim, que la dependència excessiva del monocultiu és un llast per a l'economia, que les polítiques turístiques ens menen cap al suïcidi...

M'ha demanat si l'economia havia millorat. Pregunta trampa li he dit, i em pens que aquí el meu estimat enquestador ja perdia la paciència amb mi. M'ha demanat si creia que l'economia millorarà l'any vinent. Es pensa que faré com el FMI i Wall Street que la van cagar en les prediccions del futur. Jo som una mica més llest i he contestat que que p. sabia del que passarà. Resposta incorrecta. I per qui votaré? Aquesta és la pregunta estrella de l'enquesta. La meva opció és que he votat sempre els qui no governen. I finalment m'ha demanat si feia feina i en què. No he volgut contestar perquè tenc dos germans sense feina que també haurien pogut contestar l'endimoniada enquesta i perquè no veig que hi tengui relació el fet de pertànyer a la llista negra dels professors rebel·lats.

La mà que pensa

Els meus alumnes protesten amb tota la raó del món perquè fan moltes hores a classe, asseguts. Amb la reforma de la LOMQE, els dic, la cosa empitjora. Els faig la reflexió que estan cansats no per les hores que passen a les aules, sinó per les hores que passen sense «fer». Si en lloc de tant escoltar, fessin alguna cosa amb les mans o amb el cos, les hores no serien tan feixugues. A part que fan dues hores més a la setmana, 32, que la resta dels alumnes espanyols de secundària i per tant els nostres alumnes surten dos dies a les tres post meridianes. Unes hores molt desaprofitades perquè ja no en poden dur més. Es veu que en termes d'horaris escolars, els illencs no són tampoc gaire espanyols, o no ho són prou. Els dic també que els millors alumnes del món, els finlandesos, fan més poques hores a classe que ells i fan molt més descansos que ells. La LOMQE redueix la formació plàstica, la musical i la tecnològica, i crec que també l'educació física, és a dir aquelles matèries més susceptibles per moure's, bategar, manipular, «fer».

Un de les greus mancances del nostre sistema educatiu és que resulta molt teòric, poc lligat a la pràctica. En bona part és culpa dels mestres, ben cert. Però els al·lots, i també els qui ja no ho són tant, necessiten «fer» coses amb les mans i amb el cos. Si no, el cap es rebel·la. La dimensió pràctica, manipulativa i experimental (experiencial) queda massa marginada de la activitats d'aprenentatge. I és una llàstima. Perquè diuen, la ciència diu, que l'experiència és la mare de la ciència. Dit altrament, bona part de la nostra intel·ligència com a espècie prové de la mani-pulació, prové de les mans. Les mans ens han modificat el cervell. La formació professional, que hauria de ser inserida en la formació bàsica de l'ESO, per a tothom, està també molt bandejada en el sistema espanyol.

A vegades m'he entretingut a mirar-me els quaderns de dibuix dels alumnes de 4^t. d'ESO. Em qued espantat de comprovar com la majoria dels al·lots té serioses dificultats per a l'expressió plàstica. Fan uns dibuixos que no semblen fets per bergants de 16 anys sinó per fillets de primària: esquemàtics, sense matisos, sense gràcia... No saben dibuixar i ningú s'alarma, com sí que ens alarma si no saben llegir. Bé, no sé com hem arribat a aquest extrem de desacreditar el dibuix com una destresa de segon o tercer ordre.

Jo tenc necessitat de fer coses amb les mans. Si no pogués dibuixar o pintar, rebentaria. I si no sempre tenim el recurs d'aixecar un enderrossall de paret seca. M'agrada de tenir entretingudes les mans, que sempre demanen feina. Pels Reis em van regalar una màquina de cosir. Quan ho vaig dir els meus alumnes es van sorprendre, per allò del masclisme, com pot ser que a un home li regalin una eina femenina. Una ALFA, una preciosa màquina de cosir de fabricació espanyola color rosa. Amb la màquina de cosir pots fer moltes coses, a més de les voretes i sargits de la roba. Cosir llibres. Però ser un manetes que sap fer de tot té el seus esclavatges. Tot d'una, una volta la meva comunitat més pròxima sabia que tenia una flamant màquina de cosir, ja em van venir encàrrecs.

Tenir entretingudes les mans, manipular, a més de sortir barat, té molts altres avantatges. Fa un temps vaig llegir un dels assajos més preciosos que record, les mans que tenen vida pròpia, si les deixes fer, podem fer meravelles. Les mans, ara sols solen tocar tecles; però aquelles que a més de tecles també toquen matèria, adquireixen una sensibilitat especial. Cal tenir les mans ben ocupades perquè us sorprendran. Són capaces de fer allò que mai no havíem ni sospitat. Les mans mai les podem deixar abandonades, que en estreta relació amb el cervell ens fan la vida saludable, si no rebentam per qualque costura.

A través de les mans tenim la intel·ligència sensible, una rara avis de la intel·ligència emocional que voreja la intel·ligència cognitiva. Però tot plegat allò que aporta la mà és una satisfacció inefable. No basten les paraules. La mà també pensa; i com que pensa diferent, a vegades pensa millor per a certes coses. El pes excessiu de la verbalitat, ens fa més pobres. La cultura de l'habilitat manual és un capital social que es perd. El saber fer manual és un autèntica saviesa que connecta el cos i la ment. Si ens en desentenem, la pifiam de totes totes, perquè ens degrada la consciència de nosaltres mateixos. Som partidari de recuperar l'Homo faber, sense el qual no s'explica ni fa possible l'Homo sapiens. Per açò no hi ha feina més gratificant que l'artesana, i si aquesta va acompanyada de creativitat i experiència estètica, aleshores el goig esclata. Pobres alumnes.