Per un Can Saura Cultural

Per un Can Saura Cultural

Francesc Florit Nin

Els joves del MAC, Moviment Actiu Ciutadellenc, ha posat damunt la taula l'afer de Can Saura, el bell edifici de propietat municipal que va ser rehabilitat com a centre cultural. La qüestió en disputa és que l'actual govern municipal del PP amb el suport d'UPCM vol cedir Can Saura al Ministeri de Justícia per ubicar-hi uns jutjats amb l'argument que no pot fer front a les despeses que suposa posar-lo en funcionament i alhora assumir el cost del seu manteniment. En poques paraules, es vol desprendre's d'aquest emblemàtic edifici patrimonial com equipament cultural perquè no tenim ni un euro. Encara no han clarificat quina contrapartida concreta tindria la cessió al Ministeri. Al debat organitzat per MAC el passat 30 d'agost, tothom que va parlar pensa que Can Saura sí té viabilitat econòmica i, sobretot, té també viabilitat social i cultural. Tothom estava d'acord que Can Saura no es pot deixar perdre i que és un greu error destinar-lo a jutjats. En el debat hi havia moltes entitats i partits polítics (PSOE, PSM) prou representatius d'una bona part de la ciutadania. No hi van assistir els altres partits.

UPCM ha donat unes xifres que segons el seu criteri demostrarien les dificultats de mantenir Can Saura com a equipament cultural per als pressupostos municipals. Les xifres són extretes del Pla General de Cultura del 2003. Tanmateix aquesta és una lectura que no contempla molts altres factors que hi intervenen. Entre aquests factors hi ha l'impacte social i econòmic que un Can Saura cultural pot generar en el teixit de la ciutat. Els pressupostos que es van idear l'any 2003 no tenen per què ser els pressupostos que s'haurien de fer ara, perquè la situació per suposat no és la mateixa. No cal tampoc que tot l'espai sigui d'ús públic per a la cultura. Es poden cercar models mixtos de gestió. També podem llogar espais, però mai tot i quedar en faldaret. Necessitam uns nous pressupostos adients a la situació actual. Amb tot és d'agrair que un partit polític com UPCM hagi participat amb arguments sòlids al debat que ha reobert els joves de MAC. Però hi ha altres perspectives que intentaré exposar a favor d'aquells que estem per un Can Saura Cultural.

Però caldrà abans recordar que les obres de rehabilitació de Can Saura han estat un dels pitjors casos de corrupció (entre molts d'altres) en la gestió dels doblers públics que es van fer durant les legislatures governades pel PP. No surt a la premsa, però tothom ho sap. I qui més ho saben són les empreses que hi han treballat i que encara no han cobrat la feina feta. A Can Saura presumptament s'han robat doblers als ciutadans a cabassos. Açò juntament amb una direcció tècnica i una gestió política nefastes han fet que el que havia de ser un emblema per a Ciutadella s'hagi convertit en una estafa, una desgràcia i una vergonya sense cap profit per al poble. Encara ningú no n'ha demanat disculpes, com a mínim. I en aquesta mala gestió tenen responsabilitats tots els partits polítics, uns més que d'altres, però tots.

D'ençà la compra de Can Saura ha passat més d'una dècada i encara ni es pot obrir. Tot un exemple de desprestigi públic. Quan el PP va tornar a governar a l'ajuntament el 2003 es va desentendre del projecte perquè no era el seu i va desviar els recursos econòmics cap a altres negocis i empreses que s'ha mostrat inútils: piscines, observatoris, sala multifuncional...com la cotxeria del Canal Salat que havia de servir per tot i que no serveix per res, està infrautilitzada i com espai cultural resulta més un problema que una solució. Era el temps de les vaques grasses, era el temps dels imputats d'alguns regidors de memòria infausta, exemplars corruptes d'aquell partit que els ciutadellencs van tornar a donar la majoria absoluta el 2007.

Alguns ciutadellencs diuen que tot s'ho enduu Maó, les grans inversions, els grans equipaments, les grans obres. Però el fet és que els diversos ajuntaments ciutadellencs, amb alternances d'esquerres i de dretes, han estat incapaços de modelar, cercar i emprar els recursos com ho ha fet l'ajuntament de Maó. Açò explica, pel que fa al cas, com el projecte cultural de Can Oliver de Maó, independentment de qui governa, tira endavant i es troben els recursos per acabar-lo i posar-lo en funcionament. Can Oliver és en volum i en finalitat un projecte similar a Can Saura, aleshores com és que un té finançament i l'altre no? La majoria d'aquests projectes no solen ser finançats per les entitats locals perquè sobrepassen els seus pressupostos i per tant l'estratègia a seguir és cercar els euros en altres administracions. L'èxit o el fracàs depèn en bona mesura d'unes gestions ben fetes i no tant de la solvència econòmica municipal. En el cas de Ciutadella tot fa pensar que som davant un problema més de deixadesa, d'abandonament, de poques ganes i probablement també de la incapacitat dels polítics actuals. Tanmateix bé que s'hauran de posar les piles per posar en condicions el Teatre del Born. O també el llogaran perquè no tenim ni un euro?

La viabilitat econòmica d'un espai cultural com Can Saura no només és possible sinó que és desitjable. Tenim arreu exemples de dinamització econòmica a partir d'equipaments culturals. Bona part de les ciutats turístiques europees implementen les seves actuacions a partir de polítiques culturals ben planificades i ben finançades perquè entenen que aquest és el motor de la dinamització social i econòmica de futur. Ciutadella té aquest potencial de turisme cultural, que està per explorar. Quan serem capaços de veure-ho i posar-ho en pràctica? Perquè, ja hem dit, més enllà dels beneficis econòmics també s'han de calcular els beneficis de cohesió social i cultural, el sentit de pertinença i el valor afegit que els projectes culturals aporten. El cas de Medellín, a Colòmbia, és paradigmàtic.

Les inversions estatals a Menorca i a Ciutadella en particular són penoses. El nostre dèficit és tan escandalós que el primer que haurien de fer els nostres representants públics (locals i autonòmics) és exigir més atenció i deixar de ser tractats com una colònia. Can Saura sí és possible amb uns altres polítics o si més no amb una altra actitud política dels governants actuals. Han d'exigir que el Ministeri de Justícia inverteixi el que calgui per als nous jutjats en un edifici nou i funcional i no aprofitar-se'n d'un patrimoni local com Can Saura que ha costat tant d'aconseguir. El que no pot ser de cap manera que Can Saura quedi hipotecat per sempre per a la cultura, que per açò el vam comprar i per açò el vam rehabilitar. El tema és prou seriós que convindria un consens en les decisions. En aquets casos les majories no tenen carta blanca. Dit clarament: ningú els va votar perquè donin Can Saura al Ministeri de Justícia. Cal consultar els ciutadans, les entitats, les associacions de vesins, els comerciants, etc. Seria bo que d'aquesta participació en sortís un compromís públic.

Com és viable Can Saura? Les xifres interpretades per UPCM són pessimistes. És la visió de qui no veu en la cultura més que un luxe que ens podem permetre si tenim la butxaca plena. Una altra visió més optimista, i més òptima, veu en Can Saura la possibilitat de teixir un Quadrat d'Or cultural a la Ciutadella antiga, un vertader nucli de vitalitat format pel Bastió de Sa Font, la sala d'exposicions de El Roser, el complex del Socors amb el seu museu i l'auditori (i la inversió estatal promesa?), la catedral, l'arxiu i el centre d'art de Can Saura-Morell, la sala de Sant Josep, la Casa de cultura amb la biblioteca, el tetare del Born, el grup de galeries d'art privades i també el conjunt de les cases senyorials. Feim que sigui possible aquest magnífic conjunt catalogat com a històrico-artístic fins que sigui una referència cultural.

El sector cultural és el més puixant en l'actualitat. Ocupa una franja de població cada vegada més gran. És un dels filons amb més projecció econòmica, que crea més llocs de treball i, a més a més, està en consonància amb un turisme de qualitat del qual tothom s'omple la boca però que no s'hi posen les bases per a desenvolupar-lo. Una gestió austera i eficaç de Can Saura permetria una economia sanejada per les possibilitats que té l'edifici.  

Directors represaliats

Marga Seguí, Rafel Andreu, Jaume Bonet

Francesc Florit Nin. Professor IES J.M. Quadrado

Els tres directors expedientats per la Conselleria d'Educació han actuat de forma responsable i de la mateixa manera que ho han fet altres directors de les Balears als quals no se'ls ha obert cap expedient disciplinari. Tot sembla indicar que han estat escollits com a caps expiatoris. Conec els tres directors perquè hi he fet feina quan treballava al servei d'Ensenyament del Català, un organisme que assessorava els centres sobre acollida lingüística i projectes de tractament de llengües i que el govern Bauzá va suprimir. Els tres directors són persones compromeses amb l'educació, que han dedicat més hores que un rellotge al bon funcionament dels seus respectius centres, més enllà de les estrictes competències del seu càrrec.

La falta comesa pels directors expedientats és haver estat escrupolosos amb la decisió adoptada pels Consells Escolars dels seus centres. Els Consells Escolars van aprovar un Projecte de Tractament Integrat de Llengües a partir de l'article 20 del Decret 15/2013, de 19 d’abril en el qual s'estableix la possibilitat d'elaborar un projecte “sempre que, i amb caràcter general, es mantingui la impartició d’alguna àrea o matèria no lingüística en cadascuna de les llengües oficials i en la primera llengua estrangera”. Aquest decret és tan barroer en la redacció que aquest mateix article es podria interpretar com la possibilitat de fer-ho tot en català o tot en castellà a excepció d'una àrea no lingüística, i una altra àrea en llengua estrangera.

El mal però de tot plegat va venir de les instruccions que el director general de planificació va enviar als centres pocs dies abans d'acabar el curs escolar. Aquestes instruccions eren una “interpretació” de l'article 20, una interpretació que distorsionava completament la possibilitat de tenir un Projecte TIL que segons diu “D’acord amb el foment de l’autonomia, els centres educatius que requereixin una distribució horària de les llengües objecte d’ensenyament diferent de la que estableix aquest Decret”. Les observacions que la Conselleria feia als projectes dels centres aprovats pels consells escolars segons l'article 20 deien que no es podia confondre “distribució horària” amb còmput horari” I que per tant obligava a repartir tot el currículum de forma equilibrada en les tres llengües. Aquesta és una interpretació rocambolesca del Decret. El decret no diu açò. És més, només s'usa l'expressió “còmput horari” a l'article 7.4 en parlar d'Educació Primària, i parla de computar la càrrega lectiva a l'article 8.3 per a l'Educació Secundària. En canvi s'empren els mateixos termes de “distribució horària” tant en l'article 8.6 com en l'article 20. Per tant les instruccions de la Conselleria s'extralimiten en la interpretació de la llei, a més de ser-hi contradictòries. Açò és exactament el que van constatar els Consells Escolars i així ho van trametre els tres directors, cosa que faria qualsevol persona amb dos dits de seny.

Una de dues: o bé la Conselleria no va calcular l'abast que suposava l'article 20, i per açò l'anul·la amb les instruccions i interpretacions esbiaixades; o bé, quan el conseller Bosch va aprovar el Decret TIL donava la possibilitat amb l'article 20 de mantenir la centralitat de la llengua pròpia a les escoles, com fan tots els països normals, i com han fet la immensa majoria dels centres escolars i per aquest mateix motiu el van despatxar ràpidament del govern Bauzá, un govern a l'ombra anticatalana de Delgado i el seu Círculo Balear.

Na Marga Seguí, en Jaume Bonet i en Rafel Andreu han estat víctimes expiatòries de la deriva radical del govern Bauzá en contra de la llengua catalana. Però com que la Conselleria no pot expedientar el Consell Escolar, ho ha pagat el seu màxim representant, el director del centre. Els Consells Escolars i la Federació de Pares d'alumnes entenen que la Conselleria actua malament, en contra de les decisions adoptades democràticament a les escoles. Les discrepàncies en l'aplicació del TIL no tenen res a veure negar-se a millorar l'aprenentatge de l'anglès. La prova és que molts centres ja tenien projectes específics d'anglès com a llengua vehicular. Faria bé la consellera Camps de ser dialogant i escoltar els pares i els professors. Que els tres directors siguin també sancionats com a docents ja indica la mala fe amb què actua la Conselleria.

Crec que ens assisteixen raons suficients com perquè tota la comunitat educativa es planti de forma contundent als disbarats pedagògics i fortament ideològics d'uns polítics, radicalitzats i irresponsables, que no ens mereixem. En Rafel, na Marga i en Jaume són un exemple. Els docents estem mobilitzats i molt indignats. Propòs que entre tots paguem els dos mesos de sou a què han estat injustament sotmesos els directors. Ells han fet allò que nosaltres hem aprovat. La implicació és compartida. Els pares hauran de prendre mesures clares per evitar aquest bunyol educatiu del PP. Per acabar deman que els mitjans de comunicació, i aquest mateix diari, tregui una entrevista a dues pàgines amb les veus crítiques com els mateixos directors, la Federació de pares o les associacions de professors, tal com ho va fer amb la consellera, per contrastar els punts de vista. Seria un exercici de periodisme seriós i equidistant.

muntatge VERS AL CAP sala sant Josep

així ha quedat el muntatge de l'exposició Vers al cap a la sala Sant Josep de Ciutadella

Exposició a Ciutadella VERS AL CAP

ombrívoles

http://issuu.com/francescflorit/docs/ombrivoles

del catanyol a l'espanglish

Del catanyol a l'spanglish

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Vam trobar-nos alguns professors en la tancada organitzada pels pares d'alumnes i la Plataforma per l'Escola Pública a l'institut Quadrado de Ciutadella, com van fer molts altres centres d'arreu de les Balears. En aquella trobada va venir la professora Pilar Benejam, sempre disposada i atenta a la realitat educativa tot i la seva jubilació. Parlàvem amb ella dels efectes del decret de Tractament Integrat de Llengües (TIL) del Govern Bauzà, que alguns amb ironia anomenen ProjecTIL, una bomba a la línia de flotació de la llengua catalana en l'ensenyament. Na Pilar Benejam, més valenta i més crítica que molts dels professors en actiu allí presents, va dir estar completament en contra de l'ensenyament en anglès. La seva explicació anava més enllà del fet que aquest trilingüisme imposat a l'escola pretenia eliminar la immersió lingüística a Primària i arraconar la presència de la nostra llengua a Secundària. Per fer una classe, deia, cal un registre elevat d'ús de la llegua, un domini profund de l'idioma en què s'expliquen, s'argumenten, es debaten, s'exemplifiquen, s'interpreten, s'analitzen... els continguts curriculars amb la terminologia específica de la matèria. No és suficient el B2 d'anglès per donar socials en anglès. Si ja resulta difícil l'aprenentatge i la docència, molt més ho seran si l'instrument principal de comunicació flaqueja. Els alumnes rebrien un model de llengua empobrit que empobreix els continguts, perquè tothom sap que fons i forma van units. Na Pilar Benejam, experta en didàctica de les ciències socials, argumentava que la riquesa lingüística del professor és fonamental per a la qualitat de les seves classes.

Amb aquestes condicions, la imposició del trilingüisme del projecTIL aprofundirà les desigualtats dels alumnes. Per als castellanoparlants perquè l'escola era l'únic àmbit on poden posar en pràctica l'ús, atès que la llengua de convergència en les relacions socials és el castellà. Per als alumnes amb dificultats d'aprenentatge, per suposat. Per als alumnes amb entorns familiars poc estimulants, perquè també és sabut que allà on més llengua aprenen els escolars no és a l'escola sinó fora de l'escola.

Molts pares i alguns professors deuen pensar que equilibrar l'ensenyament entre les tres llengües perquè totes tres siguin vehiculars és una bona pensada. El discurs de l'igualitarisme té tota l'aparença d'una proposta justa i equitativa, a la qual fàcilment hom s'hi pot adherir. Però només en té l'aparença. Tanmateix, repartir les matèries escolars en tres llengües és una decisió bastant insòlita en els sistemes educatius. Evidentment tothom està d'acord que els alumnes han de tenir més bona competència en anglès que no tenen ara (i plena competència en els dos idiomes oficials). Però no ens hem de guiar pels discursos i les bones intencions (bona intenció?) sinó pels fets i els resultats. Bona part de la comunitat educativa (pares, mestres i estudiants) així com la comunitat científica (UIB) han donat arguments prou sòlids com perquè el decret TIL no sigui aplicat, o si més no, sigui profundament modificat i com a mínim ajornat, per permetre un consens més alt. No seria tampoc una mala idea que la posada en pràctica de les idees del Govern es fes d'una manera graduada i pausada. Primer perquè els alumnes que arriben a secundària ja tinguessin un cert bagatge d'ensenyament en anglès per afrontar amb més garantia les matèries que es fessin en aquesta llengua a secundària i, en segon lloc perquè els professors poguessin acreditar i millorar la seva competència lingüística en anglès.

No sé si la nova consellera ciutadellenca coneix els estudis elaborats pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, Llengua i escola (2012) i l'elaborat pel Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació, Sobre el model lingüístic escolar de les Illes Balears (2013). Si no és així convindria, que els llegís amb atenció. Els arguments de tipus identitari -fer l'ensenyament en català perquè aquesta és la llengua pròpia- és un argument de pes que fa servir qualsevol país normal. Però no és l'argument principal. La principal raó de l'ensenyament en pla, com diria la consellera, de la immersió lingüística en pla, és la seva eficàcia pedagògica perquè assegura l'objectiu irrenunciable del nostre sistema educatiu que no és altre que la plena competència comunicativa en les dues llengües oficials. Dit altrament: l'ensenyament desequilibrat a favor del català és la manera d'aconseguir un equilibri en l'ús social entre les dues llengües. Els resultats de les diverses avaluacions així ho avalen. Aquesta paradoxa s'explica senzillament perquè la llengua catalana no es troba en equilibri amb el castellà, sinó més tost en una franca minorització, amb greus problemes de ser present en molts àmbits. Es tracta que tothom domini els dos idiomes perquè no s'obligui a ningú a abandonar la llengua pròpia perquè una part de la població no en té competència i així ser veritablement lliures a l'hora d'usar les llengües. Si no es fa així es condemna a la llengua pròpia a estar cada vegada més arraconada als àmbits de la intimitat (a què em sona açò?).

Un dels símptomes d'aquesta situació és la qualitat de l'idioma, farcit de castellanismes, més acusat entre les generacions joves. En don fe com a professor de català només escoltant els meus alumnes. La pèrdua de genuïnitat del català és avui tan manifesta que en algunes ocasions es té la impressió d'assistir a una autèntica dialectalització de la parla, com un pidgin entre català i castellà que de forma burlesca es referim com a catanyol. Bé idò, entre les modalidades insulares i el catanyol que s'escampa entre els joves, només ens falta que la llengua estrangera que aprenguin els nostres alumnes sigui l'espanglish o inglañol. El panorama és bastant desolador.

mirada velada