pintar llibres

És la cinquena exposició individual que he fet en aquesta a la galeria d'art Joan Oliver Maneu de Palma. Ahir vam fer una roda de premsa per presentar el catàleg que acompanya l'exposició, editada pel Govern Balear dins la col·lecció ARTIB, (és el núm.16). El catàleg reprodueix les portades de la majoria dels llibres i alguns dibuixos de les pàgines. La presentació ha anat a càrrec de l'escriptor Josep M. Quintana.

En total hi ha 34 llibres, de formats i tècniques ben diversos, des del grafit, l'acrílic, el betum de Judea, etc. Són, certament moltes pàgines pintades, que aproximadament contenen uns 700 dibuixos. Aquesta és una selecció de l'obra en format de llibre, format que vaig fent des fa una quinzena d'anys ( en total n'hauré fet més de 200).

Però m'agrada "pintar" llibres perquè és una forma diferent de presentar l'obra pictòrica que obliga també a fer-ne una mirada diferent. Només el gest de passar els fulls, cosa que remet a la "lectura", permet que el lector faci una mirada tal vegada més lenta, més pausada. Jo provenc d'una cultura llibresca, de fet la meva formació és filòloga, l'amor a les lletres i als continents de les lletres, els llibres, són part de la meva vida íntima i professional. També escric, m'agrada escriure poesia sobretot, articles...els llibres pintats són per tant una perllongació de la meva escriptura "en forma d'imatges". Alguns dels llibres també contenen paraules, paraules extretes del diari de l'obrador, o altres vegades són textos prestats d'altres poetes com Pessoa, Eugénio de Andrade o del filòsof Zygmunt Bauman. Els textos solen ser reflexions a posteriori de les imatges creades, és a dir són les connotacions que l'obra pintada em permet d'expressar amb paraules, però mai o molt rarament a la inversa. Quan pint no pens, sinó que sent, i llavors pens sobre el que he sentit. Crec que el procediment de pintar allò pensat sempre m'és un fracàs.

D'altra banda, també m'agrada confeccionar-me jo mateix els llibres, el que se'n diu l'enquadernació, les cobertes, el cosit, les guardes... perquè així són una mica més meus. I així també puc jugar amb els materials: hi ha tapes de fusta, de teixit, de ferro, de marbre... de manera que es converteixen en llibres realment especials, com pertoca a una obra d'art.

Els motius dels llibres són els mateixos que faig amb els quadres i per tant els llibres han seguit l'evolució de la meva obra. Com que hi ha llibres de l'any 2005 fins el 2010 es pot veure una mica com s'han anat transformant els motius vegetals en motius figuratius. Sense abandonar els motius vegetals, les darerres obres són una metamorfosi d'aquells elements en rostres que per mitjà de tiges, fullles , arrels, rames...arrelen l'expressió més humana, el rostre, a la terra, a la vida elemental.

I açò és tot i massa. En poques paraules, llibres per ser mirats i estimular en la mirada un goig.

Inauguració a la Galeria Joan Oliver Maneu

Benvolguts amics,
us faig avinent que el proper dijous 27 de gener a les 20h inauguram l'exposició
ELS LLIBRES PINTATS
a la galeria d'art Joan Oliver Maneu de Palma, c/ Montcades, 2 .
Hi sou convidats i em farà feliç la vostra assistència.

Lectura de Pau Faner

Vides de broma

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Acció Cultural de Menorca, una entitat de defensa de la llengua catalana com a llengua pròpia de Menorca, té el gust de convidar els ciutadans a la celebració de la paraula. Emmarcat dins els actes de la diada de Sant Antoni, l’acte pretén donar relleu a una de les veus més singulars de la llengua catalana a Menorca. Perquè més enllà dels problemes de normalitat de la llengua, tenim també fites creatives per fer-ne festa. I una d’aquestes fites és la producció de l’escriptor Pau Faner.

Divendres dia 14 a Ciutadella i dissabte dia 15 a Alaior alguns dels que en dèiem lletraferits oferim una lectura de contes de Pau Faner. Organitzat per Acció Cultural de Menorca, els escriptors volem retre un reconeixement a qui des dels anys 70 ha encapçalat la renovació i el revifament de la narrativa catalana contemporània a Menorca. (En) Pau Faner és, per dir-ho així, l’escriptor precedent del boom literari en llengua catalana que es dóna actualment a la nostra roqueta. Pau Faner és un dels escriptors de Menorca amb més llarga trajectòria creativa en llengua catalana. Fa poc se li atorgà el Premi de la Crítica, cosa que se suma al caramull de premis que ha aconseguit per les seves obres literàries i que suposa un cim i un reconeixement més que notable, esplèndid.

Per aquest motiu Acció Cultural de Menorca, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Ciutadella, el Casino 17 de Gener i l’Ajuntament d’Alaior, vol retre un merescut homenatge al nostre escriptor. Com? Llegint-lo. Pau Faner ha rebut distincions i homenatges, però llegir la seva obra en públic és la millor manera de reconèixer el seu treball. Per açò hem cregut una bona idea d'organitzar una lectura pública d'un dels gèneres que més ha conreat, el conte.

Acció Cultural de Menorca festeja d’aquesta manera una de les expressions més singulars de la cultura catalana illenca, l’expressió literària, en la qual la llengua té la forma de l’excel·lència. Pau Faner ha sabut donar un model de llengua rica, variada, subtil i molt expressiva, que no ha renunciat als modismes i a les formes menorquines de la llengua catalana i per tant ha estat una de les veus menorquines més destacades en el panorama literari català; però al mateix temps ha recollit la tradició literària culta, que la lliga a un model de llengua plenament català.

D’altra banda la literatura de Pau Faner, molt imaginativa, beu de l’herència popular encarnada en la rondallística i el llegendari. Els contes, un gènere molt conreat per Faner, troben en la seva ploma la mesura exacta que va des de la pura fantasia fins als detalls d’una prosa gairebé costumista, molt arrelada a l’entorn del món local. La seva grandesa és haver donat una dimensió general a les referències concretes de Menorca, especialment de Ciutadella. Lirisme, ironia, creativitat, sorpresa, familiaritat i fantasia alhora són els tons d’una llengua dúctil.

Els participants a la lectura són, per ordre d’aparició Francesc Florit Nin, Antoni Català Campins, Pere Gomila, Ponç Pons, Miquel Àngel Maria, Josep Portella, Sergi Cleofé i Joan López. Cadascun d’ells llegirà un conte de diversos llibres per tal de donar una visió prou àmplia i representativa de l’art contístic de l’escriptor. Sota la direcció de Jordí Odrí, la lectura compta amb elements escenogràfics i dramatúrgics per donar una mica de relleu a la paraula.

Nacionalismes lingüístics

Nacionalismes lingüístics

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Hi ha persones, i personalitats, que es presenten amb el perfil de no nacionalistes o d’antinacionalistes i creuen que la seva és una postura més avançada o més progressista. Més avançada, creuen, perquè consideren el nacionalisme com una rèmora del passat , una mena d’ideologia superada que va fer estralls en èpoques històriques. Consideren que el nacionalisme és un impediment per a l’entesa entre els pobles, i es consideren així que una postura no nacionalista és una garantia de pau i de futur.

I tanmateix resulta curiós que aquestes mateixes persones, i personalitats, es mostren més nacionalistes que ningú segons la perspectiva que agafin. Açò ocorre /succeeix/ passa sovint a aquells espanyols que ataquen el nacionalisme català però són profundament nacionalistes d’Espanya, i excloents. Amb les llengües actuen igual: abominen de la llengua catalana com a llengua de país, però s’omplen la boca quan es tracta de la llengua castellana com a llengua de la “Nación”.

De fet, resulta bastant difícil sostreure’s de la condició de nacionalista, més o menys accentuat, més o menys difús. Perquè tothom és d’un lloc, s’hi sent, s’hi identifica. És com si volguéssim, de cop, eliminar les diferències de llengües i cultures: cadascú fa servir una llengua habitualment i pertany a una cultura amb major o menor intensitat. No es poden esborrar les característiques que identifiquen les persones i els pobles. Una altra cosa ben diferent és exhibir la pròpia identitat com a única, com excloent, i a la qual els altres s’ha han d’avenir. La diversitat humana se’n ressentiria, una multitud de persones se’n sentirien al marge, discriminades.

Quan les persones, i les personalitats, d’un país presenten una llengua com a única per a tothom quan, realment n’hi ha de diverses, elaboren un discurs nacionalista excloent. Quan les persones (i també personalitats) reivindiquen la llengua pròpia i històrica d’un territori per fer-la la llengua comuna elaboren un discurs nacionalista inclusiu. Ben mirat, idò, el nacionalisme lingüístic és com un ganivet que pot ser molt útil tant per tallar el pa de cada dia com per clavar-lo a l’esquena del vesí.

Per què la llengua de cada país aixeca les passions més desfermades? Simplement perquè amb la llengua hi van aparellats molts altres components de la manera de ser de les persones. Per molt que ho vulguin negar (de fet, només ho neguen per a les llengües minoritzades) hi ha estrets, complexos i profunds lligams entre llengua i identitat. Fixem-nos si no com es tracta qualsevol notícia relativa a la llengua castellana: l’expansió, el negoci, la imatge i l’emblema, la hispanitat, etc. Perquè una llengua crea complicitats i solidaritats, crea un marc de referència, crea un àmbit de participació. És a dir que compartir una llengua és compartir uns mateixos ulls per mirar el món i els homes.

Així, per tant, resulta bastant difícil deslligar la reivindicació d’una llengua –de qualsevol llengua- a un cert sentit de pertinença i a un cert grau de nacionalisme. Fins i tot, el simple ús d’una llengua, en una situació de competència entre dues, ja assenyala un posicionament respecte a la identificació de la persona. Ja ens agradaria que les llengües i el seu ús no tinguessin les connotacions ideològiques a què solem associar-les. Però ja veim que açò no s’esdevé gaire.

La clau d’una bona gestió dels nacionalisme lingüístics és el respecte a la sobirania de cadascuna de les 6.000 llengües del món al seu territori, segons estipula la Declaració Universal dels Drets Lingüístics que la UNESCO proposa i que els Estats no volen aprovar, justament perquè açò seria una autèntica revolució en el reconeixement dels drets que tenen tots els pobles a continuar mantenint les característiques que els defineixen com a comunitats culturals singulars, irrepetibles, insubstituïbles i del tot necessàries.

Només per batallar, un altre articlet per a ACM

L’avantatge cognitiu i social de saber llengües
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca
Fa poc el diari EL PAÍS va difondre un reportatge sobre el bilingüisme. És clar que es referia a les escoles que entenen el bilingüisme com l’ensenyament en castellà i en anglès. Sorpresa que no es referís al bilingüisme que fa més de 30 anys porten a terme les escoles de més d’una quarta part de la població espanyola que viuen a comunitats amb una altra llengua pròpia. Fins al final del reportatge no es va dir que a Catalunya ( sempre obvien el País Valencià i les Illes Balears), Galícia i Euskadi teníem un sistema bilingüe ( o millor dit bilingüitzat). Ho deia el reporter que açò suposava un gran avantatge cognitiu per a les persones i a més deia que els alumnes catalans teien més bona nota en castellà que els d’altrtes zones de l’Espanya monolingüe. Oh descoberta.
El que resulta encara més curiós és comprovar com, tot i defeensar el bilingüisme, la gran part dels espanyols no el practiquen. Si és tan bo, perquè no s’implanta? I així els espanyols monolingües aprendien una altra llengua espanyola, a més de l’anglès, com feim els qui vivim a l’Espanya bilingüitzada.
Les persones que defensen el bilingüisme a Catalunya, a les Illes Balears o a València, però no el volen per res a Madrid o a Extremadura o a Múrcia mostren com a mínim una incoherència que els delata. Açò és el que proposa el partit de Rosa Díez. En el fons no volen ser bilingües, sinó que volen que ho siguem els altres perquè ells es puguin mantenir en el seu monolingüisme de sempre.
Les persones nouvingudes que venen a viure a Menorca, per exemple, tenen tot el dret a ser bilingües o trilingües. Dir-los o fer-los veure que amb aprendre i usar només el castellà ja en tenen prou és un acte d’una subtil marginació. Negar-los la llengua catalana és una manera indirecta de no admetre’ls a la comunitat. Tenir dret a formar part integrada a la comunitat vol dir tenir dret a escoltar la ràdio en català, a llegir-ne diaris, a comprar en català i llenir-ne les etiquetes, a poder comprar jocs en català per als fills que n’aprenen a l’escola. Tenir dret a anar al cinema en català, que el metge ens hi visiti, tenir dret a rebre la llengua dels nadius, sentir el paisatge en la llengua del país, etc. En definitiva, els nouvinguts tenen el dret a no ser-li amagada la llengua catalana i així poder ser també bilingües o trilingües o quatrilingües.
Fa poc una persona del Brasil que ha vingut a viure a Menorca declarava que parlava quatre idiomes: tres dels quals són llengües romàniques (portuguès, castellà i italià), l’altre és l’anglès. Enhorabona! Ara només li cal saber també la llengua d’on treballa, el català, que com que és també una llengua romànica, derivada del llatí, li serà ben fàcil. Fa poc, també una persona immigrada a Barcelona, declarava que ja que a ell li neguen d’aprendre el català perquè se li amaga la llengua, com a mínim vol que els seus fills vagin a una escola d’ensenyament en català perquè així s’assegura que seran bilingües. Una postura ben diferent a la demanada per una menorquina que, en carta al director, reclamava les classes en castellà per als seus fills. Per què? Perquè així no seran bilingües?
Fer servir la immigració com una excusa per justificar accions en contra de la llengua catalana és una pura demogògia. La defensa dels drets de les persones immigrades és defensar el dret a aprendre la llengua del país on han vingut a viure. Defensar el dret dels castellanoparlants a no emprar el català és pervertir la situació. Si una societat funciona en dues llengües és del tot normal que tothom sigui bilingüe. Tothom, o no? Perquè si tots són avantatges, cognitius i socials, per què s’hi neguen? Per quines raons ocultes no volen ser bilingües?

ja fa temps , ara en feim un altre

l'opció segregadora

L’opció que separa
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca
En una botiga de Ciutadella vam veure un paperet que, sense fer-se’n responsable ningú, demanava signatures perquè qui vol l’ensenyament dels seus fills en castellà, el signàs per tal d’així exigir-ho a la Conselleria. En principi, crida l’atenció que després de la lluita democràtica per assegurar la llengua pròpia com a llengua vehicular de l’ensenyament, ara hi hagi una reacció en contra d’un fet que arreu del món és la cosa més normal: que la llengua del país sigui la llengua pròpia de l’ensenyament. Açò no impedeix de tenir altres llengües, tan pròximes, però no pròpies, com el castellà, com a altres llengües d’aprenentatge. Així ho fa la gran majoria de les escoles de Menorca i no hi ha cap problema ni es genera cap conflicte.
El paperet en qüestió no donava cap argument, no expressava cap raó, no plantejava cap dificultat ni cap atropellament. Res. Només demanava signatures. Els promotors s’amaguen rere l’anonimat. Sabem que a Maó hi ha un grupet que fomenta aquesta opció, però a Ciutadella el fet és més estrany. La cosa tanmateix és preocupant, encara que sigui una minoria que ho faci.
Com es pot donar a entendre a aquestes persones que l’ensenyament en català no vulnera drets sinó que més tost possibilita que els seus fills coneguin i puguin utilitzar amb normalitat més d’una llengua superant el monolingüisme castellà? No és açò que sempre han reclamat: el plurilingüisme com la cosa més fantàstica de totes? Llavors, per quins motius no volen aprendre en català, si és la manera d’assegurar que no siguin monolingües i que no perdin la seva llengua familiar.
L’escola ha estat un dels pocs focus de normalitat de la llengua catalana, que ha fet de contrapès a la influència abassegadora de la castellanització de molts altres àmbits: mitjans de comunicació, món empresarial, administració central, justícia, policia, publicitat, etc., que són factors molt més poderosos que la pobra escola. Així es constata que la influència fora de l’escola és molt més intensa a nivell lingüístics: basta que hi hagi un al•lotet castellanoparlant perquè tot el grupet d’amics, malgrat ser catalanoparlants, es posin a parlar en castellà. La gran majoria dels contactes de llengua formal que provenen de fora de l’escola és en castellà. Els sectors de persones que, per família o per professió es desenvolupen en castellà, tenen ben poques ocasions d’entrar en contacte amb el català. A excepció de l’escola. De fet, l’escola és una excepcionalitat dins el panorama sociolingüístic. Que l’escola s’hagi proposat compensar aquesta situació entra a formar part dels objectius ben nobles del sistema escolar, és a dir, donar oportunitats d’igualtat a tots els fillets, tenguin la llengua que tenguin. Però ara l’escola sembla que està tota sola, l’han deixada tota sola en el redreçament de la llengua i la cultura catalanes de Menorca.
Els pares s’han de preocupar dels resultats obtinguts pels seus fills a l’escola. I els resultats indiquen que els fills que van a escoles amb ensenyament en català, aprenen les dues llengües. En canvi, els alumnes que tenen un ensenyament majoritàriament en castellà surten sense una competència funcional de català. Dit en paraules del professor Joan Melià, “la presència elevada del català com a llengua vehicular ha demostrat incrementar notablement la capacitat de tots els infants d'usar-lo sense que se'n ressenti la capacitat d'usar el castellà”.
Duim més de 25 anys d’ensenyament en català sense problemes, en una mateixa escola, integradora i inclusiva. Els pares que ara reivindiquen ensenyament en castellà, ho fan moguts per la ideologia i no per la pedagogia. Aquesta demanda comporta un afebliment educatiu per als seus fills i va directa a la segregació dels al•lots a causa de l’idioma. No sembla que les autoritats educatives, amb bon criteri, en faci gaire cas, entre altres raons perquè fer-ho seria una despesa absurda. No fan cap favor als seus fills els pares que vulguin una opció com aquesta.
Quina mena de societat volem? Aquella que se separa en dues i en la qual no siguin possibles els diàlegs en totes dues llengües independentment de la llengua d’origen? Aquella que no possibilita la competència en les dues llengües oficials? Aquella que es desentén de la cultura minoritzada i s’encamina cap a la desaparició de les cultures i les llengües autòctones? Els defensors de l’ensenyament exclusivament en castellà pensen que se’ls pren un dret. El resultat, però, és empobridor i no alliberador, és tallar camins al futur dels joves estudiants.