bona menjua

Menjars nostrats

A qui no li agrada menjar bé? Sense ser un sibarita, compartir una bona taulada amb amics o família és un dels grans plaers que recomanava Epicur. L’amistat, la cordialitat i la conversa s’adiuen molt millor davant la menjua, encara que sigui frugal. La gent va als restaurants per menjar bé i alguns fins i tot tenen el costum de fer-ho de manera habitual, tot fent una ruta pels millors. És car, certament. Alguns altres tenen un altre costum més sà que és reunir-se per cuinar entre ells. D’ençà fa poc temps hi ha penyes gastronòmiques i conec amics que viatgen sobretot per conèixer la cultura culinària dels països que visiten. Però açò ja ve d’enfora, és una tradició molt mediterrània. Les berenetes vora la mar, els dinarots de Cinquagesma, les colles al voltant d’una paella d’arròs. El bon menjar forma part de la nostra forma de ser, i més encara en la nostra cultura tan rica en aquestes festes de la panxa.

Però no sempre hem sabut valorar la nostra tradició culinària. De fet fins fa relativament poc, costava prou de trobar un restaurant a Menorca que oferís una bona cuina menorquina. Com en moltes altres coses, la nostra identitat ha estat poc apreciada, fins al punt de ser bandejada. Per contra s’ha importat, en un casos lamentables, una pobra pràctica culinària. Benvinguda sigui la varietat, però entre aquesta varietat hi ha d’haver, i ben representada, la nostra excel·lent cuina.

Per tots i cadascun d'aquests motius vaig demanar a la meua sogra que em mostrés de cuinar l'arròs caldós que de tant en tant ens convida a ca seva. Dit i fet. Un bon dissabte vam cuinar junts aquesta caldera de peix i marisc. Un bon sofrit i el rap enfarinat, força pebre vermell i quatre musclos i escopinyes. Ja ho sé fer. Ja ho puc practicar i convidar algú a casa perquè faci de comensal. D'aquí a uns anys esper poder fer el mateix amb una futura nora, mostrar-li aquest plat fantàstic de la nostra tradició.

Hi ha restaurants de gran qualitat a Menorca i d’entre aquests n’hi ha que incorporen alguns dels plats més nostrats. Més enllà de la caldereta de llagosta, existeix un repertori d’una extraordinària qualitat, i que ha estat ben recollida en diversos llibres. Potser caldria reinventar els plats clàssics, actualitzar-los en una cuina creativa que lligui la innovació i la sorpresa amb la tradició de les nostres àvies. Tenim molt per aprendre. Bon profit.

els camins oblidats

Els camins oblidats

Carros i tartanes anaven i venien pels camins rurals dels llocs al poble. Traginaven les verdures al mercat i baixaven amos i missatges a missa de diumenge. Una xarxa radial en forma de teranyina lligava la ciutat amb el camp. Alguns d’aquests camins de noms preciosos han continuat el seu servei públic, ara eixamplats i asfaltats, però molts d’altres han quedat oblidats.

Els camins rurals oblidats per la manca d’ús no deixen de ser camins públics. Els caminets oblidats són també camins barrats, tancats, privatitzats i força vegades tapats per la malesa que els fan inservibles i invisibles. Els camins oblidats són tan estrets que no permeten el pas dels cotxes, sí en canvi de les persones a peu o en velo. Són camins nostres, són els nostres camins. Els camins oblidats són un patrimoni comú abandonat. Una llàstima, com ho és tantes altres coses públiques. Crec que la mateixa actitud de gelosia que hem tingut per recuperar el Camí de Cavalls l’hauríem de tornar a exercir per a rescatar els camins rurals oblidats. Un dia o altre haurem d’exigir els drets sobre aquesta xarxa abans que els propietaris dels llocs per on passen aquests camins no es posin a reclamar-ne la seva particular “possessió”.

El Camí reial de Ferreries cap al barranc d’Algendar és un boníssim exemple. Les penyes ciclistes tenen molt a dir al respecte. Els vianants i els turistes de motxilla, i els ecologistes i el GOB i la coordinadora i tota la ciutadania amb una mica de sentit de la cosa pública haurem de reivindicar davant les instàncies polítiques que en siguin competents que mirin pel bé comú i que es posin a treballar perquè els camins oblidats retornin al seu ús per a tothom, perquè són camins preciosos, nostres, necessaris. Ho exigim. La nostra deixadesa en aquest oblit és vergonyosa i diu molt de com s’ha tornat Menorca.

estigma de llengua

Parlar en català no hauria de tenir en principi cap tipus de connotació ideològica. Però en té en el nostre cas. No passa gaire que una llengua estigui estigmatitzada d'ideologia. A ningú se li passa pel cap que parlar una llengua determinada implica un posicionament. Ben mirat parla català tant un radical de l’esquerra com un franquista, tant el malparla el sociata com el pepista. Però en l’àmbit dels nostres àmbits, la llengua catalana ha estat estigmatitzada erròniament com un signe de catalanitat més o menys esquerrana. La dreta espanyola, que sempre ha estat espanyolista ( i açò no té per què ser una redundància) s’ha afanyat per tant a demonitzar tota defensa dels drets lingüístics dels catalanoparlants. La conseqüència de tot plegat és que l’ús de la llengua pròpia com un dels principis fonamentals de la democràcia només és assumit per una part de la població. La resta de la gent és pura inèrcia en desús constant en el millor dels casos o d’agressió desvergonyida de sectors anticatalans.

El PP no ha assumit la diversitat lingüística (i cultural i nacional) d’Espanya. Entén les llengües diferents del castellà com una nosa que s’ha de tolerar amb una certa condescendència. És per aquest motiu que en les comunitats governades pel PP on hi ha una llengua pròpia, català o gallec, aquestes llengües han clapit de manera estrepitosa. El Cas Valencià és tot un paradigma de com un pooder polític estigmatitza la llengua.

Si tenir una llengua secularment amenaçada, minoritzada constantment, és un greu problema, tenir-la sota un govern del PP és entrar-la a l’escorxador. La política lingüicida aplicada a València durant dècades ha provocat la pràctica desaparició del català. És lapolítica que s' ha aplicat amb les terribles conseqüències que tots coneixem. Sota la consigna aparentment tant liberal de deixar fer al mercat lingüístic, d’una suposada llibertat d’ús de les llengües, es promou la lenta agonia de la llengua territorial i històrica pròpia. En voleu una prova? Una al·lota de pares castellanoparlants, va estar escolaritzada a la capital valenciana des dels 8 fins als 13 anys. Ara han vingut a viure a Menorca i hem hagut de dur aquesta al·lota al Programa PALIC per a nouvinguts (per a alumnes que no coneixen el català) perquè no entén res de català-valencià. Com s'explica? Què ha fet l'escola durant 6 anys? què ha fet l'entorn? Simplement el valencià és menys que una llengua estrangera a l'escola i als carrers de València. Heus aquí els resultats de la política lingüicida del PP.

Totes i cadascuna de les negres previsions que teníem fa 20 anys els ecolingüistes en els escrits crítics sobre la salut del català es van complint. Els qui ens titllaven d’exagerats, ara en tenen proves. Aquells que ens contrareplicaven, ara estan contents. És cert que n’hem sortit de situacions molt més difícils.

Intuir sense comprendre

Com més vull entendre

No és una paradoxa. Per a mi és una constatació ben experimentada. No entenc res. I davant aquesta impossibilitat, o s’admet el silenci o s’admet la mudesa. Allò que era comprensible, de cop es torna indesxifrable. Anam fent, a empentes, sense gaires esperances. Actuam i dels nostres actes en volem extreure un sentit. Però el sentit ja l’hem perdut en el moment precís d’intentar comprendre. Parlam i escrivim i dibuixam, donant forma als motius, moguts només per una intuïció d’acordar-ho tot en un pentagrama organitzat i entenedor.

Un esbarzer és alhora un filferro, o la impossibilitat, una cadena armada contra tot traspàs, una mena de defensa també. Una frontera malaguanyada. Un garbuix de la ment. Una xarxa punyent, una trama de traïció, un ordit de penediment. Refugiat en la incertesa, he cercat allò més concret i elemental: el temps passa sobre les fulles dels arbres. Els branquillons esmorteïts condensen la sensació d’una serena tristesa. Són imatges que perfilen una actitud de qui se sap fràgil i accepta la inexorable finitud de tot, però amb la mirada tranquil•la d’anys de comprovar la impermanència de les coses, el canvi continu i l’acabament. Una serena tristesa campa arreu, en les imperfeccions, en la fragmentació, en la nimietat, en la concreció, en la visibilitat i en el tacte aspre de la terra.

Els escrits i les converses semblen una teixit de branques, un laberint de línies i paraules, com una cançó de corbes i rectes, una xarxa esfilagarsada de mata i d’herba. Una espessa mata d’esbarzer. Un bosqueret de tiges i ramificacions de veus. El món minúscul d’un pam de terra seca, tot ple d’estels vegetals i d’alguna flor marcida. Una desfeta, un tremolor del que va ser, una ombra del que seria, un palau vegetal en la seva serena tristesa de paraules silenciades. No entenc res.

el color del cinema

La pel·lícula que veis reproduïda a la foto és una de les més precioses que he vist últimament.
Ja no veiem bon cine a les grans pantalles. Per moltes raons, una perquè les pantalles són avui més petites. Una altra: perquè la majoria de gent lloga DVDs i se les mira a casa. La programació que tenim a Menorca dels cinemes comercials solen ser acó: comercials amb alguna excepció. Més fotut ho tenim a Ciutadella, que no ens queda més que un cinema atrotinat. Però si volem veure cinema en gran pantalla no ens queda més remei. A JJMM de Ciutadella tampoc no els va quedar més remei que programar el cineclub a l'unic cinema de la ciutat, el cinema Calós, una autèntica relíquia amb un servei de poble abandonat i amb una qualitat de so poc més que penós. A vegades, no entenc ni un bri del que els actors diuen, especialment quan és en un enregistrament viu i els personatges són sudamericans.
El cineclub de Ciutadella és una gran cosa. Esper cada setmana la nova pel·lícula. Me solen agradar. solen ser films premiats. Però ja no en queda res del club, encara conserva molt de cine. Les vicissituds que ha passat el cineclub de Ciutadella són paral·leles a la història d’aquest poble d’ençà fa una trentena d’anys. Ha anat pul·lulant d’una cinema a un altre mentre les sales desapareixien, es reformaven, es tancaven i es tronaven a obrir. Les primeres sessions de cine de JJ.MM. es van fer al Casino 17 de Gener. La sala llavors també atrotinada era plena de gent, les ganes que hi posaven era molta. El despertar polític de finals 70 en el recobrament de la democràcia ens feien participatius i atents. Cada sessió era presentada per algun soci i en acabar la projecció s’obria un debat que aleshores en dèiem cinefòrum. Temps era temps. Es recuperaven films censurats pel franquisme, s’apostava pel cinema crític de caire sociopolític, hom es posava al dia després de dècades d’endarreriment. Era, ai, una activitat cívica de signe reivindicatiu, amb set de cultura. Érem tan agosarats com innocents fins al punt de presentar, amb 17 anys! una pel·lícula que no havia vist.

Quina sort aquell cinema. Lentament van decantar-se les coses tal com anava canviant el panorama ciutadellenc, en una adaptació acomodatícia al sofà d’una democràcia cofoia i fluixa. I ara no ens movem d’aquí! Desactivada la inquietud, el cineclub va continuar programant molt bons films. En els moments àlgids es tornava a omplir el pati de butaques del Born amb l’esca de la pel·lícula recomanada. Atreure espectadors començava a ser un problema.

Ara el cine Calós, més atrotinat encara, no captiva més que una dotzena d’incondicionals ni que sigui amb peli recomanada. La mala qualitat tècnica, el local insofrible, el homecinema, el dvd, l’oferta televisiva, l’explosió d’Internet i l’oci consumista han acabat amb el club, tot i que el bon cinema continua com sempre, malgrat les limitacions que imposen les distribuïdores de l’imperi.

Sense Memòria

En majúscules és una altra memòria. Les memòries personals es poden tornar memòria col·lectiva segons els protagonistes. Tanmateix, la Memòria en Majúscules, tal com és adduïda a la llei de la Memòria Històrica, són paraules majors. És la Memòria que a tots ens pertoca. La llei comença a tenir les seves traduccions reals. Per jutges i sobretot per la feina d'un caramull d'entitats que recobren un passat que va ser massa prest enterrat i oblidat. A Catalunya es donen iniciatives institucionals, com la de reivindicar la figura de Companys assassinat per la dictadura franquista. Ara, aquí, a les Illes, a Mneorca en particular no en veig ni una. Sembla que el nostre benestar ens priva de ser inquerits per les truculències injustes del passat. És que aquí tenim regidors declaradament franquistes.

Les lleis haurien d’anar acompanyades de pedagogia. Potser així, per una banda s’entendrien més i se’n comprendrien els motius i per altra la seva aplicació donaria els resultats esperats. Quan una nova llei s’aprova i ha d’impregnar la societat per la seva importància, aleshores seria adient que totes i cadascuna de les esferes públiques hi aportés una actuació encaminada a entendre-la i posar-la a la pràctica. Potser no totes les lleis, però tot pensant en la Llei de la Memòria Històrica aquesta reflexió que faig es fa imprescindible. El desconeixement que les generacions mostren respecte el passat històric no gaire llunyà resulta indecent i perillós.

Encara que la Llei de la Memòria Històrica tengui per finalitat la de tancar les ferides obertes durant la Guerra Civil espanyola i es proposi la conciliació entre els ciutadans, la veritat és que no és una llei que faci justícia. I així ho ha manifestat Amnistia Internacional. Si una organització com AI, experimentada en casos semblants, que té un prestigi reconegut per tot el món i que a més s’ha dedicat d’ençà fa dècades a la protecció dels drets humans s’ha posicionat en contra d’aquesta llei és perquè alguna cosa no funciona com tocaria. Convindria tanmateix entendre les raons de per què AI ha al•legat contra la Llei de la Memòria Històrica.

Perquè la gent pogués entendre la llei i l’acusació d’AI seria necessari unes quantes classes d’història. Convindria que els nostres avis en poguessin parlar obertament sobre l’experiència desastrosa de la guerra i de la postguerra. Convindria que els joves i no tant joves sabessin les causes i les conseqüències, els factors i el context d’aquella catàstrofe humana. És en aquest sentit que crec que el breu període de la II República, la desgraciada Guerra Civil i la horrible postguerra han de ser explicades en una exposició didàctica, entenedora i popular, més enllà de les conferències. Les cartes al director que últimament s’han publicat pels diaris locals alerten sobre uns fets encara candents i sovint manipulats per sectors que volen reescriure la història als seus interessos polítics, sense cap vergonya.. És un deure conèixer, és una necessitat dir la veritat. M'imagín la sala d'exposicions El Roser de Ciutadella o el Claustre del Carme de Maó complint amb el deure d'explicar tot açò. Però de moment ens haurem de conformar amb 1558, una exposició per a escolars, carregada de tòpics, ben poc contrastada i que exalta més els sentiments de patriotisme petit, enlloc de reflexió.

imatge de comèdia

La sinceritat, mala companya de viatge. Avui marca pauta la comèdia. Lo suyo és puro teatro. Alguns edifiquen la seva vida amb la imatge de persona a semblança d’un heroi. Són gent atrapada per la imatge pública, en viuen i n’alimenta la moral. Aquestes “personalitats” són de cartró i tenen una magnificència fora mida sobre el paper dels diaris. Compaginen una imatge pública idealitzada d’ells mateixos amb una mala imatge privada entre les persones d’a prop.

Grans personalitats que han escrit mentida sobre mentida la seva peculiar construcció de la carrera personal social professional. Ja els coneixem: fan creure que tenen bo amb tothom, amb tothom fan bona cara, malgrat que en el fons siguin egòlatres i egocèntrics a qui prou gent repugna. Fer comèdia, no dir mai una veritat per feridora, amagar les desavinences, ocultar la discrepància. Totes les notícies que ens arriben d’ells són de primera pàgina i sempre són bones notícies. No es fiquen en els problemes candents de l’actualitat. Es miren la plaça pública d’enfora, perquè tenen moooolta perspectiva i suspicàcia. No s’emmerden, no s’embruten. No donen mai cap maldecap al poder perquè s’hi han de dur bé, no fos el cas, que sempre és el cas, que necessitin el seu inestimable favor o subvenció o promoció o una medalla o un homenatge o qualsevol cosa que s’avengui amb la idea de la gran personalitat construïda a base d’esforços fins a fer-se fill notable del seu poble o una cosa semblant.

La construcció de la pròpia falsa òpera porta molta feina i és de llarga maduració. A tal fi no escatimen recursos. Posats a fer, les grans personalitats encarreguen notícies i notes biogràfiques i es fan fotos de pose. En tot cas cada mes tenen reservat un espai comunicatiu en el qual, si convé ells mateixos es redacten les estupendes notícies que envien a diaris i televisions. Són mestres de la comèdia en la vida real. Són uns quants. Si no ets comediant, no actues.