El cavall de Sant Joan es desboca

El cavall de Sant Joan es desboca

Quan jo era al·lot, Sant Joan era la festa del meu poble. Ara s'ha convertit en l'espectacle més multitudinari de les Balears. Del pas de festa a espectacle han succeït molts canvis, canvis que han empitjorat una de les millors festes tradicionals de la Mediterrània. A mitjan segle passat les festes de Sant Joan de Ciutadella eren locals, senzilles i pausades. D'una manera gradual però imparable, i sobretot a partir del 2000, les festes s'han fet més complicades, més males de gestionar, més incòmodes, i, malauradament també més deplorables. Sap greu reconèixer-ho perquè Sant Joan és una de les expressions més autèntiques de la nostra tradició i identitat. No hi deu haver a Europa celebració més meravellosa i participativa com aquesta. És un gaudi dels sentits, arrelada en la història i profundament sentida com a alegria popular.

Fa uns anys es parlava de les festes de Sant Joan per ser declarades Patrimoni Immaterial de la UNESCO. En té tots els ingredients per ser-ho, però em pens que no ens convé gens. Igualment es parlava d'una hipotètica declaració de Festa dels Països Catalans, atès que la festivitat se celebra arreu. Però crec que tampoc no ens interessa ni mica per l'efecte reclam que pot tenir, que ja en té prou. Cap d'aquestes “distincions” no resoldrien el problema que tenim. Sant Joan té mala ferida i no veig clares les cures a fer.

He llegit aquests dies algunes opinions als mitjans que coincideixen que Sant Joan es desboca, les festes se'ns en va de les mans, que els problemes s'hi acumulen i que ens hi haurem d'arromangar per posar-hi remei. L'èxit s'ha convertit en el seu problema, perquè boni bé tot el conflicte actual ve de la massificació. El poble triplica la població durant tres dies i, malgrat els esforços que fa l'ajuntament per organitzar aquest allau de 90 mil ànimes, la veritat és que no basta. Al problema de la massificació s'afegeix la ingesta abusiva d'alcohol, que amb els cavalls corrents fan un còctel perillós i sovint tràgic. És cert que totes les festes van acompanyades d'alcohol. Ara bé, l'ús que en fa avui per avui la joventut va més enllà d'estar content i esdevé una qüestió sanitària.

Em fa l'efecte que l'envergadura del problema ens transpassa com a poble i com a ajuntament. Una festa com la de Ciutadella ja demana la implicació de tots els nivells de l'administració, perquè s'ha convertit en la festa més concorreguda de les Illes Balears. La gestió de l'ajuntament local s'ha mostrat enguany poc operativa. No crec que sigui dessídia, però sí una manca de previsió i de capacitat. Any rera any tenim el mateix problema d'aparcament perquè no s'habiliten prou espais temporals per a l'afluència de cotxes i autobusos. Any rera any s'agreuja el transport públic perquè no es posen els serveis que calen i la imatge de poble desorganitzat és lamentable: joves que han d'esperar 4 hores per tornar a casa, turistes que no troben el bus o el taxi per anar del port a la ciutat. Aquets dies també hem tingut polèmiques (i no són noves) sobre si els serveis d'urgències i d'ambulàncies han estat suficients. No parlem de la manca d'escrúpols de molts bars que tanquen els lavabos i impedeixen a la gent poder satisfer les seves necessitats. I la brutor, les empentes, el renou excessiu, les baralles, etc. Una part dels visitants no coneixen la festa i vénen només a fer discoteca a l'aire lliure. I altres aspectes que no caben en l'espai d'un article.

El més greu ha estat l'accident (mai no seran del tot evitables) als Jocs del Pla, enguany amb final terrible. Però resulta clar que alguna mesura més s'haurà d'establir per evitar tragèdies. Tot plegat fa que alguns joves de Ciutadella cantin la trista cançó “no en volem cap que no sigui d'aquí”, quan els seus pares cantaven la benvinguda. En el discurs de convidada als Jocs des Pla el batle no dedica ni mitja paraula a la gent que ens visita, que deu ser la meitat de qui l'escolta a la plaça del Born. Malgrat els problemes que tenim, no podem tolerar actituds tancades i excloents perquè van en contra de l'esperit de la festa. Com a experiència emocional, les festes de Sant Joan de Ciutadella no ens ha de fer perdre la raó (previsió, organització, experiència, coneixement, eficiència). Hem de ser capaços de donar resposta als reptes sense renunciar a allò que més identifica la nostra celebració que és la participació i les portes obertes. Hem de fer cas a l'abadessa de Santa Clara que en el seu bell discurs va parlar de l'art del diàleg.

Associació Fra Roger de gastronomia de Menorca

El bull gastronòmic de Fra Roger

Hi ha una efervescència en el món de la gastronomia d'ençà ja fa uns anys. Alguns eleven la cuina al vuitè art. Al s. XVI s'editaven llibres de receptes amb el nom genèric de l'art de la cuina. Fins arribar avui al paroxisme de l'avanguàrdia de Ferran Adrià, una autèntica experiència dels sentits. Entre tanta curiositat culinària, es redescobreixen les cuines tradicionals i les receptes locals. Les graelles televisives s'omplen de programes de cuina per mostrar-ne, per concursar-hi, fins a fer-ne espectacle. Tothom parla de cuina. A Menorca també.

Acaba de nèixer l'associació Fra Roger, Gastronomia i Cultura. Tant el títol com el subtítol tenen suc. Fra Roger era un franciscà de Ciutadella que ens llegà el receptari Art de la cuina, escrit a mitjans s. XVIII publicat per l'IME el 1993, ara reimprès. Redactat en registe formal del català de l'illa, ell llibre s'inscriu en la tradició de la literatura culinària catalana. També té interès històrico-cultural i filològic per la riquesa documental i lingüística. Mostra una cuina en transició entre la cultura medieval i la modernitat, just en el moment que Menorca incorporarà altres tradicions culinàries, angleses i franceses primer, espanyoles més tard. Per açò el llibre ve a ser l'arrencada de la cuina menorquina actual. A partir d'aquest llibre, l'associació engega un projecte de recuperació i de reinterpretació de les receptes. Però els membres fundadors van més enfora. També es proposen la recerca, l'experimentació i la divulgació, tot atorgant-hi els valors culturals i antropològics.

I és que la cuina de Menorca, com la de totes les Balears, bé s'ho mereix. Perquè, a pesar del tòpic, més enllà de la caldereta de llagosta (que no surt al llibre), la varietat i les possibilitats són extraordinàries. Sembla mentida que un poble com el nostre, tan abocat al turisme, l'autèntica cuina pròpia estigui massa desapareguda de l'hostaleria. Una paradoxa que només s'explica per l'abandonament de la cultura autòctona, pel menyspreu d'allò que ens és genuí. Ara potser no tant, però fa uns anys costava de trobar a la carta dels restaurants les albergínies plenes, una delícia estranyament bandejada. Ara costa de trobar un oliaigua, i en canvi arreu trobarem el gaspatxo, que és si fa no fa el mateix fet de manera diferent. Ens manca amor propi. Els cinc xefs convocats al debat de presentació de Fra Roger van reclamar més atenció per a la cuina tradicional de Menorca, la gran absent en l’oferta culinària. També van remarcar que entre cuina tradicional i cuina innovadora no hi ha incompatibilitat sinó harmonia. Per tot açò m'agrada la perspectiva que ha adoptat Fra Roger, perquè parlen del nostre menjar per la seua dimensió cultural, parlen de la tradició des de la indiosincràsia del lloc concret, parlen de la cuina com un ingredient de la identitat, sense renunciar a la innovació ni girar l'esquena a la creativitat. Fra Roger neix lligat a la màxima institució científica de l'illa, l'IME, la qual cosa suposa un plus de seriositat i rigor.

Es mouen altres iniciatives del món de la gastronomia i l'alimentació. Es comencen a produir vins de bona qualitat que guanyen premis internacionals. Es publica bibliografia. Els Quaderns de Folklore treu Talaiots i formatjades. Apunts per a una història de la gastronomia de Menorca, l'autor del qual és una de les persones més actives en la recerca i la refundació de la cuina illenca, el metge Pep Pelfort, del Centre d'Estudis Gastronòmics de Menorca. I el que és més important, les cases continuen cuinant els plats de sempre, tot i les amenaces dels canvis brutals en les dietes i la pèrdua de transmissió de la saviesa de la taula de les nostres àvies. En fi, sembla que els restaurants s'adonen que cal reivindicar la nostra tradició de guisats, calderons, perols i grixeres. I en aquesta feina s'hi sumen alguns cuiners joves, amb una formació esplèndida que fan plats que, partint dels ingredients acostumats, reinventen receptes per fer-ne delícies. Perquè sabem que res no es renova sense el bagatge de la tradició, lligada als aliments locals i de temporada.

Probablement les influències diverses han produït a Menorca una cuina singular. Si hi afegim la necessitat d'aprofitar-ho tot a causa de les mancances, tenim una singularitat intel·ligent, austera i rica alhora que s'alimenta tant de la terra i com de la mar. Menorca necessita conservar aquest patrimoni culinari i alhora modernitzar-lo amb imaginació. Bon profit.

Jaume Sastre, la radicalitat necessària

La radicalitat necessària

Just quan anava a escriure aquest article per demanar a Jaume Sastre que abandonés la vaga de fam, vaig llegir que l'havia deixada. Vaig fer un alè, com tots els que hem donat mostres de solidaritat envers el seu gest. També em vaig afegir a les manifestacions com a reconeixement a la seva actitud radical. Però endins del meu cor no hi podia donar suport. Reconec la seva postura, estic absolutament d'acord amb la raó que l'ha impulsat a un acte tan extrem, però de cap manera podia aprovar-ho. Fa molts dies que ho vaig dir a un col·lega de l'institut, el mateix que ha votat en contra del TIL, una altra vegada. Li vaig dir que no em semblava bé que una persona usés la vaga de fam per a un tema i una situació que sincerament no ho requereixen. És la meva opinió, que estic segur que no agradarà a molts del meu entorn. Però deixeu-me explicar.

La vaga de fam només es justifica quan són conculcats els drets fonamentals, la privació de llibertat, la persecució política, l'ús de la violència extrema contra la qual es protesta. Més enllà d'aquests extrems, crec que les eines d'oposició i de pressió en una societat democràtica com la que tenim, són unes altres. Que la nostra democràcia és molt feble, que està desvirtuada i que necessita amb urgència una regeneració, no lleva que no es disposin de mesures per a l'exercici dels drets. Certament que les decisions que pren el govern Bauzá en educació són molt injustes, del tot desencaminades, barroeres i fins i tot abusives. Però té legitimitat per fer-ho, malgrat que ens desagrada. La feina de qui ens manifestam en contra de la política educativa del PP a les Balears és justament la pressió social, mitjançant la veu i sobretot la raó.

La vaga de fam de Sastre no m'ha agradat com a mesura de pressió. Crec que és un xantatge emocional fora de lloc, que només ha servit per conprovar fins a quin punt el nostre president és una persona tancada, inflexible i poc sensible, cosa que ja sabíem. També s'ha de reconèixer que la vaga de Jaume Sastre ha mantingut viu el moviment de l'Assemblea de docents. Però també ha servit per posar en perill una vida i una vida, digueu el que volgueu, és la màxima expressió de la dignitat humana. Una vaga de fam és un acte de violència voluntària contra el propi cos. I a mi em repugna tot acte de violència per subtil que sigui. No es pot posar així la vida en perill. No ho puc admetre de cap manera. És cert que tenim exemples històrics en els quals la vaga de fam ha fet canviar el curs de la història. D'acord. Però recordem que les vagues de fam sorgeixen de situacions molt més delicades que la nostra protesta per la política educativa que patim en aquestes illes. El cas més paradigmàtic que coneixem és Gandhi, que va fer diverses vagues de fam, una de les quals quan la seva esposa va morir mentre era tancada a la presó.

Cal desbancar Bauzà i tota la règula de polítics incompetents que l'acompanyen. Tanmateix s'ha de fer des de la política. Amb això no vull dir, com diu el PP, que per fer política hom s'ha de presentar a les eleccions, que si no que callem. Res d'açò: estic per les postures de pressió de tota mena, des de qualsevol àmbit de participació ciutadana, amb tota la força i la contundència dels fets, amb la persistència i la desobediència necessàries, amb l'energia de la veritat i el vigor de la raó. Crec que hi ha motius suficients per a la indignació. Però la cosa més indignant seria perdre una vida.

Gràcies Jaume pel teu exemple. Gràcies sobretot per haver dessistit de la vaga. 41 dies sense menjar deixen el cos en una extrema delicadesa, que segur que tindran seqüeles per a la salut. Tenia el cor encongit i la consciència em tronava. Tot i la teva valentia, la radicalitat del teu gest no podia caure sobre les consciències de qui et donava suport (no pot caure sobre qui no té consciència!). Encara que no aprovi la vaga de fam d'en Jaume, cal que aprovem en canvi l'esperit lluitador i la seva radicalitat. Sovint ens diuen que ser radical és un extrem dolent. En un sentit etimològic, la radicalitat és necessària. Cal anar a l'arrel, al radical, dels problemes. Han estat les radicalitats d'uns pocs homes i dones que han fet canviar el món. En un món d'incerteses, en augment de desigualtats i pèrdua de drets, cal ser radical. Ara és hora de noves radicalitats, sense pors, perquè primer és la vida, i la vida no és altra cosa que aprofundir les arrels per enlairar-nos. Que en Jaume es recuperi, que el necessitam.

Pilar Benejam, la lliçó de la mestra

Pilar Benejam, la lliçó de la mestra

Na Pilar Benejam és una d'aquelles àvies sàvies que tenim a les Illes. Dijous passat va repetir una conferència que la setmana anterior va donar a l'Ateneu de Maó. El títol és explícit, com ho és ella, “La penetració de les idees neoliberals a l'escola”. La xerrada va ser magnífica perquè va posar noms i llinatges a la desfeta paulatina de l'escola pública per part de les forces polítiques conservadores a les Balears i a Espanya. És un luxe tenir a mà, sempre a disposada, la veu clara i el pensament penetrant de Pilar Benejam. Sempre crítica, lúcida i d'un humor envejable. Amb 77 anys que té, xalesta, ens podem adonar que l'actitud jove, insubornable al poder, no té res a veure amb l'edat. No deixam que na Pilar es jubili, perquè quan la requerim sempre diu que sí ja que és una persona compromesa que comparteix els seus ideals. Persones com ella, amb la seva experiència i la seva formació ens són imprescindibles en moments com aquests, convulsos, difícils que ens fan estar en trasquiló. Perquè la seva mirada ens obre els ulls per veure més enllà de les aparences i desvelar la cara oculta de les polítiques inconfessables. Doctora en pedagogia i autora de nombrosos llibres i articles, s'ha dedicat a la formació del professorat. Amb una profunda vocació de mestra, ha treballat al peu del canó a les escoles Talitha i Costa i Llobera i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Creu de San Jordi, Premi Ramon Llull i Premi Emili Darder. Aquest estiu l'ajuntament de Ciutadella, el seu poble natal, li va retre un merescut homenatge. I tanmateix cap autoritat municipal va tenir la cortesia d'assistir a la conferència. Les medalles serveixen per això, fer-se la foto i oblidar la resta.

La seva opinió és escoltada pels docents, almenys els docents que es preocupen per l'escola pública de qualitat, integrada, laica i participada per a tothom, com la va qualificar Pilar Benejam. La xerrada va anar a l'arrel de les inquietuds de l'educació d'avui. Perquè a vegades passam per alt les preguntes més fonamentals, les que justifiquen el sentit de la docència, el sentit de l'escola: per què serveix? com han de sortir els alumnes en acabar l'escolarització? què els hem d'ensenyar o què han d'aprendre?

L'escola socialitza, ens fa persones, és a dir, ensenya a viure amb els altres. I per tant el gran objectiu és l'aprenentatge de la convivència. Per viure millor junts es necessita una actitud d'obertura i crítica i un pensament despert. Perquè conviure millor té dues cares: educar per a la igualtat i educar per al respecte a la diversitat. Són, han de ser, haurien de ser les coordenades. En aquest sentit, més enllà dels continguts, de les matèries, de les normatives i les lleis, hi ha aspectes de la feina d'educar que són de gran rellevància. La feina de docents i pares ha d'estar encaminada a la cohesió social, a desenvolupar la solidaritat, a aprendre a resoldre conflictes de forma pacífica i col·laborativa i, en definitiva, de forma democràtica. Educar per a la democràcia, vet aquí. És la conclusió a què arriba el filòsof de l'educació John Dewey: “l'educació implica la socialització de l'infant en la democràcia”.

És per aquesta raó bàsica que l'escola no pot ser mai un mercat. Educar per a la democràcia implica que els nostres alumnes, els nostres fills, han d'aprendre a ser ciutadans de ple dret i a saber exercir, amb responsabilitat i amb intel·ligència, la participació a la vida pública, a ser éssers polítics en el sentit noble de la paraula, tenir una “vida activa” en expressió de Hannah Arendt. Però els corrents ideològics dominants d'aquest inici de segle XXI són ben bé uns altres. Els governs Bauzá i Rajoy apliquen la llei del més fort en un àmbit que ha d'assumir la diversitat i ha de compensar les desigualtats. Si no fóra així, l'escola les accentuaria encara més.

De les dues actituds vitals que conferim a l'organització social, la competitivitat i la cooperació, l'escola ha d'apostar sempre per la segona. Amdues actituds poden donar bons resultats. Però només la cooperació, a més de resultats, aporta el valor de la justícia. La política actual implanta una altra manera de veure les coses. Pilar Benejam parla de com la ideologia neoliberal ha penetrat a l'escola, a la qual demana eficiència mercantil, preparació per a la competitivitat, l'utilitarisme i la privatització. Tot plegat desvirtua l'educació de la persona com a ser social. Desvirtua l'essència mateixa de l'escola. Desvirtua la democràcia.

Subvencions encobertes

Subvencions encobertes

Ara Balears

S'han acabat les subvencions. La situació de crisi econòmica obliga a eliminar tota forma de subvenció. Aquesta és la consigna dels governs, locals i estatals. Ens han alliçonat que vivíem massa bé. Ens criticaven el món acomodat a què ens havíem acostumat. A causa de la crisi que tothom s'espavili. La selva neoloberal imposa la seva llei. A partir d'ara no hi pot haver cap mena d'iniciativa, projecte, activitat, acció o actuació que no se sostengui per ella mateixa. Les regles del mercat lliure regulen l'oferta i la demanda segons les necessitats reals. Si un producte o un servei no es ven és perquè no es compra, si no es compra és perquè no és necessari. Els ajuntaments, els consells i el govern han tancat l'aixeta dels doblers públics. I aquesta decisió ha afectat sobretot el món cultural i l'assistencial. Per tant les associacions i entitats dedicades a la promoció cultural i l'assistència social que s'alimentaven bàsicament de les aportacions econòmiques públiques han quedat en faldaret, és a dir despullades de la font principal per desenvolupar la seva tasca.

Aquesta decisió política ha fet desaparèixer algunes d'aquestes entitats. Altres han restringit la seva àrea d'acció i d'altres han disminuït la seva activitat. S'han cercat altres fonts d'alimentació, però no resulta gens fàcil en temps de crisi. D'altra banda, en aquestes terres nostres tan desamparades no tenim gaire tradició en patrocini, vull dir d'empreses que dediquin una petita part dels seus beneficis a estalonar programes cívics de cultura, d'educació o d'assitència. Els bancs i les caixes abans també hi dedicaven una part minsa a allò que anomenaven obra social. Però açò ja és prehistòria i hem hagut de ser els ciutadans que hem donat les subvencions als bancs per salvar-los. La realitat capgirada.

De veritat que s'han acabat les subvencions púbiques? S'han acabat per segons qui i per segons que. Per a alguns altres les subvencions continuen i augmenten. És el cas dels bancs assistits. Dit així sona com un sarcasme: assistir a un banc perquè no s'enfonsi. La milionada donada als bancs ha estat una mena de subvenció encoberta, una subvenció a fons perdut. Perquè ja ningú no es pensa que aquests doblers que han sortit de les butxaques de tots retornin algun dia a la caixa de tots.

Per Menorca tenim un galifardeu que cada vegada que obre la boca, a més de disbarats, diu pestes de les subvencions a les associacions culturals. En diu pestes perquè gairebé totes les entitats o associacions culturals de Menorca es dediquen a la promoció de la cultura pròpia, no a l'aliena, com resulta natural a qualsevol racó del món. Però el galifardeu brama contra les antigues subvencions, sempre miserables, perquè per ell les subvencions no responen a cap criteri “objectiu” i no són altra cosa que eines d'ideologia política. Bé: resulta que ell és un empresari bijuter i com a tal ha rebut durant anys i panys una quantitat d'euros considerable per promocionar el seu negoci privat per a anar a fires d'arreu del món. Per al galifardeu el món de la cultura s'ha d'espavilar en el mercat lliure i obert que ell tan pregona, però la seva empresa reclama les ajudes que sempre li han donat governs de dretes i d'esquerres, perquè, gran argument, perilla un dels sectors econòmics importants de l'illa. Ja la dus.

Un altre sector que reb subvencions camuflades és l'hoteler, la gran estrella, el petroli de les illes, la nineta dels ulls del poder. Els doblers públics destinats a la promoció turística ha estat astronòmic. Els lectors al·legaran que açò no només ha beneficiat els empresaris hotelers sinó el conjunt de la ciutadania, que crea activitat econòmica, llocs de feina, oferta complementària, etc. No havíem quedat que ha de ser el mercat lliure, sense intervenció del sector públic, que ho reguli tot? Els grans capitalistes no són tan liberals com ens volen fer creure. Que bona part de la inversió pública abocada al nyap de Palau de Congressos de Palma no és altra cosa que una subvenció dissimulada sota la forma d'equipament públic (amb hotelet al costat, per suposat).

Les subvencions continuen allà on hi ha la pressió de poder suficient sobre les decisions polítiques. Han desaparegut d'aquells que, mesquinets, es dedicaven a activitats sense ànims de lucre. I és que les associacions i les entitats culturals i assistencials no tenen visió estratègica. Si s'haguessin dedicat a negocis privats, encara rebrien subvencions. Encobertes, camuflades, a l'ombra, tal com es fan les coses en aquest país.

Terra d'urgències

Terra d'urgències

Francesc Florit Nin

Els gestos de la vida quotidiana ens reconcilien amb el món. L'experiència tranquil·la de la normalitat ens protegeix de la incertesa. Són els actes que ens mantenen ferms en la confiança. Poca cosa ens basta, però a vegades és tan difícil. No demanam la lluna, només no haver d'estar sempre en trasquiló.

Ai si no fos per les estonetes de pau, pels moments de plaer, pels intants d'una modesta felicitat. Ai si no fos per trobar-nos al voltant de la taula i assaborir les bones mejues. Què seria de nosaltres sense les caminades pel camp? Què faríem de la nostra ossa si no poguéssim estimar amb la fruïció del primer enamorament. I si no poguéssim anar a compar a la plaça les carxofes de Ca na Riera i els molls de Los Mares del Sur. Sort tenim que uns amics ens conviden a veure el partit -transcendental- del diumenge, que ens engatinyam i quedam desfogats després de perdre, que no sempre podem guanyar. Enyoraríem la pel·lícula que anam a veure els dimecres si no tinguéssim Cineclub de Joventuts Musicals. I què me'n deis de l'ullada amb calma per la llibreria, i llegir la contraportada perquè ens sedueixi la trama que s'hi anuncia. Malament si no poguéssim anar a la conferència que ha organitzat el Cercle Artístic i comprovar que encara ens intriga allò que succeí fa un grapat de segles. I amollar el ca per Son Saura quan ja no hi queda una ànima per l'arenal blanquíssim i veure'l content perquè pot córrer a lloure. Quin gust guaitar per ponent els dies clars i observar el perfil blau de les muntanyes de Mallorca i pensar que enllà d'ençà tenim amics que molt de tant en tant podem veure. Ai si no fos per aquests examplaments del cor. Com quedar amb un parell d'amics per fer una ruta llarga amb la btt pel Camí de cavalls i quedar tan rendit que fas un xubec ben llarg. I entrar al taller disposat a fer una tirada llarga de pintura, jugar amb els pinzells, embrutar-me les mans de grafit i tenir mal de genoll per haver estat treballant en terra. I fer una cavada a la terra, molla de la darrera ploguda, plantar-hi les cebes tendres i esperar que amb un no-res ja siguin els calçots d'una peculiar dolçor, torrats al foc viu. Un glop de vi ho acaba. Ai si no fos pel grup de lectura perquè cada mes cadascú digui la seva i sorprendre't de com de diferent és la visió de les coses. I esperar el proper concert del Jazz Obert, i quina pensada tindran de novetat. Ai si no fos perquè ja tenim les festes de Sant Joan dins el cap i començam els preparatius, que enguany seran especials perquè tenim un cavaller a la família que qualcarà. I escriure qualque poemet, lleuger, senzill, que digui tot açò i una mica més. I visitar el metge i comprovar que es preocupa per la teva salut tot i la degradació de la sanitat pública. Tampoc no sabríem viure sense les porquetjades de cada any, la feinada que duen, i les sobrassades tan bones que surten. I l'skype dels diumenges fosquet amb el fill que tenim fora i veure-li la cara per no enyorar-lo tant. I la visita a ta mare que ja és major i repassau els fets de la setmana i les fetes dels néts. I el magraner que ja treu les primeres fulles, amb brots vermellosos. Sort tenim de tots aquests moments, indispensables, que són la sal de la vida, el condiment necessari per no defallir en la maregassa de la indignitat.

Però vivim en terra d'urgències, som un país de sotracs i tenim la gent col·lapsada. Vivim temps foscos, anys difícils. En altres terres, la normalitat seria tots aquells gestos agradables i pausats, aquells quefers estimats de la vida. Però no ens deixen tranquils. Les converses giren entorn de les amenaces: la indecència de no tenir feina, el perill de perdre la casa, la injustícia d'engrossar la pobresa, els nous atacs al territori, el campa a l'ample dels grans empresaris, la burla a la nostra llengua i cultura, l'educació desballestada, el desprestigi cap als mestres, el menyspreu a la raó i a la ciència. Seria molt còmode fer veure que la normalitat és aquesta broma de mal gust que ens toca suportar. No podem viure normal i ens pertoca militar a contracor en una i mil batalles per salvaguardar les coses més elementals: la terra, la feina, la llengua, l'educació, la salut. No és normal portar una vida de militant. Cansa, cansa molt i tanmateix molts ens hi sentim impel·lits a actuar, a intervenir, a denunciar, a canviar aquesta subnormalitat que ens volen fer creure normal.

Salar molt no és saludable

Salar molt no és saludable

Francesc Florit Nin

Tenc un parell de plantofes que me les estim molt. Són velles, tacades i es comencen a descosir. Tanmateix són molt còmodes. Quan arrib a ca meua, fris de posar-me-les. En aquest acte senzill de posar-me les plantofes hi ha el ritual d'abandonar la tensió del carrer i de la feina per relaxar-me. Hi ha països civilitzats, com el Japó i Findlàndia, que n'és un costum: en entrar a les cases has de deixar les sabates just a l'entrada. Les meues plantofes estan tan adaptades als peus que ja ni les not, són com un guant, càlid, amorós, entranyable. És clar que tenc altres sabates, per sort. M'he espavilat prou com per disposar d'unes sabates que van molt bé per caminar, quan feim una sortida. En tenc unes altres per quan vull anar arreglat si m'han convidat a un casament. En tenc unes altres per quan hem de cavar les patates, que no hi fa res si les embrut. Cadascuna està indicada per son menester. Només amb les plantofes no puc anar pertot.

Però ara resulta que la consellera Juana Mari Camps em diu que a la missa del casament del meu nebot m'hi presenti amb les xoquines d'estar per casa. El Govern ha decidit que als informatius d'IB3 s'usin els articles salats. Molta gent es pensa que a les Illes Balears tenim els articles salats, i que a Catalunya tenen l'article que anomenen literari. L'explicació és molt senzilla: a les Balears, com que esteim envoltats de mar, la mar mateixa ens sala la parla. És clar que també feim qualque excentricitat i deim per exemple la mar mateixa. Mentre que a Catalunya, com que forma part del continent, la saladura de la mar no els afecta tant, només una petita part de la Costa Brava. La filologia recreativa té aquest regust tan genuí. M'encanta.

La consellera, en una de les seves declaracions extremporànies i sucoses, diu que per què no hem de salar si mos agrada es salat. Fent gala de la seva ignorància de broc gros, creu que el salat és lo nostro i lo altre no és salarós ni nostro. Qui no sala no defensa “sa llengo baleá”. Els catalanistes, segons la seva teoria, imposen les formes de l'imperialisme estàndard català. I es queda tan ampla com està. Els salerosos del Govern haurien de saber que salar massa no és gens saludable. A més, la sal fa retencions de líquids i això provoca sobrepès. Són coses, Sra. consellera, que hauria de vigilar. Li donaré una lliçó de filologia, i no és recreativa.

A les Balears fa segles que tenim els dos tipus de determinants. I per què dos si amb un ens bastaria? Perquè aquí, que som molt raros, vam decidir que quan sortim al carrer ens posam unes sabates i que quan som a casa ens posam unes plantofes. A qualsevol arxiu històric comprovaran que l'article formal s'empra amb naturalitat d'ençà fa més de 700 anys. “Primo los dits procuradors trobaren en la dita heretat...” (inventari de Pere Serra, jurista, document de 1473). El Llibre Vermell de Ciutadella, que la Sr. Consellera haurà escoltat perquè cada any es fa lectura pública, comença: “Los die y any desus dits, Mossen barthomeu arguimbau natural de la illa de Menorca...” I així en tots els documents escrits fins al dia d'avui. Totes les coses importants són escrites amb un llenguatge d'anar mudat, no amb les xoquines d'anar per casa. Quan en Toni Bonet, escriptor dels costums de la pagesia, redacta un article pel diari, amb bon criteri fa servir els articles formals, perquè ell, pagès de tota la vida, sap distingir quan ha d'anar mudat i quan no hi ha d'anar. Tots els nostres escriptors se saben mudar amb la llengua, precisament perquè se l'estimen, i es posen les millors vestimentes lingüístiques que tenim, i són ben nostres. Els escolars també saben distingir els registres: quan parlen entre ells salen, però quan han d'escriure un treball o respondre un examen empren l'article formal.

És una qüestió d'educació. Si els antics, els escriptors, els escolars i els pagesos se saben vestir segons què han de fer, per què ens volen fer anar sempre desmudats, tenint com tenim un armari preciós, exhuberant i variat. Tothom s'adona que l'objectiu de Bauzà no és elevar a categoria formal l'article salat, sinó desprestigiar la llengua i esquaterar la unitat amb els altres parlars catalans. Si el Govern Balear vol una IB3 digna, que no faci anar els periodistes amb plantofes. Prenguin l'exemple de Francesc de Borja Moll, Medalla d'Or de la Comunitat, concedit el 1983, quan el PP encara no intoxicava amb el verí de l'autodi, la ignorància i el ridícul.