El corc

En Miquel Maria Ballester i un servidor som els articulistes que miram de donar veu a Menorca en

aquestes pàgines de l'ARA. I com que tenim prou afinitats i ens preocupen més o manco els mateixos problemes, sovint coincidim en els temes i en les visions dels nostres escrits. Em passa a vegades que el meu admirat amic em treu les paraules de la boca perquè diu allò que tenc pensat de dir en el meu article. Així ha passat ara.

Parlava jo d'un corc, d'un corc que ens rosega les entranyes. És un corc insaciable, tot s'ho menja, mai descansa, ens corseca i ens buida l'ànima. Insistent i poderós, cada vegada es fa més gros, amb les dents més afilades i el ventre més triturador. Menjam per ell com si fos el cuc paràsit que ens provoca moltes molèsties, mals, malalties, dependències, però no ens mata. Ens estaborneix lentament. Sense adonar-nos-en, depenem d'ell fins al punt que no concebem la nostra vida sense la seva lamentable presència. És un paràsit massiu, barat, de temporada. Cada any durant tres mesos no ens deixa pensar en res més. Les pàgines dels diaris i les televisions van plens de notícies i de xifres de la seva activitat frenètica. Omple els espais i els ofega, omple les platges i les satura, omple les carreteres i les col·lapsa, omple les botigues i encareix els preus. També embruta molt i no paga res a canvi. Tot el contrari, cada vegada deixa manco beneficis als pocs que abans els en deixava. Als altres, com sempre, cada vegada els deixa en pitjors condicions sociolaborals, socioeconòmiques, socioambientals, sociolingüístiques... El nostre omnipresent paràsit provoca que ens paguin menys sou i que facem més hores de feina en jornades esgotadores just tres mesos perquè els altres nou els hem de pagar entre tots perquè no hi ha feina. El corc consumeix molts recursos, dels quals anam minvats: territoris verges, aigua potable, prades de posidònia, biodiversitat, trets idiosincràtics, llengua i cultura.

És el corc anomenat MEB, el model econòmic balear basat en la indústria turística de masses, una estafa que en Miquel Maria ha retratat a partir de la trobada a Menorca amb l'economista Miquel Puig, on va donar una conferència sobre el corc que ens rosega l'ànima. Ens volen fer creure que no ens en podem sortir, que aquest és el corc que ens convé, que sort tenim del corc que ens rosega l'ànima, perquè si no, no tindríem ni cos amb què plorar les miques que ens deixa per menjar. Bé, res de nou diré que no hagin dit ja Miquel Puig i en Miquel Maria en els seus magnífics articles. Ventura d'ells que ens obren els ulls.

El paràsit MEB provoca símptomes com per exemple que alguns alumnes meus agafin vacances durant el període de curs lectiu perquè és quan els seus pares poden fer vacances! Fa molts anys venien a Menorca famílies angleses amb fills amb edat escolar als mesos d'abril i maig i per tant aquests al·lots perdien classes. Fins que una normativa va fixar multes a les famílies si no portaven els fills a escola. Des de llavors ja no han vingut més famílies angleses amb fills durant aquells mesos. Ara açò ens passa a nosaltres.

Un altre símptoma de la malaltia que provoca el MEB és que bona part de la programació cultural produïda a l'illa menor es concentri als mesos de temporada alta turística. La resta de temporada baixa, la major part de l'any patim una mena d'hibernació i poc pressupost. Tot queda supeditat al corc. Sense corc no hi ha cultura. Quan una entitat presenta alguna proposta cultural, el primer que demana l'administració pública per rebre una micona de suport és si tindrà efectes turístics. Per exemple, tota la moguda de la Menorca Talaiòtica, projecte que cerca la declaració com a Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco, es justifica bàsicament com a atractiu turístic. Els valors patrimonials de recerca i conservació queden relegats a un segon lloc.

Un tercer símptoma. Arreu dels pobles de Menorca se celebren aquelles agradoses rutes d'art. Les cases particulars obren les seves portes i es converteixen per uns dies en petites galeries d'art on la gent pot gaudir de la producció última dels artistes, a més de la morbositat afegida de penetrar en la intimitat domèstica de les cases d'altri, com un intrús. Idò, totes se celebren en plena temporada turística i es venen com a oferta complementària per a la diversió. I tanmateix la gent que hi assisteix és, gairebé tothom, gent oriünda, i qualque català. No sol haver-hi ni un sol 'turista', entre altres raons perquè al nostre turista estàndard l'importa un rave l'art que feim a l'illa. Passa igual als concerts dels festivals d'arreu: qui els manté vius som els menorquins. Els turistes que solen fer una estada de poc més o menys una setmana no assisteix als esdeveniments culturals. I en canvi tota la política gira entorn del turisme.

El periodista Iñaki Gabilondo va dir una frase que els altaveus mediàtics van celebrar com una gran troballa: "els menorquins volen turisme sense turistes". El Sr. Gabilondo volia indicar una contradicció dels illencs, però s'equivocava. Diuen que vivim del turisme, però més aviat diria que patim del turisme, i bona part dels menorquins així ho perceben. Jo particularment crec que és una estafa, i cada vegada més ruïnosa per als interessos comuns, perquè el turisme de masses, el MEB com a corc, destrueix allò que el fa viure.

Escriptors a la recerca de lectors

Escriptors a la recerca de lectors

Dibuix del llibre Diàleg

De moment encara es manté la cita anual de la Fira del llibre en català a Menorca. Encara? Malgrat la política lingüicida empresa pel govern del PP al Consell Insular de l'illa, aquesta deu ser l'única, la darrera?, actuació que fa a favor de la llengua i la cultura pròpia. Es farà els dies 7 i 8 de novembre a la Plaça del Born de Ciutadella per més senyes. M'han enviat el programa perquè com a professor hi pugui anar amb les classes del meu institut. Per anar-hi faig una pregunta als alumnes: per quins motius creus que se celebra una fira d'aquestes característiques? La resposta correcta és que es tracta d'un suport genèric que fa la màxima institució pública a la lectura en català perquè l'edició en llengua catalana es troba en una situació de desavantatge a causa de la minorització sociolingüística. Efectivament fa prop de 40 anys que esteim batallant per fer de la nostra llengua una llengua normal, d'ençà que vam recobrar les llibertats democràtiques. No han bastat ni fer-hi prop. També els faig una altra pregunta: coneixes cap editorial menorquina? La pregunta és difícil, perquè n'hi ha poques i d'una activitat més aviat escassa. Tal vegada els hauria de demanar si saben res de l'Editorial Moll, ja que va ser fundada per un ciutadellenc. De la visita a la fira en podem aprendre moltes coses. M'han encarregat que faci el pregó amb els alumnes d'Arts Escèniques. Encantats de fer-ho, amb el compromís que el Consell ens pagui els tiquets del bus que necessitam per fer la visita que tenim programada al Teatre Principal de Maó. A veure.

El tríptic divulgatiu del Consell parla de Menorca com “una terra rica en literats, escriptors i divulgadors de la nostra història i cultura, com es podrà veure a través de les presentacions de llibres que oferim, i voldríem que també ho fos en lectors”. Certament, durant dos dies es faran concretament una quinzena de presentacions de llibres menorquins. No està gens malament, diria jo. Una quinzena de llibres com a novetats editorials per una illa tan petita és un nombre considerable. Per suposat que se n'editen més, però en tot cas el fet demostra la vitalitat de la creació en la nostra llengua catalana. El més significatiu és que hi ha representats gairebé tots els gèneres: narrativa, poesia, assaig, cultura popular, gastronomia, divulgació històrica, literatura infantil...

Tanmateix, mentre tenim bones notícies pel que fa a la cultura formal o alta, en canvi la cultura informal és cada dia més pobra i d'expressió castellana. Com una mena de distròfia. Ara passa exactament a l'inrevés del que succeïa en el franquisme. Però açò és un altre tema. El que vull ressenyar avui és la cara polida, l'extraordinari moment literari que viu Menorca, a pesar de tots els inconvenients d'una cultura amb greus dificultats de subsistència, intervinguda per un Estat que es mostra descaradament a la seva contra, i amb impediments per ocupar el seu espai comunicatiu natural, els Països Catalans, que el nostre Parlament ens ha prohibit d'existir. A pesar de tot vivim un moment dolç en literatura catalana a Menorca, especialment en la narrativa.

Fa uns dies vaig acabar de llegir la darrera novel·la de Maite Salord, L'alè de les cendres. De títol suggerent, l'obra és un tour de force d'una jove escriptora que ha madurat a base d'ambició literària, tenacitat i veracitat. L'obra de Maite Salord és crua i poètica alhora. Mentre que Josep Maria Quintana amb Els Clark engalana una nova saga, al fil conductor de les seves altres novel·les històriques, ubicades en moments cronològics diversos de cruïlla i d'intensitat. Són dues obres d'una volada excel·lent, i que se sumen a la magnífica producció de Pau Faner, a la creativitat de Joan Pons, a la modernitat d'Esperança Camps...

Tenim escriptors, ens falten lectors. A les aules bé miram de fer-ne, entre altres raons perquè és un dels plaers relativament barats que tenim, dic als meus alumnes. Tenim altres raons, però la principal és la manera com la bona lectura et pessigolleja tan la intel·ligència com la sensibilitat. En el pregó els alumnes explicaran els motius pels quals cal llegir, i entre altres coses diuen que hi ha llibres bons i llibres no tan bons, com hi ha llibres que fan bé i llibres que fan mal. Que els llibres no arreglen el món, tanmateix. Michèle Petit, reflexionant sobre aquesta idea, pensa que una persona lectora no la fa més demòcrata que una altra no lectora, encara que la lectura, diu, sigui un factor necessari però no suficient per a la democratització d'una societat. Per als temps actuals de crisi i d'incerteses, la lectura aporta el valor de l'alteralitat, de l'empatia, de posar-se en la pell de l'altre. La lectura amplia els horitzons, en definitiva. Nosaltres creiem que la lectura transforma el món i les persones. Marcel Proust també va qüestionar el valor absolut de la lectura. Convé relativitzar-la. Per a l'escriptor francès la lectura no és més que l'entrada, una entrada, al món espiritual, però no n'és l'element constitutiu. I tanmateix Proust dóna encara un valor més suprem: la lectura és una medicina contra la peresa intel·lectual, com qui exercita la intel·ligència i la sensibilitat.

El triple esforç del Premi Born de Teatre

El triple esforç del Premi Born de teatre

El Premi Born de teatre arriba a la XXXIX convocatòria. És un premi a un text escrit, per tant a la dramatúrgia, prestigiós i dels més veterans que es donen a Espanya. També és el premi millor dotat en quantia econòmica, enguany amb 14.000 euros, però que en convocatòries anteriors havia arribat a la xifra de 18.500 euros. Té un palmarès envejable perquè tots els grans dramaturgs actuals s'han fet amb el guardó. La nòmina és llarga: des dels històrics Joan Mas, Alexandre Ballester i el xilè Jorge Díaz fins a les firmes més actuals de la renovació escènica com Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé i l'actualíssim Josep M. Miró, que passeja la seva obra El principi d'Arquimedes, premi Born del 2011, pels escenaris de mitja Europa. Creat el 1970, amb el seguiment del premiats es podria fer la crònica de la dramatúrgia espanyola, en llengua catalana i castellana, de les darreres dècades.

Durant tot aquest mes d'octubre Menorca lluïrà les gales del teatre: tallers per a joves i adults, teatre familiar, lectures dramatitzades, tertúlies i grups de lectura, jornades formatives per a professorat, conferències, representacions i cerimònia de lliurament del premi. Finalment dia 25 es posa en escena una obra triada entre les més valorades de la temporada que enguany serà Pulmons, de Ducan Macmillan, produït per la Sala Becket i sota la direcció de Marilia Samper. Tot un programa ambiciós fet des d'un entitat cultural, el Cercle Artístic de Ciutadella, que és tot voluntat i tenacitat per manternir la flama encesa d'aquesta expressió artística complexa, enriquidora i vivencial que és el teatre.

És clar que el millor premi per a un dramaturg és veure que un director es fa càrrec del text i l'eleva als escenaris, perquè només així aquella obra que va ser cuinada en la intimitat i en la sensibilitat d'un home pren la seva potència autèntica, originària i plena, la de ser una obra compartida amb el públic. Però açò voldria dir un major esforç per l'equip que porta a terme la feinada del Premi Born. Només una major implicació institucional ho podria fer realitat. Però no és el cas, perquè les ajudes rebudes són minses, a vegades arriben molt tard i, cosa encara més dolorosa, són escandalosament agreujants en comparació a les ajudes rebudes per altres entitats que també celebren el teatre arreu de Mallorca i d'Espanya. Les xifres: el Festival de Manacor té un pressupost de 135.000 €; el d'Alcúdia, de 150.000 €; el de Ciutadella, 30.000 €; però el d'Almagro, una ciutat de nou mil habitants, perquè deu ser propera a Madrid maneja un pressupost de 1.312.763 €.

Com moltes altres iniciatives, el Premi Born de Teatre ha hagut d'ingeniar-se per trobar fórmules per suplir el poc suport institucional que amb l'excusa de la crisi han desviat els doblers públics cap a altres interessos. Una d'aquestes fórmules ha estat el micromecenatge, fet a través de les xarxes socials sota el nom de Crec en el Premi Born. Tanmateix açò entraria dins l'anormal normalitat d'un país carregat d'urgències i d'inconsciències, gairebé oblidat fins a la indecència del pressupost general de l'Estat per a les Balears, del pressupost autonòmic per a Menorca i del pressupost illenc per a la ciutat que cau a l'altre costat. Misèria i companyia. Encara més anormal és lluitar per la pervivència de la cultura en general i del teatre en particular en una ciutat que llueix una política municipal raquítica en l'àmbit cultural. Pitjor encara: treballar en una ciutat que, malgrat el dinamisme associatiu, presenta unes deficiències d'equipaments culturals intolerables. En fi, que el Cercle Artístic a Ciutadella de Menorca fa un esforç triple.

El cas és que l'acte de lliurament del Premi Born, del qual se'n fa ressò totes les revistes d'arts escèniques d'Espanya, se celebra en una mena de cotxeria que el nostre ajuntament anomena Sala Multifuncional del Canal Salat, que a l'hivern fa un fred terrible i a l'estiu t'ofegues de calor. El van batejar així perquè allí s'hi ha de fer de tot i ha de servir per tot però que en realitat no serveix bé per res. Cada vegada que s'hi ha de muntar una obra dramàtica és un drama per les dificultats, les incomoditats i els inconvenients d'una sala sense equipament escènic, per tota la despesa que açò ocasiona cada cop. Mentrestant hem tingut el teatre del Born, just al costat de la seu del Cercle Artístic, tancat durant 10 anys en unes eternes reformes. Era una petita joia que al 1873 es va construir amb tres anys. Diuen les fonts ben informades que la reforma actual del teatre del Born ha estat una endemesa. Tenc la sospita, i la por, que la petita joia hagi quedat malbaratada.

Però no vull acabar l'article amb mal gust de boca. El Cercle Artístic fa una feina admirable i amb l'organització del Premi Born ens regala uns dies d'atapeïda activitat al voltant del teatre, aquesta magnífica trobada d'actors i espectadors per celebrar el goig de la paraula, la meravella de la ficció, el misteri de la creació, el plaer de l'espectacle, la delícia dels sentits. Aplaudiments.

Excel·lències, malgrat tot

Excel·lències malgrat tot

Immergits en el tupit de la informació crítica, astorats de la situació malaltissa, desanimats amb els projectes malaguanyats, desenganyats de tantes trampes i travetes, sovint perdem el nord i ens rebolcam en el miserable present. Els doctors de les ciències mèdiques no es posen d'acord si l'actitud influeix o no en el procés de les malalties i la seva sanació. Hem sentit a dir que els malalts de càncer tenen una recuperació més ràpida si tenen la predisposició a curar-se. També hem sentit a dir que les coses passen quan s'esperen que passi. No ho sé. I tanmateix sovint es fa difícil de veure-hi clar. Escoltar la ràdio, llegir la premsa i mirar la televisió només ens porta a una desesperació continguda. Hi ha res que vagi bé? Tot i que els governs ens volen fer creure que sortim del forat negre, la veritat és que la percepció al carrer no és aquesta. Hem perdut qualitat de vida, ha augmentat la població de risc, d'exclusió, de pobresa, hem perdut drets i ara els treballadors són més explotats, les manifestacions culturals funcionen sota mínims, molts creadors en la indigència. La sanitat empitjora, l'educació empitjora, la gestió pública empitjora, la confiança també. En fi, la llista és llarga.

Avui un amic m'ha dit que totes les crisis són bones. Són el símptoma previ de grans canvis i els canvis seran per millorar. Que som davant grans canvis no hi ha cap dubte, el dubte és si seran positius. Les crisis, ha continuat l'amic, serveixen perquè la gent s'espavili, massa acomodada pel benestar, massa depenent de les ajudes estatals. Potser. Però aquesta és la visió de qui no té problemes greus com ara tu i jo, però no et passi pel cap amollar aquesta observació a qui amb cinquanta anys no té feina i en fa tres que en cerca. Tampoc no li expliquis aquesta teoria a qui pateix una malaltia crònica i ha deixat per rebre l'atenció que necessita. I per suposat no li ho diguis als joves que es veuen forçats a deixar el país per trobar una ocupació digna de la seva formació. Hi ha gent que cobra tres euros l'hora, contracte temporal, fora conveni. Hi ha gent que, esperant atenció hospitalària, ha empitjorat el seu diagnòstic. No et vull ni contar del 29% de la infància en risc de pobresa a Espanya, la segona més alta d'Europa. La teoria del meu amic tampoc serveix de gaire a les persones immigrades que es troben en una situació d'exclusió social i sanitària. I que me'n dius dels afectats pels desnonaments, enganyats i desesperats. En fi, aquesta llista també és llarga.

El meu amic pensa, i jo també ho crec així, que vivim un temps emocionants, una mena de daltabaix en la civilització. Els canvis que es produeixen són de tal profunditat que configuraran una nova humanitat. Tal com diuen, no estem en un temps de canvi sinó en un canvi de temps. Arreu es veu com es transformen a ritme accelerat totes les dimensions socials, culturals i econòmiques. I també les polítiques. Però mentre es produeixen aquestes transformacions hi ha un patiment injust que sofreixen els més desfavorits. El futur de la gran majoria és molt precari. Davant tantes calamitats, el més important, diuen, és tenir una actitud positiva. Cal ser optimistes, proclamen. Potser. Però no m'ho crec. Fa uns dies vaig anar a veure una exposició-instal·lació de Clara Bañon, una al·lota ciutadellenca, llicenciada en belles arts que munta la seva primera exposició entorn de la malaltia d'Alzeimer. En una de les obres minimalistes i tanmateix emocionants també hi dóna cabuda a la ironia: un full, d'aquells que es fan servir per oferir serveis de qui cerca feina, amb el telèfon i una foto de l'escriptor Paulo Coelho, amb una de les seves màximes: “Cuando quieres realmente una cosa, todo el Universo conspira para ayudarte a conseguirla” i una nota de l'artista que diu: Però tu en quin món vius? Molta gent no viu en aquest món. Els nostres ppresidents d'aquí i d'allà en són paradigmàtics.

Hi ha res que malgrat tot vagi bé? I tant. Tenim experiències que a pesar dels moments difícils són excel·lents. La majoria surten d'iniciatives cíviques. El sector públic, farcit de polítics molt mediocres, no aporta res de nou. Davant les dificultats, s'innova, es recerca. La banca ètica n'és un exemple. També ho són les economies col·laboratives i les vies alternatives de comunicació, les organitzacions cooperatives i les moltes entitats culturals voluntarioses que a pesar dels vents adversos de la política esmolen la intel·ligència i disparen la imaginació per mantenir encesa la flama de l'ànima. N'és un exemple el teatre de butxaca que hem xalat de veure a les cases particulars amb la implicació de l'associació de vesins de Ciutadella Antiga. Són excel·lències malgrat tot. Enhorabona. Per açò també serveix la crisi, amic meu.

A Ciutadella el PP no vol governar

Sense ganes de governar

La vida és una paradoxa. Té sentit, però és plena de contradiccions, aparents o flagrants. Una d'aquestes contradiccions em causa tribulacions: per què ens governa una gent que no creu en el govern? La ideologia neoliberal imperant al país (posau-li l'adjectiu escaient) es caracteritza per desconfiar de la gestió pública i té tendència a privatitzar tot allò que ha estat mancomunat pels ciutadans en èpoques més glorioses. Si la política és l'art de conduir la vida pública, aleshores per què dimonis el PP es presenta a les eleccions? Per què vol governar un partit si no creu en la política? Em direu, és clar, que el PP vol governar precisament per fer minvar l'àmbit d'actuació de la política. Hi té tot el dret. Però no em direu que no és contradictori i sospitós.

En unes passades eleccions el PP presentava als programes electorals una idea central: volien dur el nostre ajuntament com es du un negoci i per tant apel·laven a l'eficiència econòmica, a l'emprenedoria, a l'estalvi de recursos, a l'administració ràpida, a la direcció enèrgica i totes aquelles altres “virtuts” que serveixen per fer doblers, doblers privats. Van aconseguir la majoria absoluta. Era l'era Matas. Al meu ajuntament de Ciutadella també tenim imputats encara per resoldre fa un munt d'anys i també tenim condemnats, un a la presó i altres amb multes. Al meu poble tothom diu que encara se n'han sortit bé. Van gestionar l'ajuntament com un negoci, certament. Mai no van dir que el negoci era per a ells i no per als ciutadans. Va ser una legislatura d'abusos, de corrupcions i de mala gestió pública fins al fàstic. I tanmateix el PP al meu poble va tornar a guanyar les eleccions (sense majoria absoluta). I encara governa. Contradiccions de la vida.

Al meu poble, per exemple, governa el PP però no vol governar. Han renunciat a fer res. El motiu que donen és el mateix, la crisi, o sigui l'estafa. No hi ha doblers, diuen. No poden donar la culpa a l'herència perquè l'herència ve d'ells. Al meu poble, per exemple, governa una gent que ha demostrat per davant i per darrera que és un desastre per a la simple gestió. Són, diguem-ho d'una manera clara, uns trastos. Se'ls convida a un acte i el regidor del ram no sap què dir. Què hi fa allà? dic jo. I no són percepcions d'un esquerranot com jo. Us en posaré uns exemples.

Al meu poble per exemple no es pot iniciar el curs de l'escola d'art perquè l'ajuntament no ha fet els tràmits per al concurs d'adjudicació del servei. Fa més de set anys que tenim un observatori astronòmic que es fa malbé perquè l'ajuntament no s'ha dignat a signar un conveni. Al meu poble, per exemple, tenim un edifici preciós, Can Saura, que va costar uns 5 milions d'euros i el tenen tancat mentre els ciutadans reclamen que s'obri per a activitats culturals, la seva finalitat. Per exemple al meu poble la gent es torra al sol no a la platja sinó esperant els autobusos perquè no tenim ni una mínima estació que fa dècades que es reclama. Al meu poble, per exemple, pagam el doble el servei de grua perquè l'ajuntament no va fer la mínima feina d'elaborar un contracte amb el concessionari. També tenim un flicot gros amb la piscina municipal a causa sobretot de la deixadesa de la gestió i han abundat les desavinences amb l'empresa. Per exemple enguany no s'ha celebrat la diada de la cultura que feia dos anys s'organitzava un dia d'agost, només un dia, perquè la funcionària que ho duia estava de baixa. Per exemple un dels carrers més transitats del poble, el c/ Mallorca, és una cursa de clots i bonys, no en parlem dels carrers de la perifèria. El meu ajuntament, per exemple, té els camins rurals ben abandonats, amb mots enderrossals, herbes sense eixarmar i més clots. Al meu poble, les terrasses dels bars poden posar-se ben enmig del carrer a fi i efecte que la gent no pugui passar perquè els informes diuen que així ho permet la normativa. Tenim també un port nou que dóna més maldecaps que no solucions i per acabar-ho d'adobar l'antiga terminal portuària es mor d'oi esperant nous usos. També havíem de revertir a usos municipals una antiga bateria militar, Son Olivaret, i allà és que es podreix. M'atur perquè no tenc més paper, però la llista és tan llarga que fa empegueir. Ja no demanam grans iniciatives creatives, sinó una mica de feina.

Totes aquestes coseues queden camuflades per sota d'una informació esbiaixada al servei del seu amo. La gent ho veu, és clar, però ja comença a ser natural aquest desastre municipal. I és que governen sense ganes de governar, no creuen en l'administració pública. Passa igual al teu poble?

Inuguració del LABERINT a les pedreres de s'Hostal

Text de presentació en la inauguració del laberint de Líthica

Francesc Florit Nin

Semblava un somni, però finalment el somni ens ha atrapat en plena vigília, ben desperts. Parlàvem com qui parla de les coses impossibles i tanmateix entre tots ho hem fet realitat.

Quan els trencadors d'antany a cops d'escoda i de suor arrancaven els cantons de la roca, no s'adonaven que molt lentament, a més de provocar un gran buit a la terra, també creaven una rara estructura al sòl del paisatge. A vista d'ocell, i gràcies a les tecnologies del Google Earth, les pedreres de s'Hostal apareixen com un trenclaclosques de peces inexplicables, amb l'aspecte d'un laberint, d'un laberint inconscient, modelat pe anys i anys d'activitat penosa i constant. Avui ens miram les pedreres antigues com si fossin les restes esbucades d'una construcció, millor dit d'una desconstrucció, ja que sempre hem dit que les pedreres són arquitectura inversa. Mai del món els trencadors veien les pedreres com la veiem nosaltres. Per a ells era un lloc detreball dur, el lloc on es patia per treure's el sou. La nostra mirada en canvi és lúdica i vivim les pedreres com un lloc per a l'eixamplament de l'ànima, per al gaudi dels sentits. Sobre aquell laberint inconscient dels trencadors, Líthica hi ha sobreposat dos laberints més. Ni la ment més imaginativa, com la de Jorge Luís Borges, podria sospitar un joc més complex, un laberint sobre un laberint.

Diuen que els laberints tenen una llarga simbologia i una llarga tradició en les diverses cultures. Una de les seves funcions és la de perdre-s'hi; però una latra ben oposada és la de trobar-nos-hi, de trobar-se a un mateix. Els camins entrecreuats, les cruïlles, les bifurcacions, els culdesacs, les falses parets, la il·lusió òptica, la sorpresa d'una sortida, en fi, l'estructura mateixa del laberint ens demana contínuament que prenguem decisions i açò ens confronta amb el propi pensament. Un laberint per tant serveix també per pensar, per reflexionar, per meditar... fets per cercar el centre del nostre interior. I pensant hom s'adona de l'estranya similitud, de l'analogia, que el laberint té amb la vida. Finalment del laberint n'extreim una lliçó, la d'encertar o no el camí correcte. Enntrer i sortir-ne significa entendre el camí que hem fet i en aquesta peregrinació l'experiència ens ha fet més savis. Hem après.

Per veure el sentit profund basta observar com els al·lots recorren el laberint. Els agrada, hi troben la fruïció ben pròpia del joc, intrínsec amb el sentit lúdic de la infància. Per a ells endinsar-se en els passadissos del laberint és un exercici que mescla el risc i la sorpresa. Així també ho hem de fer els adults si volem gaudir-ne, per no perdre la sal i la mel d'una actitud vital que viu atenta als estímuls i que es deixa endur per la imaginació.

En el nostre laberint, matàfora de la vida, aprenem a ser qui som.

El laberint de Líthica

Líthica com exemple

Líthica farà prest 20 anys, una joveneta que encara té molta vida per endavant. Va néixer la tardor del 1994 de l'amor d'uns entusiastes per recuperar un dels patrimonis aleshores més oblidat. Per celebrar-ho, s'inaugurarà dia 5 de setembre la construcció d'un laberint, una de les velles idees que des de l'inici ja s'havia proposat. Pels menorquins tot això no els vindrà de nou, perquè coneixen Líthica, l'han visitada i molts han contribuït al seu desenvolupament. Però per als mallorquins i eivissencs, Líthica és una perfecta desconeguda. Però farien bé de conèixer-la perquè per mi és un dels projectes i una de les realitats més atractives que ha sabut engendrar la societat civil d'aquestes illes.

És una associació creada per la voluntat de recuperar i rehabilitar les pedreres de marès de Menorca. Com que la tasca és ingent, Líthica ha centrat els seus esforços a les pedreres de s'Hostal, un conjunt gran de pedreres antigues i modernes situades a 2 km de Ciutadella. Com moltes altres pedreres de marès, s'Hostal estava abandonat i condemnat a ser un abocador. L'associació, amb molta il·lusió i molta feina, ha aconseguit convertir-lo en el segon lloc més visitat de l'illa, després de la naveta del Tudons. Ha calgut certament la implicació de l'administració pública, però crec que ha estat insuficient pel potencial que el projecte té.

Tanmateix Líthica no es conforma només a preservar les pedreres com a patrimoni etnològic. Més enllà de la preservació, les pedreres de s'Hostal necessiten trobar una nova vida ajustada a les necessitats contemporànies, una volta ja no són productives per a l'extracció de la pedra. Aquesta nova vida es tradueix en activitat, per un costat en la visita com a lloc d'especial interès pel caràcter de paisatge excavat a la terra que configura un indret espectacular amb alts valors plàstics i històrics, però també com a zona de protecció paisatgística, d'interès ecològic. Per un altre costat a les pedreres de Líthica també s'hi fan tallers d'atesania del marès i intervencions artístiques. I per últim lloc, s'Hostal s'ha convertit en un dels escenaris amb més encant de Menorca, on s'han duit a terme actuacions de teatre, música, dansa i cinema. Avui mateix s'hi representa El cor d'un boxejador de Lutz Hübner a càrrec de Jordi Odrí i Joan Taltavull. Durant aquest estiu s'hi han fet una dotzena d'actes culturals. És un recinte magnífic, de bona acústica i una impressionant escenografia natural.

La feina de Líthica, actualment amb uns 280 socis, ha estat reconeguda pels menorquins quan, just dos anys de la seva fundació, va ser declarada Bé d'Interès Social. El 2000 va rebre el premi a la millor iniciativa turística i actualment les pedreres de s'Hostal formen part de la Xarxa Menorca Monumental, un circuït pels millors indrets patrimonials de l'illa. El valor afegit a aquelles pedreres abandonades ha estat dotar-les d'una nova mirada i d'un nou ús. Vint anys després es pot observar com guanya un espai menystingut quan s'hi aplica una consciència cívica de recuperació. El mateix passaria amb molts d'altres espais industrials obsolets.

Després d'aquests 20 anys, ara s'inaugura una part, important, del projecte del Gran Laberint. Semblava aleshores una cosa utòpica. Però ja teníem el laberint dels vergers que formen el conjunt de les pedreres antigues, com una xarxa d'espais orgànics, excavats a la terra, provocats de forma involuntària per l'activitat centenària dels trencadors, els qui tallaven la pedra. Fa deu anys es va crear el jardí medieval, i enguany al costat s'ha construït un laberint en forma de cervell que juga amb la composició de plantes autòctones aromàtiques. El proper 5 de setembre s'inaugurarà el laberint del Tòtem, a les pedreres modernes, amb una superfície total de 800 m^2,, finançat amb participació popular i algunes ajudes públiques. I encara hi ha en ment una proposta agosarada de fer un laberint subterrani de túnels que connecti les diferents espais de s'Hostal i lligui les pedreres antigues amb les modernes.

A tota Menorca hi ha centenars de pedreres de marès, com també a Mallorca i arreu de la Mediterrània. Totes són significativament similars i singulars alhora. Algunes de les pedreres menorquines són realment interessants, tant que reclamen una rehabilitaió com Líthica ha fet amb s'Hostal. Una d'elles és la de Robadones de Es Castell, una joia etnològica que caldria rehabilitar. Aquestes són les atencions que demanaria una política seriosa, atenta a la cultura, respectuosa amb l'entorn i capaç de crear riquesa i valor patrimonial.