Salar molt no és saludable

Salar molt no és saludable

Francesc Florit Nin

Tenc un parell de plantofes que me les estim molt. Són velles, tacades i es comencen a descosir. Tanmateix són molt còmodes. Quan arrib a ca meua, fris de posar-me-les. En aquest acte senzill de posar-me les plantofes hi ha el ritual d'abandonar la tensió del carrer i de la feina per relaxar-me. Hi ha països civilitzats, com el Japó i Findlàndia, que n'és un costum: en entrar a les cases has de deixar les sabates just a l'entrada. Les meues plantofes estan tan adaptades als peus que ja ni les not, són com un guant, càlid, amorós, entranyable. És clar que tenc altres sabates, per sort. M'he espavilat prou com per disposar d'unes sabates que van molt bé per caminar, quan feim una sortida. En tenc unes altres per quan vull anar arreglat si m'han convidat a un casament. En tenc unes altres per quan hem de cavar les patates, que no hi fa res si les embrut. Cadascuna està indicada per son menester. Només amb les plantofes no puc anar pertot.

Però ara resulta que la consellera Juana Mari Camps em diu que a la missa del casament del meu nebot m'hi presenti amb les xoquines d'estar per casa. El Govern ha decidit que als informatius d'IB3 s'usin els articles salats. Molta gent es pensa que a les Illes Balears tenim els articles salats, i que a Catalunya tenen l'article que anomenen literari. L'explicació és molt senzilla: a les Balears, com que esteim envoltats de mar, la mar mateixa ens sala la parla. És clar que també feim qualque excentricitat i deim per exemple la mar mateixa. Mentre que a Catalunya, com que forma part del continent, la saladura de la mar no els afecta tant, només una petita part de la Costa Brava. La filologia recreativa té aquest regust tan genuí. M'encanta.

La consellera, en una de les seves declaracions extremporànies i sucoses, diu que per què no hem de salar si mos agrada es salat. Fent gala de la seva ignorància de broc gros, creu que el salat és lo nostro i lo altre no és salarós ni nostro. Qui no sala no defensa “sa llengo baleá”. Els catalanistes, segons la seva teoria, imposen les formes de l'imperialisme estàndard català. I es queda tan ampla com està. Els salerosos del Govern haurien de saber que salar massa no és gens saludable. A més, la sal fa retencions de líquids i això provoca sobrepès. Són coses, Sra. consellera, que hauria de vigilar. Li donaré una lliçó de filologia, i no és recreativa.

A les Balears fa segles que tenim els dos tipus de determinants. I per què dos si amb un ens bastaria? Perquè aquí, que som molt raros, vam decidir que quan sortim al carrer ens posam unes sabates i que quan som a casa ens posam unes plantofes. A qualsevol arxiu històric comprovaran que l'article formal s'empra amb naturalitat d'ençà fa més de 700 anys. “Primo los dits procuradors trobaren en la dita heretat...” (inventari de Pere Serra, jurista, document de 1473). El Llibre Vermell de Ciutadella, que la Sr. Consellera haurà escoltat perquè cada any es fa lectura pública, comença: “Los die y any desus dits, Mossen barthomeu arguimbau natural de la illa de Menorca...” I així en tots els documents escrits fins al dia d'avui. Totes les coses importants són escrites amb un llenguatge d'anar mudat, no amb les xoquines d'anar per casa. Quan en Toni Bonet, escriptor dels costums de la pagesia, redacta un article pel diari, amb bon criteri fa servir els articles formals, perquè ell, pagès de tota la vida, sap distingir quan ha d'anar mudat i quan no hi ha d'anar. Tots els nostres escriptors se saben mudar amb la llengua, precisament perquè se l'estimen, i es posen les millors vestimentes lingüístiques que tenim, i són ben nostres. Els escolars també saben distingir els registres: quan parlen entre ells salen, però quan han d'escriure un treball o respondre un examen empren l'article formal.

És una qüestió d'educació. Si els antics, els escriptors, els escolars i els pagesos se saben vestir segons què han de fer, per què ens volen fer anar sempre desmudats, tenint com tenim un armari preciós, exhuberant i variat. Tothom s'adona que l'objectiu de Bauzà no és elevar a categoria formal l'article salat, sinó desprestigiar la llengua i esquaterar la unitat amb els altres parlars catalans. Si el Govern Balear vol una IB3 digna, que no faci anar els periodistes amb plantofes. Prenguin l'exemple de Francesc de Borja Moll, Medalla d'Or de la Comunitat, concedit el 1983, quan el PP encara no intoxicava amb el verí de l'autodi, la ignorància i el ridícul.

El turisme com a problema

I si el turisme fos el problema

Francesc Florit Nin

Atès que els economistes no l'encerten gaire em permetran aquestes opinions d'un home de carrer. Crec que seria la mateixa opinió d'una persona que, sense conèixer a fons l'entrellat de la situació econòmica de les Illes, ens observés a distància. Tenim una economia rara, molt contradictòria i d'efectes perversos, que durant un temps va donar molts beneficis, sobretot a uns pocs. El pes del turisme a les Illes és enorme, aclaparador, desproporcionat i insostenible. Pens que el nostre monocultiu turístic és un greu problema que fa de la nostra societat una mena de monstre deforme.

Portam mig segle de turisme intensiu. D'ençà els anys 60 del s. XX ens hem dedicat a atreure estrangers perquè passin uns dies allotjats a hotels per prendre el sol. I tot des d'aleshores ha girat entorn d'aquest reclam. La transformació ha estat radical, tant que ha trastocat la demografia, la cultura, la llengua, el paisatge, tot. Era el boom. La gallina dels ous d'or, que hem anat desplomant estiu rere estiu, s'ha fet vella, ja no pon.

Menorca es va incorporar una dècada més tard, per sort, a la bogeria especuladora que provocava el turisme de masses. Em sobtava molt com a menorquí, quan en els anys 80 estudiant a la UIB, llegia la premsa mallorquina i només hi trobava notícies relacionades amb el turisme. Pensava: que no saben parlar de res més aquests mallorquins?! Ara la premsa menorquina fa igual, només parla de turisme. El nostre horitzó s'obre i es tanca en el turisme, les nostres activitats conflueixen en el turisme, gairebé tot es justifica per mor del turisme. És com una obsessió i les obsessions són símptomes d'una malaltia. Estam malalts de turisme. Caldria curar-nos-en. Menorca va sucumbir, arrossegada per les polítiques dominants de Mallorca, fins perdre l'equilibri virtuós dels sectors productius, aquella Via Menorquina del Creixement.

Quan el president Bauzá diu que el petroli de les Balears és el turisme, per mi que s'equivoca. És una metàfora extemporània, anacrònica; és un discurs cec davant la realitat. Em direu que la realitat és el pes de més del 80% del turisme en l'economia de les Illes. Ben cert. Si critiques aquest model de turisme de masses que tenim, prest et tapen la boca amb l'argument contundent que vivim d'açò. Per desgràcia, dic jo. Però no hauria de ser el nostre futur. La gallina vella fa bon brou, és a dir destinada a ser escaldada. El PP que ens governa està entossudit a peixar la gallina vella que tenim a l'UCI o en cures pal·liatives. La pregunta que cal fer al president és que si el turisme és el nostre petroli com és que cada vegada som més pobres?

El turisme es comporta com les matèries primes sotmesos a grans pressions especulatives com el petroli, el cafè, el gas. Els preus tenen constant variació (no només per l'estacionalitat) que provoca inestabilitat i inseguretat en tot el teixit econòmic. La competència d'altres destins no fa més que empitjorar la situació ja dolenta de la nostra economia. La prova és que venen més turistes i en canvi disminueixen els beneficis. Estam a preus de saldo. La competència per preus resta també credibilitat als mercats i rebaixa la qualitat del servei. El low cost turístic ja el tenim instal·lat en bona part dels nostres paquets d'oferta de forma permanent. Jo diria que per a la majoria dels petits hotelers, per a la majoria dels petits i mitjans comerciants, per a la majoria de les petites empreses lligades al sector, tot plegat és una ruïna. Com una fruita tan madura que només li queda podrir-se. Per açò són un disbarat les polítiques actuals que perpetuen aquest model obsolet: més places hoteleres, més pressió al territori, més dependència dels touroperadors, màniga ampla a la desregulació, ...

Ara per ara el turisme de masses és el nostre xapapote. Perquè dels resultats excel·lents per als grans hem passat als migrats beneficis per als petits. Perquè de la creació de multinacionals amb rendiments alts i interessos globals hem passat als sous baixos amb una precarietat laboral crònica. Hem passat del turista gentil al borratxo del balconing. Si abans érem el model de creixement econòmic, ara som el contramodel. En resum, la balearització, paraula lletja entesa com l’abús del monocultiu turístic amb deteriorament social i ambiental, ha arribat a la seva pròpia paròdia, encaminada cap al col·lapse. El turisme de masses mata allò que toca. L'axioma avui és com més turistes més pobres, perquè aquests són els resultats de les nostres estadístiques. Si per exemple a Menorca s'omplen totes les places disponibles, més tot allò indisponible que també hi ha, com va passar entre els anys 2000 i 2004, viure a Menorca aquells estius era literalment insofrible. No cal dir per òbvies les conseqüències negatives que provoca en l'educació i en la cultura. Sovint es caricaturitza per als turistes la nostra realitat. El nostre entorn natural i social és mancat d'allò autèntic per convertir-se en parc temàtic desvirtuat. Siguem una altra vegada valents i diguem prou d'aquest turisme. Que els doblers públics no vagin més a perpetuar un model econòmic que ens ofega. Si la gallina ja no pon, si la fruita ja és podrida, cal girar la mirada cap a altres sectors econòmics emergents dels quals les Illes tenen un gran potencial i que reclamen l'atenció dels esforços públics per a l'interès general.

20 anys de la reserva de Menorca. Un fracàs, poques fites, resultats ínfims

20 anys de fracàs de la Reserva de Menorca

Francesc Florit Nin

Es té la percepció que Menorca a diferència de les altres illes ha sabut preservar la qualitat mediambiental. Mentida. Pensàvem que la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera seria l'oportunitat d'una gestió sostenible del territori a partir de polítiques respectuoses amb la biodiversitat, el foment d'energies netes, el transport públic... Però res de tot açò. O millor dit, ben poca cosa. Els resultats obtinguts de ser declarats Reserva de la Biosfera d'ençà el 1993 han estat tan migrats que fa pena de dir-ho. Els successius governs tan de dretes com d'esquerres, tant en l'àmbit estatal com l'autonòmic i el local, s'han caracteritzat per ser incapaços de traduir els reptes del programa MaB de la UNESCO en solucions concretes. Aquesta és la principal conclusió a què han arribat els tècnics de l'OBSAM, l'observatori ambiental que analitza els indicadors.

L'avaluació final dels 20 anys de la declaració és decebedora: “després de 20 anys, Menorca no disposa d'una gestió de la sostenibilitat diferenciada de la resta de l'arxipèlag. Els avenços en investigació i coneixement no s’han traduït en una gestió eficient vers la sostenibilitat. El fet de ser Reserva de Biosfera no ha servit, fins ara i amb algunes excepcions, per posar en marxa mesures o instruments d'actuació específiques. Encara més: els principals indicadors mostren que no s'ha aconseguit superar la contraposició existent entre desenvolupament econòmic i conservació dels recursos naturals, i que s'ha avançat molt poc en el model invers, aquell en el qual benestar i qualitat de vida no s'haurien d'acompanyar necessàriament de major pressió sobre els ecosistemes, els recursos i el patrimoni cultural”.

Diguem-ho per tant ben clar, estam davant d'un gran fracàs polític. Menorca no es pot presentar com a exemple, ni tenim cap experiència que pugui servir de model extrapolable per a la sostenibilitat. Gairebé tots els indicadors mesurats per l'OBSAM són negatius: la política energètica, el tractament dels residus, la gestió de l'aigua, la pressió urbana sobre el territori, la diversificació de l'economia, la preservació de la biodiversitat, la conservació del patrimoni cultural, etc. Per sort tota aquesta informació, que es pot consultar a la seva pàgina web, és inapel·lable i mai no es podran al·legar lectures polítiques més enllà de la constatació científica aportada per l'OBSAM. Amb tot cal dir també que hi ha alguna dada positiva. Per exemple no s'han obert noves urbanitzacions, s'ha augmentat les zones de territori protegit amb alguna figura legal, s'han duit a termes projectes interessants com el LIFE, les reserves pesqueres, les iniciatives de voluntariat com Líthica i GIBET respecte el patrimoni, els contractes agraris CARB i la custòdia agrària del GOB, i la mateixa creació de l'OBSAM.

Han fallat moltes coses. Però la principal ha estat la manca d'un lideratge polític per fer realitat aquella il·lusió de fa 20 anys per convertir Menorca en un marc d'actuació de polítiques sostenibles. No ha estat així, però no té per què seguir pel mal camí perquè tenim la possibilitat de capgirar el rumb. Necessitam en primer lloc uns altres polítics, més valents, més atents al futur i no tant sotmesos als interessos immediats. Necessitam participació i la implicació de la ciutadania. Necessitam poder decidir més la nostra pròpia ruta i engegar projectes a llarg termini que eduqui en els nous paradigmes d'una economia sostenible. Ara per ara Menorca s'enfronta a greus problemes de concepció del seu futur. Les actuacions que es porten a terme no indiquen res en consonància amb els principis que fonamenten la Reserva de la Biosfera. Un exemple escandalós és el projecte sobredimensionat de reforma de la carretera de Maó a Alaior. Un altre exemple és la deriva que pren la modificació del Pla Territorial Insular. De moment la Declaració de Reserva només ha servit com a etiqueta de reclam turístic. Però fins i tot per açò tampoc no ha servit de gran cosa, més enllà del miratge de postal de platja verge. Tenc por que la candidatura de la Menorca Talaiòtica com a Patrimoni de la Humanitat dugui el mateix camí: una etiqueta i cap actuació, tal com va denunciar en Miquel Maria Ballester en un article a l'Ara Balears.

Quan es va declarar Menorca Reserva de la Biosfera va ser a instàncies de la comunitat científica a l'entorn del nounat Institut Menorquí d'Estudis. Jo mateix vaig participar en les primeres reunions i record les grans expectatives que hi vam posar. Es va proposar al Consell Insular la sol·licitud de Reserva en el programa MaB de la UNESCO com l'eina que faria possible el benestar social dels menorquins a partir d'un desenvolupament econòmic compatible amb la preservació dels valors ambientals, socials i patrimonials de l'illa. Aquella Menorca diferent no l'hem feta possible de moment. Però Menorca té encara les condicions per reconduir la situació perquè disposa de la consciència i del teixit ciutadà fortament identificat amb els valors ambientals i patrimonials, i també culturals del seu territori. Caldrà que s'hi sumin els agents econòmics i sobretot les forces polítiques que liderin governs compromesos amb aquest projecte de qualitat de vida de tots els menorquins, de tots!

Poesia en primícia

Feim un nou recital, poesia per davant i per darrere.
Aquesta vegada amb la Llibreria VaDllibres
Ho organitza Acció Cultural de Menorca

100 Quaderns de Folklore

100 Quaderns de Folklore

Francesc Florit Nin

Només amb el pas del temps ens adonam de certes virtuts. A Menorca, de tant en tant es produeixen miracles. L'enrenou mediàtic, les polítiques silenciadores i la mala bava ens amaguen aquests miracles. Us explic la meravella que em produeix un miracle menorquí: una obra col·lectiva, llargament desenvolupada, amb poques ajudes públiques i que té la dimensió d'una presa de consciència per revifar una part del patrimoni cultural malmès per la història. És la tasca del Col·lectiu Folklòric de Ciutadella durant 35 anys, especialment en l'edició dels Quaderns de Folklore que han arribat al número 100.

No hi ha en tots els nostres països catalans inexistents una empresa semblant. Avui per avui la col·lecció de materials de la cultura popular d'arrel tradicional que representen els Quaderns de Folklore és la més rellevant. No m'és fàcil resumir-ne la dimensió, però un dels seus artífexs més actius, que n'és l'ànima, l'historiador Josep Portella, ha fet un seguiment minuciós justament en el núm. 100. Aquestes són les magnituds: 6.254 pàgines publicades, més de 100 autors i més de 200 col·laboradors, 110.000 exemplars impresos. El conjunt configura el que Portella anomena una espècie d'enciclopèdia de la cultura popular menorquina. Josep Pla va definir Menorca com el territori més ben estudiat atesa la seva dimensió. Ara podríem traslladar aquesta mateixa apreciació a l'àmbit de la cultura tradicional de l'illa.

El Col·lectiu Folklòric de Ciutadella s'ha dedicat a moltes d'activitats que podem resumir en tres: les trobades de cultura popular, la promoció de l'expressió i manifestació tradicionals i la recerca i estudi d'aquesta cultura. Les trobades anaven de les ballades a sa plaça fins a exposicions, festivals de cançó, homenatges, audiovisuals, etc. La promoció passava per organitzar glosats, recuperar tradicions, actualitzar costums, etc. El tercer àmbit ha estat l'edició de 100 números d'uns quaderns senzills però molt interessants que tracten una gran diversitat de temes, especialment aquells que la tasca dels folkloristes de finals del s. XIX i principis del s. XX havien deixat més de banda, com Francesc d'Albranca, Fila d'Or o Andreu Ferrer Ginard.

La col·lecció es va iniciar amb una escrit fundacional d'un dels nostres cappares: Concepte de cultura popular de Francesc de Borja Moll. Els quaderns han tractat temes tan diversos com les eines, els malnoms, els llinatges, els jocs, la cuina, pedreres, trencadors, paredadors, etnobotànica, festes i celebracions, músiques, a més dels gèneres literaris tradicionals: codolades, gloses, goigs, dites i refranys, cançó, rondalles i llegendes, endevinalles, acudits... N'hi ha alguns de ben curiosos com Gent de Maó de Deseado Mercadal sobre personatges populars i escenes de la vida quotidiana; o Sa madona menorquina de Lucía Pons. Vaig trobar preciós Vida popular al Pati de sa Lluna de Lázaro Sintes, que descriu com vivien les famílies humils, algunes derrotades, en la immediata postguerra, talment un fresc gairebé cinematogràfic del realisme italià digne de Vittorio De Sica. També mereixen una menció especial els quatre nombres de La llengua de Menorca de Pere Melis en els quals recull els dialectalismes de l'illa. Alguns quaderns són sèries dedicats a temes, com els paratges singulars del territori, les festes dels pobles i un recull magnífic de la nova glosa actual, fruit del premi Josep Vivó de glosa escrita que se convoca cada any. La veritat és que no acabaríem mai. És un tresor. És clar que té els seus defectes, dels quals els promotors en són conscients: la poca sistematització, la manca de rigor científic en algun tractament, la sobreabundància de la descripció per sobre l'anàlisi. I tanmateix les virtuts superen de molt els seus inconvenients.

La proesa és admirable si tenim en compte les condicions en què es dóna. És una iniciativa de la societat civil, dels membres més actius de la recuperació cultural, que treballen de manera altruista i a contracorrent i que tracten els aspectes de la vida petita que la Història ha bandejat i que el Poder vol reprimir. Ho fan amb una mirada generosa, oberta i compromesa amb un concepte del folklore viu, configurador de la identitat del poble. En paraules seves: “Som conscients que vivim uns anys d'inquietud per la nostra cultura popular, una cultura que es basa en la nostra llengua i en uns valors compartits de societat que avui es veuen malmesos i en perill per una sèrie de decisions polítiques del Govern Balear de les Illes Balears amb la majoria absoluta del Partit Popular, que tenen seguiment també en el Consell Insular de Menorca; decisions que ataquen d'arrel la nostra llengua i la nostra cultura, decisions davant les quals no ens podem creuar de braços i esperar que escampi”. No cal dir que mai el Govern Balear va posar ni un euro i que el Consell Insular de Menorca ha retirat totes les ajudes. Un aplaudiment pels quatre membres que actualment formen el Col·lectiu Folklòric de Ciutadella: Francesc Salord Faner, Josep Pons Gener, Pau Gener Marquès i Josep Portella Coll. Aquesta empresa ha de tenir continuïtat i els menorquins (i mallorquins i eivissencs) hi han de donar suport fent-s'hi Amics dels Quaderns.

Crec que la jove de la guiterra al centre de la foto és la meua germana Pili Florit

Breu petit proper

 Breu, petit, proper

Francesc Florit Nin

Vaig néixer en una casa petita d’un poble petit en una illa petita. La meva primera escoleta era tan petita que cabia a l'entrada de quatre metres quadrats de les cases barates de Ciutadella on ens arreplegàvem mitja dotzena de fillets. Era el món petit i segur, proper i ben conegut. Les distàncies curtes i els espais breus han configurat el meu sentit de l'afinitat. M’agraden les coses petites, la brevetat i les distàncies veïnes. Les coses petites són precioses perquè contenen intensificat la grandesa de les coses importants. Les coses breus són més atractives perquè condensen els sentits i eliminen allò superflu. Les distàncies curtes em donen confiança en relació amb l'espai. La brevetat, la petitesa i la proximitat em configuren la meva franquesa amb el món. Quan en l’adolescència vaig llegir Lo pequeño es hermoso, la versió en castellà de l’obra d’E .F. Schumacher publicada el 1977, em vaig adonar de la descoberta que tenia intuïda. D’aquella lectura han passat molts d’anys i tanmateix la tesi resulta cada vegada més actual i necessària. Cal tornar l'atenció a la petitesa, a les accions breus, als gestos familiars i a la proximitat de les persones.

El subtítol del llibre és una declaració de principis: quan en l’economia importen les persones. Traduït en altres paraules vindria a ser una economia humanista. Quan l’economia es distancia de la quotidianitat, com els mercats borsaris i l’especulació financera, té efectes perniciosos sobre la justícia social i la pau al món. M'adon que les decisions de la macroeconomia perjudiquen les persones mentre beneficien les grans empreses; quan millora la macroeconomia, empitjora la domèstica. Quan els grans es fan més grans, els petits empetiteixen.

Les mides i les distàncies sí que importen, i en aquest cas com més petit, més breu i més proper, millor. La filosofia del mercat Km. Zero, les propostes del Slow Food i les Slow Cities, l’educació lenta, el petit comerç, la producció local, i tantes d’altres iniciatives que fan de la vida una experiència conscient i agradable, sostenible i enriquidora, autèntica i positiva… parteixen d’aquesta llavor de les coses petites, breus i properes.

Tot això té molt a veure amb l’educació rebuda. Les sensibilitats que valoren la petitesa, la brevetat i la proximitat són les més educades. Fixeu-vos com els conductors dels cotxes més grans (i més cars) són els més infractors i els més desconsiderats. De la mateixa manera que en general, és cert que no sempre, les empreses més grans, com les multinacionals i els grans conglomerats dels negocis, són també aquelles que pitjor tracten els seus empleats i que més poca consideració tenen cap als seus consumidors. Les empreses petites, com les familiars, són més justes en el tracte social i salarial. Les sensibilitats socials també es relacionen amb les polítiques de proximitat i en la descentralització del poder.

Per què encanten les coses petites i properes? No ho sé. Però he observat com els adults ens miram els infants. Perquè la petitesa ens fa vulnerables, la brevetat ens fa una mica més modests i la proximitat ens torna un poc més sincers. Perquè la vida és justament açò: minúscula i efímera, un buf insignificant que ho és tot, l'ara i l'aquí. Perquè les coses extraordinàries, les prestigioses i les exemplars em fan por, em posen malalt, les trob incòmodes. Les monumentals m’intimiden. Les magnífiques solen trair. Les exagerades són mentideres. Les excepcionals són afectades, insolents, enganyifes complicades. Les coses esplèndides enlluernen, que no deixen veure-hi clar. Per açò m’agraden les coses curtes com el conte, les modestes com el dibuix, les breus com el poema, les trivials com la cullera, les simples com la bicicleta, les menudes com les cireres. I les persones properes amb qui compartim les tresques.

Atès que l'olla no està per les grans revolucions, atès que tenim motius suficients per a la revolta, atès que perdem drets i retrocedim en les llibertats, atesa la podridura dels mercats polítics i atesa la degradació democràtica, com que tot és a les nostres mans petites, comencem pels canvis petits, breus i propers amb motins quotidians, rebel·lions properes i breus insureccions. La petitesa, la brevetat i la proximitat són eines poderoses.

Condemnats a la inexistència?

Condemnats a la inexistència

Francesc Florit Nin

Els Països Catalans no existeixen? Per les mateixes desraons tampoc no deuen existir La Francophonie, ni The Commonwealth, ni menys encara La Hispanidad. En una enquesta d'un diari local, poc rigorosa com solen ser aquestes enquestes, gairebé la meitat dels menorquins diuen que sí que existeixen i una mica més de la meitat diuen que no. L'existència o no dependrà del percentatge de persones que hi creuen? Que pensa fer el PP amb aquesta meitat de la població menorquina que afirma l'existència dels Països Catalans? Els excomulgarà com feia l'Església amb els científics que gosaven contradir la seva doctrina com a única veritat? Eppur si muove. Com es pot determinar si una “cosa” existeix? I si aquesta cosa fos un “sentit”? Existeix el sentit de la vergonya? Depèn, perquè hi ha moltes persones assegudes a les poltrones que no en tenen gens de vergonya. I si aquesta “cosa” fos una idea? Existeix l'economia sostenible? N'hi ha que no hi creuen gens tot i que se n'omplen la boca. Gosar dir que una cosa no existeix és temerari. Els filòlegs dirien que si existeix la paraula és per qualque raó. El dimoni existeix i no té aspecte d'home lleig amb banyes i coa, més aviat s'engomina.També existeixen els àngels i no porten ales. Jo en conec de cada casta.

Quan el PP insta el Parlament Balear a fer aquesta declaració ‒els països catalans no existeixen‒, confonen la realitat amb el desig. Volen dir que voldrien que no existissin. Si la proposició no de llei de la dreta illenca digués una cosa com “el Parlament de les Illes Balears es declara en contra (de la concepció, la proposta, la idea, l'existència) dels Països Catalans” haurien quedat com uns senyors perquè d'aquesta manera expressarien la seva postura sense caure en el ridícul.

Algun dels diputats del PP han reconegut, tanmateix, que van existir quan han afirmat que “això és cosa del passat”. Ja està bé ho admetin. El nom no fa la cosa, però la cosa bé haurà de tenir un nom. Per molt que ho neguin, així continuarà. Per molt que ho rebutgin, i estan en tot el seu dret, no ho faran desaparèixer. Amb aquesta qüestió el PP balear es comporta com en afers, no els agrada la realitat i forcen per canviar-la a la seva imatge i semblança. En tenen dret, no els ho negarem. De fet la política justament serveix per canviar la realitat, més aviat per millorar les condicions de vida dels ciutadans. Ai caram, no era això patrimoni de les esquerres?

No volen els països catalans i s'esforcen per esborrar del mapa qualsevol indici que així ho confirmi. Un exemple escandalós és la negativa de l'eix ferroviari mediterrani, que tot i ser la infraestructura més potent per a l'economia espanyola, els governs espanyols d'un color i d'un altre s'han negat a executar perquè reforçaria els llaços entre Catalunya i València. Un altre exemple: a Menorca van declarar l'obligació de servei públic les connexions aèries amb Madrid, però no amb Barcelona. Per què si els menorquins anam moltíssim més a Barcelona que no a Madrid? Un altre exemple que fa vergonya és l'impediment perquè no puguem compartir mitjans de comunicació com la televisió. La llista és llarga. Tot això també ho neguen.

Tenen por que catalans, balears i valencians ens coneguem una mica més i millor, perquè si ens coneixem una mica més i millor aleshores els països catalans existirien més que mai. Serien una realitat que els explotaria als nassos. La realitat dels països catalans, més enllà de la història i dels lligams de llengua, existeix. Ben mirat és un miracle que existesqui. Amb un Estat espanyol que ha fet tant com ha pogut per liquidar aquesta realitat durant segles, resulta un cas ben peculiar a Europa. A pesar de tanta animadversió, malgrat tantes traves, tot i les polítiques en contra, els lligams entre les terres de parla catalana han resistit. Com a mínim han acceptat que Catalunya i Balears compartim llengua. Bingo! Al País Valencià ni això. Ja hem fet bo; no ho tenim tot perdut. El PP valencià porta dècades enfurismat contra el lapao que es parla per aquelles terres; i no l'han enterrat, sí malferit. El PP illenc, molt original, no fa altra cosa que seguir el camí traçat pel PP valencià, amb els resultats nefastos que tothom coneix. Han destrossat el país. Ara destrossen els nostre.

Quan els diputats del PP declaren que els PPCC no existeixen, a part de fer el ridícul, desvien l'atenció dels problemes que tenim, molts i greus. El PP fan una mica de pena. En el fons de tot plegat, tot això es provoca pel baix nivell de debat del Parlament. És trist dir-ho, però tenim una generació de polítics, amb excepcions, que no donen la talla. Pel carrer sent dir: “I aquesta és diputada?, Sí que hem tocat fons!” Els qui en coneixem de prop alguns, perquè són conciutadans del teu poble, no ens explicam com pot haver arribat a diputat o diputada tal o tal persona. Perquè sabem que són molt trastos, que tenen poca formació, que no coneixen ni la història ni saben analitzar amb una mica d'aprofundiment la realitat i molt manco són capaços de formular propostes assenyades de millora ciutadana. Hi són per votar el que els diu el quefe. A causa d'aquesta rebaixa del perfil polític es dona sortida a estirabots com negar l'existència dels països catalans, entre altres delicadeses intel·lectuals. És pot discutir en quins termes es dóna aquesta realitat, quina dimensió adopta i quin recorregut té. Que no té estructura política? Bé que ens la prohibeixen, no? Però ja hem vist que ni hi ha arguments ni ganes de fer-ho bé. Un trist ple del Parlament. Un altre.