Video Arrel als ulls de Macià Florit

http://vimeo.com/27616369

exposició a El Roser

Arrel als ulls és el títol que he posat per a l'exposició de El Roser. Oberta entre dia 4 d'agost al 10 de setembre. Obra nova completament, obra diferent també, però lligada amb la trajectòria feta fins ara. Us hi esper.

Confondre i guanyar

Al sac de les confusions

Francesc Florit Nin

Novament eleccions. La nostra prou raquítica democràcia només pren protagonisme quan es tracta de reclamar el vot. La petició de vot per part dels partits polítics se sol reduir a consignes, sovint derivades dels comitès centrals. Molt més rarament hi ha plantejament de programes i propostes concretes. A vegades es fa d’una forma generalista, diuen el què, però no diuen el com, probablement perquè el com compromet i concreta més. En les eleccions autonòmiques i locals del proper 22 de maig els ciutadans som cridats a elegir governs a base de propaganda i publicitat, més que no d’un debat d’idees. Alguns partits no fan altra cosa que anar a contracorrent de projectes ja consolidats pel simple fet que són els projectes del altres, encara que siguin ben acceptats i funcionin.

Quan un partit polític es dedica a fer fracassar les realitats consolidades per construir una entelèquia no fa res més que enganyar la ciutadania. Quan el PP i UPiD demanen la lliure elecció de llengua a l’ensenyament per part dels pares sap perfectament que crea un problema on no n’hi ha. I, si hi pensam bé, també són conscients, o ho haurien de ser, que açò provocaria una greu segregació social, amb moltes més conseqüències socials negatives que els possibles beneficis individuals de l’elecció de llengua a les escoles. D’altra banda, aquesta proposta i altres de semblants, com la de no exigir la llengua catalana com a requisit per a accedir al funcionariat públic, no van encaminades a fer que les dues llengües estiguin en igualtat de drets i un mateix domini d’ús de les dues llengües igual per a tots, sinó ben bé al contrari: suposarien el desequilibri i la minorització de la llengua pròpia.

Si s’és conscient d’açò, per quins motius es posa la qüestió lingüística en el sac de les confusions i en el centre de les confrontacions? Si la llengua catalana és objecte d’atacs en campanya electoral, com ja s’ha començat a produir, vol dir que els molesta i que cal bandejar-la dels llocs on ha conquerit un cert grau de normalitat, a l’administració local i en l’educació. Com va dir Joan Melià, sociolingüista de la Universitat de les Illes Balears, “quan en una comunitat aquest tema és objecte de disputa política és símptoma que ja no té bona part del poder decisori. I prosseguir en la renúncia de la llengua pròpia és accelerar el procés de pèrdua de capacitat d’autoregir-se. Quan, per exemple, en una societat es planteja renunciar a considerar el coneixement de la seva llengua com a condició per a poder-hi viure amb plena normalitat, com a requisit per a accedir a determinats rols socials, no fan més que dinamitar un factor de prioritat lògica”.

Però sembla que les raons no importen en aquests partits, sinó més aviat les reaccions poc reflexives d’una part del seu electorat. És de coneixement públic els resultats que l’actual sistema educatiu dóna respecte de les dues llengües oficials. Ho repetirem: només una escola amb una presència dominant (majoritària, prioritària, preponderant, com es vulgui) de la llengua catalana en el currículum com a llengua vehicular garanteix una bona competència en les dues llengües. I açò no va en detriment de cap llengua ni de cap dret.

La sentència del TS sobre la llengua vehicular a Catalunya indica que tant una com l’altra han de ser llengua vehicular. Així passa en la majoria dels col·legis. Però és l’escola que ha de fixar els percentatges d’acord amb el seu entorn sociolingüístic per tal d’assegurar que tots els escolars dominin els dos idiomes. La normativa actual a les Illes Balears indica que com a mínim s’ha de fer un 50% en català. I amb la llengua de l’administració resulta evident que tot funcionari ha de dominar les dues llengües oficials per a garantir que l’administrat pugui ser atès en la seva llengua. Si no és així, l’elecció de llengua que tant prediquen el PP i UPiD només és efectiva per a una sola llengua. Algú s’imagina un funcionari que digui “Em sap greu senyora, però si no em xerra en català no l’entenc”? Idò açò, però a la inversa, passa i no hauria de passar, i així no obligar a canviar de llengua. És una simple qüestió de qualitat en l’atenció als ciutadans. Quan es parla de llibertat cal que s’entengui en totes les conseqüències.

La cerimònia de la confusió sobre les llengües que practiquen alguns partits polítics no ha de fer desviar l’atenció dels ciutadans de les coses que realment tenen importància en la vida social: la intercomprensió entre les persones siguin d’on siguin i tenguin la llengua que tenguin. Bandejar la llengua catalana de la vida social és afeblir la societat mateixa. Que tots els ciutadans aprenguin bé les dues llengües i les puguin usar en qualsevol situació ha de ser la prioritat i la preocupació. Que tinguem ciutadans que no coneixen i siguin incapaços d’usar la llengua territorial on viuen és negar-los un dret molt més important que el dret a elegir la llengua de l’escola.

En Macià escriu sobre la meva pintura última

Ja fa temps que els teus quadres són obertures a la naturalesa més abstracte i imparcial. Ofereixes jardins a la mirada. Una mirada que sovint es perd en l’indefinició alhora que en gaudeix de la llibertat que aquesta brinda. Les teles i dibuixos són finestres, horitzons on penetrar i passejar. Una natura necessària i que es va perdent. del cos humà dins la naturalesa fins a fusionar-ne les matèries respon a aquest manifest de política orgànica

Som natura. Gràcies als teus quadres, hem pogut resituar el nostre cos i els nostres rostres dins l’entorn on habitem. Aquest gest també es pot pensar com un gest d’humilitat, de retorn al nostre origen oblidat. Venim de la terra i el fang i ara hi tornem convertits en arbres i branques. Hem crescut des de la llavor mínuscula sembrada fins a l’últim fruit madur de la branca més alta, per tornar a empastifar-nos de fang i molsa els nostres ros

Són mirall de la pròpia ànima, és a dir, reflex extern de l’interioritat de la persona, sinó que també és mirall per qui els mira

Rostres grans, potents, bells i profunds, són necessaris i vertaders en el sentit que ofereixen un espai de quietud i contemplació

Un rostre per poder mirar quan vulgui, en calma i confiança. Mirar directament un rostre, un cos, és observar-se a si mateix des de la distància i és intentar comprendre’s un mateix i els altres, a través de la mirada silenciosa.

La necessitat i el gaudi d’observar rostres. És curiós pensar-ho. També és d’agrair que no tots els quadres representin mirades frontals sinó que molts estan girats, miren avall o amunt, sense esguardar directament qui el mira. Aquests gestos de timidesa o espontaneitat que tenen els teus rostres donen confiança a l’espectador que no sent por de mirar el cos i la cara del quadre directament. Donen comfortabilitat a la mirada. Els teus rostres, en aquest sentit, s’allunyen molt de les imatges tradicionals de grans rostres

Els rostres que presentes són rostres amables, tímids, bells i naturals, plens de vida i de pau són ciutadans com nosaltres, són una proposta de bones persones a qui mirar, de qui aprendre i amb qui xerrar , s’apropen més a les icones religioses, a les imatges de Sants i Verges a qui resar. Els teus rostres naturals són imatges que conviden a la pregària, al diàleg, a la confessió i la discussió, que és potser l’objectiu final de l’art: fer parlar, fer pensar, fer estimar. Moure la consciència, en definitiva.

L'escola no és un mercat

La idea d’igualar l’ensenyament en català amb l’ensenyament en castellà o viceversa, de manera que es faci el 50 % en cada llengua no deixa de ser aparentment molt justa. Si la població que tenim a Menorca es reparteix majoritàriament entre les dues llengües oficials (un 60% de llengua pròpia català, un 35% llengua pròpia castellà, un 5% d’altres llengües) és prou assenyat que les dues llengües siguin llengües vehiculars a l’ensenyament. I així és en gairebé tots els centres, en proporcions variables. El 50% sembla idò, en principi, un principi igualitari. Llavors si, com fan alguns centres, s’introdueix l’anglès com a vehicular en algunes matèries amb programes específics, llavors les dues llengües oficials han de quedar més reduïdes en hores lectives. Cada centre ho ha de regular, segons com sigui el seu context sociolingüístic.

Tanmateix, allò més important no és el percentatge de català-castellà-anglès, sinó els resultats finals. I aquí no hi pot haver discussió possible, simplement perquè tothom està obligat a complir amb la normativa legislativa aprovada pel Parlament. Què vol dir que l’important siguin els resultats? Que tot alumne, tengui la llengua que tengui, ha de ser competent en les dues llengües oficials i ha de tenir un domini suficient d’anglès en acabar l’ensenyament obligatori. Punt.

En realitat, però, què passa? Que l’escola no és una illa, incomunicada amb la resta del món. Que l’entorn és un factor educador (i deseducador) molt influent. Que l’escola, tot i que poleix les desigualtats d’origen, no és suficient per compensar-les. Que en l’aprenentatge i, sobretot, l’ús de les llengües l’entorn extraescolar és poderós (família, amics, mitjans...). I aleshores passa que els resultats finals en el domini i ús de les llengües és prou desigual.

L’escola s’ha de preocupar que tots els al·lots dominin bé el català i el castellà ( i anglès en menor grau, potser). Si surten amb deficiències en una o altra llengua, caldrà reconduir el model lingüístic aplicat. Els mestres no són tontos i, si no hi ha prejudicis entremig, apliquen un model lingüístic que fins ara ha donat bons resultats, en general. Tanmateix, la cada vegada més nombrosa població castellanoparlant fa que ara comencin a sortir alumnes amb mancances en l’ús del català. Dit d’una manera clara i llampant: tots els alumnes dominen el castellà amb prou fluïdesa, no tots els alumnes dominen el català amb prou fluïdesa. Són aquests resultats que hem de compensar. Cal recordar que segons una enquesta del 2003 un 60% de les persones que viuen a les Balears i que no tenen el català com a llengua pròpia, no el sap parlar.

Justament són les escoles que apliquen un model de compensació lingüística les que obtenen millors resultats en les dues llengües. Les escoles amb ensenyament majoritàriament en català compleixen amb els objectius fixats per la llei. No així les escoles que tenen el català en percentatges més baixos al 50 % de llengua vehicular, simplement per què l’escola no basta.

Fer una ullada ràpida a la programació televisiva, a les ràdios, a Internet, a la premsa, a l’oferta de cinema, a tot l’oci juvenil, la visita al metge, l’entrevista de feina, la citació judicial, els cursos de formació, etc. la presència de la llengua catalana tendeix a 0 en alguns àmbits i a cotes minses en altres. És clar que els detractors del català a l’escola diran que tot allò és mercat lliure i que per tant si no hi ha català pel carrer és perquè els consumidors de béns i serveis no ho reclamen. Ben cert. Res a objectar ... si no fos perquè hi ha centenars de lleis espanyoles que ho prohibeixen, ho dificulten o ho ignoren. Per què tenim mercat lliure de totes les televisions en castellà i en canvi no el tenim per a les televisions en català? Per posar-ne un exemple d’espantosa actualitat per a la recepció de TV3 al País Valencià, que els diaris locals amaguen, com tantes altres notícies referides a la nostra llengua i cultura.

Però l’escola no és un mercat, de moment. I per tant no podem tenir una escola a la carta, en la qual els estudiants siguin distribuïts segons la preferència lingüística dels pares. Ho hem comprovat milers de vegades: el mercat tendeix a ser salvatge i per tant és imprescindible regular-lo, i més en qüestió de llengua i educació. Creim que en el fons molts no se’n fan cap problema perquè un al·lot no domini el català, i per contra clamarien al cel si comprovessin que un al·lot no domina el castellà. Les raons són les de sempre: n’hi ha que pensen que hi ha llengües més importants que d’altres, especialment la seva.

Les persones que reclamen més presència del castellà a l’escola, també seria just que demanéssin també més presència del català a altres àmbits, ni que siguin només els àmbits públics. Seria just, però mai no ho han reclamat. Quan el català tengui el 50% d’ús en els àmbits extraescolars, llavors tindrà sentit que també sigui només del 50% a l’escola. Mentrestant l’escola farà el paper que sempre li hem demanat: que compensi la desigualtat, que integri les diferències i que estimi la diversitat. Almenys des d’una perspectiva progressista de l’educació. La resta és la selva.

pintar llibres

És la cinquena exposició individual que he fet en aquesta a la galeria d'art Joan Oliver Maneu de Palma. Ahir vam fer una roda de premsa per presentar el catàleg que acompanya l'exposició, editada pel Govern Balear dins la col·lecció ARTIB, (és el núm.16). El catàleg reprodueix les portades de la majoria dels llibres i alguns dibuixos de les pàgines. La presentació ha anat a càrrec de l'escriptor Josep M. Quintana.

En total hi ha 34 llibres, de formats i tècniques ben diversos, des del grafit, l'acrílic, el betum de Judea, etc. Són, certament moltes pàgines pintades, que aproximadament contenen uns 700 dibuixos. Aquesta és una selecció de l'obra en format de llibre, format que vaig fent des fa una quinzena d'anys ( en total n'hauré fet més de 200).

Però m'agrada "pintar" llibres perquè és una forma diferent de presentar l'obra pictòrica que obliga també a fer-ne una mirada diferent. Només el gest de passar els fulls, cosa que remet a la "lectura", permet que el lector faci una mirada tal vegada més lenta, més pausada. Jo provenc d'una cultura llibresca, de fet la meva formació és filòloga, l'amor a les lletres i als continents de les lletres, els llibres, són part de la meva vida íntima i professional. També escric, m'agrada escriure poesia sobretot, articles...els llibres pintats són per tant una perllongació de la meva escriptura "en forma d'imatges". Alguns dels llibres també contenen paraules, paraules extretes del diari de l'obrador, o altres vegades són textos prestats d'altres poetes com Pessoa, Eugénio de Andrade o del filòsof Zygmunt Bauman. Els textos solen ser reflexions a posteriori de les imatges creades, és a dir són les connotacions que l'obra pintada em permet d'expressar amb paraules, però mai o molt rarament a la inversa. Quan pint no pens, sinó que sent, i llavors pens sobre el que he sentit. Crec que el procediment de pintar allò pensat sempre m'és un fracàs.

D'altra banda, també m'agrada confeccionar-me jo mateix els llibres, el que se'n diu l'enquadernació, les cobertes, el cosit, les guardes... perquè així són una mica més meus. I així també puc jugar amb els materials: hi ha tapes de fusta, de teixit, de ferro, de marbre... de manera que es converteixen en llibres realment especials, com pertoca a una obra d'art.

Els motius dels llibres són els mateixos que faig amb els quadres i per tant els llibres han seguit l'evolució de la meva obra. Com que hi ha llibres de l'any 2005 fins el 2010 es pot veure una mica com s'han anat transformant els motius vegetals en motius figuratius. Sense abandonar els motius vegetals, les darerres obres són una metamorfosi d'aquells elements en rostres que per mitjà de tiges, fullles , arrels, rames...arrelen l'expressió més humana, el rostre, a la terra, a la vida elemental.

I açò és tot i massa. En poques paraules, llibres per ser mirats i estimular en la mirada un goig.