Traços i traces

Francesc Florit Nin

 

 

 

 

 

Menorca és traçada per mils de kilòmetres de paret seca. Aquets traços de pura durícia són el llegat que ens han deixat els nostres ancestres, els senyals que han deixat pel seu pas per la terra. Quin serà el traç que deixa cadascú? Quina és la distància entre els traços de l’artista i les traces que marquen la seva obra? Traços de Menorca, senyals als territori d’alguns artistes de l’illa, cadascú amb la seva particular estètica i sota el denominador comú de compartir arrels i anhels.

 

Avui, que vivim sota les tendències uniformitzadores de les diverses cultures, els artistes de Traços de Menorca partim tanmateix de la premissa de la singularitat, d’allò que ens fa distints i concrets, i d’allò que fa rica i diversa la realitat.

 

Avui, que l’art forma part substancial del tràfic econòmic del món, com una deriva estretament lligada a l’especulació i a les transaccions digitals del capitalisme global més desbocat, un grupet d’artistes vindiquen la localitat i la parcel·la intransferible del que no és negociable, una manera de fer íntima i distinta de la identitat gairebé orgànica, material, tangible.

 

Avui, que Menorca l’han posicionada al mapa dels destins turístics del luxe, d’atracció de fortunes i del comerç del paisatge i que l’art hi ha anat de bracet fins a petar als comptes i als càlculs del mercadeig, els artistes de Traços senten com queden al marge dels interessos com els indígenes queden al marge dels tractats dels colons envers la colònia que l’illa ha estat en la major part de la seva història.

 

Menorca és una illa densament poblada d’artistes, diuen. Però no és cap arcàdia de l’art. La situació actual, amb totes les seves contrarietats, a més de ser un desafiament també és una oportunitat. La comunitat artística local haurà de conviure i aprendre del repte de tenir el “món real” de l’art internacional al seu costat. Connectats a aquestes pràctiques, caldrà fer servir la personalitat de l’illa. Singularitat i connectivitat són les dues cares del discurs artístic actual de Menorca, que, ben conformades, poden donar peu a visions prou profundes i personals, autèntiques i sinceres. Visions que no han de néixer del comerç -que tanmateix hi és- sinó d’una vivència insular genuïna.

 

Tots sabem a hores d’ara que no hi ha un “art internacional”, sinó un mercat internacional, perquè tots els discursos sorgeixen de llocs ben concrets que pels mitjans de què disposen es tornen “universals” simplement perquè s’exporten arreu amb tot el poder que els acompanya. L’art local necessita mitjans, i plataformes i recursos, visibilitat i comunicació com qualsevol altre art que s’ha “universalitzat”. Ves si no!

 

Connectar les sensibilitats menorquines, amb el rerefons de la nostra singularitat (en termes de territori i natura, història i memòria, comunitat i tradició, llengua i cultura) amb les preocupacions mundials és el nostre repte i la nostra oportunitat: què hi diu l’art menorquí a la crisi climàtica, a les migracions humanes, a la preservació de la diversitat biològica i cultural, a l’ecologia de la convivència plural, a la redistribució de la riquesa, etc. Aquest és el lligam. Menorca, històricament disputada al Mediterrani, és escenari d’aquestes tensions ecològiques, socials, econòmiques, com molts altres llocs del món.

 

Fer-se preguntes com Què significa treballar en art des d’una illa del Mediterrani?, Quin diàleg caldria sostenir sobre les adversitats complexes del nostre petit món? Quines urgències insulars s’han de mostrar, explicitar, reflexionar des de la pràctica artística? Parlam de Menorca, des de Menorca, amb la mirada posada al món, perquè el món és fet de moltes menorques. Des de cadascuna cal fer surar les veus autòctones. Que cadascú sigui qui és. No ens cal l’art com a producte turístic. No, gràcies. No volem l’art de l’oferta complementària. No, thanks. Ni com a souvenir. Non, merci. O l’art com a imatge de publicitat turística. No gràcies. Més enllà de les exposicions mediàtiques, i més enllà de les inversions de blanqueig. No ens agrada l’art fet a posta per al visitants. Que siguin els visitants que cerquin l’art del lloc. Tenim, per açò greus problemes de manca d’estratègia, de postures poc visionàries que fàcilment es cau en un art que  és ficat dins la senalla  enorme de la indústria turística, que ho distorsiona tot, que mata allò que estima fins que esdevé una atrofia.

 

Diuen de Menorca que té una notable activitat cultural i que ara aposta pel potencial entorn de l’art contemporani. Tanmateix, tal vegada no tengui encara les eines i els equipaments que puguin donar resposta a la resistència de singularitat poètica de l’illa, malgrat el desembarcament de galeries privades vingudes de fora que operen per als seus artistes i per als seus clients vinguts d’enllà.

 

Probablement ens queda allò que ens és singular i sostreure’ns de les dinàmiques que maten les arrels, una resistència, ni que sigui simbòlica. Quina resiliència? Traços de Menorca manifesta la terra d’on és, com no pot ser d’altra manera. Aquí dir terra vol dir també la memòria específica de l’illa que ens ha abocat on som. Vol dir igualment la preservació  de l’entorn que ens ha afaiçonat i la llengua del país que ens identifica. Vol dir, és clar, la comunitat de persones que hi donen sentit. I finalment vol dir una mirada reflexiva envers els dilemes i els reptes d’aquesta illa, que aquí tenen el seu pes propi.

 

Perquè tanmateix la creació artística és el resultat (i el procés i la comunicació i...) d’una recerca sobre les amenaces i les oportunitats d’avui que ens plantejam com a persones, tan concretes per a un lloc concret. Diguem-ho així: volem un art vinculat a la cura del lloc on treballam, una feina lligada a una manera de pensar i actuar entorn, sota i sobre el territori que ens singularitza.  Açò tal vegada ens aglutina a Traços, d’un costat. De l’altre costat, tantes altres coses ens particularitza a cadascun. Quines poètiques, estètiques, idees i quins projectes ens defineixen? Formam part d’un món bigarrat, mestís, de propostes transversals en registres diversos, en un còctel eclèctic i ambigu. Es creuen en les nostres trajectòries que sovint hem compartit. I crec que compartim també una mirada pausada que tracta de dialogar amb el context. Dit així pot semblar un art programàtic, centrat el els continguts amb finalitats polítiques (o socials, de combat ecològic, o de batalla ideològica...). Mai del món! Ja en coneixem tristos exemples històrics). I tanmateix crec que no hem de renunciar a l’objectiu en ment de contribuir mitjançant l’expressió acurada i formal d’enfortir el lligam entre natura i home, entre comunitat i territori i així introduir el ferment per a la convivència.