Pilar Benejam, la lliçó de la mestra

Pilar Benejam, la lliçó de la mestra

Na Pilar Benejam és una d'aquelles àvies sàvies que tenim a les Illes. Dijous passat va repetir una conferència que la setmana anterior va donar a l'Ateneu de Maó. El títol és explícit, com ho és ella, “La penetració de les idees neoliberals a l'escola”. La xerrada va ser magnífica perquè va posar noms i llinatges a la desfeta paulatina de l'escola pública per part de les forces polítiques conservadores a les Balears i a Espanya. És un luxe tenir a mà, sempre a disposada, la veu clara i el pensament penetrant de Pilar Benejam. Sempre crítica, lúcida i d'un humor envejable. Amb 77 anys que té, xalesta, ens podem adonar que l'actitud jove, insubornable al poder, no té res a veure amb l'edat. No deixam que na Pilar es jubili, perquè quan la requerim sempre diu que sí ja que és una persona compromesa que comparteix els seus ideals. Persones com ella, amb la seva experiència i la seva formació ens són imprescindibles en moments com aquests, convulsos, difícils que ens fan estar en trasquiló. Perquè la seva mirada ens obre els ulls per veure més enllà de les aparences i desvelar la cara oculta de les polítiques inconfessables. Doctora en pedagogia i autora de nombrosos llibres i articles, s'ha dedicat a la formació del professorat. Amb una profunda vocació de mestra, ha treballat al peu del canó a les escoles Talitha i Costa i Llobera i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Creu de San Jordi, Premi Ramon Llull i Premi Emili Darder. Aquest estiu l'ajuntament de Ciutadella, el seu poble natal, li va retre un merescut homenatge. I tanmateix cap autoritat municipal va tenir la cortesia d'assistir a la conferència. Les medalles serveixen per això, fer-se la foto i oblidar la resta.

La seva opinió és escoltada pels docents, almenys els docents que es preocupen per l'escola pública de qualitat, integrada, laica i participada per a tothom, com la va qualificar Pilar Benejam. La xerrada va anar a l'arrel de les inquietuds de l'educació d'avui. Perquè a vegades passam per alt les preguntes més fonamentals, les que justifiquen el sentit de la docència, el sentit de l'escola: per què serveix? com han de sortir els alumnes en acabar l'escolarització? què els hem d'ensenyar o què han d'aprendre?

L'escola socialitza, ens fa persones, és a dir, ensenya a viure amb els altres. I per tant el gran objectiu és l'aprenentatge de la convivència. Per viure millor junts es necessita una actitud d'obertura i crítica i un pensament despert. Perquè conviure millor té dues cares: educar per a la igualtat i educar per al respecte a la diversitat. Són, han de ser, haurien de ser les coordenades. En aquest sentit, més enllà dels continguts, de les matèries, de les normatives i les lleis, hi ha aspectes de la feina d'educar que són de gran rellevància. La feina de docents i pares ha d'estar encaminada a la cohesió social, a desenvolupar la solidaritat, a aprendre a resoldre conflictes de forma pacífica i col·laborativa i, en definitiva, de forma democràtica. Educar per a la democràcia, vet aquí. És la conclusió a què arriba el filòsof de l'educació John Dewey: “l'educació implica la socialització de l'infant en la democràcia”.

És per aquesta raó bàsica que l'escola no pot ser mai un mercat. Educar per a la democràcia implica que els nostres alumnes, els nostres fills, han d'aprendre a ser ciutadans de ple dret i a saber exercir, amb responsabilitat i amb intel·ligència, la participació a la vida pública, a ser éssers polítics en el sentit noble de la paraula, tenir una “vida activa” en expressió de Hannah Arendt. Però els corrents ideològics dominants d'aquest inici de segle XXI són ben bé uns altres. Els governs Bauzá i Rajoy apliquen la llei del més fort en un àmbit que ha d'assumir la diversitat i ha de compensar les desigualtats. Si no fóra així, l'escola les accentuaria encara més.

De les dues actituds vitals que conferim a l'organització social, la competitivitat i la cooperació, l'escola ha d'apostar sempre per la segona. Amdues actituds poden donar bons resultats. Però només la cooperació, a més de resultats, aporta el valor de la justícia. La política actual implanta una altra manera de veure les coses. Pilar Benejam parla de com la ideologia neoliberal ha penetrat a l'escola, a la qual demana eficiència mercantil, preparació per a la competitivitat, l'utilitarisme i la privatització. Tot plegat desvirtua l'educació de la persona com a ser social. Desvirtua l'essència mateixa de l'escola. Desvirtua la democràcia.

Subvencions encobertes

Subvencions encobertes

Ara Balears

S'han acabat les subvencions. La situació de crisi econòmica obliga a eliminar tota forma de subvenció. Aquesta és la consigna dels governs, locals i estatals. Ens han alliçonat que vivíem massa bé. Ens criticaven el món acomodat a què ens havíem acostumat. A causa de la crisi que tothom s'espavili. La selva neoloberal imposa la seva llei. A partir d'ara no hi pot haver cap mena d'iniciativa, projecte, activitat, acció o actuació que no se sostengui per ella mateixa. Les regles del mercat lliure regulen l'oferta i la demanda segons les necessitats reals. Si un producte o un servei no es ven és perquè no es compra, si no es compra és perquè no és necessari. Els ajuntaments, els consells i el govern han tancat l'aixeta dels doblers públics. I aquesta decisió ha afectat sobretot el món cultural i l'assistencial. Per tant les associacions i entitats dedicades a la promoció cultural i l'assistència social que s'alimentaven bàsicament de les aportacions econòmiques públiques han quedat en faldaret, és a dir despullades de la font principal per desenvolupar la seva tasca.

Aquesta decisió política ha fet desaparèixer algunes d'aquestes entitats. Altres han restringit la seva àrea d'acció i d'altres han disminuït la seva activitat. S'han cercat altres fonts d'alimentació, però no resulta gens fàcil en temps de crisi. D'altra banda, en aquestes terres nostres tan desamparades no tenim gaire tradició en patrocini, vull dir d'empreses que dediquin una petita part dels seus beneficis a estalonar programes cívics de cultura, d'educació o d'assitència. Els bancs i les caixes abans també hi dedicaven una part minsa a allò que anomenaven obra social. Però açò ja és prehistòria i hem hagut de ser els ciutadans que hem donat les subvencions als bancs per salvar-los. La realitat capgirada.

De veritat que s'han acabat les subvencions púbiques? S'han acabat per segons qui i per segons que. Per a alguns altres les subvencions continuen i augmenten. És el cas dels bancs assistits. Dit així sona com un sarcasme: assistir a un banc perquè no s'enfonsi. La milionada donada als bancs ha estat una mena de subvenció encoberta, una subvenció a fons perdut. Perquè ja ningú no es pensa que aquests doblers que han sortit de les butxaques de tots retornin algun dia a la caixa de tots.

Per Menorca tenim un galifardeu que cada vegada que obre la boca, a més de disbarats, diu pestes de les subvencions a les associacions culturals. En diu pestes perquè gairebé totes les entitats o associacions culturals de Menorca es dediquen a la promoció de la cultura pròpia, no a l'aliena, com resulta natural a qualsevol racó del món. Però el galifardeu brama contra les antigues subvencions, sempre miserables, perquè per ell les subvencions no responen a cap criteri “objectiu” i no són altra cosa que eines d'ideologia política. Bé: resulta que ell és un empresari bijuter i com a tal ha rebut durant anys i panys una quantitat d'euros considerable per promocionar el seu negoci privat per a anar a fires d'arreu del món. Per al galifardeu el món de la cultura s'ha d'espavilar en el mercat lliure i obert que ell tan pregona, però la seva empresa reclama les ajudes que sempre li han donat governs de dretes i d'esquerres, perquè, gran argument, perilla un dels sectors econòmics importants de l'illa. Ja la dus.

Un altre sector que reb subvencions camuflades és l'hoteler, la gran estrella, el petroli de les illes, la nineta dels ulls del poder. Els doblers públics destinats a la promoció turística ha estat astronòmic. Els lectors al·legaran que açò no només ha beneficiat els empresaris hotelers sinó el conjunt de la ciutadania, que crea activitat econòmica, llocs de feina, oferta complementària, etc. No havíem quedat que ha de ser el mercat lliure, sense intervenció del sector públic, que ho reguli tot? Els grans capitalistes no són tan liberals com ens volen fer creure. Que bona part de la inversió pública abocada al nyap de Palau de Congressos de Palma no és altra cosa que una subvenció dissimulada sota la forma d'equipament públic (amb hotelet al costat, per suposat).

Les subvencions continuen allà on hi ha la pressió de poder suficient sobre les decisions polítiques. Han desaparegut d'aquells que, mesquinets, es dedicaven a activitats sense ànims de lucre. I és que les associacions i les entitats culturals i assistencials no tenen visió estratègica. Si s'haguessin dedicat a negocis privats, encara rebrien subvencions. Encobertes, camuflades, a l'ombra, tal com es fan les coses en aquest país.

Terra d'urgències

Terra d'urgències

Francesc Florit Nin

Els gestos de la vida quotidiana ens reconcilien amb el món. L'experiència tranquil·la de la normalitat ens protegeix de la incertesa. Són els actes que ens mantenen ferms en la confiança. Poca cosa ens basta, però a vegades és tan difícil. No demanam la lluna, només no haver d'estar sempre en trasquiló.

Ai si no fos per les estonetes de pau, pels moments de plaer, pels intants d'una modesta felicitat. Ai si no fos per trobar-nos al voltant de la taula i assaborir les bones mejues. Què seria de nosaltres sense les caminades pel camp? Què faríem de la nostra ossa si no poguéssim estimar amb la fruïció del primer enamorament. I si no poguéssim anar a compar a la plaça les carxofes de Ca na Riera i els molls de Los Mares del Sur. Sort tenim que uns amics ens conviden a veure el partit -transcendental- del diumenge, que ens engatinyam i quedam desfogats després de perdre, que no sempre podem guanyar. Enyoraríem la pel·lícula que anam a veure els dimecres si no tinguéssim Cineclub de Joventuts Musicals. I què me'n deis de l'ullada amb calma per la llibreria, i llegir la contraportada perquè ens sedueixi la trama que s'hi anuncia. Malament si no poguéssim anar a la conferència que ha organitzat el Cercle Artístic i comprovar que encara ens intriga allò que succeí fa un grapat de segles. I amollar el ca per Son Saura quan ja no hi queda una ànima per l'arenal blanquíssim i veure'l content perquè pot córrer a lloure. Quin gust guaitar per ponent els dies clars i observar el perfil blau de les muntanyes de Mallorca i pensar que enllà d'ençà tenim amics que molt de tant en tant podem veure. Ai si no fos per aquests examplaments del cor. Com quedar amb un parell d'amics per fer una ruta llarga amb la btt pel Camí de cavalls i quedar tan rendit que fas un xubec ben llarg. I entrar al taller disposat a fer una tirada llarga de pintura, jugar amb els pinzells, embrutar-me les mans de grafit i tenir mal de genoll per haver estat treballant en terra. I fer una cavada a la terra, molla de la darrera ploguda, plantar-hi les cebes tendres i esperar que amb un no-res ja siguin els calçots d'una peculiar dolçor, torrats al foc viu. Un glop de vi ho acaba. Ai si no fos pel grup de lectura perquè cada mes cadascú digui la seva i sorprendre't de com de diferent és la visió de les coses. I esperar el proper concert del Jazz Obert, i quina pensada tindran de novetat. Ai si no fos perquè ja tenim les festes de Sant Joan dins el cap i començam els preparatius, que enguany seran especials perquè tenim un cavaller a la família que qualcarà. I escriure qualque poemet, lleuger, senzill, que digui tot açò i una mica més. I visitar el metge i comprovar que es preocupa per la teva salut tot i la degradació de la sanitat pública. Tampoc no sabríem viure sense les porquetjades de cada any, la feinada que duen, i les sobrassades tan bones que surten. I l'skype dels diumenges fosquet amb el fill que tenim fora i veure-li la cara per no enyorar-lo tant. I la visita a ta mare que ja és major i repassau els fets de la setmana i les fetes dels néts. I el magraner que ja treu les primeres fulles, amb brots vermellosos. Sort tenim de tots aquests moments, indispensables, que són la sal de la vida, el condiment necessari per no defallir en la maregassa de la indignitat.

Però vivim en terra d'urgències, som un país de sotracs i tenim la gent col·lapsada. Vivim temps foscos, anys difícils. En altres terres, la normalitat seria tots aquells gestos agradables i pausats, aquells quefers estimats de la vida. Però no ens deixen tranquils. Les converses giren entorn de les amenaces: la indecència de no tenir feina, el perill de perdre la casa, la injustícia d'engrossar la pobresa, els nous atacs al territori, el campa a l'ample dels grans empresaris, la burla a la nostra llengua i cultura, l'educació desballestada, el desprestigi cap als mestres, el menyspreu a la raó i a la ciència. Seria molt còmode fer veure que la normalitat és aquesta broma de mal gust que ens toca suportar. No podem viure normal i ens pertoca militar a contracor en una i mil batalles per salvaguardar les coses més elementals: la terra, la feina, la llengua, l'educació, la salut. No és normal portar una vida de militant. Cansa, cansa molt i tanmateix molts ens hi sentim impel·lits a actuar, a intervenir, a denunciar, a canviar aquesta subnormalitat que ens volen fer creure normal.

Salar molt no és saludable

Salar molt no és saludable

Francesc Florit Nin

Tenc un parell de plantofes que me les estim molt. Són velles, tacades i es comencen a descosir. Tanmateix són molt còmodes. Quan arrib a ca meua, fris de posar-me-les. En aquest acte senzill de posar-me les plantofes hi ha el ritual d'abandonar la tensió del carrer i de la feina per relaxar-me. Hi ha països civilitzats, com el Japó i Findlàndia, que n'és un costum: en entrar a les cases has de deixar les sabates just a l'entrada. Les meues plantofes estan tan adaptades als peus que ja ni les not, són com un guant, càlid, amorós, entranyable. És clar que tenc altres sabates, per sort. M'he espavilat prou com per disposar d'unes sabates que van molt bé per caminar, quan feim una sortida. En tenc unes altres per quan vull anar arreglat si m'han convidat a un casament. En tenc unes altres per quan hem de cavar les patates, que no hi fa res si les embrut. Cadascuna està indicada per son menester. Només amb les plantofes no puc anar pertot.

Però ara resulta que la consellera Juana Mari Camps em diu que a la missa del casament del meu nebot m'hi presenti amb les xoquines d'estar per casa. El Govern ha decidit que als informatius d'IB3 s'usin els articles salats. Molta gent es pensa que a les Illes Balears tenim els articles salats, i que a Catalunya tenen l'article que anomenen literari. L'explicació és molt senzilla: a les Balears, com que esteim envoltats de mar, la mar mateixa ens sala la parla. És clar que també feim qualque excentricitat i deim per exemple la mar mateixa. Mentre que a Catalunya, com que forma part del continent, la saladura de la mar no els afecta tant, només una petita part de la Costa Brava. La filologia recreativa té aquest regust tan genuí. M'encanta.

La consellera, en una de les seves declaracions extremporànies i sucoses, diu que per què no hem de salar si mos agrada es salat. Fent gala de la seva ignorància de broc gros, creu que el salat és lo nostro i lo altre no és salarós ni nostro. Qui no sala no defensa “sa llengo baleá”. Els catalanistes, segons la seva teoria, imposen les formes de l'imperialisme estàndard català. I es queda tan ampla com està. Els salerosos del Govern haurien de saber que salar massa no és gens saludable. A més, la sal fa retencions de líquids i això provoca sobrepès. Són coses, Sra. consellera, que hauria de vigilar. Li donaré una lliçó de filologia, i no és recreativa.

A les Balears fa segles que tenim els dos tipus de determinants. I per què dos si amb un ens bastaria? Perquè aquí, que som molt raros, vam decidir que quan sortim al carrer ens posam unes sabates i que quan som a casa ens posam unes plantofes. A qualsevol arxiu històric comprovaran que l'article formal s'empra amb naturalitat d'ençà fa més de 700 anys. “Primo los dits procuradors trobaren en la dita heretat...” (inventari de Pere Serra, jurista, document de 1473). El Llibre Vermell de Ciutadella, que la Sr. Consellera haurà escoltat perquè cada any es fa lectura pública, comença: “Los die y any desus dits, Mossen barthomeu arguimbau natural de la illa de Menorca...” I així en tots els documents escrits fins al dia d'avui. Totes les coses importants són escrites amb un llenguatge d'anar mudat, no amb les xoquines d'anar per casa. Quan en Toni Bonet, escriptor dels costums de la pagesia, redacta un article pel diari, amb bon criteri fa servir els articles formals, perquè ell, pagès de tota la vida, sap distingir quan ha d'anar mudat i quan no hi ha d'anar. Tots els nostres escriptors se saben mudar amb la llengua, precisament perquè se l'estimen, i es posen les millors vestimentes lingüístiques que tenim, i són ben nostres. Els escolars també saben distingir els registres: quan parlen entre ells salen, però quan han d'escriure un treball o respondre un examen empren l'article formal.

És una qüestió d'educació. Si els antics, els escriptors, els escolars i els pagesos se saben vestir segons què han de fer, per què ens volen fer anar sempre desmudats, tenint com tenim un armari preciós, exhuberant i variat. Tothom s'adona que l'objectiu de Bauzà no és elevar a categoria formal l'article salat, sinó desprestigiar la llengua i esquaterar la unitat amb els altres parlars catalans. Si el Govern Balear vol una IB3 digna, que no faci anar els periodistes amb plantofes. Prenguin l'exemple de Francesc de Borja Moll, Medalla d'Or de la Comunitat, concedit el 1983, quan el PP encara no intoxicava amb el verí de l'autodi, la ignorància i el ridícul.

El turisme com a problema

I si el turisme fos el problema

Francesc Florit Nin

Atès que els economistes no l'encerten gaire em permetran aquestes opinions d'un home de carrer. Crec que seria la mateixa opinió d'una persona que, sense conèixer a fons l'entrellat de la situació econòmica de les Illes, ens observés a distància. Tenim una economia rara, molt contradictòria i d'efectes perversos, que durant un temps va donar molts beneficis, sobretot a uns pocs. El pes del turisme a les Illes és enorme, aclaparador, desproporcionat i insostenible. Pens que el nostre monocultiu turístic és un greu problema que fa de la nostra societat una mena de monstre deforme.

Portam mig segle de turisme intensiu. D'ençà els anys 60 del s. XX ens hem dedicat a atreure estrangers perquè passin uns dies allotjats a hotels per prendre el sol. I tot des d'aleshores ha girat entorn d'aquest reclam. La transformació ha estat radical, tant que ha trastocat la demografia, la cultura, la llengua, el paisatge, tot. Era el boom. La gallina dels ous d'or, que hem anat desplomant estiu rere estiu, s'ha fet vella, ja no pon.

Menorca es va incorporar una dècada més tard, per sort, a la bogeria especuladora que provocava el turisme de masses. Em sobtava molt com a menorquí, quan en els anys 80 estudiant a la UIB, llegia la premsa mallorquina i només hi trobava notícies relacionades amb el turisme. Pensava: que no saben parlar de res més aquests mallorquins?! Ara la premsa menorquina fa igual, només parla de turisme. El nostre horitzó s'obre i es tanca en el turisme, les nostres activitats conflueixen en el turisme, gairebé tot es justifica per mor del turisme. És com una obsessió i les obsessions són símptomes d'una malaltia. Estam malalts de turisme. Caldria curar-nos-en. Menorca va sucumbir, arrossegada per les polítiques dominants de Mallorca, fins perdre l'equilibri virtuós dels sectors productius, aquella Via Menorquina del Creixement.

Quan el president Bauzá diu que el petroli de les Balears és el turisme, per mi que s'equivoca. És una metàfora extemporània, anacrònica; és un discurs cec davant la realitat. Em direu que la realitat és el pes de més del 80% del turisme en l'economia de les Illes. Ben cert. Si critiques aquest model de turisme de masses que tenim, prest et tapen la boca amb l'argument contundent que vivim d'açò. Per desgràcia, dic jo. Però no hauria de ser el nostre futur. La gallina vella fa bon brou, és a dir destinada a ser escaldada. El PP que ens governa està entossudit a peixar la gallina vella que tenim a l'UCI o en cures pal·liatives. La pregunta que cal fer al president és que si el turisme és el nostre petroli com és que cada vegada som més pobres?

El turisme es comporta com les matèries primes sotmesos a grans pressions especulatives com el petroli, el cafè, el gas. Els preus tenen constant variació (no només per l'estacionalitat) que provoca inestabilitat i inseguretat en tot el teixit econòmic. La competència d'altres destins no fa més que empitjorar la situació ja dolenta de la nostra economia. La prova és que venen més turistes i en canvi disminueixen els beneficis. Estam a preus de saldo. La competència per preus resta també credibilitat als mercats i rebaixa la qualitat del servei. El low cost turístic ja el tenim instal·lat en bona part dels nostres paquets d'oferta de forma permanent. Jo diria que per a la majoria dels petits hotelers, per a la majoria dels petits i mitjans comerciants, per a la majoria de les petites empreses lligades al sector, tot plegat és una ruïna. Com una fruita tan madura que només li queda podrir-se. Per açò són un disbarat les polítiques actuals que perpetuen aquest model obsolet: més places hoteleres, més pressió al territori, més dependència dels touroperadors, màniga ampla a la desregulació, ...

Ara per ara el turisme de masses és el nostre xapapote. Perquè dels resultats excel·lents per als grans hem passat als migrats beneficis per als petits. Perquè de la creació de multinacionals amb rendiments alts i interessos globals hem passat als sous baixos amb una precarietat laboral crònica. Hem passat del turista gentil al borratxo del balconing. Si abans érem el model de creixement econòmic, ara som el contramodel. En resum, la balearització, paraula lletja entesa com l’abús del monocultiu turístic amb deteriorament social i ambiental, ha arribat a la seva pròpia paròdia, encaminada cap al col·lapse. El turisme de masses mata allò que toca. L'axioma avui és com més turistes més pobres, perquè aquests són els resultats de les nostres estadístiques. Si per exemple a Menorca s'omplen totes les places disponibles, més tot allò indisponible que també hi ha, com va passar entre els anys 2000 i 2004, viure a Menorca aquells estius era literalment insofrible. No cal dir per òbvies les conseqüències negatives que provoca en l'educació i en la cultura. Sovint es caricaturitza per als turistes la nostra realitat. El nostre entorn natural i social és mancat d'allò autèntic per convertir-se en parc temàtic desvirtuat. Siguem una altra vegada valents i diguem prou d'aquest turisme. Que els doblers públics no vagin més a perpetuar un model econòmic que ens ofega. Si la gallina ja no pon, si la fruita ja és podrida, cal girar la mirada cap a altres sectors econòmics emergents dels quals les Illes tenen un gran potencial i que reclamen l'atenció dels esforços públics per a l'interès general.

20 anys de la reserva de Menorca. Un fracàs, poques fites, resultats ínfims

20 anys de fracàs de la Reserva de Menorca

Francesc Florit Nin

Es té la percepció que Menorca a diferència de les altres illes ha sabut preservar la qualitat mediambiental. Mentida. Pensàvem que la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera seria l'oportunitat d'una gestió sostenible del territori a partir de polítiques respectuoses amb la biodiversitat, el foment d'energies netes, el transport públic... Però res de tot açò. O millor dit, ben poca cosa. Els resultats obtinguts de ser declarats Reserva de la Biosfera d'ençà el 1993 han estat tan migrats que fa pena de dir-ho. Els successius governs tan de dretes com d'esquerres, tant en l'àmbit estatal com l'autonòmic i el local, s'han caracteritzat per ser incapaços de traduir els reptes del programa MaB de la UNESCO en solucions concretes. Aquesta és la principal conclusió a què han arribat els tècnics de l'OBSAM, l'observatori ambiental que analitza els indicadors.

L'avaluació final dels 20 anys de la declaració és decebedora: “després de 20 anys, Menorca no disposa d'una gestió de la sostenibilitat diferenciada de la resta de l'arxipèlag. Els avenços en investigació i coneixement no s’han traduït en una gestió eficient vers la sostenibilitat. El fet de ser Reserva de Biosfera no ha servit, fins ara i amb algunes excepcions, per posar en marxa mesures o instruments d'actuació específiques. Encara més: els principals indicadors mostren que no s'ha aconseguit superar la contraposició existent entre desenvolupament econòmic i conservació dels recursos naturals, i que s'ha avançat molt poc en el model invers, aquell en el qual benestar i qualitat de vida no s'haurien d'acompanyar necessàriament de major pressió sobre els ecosistemes, els recursos i el patrimoni cultural”.

Diguem-ho per tant ben clar, estam davant d'un gran fracàs polític. Menorca no es pot presentar com a exemple, ni tenim cap experiència que pugui servir de model extrapolable per a la sostenibilitat. Gairebé tots els indicadors mesurats per l'OBSAM són negatius: la política energètica, el tractament dels residus, la gestió de l'aigua, la pressió urbana sobre el territori, la diversificació de l'economia, la preservació de la biodiversitat, la conservació del patrimoni cultural, etc. Per sort tota aquesta informació, que es pot consultar a la seva pàgina web, és inapel·lable i mai no es podran al·legar lectures polítiques més enllà de la constatació científica aportada per l'OBSAM. Amb tot cal dir també que hi ha alguna dada positiva. Per exemple no s'han obert noves urbanitzacions, s'ha augmentat les zones de territori protegit amb alguna figura legal, s'han duit a termes projectes interessants com el LIFE, les reserves pesqueres, les iniciatives de voluntariat com Líthica i GIBET respecte el patrimoni, els contractes agraris CARB i la custòdia agrària del GOB, i la mateixa creació de l'OBSAM.

Han fallat moltes coses. Però la principal ha estat la manca d'un lideratge polític per fer realitat aquella il·lusió de fa 20 anys per convertir Menorca en un marc d'actuació de polítiques sostenibles. No ha estat així, però no té per què seguir pel mal camí perquè tenim la possibilitat de capgirar el rumb. Necessitam en primer lloc uns altres polítics, més valents, més atents al futur i no tant sotmesos als interessos immediats. Necessitam participació i la implicació de la ciutadania. Necessitam poder decidir més la nostra pròpia ruta i engegar projectes a llarg termini que eduqui en els nous paradigmes d'una economia sostenible. Ara per ara Menorca s'enfronta a greus problemes de concepció del seu futur. Les actuacions que es porten a terme no indiquen res en consonància amb els principis que fonamenten la Reserva de la Biosfera. Un exemple escandalós és el projecte sobredimensionat de reforma de la carretera de Maó a Alaior. Un altre exemple és la deriva que pren la modificació del Pla Territorial Insular. De moment la Declaració de Reserva només ha servit com a etiqueta de reclam turístic. Però fins i tot per açò tampoc no ha servit de gran cosa, més enllà del miratge de postal de platja verge. Tenc por que la candidatura de la Menorca Talaiòtica com a Patrimoni de la Humanitat dugui el mateix camí: una etiqueta i cap actuació, tal com va denunciar en Miquel Maria Ballester en un article a l'Ara Balears.

Quan es va declarar Menorca Reserva de la Biosfera va ser a instàncies de la comunitat científica a l'entorn del nounat Institut Menorquí d'Estudis. Jo mateix vaig participar en les primeres reunions i record les grans expectatives que hi vam posar. Es va proposar al Consell Insular la sol·licitud de Reserva en el programa MaB de la UNESCO com l'eina que faria possible el benestar social dels menorquins a partir d'un desenvolupament econòmic compatible amb la preservació dels valors ambientals, socials i patrimonials de l'illa. Aquella Menorca diferent no l'hem feta possible de moment. Però Menorca té encara les condicions per reconduir la situació perquè disposa de la consciència i del teixit ciutadà fortament identificat amb els valors ambientals i patrimonials, i també culturals del seu territori. Caldrà que s'hi sumin els agents econòmics i sobretot les forces polítiques que liderin governs compromesos amb aquest projecte de qualitat de vida de tots els menorquins, de tots!

Poesia en primícia

Feim un nou recital, poesia per davant i per darrere.
Aquesta vegada amb la Llibreria VaDllibres
Ho organitza Acció Cultural de Menorca