Exposició a Ciutadella VERS AL CAP

ombrívoles

http://issuu.com/francescflorit/docs/ombrivoles

del catanyol a l'espanglish

Del catanyol a l'spanglish

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Vam trobar-nos alguns professors en la tancada organitzada pels pares d'alumnes i la Plataforma per l'Escola Pública a l'institut Quadrado de Ciutadella, com van fer molts altres centres d'arreu de les Balears. En aquella trobada va venir la professora Pilar Benejam, sempre disposada i atenta a la realitat educativa tot i la seva jubilació. Parlàvem amb ella dels efectes del decret de Tractament Integrat de Llengües (TIL) del Govern Bauzà, que alguns amb ironia anomenen ProjecTIL, una bomba a la línia de flotació de la llengua catalana en l'ensenyament. Na Pilar Benejam, més valenta i més crítica que molts dels professors en actiu allí presents, va dir estar completament en contra de l'ensenyament en anglès. La seva explicació anava més enllà del fet que aquest trilingüisme imposat a l'escola pretenia eliminar la immersió lingüística a Primària i arraconar la presència de la nostra llengua a Secundària. Per fer una classe, deia, cal un registre elevat d'ús de la llegua, un domini profund de l'idioma en què s'expliquen, s'argumenten, es debaten, s'exemplifiquen, s'interpreten, s'analitzen... els continguts curriculars amb la terminologia específica de la matèria. No és suficient el B2 d'anglès per donar socials en anglès. Si ja resulta difícil l'aprenentatge i la docència, molt més ho seran si l'instrument principal de comunicació flaqueja. Els alumnes rebrien un model de llengua empobrit que empobreix els continguts, perquè tothom sap que fons i forma van units. Na Pilar Benejam, experta en didàctica de les ciències socials, argumentava que la riquesa lingüística del professor és fonamental per a la qualitat de les seves classes.

Amb aquestes condicions, la imposició del trilingüisme del projecTIL aprofundirà les desigualtats dels alumnes. Per als castellanoparlants perquè l'escola era l'únic àmbit on poden posar en pràctica l'ús, atès que la llengua de convergència en les relacions socials és el castellà. Per als alumnes amb dificultats d'aprenentatge, per suposat. Per als alumnes amb entorns familiars poc estimulants, perquè també és sabut que allà on més llengua aprenen els escolars no és a l'escola sinó fora de l'escola.

Molts pares i alguns professors deuen pensar que equilibrar l'ensenyament entre les tres llengües perquè totes tres siguin vehiculars és una bona pensada. El discurs de l'igualitarisme té tota l'aparença d'una proposta justa i equitativa, a la qual fàcilment hom s'hi pot adherir. Però només en té l'aparença. Tanmateix, repartir les matèries escolars en tres llengües és una decisió bastant insòlita en els sistemes educatius. Evidentment tothom està d'acord que els alumnes han de tenir més bona competència en anglès que no tenen ara (i plena competència en els dos idiomes oficials). Però no ens hem de guiar pels discursos i les bones intencions (bona intenció?) sinó pels fets i els resultats. Bona part de la comunitat educativa (pares, mestres i estudiants) així com la comunitat científica (UIB) han donat arguments prou sòlids com perquè el decret TIL no sigui aplicat, o si més no, sigui profundament modificat i com a mínim ajornat, per permetre un consens més alt. No seria tampoc una mala idea que la posada en pràctica de les idees del Govern es fes d'una manera graduada i pausada. Primer perquè els alumnes que arriben a secundària ja tinguessin un cert bagatge d'ensenyament en anglès per afrontar amb més garantia les matèries que es fessin en aquesta llengua a secundària i, en segon lloc perquè els professors poguessin acreditar i millorar la seva competència lingüística en anglès.

No sé si la nova consellera ciutadellenca coneix els estudis elaborats pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, Llengua i escola (2012) i l'elaborat pel Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació, Sobre el model lingüístic escolar de les Illes Balears (2013). Si no és així convindria, que els llegís amb atenció. Els arguments de tipus identitari -fer l'ensenyament en català perquè aquesta és la llengua pròpia- és un argument de pes que fa servir qualsevol país normal. Però no és l'argument principal. La principal raó de l'ensenyament en pla, com diria la consellera, de la immersió lingüística en pla, és la seva eficàcia pedagògica perquè assegura l'objectiu irrenunciable del nostre sistema educatiu que no és altre que la plena competència comunicativa en les dues llengües oficials. Dit altrament: l'ensenyament desequilibrat a favor del català és la manera d'aconseguir un equilibri en l'ús social entre les dues llengües. Els resultats de les diverses avaluacions així ho avalen. Aquesta paradoxa s'explica senzillament perquè la llengua catalana no es troba en equilibri amb el castellà, sinó més tost en una franca minorització, amb greus problemes de ser present en molts àmbits. Es tracta que tothom domini els dos idiomes perquè no s'obligui a ningú a abandonar la llengua pròpia perquè una part de la població no en té competència i així ser veritablement lliures a l'hora d'usar les llengües. Si no es fa així es condemna a la llengua pròpia a estar cada vegada més arraconada als àmbits de la intimitat (a què em sona açò?).

Un dels símptomes d'aquesta situació és la qualitat de l'idioma, farcit de castellanismes, més acusat entre les generacions joves. En don fe com a professor de català només escoltant els meus alumnes. La pèrdua de genuïnitat del català és avui tan manifesta que en algunes ocasions es té la impressió d'assistir a una autèntica dialectalització de la parla, com un pidgin entre català i castellà que de forma burlesca es referim com a catanyol. Bé idò, entre les modalidades insulares i el catanyol que s'escampa entre els joves, només ens falta que la llengua estrangera que aprenguin els nostres alumnes sigui l'espanglish o inglañol. El panorama és bastant desolador.

mirada velada

Trampes i travetes del decret de trilingüisme

Trampes i travetes del Decret de trilingüisme 

Francesc Florit Nin

El Govern Balear acaba de publicar el Decret de Tractament Integrat de Llengües, TIL, popularment anomenat també decret de trilingüisme perquè fa del català, castellà i anglès llengües vehiculars de l'ensenyament, és a dir que es donaran en cadascuna d'aquestes tres llengües els continguts de les matèries no lingüístiques com història, ciències, matemàtiques... També el podríem anomenar Decret de les Travetes a la Llengua Pròpia, TLP, perquè de fet comportarà la desaparició de la immersió i la rebaixa del català en el sistema educatiu, l'únic àmbit social on s'havia aconseguit parcialment avenços en la normalització de la llengua catalana.

Fins ara l'escola assegura que tots els alumnes surtin competents en els dos idiomes oficials, que és la finalitat a què aspira l'educació del país. Amb la immersió lingüística a Primària i el català com a llengua predominant a Secundària, s'acompleix amb èxit l'objectiu. El decret TIL suplirà l'actual decret de mínims que indicava que almenys el 50% del currículum s'ha de fer en català. Per quines raons aquest canvi? En l'exposició de motius del decret TIL es dóna per fet que la llengua catalana i castellana es troben en les mateixes condicions, es parla d'igualtat i se sobreentén que el català ja està normalitzat. També es fa referència a les sentències del tribunals espanyols sobre les llengües a l'educació. Tot plegat es traça un camí de canvi en la política lingüística a l'àmbit educatiu, com ja s'ha fet en altres àmbits de la vida pública. Tanmateix ni el català està normalitzat (sembla una broma afirmar el contrari com fa el conseller d'Educació), ni hi ha igualtat de condicions entre les dues llengües ni el Tribunal Constitucional han desbancat la immersió lingüística en català. Els tribunals tampoc no han dit que el català i el castellà s'han d'igualar en el percentatge com a llengües vehiculars. El tribunal Constitucional en les sentències 84/1986, 195/1989, 19/1990 i 337/1994, així com les polítiques emanades de la carta Europea de les Llengües, avalen la immersió lingüística en la llengua pròpia. Les sentències dictades pel Tribunal Superior indiquen que el castellà ha de ser també llengua vehicular, cosa que a les Balears ja ho és. El decret TIL del govern Bauzà no se sustenta per tant en sentències ni en resultats ni en criteris pedagògics. Els motius vertaders són de caràcter ideològic. Aquests governs conservadors d'aquí i de Madrid no poden tolerar que la nostra llengua autòctona sigui l'habitual, la preponderant, la principal, la més vehicular que la llengua de l'estat dins les aules. Per açò volen espanyolitzar els alumnes catalans, perquè consideren que tal com som, parlant català i tenint altres referents, amb una altra cultura diferent de la seva, no som espanyols, o no ho som prou!

El decret TIL fa una mirada esbiaixada de la realitat perquè la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears, tal com indica l'Estatut, no hi té cap consideració. Només hi té la consideració com a llengua oficial, com ho és també la llengua castellana, de manera que les igualen en el tractament curricular, i d'aquí se'n deriva tota la tampa. Però la llengua castellana no és llengua pròpia, perquè una llengua pròpia és l'assentada històricament en un territori. Però temps al temps, no hi falta res perquè el PP pitgi perquè el castellà també es consideri llengua pròpia de les Illes Balears, com ja prediquen alguns dels seus mandataris, i llavors ja no hi tindran més entrebancs.

Aquesta és la línia actual que pren el Tribunal Constitucional en la darrera sentència del 2010: prescindeix de la consideració de llengua pròpia del català i en fa una lectura completament nova del que havia fet abans, una lectura conservadora, més polititzada, recentralitzadora i uniformitzadora. Diria que són sentències contra qui som. D'altra banda, el TIL també ignora la realitat sociolingüística de Catalunya i Balears, on només una minoria (però molt minoria) ha reclamat el dret de l'ensenyament en castellà. No és que es negui aquest dret, sinó que s'empra com a palanca per canviar tot el sistema i així perjudicar la immensa majoria dels pares que ja han optat per l'ensenyament en la llengua pròpia, en un clar exercici de seny, perquè hi veuen més garanties i cap inconvenient ni perill per cap de les dues llengües, sinó tot el contrari, avantatges.

L'ensenyament de les llengües respon a la condició de la doble oficialitat del català i del castellà. En canvi l'ensenyament en la llengua es fonamenta en la condició de llengua pròpia, de la llengua autòctona, que només és una. Tots els països regulen l'ensenyament en la llengua del país, cosa que resulta gairebé tautològica. L'ensenyament d'una llengua estrangera és una opció educativa que adopten la majoria de les escoles i que respon al seu interès de llengua útil per al món laboral, com és l'anglès actualment com a llengua franca d'ús internacional. Però una altra qüestió ben a part és la decisió d'usar en algunes matèries curriculars altres llengües diferents a l'autòctona per vehicular els continguts escolars. El tractament integrat de llengües és una metodologia didàctica molt eficient per aprendre idiomes en l'àmbit escolar. Aquest és l'enfocament que fan diversos programes que porten a terme molts centres (el conveni amb el British Council a Primària, les Seccions Europees a Secundària). Aquestes decisions es prenen per reforçar l'aprenentatge segons els resultats obtinguts. Cada centre té la seva idiosincràsia i l'alumnat de cada centre pot ser ben diferent en la seva composició sociolingüística. En alguns se necessita reforçar el castellà perquè és ubicat en una zona de gran vitalitat lingüística de la llengua autòctona. D'altres necessitaran reforçar el català per les raons contràries. El que és segur ara per ara és que allò que cal reforçar és més el català que el castellà en la majoria de les situacions. Tots els nostres alumnes dominen força bé el castellà, en canvi tenim molts alumnes, cada vegada més, que no dominen prou bé el català, tal com indiquen els resultats. I aquest és el criteri que hauria de regir la política educativa. Pel que fa a l'anglès, el seu reforç pot venir de moltes maneres, especialment metodològiques, de ràtios d'alumnes per aula, de formació docent, etc. Però no pot ser que sigui l'excusa per arraconar la llengua catalana.

El problema no és que el castellà i l'anglès siguin també llengües vehiculars. De fet ja ho són en molts de centres, com el Quadrado, com el Cap de Llevant, cert és que de forma parcial perquè no abasta tot l'alumnat en el cas de l'anglès de les Seccions Europees. El problema és que es faci de forma indiscriminada, generalitzada i sense avals ni garanties que justifiquin el desbaratament que suposarà el TIL. Personalment crec que és bo que es faci alguna matèria en castellà i en anglès, però mai en la mateixa proporció amb el català perquè aquesta pretesa igualtat condemna a cures intensives la nostra llengua. La ironia de tot plegat és veure com en alguns centres, centres on van estudiar el president Bauzà i el conseller Bosch, feien, i deuen seguir fent, ben poc ensenyament en català, incomplint durant anys el Decret de Mínims. Deu ser per açò que el català que presenta l'Il·lustríssim José Ramón Bauzá és tan pobre i tan desbaratat que fa empegueir. Potser amb aquest exemple, el seu, ens indica el camí a fer: incomplir la normativa que ara vol imposar?

És trist veure que els més malparats d'aquest decret TIL seran els alumnes castellanoparlants, sobretot aquells que viuen en zones on la llengua catalana ha desaparegut del paisatge social com Palma i Eivissa...i Maó?, i zones de forta immigració, un entorn social que no ha tingut l'oportunitat de la integració perquè els governs no han duit a terme cap tipus d'iniciativa seriosa per acollir lingüísticament l'allau d'immigració, que és el 20% de la població. El percentatge més alt de tot Espanya, una població que se suma a les immigracions espanyoles de les passades dècades i que en total sumen més de la meitat de la nostra població, amb greus mancances de domini dels dos idiomes oficials. Aquests alumnes tindran no poques dificultats per aprendre a parlar el català en una escola que no tengui aquesta llengua com la llengua habitual i majoritària. Perquè l'escola en català és sovint l'únic lloc on els fillets i els adolescents tenen l'oportunitat d'usar i practicar la llengua d'aquestes illes. En realitat és la música de sempre: només s'exigeix de ser bilingües els catalanoparlants, perquè els castellanoparlants no cal que ho siguin, no cal que n'aprenguin, ja no el necessiten ni tan sols per treballar a l'administració pública. L'efecte d'aquesta política educativa és nefasta i empobreix el país ja que obliga a canviar al castellà contínuament perquè bona part dels nostres ciutadans no seran competents en català. Un efecte devastador que fa del català una llengua residual. Si els nostres polítics no veuen açò o són cecs o són uns irresponsables o tenen una mala bava increïble.

Així les coses, posar en un mateix nivell de competència llengües en situacions tan desiguals resulta pel cap baix injust. Seria com fer córrer un atleta al costat d'un coix. Perquè coixa està la llengua catalana en molts àmbits i ben poques coses s'han fet per curar-la. Si el Govern Balear equipara les llengües a l'educació, també ho hauria de fer en la justícia, en l'administració de l'estat, en les forces de seguretat, etc. Per no entrar en àmbits tan deficitaris com els mitjans de comunicació, l'oci, el món laboral i comercial, etc.

Una vegada més assistim a l'aprovació d'una nova normativa que es fa d'esquena als professionals de l'educació. Tant el decret TIL com l'avantprojecte de llei del ministre Wert s'han fet sense consultar, sense consensuar, i més greu encara, en contra de l'opinió del gruix de la comunitat educativa. Fins i tot les associacions de directors de primària, de secundaria i d'aduts, tots en bloc i sense excepcions han rebutjat en un comunicat aquest decret TIL. Com es podrà implantar el decret amb els equips directius en contra? No resulta estrany aquesta manera de procedir de qui es caracteritza pel menyspreu cap als professors i la desconfiança en la participació. El decret TIL a més s'estalona en el dictamen del Consell Consultiu aprovat per 5 membres i amb el vot en contra de 4, la qual cosa indica fins a quin punt aquest decret és feble. Si no es retira aquest decret, el més probable és que sigui retirat per un canvi de govern. I així anam, de canvi en canvi, sense pacte educatiu, cada cop amb el país més radicalitzat en els extrems, marejant el sistema, incapaços de posar-se d'acord amb uns mínims per a una tema tan transcendent com és l'educació.

El decret TIL és tanmateix el resultat in extremis de fracassos continuats de la Conselleria. Li va sortir malament la lliure elecció de llengua per part dels pares; es va enfrontar al Consell Escolar de les Illes Balears fins que el va desbaratar per posar-ne dels seus; té tota la docència en contra i les associacions de directors tant de primària com de secundària de totes les illes han mostrat un clar rebuig a l'actuació de govern; vagues contínues, manifestacions constants; mesa de negociacions amb sindicats de docents trencada; lleis de símbols per tallar la llibertat d'expressió; conflictivitat laboral amb els docents; etc. Un fracàs rere l'altre.

No hi ha desgraciadament debat pedagògic sinó debat ideològic. És molt probable que l'anticatalanisme del PP sigui una cortina de fum per desviar l'atenció dels problemes greus que patim. Tot fa pensar que aquest decret i la llei educativa Wert amaguen els aspectes més importants per a la millora de la qualitat educativa: la qualitat del servei, les metodologies eficients, els valors de la integració, la cohesió entre ciutadans, la confiança i l'esforç. L'escola és com un laboratori on s'experimenta precisament les actituds i els coneixements per al futur teixit social en un model que voldríem de cooperació i de convivència.

enllaçats per la llengua

Enllaçats per la llengua

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Temps de manifestos: feina, habitatge, salut, educació i llengua. Manifestacions i proclames sempre n'hi ha, però ara proliferen. La propera és dissabte dia 9 a les 20 h a Es Mercadal per la nostra llengua. Les demandes de concentració, de signatures i altres demostracions de força se succeeixen cada dos dies. Pel transport aeri, per la sanitat, per l'educació, per l'habitatge, per les carreteres, pel PTI, per la llengua...Tothom demana el teu suport. Els correus electrònics treuen fum, els twiters van que piulen i facebook en va ple. La gent, en veure que els governs i els parlaments no responen als problemes i als reptes que més ens preocupa, sent la necessitat de manifestar-se més enllà del vot en unes eleccions. Dóna la impressió que els governs actuals actuen contra la població; que les iniciatives polítiques en lloc de facilitar la vida dels ciutadans la dificulten; que les lleis serveixen per perpetuar injustícies i afavorir els poderosos. Tot plegat tenim una sensació d'opressió que indigna i rebel·la. Heus aquí els motius de tanta manifestació. Es constitueixen a tal efecte grups organitzats de persones que estiren el carro de les reivindicacions, com la plataforma dels indignats, la dels afectats per desnonaments, la del transport, la de l'educació pública, la de la llengua...

La Plataforma Enllaçats per la llengua neix com a conseqüència dels atacs del PP contra el català. La gent se sent agredida en els seus drets. Els demòcrates veiem com es recula en les llibertats guanyades per les lluites de dècades. Els ciutadans s'adonen que les retallades socials, laborals i culturals també van acompanyades de retallades lingüístiques. La majoria d'aquestes retallades són justificades pels governs (espanyol, balear o local) com a necessàries per les dificultats econòmiques. Però en realitat es tracta d'imposicions ideològiques. Vivim un retorn a les estructures i a les maneres antigues, una regressió gairebé franquista, un retrocés a l'Espanya centralista, casposa, castrense, beata i taurina. I en aquest model conservador de l'estat espanyol no hi tenen cabuda ni la pluralitat ni la dissidència, ni la diversitat ni el pacte. A l'Espanya de Wert, de llengües “espanyoles” només n'hi ha una. Les altres, com la nostra catalana, són vistes com a curiositats que ens entestam a mantenir. Davant aquestes agressions, per tot arreu dels Països Catalans, es faran actes de protesta, de reacció, de celebració de la llengua que compartim.

L'escomesa contra la llengua catalana forma part d'aquesta estratègia espanyolista de retallades socials, laborals, culturals i, ja que hi som, també lingüístiques. Tot va en un mateix paquet de degeneració democràtica. Les majories polítiques no haurien de fer-se valer com una eina per subjugar les majories socials. En la qüestió de la llengua, açò és clamorosament injust. Fa cosa d'un parell d'anys el gruix majoritari de la societat civil de les Balears es va posar d'acord per aprovar un milenar d'accions per afavorir la llengua catalana en el marc del Consell Social de la Llengua. Un acord fet per tots els grups polítics (excepte el PP), la Federació d’Entitats Locals de les Balears, el Consell Escolar de les Illes Balears, la Universitat de les Illes Balears, l’Obra Cultural Balear, l’Institut d’Estudis Eivissencs, l’Institut Menorquí d’Estudis, Acció Cultural de Menorca, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Músics per la llengua, el Gremi d’Editors, el Moviment Escolta, la Fundació Esplai, el Moviment de Renovació Pedagògica de Mallorca i el de Menorca, els Joves de Mallorca per la llengua, l’Associació Premsa Forana, la Confederació d’Associacions de Vesins, STEI-i, CC.OO., UGT, la CAEB, i altres. Més d'un centenar.

Totes aquelles mesures aprovades van ser ignorades pel govern del PP quan va accedir novament al poder, en una clara demostració de menyspreu a les majories socials que la seva majoria política legalment permet d'ignorar. Legalment, però potser no tant lícitament. És lícit legislar contra la llengua i la cultura pròpia, històrica d'una comunitat? Entre allò legal i allò lícit hi ha una diferència cabdal en la vida política. Podríem dir que hi ha opcions polítiques que esdevenen la nova legalitat però que difícilment es poden justificar des del punt de vista de l'ètica i la moral. Ara ens trobam en aquest mateix pas: uns governs que legislen en contra de la població i que davant els seus ulls aquests governs perden tota la confiança i el sentit lícit. La ciutadania més conscienciada no pot tolerar les retallades en drets lingüístics que perjudiquen greument l'estatus de la llengua catalana, de la mateixa manera que indignen les retallades en drets socials i laborals, com sulfuren la retallades en l'educació pública i en la sanitat. I tot açò no té res a tant veure amb la crisi econòmica sinó més tost en l'estafa política que ens volen fer patir. I els intents d'arraconar la llengua catalana forma part d'aquesta estratègia ideològica de robar-nos la dignitat com a poble. No ho consentirem i ho proclamarem ben clar dissabte dia 9 a Es Mercadal en un acte d'afirmació de la nostra parla.

Concert Maria Àngels Gornés 18 de gener de 2013

  

Maria Àngels Gornés: la veu dels poetes

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Arran de l'èxit que tingué el concert que la cantant Maria Àngels Gornés va tenir el 23 de desembre del 2011 a Ciutadella va animar a Acció Cultural de Menorca de repetir aquell concert a Maó per a aquest divendres dia 18 de gener al teatre de l'Orfeó Maonès. Aquell concert de Ciutadella fou possible gràcies a una colla d'amics que volien retre un merescut homenatge a la cantautora. Maria Àngels Gornés ha estat la veu de la poesia menorquina, en una correra musical coherent i plena de bones cançons, discreta i sensible. Tal com ha dit el poeta Pere Gomila, “ella ha estat la veu, esplèndida, sensible, compromesa, que ha sabut cantar la poesia de Menorca, des de Ruiz i Pablo als nostres dies, amb la puresa i el gust dels millors cantautors”. Gràcies a la seva feina de musicar les lletres dels nostres poetes na Maria Àngels Gornés ha sostret la poesia del reducte dels lletraferits i les ha fetes conegudes i fins i tot populars.

Si fa unes dècades els poetes catalans es van significar per erigir-se en un dels puntals de la reivindicació de la llengua catalana en una llarga lluita de redreçament cultural, ara que tornam patir una política en contra de la nostra llengua, la veu dels poetes a través de la música creada per intèrprets torna a presentar-se com una de les forces més clares per reclamar la llengua.

En opinió de la periodista Esther Mascaró que la va escoltar en aquell concert, diu “Tot el concert va ser un regal. La veu de na Maria Àngels, més plena i poderosa que mai, i ella, tan menuda i suau, amb aquella força i convicció dalt l’escenari, cantant amb aquella determinació, amb aquell coratge…, trob que va ser el seu millor concert!”

Si la música és preciosa i la seva veu tan dolça, les lletres que la cantant ha triat sempre tenen aquell rerafons d'una mirada posada en els valors de la terra: la llengua, la lluita ecològica, l'estima pel patrimoni... Aquest és el plus magnífic que na Maria Àngels Gornés ha donat al seu art. Ara torna a ser necessària aquesta mateixa actitud de fermesa i compromís amb la llengua i amb la cultura, des de la sensibilitat i l'amor. És si fa no fa la mateixa empenta que portat una rica tradició de la música cantada en la nostra cultura catalana. Maria Àngels Gornés se suma a una llista memorable de cantautors com Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Raimon, Serrat, Ovidi Montllor per citar els més coneguts que han esdevingut clàssics. Tots ells, i també la cantant ciutadellenca han mantingut viu el caliu de la llengua en temps difícils. I tots ells han pouat l'aigua fresca de la poesia, possiblement el més fràgil i el més antic art de la humanitat, però també el més profund, el que tradueix l'ànima dels pobles i de les persones, el que interpreta els signes dels temps.

I ara torna a ser temps de dir qui som i qui volem ser. En aquest sentit animam la gent a assistir al concert de na Maria Àngels Gornés. Amb amb aquest acte feim una crida als menorquins perquè prenguin consciència d'aquesta política lingüicida contra la nostra llengua i que no renunciïn a la llengua pròpia d'aquesta illa. Ens adreçam al poble de Menorca, perquè sàpiga que l’assisteixen els principis universals de justícia i no dubti a reclamar els seus drets amb tota l’energia i la constància que calgui dins el marc cívic de la democràcia.

Amb la música feta cançó demanam a tots els qui aspiren a construir una societat equitativa i sostenible que siguem respectuosos amb la diversitat lingüística, i alhora defensem la nostra identitat cultural. Gràcies Maria Àngels per la teva generositat artística.

.