L'enquesta endimoniada

M'he estrenat. Per fi ja no som verge en les enquestes d'opinió. Alguns dels meus amics em comentaven que els havien telefonat per a una enquesta. Ara m'ha tocat a mi. Ha estat espectacular. Per primera vegada podré contribuir a difondre les tendències d'opinió, que tant erren. Ha esta un moment breu, no crec que hagi passat de cinc o sis minuts, però intens. M'han demanat per na Clara i sa filla. M'han dit que era per a l'empresa Metroscopia. Ja em sonava aquest nom. Són els que donen la raó a qui paga. Tenen la intenció de fer un sondeig, una d'aproximació a les opinions de la gent, sobretot per «endevinar» posicions preelectorals. Llavors cada partit polític en fa les seves particulars i a vegades peculiars lectures.

Ni l'enquesta ni l'enquestador em permeten de fer jo les preguntes. Una llàstima, perquè la veritat és que tenc més preguntes que respostes. Però havia de respondre de forma breu i ui, ui, ui tancada, és a dir no podia donar explicacions, ni arguments ni raonaments de cap casta. Una altra llàstima ja que estic acostumat a acompanyar les afirmacions o negacions amb algun motiu que justifiqui la meva particular i a vegades peculiar posició personal. Què hi farem, no tenc remei. I encara una altra cosa. Al final de l'enquesta, he demanat -mira que som insistent!- si podria saber qui encomanava l'enquesta. L'enquestador m'ha dit que no ho sabia. No m'ho crec; millor dit no m'ho puc creure. És molt probable que l'empresa tengui prohibit informar sobre aquesta qüestió... delicada. I si les respostes són diferents segons qui fa les preguntes? Animat com estava, després de no poder enraonar, d'haver de triar entre opcions que cap m'agradava i de no saber per a qui opinava, m'ha vingut un altre dubte que ja tenia en ment al principi de la telefonada però que no he volgut retreure perquè si ho feia era segur que no m'entrevistaven i no tenia cap intenció de quedar verge una altra vegada fins no sabem quan. Li he demanat al jove entrevistador -no sé per què me l'imagín jove, potser la veu o potser perquè són feines mal pagades i ja sabem que els joves avui són mà d'obra barata, li he demanat a veure si no podia fer l'enquesta en català. M'ha dit que no i fora de micros encara m'ha confessat que ell era de Barcelona i que la seva llengua era la catalana. De manera que hem parlat en castellà dos catalanoparlants. No sé com deu funcionar açò en un país com Suïssa, on el preextint president Bauzá va comprovar que allà les llengües (quatre) són escrupolosament respectades i no tolerarien que les enquestes es fessin en una sola llengua. Primera pregunta: en quina llengua prefereix fer l'enquesta? Lliure elecció, no? Pregunta elemental en un país plurilingüe i demòcrata. No és el cas.

L'enquesta era anònima. No m'hauria fet res que no ho fos. No tenc res a amagar ni res a deixar de dir. L'enquesta era d'àmbit autonòmic balear, per ser exactes. Algunes qüestions eren ben tendencioses. Per les preguntes que m'han fet he deduït que l'encàrrec venia del Govern Balear (si és que pot encarregar enquestes?!) o bé dels hotelers mallorquins, que més o manco ve a ser el mateix. Tanto monta. Un altre indici és que l'enquestador parlava de l'associació hotelera de Mallorca. I la de Menorca? Li he dit al pobre enquestador. La meitat de les preguntes eren sobre el turisme, com si per aquest racó de món no existís res més. M'ha demanat si l'associació hotelera era ben tractada pel Govern Balear. He respost que massa, però aquesta resposta no figurava entre les opcions. També m'han demanat com eren tractats els hotelers mallorquins ( i els menorquins?) a la premsa. I ves, he dit que la premsa era mig seva no? Com vol que els tractin? Són qui comanden, qui hi posen «es dobbés», viuen d'açò... Resposta incorrecta, tampoc no figura entre les opcions. El pobre enquestador ja veia que jo era un mal exemple d'enquestat.

M'ha fet preguntes poc clares. Per exemple si creia que el turisme era important per a les Balears. Per què fan aquesta pregunta? Què volen demanar exactament? Si és per constatar que el sector turístic ocupa el 45% del PIB basta mirar els informes. No cal preguntar. Però si la intenció era demanar si creia que el turisme «ha de ser» important, la meva particular i a vegades peculiar resposta és que nanai. De fet crec que el turisme que tenim és un turisme que patim, que la dependència excessiva del monocultiu és un llast per a l'economia, que les polítiques turístiques ens menen cap al suïcidi...

M'ha demanat si l'economia havia millorat. Pregunta trampa li he dit, i em pens que aquí el meu estimat enquestador ja perdia la paciència amb mi. M'ha demanat si creia que l'economia millorarà l'any vinent. Es pensa que faré com el FMI i Wall Street que la van cagar en les prediccions del futur. Jo som una mica més llest i he contestat que que p. sabia del que passarà. Resposta incorrecta. I per qui votaré? Aquesta és la pregunta estrella de l'enquesta. La meva opció és que he votat sempre els qui no governen. I finalment m'ha demanat si feia feina i en què. No he volgut contestar perquè tenc dos germans sense feina que també haurien pogut contestar l'endimoniada enquesta i perquè no veig que hi tengui relació el fet de pertànyer a la llista negra dels professors rebel·lats.

La mà que pensa

Els meus alumnes protesten amb tota la raó del món perquè fan moltes hores a classe, asseguts. Amb la reforma de la LOMQE, els dic, la cosa empitjora. Els faig la reflexió que estan cansats no per les hores que passen a les aules, sinó per les hores que passen sense «fer». Si en lloc de tant escoltar, fessin alguna cosa amb les mans o amb el cos, les hores no serien tan feixugues. A part que fan dues hores més a la setmana, 32, que la resta dels alumnes espanyols de secundària i per tant els nostres alumnes surten dos dies a les tres post meridianes. Unes hores molt desaprofitades perquè ja no en poden dur més. Es veu que en termes d'horaris escolars, els illencs no són tampoc gaire espanyols, o no ho són prou. Els dic també que els millors alumnes del món, els finlandesos, fan més poques hores a classe que ells i fan molt més descansos que ells. La LOMQE redueix la formació plàstica, la musical i la tecnològica, i crec que també l'educació física, és a dir aquelles matèries més susceptibles per moure's, bategar, manipular, «fer».

Un de les greus mancances del nostre sistema educatiu és que resulta molt teòric, poc lligat a la pràctica. En bona part és culpa dels mestres, ben cert. Però els al·lots, i també els qui ja no ho són tant, necessiten «fer» coses amb les mans i amb el cos. Si no, el cap es rebel·la. La dimensió pràctica, manipulativa i experimental (experiencial) queda massa marginada de la activitats d'aprenentatge. I és una llàstima. Perquè diuen, la ciència diu, que l'experiència és la mare de la ciència. Dit altrament, bona part de la nostra intel·ligència com a espècie prové de la mani-pulació, prové de les mans. Les mans ens han modificat el cervell. La formació professional, que hauria de ser inserida en la formació bàsica de l'ESO, per a tothom, està també molt bandejada en el sistema espanyol.

A vegades m'he entretingut a mirar-me els quaderns de dibuix dels alumnes de 4^t. d'ESO. Em qued espantat de comprovar com la majoria dels al·lots té serioses dificultats per a l'expressió plàstica. Fan uns dibuixos que no semblen fets per bergants de 16 anys sinó per fillets de primària: esquemàtics, sense matisos, sense gràcia... No saben dibuixar i ningú s'alarma, com sí que ens alarma si no saben llegir. Bé, no sé com hem arribat a aquest extrem de desacreditar el dibuix com una destresa de segon o tercer ordre.

Jo tenc necessitat de fer coses amb les mans. Si no pogués dibuixar o pintar, rebentaria. I si no sempre tenim el recurs d'aixecar un enderrossall de paret seca. M'agrada de tenir entretingudes les mans, que sempre demanen feina. Pels Reis em van regalar una màquina de cosir. Quan ho vaig dir els meus alumnes es van sorprendre, per allò del masclisme, com pot ser que a un home li regalin una eina femenina. Una ALFA, una preciosa màquina de cosir de fabricació espanyola color rosa. Amb la màquina de cosir pots fer moltes coses, a més de les voretes i sargits de la roba. Cosir llibres. Però ser un manetes que sap fer de tot té el seus esclavatges. Tot d'una, una volta la meva comunitat més pròxima sabia que tenia una flamant màquina de cosir, ja em van venir encàrrecs.

Tenir entretingudes les mans, manipular, a més de sortir barat, té molts altres avantatges. Fa un temps vaig llegir un dels assajos més preciosos que record, les mans que tenen vida pròpia, si les deixes fer, podem fer meravelles. Les mans, ara sols solen tocar tecles; però aquelles que a més de tecles també toquen matèria, adquireixen una sensibilitat especial. Cal tenir les mans ben ocupades perquè us sorprendran. Són capaces de fer allò que mai no havíem ni sospitat. Les mans mai les podem deixar abandonades, que en estreta relació amb el cervell ens fan la vida saludable, si no rebentam per qualque costura.

A través de les mans tenim la intel·ligència sensible, una rara avis de la intel·ligència emocional que voreja la intel·ligència cognitiva. Però tot plegat allò que aporta la mà és una satisfacció inefable. No basten les paraules. La mà també pensa; i com que pensa diferent, a vegades pensa millor per a certes coses. El pes excessiu de la verbalitat, ens fa més pobres. La cultura de l'habilitat manual és un capital social que es perd. El saber fer manual és un autèntica saviesa que connecta el cos i la ment. Si ens en desentenem, la pifiam de totes totes, perquè ens degrada la consciència de nosaltres mateixos. Som partidari de recuperar l'Homo faber, sense el qual no s'explica ni fa possible l'Homo sapiens. Per açò no hi ha feina més gratificant que l'artesana, i si aquesta va acompanyada de creativitat i experiència estètica, aleshores el goig esclata. Pobres alumnes.

Autonomia i independència

Molts volen la independència, però són ben poc autònoms. Alguns altres que diuen ser autònoms no saben qui els encalça. Si realment fóssim autònoms, tal vegada no faria falta la independència. Jo crec que qui vulgui ser independent, que ho sigui. De fet és molt millor que la gent sigui independent, és a dir que no depengui sempre dels altres. El món seria més senzill, no? Però no, ca! Açò de ser independent, o fins i tot autònom, és un pecat gros.

Sempre havíem mirat amb bons ulls la independència i l'autonomia. Es valorava que cadascú s'espavilés pel seu compte. Quan una persona és independent té molt de guanyat. En cas contrari apareixen molts problemes. És el tràngol per exemple de dones que depenen del sou del marit i a la mínima desavinença es veuen amb les mans fermades. Malament quan depens dels altres, per una raó o altra. Els joves independents són un exemple. Quan ho aconsegueixen es pot afirmar que han madurat del tot, que ja la poden campar sols i per tant que ja no tenen necessitat de parar la mà als papàs i si poden viure dels seus propis recursos i mitjans. Si un jove és independent és senyal que té feina, enhorabona, que té un sou digne, déu n'hi do, i que té accés a una casa, ai caram!, que se la pot pagar, ualà! I a més li queda un raconet per no morir de fam. En aquests temps aconseguir la independència és tota una heroïcitat. Sempre tenint en compte la incertesa del mercat laboral, els contractes penosos i les pèrdues de drets dels assalariats. Però si tira endavant, felicitats per la independència.

Quan una cosa es posa de moda, ja pots arrufar el nas, ja que és senyal d'una mancança. Sempre volem allò que no tenim. Ara, fixau-vos-hi bé, els currículums educatius van plens de la paraula autonomia de l'alumnat, justament quan cada vegada ho son manco. Com que ara també avaluam els estudiants segons les competències que «són capaços» de desenvolupar, cosa difícil de quantificar, resulta que els professors hem de decidir si un al·lot és competent o no, és a dir si és responsable del seu propi aprenentatge, si és perseverant en la feina, si té prou autoestima i sap controlar les estratègies de gestió i valoració per afrontar problemes, si sap aprendre dels errors, si té criteris propis i és capaç d'imaginar projectes i sap dur-los a la pràctica, tot plantejant les opcions possibles... l'alumne que es proposa objectius, fa plans, se'n responsabilitza, coneix les limitacions, pren decisions i rectifica, extreu conclusions i avalua els resultats... aquest és un alumne autònom, però encara no serà independent. En síntesi, diu la llei, la competència de l'autonomia (i iniciativa personal) és complexa i els professors en passam un fum per endevinar-ho. Sí molt polit, és el que hauríem d'esperar d'un alumne normal. Però la normalitat és una cosa cada vegada més mala de trobar als centres educatius i els alumnes, molts, massa, són ben poc autònoms, i per suposat no gens independents.

Donam per bo que si una persona és independent és un valor al seu favor. Contràriament les persones dependents són valorades de forma crítica. Per suposat que una altra cosa són les persones que també anomenam dependents per alguna discapacitat. La llei de la dependència havia d'ajudar l'entorn d'aquestes persones. Els polítics governants van decidir buidar el pressupost d'aquest capítol i donar-lo als ratos i companyia bancària.

A mi em preocupa les discapacitats manifestes dels alumnes «normals». És clar que com més petits més atencions necessiten, és a dir que són més pendents dels majors. Però quan ja tenen una certa edat, quan per exemple ja els consideram útils per a la vida laboral, que és als setze anys, i per tant se'ls pressuposa prou madurs com per a desenvolupar-se en la vida sociolaboral, aleshores les mancances i les dependències són un problema. El mal és que en aquesta Espanya que els treu del mercat laboral, els joves són dependents econòmicament dels vells, una trista desgràcia provocada per un sistema insuportable i deficient. Molts dels meus alumnes de 4^t ESO, setze anys, són terriblement dependents i no pateixen cap tipus de mancança física o psíquica. Ho són per educació, vull dir que són dependents perquè així els hem fet entre tots, especialment el seu entorn familiar, però probablement també per la seva formació escolar. Repartirem les culpes. Em trob tot sovint que si en un exercici o en un deure escolar no estàs ben damunt demanant els deures, exigint la ressenya, animant a la lectura, empenyent a l'estudi, reclamant la redacció, obligant a l'exposició, recordant les diverses feines, etc. simplement no ho farien. Sempre van a remolc i ben poques vegades prenen iniciatives. És clar que també tenim alumnes excel·lents. Però la tònica general és el poc esforç, allò de ho deixaré per demà, ja m'ho explicaran, ja m'ho trobaré, m'és igual... me da igual diuen, en un flagrant castellanisme. Jo els commín que siguin independents en el futur i que ara mateix haurien de ser més autònoms.

Si és bo que els individus siguin independents, per què no ho han de ser també els pobles?

Deu, mirada endins

Llibre de dibuixos de Francesc Florit i textos de Macià Florit, pare i fill, fet a cavall de Menorca i Barcelona entre 2014  i 2015:
http://issuu.com/maciaflorit/docs/llibre_deu_final

Els talaiòtics d'ara mateix

Al Consell Insular de Menorca se li acumulen els problemes. No m'estranya, perquè tard o d'hora la mala gestió sol treure els nyaps. El desastre medioambiental en la gestió dels residus a la planta de reciclatge de Milà; l'estira i arronsa amb la UTE d'ampliació del tram de la carretera entre Maó i Alaior que demana més doblers i redueix l'activitat; la pèrdua del plet i la indemnització dels hotelers de Gesgarden; el desencontre amb l'associació hotelera ASHOME per la promoció turística; el flicot amb la concessió de llicència per a la construcció d'un parc aquàtic a Sant Lluís; l'aprovació de la Norma Territorial Transitòria sense consens i abocada només a la recepta de sempre, la construcció. I finalment el transport aeri de l'illa, tan mal atès com sempre, sense resoldre. Per no parlar de l'enfrontament amb diversos col·lectius ciutadans. Resulta curiós que els problemes acumulats són protagonitzats per les grans empreses constructores, hoteleres i companyies de vol. Els grans maldecaps de la nostra institució són els rics. Bon exemple. Sembla que el Consell Insular governa amb l'ai al cor sota les exigències de promotors urbanístics i negociants del turisme barat.

El darrer cas és, com sol ser habitual, un garbuix d'acusacions entre el govern, l'oposició i els empresaris. A veure si ho entenc. Les notícies, no sé si mal redactades o males de redactar, no s'expliquen gaire clar. Tot gira al voltant d'una nova infraestructura turística, un parc aquàtic a Biniancolla promogut per la propietat d'un hotel obsolet construït al costat. La jugada és aquesta: si faig un parc aquàtic al costat, el meu hotel es revaloritzarà i vindran més turistes. Hi ha qualque moment que sembla que ens tractin d'idiotes. La qüestió de fons és que aquest parc s'ha començat a construir dins una zona rural protegida on no s'hi podia construir. La solució que ha trobat el Consell del PP ha estat la que aplica cada vegada que es planteja una obra il·legal. Primer demanar informes tècnics perquè avalin el permís i llavors cercar l'estratagema adient per donar cobertura legal. Però li ha sortit el tir per la culata: els informes han estat negatius i per tant el Consell ha decidit... fer més informes. L'estratagema és declarar el projecte d'interès general, una figura retòrica que els poetes no fan servir i torna el blanc immaculat en negra com la nit. Cal recordar el cas de d'un hotel rural que feia i desfeia davant els nassos de l'autoritat, de molta utilitat pública.

video promocional del Consell Insular

El Consell va declarar d'interès públic un negoci privat. Perquè la cosa va així de grossa. Les raons de la declaració es basaven en la desestacionalització del producte turístic. Si entenem desestacionalitzar el fet d'allargar la temporada, no hi ha res millor que un parc aquàtic, perquè els futurs turistes els agrada banyar-se a l'aigua gelada de les piscines. Hi ha qualque estona que semblam banaules o, com diuen ara, som molt talaiòtics. És el genial lema de la campanya del Consell Insular. No sé si la campanya està pensada per al patrimoni arqueològic o per al patrimoni genètic dels menorquins. Ho som tant, de talaiòtics, que els menorquins combregam amb rodes de molí.

Les altres empreses de la competència que tenen en marxa un parc aquàtic a l'illa, que són tres, han fet un crit al cel i en conseqüència han posat un recurs en contra i han anunciat un contenciós als tribunals. Idò què s'esperaven? Diuen per exemple que hem van haver de pagar uns terrenys molt més cars, terrenys urbans dins urbanitzacions. Diuen també que el parc nou projectat de Biniancolla no farà altra cosa que minvar la competitivitat de les empreses existents. És habitual sentir dir als empresaris i promotors que no es poden negar aquestes iniciatives perquè creen llocs de feina. I davant el fet penós de la poca feina que hi ha, molts s'hi aboquen sense cap altra consideració. És una enganyifa més.

I ara ve el toc de gràcia dels actuals governants del PP. L'equip Tadeo (com és que el corrector me'l marca com a dolent?) diu que si aturen les obres iniciades, el desgavell serà pitjor i tots ho pagarem com hem de pagar Cesgarden, la gran amenaça. El mateix promotor ja ens ho ha advertit. Trob que m'he perdut, talaiòtic com som. A veure si ho he pescat. Primer ho fan malament i llavors diuen que posar-hi remei sortirà més car la salsa que el peix. Genial gestió de la cosa pública. I si ho haguessin pensat abans? Com podien donar llicència d'interès general quan només té interès particular? L'oposició ha demanat que la concessió d'aquesta figura retòrica sigui més rigorosa, que hi hagi més control i que se sotmeti a uns paràmetres més clars. Però el PP no ho ha volgut perquè... així no podrien fer el que volen com han fet aquesta vegada.

Em sap greu de reconèixer que davant aquesta i altres cafrades polítiques no em surti més que el to irònic i la farsa com a resposta. I és que sovint no ens queda més remei que picar pedra com feien els nostres avantpassats que construïen navetes i talaiots, tot pensant que d'ençà fa uns 3500 anys els menorquins conservam intacte una mentalitat prehistòrica construint parcs aquàtics per als turistes desestacionalitzats.

Una anàlisi rigorosa de l'educació

Una anàlisi rigorosa de l'educació

Francesc Florit Nin

Dijous 29 de gener es presenta al Cercle Artístic de Ciutadella l'Anuari de l'Educació de les Illes Balears 2014. Es tracta d'un informe llarg i rigorós sobre l'estat de l'educació en aquesta part del món, elaborat pel Grup d'Investigació i Formació Educativa i Social de la UIB i editat per la Fundació Guillem Cifre de Colonya. Ambdues institucions presten un servei impagable a la societat de les illes, especialment a la comunitat educativa. La publicació, disponible gratuïtament a la Xarxa, recull el batec, els problemes i les propostes de l'escola i per a l'escola. D'ençà ja fa onze anys que es publica i jo diria que mai no ha tingut un reflex en les polítiques educatives dels diferents governs. Mereix la pena de tenir-lo més en compte, entre moltes altres raons perquè és la veu i el cap dels professionals de l'educació, de pedagogs i de mestres, que coneixen com cap altra quina és la realitat i quins són els reptes de l'educació de les Balears.

L'Anuari del 2014 fa un repàs a una legislatura qualificada de convulsa amb una mirada crítica sobre la política educativa del govern de José Ramón Bauzá. Amb tot també s'hi aporten experiències d'èxit escolar i indicadors igualment positius, com són alguns programes que funcionen amb bons resultats. Certament que nostra educació està sota mínims, amb greus problemes, molts de tipus estructurals, de llarga durada i provocats sobretot pel model socioeconòmic assignat a les Illes del turisme de masses. Altres problemes són més circumstancials provocats per decisions errònies i matusseres.

L'Anuari dóna dades empíriques, que van més enllà de les opinions i les interpretacions que generen. Són indicadors contundents, inapel·lables i inqüestionables. Per exemple que a les Balears tenim més de 1000 professors menys d'ençà fa dos anys. Les beques destinades a educació no universitària són inferiors a la mitjana estatal, tot i tenir un dels índexs més alts de pobresa. La despesa en educació pública ha caigut un -17,6 % entre el 2009 i el 2012, xifra que representa la retallada més greu de tot l'Estat espanyol. La inversió en educació respecte del PIB ha estat a les Illes del 2.78 %, per sota de la mitjana estatal. La despesa pública total en educació va suposar un 20.1 % dels pressupostos, també per sota de la mitjana de les Comunitats Autònomes. És a dir que tothom ha invertit més que Bauzá, quan va prometre que la seva legislatura seria la de les autopistes de l'educació. En fi, per no allargar més els exemples d'una gestió nefasta direm que gairebé tots els indicadors són desfavorables en el diagnòstic.

No sé si les autoritats educatives actuals es dignaran a assistir a la presentació de l'Anuari, però farien bé d'escoltar. Fins ara no hi han al·ludit, sinó que més aviat l'han eludit, tot i que soni tan igual. A mi em fa l'efecte que no s'hi refereixen, no s'hi postulen, com si no existís, pel simple fet que és una bufetada a la seva gestió. I malgrat la necessitat de conèixer a fons la situació conflictiva a què han sotmès els centres escolars, no han fet cas a les recomanacions dels experts. Tenim urgències a resoldre i només es pot fer amb una anàlisi rigorosa, amb fonaments i opinions contrastades, per defugir un dels mals d'alguns polítics que es dediquen a difamar i a estendre prejudicis ideològics que fan molt de mal i que no ajuden per res a la millora de l'educació.

Fa més de dos anys que es reclama un pacte educatiu. Es va iniciar des de Menorca i s'ha estès per totes les illes un moviment liderat pels sectors implicats en l'educació, estudiants, professors, associacions de pares i mares... a excepció de la classe política, la més decisiva. Tota aquesta experiència s'ha d'aprofitar per dur a terme un acord que superi les diferències partidistes. Ara en tenim l'oportunitat i em sembla que l'Anuari és un instrument de treball molt a tenir en compte.

Vivim temps de canvis profunds, de modificacions de normatives i d'aprovació de lleis noves. A l'Anuari es fa una dissecció de la LOMCE (LOMQE en català) pel que suposa del rerefons polític en l'àmbit educatiu. El títol que el director de la publicació, el Dr. Martí X. March posa al seu estudi és prou clarificador: «De la LOMCE al TIL: cap a la consolidació d'un model productiu de baixa qualificació, d'un model social desigual i d'un model educatiu elitista». No és aquest el model que volem, sinó més tost tot el contrari.

L'himne nacional nostrat

Per un himne nacional

D'aquí dos dies serà Sant Antoni Gloriós, patró de Menorca. D'ençà fa uns pocs anys es va declarar Diada de l'illa. Quan governa l'esquerra més o menys nacionalista l'anomenen Dia Nacional, igual que totes les altres Nacions estat d'Europa, faltaria més. Tenim diada, però no tenim himne, gran error, una mancança terrible. A Mallorca en canvi van decidir, per un consens donat per fet, que l'himne seria La Balanguera, el preciós poema de Joan Alcover, i amb música soporífera d'Amadeu Vives. Però en canvi no es posen d'acord amb el dia. Tenen controvèrsia per un parell (mallorquí) de dècades. Per celebrar el dia de les Balears no tenim ni dia ni himne ni un llamp de foc. Perquè no em direu que el festiu de dia primer de març és cap diada, justament pel fet que no passa de ser un dia sense feina amb un parell (menorquí) de discursets flacs. Quan l'1 de març de 1230 es va crear el Regne de Mallorca, l'illa menor encara era mora per molts d'anys. No celebram res, ni una batalla perduda.

Amb el franquisme Sant Antoni era només una festa religiosa i va treure tota referència a la veritat històrica: la fundació catalana de la nova societat menorquina. Ara el PP fa una cosa per l'estil, retorna al camuflatge, cap paraula a la catalanitat ni tan sols a la llengua i a més imposa l'himne nacional espanyol, que res té a veure i sembla ficat amb calçador només per emprenyar els nacionalistes, que no tenen himne. Record que de jovenet, en els primers anys del restabliment de la democràcia als inicis dels 80, davant el portal de Maó de Ciutadella, en aquell mateix lloc que el Rei Alfons III d'Aragó va demanar entrar a la ciutat i fre capitular la rendició musulmana, el discurs oficial va recobrar la veritat històrica i es parlava clar i català. Ara es parla català, però no clar.

Els governs del PP sempre podran al·legar que com que a Menorca no tenim himne, ves si no que hem de sonar l'himne nacional, el de sempre. Hi ha bastants músics entre la Banda Municipal que no els rota sonar el xina-xina i fan veure, galtes plenes, que bufen a les totes, no sigui que la subvenció de l'any que ve baixi de quantia, prou magra ja és. Per no molestar ni molt ni massa, ni uns ni altres, la Marcha Real només sona un parell de compassos, xina-xina i poca cosa més. Per què a la dreta li agrada aquesta murga i a l'esquerra (en general) no gaire? Simplement per les connotacions feixistes que té. Amb aquesta mateixa música ens negaven com a poble i ens usurpaven les llibertats democràtiques. És una altra de les herències malèfiques que vam acceptar, cap cot, de la Transició consagrada.

Menorquins! sense himne no anam enlloc. Ens cal amb urgència una lletra polida, polida i polida. I mira que de poetes en tenim un falcat. Ens cal a més que un roquer, que no sigui peix, hi posi una melodia ben galdosa, marxosa, perquè ha de ser una marxa triomfal i no un ploricó a la manera Vives. Fa anys, el senyor Fernando Rubió i Tudurí, exemplar únic del mecenatge menorquí, es posava la mà al cor quan es cantava la cançó popular «Un senyor damunt un ruc», perquè diuen que aquest era per a ell l'himne de Menorca. No m'hi fa res que ho sigui: lletra bona d'aprendre, música senzillota, i a més no diu res, que és l'essència de tota marxa nacional. La cançó, brevíssima per no avorrir, acaba dient una d'aquelles perles sàvies de la cultura tradicional: qui no vol caure que vagi a peu. Com a himne no està malament, m'agrada.

Ara que posats a triar, jo propòs una altra cançó, també tradicional del patrimoni ancestral de l'illa, prou popular, també breu i contundent i amb una filosofia de la vida completa, rodona, acabada. Té a mes a més la gràcia d'un ritme alegre, que convida a ser cantada a cor i amb cor, amb colla, com una tropa, todos a una. La cançó tant parla de la menestralia com de la pagesia, és a dir que hi surt tothom. Encara té una altra virtut i és que rememora el passat gloriós de quan Menorca tenia una florent indústria sabatera. Només té com a inconvenient que parla de Sant Isidro i no de Sant Antoni, però com que tenen les mateixes síl·labes es canvia i per avall. El seu títol és Cançó dels sabaters i comença així: «un dia de molta vessa uns quants mos van ajuntar i a Sant Isidro vam anar a menjar una llet espessa». La llet, bona o dolenta, ens és el nostre aliment nacional.