La cruïlla lingüística actual

La cruïlla lingüística actual

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Paradoxa o contradicicó aparent? No tant aparent com real. La llengua catalana mostra una gran vitalitat en alguns aspectes i unes greus mancances en d'altres. Per un costat, vitalitat d'ús, increment de parlants, productora d'alta cultura i ciència. Per un altre, amenaces, prohibicions i una marginació en mitjans de comunicació, bandejament en usos institucionals i tractament d'inferioritat en els drets lingüístics.

Record que quan m'iniciava en els laberints tan interessants de la sociolingüística i consultava les dades estadístiques de la competència i els usos de les llengües catalana i castellana als diversos territoris del domini lingüístic català, m'espantava de la situació en què es trobava el català a Catalunya, amb greus dificultats, mentre que la situació a les Balears era notablement millor. Tres dècades després aquest fet s'ha capgirat. I s'explica per moltes raons, però entre totes n'hi ha una de determinant: la política lingüística tan diferent seguida en els dos territoris. A Catalunya, amb tots els alts i baixos, s'ha aplicat una decidida intervenció per recuperar la competència i els usos de la llengua catalana mentre que a les Illes Balears (i no diguem al País Valencià) hi ha hagut un laissez-faire o bé, un atac frontal, com ara ho és obertament. Causa: la diversa composició política de les respectives societats i dels governs i parlaments corresponents.

Tenir la llengua (i el conjunt de la cultura) segmentada en els tres o quatre o cinc territoris en diferents autonomies i en diferents estats ha contribuït poderosament en un dels problemes més greus que patim: la manca d'unitat d'acció, el desaprofitament de recursos i d'accés a un mercat ampli i, en darrera instància amb grans desequilibris, contradiccions, contrarietats arreu dels països de parla catalana.

Ara ens trobam en una cruïlla decisiva per al futur de la nostra llengua. Primer per les expectatives secessionistes de Catalunya que obre un nou període històric i segon per la política recentralitzadora de l'Estat espanyol que intenta devaluar les cotes de normalitat que la llengua catalana havia assolit al llarg dels 30 anys de democràcia recuperada. Després de 30 anys, la normalització de la llengua pròpia té encara! greus mancances. El fet és que per exemple en l'actualitat hi ha una cinquena part de la població de Catalunya, més d’una quarta part de les Illes Balears i quatre de cada deu persones del País Valencià que no saben parlar el català. Açò no seria un problema si no tinguéssim governs que es defineixen clarament en contra del procés de recuperació del català i tribunals que fan una lectura absolutament contrària a la protecció d'aquesta llengua al seu territori històric. Tot plegat condiciona d'una manera molt negativa l'evolució futura.

La paradoxa de la nostra situació sociolingüística a les Illes Balears s'explica per tant per aquestes dues forces contràries: la societat civil organitzada que entén la necessitat de seguir en la normalització de l'idioma, que identifica aquestes terres i les decisions polítiques bel·ligerants, contra la llengua dels governs del PP, en els diversos nivells de l'administració local, autonòmica i estatal. Per exemple els pares van apostar majoritàriament en un 86% demanar l'ensenyament en català per als seus fills, cosa que va sorprendre i va agafar a contrapeu les autoritats educatives. Les raons són ben senzilles: els pares no volen que els seus fills siguin incompetents en cap de les dues llengües oficials i saben que la immersió lingüística així els ho garanteix. En canvi el model educatiu del tractament de les llengües del govern Bauzá està més orientat a evitar la bilingüització de tots els escolars. No oblidem que tot açò passa en uns moments de canvis demogràfics espectaculars. Fixeu-vos en aquesta dada: el 1986, el 91,5 % dels residents a Mallorca tenien el català com a llengua pròpia (llengua primera o L1), en canvi el 2010 la xifra baixa fins al 55,9%. Una altra dada interessant: tot i que el coneixement de la llengua catalana ha augmentat en nombre absolut de persones que saben parlar-la en més de 200.000, (gràcies al model d'escola que ara volen desactivar) en canvi el percentatge ha disminuït del 71% al 63% entre 1986 al 2010. Són dades objectives extretes de fonts oficials, l'IBESTAT. L'escola ha fet la feina que se li va encomanar: fer competents els escolars en les dues llengües. I de fet, els percentatges de coneixements de la llengua catalana en la competència de comprensió escrita i expressió escrita ha seguit una línia ascendent: del 46% al 71% i del 17% al 48% respectivament. Bona feina, mestres! Tanmateix aquestes són dades que mostren a les clares que la llengua no ha assolit la normalitat de qualsevol altra llengua, perquè tothom convindrà que tenir persones que no dominen les dues llengües catalana i castellana és un problema per a la nostra societat, i especialment és un problema per a la llengua que es troba en una situació desfavorable, la pròpia, la catalana.

Una població no integrada en la llengua del país i unes institucions públiques encaparrotades a fer prescindible aquesta llengua fan un còctel explosiu. Ho saben i ho aprofiten i, com hem dit en una altra ocasió, fan dels governants actuals uns polítics irresposnables per al futur d'aquestes illes. Malgrat tot, hom posa les esperances en l'actitud d'una ciutadania, de parla autòctona o al·lòctona, que ha demostrat, una vegada més, l'estima per la parla pròpia i el valor d'identitat que li atorgam. Perquè allò decisiu no són les actuacions dels governs irresponsables de Maó, Palma o Madrid, per poderoses que siguin, sinó l'actitud de defensa activa de les persones per allò que estimam: la terra, la llengua, les conquestes socials i la dignitat.

Plou a casa

Plou a casa una desfeta d'aigua.

Plou tant a casa que inunda

tots els racons de l'ànima,

cuina, estudi, alcova, menjador.

Plou molt a casa, fred alè de mar,

una tempesta d'aigua fantasma,

un aiguat emplena l'aire

plou a casa una pluja privada.

Maó-Mahó-Mahón

Els noms que ens singularitzen

La toponímia, com a part de l'onomàstica, identifica i personalitza els éssers i els llocs amb una designació unívoca. Són els noms propis. Tothom se sent gelós del seu nom i ningú no té dret a llevar-l'hi, a canviar-l'hi, a adaptar-l'hi. El nom que identifica llocs i persones són els noms irrenunciables. Cada lloc té un nom, cada persona té un nom i aquests noms són propis i intransferibles, que ens fan singulars. Quan algú pretén canviar de nom un altre, no fa altra cosa que menysprear-lo, per rebaixar-ne la condició i així arrabassar-li la persona que és. Açò mateix van perpetrar els nazis als camps de concentració: llevar els noms propis als presos i posar-los un número. Així ja no mataven persones sinó elements numerats. Banalitzaven el mal i el mal era fàcil de cometre. Llevar el nom propi era, idò, la passa prèvia al seu extermini.

Quan ja haurem perdut la pròpia manera de ser, serem més manipulables, deixarem de ser poble per ser carn d'electors numèrics. Serà més fàcil ser governats pels polítics irresponsables. El que l'ajuntament de Maó aprova respecte a la doble oficialitat del seu topònim no deixaria de ser una anècdota, sense més transcendència, si no fos per la càrrega ideològica que duu i per anar acompanyat de tot un seguit de mesures que clarament atempten contra la llengua catalana. Direu que la comparació resulta improcedent per dramàtica. Potser. Pot ser.

Fa ben poc, alguns dels nostres polítics irresponsables es van enfartar de dir que la política lingüística que dictaven no anava contra la llengua catalana. Ah no? Idò ens ho haurien d'explicar millor perquè la gent no ho entén. El govern Bauzà es caracteritza per la croada anticatalana, a més de la seva ineptitud per resoldre la crisi econòmica.

Per què un topònim ha de tenir una versió original i una versió adaptada en els usos oficials? A ben pocs llocs del món hi ha una doble oficialitat en la toponímia. Tampoc passa a l'Espanya monolingüe, la que coneix i usa una sola llengua, la castellana. Però tampoc passa a altres països plurilingües, com Suïssa, perquè allí els topònims de cada llengua són les úniques formes oficials.

Les formes bilingües de les indicacions són una manera de facilitar la informació en zones on hi ha una presència o un trànsit notable de persones en llengües força diferents. Però aquest no és el cas. La qüestió del nom de Maó/Mahón només afecta els usos oficials, és a dir la documentació oficial, indicacions, etc, i açò vol dir un ús restringit. Quan dues llengües són tan pròximes com és el cas del català i el castellà (per l'origen comú, pels contactes històrics, per la influència demogràfica, etc.) les formes dobles són ridícules (aeroport/aeropuerto). La preservació de les formes genuïnes dels topònims en la llengua del territori no només enriqueix la realitat sinó que fomenta la tolerància. Ara agraïm saber que la ciutat del País Basc sigui Donosti, o que la capital de Galícia sigui A Coruña. I açò no va en perjudici del castellà. El castellà no perd res a conèixer i respectar les formes pròpies de les altres llengües. Aquest és l'esperit que s'espera de la gent oberta, tolerant i democràtica. La preservació del topònim Maó com a única forma oficial no atempta contra cap dret lingüístic de les persones, perquè les persones mantenen el dret d'anomenar la ciutat en la llengua que vulguin. Aquest és el criteri de la UNESCO: que els noms de lloc d'arreu del món conservin la seva personalitat com a patrimoni immaterial de la humanitat, perquè aquestes formes genuïnes, i no les traduïdes o adaptades, informen de l'origen i expliquen la història. Per què els costa tant d'acceptar les denominacions genuïnes, sense fer-ne més problemes?

La doble oficialitat del topònim no tindria més importància si hi hagués una política lingüística encaminada a salvaguardar la llengua del territori, la catalana. Però és justament al contrari perquè patim una situació de minorització de la nostra llengua i una política hostil. La doble oficialitat que acaba d'aprovar l'ajuntament no és per equilibrar els usos socials i històrics, com ha argumentat el grup municipal del PP. Si fos així, llavors per què no reequilibren també tants d'altres àmbits i usos on el català es troba tan desequilibrat? Es tracta d'una mesura més aprovada sense consens polític i social i en contra dels dictàmens científics de la Universitat.

D'altra banda, és clar que tenim problemes més greus i més urgents. Aleshores, per què se'n crea un de nou? Resulten curiosos i molt simptomàtics els arguments del regidor Gornés, el mateix que al Parlament va defensar la rebaixa del català a llengua meritòria en lloc d'imprescindible per accedir a la funció pública. Diu que “Mahón” és la marca que universalitza la nostra ciutat, perquè dins els seus valors no hi cap que la llengua catalana pugui aspirar a cap universalitat, diguem-ho clar: que tot ha de passar per la duana de la llengua de l'Estat. A més, com que mig món és tonto i l'altre mig ho sembla, ningú mai no entendrà que la marca Maó i Mahón és la mateixa. Perquè per a aquesta només hi pot haver una sola manera de ser espanyol. Els qui defensam una postura diferent a la seva som uns intransigents. També deuen ser intransigents la Universitat i la UNESCO justament perquè proposen tot el contrari del que diu el PP que ens governa.

Si traslladam aquesta mateixa polèmica a qualsevol altre topònim major de Menorca, la cosa es torna ridícula, com en el fons ho és aquesta doble oficialitat de Maó. Ciutadella/Ciudadela, Es Migjorn Gran/ San Cristóbal, Alaior/Alayor, Es Castell/Villacarlos... No té sentit, perquè el nom oficial és un i els usos socials són molts. Per què a Maó ha agafat tanta virulència?

Alguns pensen que tampoc no n'hi ha per tant amb tot aquest enrenou . Certament, no n'hi ha per tant fins que veus que, a més del topònim, també posen traves a aprendre la llengua a l'escola d'adults, quan rebaixen la condició de llengua oficial, quan eliminen serveis de suport a la llengua, quan anomenen en el BOIB la llengua catalana com a “l'altra llengua no castellana”, quan es carreguen la immersió lingüística a l'escola, quan desactiven el Consell Social de la Llengua, i tantes altres mesures que a poc a poc minen l'ús i la vitalitat de la llengua pròpia d'aquesta terra.

Mal per mal, hauria pogut anar pitjor. Si l'ajuntament actual hagués modificat la forma catalana del topònim intercalant la muda, Mahó, aleshores el cop hauria estat més dur. Modificar el nom contra tota normativa lingüística, com reivindiquen els mateixos que han promogut la doble oficialitat, hauria estat una vergonya. La muda inútil antihiàtica h només serveix per embolicar la troca. De moment hem salvat la pell socarrimada. Quina altra ens espera?

Can Faustino. expo d'un dia dins el casal

Diada de l'art. Can Faustino. 4 d'agost de 2012. Heus les fotos

Obra recent a la Galeria Artara de Maó

He continuat amb els motius de les cares. Algunes amb mirada abaixada o els ulls tancats, les més recents són de mirada frontal, una mica inquietants. Durant aquest passat hivern, idò he pintat aquestes obres que podeu veure a la galeria Artara de Maó. La inauguració és divendres dia 17 a les 20 h. Els llibres pintats també hi seran presents, que cada vegada han agafat més protagonisme.

Polítics irresponsables

Polítics irresponsables amb la gent

Francesc Florit Nin

El Sr. Antoni Campsi el Sr. Simó Gornés, diputats autonòmics del PP al Parlament de les Illes Balears, els passa com molts d'altres polítics de la seva corda: que han perdut el sentit de la realitat. No es dediquen a solucionar problemes, en creen. Són uns mals polítics que provoquen desafecte entre la gent. Són uns irresponsables. El partit que governa actualment aquest país no s'adona de la contestació social que rep la política lingüística, educativa i sanitària que va aplicant. El sr. Camps diu que les reaccions contra la política del Gorvern Balear en matèria de llengua és fruit d'alguns radicals. Tanmateix, la manifestació multitudinària de sectors molt diversos el desmenteix. També el desmenteix que personalitats de reconegut prestigi com la Universitat de les Illes Balears a través de la seva rectora la Sra Montserrat Casas, l'Institut d'Estudis Catalans per mitjà del seu president Isidor Marí, l'historiador monjo de Montserrat el sr. Josep Massot, el jurista i escriptor Josep M. Quintana, el Sr.Gabriel Fiol, Magistrat del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, el Consell Escolar de les Illes Balears, l'Associació de Directors d'Educació, i molts d'altres han alçat la veu contra el Govern Bauzá. I no són evidentment uns radicals quan han defensat la llengua catalana davant l'ofensiva del PP.

A vegades dóna la impressió que el Sr. Antoni Camps, com tamnbé el Sr. Simó Gornés, ens volen fer passar per tontos quan afirmen que la modificació de la Llei de la Funció Pública no va en contra de la llengua pròpia ni la relega ni la degrada, sinó tot el contrari. Però ja veuen vostès que la gent no és tonta i la immensa majoria dels ciutadans no ha caigut en la trampa de la “llibertat d'elecció de llengua” a l'escola i ha optat per la llengua catalana per assegurar que els seus fills dominin les dues llengües oficials i no perdin l'oportunitat de ser ciutadans de ple dret. El Sr. Gornés va dir que l'acció de govern afavoriria una administració més competent si els funcionaris no haguéssin d'acreditar el domini del català. ¿Competents de no saber la llengua pròpia? En quina part del món s'actua així? Qualsevol funcionari que no domini les dues llengües oficials serà sempre un incompetent. Vostès saben que si hi ha un funcionari que no domini la llengua catalana, obliga a tots els altres a renunciar-hi. És aquesta la llibertat que proposen? I per cert, quins són aquells “funcionaris públics” que no treballen “de cara al públic”? Hi ha funcionaris que no tenen contacte amb el ciutadans? Quina mena de funcionaris són que un moment o altre no hagin de parlar o escoltar? A més, si no pensen convocar oferta pública d'ocupació, per què tota aquesta moguda inútil?

Més tost diríem que qui s'ha radicalitzat ha estat el PP. La darrera prova és la barroera maniobra contra la llengua catalana que es parla a la franja d'Aragó, que no la volen anomanar pel seu nom. Així va començar a València. Les raons que donen els diputats del PP serien més creïbles si la seva política anés acompanyada d'alguna iniciativa per afavorir la situació de la llengua pròpia d'aquestes illes. Però no. No fan cas ni d'estudis ni de resultats. Els és igual. Parlen de convivència pacífica quan ha estat precisament el govern de Bauzá que l'ha dinamitada. Reneguen dels recursos públics donats a l'OCB, l'entitat fundada per Francesc de B. Moll, quan mai l'estat espanyol ha fet res per “respectar i protegir la riquesa lingüística d'Espanya” con diu la Constitució, que no sigui l'Instituto Cervantes, que se'n du una milionada cada any. I no parlem de la doblerada que de forma fraudulenta va gestionar el PP amb el Sr. Antoni Alemany de qui el Sr. Camps en rebia una bona quantitat per fer propaganda moralista. Sort tenim que tothom ja coneix el Sr. Camps i de quina manera més grollera desvirtua la realitat. La gent està molt cansada de les mentides de polítics com vostès. Com poden afirmar que la llengua catalana no està amenaçada? No s'adonen de les dificultats que tenim per viure en la nostra llengua? És per aquest motiu que també van decidir d'emetre les pel·lícules d'IB3 en castellà? En fi, pensen fer res de positiu per la llengua pròpia?

Si tota violència és rebutjable, molt més ho és l'exercida pel poder. Poden estar segurs que resulta molt més violenta la política lingüicida del Govern Bauzá que un vidre romput a una seu del PP o el llançament d'una llengua de porc als peus del president. Vostès donen a entendre que la nostra llengua no és necessària. Els srs. diputats del PP insinuen que no cal saber català, que qui no en sap pot prescindir d'aprendre-la. I açò és molt greu perquè és la passa primera d'un procés irreversible de substitució lingüística. Rebem cada vegada més cops baixos per ser qui som. No resulta idò estrany que hi hagi gent que se senti cada vegada més desafecta de l'Espanya que vol configurar el PP. I és una llàstima, com diu el Sr. Camps. Ara sí que té raó. Potser convindria de tornar a Suïssa per aprendre'n.

Escissió per la llengua

Seria imperdonable una escissió social a causa de l'idioma

Francesc Florit

Acció Cultural de Menorca

Fa uns anys, la fundació política que fa de suport ideològic al PP, la FAES, va publicar un informe sobre la qüestió de les llengües que ells anomenen perifèriques, és a dir el català, el gallec i l'èuscar. Probablement ells hi afegirien el valencià, separat del català, com una altra llengua perifèrica més. Açò és el que sovint intenten respecte al català de les Balears a través del discurs sobre “las modalidades mallorquina, menorquina, ibicenca...” En el fons, aquell informe venia a dir que la normalització de les “lenguas perifèricas” havia arribat massa lluny, o sigui, que s'havien normalitzat massa. Normalitzar massa volia dir que en alguns àmbits, com per exemple l'àmbit escolar o en l'administració local, la llengua catalana, en el nostre cas, havia superat en ús la llengua castellana, llengua que els conservadors espanyols consideren “única lengua común”. La FAES així orienta la doctrina a seguir pels dirigents del PP que governen a les autonomies perifèriques. El resultat és el que ara veim aplicar a les Illes Balears i a València. A Catalunya, miren d'influir-hi tan com poden, però com que no hi governen, ni tenen de bon tros el suport social que tenen aquí i a València, la cosa és ben diferent.

Les sentències del Tribunal Constitucional, amb la majoria ideològica conservadora de què està formada, són un clar exemple d'aquesta doctrina: el català mai no pot ser preeminent, ni predominant, ni preponderant, ni prevalent, ni preferent ni cap altre sinònim. La idea de la FAES és simple: hi ha una llengua important i única per als espanyols tots; la resta de llengües són perifèriques i han de quedar reduïdes a una curiositat més o menys acolorida de la diversitat. Si una d'aquestes altres llengües supera la llengua de l'Estat Espanyol, el castellà, aleshores s'ha d'actuar en contra.

El cas del País Valencià és eloqüent: reducció de línies d'educació en valencià, televisió cada cop més castellanitzada dels canals autonòmics, diferenciació fins a l'estupidesa del català de Catalunya, impediments per veure TV3, ofegament d'entitats com Acció Cultural del País Valencià que lluiten a favor de la llengua pròpia, etc. El PP i tot l'aparell ideològic del seu voltant està especialment atent allà on la llengua catalana ha tingut un cert èxit, és a dir, allà on s'havia mínimament normalitzat. Senzillament el PP no vol una llengua pròpia normal. I no la vol normal perquè una llengua normal al seu propi país es fa preeminent, predominant, preponderant, prevalent, preferent o qualsevol altre sinònim similar. Així passa als països “normals” on hi ha una llengua pròpia. Si no és així, quin sentit ha de tenir l'estatus d'una llengua oficial i pròpia d'un país?

Quan la UNESCO presenta la Declaració Universal de Drets Lingüístics el 1996 fixa com a concepte clau el de LLENGUA PRÒPIA per tractar l'ordenament d'una legislació justa de la convivència plurilingüe. Un dels principals drets de les comunitats lingüístiques és justament la d'integrar les persones d'altres llengües a la llengua pròpia de la comunitat. I açò és el que precisament impedeixen els governs del PP. Si una part considerable, cada vegada més nombrosa, de la població no es pot integrar al català, resulta en primer lloc una vulneració del seu dret a integrar-se i, en segon lloc, una vulneració del dret de la comunitat a desenvolupar-se sense impediments en la seva llengua pròpia.

Esquemàticament són en pugna dues concepcions ben distintes de la realitat sociolingüística. Una que diu que la preeminència ha de ser el castellà perquè és la llengua de l'Estat. L'altra que creu que la preeminència ha de ser del català perquè és la llengua pròpia de la comunitat. La primera opció obvia la legislació, que en la Llei de Normalització lingüística indica clarament que l'Administració ha de fomentar la llengua catalana i que, cit textualment “També cal comprometre tots els ciutadans de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual, en la salvaguarda i extensió de la llengua catalana, dins una situació social en què tots els ciutadans coneguin les dues llengües i assumeixin la defensa i normalització de la catalana, perquè és un component essencial de la identitat nacional dels pobles de les Illes Balears”. Aquest és un text aprovat per unanimitat per totes les forces polítiques el 1986, quan el Sr,. Bauzà tenia 16 anys i que convindria que com a actual President conegués, hi reflexionés i fes complir. Tot recordant-li que ell és el President del Govern de les Illes Balears abans que militant d'un partit. Però ara per ara fa exactament el contrari.

La política lingüística emanada de la FAES i que els governs autònoms de València i les Balears, i també el de Galícia, segueixen al peu de la lletra ens aboca a una escissió social perillosa a causa de l'idioma. Imperdonable.