Traços i traces

Francesc Florit Nin

 

 

 

 

 

Menorca és traçada per mils de kilòmetres de paret seca. Aquets traços de pura durícia són el llegat que ens han deixat els nostres ancestres, els senyals que han deixat pel seu pas per la terra. Quin serà el traç que deixa cadascú? Quina és la distància entre els traços de l’artista i les traces que marquen la seva obra? Traços de Menorca, senyals als territori d’alguns artistes de l’illa, cadascú amb la seva particular estètica i sota el denominador comú de compartir arrels i anhels.

 

Avui, que vivim sota les tendències uniformitzadores de les diverses cultures, els artistes de Traços de Menorca partim tanmateix de la premissa de la singularitat, d’allò que ens fa distints i concrets, i d’allò que fa rica i diversa la realitat.

 

Avui, que l’art forma part substancial del tràfic econòmic del món, com una deriva estretament lligada a l’especulació i a les transaccions digitals del capitalisme global més desbocat, un grupet d’artistes vindiquen la localitat i la parcel·la intransferible del que no és negociable, una manera de fer íntima i distinta de la identitat gairebé orgànica, material, tangible.

 

Avui, que Menorca l’han posicionada al mapa dels destins turístics del luxe, d’atracció de fortunes i del comerç del paisatge i que l’art hi ha anat de bracet fins a petar als comptes i als càlculs del mercadeig, els artistes de Traços senten com queden al marge dels interessos com els indígenes queden al marge dels tractats dels colons envers la colònia que l’illa ha estat en la major part de la seva història.

 

Menorca és una illa densament poblada d’artistes, diuen. Però no és cap arcàdia de l’art. La situació actual, amb totes les seves contrarietats, a més de ser un desafiament també és una oportunitat. La comunitat artística local haurà de conviure i aprendre del repte de tenir el “món real” de l’art internacional al seu costat. Connectats a aquestes pràctiques, caldrà fer servir la personalitat de l’illa. Singularitat i connectivitat són les dues cares del discurs artístic actual de Menorca, que, ben conformades, poden donar peu a visions prou profundes i personals, autèntiques i sinceres. Visions que no han de néixer del comerç -que tanmateix hi és- sinó d’una vivència insular genuïna.

 

Tots sabem a hores d’ara que no hi ha un “art internacional”, sinó un mercat internacional, perquè tots els discursos sorgeixen de llocs ben concrets que pels mitjans de què disposen es tornen “universals” simplement perquè s’exporten arreu amb tot el poder que els acompanya. L’art local necessita mitjans, i plataformes i recursos, visibilitat i comunicació com qualsevol altre art que s’ha “universalitzat”. Ves si no!

 

Connectar les sensibilitats menorquines, amb el rerefons de la nostra singularitat (en termes de territori i natura, història i memòria, comunitat i tradició, llengua i cultura) amb les preocupacions mundials és el nostre repte i la nostra oportunitat: què hi diu l’art menorquí a la crisi climàtica, a les migracions humanes, a la preservació de la diversitat biològica i cultural, a l’ecologia de la convivència plural, a la redistribució de la riquesa, etc. Aquest és el lligam. Menorca, històricament disputada al Mediterrani, és escenari d’aquestes tensions ecològiques, socials, econòmiques, com molts altres llocs del món.

 

Fer-se preguntes com Què significa treballar en art des d’una illa del Mediterrani?, Quin diàleg caldria sostenir sobre les adversitats complexes del nostre petit món? Quines urgències insulars s’han de mostrar, explicitar, reflexionar des de la pràctica artística? Parlam de Menorca, des de Menorca, amb la mirada posada al món, perquè el món és fet de moltes menorques. Des de cadascuna cal fer surar les veus autòctones. Que cadascú sigui qui és. No ens cal l’art com a producte turístic. No, gràcies. No volem l’art de l’oferta complementària. No, thanks. Ni com a souvenir. Non, merci. O l’art com a imatge de publicitat turística. No gràcies. Més enllà de les exposicions mediàtiques, i més enllà de les inversions de blanqueig. No ens agrada l’art fet a posta per al visitants. Que siguin els visitants que cerquin l’art del lloc. Tenim, per açò greus problemes de manca d’estratègia, de postures poc visionàries que fàcilment es cau en un art que  és ficat dins la senalla  enorme de la indústria turística, que ho distorsiona tot, que mata allò que estima fins que esdevé una atrofia.

 

Diuen de Menorca que té una notable activitat cultural i que ara aposta pel potencial entorn de l’art contemporani. Tanmateix, tal vegada no tengui encara les eines i els equipaments que puguin donar resposta a la resistència de singularitat poètica de l’illa, malgrat el desembarcament de galeries privades vingudes de fora que operen per als seus artistes i per als seus clients vinguts d’enllà.

 

Probablement ens queda allò que ens és singular i sostreure’ns de les dinàmiques que maten les arrels, una resistència, ni que sigui simbòlica. Quina resiliència? Traços de Menorca manifesta la terra d’on és, com no pot ser d’altra manera. Aquí dir terra vol dir també la memòria específica de l’illa que ens ha abocat on som. Vol dir igualment la preservació  de l’entorn que ens ha afaiçonat i la llengua del país que ens identifica. Vol dir, és clar, la comunitat de persones que hi donen sentit. I finalment vol dir una mirada reflexiva envers els dilemes i els reptes d’aquesta illa, que aquí tenen el seu pes propi.

 

Perquè tanmateix la creació artística és el resultat (i el procés i la comunicació i...) d’una recerca sobre les amenaces i les oportunitats d’avui que ens plantejam com a persones, tan concretes per a un lloc concret. Diguem-ho així: volem un art vinculat a la cura del lloc on treballam, una feina lligada a una manera de pensar i actuar entorn, sota i sobre el territori que ens singularitza.  Açò tal vegada ens aglutina a Traços, d’un costat. De l’altre costat, tantes altres coses ens particularitza a cadascun. Quines poètiques, estètiques, idees i quins projectes ens defineixen? Formam part d’un món bigarrat, mestís, de propostes transversals en registres diversos, en un còctel eclèctic i ambigu. Es creuen en les nostres trajectòries que sovint hem compartit. I crec que compartim també una mirada pausada que tracta de dialogar amb el context. Dit així pot semblar un art programàtic, centrat el els continguts amb finalitats polítiques (o socials, de combat ecològic, o de batalla ideològica...). Mai del món! Ja en coneixem tristos exemples històrics). I tanmateix crec que no hem de renunciar a l’objectiu en ment de contribuir mitjançant l’expressió acurada i formal d’enfortir el lligam entre natura i home, entre comunitat i territori i així introduir el ferment per a la convivència.

  

Contes de bruixes i tribunals

Francesc Florit Nin

 

 

 

El proppassat dissabte 8 de març, dia de la dona treballadora, vam presentar un nou Quadern de Folklore, el núm. 152, a la llibreria Vadllibres de Ciutadella. En el context d’aquesta festa reivindicativa, la presentació tombà entorn d’un perfil de dones que històricament han estat marginades per la seva visió transgressora de la realitat, per la seva vida fora del que el poder anomena ordre moral, una dones plenes de saviesa i empoderades i que justament per aquest motiu provocaven por i rebuig. Aquestes són unes notes de lectura a propòsit del Folklore menorquí de la bruixeria de Lídia Pérez Pérez.

 

Consider que la col·lecció dels Quaderns de Folklore és un dels monuments més singulars de la cultura a Menorca. Tots junts, els Quaderns ja formen una autèntica enciclopèdia d’etnografia menorquina i un mostrari generós de les seves diverses manifestacions literàries d’arrel tradicional, de descripció rigorosa i àmplia de la cosmovisió popular illenca, de temes que van des de la música als jocs, dels oficis als malnoms, de la cuina als paratges, de les festes a la vida quotidiana, etc. Una enciclopèdia, però, que encara és viva, que encara creix. I ara s’incorpora una nou nombre amb un tema que fins ara no havia tingut un tractament diferenciat, el món de les bruixes i dels encantaments.

 

Quan Francesc Camps i Mercadal va publicar el que seria el recull més gran fins llavors fet de la literatura folklòrica, el 1911, va dedicar un capítol titulat Bruixeries i maltevuis, un apartat on hi encabia tot tipus diversos de textos, des d’encantaments fins a costums supersticiosos, des de coverbos de por fins a paratges i personatges màgics. El fet que Camps i Mercadal en fes un apartat indica la relació estreta que hi ha entre la literatura popular i la bruixeria. Ben cert, aquestes narracions no són altra cosa que la traducció de l’imaginari col·lectiu que es va congriar arran de la persecució, tortura i mort, d’algunes dones que a Menorca, durant els segles XVI i XVII van ser considerades bruixes. Uns relats per tant que responen a les creences i a les pors d’aleshores i que han pervingut fins als nostres dies.

 

Na Lídia Pérez, autora del quadern, ha recollit algunes d’aquestes peces populars del Folklore menorquí de la pagesia i hi ha afegit, de redacció pròpia, una selecció de casos reals de processos judicials de la Inquisició contra dones acusades de bruixeria extrets del llibre de J. L. Amorós Brujas, médicos y el Santo Oficio. Menorca en la época del Rey Hechizado (IME. 1990). Hi ha per tant, en el recull de na Lídia Pérez, la primera meitat, de vuit relats de caire popular i d’arrel tradicional que provenen de la literatura oral menorquina, mentre que l’altra meitat, els altres vuit relats restants, que provenen de l’estudi de casos històrics, de la literatura jurídica, d’arrel culte i de tradició escrita. Són, per tant, d’origen molt diferent, que comparteixen tanmateix el motiu de la bruixeria.

 

En la introducció del quadern, l’autora fa un repàs del context històric del fenomen, del concepte de bruixes a Europa, Catalunya i Menorca, dels casos reals que s’han donat a l’illa i de com s’hi ha manifestat en el folklore. La intenció de fons és, a més de mostrar-ne el recull, el de reivindicar la figura de la bruixa des d’una perspectiva crítica feminista, la d’ensenyar el perfil lliure d’aquestes dones transgressores injustament condemnades a la marginació en el millor dels casos o a l’assassinat en el pitjor. El moviment feminista ha revertit a favor seu la causa de les bruixes i, capgirant-ne el sentit negatiu que ha tingut en la història i en la literatura en un sentit positiu, de dona alliberada.

 

Els relats de bruixes sorgeixen en uns moments de crisi. Quan es passava una època de penúries (fam, plagues, sequera, epidèmies) la gent, presa de la incertesa i de la por, cercava explicacions i culpables. L’Església va trobar en aquelles dones singulars, que desafiaven l’ordre establert, el boc expiatori. Els relats sobre bruixes apareixen idò a partir de la persecució , de la cacera per part de la Inquisició, que el poble adopta a la seva manera l’ideari elaborat en la seva contra. Aquelles condemnes sentides són la base oral de les contarelles populars sobre les bruixes. En aquesta reelaboració, les bruixes es configuren com a personatges que serveixen per a reforçar uns valors (cristians, de bona conducta, de moral comuna...) o per proscriure contravalors, és a dir com una eina moralitzadora, com ho són les rondalles per als infants.

 

En la nostra literatura menorquina popular, la bruixa també serveix per donar una explicació, més o menys fantasiosa, sobre fenòmens inexplicables: les malalties, les desgràcies, les dissorts. Per aquest motiu també s’anomenen encanteris. Les bruixes eren aleshores aquells essers especials que tenien el poder d’aplacar o de provocar aquells fets. Sovint presentades en indrets com coves, barrancs, boscos, apartats de la gent, carregats també de misteri i d’on provenen les forces malignes aliades del dimoni.

 

Tot plegat, entre bruixeria i folklore hi ha llaços estrets, llargs, que perviuen fins als nostres dies i que encara la imaginació reviu en llibres i pel·lícules, i en la publicitat. Si les bruixes van ser conseqüència de la por induïda pels temps difícils, provocada per tensions socials, a qui s’atribuïen tots els mals patits, cal demanar-se avui a qui feim pagar els plats trencats.  Ara que vivim temps incerts, qui són els innocents als quals feim culpables de les nostres desgràcies? Perquè en definitiva, i si les bruixes de llavors no eren més que l’encarnació de les pors i la desconfiança cap als diferents, als estranys, cap als estrangers, cap als immigrants?

 

 la meua aportació a AFASMe, associació de familiars i amics per a la salut mental de Menorca.

40x40 cm. acrílic i grafit sobre tela. Títol: Escolta el meu silenci . 2025

 El nou repte de Jonàs, quan Jonàs va pescar la balena. Calcografia 52x38 cm

Amb el Porjecte de  la XI Amalgama Gràfica Internacional  2026

 

Poemes en xarxa, Cançons de Xerxa

la llengua musicada

 

F.Florit Nin

 

 

 

Durant el proppassat estiu he redactat la ponència que vaig presentar a les Jornada d’estudi i homenatge a Joan F. López Casasnovas sobre la seva poesia. D’ençà de la seva mort, s’ha aprofundint en les diverses facetes per adonar-nos de la vertadera dimensió de la seua obra, tant literària com periodística, tant la d’investigador com la de divulgador. Pel que fa a la creació, la poesia hi excel·leix i, d’entre d’altres qualitats, hom hi percep la construcció meticulosa de la mètrica i de la cadència musical que se’n deriva. Aquesta és la base de la poesia, allò que li dona el toc distintiu i que la diferencia de la resta dels gèneres literaris. Ara amb el treball Cançons de Xerxa de Cris Juanico açò es fa encara més patent, més explícit, més acordat.

 

Certament, la poesia d’en Joan F. López s’adiu amb la musicalitat i per açò mateix ha estat escollida per alguns dels nostres músics menorquins. En primer lloc per na Maria Àngels Gornés que va posar notes precioses i una veu melodiosa a alguns dels seus poemes fins a esdevenir gairebé com peces emblemàtiques, molt conegudes per la gent. La cançó “Mariners sense barca” és un referent de les senyes de la catalanitat de Menorca. També Toni Tomàs i el grup S’Albadia va musicar lletres d’en Joan López.

 

La poesia, que neix de la música, té el seu destí natural en la música. Només quan un poema es fa cançó arriba a la seva plenitud. És el que realment desitgen els poetes: que un músic posi notes i ritme a les seves paraules, que les faci recordar i les difongui. No és estrany que la majoria dels mortals arribin a la poesia a través de les cançons. Així ha passat amb els poemes de Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Martí i Pol de la mà de Serrat, Raimon i Ramon Muntaner respectivament. O en el cas de Paco Ibáñez per a Lorca o Miguel Hernández.

 

La poesia d’en Joan López té unes característiques que faciliten la seva posada en escena. Perquè la seva poesia és sonora, que tot i ser escrita, és a dir originada en l’escriptura, és “pensada” per ser escoltada, com ho és la glosa que ell tant estimava. Per altre costat, sense rebaixar el registre culte del llenguatge, incorpora la parla quotidiana i concreta de la cultura popular, amb els seus modismes característics. A en Joan li encantaven les formes tradicionals d’arrel  popular, de les quals n’era un estudiós. No debades alguns dels poemes musicats per Cris Juanico són, en la seva forma estròfica, un romanç, és a dir, l’estructura més prolífica de la cançó de tradició oral, sorgida dels cantars de gesta. És el cas de quatre dels poemes: La croada, Tots els colors del vent, Paraules, Qui em crida des del carrer?, tots bellament musicats. Hi ha en l’àlbum tres peces que són una joia: el contundent Illa, un retrat punyent de Menorca que bé podria esdevenir un himne; la delicada sonoritat de Tots els colors del vent; i també Qui em crida des del carrer? amb ressonàncies de cultura popular. I és que la seva poesia, tota plena de trets locals i dialectals, s’investeix de la dignitat i de l’elegància de la llengua culta de Menorca i de tot el domini de la llengua catalana.

 

L’àlbum Cançons de Xerxa de Cris Juanico, dedicat íntegrament a la poesia d’en Joan López, és un treball deliciós com vam poder comprovar qui va assistir al concert de presentació que el cantant va fer al Casino Nou de Ciutadella el passat dissabte dia 2. Va ser una nit màgica per a qui estima la poesia en general i per a qui estima la poesia d’en Joan López en particular. En fer-se cançó tenim més a l’abast la qualitat literària dels versos del poeta ciutadellenc, que el músic n’ha sabut capir l’esperit del poema. A mi em sembla magnífica la feina feta per en Cris Juanico, acompanyat d’uns excel·lents músics i d’unes veus corals de timbres diversos. Cada cançó té amb la seva pròpia textura, cadascuna té la seva peculiar cadència. El valor del treball és doble, com de doble és la condició de tota cançó, feta de música i lletra, que una s’alimenta de la virtut de l’altra, una reposa en braços de l’altra, s’estimulen mútuament i engendren meravelles. Gràcies Cris per propagar el foc de l’esplèndida poesia d’en Joan.

 

 

 

 

 

Notes d’aigua a la Cançó d’argila

Apunts de lectura de Buranuna de Mariona Fernández

Francesc Florit Nin. 17.09.2025

 

1.     La meva amiga col·lega de lectures, tallers i escriptura, Mariona Fernández, m’adreça un llibre i un envit. El seu darrer llibre publicat, Buranuna, cançó d’argila (Ed. Karwán. 2025) és una petita meravella. Llibre estrany, llibre lliure, que a la primera lectura em desconcerta un punt. Què és Buranuna? Un conte, un poema, un assaig? La història d’una mare amb una filla molt peculiar? Una cançó que beu dels ancestres? Una provatura per repensar la naturalesa humana? És una mica de tot açò plegat, però de res de tot açò en concret. Capficat en les categories de gènere dels estudis literaris, es fa difícil d’encapsular el llibre de na Mariona Fernández. Ben fet, visca la mixtura. Buranuna és essencialment un llibre singular, tant per la forma com és escrit com pel contingut, el missatge, les idees que s’hi contemplen. El títol ja resulta exòtic i el subtítol és prou evocador, una petita epopeia feta cançó i que espera ser fecundada com la terra, l’argila. Aquestes són les meves notes (musicals) com a gotes d’aigua que volen abeurar la cançó de la terra. A veure quines llavors em broten.

 

2.     Sembla un relat, sembla un poema, s’assembla a un assaig... però és un artifici lingüístic fet d’imatges, de metàfores i comparacions, plena de connotacions i de ressons. És, en definitiva, un ús especial de la llengua que basteix un món de ficció que es va ancorant ara i adés en unes experiències, en uns coneixements, en uns sentits i unes emocions. Una llengua sensible, diria.

 

3.     La lectura de Buranuna demana una mirada oberta, fora de les convencions més o menys habituals. Es tracta d’un text molt personal, i tanmateix escrit des de la tradició literària més antiga, la de l’epopeia Gilgamesh, la primera obra literària, conservada en dotze tabletes d’argila de l’antiga cultura mesopotàmica. Filla d’aquest inici esplendorós, Buranuna mantindrà el llenguatge mític, la llengua fundadora dels mites, aquella que explicava el món molt abans de passar-ho tot pel sedàs del raciocini i la ciència. Però a diferència de l’èpica de Gilgamesh, Buranuna serà una introspecció lírica.

 

4.     Que aquell primer gran poema parlés de les coses que encara avui parlam, va encendre la llumeta de la inspiració a l’autora. Després de més de cinc mil anys, les preguntes que ens fem són les mateixes. I cadascú mira de trobar-ne respostes. La resposta de Buranuna és una indagació gairebé onírica, com una especulació poètica d’allò que ens fa humans i sobre el que s’ha perdut en fer-nos humans. Aquesta recerca mira d’evocar un món possible en l’impossible, l’arcàdia perduda de la inconsciència, quan encara l’ànima era cos i el cos ànima, d’abans de la gran escissió. Com érem abans del constructe social de la civilització? Com seríem sense l’arma poderosa del llenguatge humà? com vam perdre la innocència? com vam desertar de l’instint? com vam renunciar a viure el present?

 

5.      Des d’un punt de vista narratiu, la trama és senzilla: una mare mira de protegir la seva filla dels mals de la civilització que han portat el llenguatge humà a la nostra espècie homínida, com un conte amb pocs personatges i dues veus narratives, mare i filla, presentades cadascuna en els dos capítols. El fil argumental passa per un fugida del temple, just després de néixer la filla fruit d’Enkido, mig home mig deu, mig ànima mig salvatgina, i la porta lluny dels homes, una entrada en la natura, el bosc i refugi d’una cova (la primera casa de l’home). A la cova la mare parla a la filla i així, contra la seva voluntat, la “civilitza”. Un núvol espès ho confon tot. Es troben un barquer, es troben un gos. I el retorn al temple. Continua la segona part tot de reflexions de la mare adreçades a la filla entorn de la seva natura escindida.

 

6.     Dues dimensions m’han cridat l’atenció: la força expressiva del fragment i la condensació del concepte de poesia. Ambdós aspectes interactuen. La poètica del fragment reforça el petit tractat de poesia. És una paradoxa, de la mateixa manera però que en la narració hi ha lirisme o que en la història hi ha evocació.

 

7.     El relat de Buranuna es lliga amb fragments: la història s’explica com un mosaic s’explica amb tessel·les.  Perquè té l’aparença d’un collage en pintura o d’un patchwork en costura. L’escriptura en fragments de Buranuna en fa pensar en la pràctica tan moderna de Nietzsche per a la seva filosofia o el cubisme de Picasso i de tants d’altres poetes en la poesia contemporània, una sensibilitat que s’adiu molt amb el món desbaratat d’avui, del temps de la incertesa de Bauman. Què té el fragment que sigui tan atractiu?: la sinceritat, allò de dir-ho sense dir-ho tot (perquè res sabem), l’elegància de la interpretació oberta, un envit a la continuació... El fragment és poètic perquè rebutja el discurs tancat i perfet / perfecte i en canvi reflecteix un món dinàmic, imperfet/ imperfecte, molt d’avui, molt nostre, ja que no podem pretendre un sentit acomplert, si tot està per fer i tot és possible com diu el poeta. El fragment és també intens atès que condensa i amplifica alhora. Alguns dels fragments són tan breus que esdevenen aforismes, com a proverbis d’una profunditat aclaparadora. El fragment és suggerent com la poesia ja que provoca unes vibracions inesperades. Ai el misteri! El fragment és fràgil, és trencament, silenci, llibertat, discontinuïtat i ressonador... Buranuna ressona molt.

 

8.     I per què tractat de poesia? perquè mentre llegia vaig adonar-me, i així ho anava també anotant al marge, que sense dir-ho de forma explícita hi trobava un enfilall de conceptes definidors de la poesia: saber la meravella del món (pàg. 57), comprendre sense saber (pàg. 66), l’alegria del present (pàg. 66), éssers a la frontera (pàg.), el que no té nom provoca la parla (pàg. 107), la poesia com a música (pàg. 113), sentir allò que no se sap (pàg. 124). Baranuna parla de moltes coses, però té com a faristol la idea mateixa de la poesia: parlar sense paraules, dir allò que no es pot dir, parlar amb metàfores perquè la llengua no basta... Tot açò em recorda la caracterització que  Antoni Marí fa de la poesia (La voluntat expressiva, Ed.La Magrana, 1988): “el poema obre l’horitzó del sentit que la paraula reduïa”, “la paraula poètica és una paraula mai no dita ni pronunciada”, “presència com d’una eternitat que passa per nosaltres mostrant el que vam ser i el que som i el que hem de tornar a ser”, “soc la paraula que dic i que em diu, que fa renéixer en mi allò que de mi desconec. El que de mi és de tots i que a tothom anomena”, etc. La poesia, és a dir la bellesa.

 

9.     Ja ho dit, ho repetesc: m’ha agradat molt llegir el llibre de na Mariona perquè em rememora el llenguatge primigeni del mite, la manera mítica de dir. El fragment de la pàg. 126 és en aquest sentit paradigmàtic. S’hi explica els núvols tal com ho explicaria qui els contempla per primer cop, més ençà de la comprensió racional (evaporació de l’aigua per mitjà de la radiació solar, etc.). Aquí el núvol és una textura nascuda de l’aigua i el sol, aliades del vent.

 

10.  Potser, en el fons, el llibre tracta de com hem renunciat a la poesia, a sentir el món com una sorpresa i una meravella. Potser, la humanitat en el seu llarguíssim procés d’hominització i d’humanització, en la construcció de la civilització cada cop més complexa i cada cop més allunyada del mandat de la Natura, s’ha trobat en un camí sense sortida, de no retorn, cap a la seva pròpia dissolució. Pot ser que el món racional governat pels algoritmes ha renunciat a la poesia i ens ha fet més incomprensibles, més pobres, més desvalguts i desorientats: “Homes i dones esmicolaran els seus somnis i es pensaran que així es coneixen” (pàg. 77)

 

11.  La lectura de Buranuna és lenta, perquè a cada fragment et fa parar a considerar el que s’hi ha dit. Aquesta indagació és farcida d’idees filosòfiques i antropològiques. Hi ha el bon salvatge de Rosseau, El Déu-Natura d’Spinoza, el límits del coneixement de Wittgenstein, la caverna de Plató, el ser ontològic de Heidegger... Però també idees clau de la recerca científica: la mà(nipulació) com a eina de la (pensa)ment; l’aflorament de la consciència, la primera domesticació de l’animal, el poder de la creença, l’acceleració del temps, l’excedent de producció com a inici de la cultura. I tantes altres coses. Una lectura amb el llapis a mà.

 

12.  Que de coses queden per anotar! que no és acabador. Com en tots els textos mítics, Buranuna acaba amb els oracles que la mare confessa a la filla. Són oracles proferits fa cinc mil anys i que descriuen algunes de les realitats actuals. Ja avís que no són gaire alentadors: l’oracle de la por, la paraula com a arma, només en la mort es deixa de fingir, “vindran temps tristos”, en temps de distropies, “es creuran veritats que la paraula inventa” en temps de fakenews,  l’oracle de la crisi climàtica, “agonitzarà l’esperança”.

 

13.  Si em feis triar (trair) un dels fragments, escolliria algun del capítol titulat Els oracles de Shamhat, que trob preciosos, densos, interrogadors, amb frases per esculpir a la làpida de la memòria comuna: Ens vam creure reis. Com s’explica si no la guerra? Els reis del món es maten entre ells. I especialment aquest de la pàg. 159, que acaba amb aquestes paraules:

“Els poderosos van fer de la paraula la seva força, incapacitats ja per a la fragilitat que ens uneix”

 

14.  En fi, acab dient que us farà bé llegir aquest llibre. El motiu principal no és altre que us obrirà el cor i la ment i us els esqueixarà. Bona nit.

 

 

 

 

 

 

 

Llum de melicotó en la pintura de Fedelich

Francesc Florit Nin

 

 

Feia temps que molts esperàvem una exposició antològica d’en Jaume Fedelich. Finalment la tenim, ben seleccionada pel comissari Carles Jiménez, en una esplèndida mostra a la sala del Roser de Ciutadella. Durant dies vaig rumiar quina frase podria encapsular la pintura de Fedelich. No la trobava, perquè com tot gran artista es fa difícil de resumir-la, perquè ateny la complexitat de l’observador atent, perquè com a ànima inquieta en Fedelich va escorcollant els detalls, va ampliant horitzons, va cercant motius i motivacions. Però al final vaig pensar: per a un pintor ¿què és allò més rellevant? La llum, la llum, ja que la llum és el gran tema de tota pintura. Els pintors fan visible allò invisible i per fer-ho els cal la llum dels seus ulls. Els ulls d’en Fedelich il·luminen els pins, els pans, la mar, la casa, el blat, la costa, la tanca, i tants racons de la nostra illa i ho fa amb una  llum de melicotó, semblant a l’ambre, com  la mel de romaní, talment la polpa del meló: suau, amable, dolça, daurada.

 

Aquesta és la llum que reverbera en l’obra de Fedelich. En un dels quadres més preciosos de la mostra hi ha pintat una figura en un camp de blat i una casa de lloc al fons. Com que és de col·lecció privada, els propietaris eren gelosos de fer-ne un préstec temporal per a l’exposició, cosa molt comprensible. Però quan un quadre és celebrat com una fita d’un pintor estimat, aquesta obra deixa de ser una mica propietat privada i es fa patrimoni de tots. Aquest quadre hi havia de ser i així, finalment, van accedir-hi i els ho agraïm. Aquesta tela té una lleugera connexió amb el quadre “El món de Cristina” pintat el 1945 pel nordamericà A. Wyeth, emperò mentre aquest té un aire una mica inquietant, en canvi el món pintat per Fedelich és assossegat i plàcid, tranquil, encalmat com un capvespre de juny.

 

                  Aquesta també és la llum que espurneja en una altra obra de petit format, que porta un sol motiu centrat, un pa de pagès que desprèn encara l’oloreta de quan és acabat de coure, aquella olor celestial quan el pa era pa. No deixa de ser una obra prou convencional, un bodegó a l’estil espanyol, de reminiscències de Zurbaran, però també de la bella pintura holandesa del s. XVIII. No és un pa qualsevol, sinó el símbol del pa de cada dia elevat a la categoria del sagrat. És la representació del pa davant el qual fa ganes de donar les gràcies, gairebé de posar-te de genolls i resar per aquesta ofrena humil i poderosa. Perquè aquestes concrecions tan delicades i detallades comencen a existir plenament quan la llum dels ulls d’un artista com Fedelich es posa sobre elles. Arriben a ser considerades quan són atentament contemplades i així es doten de sentit i de vida.

 

                  Aquestes coses petites, aquells indrets amagats, tenen una inesgotable eloqüència quan són il·luminats per la llum de melicotó d’en Fedelich. És la llum que amara la major part de l’obra seva, tant en els objectes de les natures mortes com en els paisatges de la natura viva. Despullada de tota anècdota,  aquesta llum no només fa visible la pura presència visual, sinó que la dota d’una senzillesa elemental, que en el seu silenci parla just de la celebració de Menorca. Em fa l’efecte que en Fedelich ha sabut plasmar la felicitat de l’illa. Hi ha en les seves pinzellades una autèntica devoció amorosa i, com diu el seu amic Maties Quetglas, sense artificis. És així, amb llum daurada i colors vius, que la paleta de Fedelich parla de la nostra terra, i de la mar que sempre guaita. Encara més enllà, crec que el pintor parla amb la terra i ella percep tot allò que li explica i, en resposta, la terra  es comporta segons el que ha sentit l’artista fins a transparentar-los l’ànima de cadascun.

 

                  Aquest goig de la pura presència visual que percebem en les obres d’en Fedelich és l’alegria de tota bona pintura. I quina enveja que em fa, jo que també som pintor, saber pintar el misteri de la llum que fa possible les meravelles del món i dotar-les de la vibració melosa que endolceix la mirada i comprovar en totes i cadascuna de les coses i de les persones l’agraïment de ser-hi, la joia de celebrar-les i veure com darrere l’aparença d’un pa es condensa el sentit de la vida.