veus incòmodes

Incòmoda veu

Hi ha gent que a tot s’acomoda i d’altres tenen sempre el no a la boca per sistema. Encara n’hi ha d’altres que ni sí ni no, que depèn tal vegada i segons com, i potser. A la majoria ja els va bé que els contin rondalles o que directament els ensabonin. I així vivim en un continu engoleix-t’ho i no t’ofeguis. Tan feliç com ximplet. Quan enmig d’aquesta maregassa d’indiferència que campa a les totes i de banalitat imperant, entre l’estupidesa i la imbecil·litat, surt una veu que posa el punt sobre la i i els accents allà on toca, aleshores tot d’una les forces superiors remenen Cel i Terra per fer callar aquesta veu dissident i en conseqüència neutralitzar la seva opinió. Et pur si move.

No ens podem permetre el luxe de tenir un cervell que pensa per ell mateix i no s’avé al consentiment general del ramat! És un perill perquè posa a prova el son profund de la població que dorm plàcida per l’amnèsia i el somnífer degudament subministrats en píndoles als noticiaris i altres divertiments. Oh escàndol! Quina pocavergonya! No cal despertar ningú perquè ja vigilen prou els poderosos amb els seus mitjans servils, els seus diaris, les seves empreses d’observació mercantil.

Les veus crítiques i intel·ligents, les veus informades i lliures, les veus del desvetllament no poden de cap manera aparèixer a l’opinió pública, ni ser convidades a la ràdio. No es donés el cas que desemmascaressin falòrnies, desfessin boles, desmenteixin mentides. Són veus vedades perquè poden fer mal al negoci de la Gran Ensarronada. Com a màxim seran convidades a parlar d’altres coses més de color de rosa. Parlar per exemple de les fulletes dels arbres però mai de les arrels.

Els profetes a casa tenen aquests inconvenients: fan polit com a gerros damunt la tauleta de l’entrada. Les profecies millor deixar-les a qui manegen els fils de tot plegat, que ells ja en saben. Si, per una d’aquelles coses de la vida, ets una veu crítica, prepara’t a sucumbir a la maregassa. La incomoditat que suposes et farà ballar pels racons, et faran ballar amb la més lletja. I així en el dolç somni virtual tots serem feliços.

entrefulles

quando em silêncio passas entre as folhas
uma ave renasce da sua morte
e agita as asas de repente;
tremem maduras todas as espigas
como se o próprio dia as inclinasse,
e gravemente, comedidas
param as fontes a beber-te a face.

Eugénio de Andrade

festa futbol i llengua per a nous menorquins

Integració escolar, integració social

El gran repte de Menorca no és l’ampliació de carreteres i dics, ni perdurar en la categoria ACB. El desafiament és assegurar un futur de convivència entre la cada vegada més diversa societat menorquina, capgirada en la composició social i ètnica per l’allau immigratòria. Tenim l’oportunitat de configurar un model capaç de preservar la identitat i acollir alhora la diversitat de cultures i llengües, una mena de nova menorquinitat feta a base de confluència i reconeixement de la nova situació.

Quan es parla d’integració de persones nouvingudes el primer que passa pel cap és la integració escolar. Imprescindible. És la primera pedra del gran edifici. Ben mirat és a partir de la integració dels alumnes a la vida escolar com sovint és possible la integració per carambola dels pares a la vida cívica. I a l’escola, una de les millors maneres d’integrar un nou alumne és jugar amb ell. Allò que funciona a l’escola, potser també funciona amb els adults, em dic.

Fa uns anys vaig assistir a unes jornades sobre immigració. Hi vaig exposar un parell de consideracions que van xocar una mica, i no en van fer gaire cas. Deia que la integració passava pel futbol i per les festes. Deia que les eines més potents no eren els Plans municipals ni les jornades d’estudi, sinó els partits d’esports on hi jugaven els nous ciutadans i també la seua participació a les festes locals. On hi ha alegria, hi ha ganes d’esser-hi.

Malauradament açò passa poc. Els equatorians fan la seva lliga particular. Cosa que em sembla bé, però no em sembla el millor. Els ciutadans “històrics” acullen poc els recents, els recents són reticents, tot i voler-ho, a incorporar-se. Tanmateix hi ha bones pràctiques i exemples exemplars. Crec, disculpau-me, que només l’escola és l’àmbit on conflueixen cultures i llengües diverses que han de conviure. Però l’escola no és suficient. Cal aprofitar l’atapeïda xarxa associativa de Menorca, i fer-ho en activitats que eixamplen el cos i l’esperit, l’esport i la festa. Cal trobades lúdiques i lliures amb dimensió intercultural, on la gent es mescli i que cadascú tengui cosa a dir, un paper a fer. I, per suposat fer-ho en català, en el bon català menorquí, perquè no s’entendria una integració social sense una integració lingüística, com no s’entén una barba sense pèls, o una mar sense aigua, o una mà sense dits.

dibuixos del darrer llibre pintat

escola de ciutadania

Sovint he tingut la sensació, compartida amb col·legues, que l’escola s’allunya dels reptes actuals. És com si els arbres de la feina diària no ens deixessin veure el bosc de la nostra tasca com a docents. Heus aquí, i és un exemple exagerat, que ensenyam als nostres escolars les cèl·lules i els virus, però en canvi no els ensenyam com cuidar-nos en cas d’infecció.

Tota educació té el propòsit de “socialitzar” i açò en el fons no vol dir altra cosa que preparar la persona perquè sigui capaç de conviure amb altres. Bàsicament és per tant una mena d’escola de ciutadania. La nova assignatura que els bisbes i el PP han volgut convertir en una polèmica estèril és un afegit que el currículum escolar hauria de dur implícit. Crec que totes i cadascuna de les matèries i dels continguts que impartim als instituts haurien de ser en la seva essència “educació per a la ciutadania”.

Amb tots els inconvenients, amb totes les mancances, amb totes les deixadeses, amb totes les penúries, el professorat fa una feina impagable i mal pagada. Passam una mala època de desprestigi i de grans canvis, de crisi. L’escola però continua amb la mateixa encomanda de sempre. Malgrat el model econòmic tan injust, malgrat uns mitjans de comunicació tan servils, malgrat la desconfiança imperant i malgrat unes relacions internacionals tan sagnants, l’escola es proposa justament formar unes persones amb esperit crític, amb esperit solidari, de mútua confiança i respecte.

Més enllà de les matemàtiques, de la geografia, de la gramàtica i més enllà dels vertebrats i els invertebrats hi ha els continguts i les actituds que són els vertaderament vertebradors de la persona i que cal aprendre, a saber: la cultura democràtica, el dret a la diferència, el dret a la igualtat, la pervivència de totes les cultures, la integració a la societat, el dret a la identitat pròpia i col·lectiva, l’assegurança d’un futur sostenible. L’escola es preocupa d’açò –i de tantes altres coses. Però demanar que en tengui l’exclusivitat com sembla que se li exigeix és carregar-la massa. Ara per ara, tanmateix, és a l’escola on es practica més i millor el desig d’una ciutadania que ha de conviure entre la diversitat. Aquest és el bosc.

mira prim

Grau d’exigència


Graus d’exigència diferents segons els caràcters. Exigències cap als altres i autoexigència. L’anomenada cultura de l’esforç s’ha esfumat. Cal esforçar-se molt si es volen aconseguir èxits. Es parla en aquests termes per referir-se a l’escola i als escolars. Però la deixadesa és general. De fet, ja diria que com que els majors no s’esforcen, els menors, per imitació del model, tampoc. Heus aquí la premissa. Ara, si us plau, aplicau-la a qualsevol de les activitats humanes d’aquest inici de segle decadent.

Fer la feina ben feta és un plaer. La satisfacció pel reconeixement de la bona feina és un motor de superació. Però costa, perquè les coses no baixen del cel. Hem de posar-hi el coll i trencar-nos l’esquena i suar tinta com un porc. Però avui per avui, allò de poble treballador en queda ben poc. Fer-se ric en dos dies amb el mínim esforç i sense contemplacions és la màxima a seguir. Per açò s’obren i es tanquen botiguetes cada temporada com si fossin bolets. La perseverança i el sacrifici eren coses dels avis. Ara tot és fàcil i, si no ho és, ho deixam córrer.

Aquesta desgana també és perceptible en el parlar. els al·lots no es preocupen de parlar bé, és a dir, amb propietat, precisió, coherència i riquesa. És igual! Que no m’entens? La cosa resulta tanmateix bastant més greu quan qui parla és una persona amb responsabilitats lingüístiques públiques: polítics, càrrecs, empresaris, mestres, presidents de clubs i especialment periodistes. La deixadesa arriba a punts còmics si no fes plorar.

Encara és més penós l’ús del català en situacions comunicatives més o manco serioses. Si fa uns anys era mal vist amollar castellanismes innecessaris i ridículs, ara ja ni en feim cas i tothom li fot a tort i a dret, sense miraments. He sentit discursos a la ràdio de persones honorables pel càrrec que ocupen que fan feredat per les cadufades. També he llegit un fulletó d’una exposició de pintures que està tan mal escrit que fa córrer. Hi ha un hortal que té al portell el nom de Es sidare. Cap dels tants no aprovarien un examen de 2r. d’ESO. És un símptoma més de la situació difícil de la llengua pròpia.

llibres que planen sobre l'illa

Menorca en llibre

El millor souvenir d’un viatge és un llibre, si descartam les vivències i coneixences de persones i llocs. Quan vull que algú se’n dugui alguna cosa de Menorca, li regal un llibre. El formatge put dins la maleta, les avarques ja les porten posades. Quan era jovenet costava de trobar un llibre de presentació de Menorca. Ara n’hi ha a cacarrells. Açò de bo, malgrat tot, ha tingut la venda de Menorca com a destí turístic. Tenim llibres de regal, guies i resums, llibres postals, llibres de luxe, etc. Tenim també llibres sectorials: passeigs arqueològics, passeigs paisatgístics, passeigs gastronòmics...no en conec cap de cultural. Deu ser que no hi ha prou oferta estable d’obra cultural com per editar una mena de guia.

El fet és que ara tenim un bon ventall de llibres sobre Menorca que residents i visitants poden adquirir a preus ajustats. Els solec comprar. Posats a regalar llibres, els meus preferits són tres: el de les Pedreres de Líthica, el titulat Menorca a la cuina, i la feta tan ben feta de l’escola Pere Casasnoves, Ciutadella amb ulls d’infant. També està molt bé el que va editar l’IME, Menorca, reserva de la Biosfera, però crec que està exhaurit. També és molt polit El camp de Menorca, patrimoni construït, editat per Sa Nostra. Ara que el millor de tots és l’Enciclopèdia de Menorca. Sempre se’n pot regalar una subscripció. Quan estigui acabada no estaria gens malament de fer-ne una versió resumida en un sol tom. I ja comança a ser hora de disposar de la versió on line, com ja han fet els eivissencs amb la seva.

El de l’editorial Triangle Postals, tot i que té un format petit (16x16cm.) és un llibret preciós. Com sol ser habitual de la casa, les fotografies són excel·lents. Evidentment mostra la cara més neta, més amable, més polida, més elegant, més exemplar, més turística de l’illa. Aquest és el propòsit certament. Tanmateix té la virtut d’anar acompanyat d’un text molt interessant de Joan F. López Casasnovas, que cal llegir, i fer-ho amb atenció perquè diu quatre veritats ben dites, com per exemple aquesta: “Menorca té una altra riquesa molt important. La formen tots aquells que mantenen avui, contra vent i tempesta, bona part del capital social existent a l’illa, que treballen perquè tots els ciutadans que hi viuen puguin sentir-se “de Menorca”. Per regalar-vos i regalar als amics.

El darrer que m'ha entusismat, Societat i Natura, mosaics a Menorca, llegit aquestes vacances és el de lIME, 35 autors de prestigi formen un mosaic de la Menorca actual. Resulta un llibret de síntesi de l'illa, amb l'encapçalament de la cita tan citada de Josep Pla, Menorca és el territori més estudiat... Si voleu fer-vos una idea aquest és el millor llibre, si voleu donar una idea a d'altres, aquest és el regal.