HURACÁN

Presentació Huracán
Francesc Florit Nin

Avui presentam un llibre molt polit. Cada any es publiquen mils de llibres i no els podem presentar tots. Però avui presentam aquest als fillets de Ciutadella perquè la persona que l’ha dibuixat és una mestra de Ciutadella. Ella és na Neus Bruguera. Na Neus és il·lustradora, mestra i llicenciada en comunicació audiovisual. Per ella el món del llibre no té secrets, o els secrets que té els sap tots, ja que sap fabricar paper, sap enquadernar, sap gravar i fer litografies i serigrafies, sap pintar i sobretot sap dibuixar contes.

A Barcelona va fer el Postgrau d’il·lustració Creativa i Tècniques de Comunicació Visual a l’Escola Eina. Ha treballat com a il·lustradora de revistes, ha dissenyat cartells, col·laborat en il·lustracions de llibres de divulgació i també ha il·lustrat llibres per a nens ,com aquets que llegirem avui. Com que ho fa molt bé, la seva feina ha estat reconeguda amb premis. Per exemple En Banyeta de na Teresa Duran publicat l’editorial Destino, que va rebre una Menció per la Innovació Gràfica, el premi de la Critica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil. 29 Historias disparatadas d’Ursula Wolfel de l’editorial Kalandraka, que ha estat seleccionat a una fira internacional d’Alemanya. També ha impartit cursos de formació al professorat. Actualment fa de mestra a una escola de primària.

De petita ja dibuixava com fan molts fillets. Però ella va continuar de major i no ho ha deixat mai fins que ara ja és una professió. Quan viatja, i viatja tant com pot, sempre du una llibreta on escriure i dibuixar i en deu tenir moltes. Jo n’he vist una i són una meravella. Però quan ha d’il·lustrar una conte a partir d’un text aleshores va proves i proves fins que troba el to que s’adiu més amb la història que el llibre explica. Per a na Neus els dibuixos de la il·lustració i el text del conte no tenen per què dir el mateix, són llenguatges que dialoguen entre ells per donar un nou significat, una nova interpretació integrada del dibuix i la lletra.

I açò és el cas del llibre Huracán de l’Editorial Kalandraka. El text original és escrit en basc. L’editora l’ha publicat en castellà i en gallec. A veure si un dia podem disposar també de la versió catalana.

L’autor del text és Txabi Arnal, un escriptor basc que ha publicat una dotzena de llibres de literatura infantil i juvenil. Fa de mestre a un col·legi de Vitòria i exerceix de professor a l’Escola de Magisteri de la Universitat del País Basc. Diu que també toca guitarra, però que li surt millor escriure contes. Que li encanta explicar històries imaginatives i plenes de sentit.

Huracán és una història imaginativa, fins i tot és fantasiosa. Quan obrim un llibre tots ens miram primer els dibuixos. Si els dibuixos ens agraden, ens el quedam, encara que la història que explica tal vegada sigui molt divertida o interessant i entretinguda. Abans de les lletres, el dibuixos reclamen l’atenció. Primer perquè inicialment en color, després en blanc i negre i al final una altra vegada en color: tot té el seu perquè. Són dibuixos fets a base de retxes, només retxes, com si na Neus Bruguera imités l’estil inicial dels infants quan fan els primers garbuixos. Les retxes però no són un garbuix de línies caòtiques, sinó que tenen un ordre molt primmirat i, sobretot tenen un ritme casi musical, com si fos un vent de notes fetes per un violí. Aquestes retxes són fetes amb les eines més elementals de dibuixant, els llapis. Els llapis és la primera eina que agafam per començar a dibuixar i a escriure. Com a eina elemental, la gent pot pensar que poca cosa especial podem fer. Idò no, na Neus és un exemple de com amb gairebé no res es poden realitzar uns dibuixos preciosos. Només amb llapis, amb grafits de diversa duresa, i amb llapis de colors, na Neus traça unes retxes de mestra. Les il·lustracions d’Huracán són, en la seva senzillesa, d’una riquesa cromàtica deliciosa i d’una composició neta, elegant i alhora molt dinàmica, d’acord amb la història del text. Els dibuixos són plens de detalls que demanen una mirada atenta, de personatges mig amagats, de casetes amb forma de cara, d’arbres que semblen flames de foc, de poblets que semblen persones. Els personatges anònims que apareixen dibuixats són tendres, encara que siguin fets d’una manera geomètrica, línies rectes i cercles, que podrien donar un resultat fred. En el cas dels dibuixos de persones en na Neus, la caracterització en canvi es fa molt agradable, molt amable: són per un costat xistosos, i per un altre costat ingenus.

La destresa expressiva de na Neus en aquests dibuixos fa que si no llegíssim el text, només mirant els dibuixos ens faríem una idea molt clara del que passa, de la història contada. M’agraden molt els llibres que no s’han de llegir. Però també m’agrada llegir-los. El llibre Huracán són d’aquells que no necessiten lletra. Però en té i també és una història polida, que treu molta de la saviesa dels contes populars: repeticions, paraules encadenades, estructura circular i trama acumulativa... Del text només us vull dir una cosa: que tracta de les coses importants, és a dir, de totes les coses, perquè totes les criatures per petites i senzilles que siguin tenen molta importància, perquè totes contribueixen a fer el món. Per açò la història del conte Huracán és sobre la imaginació i ens permet una reflexió: que les aparences enganyen i que ens hem de pensar les coses dues, tres, quatre i cinc vegades, perquè la solució pot ser allà on no cercam.

Presentació del poemari Funàmbuls de llum d'Edgar Alemany

Funàmbuls de llum d’Edgar Alemany
Francesc Florit Nin

Fa uns anys hi va haver una d’aquelles polèmiques, que solen ser cícliques, entre dues tendències de la poesia catalana. Avui que presentam el segon llibre de poesies d’Edgar Alemay, un al·lot tan jove que no crec que hagi tingut temps encara de posicionar-se entre els imparables i els defensors de Josep Carner. Ben cert que n’Edgar té les seues particulars fílies i fòbies, tocant a la poesia. Aquelles disputes crec que són ben artificioses: que cadascú campi com pugui perquè les etiquetes enlloc de clarificar, sovint enganyen i destorben.
Ara bé, en presentar un llibre de poesia, en un exercici d’anàlisi i de comprensió i de sensibilitat, no ens queda més remei que qualificar-la, posar-hi per tant etiquetes. Que hi farem.

N’Edgar Alemany forma part d’una nova fornada de poetes joves de Menorca. De Menorca, primera etiqueta. Bé, va néixer a Es Castell, ara fa vint anys, per tant és de Menorca. Però açò té una importància relativa, perquè no hi ha cap característi dels poetes nascuts a Menorca que els pugui agrupar, més enllà, és clar, de les referències geogràfiques a l’illa que apareixen als seus poemes. Vull dir que n’Edgar és menorquí simplement perquè hi ha nascut, res pus. Però jo no diria que la seva poesia és “menorquina”, perquè està del tot inserida en la normalitat literària de la poesia catalana i prou. La nova generació dels poetes joves, com en Tomeu Truyol, en Sergi Cleofé, na Blanca Ripoll, na Sara Guasteví, i d’altres.

Podem estar més que contents, avui celebram una de les millors expressions d’humanitat, el goig de la paraula poètica i, com veis, una nova colla de joves continuen aquest art. Perquè actualment Menorca es troba en plena efervescència creativa: en poesia, i en narratuva, en teatre i fins i tot en assaig i en recerca científica, però també en pintura, en música, potser no tant en urbanisme.

Cap altra generació anterior havia donat Menorca una talla qualitativa semblant de la creació literària. Narradors com Pau Faner, Josep M. Quintana, Maite Salord, Joan Pons, Esperança Camps; poetes com Ponç Pons, Pere Gomila, Joan F. López Casasnovas, formen una bastida plenament consolidada. Crec que estam davant període d’esplendor de les lletres menorquines. Menorca, sempre una mica de remolc dels moviments literaris moderns i de manera més aviat tímida, ja es troba del tot integrada en el concert de la contemporaneïtat. Ara, per tant, parlar de literatura menorquina només té un sentit estrictament geogràfic, de res més. Els escriptors menorquins poden tenir la mateixa consideració, posem per cas, que els escriptors gironins o els escriptors de la Safor.
Però per a la tradició literària menorquina, aquest fet de normalitat sí que té un valor de pes perquè ens sostreu la migradesa de l’aportació menorquina a la literatura catalana. En bona part del segle XX, “la literatura menorquina va estar sota mínims, tot i algunes puntes excepcionals” en paraules de Joan F. López Casasnovas. La generació actual, per tant, ha tingut al seu darrera una tradició literària menorquina més aviat escassa i desfassada. Però la producció d’ara mateix, especialment en els darrers 25 anys, ha estat espectacular i té com a antecedent el moment mogut dels anys 70 i 80, en la generació del recobrament de les llibertats democràtiques, un període també de fecundidat literària. Ara sorgeixen nous noms al costat d’aquells autors més o manco consolidats. Ara els escriptors menorquins publiquen les seves obres a Barcelona, a València o a Mallorca amb naturalitat com rarament succeïa, entrant així en els circuïts comercials de l’edició. N’Edagar Alemany, tot i la seva joventut n’és un exemple.

En poesia, Menorca no ha donat en el passat cap gran poeta, ni cap moviment literari específic com ha donat Mallorca. Només podríem adduir Àngel Ruiz i Pablo i Gurmersind Gomila, com a poetes destacables. Però qui coneix aquests dos autors fora del cercle restringit de l’illa? No tindrem un poeta de reconegut prestigi fora de Menorca fins ara, amb en Ponç Pons, un autor que ha estat prolífic en producció i en premis.

Durant els darrers anys hi ha hagut una gran activitat poètica: la col·lecció dels Quaderns Xibau, la celebració de recitals, els encontres de poesia de l’Ateneu de Es Castell, la convocatòria de premis, la creació de blocs a Internet, com illanvers, un blog que arrepelga més de dues dotzenes de poetes menorquins, exactament tranta-quatre, entre els quals hi trobareu n’Edgar. Aquesta és una nova generació d’empenta.

Però què hi fa la poesia en el món d’avui? Què canten els poetes menorquins d’ara? En el fons diuen el que sempre ha importat de dir: que la poesia és la tendresa del llenguatge i que el llenguatge ens fa humans. O com la defineix n’Edgar “el vincle entre reflex i reflexió”. El llibre Fonàmbuls de llum és una declaració de principis, perquè bona part del seu contingut se centra en la concepció mateixa de la poesia.

Aquest és el seu segon llibre publicat. El 2007 El Gall Editor li va publicar Calidoscopi, guanyador del premi Art Jove 2007. Després va participar a l’antologia de poesia jove Pedra Foguera, el més jove dels antologats ( Documenta Balear, Palma. 2008). El llibre que presentam Funàmbuls de llum, va ser guardonat amb la menció honorífica del Premi Martí i Dot de Sant Feliu de Llobregat del 2008. Esteim doncs davant l’inici d’una projecció literària, que ha començat amb força.

He d’afegir tanmateix, i no és res circumstancial sinó absolutament essencial en Edgar, que a més de poeta, el jove aquí present és músic, estudia violoncel i composició al Conservatori Superior del Liceu i que ho compagina amb estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona. D’altra banda tradueix la poesia del portugès Eugenio d’Andrade i la del francès Rimbaud i el llibre Sobre la certesa de Ludwing Wittgenstein. Quasi res. Poesia, música i filosofia és el triangle amorós en què es debat n’Edgar Alemany. O més ben dit, és el trípode en el qual se sosté la vida especulativa d’aquest jove. Abans els poetes solien ser, solíem ser, filòlegs, per bé o per mal. Ara són filòsofs –per bé o per mal, i músics, en aquest cas sempre per bé. La poesia de n’Edgar és en aquest sentit reflexiva i sonora alhora.
El llibre pren el títol d’un vers de Pere Gomila, i crec endevinar que es tracta bàsicament d’una iniciació a la recerca de la identitat personal, de la construcció de la identitat poètica, ple de disquisicions filosòfiques, transcendentals per un costat, però també experimentals i vitals. Fonàmbuls de llum té dues parts, separades per una cita de Palau i Fabre que diu
Quantes dones hi dormen,
en els meus versos, ah,
per sempre!
que indiquen clarament la temàtica de la segona part. La primera part és una reflexió metapoètica i antropològica, de les grans preguntes internes: qui som? què faig? per què? d’interrogació sobre la identitat i la poesia. El primer poema és ja un anunci del llibre, “Antropoètica”, poètica de l’home, en el qual, per trobar el poema “he menjat terra, he begut pluja, he plorat sal”. La segona part és una constatació de la relació amorosa, sobre l’experiència eròtica. Les dues parts deuen ser la cara i la creu de l’existència, mental i carnal, espiritual o anímica i material o sensual. El poeta és aquí el sonàmbul que va temptejant la realitat, i a les palpentes troba els indicis de la poesia i de la música, una veritat més autèntica, més fonda encara que més incerta. L’art, segons confessa l’autor, és l’única possibilitat d’escapada d’aquest món empastifat de kitsch.

Fonàmbuls de llum és farcit igualment de referències culturals, de cites de poetes, de filòsofs, músics, pintors i mites, especialment del mite poètic per exel·lència, d’Orfeu. Sorprèn certament aquest bagatge en un poeta tan jove i la maduresa amb què s’encara a la construcció segura i eficient de l’expressió poètica. Certament que hom podria esperar aquelles vel·leïtats dels joves poetes, plenes de sentiment i de dubtes, una mica recargolats en l’emoció i prenent mà a les expressions d’una sensibleria romàntica, sempre recurrent i caduca. Açò no passa en n’Edgar Alemany. Els seus versos són ben travats, les imatges poderoses i suggerents, l’expressivitat és continguda i eficaç, resolta en uns pocs versos. Hi ha en el llibre uns encerts brutals d’economia verbal. Em sembla per exemple extraordinari el poema “Llenguatge”:
Si la paraula és absència
la poesia és un món de solituds.
O aquests versos del poema Enyor:
més enllà del teu cos
tot són versos inútils

A mi especialment m’han agradat més els poemes amorosos de la segona part. Però açò són tot gustos particulars. Hi ha unes certes connotacions de Salvat-Papasseit, en la forma epigramàtica, per la sensualitat de les imatges i les diverses situacions amoroses: absència, gaudi, comiat, requeriment. En fi, com va dir Octavio Paz, la poesia és l’eròtica del llenguatge.

No sé com pot n’Edgar mantenir tants amants alhora: poesia, música, filosofia. Deu ser un bon amant. Ja ens pot explicar els detalls de com ho fa. Deu ser qüestió d’actitud, d’una actitud traduïda en paraules (i obres), atenta a reinventar la realitat i a formular universos d’interpretació. Poeta és qui sap omplir el món de presències amb el propòsit d’establir lligams afectius i solidaris amb les paraules i els sentits per tal d’eixamplar la mirada en la comprensió de la vida. El llibre Fonàmbuls de llum és precisament açò. Llegiu-lo en tot cas.

La política edificant

Un poble silenciós pot tenir l’atractiu de la calma i de la mesura. Un poble callat, per contra, no té cap gràcia. Perquè són actituds ben diferents. Callam massa. A vegades, quan es digna a parlar més tost s'esgatinya de mala manera. Més que discutir, la majoria de les ocasions el que es fa és treure foc pels queixals. Ara es donen tots els ingredients d’una societat poc atenta a la qualitat de democràcia que s’hi menja. Votar-se en contra és l’esport preferit d’una gran part de la gent treballadora. Aran de cada una de les eleccions, ho tornarem a comprovar: la majoria votarà un partit que no els beneficiarà ni mica. El senyor Rajoy els diu que la immigració els perjudica i s’ho creuen. Els entabana amb la presumpta discriminació dels castellanoparlants i s’ho creuen. Els enganya amb les guerres justes i s’hi fiquen de quatre potes. Els ensarrona que la memòria històrica és confrontar els espanyols i s’ho empassen. Es presenta com el salvador de la pàtria i s’ho beuen. Els ensabona amb davallada d’impostos i s’hi tiren de cap. Partits com el del senyor Rajoy són imprescindibles per poder il·lustrar d’alguna manera el camí equivocat. El PP serveix exactament per dilucidar cap a on no hem de caminar. És d’una ajuda inestimable si no fos que tenim un poble callat, bastant cec i tocat de sord, que fa que l’opció política del PP en lloc de ser pròpia d’una minoria tronada esdevengui majoritària.Per córrer.

Les campanyes electorals i bona part dels poders dels medis elaboren constantment mentides i amaguen tant com poden els vertaders problemes de la gent del carrer. L’alçada del pensament polític no ha fet més que davallar escalons a mesura que han entrat en joc polítics tan edificants com imputats per la justícia i calamitosos de la vida pública que veuen en la política una manera de lucrar-se des de la més absoluta desvergonya. La corrupció no és circumstancial, és incardinada en la mentalitat del temps.

Tenim un poble callat que votarà més producte de la por que de la valentia, més provocat per la inèrcia que per la reflexió, més causat per la farsa mediàtica que per principis de regiment de la vida comuna. I enmig hi tenim els bisbes amb els seus pecats.

Cercles concèntrics

Cercles concèntrics


No hi ha cosa més enravessada que discutir amb un adolescent. Qui en tengui a casa que el confiti. Ben mirat, però, és un exercici que esmola el cervell, perquè has d’argumentar molt finament, i no basta. De fet no serveix de res. Només volen rebotar per fer-se a ells mateixos. Una volta has entès açò com a pare o com a mestre, llavors només cal armar-te de paciència i tira peixet.

El fet és que discutint sobre les identitats, van apareixent raons raonables, emotives, desraons i collonades. Tot mesclat, un còctel explosiu. Les identitats mouen molt. Som de naturalesa gregària. Som d’aquí, em sent d’allí, som i serem i deixarem de ser. Tots tenim una identitat i els adolescents la cerquen. Tenim identitat personal i col·lectiva. Tots tenim també una personalitat individual; però no crec per res que també tinguem una "personalitat col·lectiva", els termes en si s'exclouen, no són cap paradoxa, és una simple contradicció irresoluble. A mi em reventa que diguin que els menorquins són així i aixà, o que els madrilenys són d'aquesta manera i de tal altre. No, no, no. Crec que hi ha identitats, però no maneres de ser...Però: i si d'identitats en tinguéssim més d’una? I si en tenim d’amagades? I si en tinguéssim de reprimides? I si en tenim de negades? I si en tenim de possibles?

El món canvia i canvien les actituds. La societat d’ara s’ha fet més diversa en tots sentits: cultural, social, ètnica, lingüística, religiosa... Puc tenir més d’una identitat. És possible sentir-me partícep de grups distints i alhora. Fins i tot puc reivindicar la possibilitat de tenir identitats incompatibles, i que cadascú aguanti la seva pròpia esquizofrènia. La condició necessària perquè tot açò passi es troba justament en la idea de participació. La participació fa activar la pertinença, n’és el carnet d’identitat. Si particip de diverses instàncies aleshores puc afirmar que tenc una identitat múltiple o polivalent. Per què renunciar-hi? Som com anells concèntrics: per ser europeu he de ser mediterrani, per ser mediterrani he de ser espanyol, per ser espanyol he de ser català, per ser català he de ser balear, per ser-ho he de ser menorquí que per ser-ho he de ser del meu poble. La llàstima és quan algú pretén que les identitats siguin excloents o que et diguin quina mena de persona ha de ser una determinada identitat. Tanmateix certes identitats maten. La identitat espanyola ha estat molt sovint un jou. La identitat europea és encara una entelèquia. La identitat mediterrània ha estat oblidada. La menorquina pot ser...N’hi ha que boten anelles, amb tot el seu dret i negant les evidències. Un pot negar ser fill de qui és, però ho continuarà essent mal li pesi. El que costa més d’entendre és que els menorquins som una manera de ser catalans. Qui ho negui ho farà des del prejudici i la intencionalitat ideològica, legítima però esguerrada. Posau-hi raons emotives d’adolescència i el garbuix serà gros.

Col·laboracions per aprendre llengua

Col·laboració per a l’aprenentatge de la llengua
Francesc Florit Nin
Servei d’Ensenyament de la llengua.

Als centres educatius de Menorca tenim una gran diversitat d’alumnat respecte a la llengua i les cultures. Com tots els pares poden comprovar, a les classes dels seus fills hi ha al·lots i al·lotes d’origen divers, vinguts d’arreu del món. La majoria són persones nascudes a l’illa, però hi ha devers un 15 - 20 % que no han nascut aquí o que són de famílies provinents d’altres països que s’han instal·lat a viure a Menorca. La composició social, cultural i lingüística dels patis de les escoles menorquines han canviat molt en els darrers anys. Aquest nou panorama obliga els ensenyants a adaptar continguts i metodologies per donar una resposta eficient a aquesta diversitat.

La població escolar resultant de la forta immigració reclama una atenció educativa específica que els centres adopten d’una manera o d’una altra. Els estudis indiquen que el fracàs escolar és major entre els alumnes de famílies immigrades. Les raons són vàries: l’experiència del dol migratori, el desconeixement dels referents culturals, les dificultats d’aprenentatge d’una o de dues llengües noves, les situacions de precarietat familiar, a vegades econòmiques, la pèrdua dels lligams emocionals amb el país d’origen, etc.

Si una de les principals funcions que reclamam a l’educació és que doni oportunitats i que per tant compensi les possibles mancances inicials, aleshores els alumnes nouvinguts de la immigració hauran de tenir, no un tracte preferent, sinó una consideració específica. En aquest sentit, les escoles organitzen l’atenció educativa en programes com la immersió lingüística a primària, el PALIC (Programa d’Acollida Lingüística i Cultural) a secundària, i altres actuacions com els apadrinaments, les tutories, les adaptacions curriculars, la inclusió de continguts interculturals, etc.

Una de les principals preocupacions, com no pot ser d’altra manera, és que els alumnes adquireixin tan prest com sigui possible la principal eina de comunicació escolar que és la llengua en què es vehicula tot l’aprenentatge. Sense llengua, català i castellà, no hi pot haver progrés. Per açò com a mínim durant el primer any d’arribada d’un alumne nouvingut tot s’ha de focalitzar en la llengua: tots els mestres i professors són en primer lloc mestres i professors de llengua, sense la qual és impossible aprendre matemàtiques o ciències naturals. És més encara: tota la comunitat educativa ha d’actuar com a coadjuvants en l’adquisició de la nova llengua. Especialment els companys mateixos de l’aula són uns dels potencials d’aprenentatge lingüístic i cultural de primer ordre per a l’alumnat nouvingut. De fet, si els qui som al seu voltant feim necessària la llengua que necessita el nouvingut, serà en poc temps i amb una relativa facilitat que la llengua s’aprengui. En aquest sentit, l’èxit –o el fracàs- vindrà condicionat que tothom (ensenyants, alumnes, pares...) ajudi el nou alumne amb un acte molt senzill: parlant-li en català. Si les condicions són les adequades, aprendre una llengua nova és bastant fàcil. Basta que, amb una mica d’esforç, l’entorn social t’hi convidi.

Volem dir amb açò que tots som responsables de fer de la llengua catalana la llengua compartida a l’escola. Els programes educatius que funcionen i que donen els fruits esperats són aquells en què tothom hi posa de la seva part, quan tothom rema en la mateixa direcció, quan mestres i pares i alumnes es posen d’acord en els objectius i en els procediments a seguir.

Aquest estiu hem tingut una molt bona experiència de col·laboració entre diverses entitats: escoles, ajuntaments i el Govern Balear a través del Consorci per al foment de l’ús de la llengua catalana i el Servei d’Ensenyament de la Llengua a Menorca. Tant a Ciutadella com a Maó, els seus respectius ajuntaments han organitzat unes activitats durant els mesos de vacances d’estiu encaminades a afavorir l’acollida lingüística i cultural de l’alumnat nouvingut que duen a terme els centres escolars. Es tracta d’una actuació molt important perquè l’alumnat nouvingut continuï l’aprenentatge de la llengua durant uns mesos en els quals se sol perdre el contacte amb els companys d’aula i per tant perden la possibilitat d’interactuar en català.

L’acord de col·laboració amb l’Ajuntament de Ciutadella ha tingut uns resultats excel·lents. Els alumnes s’han divertit tot aprenent. Han agraït l’esforç posat en ells i nosaltres els agraïm el seu esforç. La nostra experiència ens demostra que la millor manera d’aprendre llengua és a través de l’amistat amb activitats lúdiques. Com a compromís adquirit en el Pla Municipal d’Interculturalitat, l’actual regidoria d’Educació ha fet una molt bona actuació en aquest sentit, actuació que tindrà continuïtat en els propers anys. Treballar per tant en una mateixa direcció és fonamental en els temes tranversals de l’educació: la convivència, la integració, la llengua.

Certament que l’escola és el principal lloc on els alumnes nouvinguts aprenen la llengua. Però aquests alumnes necessiten que l’entorn social també els ajudi i la millor ajuda no ve de fer-li el favor de parlar la seva llengua, sinó d’oferir-li la nostra. I açò es pot fer des de qualsevol àmbit de les relacions socials.

Símptomes inapel·lables

Em faig vell. Ves quin remei, què et pensaves? Com els vells tenc de tant en tant enrabiades, alternades per moments d’una absoluta relativitat de les coses. Tornar-se vell i remugar de tot deu ser un principi de llei universal com també ho deu ser la tranquil·la mirada al present des de l’atalaia dels anys. Pensar-hi em produeix un breu vertigen. Una mica de por apareix quan penses si el mal caràcter s’ha accentuat i si encara seràs més insuportable. Quina paciència la dels altres.

Els símptomes són innombrables innumerables indefinits i palmaris. Incontestables. No s’hi pot fer res. Memòria despistada, ferides tardanes, mapes a la pell, lentitud de la ullada...Tot s’hi acumula fins a l’enderrossall final. Però de tots els símptomes del temps personal, n’hi ha un que em desespera més que cap altre. L’evidència més patent del pas dels anys és que no entenc. No entendre, no comprendre, no copsar ni tan sols intuir un fil del que passa. Quan es perd el sentit del món, ja pots dir que pastures les darreres tanques.

M’ha passat fa poc un fet que confirma que em faig vell, certament. En entrar en un museu on s’exposaven obres d’art de la més rabiosa actualitat, avalades per la institució i pels sacerdots de la intel·lectualitat artística, i quedar astorat de no entendre res va ser definitiu. Fa temps podia entusiasmar-me per la gosadia d’un quadre, podia emocionar-me de la sorpresa d’una escultura o podia també rebutjar-ho i dir sense dubtar-ho un moment: no m’agrada un pèl. Però ara no ha passat res d’açò. Ara he quedat parat, immobilitzat en la meua incomprensió. Llegia i llegia els prospectes que acompanyen les obres d’art com el malalt llegeix tremolant el prospecte de la medecina. Per molt que llegís amb la màxima atenció, no ho entenia i pensava en la maleïda mania d’acompanyar una obra d’art amb mil discursos de justificació. Els papers hi eren per explicar, però a mi més m’embullaven. Tanta lectura per a obres plàstiques? Vaig sortir amb maldecap. L’esforç que demanen algunes instal·lacions artístiques ja no són per la meua edat. Vaig demanar un got d’aigua al bar més proper. Envellir és fotut. No entendre ho és més.

col·leccionista

La dèria de col·leccionar és una bona dèria. Els col·leccionistes de segells són els més acabats. Ben mirat ens passam la vida col·leccionant, col·lectant, que deu ser un d’aquells pòsits ancestrals que ens queden estotjats a les àrees més primitives del cervell. Qui no és col·leccionista d’alguna cosa, ni que sigui de desgràcies? Molt més a l’abast és col·leccionar coseues. En sé d’un que col·lecciona llapis, un altre que col·lecciona gramàtiques de llengües del món, i encara en sé d’un que la seua dèria és atresorar escudelles, antigues i modernes. A mi m’agraden les estilogràfiques, però no en faig col·lecció perquè ho abandonaria, ja em conec. A més, està tan vist que fins i tot les revistetes de moda les promocionen. Massa car, d’altra banda. També m’encanten les maquinetes de fer punta als llapis, d’açò sí que en tenc una petita col·lecció. Són barates i tenen la gràcia dels mecanismes simples, tan útils. Qui més qui menys, tothom arreplega allò que pot.

Posats a col·leccionar, millor que guardem allò que valgui bé la pena. Qui col·lecciona records, els memorialistes, i qui col·lecciona la pròpia vida en una autobiografia. Alguns col·leccionen amants; la majoria, penes. La gent comuna com jo i com tu compila estampetes de marededeus, o tebeos d’antany o plats pintats o cadenetes de nomeolvides, foteses sense més complicacions que ens representen una mica desdibuixats. M’agrada qui col·lecciona llibres i mapes i els roba per tenir-los en un atac de possessió delinqüent. Entenc qui col·lecciona pintura i fotografia. Una mica més difícil és col·leccionar moments feliços perquè quan els tenim no ens adonam i se’ns escapen com l’aigua entre les mans. Col·leccionar històries és el que fan els novel·listes. Què col·leccionen els músics? Què deuen col·leccionar els pescadors?

Aquells que saben replegar alegries són admirables i qui col·lecciona amors i els respectius desenganys. Qui col·lecciona joies cares i qui col·lecciona cares joioses. Entre uns i altres hi ha l’abisme d’una diferència insalvable. No col·leccionaré estilogràfiques; m’estim més fer un àlbum de presències.