Sense Memòria

En majúscules és una altra memòria. Les memòries personals es poden tornar memòria col·lectiva segons els protagonistes. Tanmateix, la Memòria en Majúscules, tal com és adduïda a la llei de la Memòria Històrica, són paraules majors. És la Memòria que a tots ens pertoca. La llei comença a tenir les seves traduccions reals. Per jutges i sobretot per la feina d'un caramull d'entitats que recobren un passat que va ser massa prest enterrat i oblidat. A Catalunya es donen iniciatives institucionals, com la de reivindicar la figura de Companys assassinat per la dictadura franquista. Ara, aquí, a les Illes, a Mneorca en particular no en veig ni una. Sembla que el nostre benestar ens priva de ser inquerits per les truculències injustes del passat. És que aquí tenim regidors declaradament franquistes.

Les lleis haurien d’anar acompanyades de pedagogia. Potser així, per una banda s’entendrien més i se’n comprendrien els motius i per altra la seva aplicació donaria els resultats esperats. Quan una nova llei s’aprova i ha d’impregnar la societat per la seva importància, aleshores seria adient que totes i cadascuna de les esferes públiques hi aportés una actuació encaminada a entendre-la i posar-la a la pràctica. Potser no totes les lleis, però tot pensant en la Llei de la Memòria Històrica aquesta reflexió que faig es fa imprescindible. El desconeixement que les generacions mostren respecte el passat històric no gaire llunyà resulta indecent i perillós.

Encara que la Llei de la Memòria Històrica tengui per finalitat la de tancar les ferides obertes durant la Guerra Civil espanyola i es proposi la conciliació entre els ciutadans, la veritat és que no és una llei que faci justícia. I així ho ha manifestat Amnistia Internacional. Si una organització com AI, experimentada en casos semblants, que té un prestigi reconegut per tot el món i que a més s’ha dedicat d’ençà fa dècades a la protecció dels drets humans s’ha posicionat en contra d’aquesta llei és perquè alguna cosa no funciona com tocaria. Convindria tanmateix entendre les raons de per què AI ha al•legat contra la Llei de la Memòria Històrica.

Perquè la gent pogués entendre la llei i l’acusació d’AI seria necessari unes quantes classes d’història. Convindria que els nostres avis en poguessin parlar obertament sobre l’experiència desastrosa de la guerra i de la postguerra. Convindria que els joves i no tant joves sabessin les causes i les conseqüències, els factors i el context d’aquella catàstrofe humana. És en aquest sentit que crec que el breu període de la II República, la desgraciada Guerra Civil i la horrible postguerra han de ser explicades en una exposició didàctica, entenedora i popular, més enllà de les conferències. Les cartes al director que últimament s’han publicat pels diaris locals alerten sobre uns fets encara candents i sovint manipulats per sectors que volen reescriure la història als seus interessos polítics, sense cap vergonya.. És un deure conèixer, és una necessitat dir la veritat. M'imagín la sala d'exposicions El Roser de Ciutadella o el Claustre del Carme de Maó complint amb el deure d'explicar tot açò. Però de moment ens haurem de conformar amb 1558, una exposició per a escolars, carregada de tòpics, ben poc contrastada i que exalta més els sentiments de patriotisme petit, enlloc de reflexió.

imatge de comèdia

La sinceritat, mala companya de viatge. Avui marca pauta la comèdia. Lo suyo és puro teatro. Alguns edifiquen la seva vida amb la imatge de persona a semblança d’un heroi. Són gent atrapada per la imatge pública, en viuen i n’alimenta la moral. Aquestes “personalitats” són de cartró i tenen una magnificència fora mida sobre el paper dels diaris. Compaginen una imatge pública idealitzada d’ells mateixos amb una mala imatge privada entre les persones d’a prop.

Grans personalitats que han escrit mentida sobre mentida la seva peculiar construcció de la carrera personal social professional. Ja els coneixem: fan creure que tenen bo amb tothom, amb tothom fan bona cara, malgrat que en el fons siguin egòlatres i egocèntrics a qui prou gent repugna. Fer comèdia, no dir mai una veritat per feridora, amagar les desavinences, ocultar la discrepància. Totes les notícies que ens arriben d’ells són de primera pàgina i sempre són bones notícies. No es fiquen en els problemes candents de l’actualitat. Es miren la plaça pública d’enfora, perquè tenen moooolta perspectiva i suspicàcia. No s’emmerden, no s’embruten. No donen mai cap maldecap al poder perquè s’hi han de dur bé, no fos el cas, que sempre és el cas, que necessitin el seu inestimable favor o subvenció o promoció o una medalla o un homenatge o qualsevol cosa que s’avengui amb la idea de la gran personalitat construïda a base d’esforços fins a fer-se fill notable del seu poble o una cosa semblant.

La construcció de la pròpia falsa òpera porta molta feina i és de llarga maduració. A tal fi no escatimen recursos. Posats a fer, les grans personalitats encarreguen notícies i notes biogràfiques i es fan fotos de pose. En tot cas cada mes tenen reservat un espai comunicatiu en el qual, si convé ells mateixos es redacten les estupendes notícies que envien a diaris i televisions. Són mestres de la comèdia en la vida real. Són uns quants. Si no ets comediant, no actues.

veure-hi enfora

Miradors

La paraula ja és polida, però més ho és la idea que designa. Els miradors són els llocs privilegiats i alterosos que ens brinden una mirada llarga i extensa sobre el paisatge. Miradors urbans, com la façana marítima del port de Maó, o miradors de camp, com el del Cap de Cavalleria, tenim a Menorca uns miradors magnífics. Les vistes dels miradors descansen els ulls i agombolen l’esperit. Totes les geografies que s’estimen tenen els seus miradors particulars, així com tots les panoràmiques mereixedores disposen de l’indret exacte des d’on la mirada és llegendària.

Quan mostram Menorca a algun amic que no la coneix, el passejam per una mena de Ruta dels Miradors. El central és, clar, El Toro, des de la barana del qual es veu gairebé tota Menorca si tenim la sort d’un dia cristal·lí. Els miradors dels barrancs, els de les torres i atalaies de la costa, el de Santa Àgueda, el del pujol de Son Tica, i els minarets personals de cadascú.

La vida atrafegada a què ens mig obliga aquesta malaltissa societat del tercer mil·leni, en fa oblidar d’aturar-nos en un indret i asseure’ns per allargar la vista sobre l’horitzó. Quina cosa més bona seria que els programes electorals tinguessin aquest detall. El PMP, Partit Mai Piula es proposa crear 10 miradors per tota la ciutat, d’accés lliure a qualsevol hora, dotats d’un espai agradable amb bancs còmodes i cadires per llegir, dos arbres per fer ombra o una ombrel·la. Que cada ajuntament es pensin els seus. Jo des d’ara deman que s’obrin els dos bastions que ens queden a Ciutadella, el del Governador i el del museu municipal. I quan es recuperi el jaciment arqueològic de Montefí, situat en un pujolet, que hi hagi també un mirador.

Que de miradors ens fan falta tant per a descansar la vista com per veure-hi més lluny. De mirades curtes n'anam plens i per açò mateix tropissam una i altra vegada. Ara record el títol d'un llibre ben polit, que justament es diu Mirar lejos, d'Alain, preciós. Una recomanació.

extra, extra escolar

Atenció extraescolar


El president Zapatero es torna a equivocar: es va equivocar amb el pla de retorn dels immigrants i en la contractació en origen. S'equivoca a traslladar la crisi econòmica als ajuntaments. Perquè els ajuntaments són, de tota l'escala institucional, els que més fan i els que més necessiten i, gosaria a dir que també són, amb excepcions -iben properes a ponent- els que millor gestionen els doblers públics. Perquè...un ajuntament s’encarrega de pràcticament tot. Als ajuntaments els ha passat el mateix que els ha passat als mestres de les escoles: que se’ls ha carregat de responsabilitat i de feines però no dels recursos necessaris per a fer-les amb una certa garantia d’èxit. Quan els pares renuncien a tasques pròpies de l’educació dels fills, aleshores l’escola ha de suplir-los malgrat tot. Quan els ciutadans renuncien a la seva responsabilitat ciutadana, aleshores s’exigeix a l’ajuntament que se’n faci càrrec. Record que quan era al·lot la gent fregava les voreres de davant les cases. Ara ningú no ho fa, i si estan molt brutes es culpa de l’ajuntament.

Els ajuntaments han de fer front a molts problemes. Fa només pocs anys que ni es parlava de política infantil i juvenil. L’atenció extraescolar dels nostres al·lots es reduïa a oferir-los quatre activitats. Ara el gruix és considerable. Escoles municipals de tot tipus, clubs d’esports de tota classe, albergs i acampades, discomanies i forahores, ludoteques. Fins i tot tenim plans estratègics de joventut, d’infància, projectes educatius, programes específics com obrint portes, i un munt de coses més.

Així i tot sembla que no basta. Els pares demanen què feim dels al·lots quan acaben l’horari escolar. La solució senzilla és omplir-los d’activitats, barates, senzilles, perquè estiguin entretinguts. És probable que alguns dels problemes que té la infància i la joventut no trobin una resposta adequada en els serveis municipals per la simple raó que no és el lloc adequat per atendre-ho. Em sona una mica estrany parlar de “política d’infància”. He pensat que la qüestió no és tant manca d’idees sinó ganes de dur-les a la pràctica. Si alguns bergants en fan de grosses durant els caps de setmana, és perquè l’ajuntament no té una bona política de joventut?

Demanam massa a les escoles? i en algunes ocasions demanam massa als ajuntaments?

compartir espais

La ciutat pública

Hi ha ciutats privades, encara que sembli increïble. Però la nostra cultura només concep ciutats públiques. El mal és que el model que s’imposa és el de la privatització, fins i tot dels espais públics. Crec que la primera preocupació d’un ajuntament és precisament el d’adquirir i crear espais i serveis públics perquè la riquesa d’un poble i la seva cohesió provenen de les experiències compartides entre els ciutadans i açò ho conforma els espais comuns. En aquest sentit em sembla molt bé que l’Ajuntament de Ciutadella hagi comprat el casal de Can Saura-Martorell per a l’arxiu històric i l’escola d’art, malgrat el desastre immobiliari de gestió del PP, que tanmateix es va oposar aferrissadament a la compra de Can Saura com a museu de la ciutat. I per açò em sembla molt malament la venda de patrimoni municipal perquè açò sempre suposa una pèrdua.

Tenir grans espais verds enmig de la trama urbana és un luxe, com ho és Es Freginal de Maó. Si es fa una planificació a llarg termini podem tenir la certesa de disposar d’espais urbans de primera qualitat. Però hom mira la perifèria de Ciutadella i no hi veu cap plaça digna, ni cap previsió perquè tota la part moderna, carregada de pisos que acumulen bona part de la població pugui tenir prou espai públic per fer ciutadania, per a la convivència.

La gran diferència entre la ciutat antiga i la nova és justament aquesta. La primera té grans i magnífics espais públics de qualitat com s’Esplanada, com el Born, la plaça de la Catedral, Es Pla de Sant Joan, etc. La ciutat moderna de la perifèria és pobra d’espais comuns, pensats només per al trànsit de cotxes i poca cosa més. Ja és hora que l’ajuntament comenci a pensar a adquirir terrenys perquè en el futur tinguem les places modernes que les ciutats actuals es preocupen de tenir. Llavors ja hi poden col·locar estàtues per fer polit, que la perifèria també s’ho mereix i no es converteixi en un barri-dormitori, la mort de les ciutats vives.

mitjans de poder

Pilar de la democràcia?

Les coses han canviat. Abans dèiem que els mitjans de comunicació eren un dels pilars de la democràcia, ara veim que en són un problema. El dret a una informació veraç és conculcat cada dia. L’economia ha passat davant aquest dret i la política és resultat d’interessos econòmics. Si el poder econòmic cada cop és més concentrat en poques mans, així també ho són els mitjans d’informació. El poder polític que han adquirit els grups empresarials de la comunicació ha estat palesat pel boicot del PP al grup PRISA. Però va durar poc, ja que encara que sigui el mitjà enemic, el necessiten. La primera lliçó que cal que aprengui un polític per sobreviure més enllà de les eleccions és justament que no es pot barallar mai amb la premsa, ni ràdios ni tvs.

La premsa va néixer d’un esperit il•lustrat, enciclopèdic, amb la intenció de difondre el coneixement i aquest procés va ser paral•lel al naixement de les democràcies modernes occidentals. Però les coses canvien i el 1975 la Comissió Trilateral nordamericana determinà que “els medis són una gran font de poder que ha contribuït al fet d’haver-hi un excés de democràcia i en conseqüència una minva de l’autoritat del govern” . És una frase antològica del cinisme de l'exercici de l'alt poder. Per tant ...cal que el govern “reguli” aquest poder i així neixen nyaps tan vomitius com ...posau-hi l'exemple més proper que cenegueu.

Ara la gran preocupació és com aturar aquesta llibertat tant perniciosa en què s’ha convertit Internet. Ja proven de posar-hi filtres censuradors fins que sigui domesticat com ho han estat els altres mitjans convencionals: premsa, ràdio, televisió. Són els encarregats de manipular la veritat, d’ocultar la realitat, de fabricarla realitat i les mentides. Tenen com a base d’actuació la desinformació per un costat i la contrainformació per l’altra.

De pilar de la democràcia, res. Més aviat s’han convertit en propaganda per al consum irresponsable, en producció del fals consens, en manufactura del consentiment per a les pitjors atrocitats, en corretges de consignes polítiques, en desvirtuament desmanegat del llenguatge, en adoctrinament de ments acrítiques i amenaça seriosa per a la democràcia. En tenim exemples locals cada dia.

Imatge de comèdia
Francesc Florit Nin


La sinceritat, mala companya de viatge. Avui marca pauta la comèdia. Lo suyo és puro teatro. Alguns edifiquen la seva vida amb la imatge de persona a semblança d’un heroi. Són gent atrapada per la imatge pública, en viuen i n’alimenta la moral. Aquestes “personalitats” són de cartró i tenen una magnificència fora mida sobre el paper dels diaris. Compaginen una imatge pública idealitzada d’ells mateixos amb una mala imatge privada entre les persones d’a prop.

Grans personalitats que han escrit mentida sobre mentida la seva peculiar construcció de la carrera personal social professional. Ja els coneixem: fan creure que tenen bo amb tothom, amb tothom fan bona cara, malgrat que en el fons siguin egòlatres i egocèntrics a qui prou gent repugna. Fer comèdia, no dir mai una veritat per feridora, amagar les desavinences, ocultar la discrepància. Totes les notícies que ens arriben d’ells són de primera pàgina i sempre són bones notícies. No es fiquen en els problemes candents de l’actualitat. Es miren la plaça pública d’enfora, perquè tenen moooolta perspectiva i suspicàcia. No s’emmerden, no s’embruten. No donen mai cap maldecap al poder perquè s’hi han de dur bé, no fos el cas, que sempre és el cas, que necessitin el seu inestimable favor o subvenció o promoció o una medalla o un homenatge o qualsevol cosa que s’avengui amb la idea de la gran personalitat construïda a base d’esforços fins a fer-se fill notable del seu poble o una cosa semblant.

La construcció de la pròpia falsa òpera porta molta feina i és de llarga maduració. A tal fi no escatimen recursos. Posats a fer, les grans personalitats encarreguen notícies i notes biogràfiques i es fan fotos de pose. En tot cas cada mes tenen reservat un espai comunicatiu en el qual, si convé ells mateixos es redacten les estupendes notícies que envien a diaris i televisions. Són mestres de la comèdia en la vida real. Són uns quants. Si no ets comediant, no actues.