entrevista Culturàlia. Diari Menorca

Entrevista Culturàlia. Diari Menorca

Publicada el 2008-07-15
A cor obert

Francesc Florit Nin, artista

“El món necessita avui més que mai veus crítiques”

RAQUEL MARQUÉS
Ciutadella
Per què creu que gran part de la població viu aliena a la bellesa d’una realitat canviant?
La gran majoria de les persones no viuen alienes a la bellesa. Possiblement aquesta sigui una de les experiències més commovedores de gairebé tothom. Altra cosa és que la realitat virtual que ens volen fer viure degradi cada cop més aquesta experiència.
El món només funciona si l’empenyem. Com hi contribueix vostè?
Tant com bonament puc. De fet com a persona estic prou compromès amb iniciatives de canvi social i cultural. Com artista oferesc una mirada amable i alternativa a la violència que ens acompanya. El món necessita avui més que mai veus crítiques i un imaginari de la compassió i de la confiança.
Quina és la seva recepta per sentir, com diu, “emoció d’allò orgànic a partir de la petitesa”?
Cada cop haurem de reivindicar més la materialitat del món, la vida en directe, i donar cada vegada més importància a la realitat local, pròxima i petita per no perdre les referències de les coses essencials. I açò no és tancament, és afirmació de l’espai vital enfront de les manipulacions globals massmediàtiques. Reivindic una atenció més concreta i pròxima dels llocs i de les persones.
Parli’ns de com respirar i deixar-se endur per la relació còsmica.
No em sent tan místic. Si les imatges dels meus quadres porten aquesta sensació no és tant per una intenció espiritual com racional: la necessitat urgent que tenim que la Terra sigui la nostra senyora i no que els humans es comportin com a senyors de la Terra.
Poeta i pintor que s’endinsa a l’estat més pur de la Natura... Florit Nin és submarinista de la vida?
És gairebé una obligació de tot artista mirar per sota les aparences ja que els mons subterranis i submarins ens porten figuracions que cal fer surar. De la nostra relació amb la natura es deriven tots els coneixements i el primer és que la mort i la vida regeix el principi de la impermanència, que relativitza tota la resta.
A la galeria Vidrart, dos anys de feina composen “Cal·ligrafia vegetal”. La dinàmica cíclica de l’Univers feta art. Com comença la seva relació pictòrica i personal amb els mandales?
No és una relació premeditada. Les formes mandàliques són universals i en el meu cas van sorgir del treball constant amb les obres. Unes formes et porten a altres i apareixen cercles vegetals que prest es connecten amb els mandales. Tanmateix, els mandales tradicionals tibetans són abstractes: geomètrics, simètrics concèntrics i coloristes; els meus són més aviat orgànics i presenten imatges de corona de morts, roses de vent, cercles de dansa, diademes del vencedor, aurèoles de llum i aigua. Hi ha molta literatura entorn del cercle simbòlic.
Per a qui vulgui fer de “voyeur” al seu taller, el documental “Un plat d’art” és un bon aperitiu per compartir el seus procés... Tocar, veure, degustar... Li angoixa que els seus sentits puguin no ser entesos per l’espectador?
No. Quan pint, no faig classe. No estic per ensenyar ni perquè s’aprengui. L’art no és la didàctica del món, simplement perquè crea sentits, no els explica.
Si natura i home comparteixen les formes en dansa, són moviment, unitat... per què ens carreguem el planeta?
Perquè ens hem allunyat de la pertinença a la natura i hem perdut el contacte amb les veritats més elementals, com ara l’austeritat, la interdependència i la mútua necessitat. La tecnologia en part ens ha cegat l’ull de la saviesa.
En una societat consumista, duita també al mercat de l’art, defensi la figura del galerista.
És un intermediari necessari que possibilita millor l’intercanvi entre l’obra i l’espectador, per un costat i que facilita la transacció econòmica entre l’espectador i l’artista per l’altre.
Quan mira, en la seva vida diària, veu quadres?
Sí. Veig possibles enquadraments que poden ser obra plàstica. Però sobretot veig allò que podria ser, en un exercici continu d’inconformitat, de preguntes i requeriments.
Un llibre.
Ara llegesc dos breus assaigs de Paul Virilio, “El procedimiento silencio” i “Un arte despiadado”. Contundents, visionaris, terriblement franctiradors, des de la resistència militant contra els abusos de poder que també s’ha convertit l’art contemporani. Recoman la poesia de Mario Benedetti, la narrativa de Marguerite Yourcenar i el pensament de John Berger.
Un pintor.
Només un? Un? Quina tria més difícil. Posem Caravaggio.
Una pel·lícula.
De les últimes vistes em va agradar molt “El color del paraíso” de Majid Majidi, pel·lícula iraní que mostra com de profunda pot ser la mirada d’un nen cec, i com de cega pot ser la mirada del seu pare. Genial, vital, emotiva, bella, sensual i alhora espiritual. Autor també de “Baran”, una altra meravella del cinema de l’Orient mitjà que despunta en un món d’opressió religiosa.
La banda sonora que voldria que acompanyés la seva existència...
Potser una cançó de Leonard Cohen, potser el violoncel de Bach, o una cançó popular menorquina. La meva banda sonora la vull ben diversa, una per a cada moment.
“A Cor Obert” clou sempre demanant-li a l’entrevistat un somni. El seu és...
No em regeixen els somnis, habitualment irracionals, sinó les utopies. En qualsevol cas, els meus somnis a ulls oberts són les possibilitats magnífiques de les realitats quotidianes. Allò que ens puguem imaginar avui pot esdevenir al futur.

Ansa per ansa

Ansa per ansa

Un dels millors professors que vaig tenir a la Universitat va ser Isidor Marí, i açò que donava una matèria ben àrida, fonètica i fonologia. Isidor Marí és per mi un intel·lectual de primera fila, de la saga de Joan Fuster. Actualment és professor de la Universitat Oberta de Catalunya, capdavantera en ensenyament per Internet. Idò bé Isidor Marí va ser també l’ànima del grup de música UC, llegendari, i del qual vam aprendre tantes cançons. Isidor Marí ha continuat amb la tasca musical i la seva darrera aportació és un CD esplèndid, magnífic, preciós, delitós, és a dir, m’ha agradat una cosa grossa. A mi en general m’agrada la música popular tradicional, especialment aquella que és actualitzada amb sensibilitat moderna sense perdre les sabors d’arrel. Açò mateix és el que sap fer i molt bé Isidor Marí: tonades antigues amb nous timbres, lletres d’ara, que parlen dels problemes i dels goigs d’avui, una veu clara i vigorosa.

Ansa per ansa va ser presentat en un concert de fa uns mesos i té programat un seguit de convocatòries a Barcelona, a Eivissa, a Palma...Convit a qui tengui potestat de contractar-lo per a Menorca. Ben segur que molts pocs n’haureu sentit parlar d’aquest nou disc. És d’aquells casos que els mitjans amaguen tant com poden. I ho fan perquè és música pròpia, sense concessions, autèntica, poc donada als gustos comercials. Potser perquè és en català? No ho sé, però trob incomprensible que un disc com aquest no tengui com a mínim la mateixa atenció que reben altres músiques.

Ansa per ansa té romanços i cançons pròpiament tradicionals del folklore musical d’Eivissa, però també hi ha una partida de cançons amb lletres d’Isidor Marí que denuncien la situació de l’illa, entre ironies i crits de protesta. Especialment n’hi ha una que m’agrada molt, Sa cançó des pous: “devora es pous hi ha vida/ ai de qui els esguerrarà/ Si s’aigo torna salada,/ la vida us amargarà” la cançó canta just quan es va saber que el PP va autoritzar una mala fi de pous per a usos descontrolats durant la passa da legislatura.

bona menjua

Menjars nostrats

A qui no li agrada menjar bé? Sense ser un sibarita, compartir una bona taulada amb amics o família és un dels grans plaers que recomanava Epicur. L’amistat, la cordialitat i la conversa s’adiuen molt millor davant la menjua, encara que sigui frugal. La gent va als restaurants per menjar bé i alguns fins i tot tenen el costum de fer-ho de manera habitual, tot fent una ruta pels millors. És car, certament. Alguns altres tenen un altre costum més sà que és reunir-se per cuinar entre ells. D’ençà fa poc temps hi ha penyes gastronòmiques i conec amics que viatgen sobretot per conèixer la cultura culinària dels països que visiten. Però açò ja ve d’enfora, és una tradició molt mediterrània. Les berenetes vora la mar, els dinarots de Cinquagesma, les colles al voltant d’una paella d’arròs. El bon menjar forma part de la nostra forma de ser, i més encara en la nostra cultura tan rica en aquestes festes de la panxa.

Però no sempre hem sabut valorar la nostra tradició culinària. De fet fins fa relativament poc, costava prou de trobar un restaurant a Menorca que oferís una bona cuina menorquina. Com en moltes altres coses, la nostra identitat ha estat poc apreciada, fins al punt de ser bandejada. Per contra s’ha importat, en un casos lamentables, una pobra pràctica culinària. Benvinguda sigui la varietat, però entre aquesta varietat hi ha d’haver, i ben representada, la nostra excel·lent cuina.

Per tots i cadascun d'aquests motius vaig demanar a la meua sogra que em mostrés de cuinar l'arròs caldós que de tant en tant ens convida a ca seva. Dit i fet. Un bon dissabte vam cuinar junts aquesta caldera de peix i marisc. Un bon sofrit i el rap enfarinat, força pebre vermell i quatre musclos i escopinyes. Ja ho sé fer. Ja ho puc practicar i convidar algú a casa perquè faci de comensal. D'aquí a uns anys esper poder fer el mateix amb una futura nora, mostrar-li aquest plat fantàstic de la nostra tradició.

Hi ha restaurants de gran qualitat a Menorca i d’entre aquests n’hi ha que incorporen alguns dels plats més nostrats. Més enllà de la caldereta de llagosta, existeix un repertori d’una extraordinària qualitat, i que ha estat ben recollida en diversos llibres. Potser caldria reinventar els plats clàssics, actualitzar-los en una cuina creativa que lligui la innovació i la sorpresa amb la tradició de les nostres àvies. Tenim molt per aprendre. Bon profit.

els camins oblidats

Els camins oblidats

Carros i tartanes anaven i venien pels camins rurals dels llocs al poble. Traginaven les verdures al mercat i baixaven amos i missatges a missa de diumenge. Una xarxa radial en forma de teranyina lligava la ciutat amb el camp. Alguns d’aquests camins de noms preciosos han continuat el seu servei públic, ara eixamplats i asfaltats, però molts d’altres han quedat oblidats.

Els camins rurals oblidats per la manca d’ús no deixen de ser camins públics. Els caminets oblidats són també camins barrats, tancats, privatitzats i força vegades tapats per la malesa que els fan inservibles i invisibles. Els camins oblidats són tan estrets que no permeten el pas dels cotxes, sí en canvi de les persones a peu o en velo. Són camins nostres, són els nostres camins. Els camins oblidats són un patrimoni comú abandonat. Una llàstima, com ho és tantes altres coses públiques. Crec que la mateixa actitud de gelosia que hem tingut per recuperar el Camí de Cavalls l’hauríem de tornar a exercir per a rescatar els camins rurals oblidats. Un dia o altre haurem d’exigir els drets sobre aquesta xarxa abans que els propietaris dels llocs per on passen aquests camins no es posin a reclamar-ne la seva particular “possessió”.

El Camí reial de Ferreries cap al barranc d’Algendar és un boníssim exemple. Les penyes ciclistes tenen molt a dir al respecte. Els vianants i els turistes de motxilla, i els ecologistes i el GOB i la coordinadora i tota la ciutadania amb una mica de sentit de la cosa pública haurem de reivindicar davant les instàncies polítiques que en siguin competents que mirin pel bé comú i que es posin a treballar perquè els camins oblidats retornin al seu ús per a tothom, perquè són camins preciosos, nostres, necessaris. Ho exigim. La nostra deixadesa en aquest oblit és vergonyosa i diu molt de com s’ha tornat Menorca.

estigma de llengua

Parlar en català no hauria de tenir en principi cap tipus de connotació ideològica. Però en té en el nostre cas. No passa gaire que una llengua estigui estigmatitzada d'ideologia. A ningú se li passa pel cap que parlar una llengua determinada implica un posicionament. Ben mirat parla català tant un radical de l’esquerra com un franquista, tant el malparla el sociata com el pepista. Però en l’àmbit dels nostres àmbits, la llengua catalana ha estat estigmatitzada erròniament com un signe de catalanitat més o menys esquerrana. La dreta espanyola, que sempre ha estat espanyolista ( i açò no té per què ser una redundància) s’ha afanyat per tant a demonitzar tota defensa dels drets lingüístics dels catalanoparlants. La conseqüència de tot plegat és que l’ús de la llengua pròpia com un dels principis fonamentals de la democràcia només és assumit per una part de la població. La resta de la gent és pura inèrcia en desús constant en el millor dels casos o d’agressió desvergonyida de sectors anticatalans.

El PP no ha assumit la diversitat lingüística (i cultural i nacional) d’Espanya. Entén les llengües diferents del castellà com una nosa que s’ha de tolerar amb una certa condescendència. És per aquest motiu que en les comunitats governades pel PP on hi ha una llengua pròpia, català o gallec, aquestes llengües han clapit de manera estrepitosa. El Cas Valencià és tot un paradigma de com un pooder polític estigmatitza la llengua.

Si tenir una llengua secularment amenaçada, minoritzada constantment, és un greu problema, tenir-la sota un govern del PP és entrar-la a l’escorxador. La política lingüicida aplicada a València durant dècades ha provocat la pràctica desaparició del català. És lapolítica que s' ha aplicat amb les terribles conseqüències que tots coneixem. Sota la consigna aparentment tant liberal de deixar fer al mercat lingüístic, d’una suposada llibertat d’ús de les llengües, es promou la lenta agonia de la llengua territorial i històrica pròpia. En voleu una prova? Una al·lota de pares castellanoparlants, va estar escolaritzada a la capital valenciana des dels 8 fins als 13 anys. Ara han vingut a viure a Menorca i hem hagut de dur aquesta al·lota al Programa PALIC per a nouvinguts (per a alumnes que no coneixen el català) perquè no entén res de català-valencià. Com s'explica? Què ha fet l'escola durant 6 anys? què ha fet l'entorn? Simplement el valencià és menys que una llengua estrangera a l'escola i als carrers de València. Heus aquí els resultats de la política lingüicida del PP.

Totes i cadascuna de les negres previsions que teníem fa 20 anys els ecolingüistes en els escrits crítics sobre la salut del català es van complint. Els qui ens titllaven d’exagerats, ara en tenen proves. Aquells que ens contrareplicaven, ara estan contents. És cert que n’hem sortit de situacions molt més difícils.

Intuir sense comprendre

Com més vull entendre

No és una paradoxa. Per a mi és una constatació ben experimentada. No entenc res. I davant aquesta impossibilitat, o s’admet el silenci o s’admet la mudesa. Allò que era comprensible, de cop es torna indesxifrable. Anam fent, a empentes, sense gaires esperances. Actuam i dels nostres actes en volem extreure un sentit. Però el sentit ja l’hem perdut en el moment precís d’intentar comprendre. Parlam i escrivim i dibuixam, donant forma als motius, moguts només per una intuïció d’acordar-ho tot en un pentagrama organitzat i entenedor.

Un esbarzer és alhora un filferro, o la impossibilitat, una cadena armada contra tot traspàs, una mena de defensa també. Una frontera malaguanyada. Un garbuix de la ment. Una xarxa punyent, una trama de traïció, un ordit de penediment. Refugiat en la incertesa, he cercat allò més concret i elemental: el temps passa sobre les fulles dels arbres. Els branquillons esmorteïts condensen la sensació d’una serena tristesa. Són imatges que perfilen una actitud de qui se sap fràgil i accepta la inexorable finitud de tot, però amb la mirada tranquil•la d’anys de comprovar la impermanència de les coses, el canvi continu i l’acabament. Una serena tristesa campa arreu, en les imperfeccions, en la fragmentació, en la nimietat, en la concreció, en la visibilitat i en el tacte aspre de la terra.

Els escrits i les converses semblen una teixit de branques, un laberint de línies i paraules, com una cançó de corbes i rectes, una xarxa esfilagarsada de mata i d’herba. Una espessa mata d’esbarzer. Un bosqueret de tiges i ramificacions de veus. El món minúscul d’un pam de terra seca, tot ple d’estels vegetals i d’alguna flor marcida. Una desfeta, un tremolor del que va ser, una ombra del que seria, un palau vegetal en la seva serena tristesa de paraules silenciades. No entenc res.

el color del cinema

La pel·lícula que veis reproduïda a la foto és una de les més precioses que he vist últimament.
Ja no veiem bon cine a les grans pantalles. Per moltes raons, una perquè les pantalles són avui més petites. Una altra: perquè la majoria de gent lloga DVDs i se les mira a casa. La programació que tenim a Menorca dels cinemes comercials solen ser acó: comercials amb alguna excepció. Més fotut ho tenim a Ciutadella, que no ens queda més que un cinema atrotinat. Però si volem veure cinema en gran pantalla no ens queda més remei. A JJMM de Ciutadella tampoc no els va quedar més remei que programar el cineclub a l'unic cinema de la ciutat, el cinema Calós, una autèntica relíquia amb un servei de poble abandonat i amb una qualitat de so poc més que penós. A vegades, no entenc ni un bri del que els actors diuen, especialment quan és en un enregistrament viu i els personatges són sudamericans.
El cineclub de Ciutadella és una gran cosa. Esper cada setmana la nova pel·lícula. Me solen agradar. solen ser films premiats. Però ja no en queda res del club, encara conserva molt de cine. Les vicissituds que ha passat el cineclub de Ciutadella són paral·leles a la història d’aquest poble d’ençà fa una trentena d’anys. Ha anat pul·lulant d’una cinema a un altre mentre les sales desapareixien, es reformaven, es tancaven i es tronaven a obrir. Les primeres sessions de cine de JJ.MM. es van fer al Casino 17 de Gener. La sala llavors també atrotinada era plena de gent, les ganes que hi posaven era molta. El despertar polític de finals 70 en el recobrament de la democràcia ens feien participatius i atents. Cada sessió era presentada per algun soci i en acabar la projecció s’obria un debat que aleshores en dèiem cinefòrum. Temps era temps. Es recuperaven films censurats pel franquisme, s’apostava pel cinema crític de caire sociopolític, hom es posava al dia després de dècades d’endarreriment. Era, ai, una activitat cívica de signe reivindicatiu, amb set de cultura. Érem tan agosarats com innocents fins al punt de presentar, amb 17 anys! una pel·lícula que no havia vist.

Quina sort aquell cinema. Lentament van decantar-se les coses tal com anava canviant el panorama ciutadellenc, en una adaptació acomodatícia al sofà d’una democràcia cofoia i fluixa. I ara no ens movem d’aquí! Desactivada la inquietud, el cineclub va continuar programant molt bons films. En els moments àlgids es tornava a omplir el pati de butaques del Born amb l’esca de la pel·lícula recomanada. Atreure espectadors començava a ser un problema.

Ara el cine Calós, més atrotinat encara, no captiva més que una dotzena d’incondicionals ni que sigui amb peli recomanada. La mala qualitat tècnica, el local insofrible, el homecinema, el dvd, l’oferta televisiva, l’explosió d’Internet i l’oci consumista han acabat amb el club, tot i que el bon cinema continua com sempre, malgrat les limitacions que imposen les distribuïdores de l’imperi.