CAU
Francesc
Florit Nin
CAU, llibre de poemes i gravats de
Francesc Florit Nin, edició limitada a 25 exemplars numerats i signats per l’autor, impresos al taller Xalubínia amb Veronica Arellano durant la primavera del 2024
Introit
El cap de l’home és el cau
on habita el pensament,
s’hi adorm, hi creix en pau
com un insecte en la ment.
És el nostre cau més íntim,
a recer de l’inclement,
el nostre refugi últim
del desig més confident.
1
Un formigueig a la panxa
que s’enfila al pensament
traça camins i s’enganxa
sense aturar ni un moment.
Tot al cau era un misteri
en la llunyana infància.
Aquell era el seu imperi
que veig ara en la distància.
Tot és bo, tot s’aprofita,
ens advertia la mare.
La formiga, -diu la dita-
és amiga de Déu pare.
Era lliçó de per vida
de no deixar res al plat,
fixa-t’hi com la formiga
és treball i austeritat.
Quantes lliçons són apreses,
tantes atentes mirades
a les rengleres esteses
al formiguer abocades.
2
Com Teseu al laberint,
l’aranya lenta sargia
amb el filam tot unint
els versos d’una elegia.
Els seus fils de plata lliguen
el casori amb la terra,
com una xarxa despleguen
un món de pau i de guerra.
D’emocions ben travat
així teix la teranyina
com un domàs oblidat
que debana i que desfila.
Compreníem les semblances
i els vincles que ens hi unien,
sentíem les aliances
que els símbols esdevenien.
Tothom és fill de sa mare,
de tota mare som fill,
perquè cada gota amara
la germanor fil a fil.
3
Amb la traça d’un atleta
salta lluminós, llampant,
de color roig viu l’aleta
mostres l’esplendor campant.
Que és difícil d’atrapar-te!
Però el gran llibre sagrat
et proscriu a condemnar-te
per plaga i calamitat.
I la cançó popular
et tracta de lladregot
de la collita insular
en aquell temps tan remot.
Benvolgut animaló,
ets encara al meu record.
Et guard al cor un racó
de troballes i de sort.
El vol de l’ocurrència
és un lloc estimulant
de la vida i la presència,
que el salt dels anys va triant.
4
Papallones de la nit,
fluorescències en l’obscur,
pampallugues en el pit,
secretes com un conjur.
Poc pensava jo aquells dies
que l’al·lota es pentinava
amb esteles i orquídies,
i amb pom de flocs s’abillava.
Un jardí talment al cap
ple de vols de papallona.
Llavors encara no sap
la bellesa que pregona.
Tampoc no se n’adonava
de l’encís d’aquell moment
que innocent em regalava:
m’era l’aire i l’aliment.
Papallones de la nit
que il·luminau la foscor,
dibuixades amb grafit
tremolau en la blancor.
5
Maldecaps i mal de cap,
sou cabòria malmenada,
deixa el cervell fet un nyap
i la pensa atribolada.
Amb l’ànsia d’un eixam
i el garbuix de les neurones,
el nuvolat de moscam,
de l’empreny les campiones.
Ocupau el pensament,
aclaparau tot l’espai
de manera permanent,
ni teniu por de l’esprai.
Sempre revoltant pel cel,
cagondeus i reputes,
us és igual merda o mel,
maleïdes diminutes.
Mosca de l’obsessió,
som captiu del teu oracle.
No trec altra conclusió
que aguantar tal espectacle.
6
Com la pluja elemental,
necessari com la llum
tens l’armadura vital
tan negra com el betum.
T’han tancat dins una closca
per fer-te quasi immortal.
En la fonda nit s’enrosca
un escarabat fatal.
D’un temps immemorial
prové la teva cuirassa,
tan antic com actual
tens la casa per carcassa.
Més que orgànic, mineral,
camines per les llegendes,
celestial i terrenal
trescant per totes les sendes.
Si els anys t’han forjat tan dur
i Cronos t’ha fet granític,
deu ser perquè un déu madur
t’avala com a ser mític.
7
Tens el sentiment de l’aire,
la vibració del vol,
de cada flor tens la flaire,
dus la festa onsevol.
Tens sentit de la tendresa,
ets la festa dels sentits
com d’estampa japonesa
i els colors de mil vestits.
Ets el goig de la mirada
i voldríem tots alhora
tenir-te engabiada,
però l’ànima ho deplora.
Ets l’ànim transfigurat
que de lletjor treu bellesa.
Pura en la fragilitat,
ets l’esclat de la finesa.
Quan et poses sobre el cap
foragites tota pena
i si et poses dins el cap
és la joia que es desfrena.
8
Poblau el rusc de la ment
i pol·linitzau els homes
amb l’agitat moviment
de qui no té axiomes.
Amb energia imparable
de qui de moure’s no para
feis la terra habitable,
sou de la natura empara.
La vostra bellugadissa
brunzeja per camps i boscos
com la riera cantadissa,
com els mars i oceans foscos,
com el vent entre el brancam,
com el tràfec dels cavalls,
com el plany i el seu reclam
com la llum en els vitralls.
Com la nineta de l’ull,
com les òrbites d’estrelles,
com les paraules de Llull,
així l’eixam de les abelles.
9
El núvol negre, la presa
fosca, i l’obscur llinatge,
la nissaga llarga que pesa,
el tèrbol cau de l’ostatge.
La somnolència a l’ombra,
del descans és un miratge.
Qui les espanta amb escombra
amb un gest dur i salvatge.
Amb la xafogor enganxosa
la son s’hi agafa prima
i la pau es fa costosa,
coses del canvi de clima.
El miasma es torna enorme,
la migdiada és esguerrada,
i el cansament ja es deforma
en angoixa soterrada.
La menuda mesquinesa
del moscard i del mosquit
semblaria una fotesa
si no fos mal acudit.
10
Qui estima la libèl·lula
com s’estima el delicat,
qui s’envola, qui pul·lula
en silenci setinat.
El destí és un enigma
carregat de veritat
com la dansa que té el ritme
d’un poema musicat.
Tota criatura alada
afronta la levitat,
té encomanda la cantada
i un posat de deïtat.
Perquè tota forma alada
és bella com un desig.
De l’alegria callada
just n’arriba un esquitx.
Que lent és el vostre temps,
que curta la vostra vida,
els humans som els extrems
de l’avidesa atrevida.
Coda
El catau ocult als altres
és recer de l’emoció,
és comú en tots nosaltres
per a la creació.
Com els papallons tan blancs
en l’obscura nit suspesa,
fuig la vida en esvorancs
d’estupor per la bellesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada