Símptomes inapel·lables

Em faig vell. Ves quin remei, què et pensaves? Com els vells tenc de tant en tant enrabiades, alternades per moments d’una absoluta relativitat de les coses. Tornar-se vell i remugar de tot deu ser un principi de llei universal com també ho deu ser la tranquil·la mirada al present des de l’atalaia dels anys. Pensar-hi em produeix un breu vertigen. Una mica de por apareix quan penses si el mal caràcter s’ha accentuat i si encara seràs més insuportable. Quina paciència la dels altres.

Els símptomes són innombrables innumerables indefinits i palmaris. Incontestables. No s’hi pot fer res. Memòria despistada, ferides tardanes, mapes a la pell, lentitud de la ullada...Tot s’hi acumula fins a l’enderrossall final. Però de tots els símptomes del temps personal, n’hi ha un que em desespera més que cap altre. L’evidència més patent del pas dels anys és que no entenc. No entendre, no comprendre, no copsar ni tan sols intuir un fil del que passa. Quan es perd el sentit del món, ja pots dir que pastures les darreres tanques.

M’ha passat fa poc un fet que confirma que em faig vell, certament. En entrar en un museu on s’exposaven obres d’art de la més rabiosa actualitat, avalades per la institució i pels sacerdots de la intel·lectualitat artística, i quedar astorat de no entendre res va ser definitiu. Fa temps podia entusiasmar-me per la gosadia d’un quadre, podia emocionar-me de la sorpresa d’una escultura o podia també rebutjar-ho i dir sense dubtar-ho un moment: no m’agrada un pèl. Però ara no ha passat res d’açò. Ara he quedat parat, immobilitzat en la meua incomprensió. Llegia i llegia els prospectes que acompanyen les obres d’art com el malalt llegeix tremolant el prospecte de la medecina. Per molt que llegís amb la màxima atenció, no ho entenia i pensava en la maleïda mania d’acompanyar una obra d’art amb mil discursos de justificació. Els papers hi eren per explicar, però a mi més m’embullaven. Tanta lectura per a obres plàstiques? Vaig sortir amb maldecap. L’esforç que demanen algunes instal·lacions artístiques ja no són per la meua edat. Vaig demanar un got d’aigua al bar més proper. Envellir és fotut. No entendre ho és més.

col·leccionista

La dèria de col·leccionar és una bona dèria. Els col·leccionistes de segells són els més acabats. Ben mirat ens passam la vida col·leccionant, col·lectant, que deu ser un d’aquells pòsits ancestrals que ens queden estotjats a les àrees més primitives del cervell. Qui no és col·leccionista d’alguna cosa, ni que sigui de desgràcies? Molt més a l’abast és col·leccionar coseues. En sé d’un que col·lecciona llapis, un altre que col·lecciona gramàtiques de llengües del món, i encara en sé d’un que la seua dèria és atresorar escudelles, antigues i modernes. A mi m’agraden les estilogràfiques, però no en faig col·lecció perquè ho abandonaria, ja em conec. A més, està tan vist que fins i tot les revistetes de moda les promocionen. Massa car, d’altra banda. També m’encanten les maquinetes de fer punta als llapis, d’açò sí que en tenc una petita col·lecció. Són barates i tenen la gràcia dels mecanismes simples, tan útils. Qui més qui menys, tothom arreplega allò que pot.

Posats a col·leccionar, millor que guardem allò que valgui bé la pena. Qui col·lecciona records, els memorialistes, i qui col·lecciona la pròpia vida en una autobiografia. Alguns col·leccionen amants; la majoria, penes. La gent comuna com jo i com tu compila estampetes de marededeus, o tebeos d’antany o plats pintats o cadenetes de nomeolvides, foteses sense més complicacions que ens representen una mica desdibuixats. M’agrada qui col·lecciona llibres i mapes i els roba per tenir-los en un atac de possessió delinqüent. Entenc qui col·lecciona pintura i fotografia. Una mica més difícil és col·leccionar moments feliços perquè quan els tenim no ens adonam i se’ns escapen com l’aigua entre les mans. Col·leccionar històries és el que fan els novel·listes. Què col·leccionen els músics? Què deuen col·leccionar els pescadors?

Aquells que saben replegar alegries són admirables i qui col·lecciona amors i els respectius desenganys. Qui col·lecciona joies cares i qui col·lecciona cares joioses. Entre uns i altres hi ha l’abisme d’una diferència insalvable. No col·leccionaré estilogràfiques; m’estim més fer un àlbum de presències.

Badocs

L’ofici de badar




Ben pocs són els privilegiats d’exercir l’ofici de badar. La immensa majoria hem de completar la jornada laboral amb altres ocupacions una micona més lucratives per guanyar-nos les garroves. Però quina delícia és l’art de badar. En menorquí tenim un verb preciós que ens identifica en la dialectologia: xoroiar. El qui com jo es consideren xoroions sabem de la importància vital que representa tirar pel món amb els ulls esbatanats, tan oberts com els tenia Josep Pla, els Gran Xoroiador.

Qui es pot permetre el luxe de guaitar el món són els jubilats si la salut els acompanya. En els seu cas, el badar es completa amb el vagar, en l’ampli sentit de la paraula. Ho fan perquè tenen molta cosa a veure i diuen si vivim coses veurem...en aquest món tan canviant. Ara que tenen temps, com els adverteix l’ajuntament, els volen tan actius com quan s’extenuaven amb dotze hores diàries a la manovia de la fàbrica. Ja n’han fet prou. Ara toca badar.

Un dels principals atractius de l’ofici de xoroiador, especialment a les ciutats, és veure com treballen els altres. Com més es mouen millor, com és el cas dels manobres, paletes o com en diuen ara en un castellanisme ferotge, peons –perquè deuen cobrar manco. La cosa té gràcia, pels badocs – no gens pels obrers. I com més gran és l’edifici a construir més entretinguda és la badada. Perquè de l’ofici de badar n’hi ha de tota mena: romàntics del paisatge, ecologistes del país, especuladors de solars... Tanmateix allò que més atrau de tots els badocs són les obres d’infrastructures públiques tot observant alegres com es destrueixen les vistes d’antany. Les fileres de desvagats s’aferren a les malles de protecció de les obres per vigilar atentament la jugada i comentar-la.

Per açò és una llàstima que l’empresa constructora del lamentable dic (no) a la badia de Ciutadella hagi tancat amb planxes metàl·liques tot el perímetre de l’obra més faraònica de l’illa, de manera que no hi ha cap forat per on guaitar. Propòs que s’habiliti un balcó per poder contemplar tot el desastre. Els jubilats ho reclamen. Jo també.

L’illa dels benaventurats

L’illa dels benaventurats

Una de les formes més usuals d’utopia és la d’illa, com tothom ja sap. Els artistes hem rebut un encàrrec ben estrany: expressar la visió de Menorca. No estic segur que aquesta sigui la manera més adequada de demanar peres al taronger. De fet la millor visió de “Menorca” és la fotografia per satèl·lit: impecable, admirable, gairebé miraculosa. Però si el que es demana és una visió més tost desitjable, aleshores la imatge s’expressa millor amb paraules. Dit en dues paraules: quina Menorca voldria com a utopia? Quina idea d’illa ens fa caminar?

Vull una Menorca que tengui una norma democràtica profundament participativa, fruit d’un consens raonat i intel·ligent. Que sigui capaç de conjugar la seua identitat amb l’obertura al món de les altres identitats. Que posi en valor tot el seu patrimoni històric, cultural, social i humà. Que es regeixi per un escrupulós criteri de sostenibilitat, de garantia per a les futures generacions. Que sigui model d’una relació respectuosa amb els béns mediambientals. Que sigui capaç de redistribuir la riquesa. Que disposi dels serveis sanitaris, educatius i culturals universals i de qualitat. Que travi una xarxa de relacions socials presidida per la convivència i la solidaritat entre totes les diferències. Que tengui com a fita la qualitat de vida i l’equanimitat. Que crei un entramat creatiu que faci possible el gaudi dels sentits, la recerca científica i la reflexió sobre la condició humana. Que tengui memòria de qui ha estat i que sigui capaç de fer-se les condicions de qui vol ser. Que conservi la llengua pròpia i respecti totes les altres. Vull una Menorca en la qual tothom se senti menorquí, sigui qui sigui, vengui d’on vengui, pensi el que pensi.

La foto del satèl·lit és preciosa, i em sembla llucar-hi el paradís possible. Els desitjos que projectam sobre la imatge també la configuren, perquè sovint veiem allò que voldríem veure. Potser els artistes podrem transmetre una certa emotivitat, una experiència de plenitud, una utopia del pensament.

la vida és rodona

És una intuïció ontològica i primitiva. Van Gogh, dels artistes més emotius que hi hagi, ho va escriure al seu germà, gairebé l’únic que l’escoltava: “la vida és probablement rodona”. Funciona com a imatge poètica i com a metàfora i es tradueix en mil maneres de ser de la naturalesa. Expressada també de formes ben diverses, la rodonesa és la millor semblança de tota cosa completa. Jorge Wagensberg, diria, afilant encara més la màxima, que tota forma vivent tendeix a la rodonesa.

La rodonesa té aquestes connotacions atractives per als humans. Tota rodonesa invita a ser acaronada, com a expressió absoluta de la vida. La gent passa el palmell de la mà sobre les coses rodones perquè qualsevol objecte rodó s’adapta a la mà i tendim a fer el gest d’una carícia. Tota rodonesa invita també a l’aïllament, a tancar-se en ella mateixa perquè igualment és expressió i forma de protecció. Com les bimbolles de sabó, prenen forma rodona perquè s’expandeixen en tota la seva possible complitud. Tota rodonesa és caracteritzada per la calma i representa l’equilibri perfecte. És aquesta una derivació de la condició protectora que tenen les coses rodones: el cap, el niu, la copa, l’ou. Tots els planetes són rodons com ho són les molècules. Són estructures sense impediments en un ambient inert i per tant venen a ser formes alliberades.

Acaronament, aïllament, protecció i llibertat heus aquí les qualitats que són fortament magnètiques. Penseu més coses rodones i segur que cap de les tantes us seran repulsives. La llengua, que tragina el pòsit de la saviesa, va carregada d’aquesta intuïció. Per açò deim que ha sortit rodona una cosa que ha anat molt bé. El negoci rodó és aquell que practiquen les màfies locals. Les taules rodones són les que permeten millor la comunicació. I quedam rodons quan esteim ben satisfets. I un dia rodó és aquell en què tot ha anat bé. De les coses rotundes, que aquesta és la seva etimologia llatina. Algú s’imagina una panxa d’embrassada quadrada?

Nit de l’Art


És una nit especial, una mica màgica, és una idea ben trobada, una festa dels sentits en un dijous qualsevol de mitjans setembre. Cada any Palma celebra la Nit de l’Art per iniciativa del gremi de galeries d’art de Mallorca. Mai no hi vaig coincidir, però aquest cop, una delegació d’artistes menorquins també inauguràvem: els artistes de Silenci organitzada per la Conselleria de Cultura del Govern Balear i la Galeria Artara de Maó que participava a la JAM, una mostra per a joves artistes de les illes i d’Alemanya.

Durant la nit, fins a les hores de son més profund, les galeries privades, els centres d’art i els museus de la ciutat tenen obertes les portes per exhibir les obres dels seus artistes. Des de les mostres més agosarades fins a la plàstica més tradicional i convencional, Palma s’omple d’art i de gent. Sembla una Festa Major ja que els bars i els restaurants fan plena. Sona la música de grups de jazz per alguna plaçola. Els artistes pul·lulen entre senyores elegants i col·leccionistes ben mudats, alguns alemanys per mor que coincidia la fira d’art Cologne.

Aquesta nit dóna fe del bon moment artístic de les Illes Balears. Estam en un període de gran creativitat i de gran activitat: noms d’abast internacional en la plàstica, i una piràmide d’àmplia base de pintors, escultors, ceramistes, instal·ladors, videocreadors, etc. La nit dóna fe també de l’íntim lligam que cal establir entre el públic i la creació artística, entre la creació artística i el mercat, entre el mercat local i les possibilitats de la mundialització. Aquesta nit acompleix una funció bàsica de l’art, la de posar en valor el patrimoni actiu i més rabiosament contemporani de la plàstica balear.

Em puc equivocar, però em sembla, que l’edició onzena de la Nit de l’art, per primera vegada ha tingut també accent menorquí. Ja seria hora de normalitzar les relacions artístiques entre les illes i que l’exposició d’obra menorquina no sigui una excepció sinó que formi part de la programació cultural tant de les instàncies privades de les galeries com de les institucions públiques

encara més dibuixos. aquests del darrer llibre, no hi he posat nom, però què tropbau ENTREFULLES, o la bella dorment del bosc, aquíen teniu una selecció