dissabte, 14 de març del 2026

 


   

 

CAU

Francesc Florit Nin

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CAU, llibre de poemes i gravats de

Francesc Florit Nin, edició limitada a 25 exemplars numerats i signats per l’autor, impresos al taller Xalubínia amb Veronica Arellano durant la primavera del 2024


 

 

 

Introit

 

El cap de l’home és el cau

on habita el pensament,

s’hi adorm, hi creix en pau

com un insecte en la ment.

 

És el nostre cau més íntim,

a recer de l’inclement,

el nostre refugi últim

del desig més confident.

 


 

1

 

Un formigueig a la panxa

que s’enfila al pensament

traça camins i s’enganxa

sense aturar ni un moment.

 

Tot al cau era un misteri

en la llunyana infància.

Aquell era el seu imperi

que veig ara en la distància.

 

Tot és bo, tot s’aprofita,

ens advertia la mare.

La formiga, -diu la dita-

és amiga de Déu pare.

 

Era lliçó de per vida

de no deixar res al plat,

fixa-t’hi com la formiga

és treball i austeritat.

 

Quantes lliçons són apreses,

tantes atentes mirades

a les rengleres esteses

al formiguer abocades.

 


 

2

 

Com Teseu al laberint,

l’aranya lenta sargia

amb el filam tot unint

els versos d’una elegia.

 

Els seus fils de plata lliguen

el casori amb la terra,

com una xarxa despleguen

un món de pau i de guerra.

 

D’emocions ben travat

així teix la teranyina

com un domàs oblidat

que debana i que desfila.

 

Compreníem les semblances

i els vincles que ens hi unien,

sentíem les aliances

que els símbols esdevenien.

 

Tothom és fill de sa mare,

de tota mare som fill,

perquè cada gota amara

la germanor fil a fil.

 


 

3

 

Amb la traça d’un atleta

salta lluminós, llampant,

de color roig viu l’aleta

mostres l’esplendor campant.

 

Que és difícil d’atrapar-te!

Però el gran llibre sagrat

et proscriu a condemnar-te

per plaga i calamitat.

 

I la cançó popular

et tracta de lladregot

de la collita insular

en aquell temps tan remot.

 

Benvolgut animaló,

ets encara al meu record.

Et guard al cor un racó

de troballes i de sort.

 

El vol de l’ocurrència

és un lloc estimulant

de la vida i la presència,

que el salt dels anys va triant.

 

 

4

 

Papallones de la nit,

fluorescències en l’obscur,

pampallugues en el pit,

secretes com un conjur.

 

Poc pensava jo aquells dies

que l’al·lota es pentinava

amb esteles i orquídies,

i amb pom de flocs s’abillava.

 

Un jardí talment al cap

ple de vols de papallona.

Llavors encara no sap

la bellesa que pregona.

 

Tampoc no se n’adonava

de l’encís d’aquell moment

que innocent em regalava:

m’era l’aire i l’aliment.

 

Papallones de la nit

que il·luminau la foscor,

dibuixades amb grafit

tremolau en  la blancor.

 


 

5

 

Maldecaps i mal de cap,

sou cabòria malmenada,

deixa el cervell fet un nyap

i la pensa atribolada.

 

Amb l’ànsia d’un eixam

i el garbuix de les neurones,

el nuvolat de moscam,

de l’empreny les campiones.

 

Ocupau el pensament,

aclaparau tot l’espai

de manera permanent,

ni teniu por de l’esprai.

 

Sempre revoltant pel cel,

cagondeus i reputes,

us és igual merda o mel,

maleïdes diminutes.

 

Mosca de l’obsessió,

som captiu del teu oracle.

No trec altra conclusió

que aguantar tal espectacle.

 


 

6

 

Com la pluja elemental,

necessari com la llum

tens l’armadura vital

tan negra com el betum.

 

T’han tancat dins una closca

per fer-te quasi immortal.

En la fonda nit s’enrosca

un escarabat fatal.

 

D’un temps immemorial

prové la teva cuirassa,

tan antic com actual

tens la casa per carcassa.

 

Més que orgànic, mineral,

camines per les llegendes,

celestial i terrenal

trescant per totes les sendes.

 

Si els anys t’han forjat tan dur

i Cronos t’ha fet granític,

deu ser perquè un déu madur

t’avala com a ser mític.


 

7

 

Tens el sentiment de l’aire,

la vibració del vol,

de cada flor tens la flaire,

dus la festa onsevol.

 

Tens sentit de la tendresa,

ets la festa dels sentits

com d’estampa japonesa

i els colors de mil vestits.

 

Ets el goig de la mirada

i voldríem tots alhora

tenir-te engabiada,

però l’ànima ho deplora.

 

Ets l’ànim transfigurat

que de lletjor treu bellesa.

Pura en la fragilitat,

ets l’esclat de la finesa.

 

Quan et poses sobre el cap

foragites tota pena

i si et poses dins el cap

és la joia que es desfrena.


 

8

 

Poblau el rusc de la ment

i pol·linitzau els homes

amb l’agitat moviment

de qui no té axiomes.

 

Amb energia imparable

de qui de moure’s no para

feis la terra habitable,

sou de la natura empara.

 

La vostra bellugadissa

brunzeja per camps i boscos

com la riera cantadissa,

com els mars i oceans foscos,

 

com el vent entre el brancam,

com el tràfec dels cavalls,

com el plany i el seu reclam

com la llum en els vitralls.

 

Com la nineta de l’ull,

com les òrbites d’estrelles,

com les paraules de Llull,

així l’eixam de les abelles.

 


 

9

 

El núvol negre, la presa

fosca, i l’obscur llinatge,

la nissaga llarga que pesa,

el tèrbol cau de l’ostatge.

 

La somnolència a l’ombra,

del descans és un miratge.

Qui les espanta amb escombra

amb un gest dur i salvatge.

 

Amb la xafogor enganxosa

la son s’hi agafa prima

i la pau es fa costosa,

coses del canvi de clima.

 

El miasma es torna enorme,

la migdiada és esguerrada,

i el cansament ja es deforma

en angoixa soterrada.

 

La menuda mesquinesa

del moscard i del mosquit

semblaria una fotesa

si no fos mal acudit.

 


 

10

 

Qui estima la libèl·lula

com s’estima el delicat,

qui s’envola, qui pul·lula

en silenci setinat.

 

El destí és un enigma

carregat de veritat

com la dansa que té el ritme

d’un poema musicat.

 

Tota criatura alada

afronta la levitat,

té encomanda la cantada

i un posat de deïtat.

 

Perquè tota forma alada

és bella com un desig.

De l’alegria callada

just n’arriba un esquitx.

 

Que lent és el vostre temps,

que curta la vostra vida,

els humans som els extrems

de l’avidesa atrevida.


 

 

 

Coda

 

El catau ocult als altres

és recer de l’emoció,

és comú en tots nosaltres

per a la creació.

 

Com els papallons tan blancs

en l’obscura nit suspesa,

fuig la vida en esvorancs

d’estupor per la bellesa.