Escriptors a la recerca de lectors

Escriptors a la recerca de lectors

Dibuix del llibre Diàleg

De moment encara es manté la cita anual de la Fira del llibre en català a Menorca. Encara? Malgrat la política lingüicida empresa pel govern del PP al Consell Insular de l'illa, aquesta deu ser l'única, la darrera?, actuació que fa a favor de la llengua i la cultura pròpia. Es farà els dies 7 i 8 de novembre a la Plaça del Born de Ciutadella per més senyes. M'han enviat el programa perquè com a professor hi pugui anar amb les classes del meu institut. Per anar-hi faig una pregunta als alumnes: per quins motius creus que se celebra una fira d'aquestes característiques? La resposta correcta és que es tracta d'un suport genèric que fa la màxima institució pública a la lectura en català perquè l'edició en llengua catalana es troba en una situació de desavantatge a causa de la minorització sociolingüística. Efectivament fa prop de 40 anys que esteim batallant per fer de la nostra llengua una llengua normal, d'ençà que vam recobrar les llibertats democràtiques. No han bastat ni fer-hi prop. També els faig una altra pregunta: coneixes cap editorial menorquina? La pregunta és difícil, perquè n'hi ha poques i d'una activitat més aviat escassa. Tal vegada els hauria de demanar si saben res de l'Editorial Moll, ja que va ser fundada per un ciutadellenc. De la visita a la fira en podem aprendre moltes coses. M'han encarregat que faci el pregó amb els alumnes d'Arts Escèniques. Encantats de fer-ho, amb el compromís que el Consell ens pagui els tiquets del bus que necessitam per fer la visita que tenim programada al Teatre Principal de Maó. A veure.

El tríptic divulgatiu del Consell parla de Menorca com “una terra rica en literats, escriptors i divulgadors de la nostra història i cultura, com es podrà veure a través de les presentacions de llibres que oferim, i voldríem que també ho fos en lectors”. Certament, durant dos dies es faran concretament una quinzena de presentacions de llibres menorquins. No està gens malament, diria jo. Una quinzena de llibres com a novetats editorials per una illa tan petita és un nombre considerable. Per suposat que se n'editen més, però en tot cas el fet demostra la vitalitat de la creació en la nostra llengua catalana. El més significatiu és que hi ha representats gairebé tots els gèneres: narrativa, poesia, assaig, cultura popular, gastronomia, divulgació històrica, literatura infantil...

Tanmateix, mentre tenim bones notícies pel que fa a la cultura formal o alta, en canvi la cultura informal és cada dia més pobra i d'expressió castellana. Com una mena de distròfia. Ara passa exactament a l'inrevés del que succeïa en el franquisme. Però açò és un altre tema. El que vull ressenyar avui és la cara polida, l'extraordinari moment literari que viu Menorca, a pesar de tots els inconvenients d'una cultura amb greus dificultats de subsistència, intervinguda per un Estat que es mostra descaradament a la seva contra, i amb impediments per ocupar el seu espai comunicatiu natural, els Països Catalans, que el nostre Parlament ens ha prohibit d'existir. A pesar de tot vivim un moment dolç en literatura catalana a Menorca, especialment en la narrativa.

Fa uns dies vaig acabar de llegir la darrera novel·la de Maite Salord, L'alè de les cendres. De títol suggerent, l'obra és un tour de force d'una jove escriptora que ha madurat a base d'ambició literària, tenacitat i veracitat. L'obra de Maite Salord és crua i poètica alhora. Mentre que Josep Maria Quintana amb Els Clark engalana una nova saga, al fil conductor de les seves altres novel·les històriques, ubicades en moments cronològics diversos de cruïlla i d'intensitat. Són dues obres d'una volada excel·lent, i que se sumen a la magnífica producció de Pau Faner, a la creativitat de Joan Pons, a la modernitat d'Esperança Camps...

Tenim escriptors, ens falten lectors. A les aules bé miram de fer-ne, entre altres raons perquè és un dels plaers relativament barats que tenim, dic als meus alumnes. Tenim altres raons, però la principal és la manera com la bona lectura et pessigolleja tan la intel·ligència com la sensibilitat. En el pregó els alumnes explicaran els motius pels quals cal llegir, i entre altres coses diuen que hi ha llibres bons i llibres no tan bons, com hi ha llibres que fan bé i llibres que fan mal. Que els llibres no arreglen el món, tanmateix. Michèle Petit, reflexionant sobre aquesta idea, pensa que una persona lectora no la fa més demòcrata que una altra no lectora, encara que la lectura, diu, sigui un factor necessari però no suficient per a la democratització d'una societat. Per als temps actuals de crisi i d'incerteses, la lectura aporta el valor de l'alteralitat, de l'empatia, de posar-se en la pell de l'altre. La lectura amplia els horitzons, en definitiva. Nosaltres creiem que la lectura transforma el món i les persones. Marcel Proust també va qüestionar el valor absolut de la lectura. Convé relativitzar-la. Per a l'escriptor francès la lectura no és més que l'entrada, una entrada, al món espiritual, però no n'és l'element constitutiu. I tanmateix Proust dóna encara un valor més suprem: la lectura és una medicina contra la peresa intel·lectual, com qui exercita la intel·ligència i la sensibilitat.

El triple esforç del Premi Born de Teatre

El triple esforç del Premi Born de teatre

El Premi Born de teatre arriba a la XXXIX convocatòria. És un premi a un text escrit, per tant a la dramatúrgia, prestigiós i dels més veterans que es donen a Espanya. També és el premi millor dotat en quantia econòmica, enguany amb 14.000 euros, però que en convocatòries anteriors havia arribat a la xifra de 18.500 euros. Té un palmarès envejable perquè tots els grans dramaturgs actuals s'han fet amb el guardó. La nòmina és llarga: des dels històrics Joan Mas, Alexandre Ballester i el xilè Jorge Díaz fins a les firmes més actuals de la renovació escènica com Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé i l'actualíssim Josep M. Miró, que passeja la seva obra El principi d'Arquimedes, premi Born del 2011, pels escenaris de mitja Europa. Creat el 1970, amb el seguiment del premiats es podria fer la crònica de la dramatúrgia espanyola, en llengua catalana i castellana, de les darreres dècades.

Durant tot aquest mes d'octubre Menorca lluïrà les gales del teatre: tallers per a joves i adults, teatre familiar, lectures dramatitzades, tertúlies i grups de lectura, jornades formatives per a professorat, conferències, representacions i cerimònia de lliurament del premi. Finalment dia 25 es posa en escena una obra triada entre les més valorades de la temporada que enguany serà Pulmons, de Ducan Macmillan, produït per la Sala Becket i sota la direcció de Marilia Samper. Tot un programa ambiciós fet des d'un entitat cultural, el Cercle Artístic de Ciutadella, que és tot voluntat i tenacitat per manternir la flama encesa d'aquesta expressió artística complexa, enriquidora i vivencial que és el teatre.

És clar que el millor premi per a un dramaturg és veure que un director es fa càrrec del text i l'eleva als escenaris, perquè només així aquella obra que va ser cuinada en la intimitat i en la sensibilitat d'un home pren la seva potència autèntica, originària i plena, la de ser una obra compartida amb el públic. Però açò voldria dir un major esforç per l'equip que porta a terme la feinada del Premi Born. Només una major implicació institucional ho podria fer realitat. Però no és el cas, perquè les ajudes rebudes són minses, a vegades arriben molt tard i, cosa encara més dolorosa, són escandalosament agreujants en comparació a les ajudes rebudes per altres entitats que també celebren el teatre arreu de Mallorca i d'Espanya. Les xifres: el Festival de Manacor té un pressupost de 135.000 €; el d'Alcúdia, de 150.000 €; el de Ciutadella, 30.000 €; però el d'Almagro, una ciutat de nou mil habitants, perquè deu ser propera a Madrid maneja un pressupost de 1.312.763 €.

Com moltes altres iniciatives, el Premi Born de Teatre ha hagut d'ingeniar-se per trobar fórmules per suplir el poc suport institucional que amb l'excusa de la crisi han desviat els doblers públics cap a altres interessos. Una d'aquestes fórmules ha estat el micromecenatge, fet a través de les xarxes socials sota el nom de Crec en el Premi Born. Tanmateix açò entraria dins l'anormal normalitat d'un país carregat d'urgències i d'inconsciències, gairebé oblidat fins a la indecència del pressupost general de l'Estat per a les Balears, del pressupost autonòmic per a Menorca i del pressupost illenc per a la ciutat que cau a l'altre costat. Misèria i companyia. Encara més anormal és lluitar per la pervivència de la cultura en general i del teatre en particular en una ciutat que llueix una política municipal raquítica en l'àmbit cultural. Pitjor encara: treballar en una ciutat que, malgrat el dinamisme associatiu, presenta unes deficiències d'equipaments culturals intolerables. En fi, que el Cercle Artístic a Ciutadella de Menorca fa un esforç triple.

El cas és que l'acte de lliurament del Premi Born, del qual se'n fa ressò totes les revistes d'arts escèniques d'Espanya, se celebra en una mena de cotxeria que el nostre ajuntament anomena Sala Multifuncional del Canal Salat, que a l'hivern fa un fred terrible i a l'estiu t'ofegues de calor. El van batejar així perquè allí s'hi ha de fer de tot i ha de servir per tot però que en realitat no serveix bé per res. Cada vegada que s'hi ha de muntar una obra dramàtica és un drama per les dificultats, les incomoditats i els inconvenients d'una sala sense equipament escènic, per tota la despesa que açò ocasiona cada cop. Mentrestant hem tingut el teatre del Born, just al costat de la seu del Cercle Artístic, tancat durant 10 anys en unes eternes reformes. Era una petita joia que al 1873 es va construir amb tres anys. Diuen les fonts ben informades que la reforma actual del teatre del Born ha estat una endemesa. Tenc la sospita, i la por, que la petita joia hagi quedat malbaratada.

Però no vull acabar l'article amb mal gust de boca. El Cercle Artístic fa una feina admirable i amb l'organització del Premi Born ens regala uns dies d'atapeïda activitat al voltant del teatre, aquesta magnífica trobada d'actors i espectadors per celebrar el goig de la paraula, la meravella de la ficció, el misteri de la creació, el plaer de l'espectacle, la delícia dels sentits. Aplaudiments.

Excel·lències, malgrat tot

Excel·lències malgrat tot

Immergits en el tupit de la informació crítica, astorats de la situació malaltissa, desanimats amb els projectes malaguanyats, desenganyats de tantes trampes i travetes, sovint perdem el nord i ens rebolcam en el miserable present. Els doctors de les ciències mèdiques no es posen d'acord si l'actitud influeix o no en el procés de les malalties i la seva sanació. Hem sentit a dir que els malalts de càncer tenen una recuperació més ràpida si tenen la predisposició a curar-se. També hem sentit a dir que les coses passen quan s'esperen que passi. No ho sé. I tanmateix sovint es fa difícil de veure-hi clar. Escoltar la ràdio, llegir la premsa i mirar la televisió només ens porta a una desesperació continguda. Hi ha res que vagi bé? Tot i que els governs ens volen fer creure que sortim del forat negre, la veritat és que la percepció al carrer no és aquesta. Hem perdut qualitat de vida, ha augmentat la població de risc, d'exclusió, de pobresa, hem perdut drets i ara els treballadors són més explotats, les manifestacions culturals funcionen sota mínims, molts creadors en la indigència. La sanitat empitjora, l'educació empitjora, la gestió pública empitjora, la confiança també. En fi, la llista és llarga.

Avui un amic m'ha dit que totes les crisis són bones. Són el símptoma previ de grans canvis i els canvis seran per millorar. Que som davant grans canvis no hi ha cap dubte, el dubte és si seran positius. Les crisis, ha continuat l'amic, serveixen perquè la gent s'espavili, massa acomodada pel benestar, massa depenent de les ajudes estatals. Potser. Però aquesta és la visió de qui no té problemes greus com ara tu i jo, però no et passi pel cap amollar aquesta observació a qui amb cinquanta anys no té feina i en fa tres que en cerca. Tampoc no li expliquis aquesta teoria a qui pateix una malaltia crònica i ha deixat per rebre l'atenció que necessita. I per suposat no li ho diguis als joves que es veuen forçats a deixar el país per trobar una ocupació digna de la seva formació. Hi ha gent que cobra tres euros l'hora, contracte temporal, fora conveni. Hi ha gent que, esperant atenció hospitalària, ha empitjorat el seu diagnòstic. No et vull ni contar del 29% de la infància en risc de pobresa a Espanya, la segona més alta d'Europa. La teoria del meu amic tampoc serveix de gaire a les persones immigrades que es troben en una situació d'exclusió social i sanitària. I que me'n dius dels afectats pels desnonaments, enganyats i desesperats. En fi, aquesta llista també és llarga.

El meu amic pensa, i jo també ho crec així, que vivim un temps emocionants, una mena de daltabaix en la civilització. Els canvis que es produeixen són de tal profunditat que configuraran una nova humanitat. Tal com diuen, no estem en un temps de canvi sinó en un canvi de temps. Arreu es veu com es transformen a ritme accelerat totes les dimensions socials, culturals i econòmiques. I també les polítiques. Però mentre es produeixen aquestes transformacions hi ha un patiment injust que sofreixen els més desfavorits. El futur de la gran majoria és molt precari. Davant tantes calamitats, el més important, diuen, és tenir una actitud positiva. Cal ser optimistes, proclamen. Potser. Però no m'ho crec. Fa uns dies vaig anar a veure una exposició-instal·lació de Clara Bañon, una al·lota ciutadellenca, llicenciada en belles arts que munta la seva primera exposició entorn de la malaltia d'Alzeimer. En una de les obres minimalistes i tanmateix emocionants també hi dóna cabuda a la ironia: un full, d'aquells que es fan servir per oferir serveis de qui cerca feina, amb el telèfon i una foto de l'escriptor Paulo Coelho, amb una de les seves màximes: “Cuando quieres realmente una cosa, todo el Universo conspira para ayudarte a conseguirla” i una nota de l'artista que diu: Però tu en quin món vius? Molta gent no viu en aquest món. Els nostres ppresidents d'aquí i d'allà en són paradigmàtics.

Hi ha res que malgrat tot vagi bé? I tant. Tenim experiències que a pesar dels moments difícils són excel·lents. La majoria surten d'iniciatives cíviques. El sector públic, farcit de polítics molt mediocres, no aporta res de nou. Davant les dificultats, s'innova, es recerca. La banca ètica n'és un exemple. També ho són les economies col·laboratives i les vies alternatives de comunicació, les organitzacions cooperatives i les moltes entitats culturals voluntarioses que a pesar dels vents adversos de la política esmolen la intel·ligència i disparen la imaginació per mantenir encesa la flama de l'ànima. N'és un exemple el teatre de butxaca que hem xalat de veure a les cases particulars amb la implicació de l'associació de vesins de Ciutadella Antiga. Són excel·lències malgrat tot. Enhorabona. Per açò també serveix la crisi, amic meu.

A Ciutadella el PP no vol governar

Sense ganes de governar

La vida és una paradoxa. Té sentit, però és plena de contradiccions, aparents o flagrants. Una d'aquestes contradiccions em causa tribulacions: per què ens governa una gent que no creu en el govern? La ideologia neoliberal imperant al país (posau-li l'adjectiu escaient) es caracteritza per desconfiar de la gestió pública i té tendència a privatitzar tot allò que ha estat mancomunat pels ciutadans en èpoques més glorioses. Si la política és l'art de conduir la vida pública, aleshores per què dimonis el PP es presenta a les eleccions? Per què vol governar un partit si no creu en la política? Em direu, és clar, que el PP vol governar precisament per fer minvar l'àmbit d'actuació de la política. Hi té tot el dret. Però no em direu que no és contradictori i sospitós.

En unes passades eleccions el PP presentava als programes electorals una idea central: volien dur el nostre ajuntament com es du un negoci i per tant apel·laven a l'eficiència econòmica, a l'emprenedoria, a l'estalvi de recursos, a l'administració ràpida, a la direcció enèrgica i totes aquelles altres “virtuts” que serveixen per fer doblers, doblers privats. Van aconseguir la majoria absoluta. Era l'era Matas. Al meu ajuntament de Ciutadella també tenim imputats encara per resoldre fa un munt d'anys i també tenim condemnats, un a la presó i altres amb multes. Al meu poble tothom diu que encara se n'han sortit bé. Van gestionar l'ajuntament com un negoci, certament. Mai no van dir que el negoci era per a ells i no per als ciutadans. Va ser una legislatura d'abusos, de corrupcions i de mala gestió pública fins al fàstic. I tanmateix el PP al meu poble va tornar a guanyar les eleccions (sense majoria absoluta). I encara governa. Contradiccions de la vida.

Al meu poble, per exemple, governa el PP però no vol governar. Han renunciat a fer res. El motiu que donen és el mateix, la crisi, o sigui l'estafa. No hi ha doblers, diuen. No poden donar la culpa a l'herència perquè l'herència ve d'ells. Al meu poble, per exemple, governa una gent que ha demostrat per davant i per darrera que és un desastre per a la simple gestió. Són, diguem-ho d'una manera clara, uns trastos. Se'ls convida a un acte i el regidor del ram no sap què dir. Què hi fa allà? dic jo. I no són percepcions d'un esquerranot com jo. Us en posaré uns exemples.

Al meu poble per exemple no es pot iniciar el curs de l'escola d'art perquè l'ajuntament no ha fet els tràmits per al concurs d'adjudicació del servei. Fa més de set anys que tenim un observatori astronòmic que es fa malbé perquè l'ajuntament no s'ha dignat a signar un conveni. Al meu poble, per exemple, tenim un edifici preciós, Can Saura, que va costar uns 5 milions d'euros i el tenen tancat mentre els ciutadans reclamen que s'obri per a activitats culturals, la seva finalitat. Per exemple al meu poble la gent es torra al sol no a la platja sinó esperant els autobusos perquè no tenim ni una mínima estació que fa dècades que es reclama. Al meu poble, per exemple, pagam el doble el servei de grua perquè l'ajuntament no va fer la mínima feina d'elaborar un contracte amb el concessionari. També tenim un flicot gros amb la piscina municipal a causa sobretot de la deixadesa de la gestió i han abundat les desavinences amb l'empresa. Per exemple enguany no s'ha celebrat la diada de la cultura que feia dos anys s'organitzava un dia d'agost, només un dia, perquè la funcionària que ho duia estava de baixa. Per exemple un dels carrers més transitats del poble, el c/ Mallorca, és una cursa de clots i bonys, no en parlem dels carrers de la perifèria. El meu ajuntament, per exemple, té els camins rurals ben abandonats, amb mots enderrossals, herbes sense eixarmar i més clots. Al meu poble, les terrasses dels bars poden posar-se ben enmig del carrer a fi i efecte que la gent no pugui passar perquè els informes diuen que així ho permet la normativa. Tenim també un port nou que dóna més maldecaps que no solucions i per acabar-ho d'adobar l'antiga terminal portuària es mor d'oi esperant nous usos. També havíem de revertir a usos municipals una antiga bateria militar, Son Olivaret, i allà és que es podreix. M'atur perquè no tenc més paper, però la llista és tan llarga que fa empegueir. Ja no demanam grans iniciatives creatives, sinó una mica de feina.

Totes aquestes coseues queden camuflades per sota d'una informació esbiaixada al servei del seu amo. La gent ho veu, és clar, però ja comença a ser natural aquest desastre municipal. I és que governen sense ganes de governar, no creuen en l'administració pública. Passa igual al teu poble?

Inuguració del LABERINT a les pedreres de s'Hostal

Text de presentació en la inauguració del laberint de Líthica

Francesc Florit Nin

Semblava un somni, però finalment el somni ens ha atrapat en plena vigília, ben desperts. Parlàvem com qui parla de les coses impossibles i tanmateix entre tots ho hem fet realitat.

Quan els trencadors d'antany a cops d'escoda i de suor arrancaven els cantons de la roca, no s'adonaven que molt lentament, a més de provocar un gran buit a la terra, també creaven una rara estructura al sòl del paisatge. A vista d'ocell, i gràcies a les tecnologies del Google Earth, les pedreres de s'Hostal apareixen com un trenclaclosques de peces inexplicables, amb l'aspecte d'un laberint, d'un laberint inconscient, modelat pe anys i anys d'activitat penosa i constant. Avui ens miram les pedreres antigues com si fossin les restes esbucades d'una construcció, millor dit d'una desconstrucció, ja que sempre hem dit que les pedreres són arquitectura inversa. Mai del món els trencadors veien les pedreres com la veiem nosaltres. Per a ells era un lloc detreball dur, el lloc on es patia per treure's el sou. La nostra mirada en canvi és lúdica i vivim les pedreres com un lloc per a l'eixamplament de l'ànima, per al gaudi dels sentits. Sobre aquell laberint inconscient dels trencadors, Líthica hi ha sobreposat dos laberints més. Ni la ment més imaginativa, com la de Jorge Luís Borges, podria sospitar un joc més complex, un laberint sobre un laberint.

Diuen que els laberints tenen una llarga simbologia i una llarga tradició en les diverses cultures. Una de les seves funcions és la de perdre-s'hi; però una latra ben oposada és la de trobar-nos-hi, de trobar-se a un mateix. Els camins entrecreuats, les cruïlles, les bifurcacions, els culdesacs, les falses parets, la il·lusió òptica, la sorpresa d'una sortida, en fi, l'estructura mateixa del laberint ens demana contínuament que prenguem decisions i açò ens confronta amb el propi pensament. Un laberint per tant serveix també per pensar, per reflexionar, per meditar... fets per cercar el centre del nostre interior. I pensant hom s'adona de l'estranya similitud, de l'analogia, que el laberint té amb la vida. Finalment del laberint n'extreim una lliçó, la d'encertar o no el camí correcte. Enntrer i sortir-ne significa entendre el camí que hem fet i en aquesta peregrinació l'experiència ens ha fet més savis. Hem après.

Per veure el sentit profund basta observar com els al·lots recorren el laberint. Els agrada, hi troben la fruïció ben pròpia del joc, intrínsec amb el sentit lúdic de la infància. Per a ells endinsar-se en els passadissos del laberint és un exercici que mescla el risc i la sorpresa. Així també ho hem de fer els adults si volem gaudir-ne, per no perdre la sal i la mel d'una actitud vital que viu atenta als estímuls i que es deixa endur per la imaginació.

En el nostre laberint, matàfora de la vida, aprenem a ser qui som.

El laberint de Líthica

Líthica com exemple

Líthica farà prest 20 anys, una joveneta que encara té molta vida per endavant. Va néixer la tardor del 1994 de l'amor d'uns entusiastes per recuperar un dels patrimonis aleshores més oblidat. Per celebrar-ho, s'inaugurarà dia 5 de setembre la construcció d'un laberint, una de les velles idees que des de l'inici ja s'havia proposat. Pels menorquins tot això no els vindrà de nou, perquè coneixen Líthica, l'han visitada i molts han contribuït al seu desenvolupament. Però per als mallorquins i eivissencs, Líthica és una perfecta desconeguda. Però farien bé de conèixer-la perquè per mi és un dels projectes i una de les realitats més atractives que ha sabut engendrar la societat civil d'aquestes illes.

És una associació creada per la voluntat de recuperar i rehabilitar les pedreres de marès de Menorca. Com que la tasca és ingent, Líthica ha centrat els seus esforços a les pedreres de s'Hostal, un conjunt gran de pedreres antigues i modernes situades a 2 km de Ciutadella. Com moltes altres pedreres de marès, s'Hostal estava abandonat i condemnat a ser un abocador. L'associació, amb molta il·lusió i molta feina, ha aconseguit convertir-lo en el segon lloc més visitat de l'illa, després de la naveta del Tudons. Ha calgut certament la implicació de l'administració pública, però crec que ha estat insuficient pel potencial que el projecte té.

Tanmateix Líthica no es conforma només a preservar les pedreres com a patrimoni etnològic. Més enllà de la preservació, les pedreres de s'Hostal necessiten trobar una nova vida ajustada a les necessitats contemporànies, una volta ja no són productives per a l'extracció de la pedra. Aquesta nova vida es tradueix en activitat, per un costat en la visita com a lloc d'especial interès pel caràcter de paisatge excavat a la terra que configura un indret espectacular amb alts valors plàstics i històrics, però també com a zona de protecció paisatgística, d'interès ecològic. Per un altre costat a les pedreres de Líthica també s'hi fan tallers d'atesania del marès i intervencions artístiques. I per últim lloc, s'Hostal s'ha convertit en un dels escenaris amb més encant de Menorca, on s'han duit a terme actuacions de teatre, música, dansa i cinema. Avui mateix s'hi representa El cor d'un boxejador de Lutz Hübner a càrrec de Jordi Odrí i Joan Taltavull. Durant aquest estiu s'hi han fet una dotzena d'actes culturals. És un recinte magnífic, de bona acústica i una impressionant escenografia natural.

La feina de Líthica, actualment amb uns 280 socis, ha estat reconeguda pels menorquins quan, just dos anys de la seva fundació, va ser declarada Bé d'Interès Social. El 2000 va rebre el premi a la millor iniciativa turística i actualment les pedreres de s'Hostal formen part de la Xarxa Menorca Monumental, un circuït pels millors indrets patrimonials de l'illa. El valor afegit a aquelles pedreres abandonades ha estat dotar-les d'una nova mirada i d'un nou ús. Vint anys després es pot observar com guanya un espai menystingut quan s'hi aplica una consciència cívica de recuperació. El mateix passaria amb molts d'altres espais industrials obsolets.

Després d'aquests 20 anys, ara s'inaugura una part, important, del projecte del Gran Laberint. Semblava aleshores una cosa utòpica. Però ja teníem el laberint dels vergers que formen el conjunt de les pedreres antigues, com una xarxa d'espais orgànics, excavats a la terra, provocats de forma involuntària per l'activitat centenària dels trencadors, els qui tallaven la pedra. Fa deu anys es va crear el jardí medieval, i enguany al costat s'ha construït un laberint en forma de cervell que juga amb la composició de plantes autòctones aromàtiques. El proper 5 de setembre s'inaugurarà el laberint del Tòtem, a les pedreres modernes, amb una superfície total de 800 m^2,, finançat amb participació popular i algunes ajudes públiques. I encara hi ha en ment una proposta agosarada de fer un laberint subterrani de túnels que connecti les diferents espais de s'Hostal i lligui les pedreres antigues amb les modernes.

A tota Menorca hi ha centenars de pedreres de marès, com també a Mallorca i arreu de la Mediterrània. Totes són significativament similars i singulars alhora. Algunes de les pedreres menorquines són realment interessants, tant que reclamen una rehabilitaió com Líthica ha fet amb s'Hostal. Una d'elles és la de Robadones de Es Castell, una joia etnològica que caldria rehabilitar. Aquestes són les atencions que demanaria una política seriosa, atenta a la cultura, respectuosa amb l'entorn i capaç de crear riquesa i valor patrimonial.

Sentiment de pèrdua

Sentiment de pèrdua

A ple estiu, tota cuca viu, especialment els al·lots, que la campen. És el seu temps, com ho va ser el meu quan trescàvem les tanques rostides i arribàvem a la mar, ben prop de casa. Els estius llavors eren llargs. Nedàvem tot lo dia. Cada dia arribàvem tard a dinar. Ningú no ens cridava, només quan la calor era insoportable i la gana ens menava cap a casa. Ara tot passa depressa, ara són dos mesos precipitats. La platja, al final d'una cala estreta i llarga, era plena de gent. L'aigua era transparent i l'arena fina. Hi havia molts peixos, i vogamarins, vergamanses, cornets, i estrelles d'un vermell llampant. Fins que les autoritats van decidir construir un emissari submarí d'aigües fecals i tot es va empastifar. La contaminació de la mar era tan visible, que no va quedar més remei que prohibir el bany a la platja, la més propera del poble, la més concorreguda. I això va durar un parell de dècades. Ens van robar la nostra platja per la deixadesa, per la inconsciència, per l'estupidesa de les autoritats. Encara ara, després de 40 anys, quan hi ha una mica de mar, l'empastifada del fons es remou i l'aigua es fa tèrbola. Fa poc que una avaria de l'estació de bombeig de les aigües residuals va tornar a contaminar la platja, en plena temporada turística. Jo ja no hi vaig. Hem perdut la platja

Anàvem a les festes ben mudats, sabates noves i pentinats amb clenxa. Els cavalls passaven arran i els al·lots els tocàvem l'estrella ornada al front. Amb els anys la festa dels pagesos i dels cavalls s'ha fet en bona part la festa dels altres. Enguany hem passat un altre Sant Joan accidentat, també tèrbol, ple d'acusacions, excuses i mala gestió de les autoritats. Ara sembla que patim les festes més que no la vivim. Potser l'hem mal venuda i ara ens sobrepassa per la brutor, les trifulques, la massificació i jo què sé més. Hem perdut la festa.

Sèiem a la fresca perquè el carrer era nostre. Les portes obertes perquè no teníem por dels vesins i tampoc dels estranys. Érem una colla molt gran, la plaça era tan plena que era un goig sortir perquè sempre trobaves amb els amics. Passava algun cotxe que aixecava tal polseguera que emboirava l'aire per uns moments. Sempre jugàvem a jocs on tots hi cabíem. El carrer ara és dels cotxes, no aixequen pols però no han deixat espai per als jocs de la colla. Les colles han acabat. Hi ha pocs al·lots, tots són a casa estojats. Hem perdut els jocs en què tots cabíem.

Anàvem d'acampada a qualsevol racó de l'illa. Ara està prohibit. Caminàvem i arribàvem a tots els paratges del nostre paisatge. Alguns propietaris, sense encomanar-se a ningú, van tancar camins que no són seus. La incompetència de les autoritats ho van permetre. Éren dels seus i no s'hi volien posar de cul. Van fer un estudi, d'açò sí que en fan molts, per esbrinar quins camins són públics o tenen dret de pas públic. Van aparèixer molts antics camins rurals abandonats. L'estudi es va desar al fons d'un calaix. Hem perdut els camins.

Teníem les botigues de les necessitats, ara tenim els centres comercials de les ofertes inútils. Els botiguers, llavors gent senzilla del poble, ara s'han convertit en assalariats de franquícies i grans magatzems que es volen fer rics en dos dies. Els botiguers tenen els ulls posats només en els turistes. Tot el dia es queixen de “la temporada”. Els sabaters s'han hagut de reconvertir en cambrers. Treballen molt dos o tres mesos i la resta de l'any els paguem entre tots l'atur. Hem perdut les botigues. Hem perdut els treballadors.

També hem perdut les paraules. N'hem après d'altres, però no són de la llengua del país. Els vesins abandonen les paraules pròpies. Les botigues ara són tendes, les tempestes són tormentes, ja no fa oi sinó asco. No és la llengua dels padrins que diu el president sinó la llengua desvirtuada del manual d'estil en forma de document intern. La rehabilitació es fa en castellà perquè a una senyora no li dóna la gana entendre la llengua d'allà on viu fa dècades. Anam perdent la llengua.

He perdut tantes coses. Ben cert que n'hem guanyades d'altres, ben valuoses. Hem guanyat el sentiment de pèrdua. Tal vegada sembli un descàrrec de nostàlgia però no en som gaire amic. Naturalment anem perdent certes coses, la vida ja ho porta això. Tanmateix no em vull resignar a perdre l'aigua neta, les festes sentides, els carrers dels jocs, els camins oberts, les botigues properes, la feina de tot l'any i la llengua nostra perquè aquestes coses no formen part de les coses que es perden naturalment sinó de les que ens les feim perdre políticament.